Aljama: Xa, tu, que bo!

El llibre ha participat en la convocatòria
dels premis de la Generalitat per a la
promoció de l´ús del valencià.
Impressió: Imprenta elcano
Depòsit legal: CS-105-2020

Xa, tu, que bo! - 1

2 -Xa tu, què bo

Equip de publicació
Idea original del projecte i coordinació
Quique Masó
Portada, disseny i maquetació
María Griñó
Publicitat i finançament
Marien García
Tasques de suport
Toni Nomdedéu
Assessorament lingüistic
Joan Lluís Centelles
Col . laboració
Pròleg
Miguel Barrera (xef Estrella Michelín)
Relats
Les autores i els autors
Fotografies
Joel Peirat fotógrafo i diversos autors
Xa, tu, que bo! - 3

4 -Xa tu, què bo

Pròleg
Primerament, vull agrair a tots els membres de l’Aljama per haver pensat
en mi i per donar-me l’oportunitat d’obrir este particular receptari. És un honor i
també una responsabilitat. Un honor, perquè la proposta prové d’una associació
que, igual que jo, és respectuosa amb les tradicions i tracta d’actualitzar-les mantenint
la seua essència. I responsabilitat perquè, en el meu cas, és sobre el blanc
del plat on millor sé expressar-me. No obstant això, tractaré d’estar a l’altura.
En el llibre que teniu entre les mans trobareu catorze relats d’altres tants
escriptors. Relats en els quals la gastronomia, en la seua vessant més popular i
castellonera, és sempre el punt de partida i que en el seu conjunt, esdevenen un
menú gastronòmic-literari. Evidentment, com a cuiner, el fet que la gastronomia
siga el nexe d’unió d’este llibre és per a mi un orgull.
Més encara quan parlem d’alguns dels plats més emblemàtics de les nostres
terres. Sempre he dit que la meua inspiració com a cuiner naix, precisament,
d’allò que donen les nostres comarques. Puc afirmar, sense cap mirament, que
som uns afortunats. Castelló compta amb productes que són l’enveja de qualsevol
cuiner. Els peixos de les nostres llotges, les carns de l’interior, productes de
l’horta com les carxofes o la tomata de penjar, delícies com els bolets o la tòfona...
En paraules de l’escriptor Joan Garí, la nostra província és el rebost perfecte.
Els productes són, per tant, els grans protagonistes d’una cuina tradicional
que hui en dia està més viva que mai. Una cuina que, al menys en el meu cas, ha
servit com a base i ha estat present sempre en la meua evolució. Com diu el cantant
Raimon: «qui perd els orígens, perd identitat». Benvingudes siguen les publicacions
que, com esta, ens animen a tindre sempre presents les nostres arrels.
Miguel Barrera Barrachina
Xef i propietari de Cal Paradís (una estrella Michelin i dos sols de la Guia Repsol)
Xa, tu, que bo! - 5

Menú
Entrants
Coca de tomata
Truita de faves
Rosquilletes
Allioli
Ximos
Paella
Arròs al forn
Arròs a banda
Olleta de la Plana
Suquet de peix
Coca de Castelló
Pilotes de frare
Figues albardaes
El cremadet
Pasqual Mas
Antonio Arbeloa
Mónica Mira
Rosario Raro
Ana Rosa Sanfeliu
Primers plats
Postres i cafés
Amelia Díaz Benlliure
Luis Aleixandre
Pablo Sebastiá
Maribel Escrig
Rosa Miró
Vicent Gascó
Enric Nomdedéu
Yolanda Quiralte
Quique Masó
13
19
25
31
37
45
51
57
63
69
77
83
89
95
Xa, tu, que bo! - 7

8 -Xa tu, què bo

Introducció
Xa, tu, que bo!
L ’expressió xa no és fidel a la normativa lingüística, però és molt típica de la ciutat
de Castelló. Que bo! és una expressió de satisfacció que diem després de degustar una
cosa saborosa. L’exemplar que tenim a les mans no és un llibre de cuina a l’ús. Ací no
trobarem grans cuiners enaltint les bondats dels plats. Més aviat al contrari. En aquest
cas, les receptes se substitueixen per relats i els cuiners per escriptors. Hem volgut transportar
el món tradicional al culinari i elevar-lo al literari.
El menú que trobem en aquesta publicació està dividit en diverses parts: aliments
per a obrir boca, diferents plats principals, postres i cafés. Cada menjar és objecte d’un
relat. Cada plat és protagonista, en major o menor mesura, en cadascun dels textos, segons
la visió de l’autora o autor, que aporta el seu peculiar segell. Catorze signatures en
total, obra de set dones i set homes de Castelló de la Plana i de la província.
És possible que la lectura d’algunes d’aquestes històries, ens provoquen nostàlgia,
evocació de les àvies, mares o familiars, amb les seues peroles i cassoles bullint, acaronades
a foc lent. Per contra, hi ha narracions que, de ben segur, ens convidaran a
reflexionar sobre diferents aspectes de la vida. Uns altres potser ens infondran alegria,
amb la rememoració de moments de festa o de felicitat i també trobarem alguns que
ens despertaran més d’un somriure, perquè mostraran situacions còmiques i divertides.
Es tracta d’una publicació amb un repertori variat, per a tots els gustos.
Però… què se sent? Són uns passos, deu ser el cambrer, així que no els entretenim
més. Els convidem a gaudir i assaborir aquestes històries, amb la il•lusió que, quan acaben,
exclamen: Xa, tu, que bo!
L’Aljama
Xa, tu, que bo! - 9

10 -Xa, tu, que bo!

Entrants
Xa, tu, que bo! - 11

12 -Xa tu, què bo

Coca de tomata
Pasqual Mas
Xa, tu, que bo! - 13

Coca de tomata
La coca de tomata
14 -Xa, tu, que bo!
El porrat de sant Francesc convocava el veïnat almassorí sense caldre
que ningú estenguera la brama que ja era hora de retrobar-se. Hi havia una
part de celebració que omplia el carreró de gom a gom i allí traïa mossèn
Juli l’harmònium, Maset l’acordió, algú arranjava llaunes i perols que feien
de bateria i el Negre de Pons es transvestia per interpretar, amb un gavell
d’amaneraments, un cafís de cobles i de cuplets amb una gatzara protegida
per les barreres que no permetien que el bou embocara pel mig de la xalera;
l’animal rodava per la resta del tancat i deixava tranquil•la la festa cada vegada
més sorollosa i riallera gràcies a la mistela. De portes per a dins, però, a
nosaltres ens convocava un entaulament de coques diverses entre les quals
sempre fèiem curt de la de tomata, ja que tothom s’hi llançava de cap per
ella i per això era la primera a desaparèixer. Jo, per descomptat, era dels més
espavilats i, així que la tia Centeta donava l’avís d’obrir la veda, ja m’havia
apoderat del centre de la coca, amb el seu melic de pinyons, que ma mare
sempre superpoblava per tal de distingir-la de la d’altres pobletans que la
portaven a coure a la fleca. A casa, la mare pastava la massa, la deixava pujar
al rebost com un secret ocult, l’estenia sobre el taulell enfarinat, l’omplia dels
ingredients que tenia preparats amb bona cosa d’ou bullit i d’abadejo i la tapava
tot deixant un forat al centre perquè poguera respirar en coure-la, o bé
la deixava descoberta com un camp de batalla ensagnat que exhibeix impúdic
la desfeta cruenta del combat.

