ELS BÀSQUET PRODIGIS- EL MISTERI DELS JOVES D'OR

A la meva germana Raquel,
que s’estima més prendre decisions arriscades
que permetre que l’acomodament
defineixi com ha de viure la seva vida.
A. C.
ELS BÀSQUET PRODIGIS. VOL.2
El misteri dels Joves d'Or
Primera edició: octubre de 2024
© Text: Alberto Casamayor Otero, 2024
© Il·lustracions: Palma&Kako, 2024
© Edicions del Pirata, 2024
Sabadell (Barcelona)
informacio@edicionsdelpirata.cat
edicionsdelpirata.cat
Tots els drets reservats.
ISBN: 978-84-19912-06-0
Dipòsit legal: B 13780-2024
Imprès a la Xina
El paper i tot el material utilitzat en aquest llibre procedeix de fonts responsables.
Edicions del Pirata dona suport al copyright, que protegeix la creació de les obres literàries i és, per
tant, un element important per estimular la feina dels artistes i la generació de coneixement.
Us donem les gràcies per donar suport als autors en comprar una edició autoritzada d’aquest llibre, i
per respectar les lleis del copyright sense reproduir, escanejar o distribuir de manera total o parcial
aquesta obra, per cap mitjà, sense permís.

EL MISTERI
DELS JOVES D'OR
Escrit per
Alberto Casamayor
Il·lustrat per
Palma&Kako

SOC EN JOEL
I TINC NOU ANYS.

Segurament ja em coneixeu i, si no, em coneixereu
de seguida. Sabreu que, des de no fa massa, jugo al
bàsquet i que he organitzat un equip amb els meus
amics, ELS BÀSQUET PRODIGIS!
No trigareu a adonar-vos que no tinc massa traça
a llançar les pilotes a la cistella i que, algunes
vegades, quan es tracta de guanyar partits, les
coses se’ns compliquen una mica. O es tornen senzillament
impossibles. Com ara.
Som a l’últim quart d’un partit importantíssim,
contra els Joves d’Or, i el marcador indica que
perdem per catorze punts.
1

Capturo un rebot en atac i sento la Laura, la
nostra jugadora més simpàtica i que sempre mira
d’ajudar:
Soc aquí, Joel!
No pateixis
i passa-me-la!
Però quan miro de passar-li la pilota, un eixam de
braços llargs i raquítics s’interposen entre nosaltres.
La jugadora rival que tinc al davant em pica
l’ullet, i me’l torna a picar, i una vegada més. El
cert és que té uns ulls blaus força bonics…
«Pot ser que li agradi? Però…».
6

Quedo tan sorprès que ni m’adono que em roba
la pilota.
—No sé si deu ser un gest AMORÓS o més aviat un
tic NERVIÓS —em deixa anar en Bermúdez, el meu
millor amic, des de la banqueta.
—Doncs farien una parella perfecta —remuga en
Nico, que és el nostre jugador estrella, però que
és a la banqueta perquè està passant per un mal
moment.
La pilota arriba a la jugadora rival que duu el
número 87, llança des de lluny la pilota i l’entra a
la cistella com si fos la cosa més fàcil del món.
La Duna, la nostra jugadora més agressiva, que
té més mal geni que un toro amb picors, m’agafa
per la samarreta:
—Mil Cors! Si perds la pilota, has de defensar.
No caiguis en els seus paranys.
Que per què em diu Mil Cors, si em dic Joel? Doncs
perquè una vegada… els meus calçotets…
Res, aquesta història ja la vaig explicar!
7

Des de la banqueta, el nostre entrenador, el coach
Evans, ens aplaudeix. Crec que ens vol animar, però
a mi aquelles manotes immenses i fosques, en un
home de gairebé dos metres, amb uns enormes ulls
brillants com boles de neu, més aviat m’animen a
fugir cames ajudeu-me.
En Patrick, el nostre jugador més alt i competitiu,
a qui no li agrada perdre ni tan sols quan juga
amb els nens de la llar d’infants, agafa la pilota i
es disposa a treure-la de fons.
—Si m’haguessin arribat les ulleres noves… —rondina,
perquè té més mala vista que els ratpenats.
La pilota cau a les mans del Samu, que és el nostre
nou base, pèl roig i tan nerviós que de vegades
sembla que s’ha multiplicat.