Un any va vindre el Xavi a casa de ma tia Centeta la del carrer sant
Francesc i en veure esteses les coques damunt de les taules de poc no li
salten els ulls del clot. “Coca de tomata al poder”, ens vam dir amb la mirada;
a mi la de verdura sempre m’ha fet un regust de marge que no m’avé.
Allí teníem a la vista una polinèsia de components agermanats per
la tomata; una platja empedrada que exhibies impúdica els tresors de la
degustació; una metròpoli irisada de refugis per al sabor, estampada de
queviures en assemblea concupiscent, que amaga una policromia tan cridanera
com la pantalla d’una màquina escurabutxaques; i, en definitiva,
una constel•lació d’ingredients, la visió dels quals anticipava amb la saliva
el mos definitiu.
La cosa és que un bocí per a tu, un tros per a mi, el Xavi i jo ens vam
omplir el ventre com una bota. Als dolços ja no vam aplegar; total, a mi el
dolç...
En escoltar el coet que avisava que el bou eixia dels torils per recórrer
la vila entre crits, punxades i d’altres barrabassades avui prohibides,
farts i beguts vam eixir de casa i ens vam incorporar al circuit taurí. De
lluny vam escoltar els esquellots i vam veure la resplendor de les boles de
foc. L’animal, vam calcular, era a una distància que ens permetia aplegar al
proper cantó amb tota calma. Però l’animal va arrancar a córrer i ens vam
veure forçats a accelerar el pas. De sobte, ens girem i, entre nosaltres i el
bou, no hi havia més que un espai buit i irreal com una sentència punitiva
de la qual saps que no escaparàs. On estava tota la gent que s’amuntegava
entre el bou i nosaltres? Com havien desaparegut? On s’havien refugiat? I,
sobretot, com escapar d’aquella bèstia, si la coca de tomata ens ofegava i
no ens deixava córrer? Si ara ho conte i el Xavi ho pot corroborar, és perquè
vam aplegar a punt a la barrera del carrer del Carme, contra la pastisseria
de Pepito. Ni de pujar cap tram vam tenir temps, però el xicotet desviament
va ser suficient per a separar-nos de la trajectòria del brau, el qual
segurament mig-encegat ni ens havia guipat, i salvar-nos in extremis. La
coca que em donava vida de poc em mata.
Ara, de tant en tant, inicie un pelegrinatge proustià per veure quina
Xa, tu, que bo! - 15

16 -Xa, tu, que bo!
coca de tomata em trasllada al temps del porrat i, de tant en tant,
alguna em fa vindre un sentit reviscolant del passat. Afortunadament, conserve
el taulell on pastava ma mare i l’amistat del Xavi.

Fotografia: Joel Peirat
Realitzada en:
Panadería Miró Degustaciones
Forn tradicional
Fabricació artesana
Xa tu, què bo - 17

18 -Xa tu, què bo

Truita de faves
Antonio Arbeloa
Xa, tu, que bo! - 19

Truita de faves
Per si ella ve
20 -Xa, tu, que bo!
Si ho fa, serà per sorpresa. No sé si ho farà, però si ho fa, com sempre,
serà sense avisar. Ella és així. No va canviar abans, no ho farà ara. Jo ho percebré
perquè alçarà lleument, (una ànima no més que s’ajau), l’edredó, i ocuparà eixe
espai tan ínfim, impossible en aparença, per a la excelsitud del seu cos. M’he
quedat adormit i no sé si vindrà esta nit. No m’ha enviat cap whatsapp, però és
que mai ho fa. Fotos nua, sí. Li agrada que la fotografie el seu amant fotògraf. A
vegades són instantànies massa explícites, i li ho recrimine. Li dic: “Algun dia es
girarà en contra teua”. Però no em fa cas. Em diu: “Tu, que eres un puto desastre,
que només omplis la nevera quan venen els teus fills, i que mai tens el tabac
que saps que m’agrada, per si vinc alguna nit, tu no tens dret a dir-me res”.
Amb Esther la vida és així, tot és per si ella ve. Per si ella ve, ha de ser tot
fet. M’he quedat adormit escoltant el Concert número 2 per a piano de Listz en
la meua tauleta. Kathia Buniatishvili al piano, amb l’Orquestra de París, i Andrey
Boreyko a la batuta. M’he vingut al llit, però no aconseguisc agafar el son. En la
carpa pròxima es refugia la gent en esta nit final de les festes de la Magdalena.
Van haver d’anar-se precipitadament de la Fira de la Tapa i la Cervesa per a no
xopar-se. Perquè plou a bots i barrals. It’s raining cats and dogs, fa hores. Però
això a Esther li importa un rave. Que vinga o no, no dependrà del temps. I si ocorre
tornarà a comprovar el puto desastre que soc, perquè a la nevera només hi
ha quatre ous i un tàper amb faves que m’ha fet ma mare. Sap el que m’agraden,
i que em senten malament, però ella continua fent faves amb pernil per a mi.

En això s’assembla a Esther. Fan el que volen amb mi. Perquè en el fons saben
el que les vull. I que no tinc voluntat.
Em desperte. Ja no sona la música en la carpa. Ja no plou. Esther ha sigut
ací. Ho sé perquè està alçada la persiana, (en realitat em va despertar la llum),
i perquè està corregut l’edredó, i hi ha una forma de silueta recognoscible en el
llençol que cobreix el matalàs. En la meua boca, no obstant això, percep un sabor
ranci i descatalogat. M’alce i vaig a la cuina. Sostingut per l’imant souvenir de
Lisboa de la porta de la nevera, (el que em vaig portar d’aquell viatge romàntic
amb Esther), en un bitllet de tren de rodalia, un missatge: “Puto desastre, ompli
la nevera. PD: A l’interior tens les restes”. Desvie la mirada a l’aigüera. Hi ha una
paella amb una mica d’oli surant en aigua, una paleta i un plat amb restes groguenques
d’ous batuts. Ha sigut ací, ha cuinat, s’ha ficat al llit nua com sempre, al
meu costat, sense fregar-me, i ni tan sols m’he adonat. Òbric la nevera. Seré un
puto desastre, però hui menjaré mitja truita de quatre ous amb ració de faves.
Ara sé a què saben els meus llavis. Esther m’ha besat havent sopat.
Però el veritablement estrany de tot això, que no em quadra per a res, és
que ma mare i la mateixa Esther estan mortes, porten bastant temps mortes.
D’això em vaig encarregar jo en el seu moment. Ma mare, per fer-me dues vegades
a la setmana faves amb pernil, i Esther, per deixar-me per aquell fotògraf
canadenc que parlava castellà com si mastegara claus. Va ser a la tornada del
que jo creia un cap de setmana inoblidable recorrent els carrerons estrets de
l’Aljama, que feien olor d’aqueixa mescla tan característica de les aromes del
bacallà i els geranis. Desfent les maletes, ja a casa, simplement va dir que estimava
a un altre. Com si això fóra una raó. Eixe cabró continua enviant-me fotos
d’Esther sense roba des del seu mòbil. Hauré de fer alguna cosa sobre aquest
tema. Això de la meua mare va ser diferent. Crec que em vaig excedir, però mira
que li vaig advertir com de malament m’assentaven les putes faves.
Per això és estrany que aquest matí faça olor de tabac el menjador, i més
encara que en la nevera hi haguera faves com les que feia ma mare, i més estrany
encara que algú haja cuinat.
I me la menjaré perquè m’encanten les faves de Castelló, i potser així, en
truita, no li assenten tan malament al meu estómac destrossat pel sistema nerviós
i el conseqüent problema de reflux intestinal. Fa temps que les pastilles
Xa, tu, que bo! - 21

22 -Xa, tu, que bo!
no em serveixen de res, perquè, en veritat, tot està en la ment com diu la psiquiatra
de la Unitat de Salut Mental de l’Hospital Provincial. Ella em diu que si aconseguisc
estabilitzar la meua ment es faran callar les veus de l’interior del meu cervell
i deixaré de veure tàpers de faves a l’interior de la nevera, i fins i tot la silueta
d’Esther en el llençol que cobreix el meu matalàs alguns matins. Però el que ella
no sap és que vaig ser jo qui vaig posar fi a la vida terrenal d’ambdues, encara que
continuen manifestant-se d’aquestes maneres i sense que puga saber jo el perquè.
Si el psiquiatre sabera això em denunciaria a la policia, i, clar, jo hauria de prendre
mesures, mesures dràstiques, com les que tem que hauré d’adoptar contra
l’amant d’Esther si em torna a arribar al mòbil alguna de les fotografies d’ella nua.

Xa tu, què bo - 23

24 -Xa tu, què bo

Rosquilletes
Mónica Mira
Xa, tu, que bo! - 25

Rosquilletes
Memòries de rosquilleta
26 -Xa, tu, que bo!
Assegut a sobre d’una de les roques de l’espigó, em deixe atrapar per
l’enyorança, eixe sentiment indispensable, de tant en tant, per no oblidar qui ets,
d’on vens… De la butxaca exterior de la motxilla trac la bosseta de plàstic transparent.
Al voltant d’ella tinc un ritual molt íntim i personal que mai he confessat a
ningú malgrat que m’acompanya fins on la memòria em deixa retornar. Ben pensat,
ni tant de bo l’he reconegut com a tal fins hui.
La qualitat i conservació del contingut de la bosseta està assegurat amb un
precinte plàstic que a mi m’agrada obrir amb parsimònia cerimonial, tractant de separar-lo
malgrat que no sempre dona facilitats. Em prenc el temps necessari perquè
si alguna cosa no m’atabala en aquest precís instant és la pressa. Com aleshores.
Les ones colpegen la platja en un cicle natural interminable, una vegada i
una altra, amb més o menys intensitat depenent de qüestions geològiques que mai
m’he preocupat per comprendre. Simplement passa. La mar torna a la terra de manera
reincident. I jo, com sempre, em limite a ser testimoni d’eixa relació tan íntima
i impertorbable, absort pel seu so hipnòtic.
El precinte es resisteix, però com quan els meus dits eren més petits i la meua
persistència i entusiasme més incombustibles, no desistisc. Com si es tractara d’una
operació vital i inajornable, estudie les opcions, prove tirar un poc més d’una banda
o de l’altra… Quan la mare es cansava de veurem complicant un objectiu tan senzill,

somreia i agafava un ganivet per alliberar-me de la lluita contra les limitacions
de les habilitats infantils en permanent assaig/error. Ella sabia com m’agradava,
malgrat que mai ho havíem parlat. De la meua mà o de la seua, el resultat era el
mateix: la bosseta acabava intacta i el seu contingut llest per a la meua fruïció.
Com aleshores, busque les més blanques i grosses, eixes les menjaré al final.
Sempre ha sigut així. Guarde el que em sembla la millor part per a rematar l’experiència
amb castell d’artificis. Sí, potser semble una hipèrbole innecessària, doncs només
estic parlant d’un paquet de rosquilletes, però a hores d’ara, no m’ho sembla.
Recorde aquella vegada que vaig viatjar a Osca, amb una excursió escolar. Vaig
entrar en un forn tradicional i vaig demanar un paquet de rosquilletes. Per la cara de
la dependenta, fes-te compte que havia preguntat la recepta per a cuinar el fugu. Una
mestra es va arrimar a mi i em va fer una escolteta: «Les rosquilletes són valencianes,
ací no les trobaràs». No puc explicar-vos eixe sentiment d’orgull identitari que va envair
el meu cos de pre adolescent. Des d’aleshores, malgrat que a eixes altures de la vida ja
havia menjat milers de rosquilletes, es varen convertir en el meu esmorzar predilecte
i sempre he considerat que eixe plaer està reservat només per a uns pocs, tenint en
consideració la població planetària. De nou em fique transcendent. Tal vegada siga
pel moment, per la mar, per l’angoixa que vull amainar menjant-me les rosquilletes.
Al primer mos cruixent, sec, salat m’aclaparen els pensaments que em
retornen a aquells dies d’estiu on totes les meues preocupacions eren intranscendències
com els amors platònics i els somnis de futur que tardaven
tant a arribar. Aquells dies…, que feien gust de rosquilletes del forn tradicional,
el de tota la vida, on des de juny fins a setembre ma mare comprava el pa.
Aquells dies…, en els quals no era capaç de comprendre el significat de ser d’un
lloc i o d’un altre, perquè només coneixia el territori pel qual caminava i la resta
del món només eren destinacions on, tal vegada, qualsevol dia, podria viatjar.
Tanque els ulls mentre la pasta es desfà a la meua boca a base d’insistència
per gaudir del seu sabor tan particular, d’eixe passat que m’evoca. De vegades,
les més torrades i fosques es quedaven al paquet. Passava poc, buidar
la borsa per complet i fer-la un nuc per a llançar-la al fem era la part final del
meu ritual quasi sagrat. Ben mirat, en la perspectiva que dona la distància,
no puc més que trobar a faltar aquells dies en els quals el pas del temps era relatiu
i tots els objectius prou semblants al de buidar o no aquella bosseta.
I l’aigua salada torna a engrunsar-se en eixe ball perpetu, eixe adeu perma-
Xa, tu, que bo! - 27

28 -Xa, tu, que bo!
nent, eixa veu ofegada que no em deixa respirar. Perquè res té a veure la Mediterrània
d’aquells dies de jocs, banys i recerca de la pròpia identitat amb la mar
que llueix extraordinària als meus ulls, reflectint les darreres hores del dia amb
una calidesa autòctona d’aquestes latituds, però que fa ressonar amb insistència
un missatge que no sabem o no volem llegir. Amb l’apetència perduda torne a
rosegar una d’eixes rosquilletes que fan gust d’alliberació. I tanque els ulls per a
reproduir fidedignament la imatge de la meua àvia asseguda a la terrassa contant-me
batalletes d’altres infàncies que eren tan diferents de la meua, a tantes
altres infàncies. Un passat de carreres per la grava, de bicicletes BH i de dies interminables
que sempre se’ns feien curts, perquè hi havia tant per viure… Tant
per viure… Vull curar amb la nostàlgia l’abisme obert a l’espai més inaccessible
de la meua consciència, vull deixar enrere eixos braços de pànic que imploren
salvació, eixos cossos d’aigua que han deixat els seus somnis i les seues nostàlgies
a una mar Mediterrània tan diferent de la que ara em retorna a la meua infància.
Eixa mar que inspira pau depenent de la banda des de la qual es contemple.
Destret amb força el paquet de rosquilletes que diu tant de mi, de les
meues estimes, la meua família, el meu país, la meua sort... Sort de viure en
aquesta banda del món, on podem triar si volem o no donar la mà als qui només
lluiten per sobreviure arrossegant expectatives de llibertat que massa
vegades queden pel camí, ofegades en l’anonimat i la ignomínia consentida.
Fa unes hores, des d’eixe vaixell tan fastigós per a la Comunitat Internacional
--un nom tant rimbombant com buit de contingut--, agafava al braç a un
xiquet tan semblant al jo que vaig ser, tan innocent, tan aterrit per veure’s lluny
de la protecció d’una mare esgotada, plorosa enfront de la que considerava una
salvació amb data de caducitat. A dalt de la coberta, hores després, el xiquet seguia
agafat al meu pit, tremolós. Vaig treure aquest mateix paquet de rosquilletes
per oferir-li’n, però res hauria pogut persuadir-lo d’afluixar el seu salvavides.
Jo un salvavides? Com ell, també m’aferre a qui he sigut, gràcies a una recepta
tan simple com la de les rosquilletes, mentre pense en qui no té futur, malgrat
haver-ho arriscat tot per buscar-lo. I com quan era petit i esperava impacient cada
matí l’arribada de ma mare del forn, observe el paquet i la mar i oferiria la meua
ànima a qui ficara fi a aquest malson, tan real com les rosquilletes que ara es desfan
entre les meues mans, tan versemblant com aquestes memòries de rosquilleta.