Per la radiofonia del pavelló, l’speaker fa sonar
música de trompetes, com si vingués el setè de
cavalleria de les pel·lícules de l’oest que tant agraden
al meu avi.
En Samu fa una finta que fa cruixir la cintura al
número 77 i llança la pilota amb força al Patrick,
que ni la veu. La pilota surt de la pista i topa contra
una tanca publicitària. Botant, botant, arriba
als peus del Patrick, que continua demanant-la:
Passa-me-la,
aquí!

La Duna, amb el front arrugat, l’agafa de l’espatlla
i se l’endú cap a la nostra cistella per tal que
la defensi.
—Però, no t’estava ensenyant la Laura a fer servir
l’oïda per orientar-te?
—És que tinc l’otitis cada vegada pitjor…
Amb la llengua fora, correm a defensar. Faig un
cop d’ull a la banqueta. Al costat de la germana
del Bermúdez, que no treu la vista del seu mòbil i
mai parla, hi ha la Providència, la nostra jugadora
misteriosa.
Ella, de tant en tant, és capaç de veure el futur,
i les seves visions acostumen a ser molt útils, però
avui no.
Resulta que, per jugar aquest partit, ens hem
hagut de desplaçar fins a la costa i sembla ser, i
no em pregunteu per què, que la proximitat amb el
mar anul·la els seus poders…
I mira que jo, que soc un gran lector de còmics,
sé una pila de coses de superpoders! Però això del
mar, no ho havia sentit mai de la vida.
—Bàsquet! —criden els seguidors dels Joves
d’Or quan la 99 torna a encertar una pilota.
10

La diferència al marcador és cada vegada més
gran i els nostres pares i aficionats, que han vingut
a veure’ns jugar, estan tan abatuts com nosaltres.
Amb les mans a la cintura miro els meus companys
i em quedo hipnotitzat perquè les samarretes que
duem posades, de la botiga d’esports del pare del
Nico, són lletges a més no poder i si les miréssiu
molta estona, a vosaltres també us farien venir un
mal de cap de mil dimonis.
Ens tornen a prendre la pilota. Si encistellen… ni
Mr. Prodigi, el meu superheroi favorit, seria capaç
de capgirar el marcador.

La 87 es disposa a llançar i, de sobte, en Samu
ens crida:
—Feu el mateix que faig jo!
Ens quedem tots amb les boques ben obertes perquè
es posa a…
Ui, espera, espera. Imagino que ara mateix us
estareu preguntant…
En Samu? Però… qui és en Samu? I per què és
tan important aquest partit?, i contra qui estem
jugant?, qui són aquests Joves d’Or?, i per què són
un equip de…?
Un moment, que em precipito… Si de debò voleu
saber-ho, veniu amb mi i us explico com va començar
tot.
BLOING!

Tot comença una setmana abans que en Samu ens
hagi cridat: “Feu el mateix que faig jo!”. Per tal
d’ubicar-nos una mica en el temps us diré que han
passat només uns dies des de la nostra victòria en
el torneig de les Hamburgueses Vegetals Planta.
2
Des d’aleshores, després de les classes, els jugadors
hem agafat l’hàbit de reunir-nos als vestidors
que ens deixa l’escola, al costat de la pista de
bàsquet del pati, per canviar-nos i entrenar.
Però si encara no ens coneixeu, els Bàsquet
Prodigis som:
13

PATRICK
El que més li agrada és
el bàsquet
NICO
Està enamorat
del seu serrell
PROVIDÈNCIA
De vegades té
visions
DUNA
Una fanàtica de
les arts marcials
14

LAURA
L'apassiona la moda
BERMÚDEZ
Li encanta la poesia
i parla fent rimes
JOEL
M'encanta llegir
còmics, però…
15

… però he descobert que el millor dels millors és
estar amb els meus amics. De manera que m’he
tornat un fanàtic dels Bàsquet Prodigis i faria
qualsevol cosa per ells.
Mentre esperem que el coach arribi per entrar
als vestidors, em fixo que la Duna, que és una mica
bastant agressiva, sosté amb les dues mans, amb
cura infinita, una pila de làmines de paper d’arròs.
—Quines làmines més boniques —li diu la Laura.
—M’han costat els estalvis de cinc aniversaris
—gruny la Duna—. Les he comprat perquè últimament
l’única cosa que calma la meva ira, és el so
de l’aire quan agito el paper d’arròs.
En Bermúdez, al meu costat, assenyala els fulls
de la Duna i em xiuxiueja:
—Semblen fràgils i fàcils d’ARRUGAR, millor ni
acostar-s’hi o ens ho farà PAGAR.
Li dono tota la raó. Ningú que vulgui continuar viu
s’atansaria a aquestes làmines. Mai dels mais!
El nostre entrenador, el coach Evans, que també
és el nostre professor d’Educació Física a l’escola,
apareix de seguida.
16