Fotografia: Joel Peirat
Realitzada en:
Panadería Miró Degustaciones
Forn tradicional
Fabricació artesana
Xa tu, què bo - 29

30 -Xa tu, què bo

Allioli
Rosario Raro
Xa, tu, que bo! - 31

Allioli
EL PURISTA EN EL GALLINER
32 -Xa, tu, que bo!
El duc n’Alfons, com a cavaller, tendia més a les lletres que a les armes.
Aquella nit, abstret com estava en la lectura de la poesia d’Ausiàs March no havia
reparat en què els seus criats s’havien retardat a servir-li el sopar. Romania distret
fins que va arribar al final de l’estrofa tretzena d’aquells versos estramps, sense
rima: «La carn vol carn» va llegir i el seu estómac començà a cridar-ho. Va pensar
que alguna cosa s’havia desajustat en la precisa maquinària palatina. Va donar un
parell de palmades i va entrar Tirso, el seu servent de més edat i confiança.
—Excel•lència.
Després d’incorporar-se, per tota resposta el duc li va assenyalar la taula buida
de menjar. Mentre esperava conéixer el motiu va acariciar el coll de camussa
del seu gavany.
—Està tot disposat excepte un mínim detall. Veurà, n’Alfons, com a part del
seguici de la seua esposa ha arribat un gastrònom.
Com va veure que el seu senyor arrufava les celles va afegir:
—Un expert en cuina. Diu que el seu ofici és delectar amb el que es cou en
els fogons, que els comensals aconseguisquen l’èxtasi amb els seus guisats. Segons
compta ha estat en les millors cases europees. Joan d’Albilla és el seu nom.
Vol rebre’l?
—No. No vull escoltar a cap xerraire.
—S’ha enredat en una disputa amb Gertrudi —Tirso es referia a una de les
cuineres—. És per la salsa. Diu que és preceptiu que només porte all i oli, res més,

excepte sal. Sense ou. Ha cridat que afegir-lo és una heretgia.
—I de les guatles i de l’anyell de llet no diu res? El que aquest tal Albilla vol
és tastar-ho tot. On està la duquessa?
—A les seues estances. Li dic que l’espera?
—No. Porta les viandes. Ja.
—De seguida, excel•lència.
El duc va asseure i va tornar els ulls als versos d’Ausiàs March de nou. «Quant
al món en carn ella vivia». Va pensar en Joana, la duquessa.
De nou va entrar Tirso amb les mans tan buides com la taula.
—Excel•lència, aquest Joan d’Albilla ha agafat com a presoner un dels morters.
Diu que si cal se’l portarà amb ell a la masmorra, però que en tan noble taula
no ha de permetre que se servisca aquesta salsa amb ou, que la seua llarga fama
quedaria en dubte de saber-se que es trobava present a palau quan tal sacrilegi
es va cometre. Avise els guàrdies?
—No. Porta les viandes. Ja! Saps, Tirso, que la meua paciència és llegendària,
però el meu apetit també. No vull conéixer res més d’eixe cisma de l’ou.
—De seguida, excel•lència.
—De seguida, però en aquest saló i no a l’Orient on diuen que comença el
dia a deshora.
Tirso va acatxar el cap i va eixir.
Quan el duc va veure entrar a Tirso per tercera vegada sense res va fer un
grunyit.
—Desfés-te del tal Albilla. Ja!
—N’Alfons, Joan d’Albilla ha raptat les gallines i s’ha atrinxerat amb tota la
resta de l’aviram. Està llançant ous des del corral. Mentre crida: allioli, ajoaceite,
aglio olio i fins i tot alguna cosa així com ajiójil o bòbilis bòbilis. És difícil entendre’l,
senyor. Està posseït.
—Crida a la guàrdia, però abans porta les viandes.
El duc havia llegit la vesprada anterior un tractat de bon govern sobre les
maneres i els usos d’un cortesà exemplar i no volia contradir tan prompte la seua
ortodòxia.
«Mare de Déu, si és en purgatori
son esperit per no purgats delits».
Xa, tu, que bo! - 33

34 -Xa, tu, que bo!
Va llegir fins el moment que va entrar Tirso amb un morter en cada mà.
—Excel•lència, en la meua destra l’allioli segons la recepta del gastrònom i
en la meua sinistra amb l’últim ou que hi havia abans que Joan d’Albilla agafara
l’altre morter cap al segrest avícola.
El duc es va posar de peus i va deixar el llibre sobre la seua butaca entapissada
en pa d’or. Quan va passar pel costat de la taula va prendre el morter que
estava més prop de la vora d’aquell moble sense reparar en els seus ingredients.
Va eixir del saló i es va dirigir a l’escala.
—Joana —va cridar en obrir la porta de la seua estança.
—Senyor, em disposava a baixar en aquest precís moment.
—Heu d’estar molt cansada —li va dir n’Alfons—. Heu recorregut un llarg
camí.
Ella li va somriure.
—Us vindran bé unes fregues amb aquest bàlsam.
La riallada de Joana el va fer llevar-se el gavany amb el coll de camussa i la
camisa. Es va quedar només amb les calces.
Ella es va acostar al llit i va començar a desvestir-se.
Mentre n’Alfons li untava la salsa a l’esquena va pensar de nou en els versos
de Ausiàs March que, de tant repassar-los mentre esperava el sopar, se sabia ja
de memòria:
«La qualitat és tal com segons guarda
car de semblants és forçat que s’engendre,
la carn vol carn, l’arma són semblant a prop».
La carn vol carn va repetir el duc, mentre recorria la columna vertebral de
la duquessa amb la seua llengua, en la qual es barrejaven amb l’allioli aquestes
paraules poètiques.
Fora, al gastrònom purista les gallines li feien cor amb el seu cloqueig mentre
aquest llançava les seues imprecacions contra l’ou.
N’Alfons, després de traure’s les calces, es va abalançar sobre Joana mentre
li deia: La carn vol carn... i allioli.

Xa tu, què bo - 35

36 -Xa tu, què bo

Ximos
Ana Rosa Sanfeliu
Xa, tu, que bo! - 37

Ximos
Mec i Cacaus
38 -Xa, tu, que bo!
- Ei, xiques, ja veig que teniu molta feina menejant la mandíbula…
- Ens estàs dient xarradores? (cacau).
- No precisament. Quants platets de mescla porteu?
- (Traguet de mistela) Ara sí que està bona. Ens està dient grosses. Serà que
tu no estaves desitjant l’esmorzaret. Hala, seu, seu i pren un tramús (cacau).
La safata, plena de cacaus, llonganissa seca i tramussos, roda la taula com
si tinguera potes, fent un via crucis d’estacions que van mermant el contingut a
gotes ben comptades.
- He de dir-vos que quasi només ens veiem d’any en any, però vos veig a totes
igual. Per vosaltres no passen els anys (cacau).
- Xica, que complidora eres. Els anys passen i els quilos pesen. Mira, la camisa
de la colla com comença a ajustar-nos (tramús).
- Ie… parla per tu. Que jo gaste els mateixos pantalons vaquers des de fa vint
anys. (traguet).
Els bigots amaguen mig somriure, fins que alguna es descara.
- No serà que cada any et compres el mateix model de pantalons però en
una talla més?
Xifles i tofles. Passa un àngel.
- No vos fa la sensació que estes festes hi ha menys gent. Com cada volta hi
ha més carpes i cada una està a una punta, pareix que no hi haja gent per a tot
(mos de llonganissa).
- És que la festa canvia. Haurem d’adaptar-nos (traguet).

- Jo diria més bé que ens la volen canviar (cacau). Vosaltres vau anar a la
Romeria? Enguany què? S’ha dignat la corporació a entrar a la catedral o li han fet
la volteta a la font? (traguet).
- No, si al final haurem de pegar-li foc a les gaiates, com deia aquell… (cacau).
- Sí home, farem foc i fugirem. Ah no, no. Primer demanem la independència
i declarem la república independent de Castelló (mos de llonganissa).
- Doncs, d’ací a que Ikea venga una gaiata i et pugues muntar la teua gaiataprestatgeria-balancí
de terrassa, no queda ni un pas (cacau).
Riuen totes.
- Rieu, rieu. Però segur que no sabíeu que els noms dels moble d’Ikea són
llacs, muntanyes o ciutats sueques. Aleshores, perquè no tindre una prestatgeria
que s’anomene com les gaiates. És que mai defenem el que és nostre, xa! (traguet
de mistela).
- Elvira, deixa’t de romanços poliglots i trau els ximos per a esmorzar que
hui et tocava dur-los a tu. No et faces la llonguis (tramús).
- Ai xiques, que poc patriòtiques esteu! Ací teniu els ximos. Que vos aprofiten.
- Cinc? Només has fet un per a cadascuna? No ens enfitarem, no. Descansada
t’hauràs quedat (mos al ximo). Ai mare, que li has ficat a este ximo que té un
gust tan estrany? (traguet d’aigua per a llevar-se el sabor).
- Curri. S’ha d’innovar. No dieu sempre això?
- La mare que va…ara diu que curri. Estàs boja xiqueta. El ximo només vol
lleteta i ou per al pa i tomata, tonyina i pinyons per a la mescla. Dus, dus el ví que
se m’ha quedat la boca tota aspra (traguet de la bota).
- Doncs jo li fique també pebrera roja i verda a la mescla. Vaig a provar
els ximos d’Elvira a vore. Que no diguen que soc una antiga (mos del ximo). Me
caguen la figa ta tia! Això que és xiqueta, quin fàstic! Si l’àvia Elvireta et vera et
portava a surres fins a la Porta del Sol. Dus el vi, dus (la bota roda tan ràpid com
els mossos de ximo són tastats).
- Jo pebrera no, que em torna a la boca, però sí que li fique cebeta ratlladeta
i a la llet del pa, li fique un puntet de nou moscada (mos de ximo exòtic i glopet
de vi). Elvira, això no ens ho tornes a fer. Si no tens ganes de fer ximos ho dius,
Xa, tu, que bo! - 39

40 -Xa, tu, que bo!
però açò és un afront a tota la nostra cultura historicogastronòmica (mos del ximo
al curri i glopet de vi).
- Mira que eres melodramàtica. Els ximos tenen vida pròpia i a cada casa
es fan d’una manera. Perquè l’únic ingredient essencial és fer-los en amor i en la
cinteta verda al cor (mos al ximo i estiradeta de braç per agarrar la bota).
- Molt de queixar-vos, molt de queixar-vos, però vos els heu fotut tots. No
queden ni les molles.
- Ai Elvira, la fam és molt roïna. Però saps què et dic? Que si a un ximo li fiques
curri, el que has inventat és un xurri!
(Carcallades) M’ofegue... para, para que m’engarrofe…
- Xit... xiques, atentes! Mireu eixe, quin culet. Ei, xurri vols un ximo... vull dir.
Ei, Ximo, vols un xurri!

Fotografia: Joel Peirat
Realitzada en:
Panadería Miró Degustaciones
Forn tradicional
Fabricació artesana
Xa tu, què bo - 41

42 -Xa, tu, que bo!

Primers plats
Xa, tu, que bo! - 43

Paella
Amelia Díaz Benlliure
Xa, tu, que bo! - 45

Paella
Dia de paella
46 -Xa, tu, que bo!
Tanque els ulls. Descanse la ment. Ja note l’olor de la llenya, cremant sota
els ferros del paeller que vam construir al costat de la figuera. El meu pobre Joan,
que en glòria estiga, va insistir que havia de fer-se ací, a l’ombra de la figuera. I
quina raó va tindre. Fer la paella allí, sempre ha donat gust.
Hui han vingut els meus fills i els meus nets a menjar amb mi. Ací, a la masia,
com cada diumenge. El meu pobre Joan estaria content en veure’ns junts a tots.
Se sentiria feliç en veure com em cuiden, com m’acompanyen, com estan sempre
tan pendents de mi.
El meu gendre està al xicotet hort que tenim darrere de la casa. Està agafant
un encisam per a l’ensalada i unes mandarines per a les postres. És un bon home,
el meu gendre. I molt treballador. Sempre està ocupat i viatjant a diferents ciutats.
És un bon home. Un altre qualsevol no seria ací, passant el diumenge amb la
sogra i mantenint arreglat l’hort.
Quin dia més bo que fa! El sol de Castelló em dona l’energia que ja quasi no
tinc. Amb els ulls tancats, gaudisc de la calor i de les aromes. En el meu balancí. Al
costat de la figuera. Mentre note l’aroma de la llenya, cremant al paeller.
Escolte els riures dels xiquets. Ací, es diverteixen sense perill. Corren a pler,
s’amaguen entre els tarongers, pesquen granotes a la bassa… Els seus jocs han
portat de tornada l’alegria que sempre va tindre aquesta casa. A l’estiu, passen
hores i hores dins de la bassa. Cal cridar-los perquè isquen i seguen a la taula. Ara,
a l’hivern, ronden i juguen i riuen i el meu cor s’alegra amb la seua companyia.

Ells em donen la vida que ja quasi se m’escapa; eixa energia de la infància que la
meua ment a penes recorda.
M’arriba l’olor a carn fregint-se. La meua filla em substitueix des de fa uns
anys al capdavant del paeller. No es fiaven ja que jo manejara el foc. I he de reconéixer
que la seua paella és millor que la meua. M’agrada quan li posa carxofes i
caragols. I pésols fins, per descomptat. Tirabeques, diu ella que es diuen. Com de
llesta és la meua xica! Fins i tot va anar a la universitat i, ara, treballa a una taulellera.
Clar, està sempre molt ocupada. El treball, els xiquets, el marit, el gimnàs…
Sempre té mil coses a fer. El meu pobre Joan estaria una mica preocupat per ella.
Segur que pensaria que s’esforça massa. I la vida passa tan de pressa…
Prompte estarà llesta la paella. I seurem tots a taula. Els meus fills, els meus
nets i jo. Ja li he dit a la meua filla que no prepare tant aperitiu com altres vegades,
que la paella cal gaudir-la, que unes ensalades són suficient. Ensalada, paella
i mandarines. I, si potser, una coca malfeta per al café, mentre juguem al cinquet.
Que per alguna cosa és diumenge. I venen els fills i els nets a menjar amb mi.
Jo, mentrestant, seguisc ací, en el balancí. Amb les cames tapades amb eixa
manteta feta de quadres de colors que vaig teixir, fa molts anys, de punta de
ganxo. Amb els ulls tancats, escolte les veus i sent la calor del sol en el rostre i
l’aroma de la paella, acabant-se de fer amb la llenya dels tarongers.
El meu pobre Joan hauria estat feliç, en veure’ns reunits, de saber que els
nostres fills s’ocupen tant de mi, que la masia continua plena dels riures dels xiquets,
de l’aroma dels tarongers, de les paelles dels diumenges…
—Maria, Maria, ja ha tornat a adormir-se? Ai, esta dona! Segur que ja estava
somiant altra vegada amb el seu Joan… Anem, jo espentaré la cadira de rodes fins
al menjador. —La veu de la mongeta sonava alegre i amable—. Anime’s, Maria,
que hui és diumenge i hi ha paella.
Xa, tu, que bo! - 47