COACH EVANS
Li agrada que l’anomenem Evans, coach Evans o inclús
«Eh, Vans!». Ha nascut per ensenyar esport, la seva dona
és la sensei que fa classes de karate a l’escola i és el
pare adoptiu de la Duna, la nostra jugadora més ferotge.
Pateix narcolèpsia.
Sabeu què és?,
doncs que tot
d’una i sense
avís es queda
adormit, allà
on sigui! Per
això sempre
beu litres de
cafè! Encara que no li
serveix de gran cosa perquè
s’adorm igualment.
Per sort, vam descobrir
que el remei perquè no es
quedés adormit com un soc
és… netejar-se les orelles
amb bastonets! Sí, sí, ho
sé, no és un remei massa
científic, però funciona!
Mans enormes
Bastonets per
a les orelles
Termo
de cafè

A primer cop d’ull pot fer una mica de por perquè
és molt gran i musculós i els ulls, immensos, brillen
com el marfil sobre la pell fosca del seu rostre.
Però és un gran entrenador!
—BÀSQUET PRODIGIS! —ens crida,
amb una veu tan eixordadora que a un ocell que
passa volant li cau un ou—. Tinc una notícia per
a vosaltres. Com sabeu, el partit de la final de les
Hamburgueses Vegetals Planta va ser retransmès
per YouTube i va tenir una pila de visualitzacions.
Des d’aquell dia
GLORIÓS que
signo autògrafs
com un FAMÓS.

A mi m’han
sortit cabells
blancs…
Doncs a mi em
fan descompte a
la perruqueria.
—I a la botiga d’esports del meu pare venen
tantes samarretes que faran un documental sobre
nosaltres a les teles de pagament. A totes! —En
Nico es rebufa el serrell i l’acarona—. El meu pare
sempre havia volgut ser dissenyador de moda i
com que ara és proveïdor de roba esportiva, els
bancs li han donat un munt de diners perquè pugui
produir piles de samarretes i dessuadores amb
dissenys propis i el logo de la botiga «Esports Nicolau,
picaràs al clau» i… ho està petant!
19

En Bermúdez i jo el mirem de reüll perquè, a
banda que no hem vist mai ningú amb la roba del
seu pare, l'última vegada que vam passar per davant
l’aparador de la botiga continuava havent-hi
exposades les mateixes samarretes horribles de
sempre, més lletges que un examen l’últim dia
de classe.
El coach Evans fa un xarrup al termo que duu fins
dalt de cafè i plega els seus descomunals braços
damunt del pit.
—M’han trucat perquè participem en un torneig
de campions. El premi per al guanyador és un txec
amb molts diners. És justament el que necessitem
si no volem que els Bàsquet Prodigis desapareguin.
Em quedo un pèl estranyat. I per què hauríem de
desaparèixer? Al Nico, els ulls li pampalluguegen
i, allisant-se el logo de la botiga esportiva del seu
pare, estampat a la jaqueta, diu:
20

Sí, ja sabeu que
el meu pare ens
regalarà la roba
d’esport perquè
juguem i…
… és clar, seran
molts diners que
estarà perdent. No
és que en necessiti
perquè en guanya
molts, però…
21

—No hi havia caigut —recapacita la Laura—, si
ens hem de desplaçar o menjar fora o, fins i tot, fer
inscripcions a campionats, tot val diners!
—Quina contrarietat més INOPORTUNA que cap
de nosaltres disposi d’una FORTUNA —es queixa en
Bermúdez, engolint sense respirar una gominola
amb forma de… bledes?
Bufa! I jo que em pensava que per continuar jugant
només ens calia una pilota i dues cistelles.
Ara que per fi tinc un grup d’amics, no puc permetre
que desapareguin els Bàsquet Prodigis. Com
diria Mr. Prodigi… haurem de guanyar!
—I quants partits hauríem de jugar per guanyar
el torneig? —pregunto amb el cor dins d’un puny.
—El més extraordinari de tot és que es tracta d’un
torneig a partit únic! —exclama el coach Evans.
—Quin privilegi! En aquests tornejos només hi accedeixen
els equips que han guanyat campionats
—s’emociona en Patrick, que està molt al dia de
22