48 -Xa, tu, que bo!
Buidar la casa de la mare,
seleccionar tot el valuós,
allò que tindrà un buit
en la nostra pròpia llar.
Què fer amb la seua roba inabastable,
amb els sostenidors inabastables,
que protegien els seus pits inabastables
que abastaven tot l’amor?
Anar recorrent habitacions
com qui recorre el temps,
escoltant encara els gemecs
del seu cor fatigat.
Totes les parets parlen
dels seus passos xicotets,
quan els últims dies
ja la casa era una selva
difícil de transitar.
El seu got, el seu rellotge, el seu drapet,
el seu plat negre de plàstic,
eren norais on ancorar-se
davant les ones d’hivern.
Què fer amb tots el trastos
que depositen els somnis?
Com buidar una casa
que ja ha quedat buida?

Imatge cedida per Tasca del Puerto

50 -Xa tu, què bo

Arròs al forn
Luis Aleixandre
Xa, tu, que bo! - 51

Arròs al forn
L’arròs de la vida
52 -Xa, tu, que bo!
Mon pare, que en glòria estiga, va sacrificar la seua esquena en l’hort
perquè poguérem portar-nos alguna cosa a menjar a l’estómac. Conreava creïlles,
pebreres, tomaques, carabassetes i el que vinguera bé segons l’època de
l’any. Ma mare, que en pau descanse, era una sofrida mestressa de sa casa i
netejava algunes de les dels terratinents de la comarca. No era fàcil tirar avant a
una família de cinc fills en un poble xicotet de l’interior de la província de Castelló,
però entre les verdures que el pare venia en el mercat i els habitatges d’altres
que la mare mantenia impol•lutes, ens les apanyàvem prou bé.
Nosaltres ajudàvem dins les nostres possibilitats: donàvem menjar al matxo
i netejàvem la quadra, que estava en la planta baixa de casa; arreglàvem les
nostres habitacions; ajudàvem a l’era quan es trillaven els cereals; i anàvem a
l’escola. El meu dia favorit de la setmana era el dissabte. Jugava al futbol al descampat
de terra i pedres de l’altre costat del riu fins l’hora de dinar, però abans
sempre havia de portar a terme el mateix encàrrec de ma mare: deixar la cassola
de l’arròs a l’únic forn del poble. El senyor Maties, al qual recorde amb la cara
sempre enfarinada, s’encarregava d’introduir-la al foc a l’hora acordada, i jo, en
el moment que les campanes de l’església donaven les dues, passava a recollirla
i la portava a casa. Recorde que per a evitar cremar-me les mans ma mare
m’obligava a utilitzar unes horroroses manyoples de cuina de color rosa que li
va regalar la tia Brígida. Fins que vaig complir els quinze anys no m’importava
posar-me-les, és més, em divertia; semblaven els punys invencibles d’un robot
i imaginava mil aventures amb elles posades. La tornada a casa amb l’arròs

recentment tret del forn, i amb l’estómac encollit per la fam, era un autèntic
calvari, ja que la cassola desprenia una aroma que llevava el sentit. Les botifarres,
les creïlles, les rodanxes de tomaca, els trossos de costella i els cigrons repartits
aleatòriament per la superfície de l’arròs aromatitzat amb safrà i coronat
amb una cabeça d’alls sencera, emetien una olor tan apetitosa que em costava
un esforç sobrehumà no clavar-li la dent durant el camí a casa.
Però un dissabte alguna cosa va canviar. Em va enxampar per sorpresa.
Vaig anar a recollir l’arròs al forn del senyor Maties. La seua filla, que atenia uns
clients darrere del taulell, s’havia convertit en la xica més guapa del món. Com
no m’havia donat compte fins eixe moment? No vaig acabar d’entendre-ho. Si la
coneixia des de xicoteta… S’havia tornat bonica la nit anterior? Em vaig quedar
perplex i fascinat mirant-la darrere del taulell quan de sobte em va tocar el torn.
—L’arròs ja està per a traure del forn. Ara li ho dic a mon pare. Veig que
has portat les manyoples.
De manera instintiva vaig amagar les mans a la meua esquena. Quin horror
i quina vergonya. Em vaig enrojolar i ella ho va notar. Quan va passar pel
meu costat va somriure i em va preguntar:
—T’ocorre alguna cosa, Batiste?
Els següents dissabtes només existia una prioritat al meu cap: que acabara
prompte el partit de futbol per a acudir a la trobada amb Cristina. La seua
llarga cabellera rossa i ondulada adornaven uns ulls verds envoltats d’un etern
firmament de pigues, i el seu somriure angelical feia que em quedara embadalit
fins al punt de semblar un albercoc. A les poques setmanes vam començar a
quedar els diumenges de vesprada i anàvem a passejar per la riba del riu, i als
tres mesos em vaig decidir:
—Vols eixir amb mi?
Vaig pronunciar aquelles paraules al més pur estil dels anys seixanta. Li vaig
sol•licitar un tracte més enllà de l’amistat davall d’una enorme carrasca als afores
del poble i quasi em dóna un atac de nervis, però ella va acceptar a l’instant
mentre donava forma amb els dits a un dels seus rínxols. Eixa imatge es mantindrà
viva en els meus records mentre em quede un bri de lucidesa.
Observe ara a Cristina amb el deteniment i l’assossec de qui ha experimentat
vivències de tota mena, de qui ha superat penes i disgustos, de qui va
Xa, tu, que bo! - 53

54 -Xa, tu, que bo!
abandonar les muntanyes de l’interior per a viure en la capital de la Plana i
va treballar més de trenta anys en una taulellera per a portar una vida honesta,
de qui ha tingut la sort d’envellir al costat de la persona que ha estimat sempre.
Es troba dreta, a la cuina, preparant unes postres. Porta una bata florejada que
només utilitza quan està davant dels fogons. El seu cos rabassut ha perdut la
frescor d’antany, el seu rostre ha guanyat en arrugues i el seu cabell s’ha tenyit
de gris, però el seu somriure, les pigues de les seues galtes i la lluentor de la seua
mirada, eixes coses importants, romanen en ella.
Del forn ix una xicoteta columna de vapor que desprén la mateixa olor que
aquella cassola de fang que tantes vegades vaig portar a cuinar els dissabtes al
negoci de son pare. M’alce amb sigil de la cadira, m’acoste a ella per darrere i
envolte la seua cintura amb els braços. Ella se sorprén de la carícia i s’agita per a
apartar-me amb desfavor.
—Batiste! —es queixa—. Però què fas?! Deixa’t de ximpleries. Fes el favor
de parar taula, que els nets estan a punt d’arribar i l’arròs no espera a ningú.
Somric.
Eixe caràcter de dona forta tampoc l’ha perdut.
Aguaite per la finestra del forn i contemple com l’arròs ja ha absorbit l’aigua
i s’ha torrat la pell de la capa exterior de la cabeça d’alls plantada en el centre
de la cassola. Allí, encorbat, em ve un pensament al capdavant: des que vaig conéixer
a Cristina, els carros de cavalls han donat pas als automòbils de gasolina i
ara als models elèctrics; els telèfons no sols els portem damunt, sinó que a més
trauen fotografies; els televisors en blanc i negre, que tenien cul, han derivat
en pantalles planes que a punt estan d’acabar amb els cinemes tradicionals; i la
societat mateixa ha experimentat un canvi extraordinari amb noves llibertats i
moderns grillons. No obstant això, l’única cosa que no ha canviat, ni ho farà mai
entre la gent de la nostra terra, és la forma insuperable de cuinar l’arròs al forn.

Xa tu, què bo - 55

56 -Xa tu, què bo

Arròs a banda
Pablo Sebastiá
Xa, tu, que bo! - 57

Arròs a banda
Arròs a banda al Grau
58 -Xa, tu, que bo!
Els quatre directius, dos borrianers i altres dos pequinesos, guardaven
silenci mentre Antonio, maître del restaurant que regentava amb la seua família
al Grau de Castelló, els parlava afectuosament sobre com preparaven i servien
allí l’arròs a banda. Antonio era un gran professional de la restauració. La seua
passió per la gastronomia tan sols es veia superada per la seua desmesurada
bogeria per córrer, encara que eixa és una altra història.
El restaurant portava cinquanta anys obert. Havia sigut reformat en diverses
ocasions i la decoració, per aquells temps, reflectia un aspecte mariner elegant
i sobri.
Segons els va dir, en primer lloc cuinaven amb una olla les galeres, la “gallineta”
(el peix, no l’ocell), una mica de morralla, la creïlla, el polp, el rap i la
ceba. A continuació, mentre servien el peix i el polp als comensals al costat d’un
delicat allioli casolà, cuinaven l’arròs amb el caldo restant.
Cap dels executius va gosar obrir la boca. Antonio imposava respecte quan
parlava de la seua cuina. El van atendre amb educació i es rellepaven de gust.
En veure’l marxar per a atendre altres comensals, van gesticular cadascun a la
seua manera. Un va alçar les celles, un altre va agafar el torcaboques amb un
cert nerviosisme, el tercer va beure aigua i el quart va prendre la panera per a
oferir rosquilletas als altres. Sabien que estaven a punt de menjar bé. No tenien
cap mena de dubte. Encara que la cosa no va quedar així. Abans que pogueren
iniciar la conversa, va aparéixer a escena Sergio, el germà menor d’Antonio.

El que uns anys abans resultara finalista en el certamen de tastos més prestigiós
del país, va preguntar pel vi que desitjaven prendre. Les respostes van ser
variades. Només un es decantava pel negre, suau i fresc però negre al cap i a la fi.
Un altre va apostar per un blanc de Castelló simpàtic, sense especificar res més.
Un altre per un albarinyo i el quart per un vi del Penedès. Sergio va alçar la seua
cella dreta, va guardar silenci uns instants i va suggerir una botella de verdejo
de Rueda acabat de rebre i que, de ben segur, faria les delícies de tots ells. No
s’equivocava. L’arròs i el vi van fer un maridatge perfecte.
Durant el dinar, els quatre executius van xarrar de forma distesa sobre
mil i un assumptes, i només quan van arribar a les postres van traure a relluir
l’assumpte que els havia portat allí: la venda de diversos contenidors de rajoles
ceràmiques a un gegant asiàtic de la construcció. Els dos representants de la taulellera
es van desviure per complimentar els de l’empresa xinesa, aconseguint,
amb l’ajuda d’aquell arròs a banda, tancar el quantiós acord que els assegurava
una comissió d’allò més sucosa.
Per descomptat, a l’hora de pagar, els borrianers es van afanyar a traure les
carteres. No anaven a deixar que els compradors pagaren res.
A mitjan vesprada, ja a la fàbrica situada a la carretera de Vila-real a Onda,
tots dos directius van comentar com un plat mariner, poc luxós, procedent de
la tradició pesquera més humil, s’havia afermat en la carta dels restaurants més
luxosos de l’arc mediterrani.
Abans que “baixara a terra”, l’arròs a banda el preparaven els mateixos mariners
en els vaixells de pesca, usant per a això grans calders subjectes al fogó. El
caldo es cuinava amb peixos de nul valor comercial com l’aranya, el congre o el
peix rata. A part preparaven un simple arròs amb el qual omplir la panxa.
A principis i mitjans del segle XX van començar a preparar-lo les dones dels
marins, coent el caldo en olles i preparant l’arròs, acompanyat de sépia trossejada,
en paellons. Unes dècades més tard va aconseguir el zenit de la cultura
gastronòmica. I alguns dels elements que el componien, tan humils com el polp
o la galera, rebutjats en aquell temps pretèrit pels paladars més delicats, es van
convertir en una exquisitat.
Eixe va ser el camí que va recórrer l’arròs a banda a través dels lustres, i
ningú sap hui el que podrà recórrer en anys esdevenidors.
Xa, tu, que bo! - 59

60 -Xa, tu, que bo!
Un mes més tard, a l’entrada de l’hivern, els empresaris ceràmics van rebre
un correu electrònic dels asiàtics en el qual en primer lloc els agraïen la rapidesa
amb que havia arribat la mercaderia, i en segon els advertien que el propietari
de la constructora, un mandarí de gustos refinats, volia visitar Castelló, assaborir
l’arròs d’aquell restaurant i valorar, per si mateix, allò que havia sentit.
Pensar en un xinés mossegant i punxant-se en la llengua amb una galera va
fer somriure els taulellers.

Imatge cedida per Tasca del Puerto

62 -Xa tu, què bo
Camí de la Plana cantó amb camí del Serradal (enfront de rotonda del Pixaví)

Olleta de la Plana
Maribel Escrig
Xa, tu, que bo! - 63

Olleta de la plana
El somriure de l’àvia
64 -Xa, tu, que bo!
Els divendres de vesprada ens pertanyien a la meua àvia Maria i a mi.
Séiem prop de la llar i allí, a la calor del foc, em contava històries mentre la
cuina de ferro forjat albergava una casserola roja que bullia a foc lent. Era el
menjar preferit de l’àvia: olleta de la Plana. La seua veu sonava dolça quan contava
que la recepta passava de generació en generació. “Forma part de la nostra
gastronomia i les tradicions mai cal perdre-les, filla”, solia dir una vegada i
una altra. En aquells moments no vaig sentir la força de les seues paraules. Ho
faig ara, quan l’àvia ja no està amb nosaltres. El dia que la vam soterrar plovia.
El cel estava gris i la boira densa s’expandia entre els xiprers que poblaven el
cementeri. Els colors impossibles que formaven les flors de les corones distorsionaven
el silenci que ocupava aquell lloc tan trist. Li vaig oferir un ram de flor
del taronger, la seua flor preferida. “Sóc afortunada en viure entre tarongers”,
solia dir. Jo també ho pensava. La mar blanca de flor del taronger que s’estenia
al voltant de sa casa ens inundava d’una pau indescriptible. M’agradava escoltar
els relats de l’època de la seua infantesa, de l’adolescència i, sobretot, de la
Guerra Civil quan l’avi Miguel va haver d’anar a lluitar al front. M’esglaiava la
tristesa que encara l’embargava per la por que sentia de no tindre notícies de
l’avi. La parca sempre sobrevolava en els seus somnis, per damunt dels fusells,
enmig de les batalles. Un escamot de botxins apareixia en els seus malsons, el
foc arrasava cases i camps i els carrers es tenyien de sang. Tot feia olor de pólvora.
El seu cor estava trencat, com també ho estava eixa Espanya que tant volia.