tots els esports i com que encara no li han arribat
les ulleres noves i acaba de desar les velles
a l’abric, parla a un extintor creient que és un de
nosaltres.
—Llavors, seria com jugar una FINAL… però sense
eliminatòries; és GENIAL! —medita en Bermúdez,
que fa cara d’haver xafat una tifa tot llepant una
altra gominola que sembla de col de Brussel·les.
Espero a veure si la Providència fa algun comentari
funest dels seus, preveient alguna desgràcia,
però roman en silenci amb els ulls mig clucs i molt
concentrada. La resta comencen a ballar pel pati:
—Jugarem una fina-al! —cantusseja en Patrick,
que ni s’adona que està davant del pal de la cistella
fins que intenta xocar-hi la mà.
—I qui organitza el torneig? —pregunto.
El coach gira els seus enormes ulls cap a mi i, tot
misteriós, fa una llarga xarrupada al seu cafè. La
resta, deixen de cantar i ballar i el miren, intrigats.
23

Això és el més
curiós… El promotor
no ha volgut donar
el seu nom.
Però és alguna
persona amb
molts, molts, però
que molts diners…

Les paraules misterioses del coach ens inflamen
la curiositat. Les possibilitats ens comencen a
explotar al cap amb la força d’un castell de focs
artificials:
—Si no volen dir-ho deu ser que són ESPIES com
la CIA i altres COMPANYIES —dedueix en Bermúdez,
que s’ha empassat la gominola i està blanc.
—Potser és una organització benèfica que no vol
fer-se publicitat —aporta la Laura, ben convençuda.
—I si és l’NBA que busca nous talents en secret?
—se li acut al Patrick, movent el cap cap a
totes bandes.
—S’han acabat les presumpcions! —rugeix el
coach—. Jugarem contra els Joves d’Or, un altre
equip que també ha guanyat recentment un campionat.
Canvieu-vos d’una vegada! Entrenarem dur.
Començarem amb un partidet de quatre contra
quatre.
Tot i que tenim un milió de preguntes al cervell,
el rugit del coach ens tanca el bec com si hi tinguéssim
cola.
3
25

Comencem a entrar als vestidors. Jo vaig rere en
Patrick, que és el més alt de l’equip. I aleshores
me n’adono… El coach ha dit un partidet de quatre
contra quatre? Però si només som set…
De cop em clavo una plantofada contra l’esquena
del Patrick.
Per què
t’atures?

Però, què
hi fas tu
aquí!

Assegut en un banc, amb una bossa d’esport als
peus, hi ha un noi baixet, amb rínxols vermells, de
pell fosca com les ombres, que recordo perfectament.
Ell va ser el jugador que, durant El torneig dels
somnis*, va empènyer la Duna. Per culpa seva, la
van expulsar de l’equip durant la primera fase
del campionat.
—No sé què hi has vingut a fer aquí. —La Duna,
amb la cura amb la qual una mare deixaria el seu
nadó a un llitet, col·loca sobre el banc del racó
les seves làmines de paper d’arròs. Després es fa
espetegar els dits—. Però serà millor que desapareguis.
—Ningú desapareixerà —gruny el coach mentre
obre un paquet de bastonets per a les orelles—. Us
presento en Samu; el nostre base suplent.
*Primera novel·la de la col·lecció.
28

SAMU
El vam conèixer durant el torneig de
bàsquet que vam guanyar, el de les
“Hamburgueses Vegetals Planta, tasta’n
una i en voldràs cinquanta“.
És la persona més nerviosa que he
vist mai. Quan menys t’ho esperes
comença a fer tombarelles
i cabrioles. El cap li va a mil i
se li acudeixen una pila d’idees
esbojarrades. Com que li agrada
tant fer pallassades per ser el
centre d’atenció, l’han fet fora de
totes les activitats extraescolars.
Els seus pares han demanat al
coach Evans que l’accepti al nostre
equip de bàsquet. Creuen que
el bon rotllet que tenim el
tranquil·litzarà una mica.
El que més li agrada, al
Samu, és fer bromes.
Encara que de vegades en
fa un gra massa.
29
Idees
esbojarrades
Cabells arrissats
i pèl-rojos
Andròmina
per fer
bromes
Samarreta de
l’equip rival