Un dia va veure a l’avi en els seus somnis, amb la cara desencaixada i un fusell
penjat del braç. Plorava. Li va murmurar a cau d’orella que el pitjor de la guerra
era cometre atrocitats per a continuar vivint. La imatge li va contar que només ho
feia per ella. En eixe moment va saber que algun dia tornarien a estar junts. Ella
va sobreviure en el camp, amagant-se dels avions que llançaven bombes de manera
indiscriminada. “Mira les meues mans, filla. Estan quarterades de tant que
vaig treballar sembrant creïlles i cebes per a menjar. Veus? Sempre hi ha solucions
quan creus que tot s’ensorra. No ho oblides mai”. No era un retret. No lamentava el
passat, era feliç amb el que tenia: els animals que llavors se circumscrivien a unes
poques ovelles, unes quantes gallines, conills i dos gossos. No necessitava més.
“Saps que m’agradaria fer, filla? Aprendre a escriure i a llegir”. “Jo
t’ensenyaré, àvia”, li vaig contestar. I ho vaig fer. Cada divendres arribava a sa
casa amb un quadern Rubio i començaven les classes. Després seguia amb la
lectura, ella escoltava mentre jo llegia poesies d’Antonio Machado o de Lorca.
Reia amb el Quixot de la Manxa i plorava amb Gabriel García Márquez. L’amor
en temps del còlera era la seua novel•la preferida perquè li recordava a l’avi.
“Sempre vaig estar enamorada d’ell. Va ser l’amor de la meua vida. Els meus
pares volien que em casara amb un nuvi que ells m’havien buscat. Em vaig escapar
de casa i em vaig anar amb l’avi a Barcelona, a casa del meu germà. Ens
vam casar a la Ciutat Comtal. Els meus pares mai em van perdonar”. L’oblit li va
fer mal. Després de la mort de l’avi, eixa era la part més trista de la seua vida.
Admirava d’ella eixa força interna que la portava a lluitar pel que volia. La veia,
igual que ho faig ara, envoltada de llum, d’una immensa energia que em transmetia
en acariciar les meues mans amb dolçor. L’àvia era única. Les lliçons van
acabar quan va aprendre a escriure totes les lletres. No va donar temps per a
més perquè un dia, de sobte, ens va deixar. Se’n va anar com ella volia, en pau,
sense fer soroll, sense molestar ni tan sols. Em vaig enfadar amb ella perquè
no es va acomiadar de mi, perquè em va deixar sola, perquè ja no podria ensenyar-la
a escriure. Vaig plorar. Vaig plorar amb ràbia. La volia. La necessitava.
Les llàgrimes van cessar quan la mare em va donar un sobre amb el meu nom.
Em vaig quedar perplexa, era la lletra de l’àvia: indecisa, amb lletres tortes i separades.
Dins hi havia un paper groguenc i la medalla de la Verge xiqueta que
sempre portava penjada: “Guarda-la, ella et protegirà. No oblides llegir-me cada
Xa, tu, que bo! - 65

66 -Xa, tu, que bo!
divendres”. Em va envair un pànic desconegut perquè l’àvia no sabia escriure
formant paraules d’aqueixa manera. Llavors em vaig recordar de les vegades que
em demanava que li escriguera coses. Mai vaig pensar que les copiaria per a mi.
Tots els divendres llig per a ella. La seua cadena amb la Verge xiqueta la guarde
en la meua tauleta de nit, a prop, com sempre ho està l’àvia. En alguna ocasió
torne a sa casa. Està tancada. No viu ningú. La pols cobreix els pocs mobles que
es conserven. La continue veient, asseguda, a la calor de la llar. Em deixe embolicar
per l’aroma d’aquell guisat que roman intacte en algun racó del meu cervell.
No importa si fora el vent avalota la vesprada, o si els lladrucs dels gossos pertorben
aquest immens silenci. L’àvia està en la meua imaginació, asseguda, com llavors,
en una cadira al costat de la meua. Em parla i jo l’escolte. Les branques dels
tarongers colpegen les finestres i l´olor de la seua flor es cola per les escletxes
que deixen els cristalls trencats. De sobte em veig en el passat, degustant el seu
guisat. Ara entenc les seues paraules, colpegen en la meua ment; i sí, àvia, hui
prepararé aqueixa saborosa olleta de la Plana que tu em vas ensenyar. També
pense que no cal perdre les tradicions. No et preocupes, els ingredients els porte
jo; els he comprat en el supermercat. Sempre em contaves que en els teus temps
no podies aconseguir alguns, no tenies safrà solies dir-me, ni sal, ni, a vegades,
fesols, i, a vegades, et faltaven les bajoques… Afortunadament ara els tinc tots.
Més tard, li llance dos besos a l’aire abans de tancar amb clau la porta de
la seua casa. Sé que li arriben perquè ella me’ls retorna. Encara que em dolga
la seua absència, m’obligue a ser feliç guardant el seu record perquè, encara
que el temps transcorre, sé que mai perdem del tot als sers estimats. Romanen
en totes les coses que ens van transmetre. Hui has estat amb mi, àvia, en la
recepta d’aqueixa saborosa olleta de la Plana que t’he preparat, en l’aroma del
guisat… Dis-me, t’ha agradat? Escolte un “sí” des del teu món. M’arriba el teu
somriure càlid i tendre. Jo també et somric, com em vas ensenyar, amb el cor.
.

Fotografia realitzada en la societat
gastronòmica L´Olla de la Plana
Xa tu, què bo - 67

68 -Xa tu, què bo

Suquet de peix
Rosa Miró
Xa, tu, que bo! - 69

Suquet de peix
La Justa a la Granja Royal Follies
Avui de bon matí, Primitiva i Maria s’han posat a la feina només han
baixat a la cuina del bar. Aquesta vegada els hi ha tocat exercit d’amfitriones.
Les dues cunyades tenen manies paregudes: no els agrada l’olor de menjar que
s’instal•la a la roba i als cabells quan cuinen, però, i sobretot, la lloada oloreta a
suquet de peix que s’escampa per un dels carrers més importants de la ciutat.
Mireu si és important aquest carrer que fins i tot l’Ajuntament ha contractat un
guarda seré que amb el fanal i el pom de claus fa imaginar escenes de por quan
hom està al llit i l’escolta anunciar l’hora. Bé, per evitar olors, com vos anava a
explicar, Maria i Primitiva es col•loquen una mena de còfia que els cobreix tot
el cap i una peça de roba a manera de guardapols de ratlles verticals, de color
marró, blau turquí i negre que els hi tapa gairebé tot el cos. Cert és que dona
gust entrar a dinar o a prendre un gelat o una xocolata calenta. Els peus no se
t’enganxen. La netedat es fa palesa per tot arreu, des de les columnes que delimiten
l’entrada fins a la menuda llotja, on un violinista, un trompetista i un jazzman
que vol imitar a no sé quin músic afroamericà, provoquen unes digestions
d’allò més sanes a ritme de ragtime a les sobretaules dels dissabtes i diumenges.
Patrocinio, la minyona joveneta que ajuda en el negoci del bar que els
germans Ramón i Clemente regenten al carrer de González Germà, va estar
ahir una bona estona emmidona que emmidonaràs fil per randa, plecs
i calats de la roba, també de feina, però que usen Maria i Primitiva, les ames
més bones de tota la contornada, per a servir les taules i atendre els clients.
70 -Xa tu, que bo!

Uns davantals que es muden només acaben d’enllestir la cuina, més blancs
que l’escuma de cervesa que dispensa el millor tirador del districte. I en acabar la
bugada Patro va fer l’últim repunt a l’uniforme de tela de setí de color negre amb
còfia i davantalet brodat a conjunt amb el de les cuineres.
Tothom camina cap a dins i cap a fora. Els repartidors deixen damunt els
bancs de la cuina els productes més frescos de tot el Mercat Central. Ramón
agrana la voravia. Clemente enllesteix els tendals que li donen un aire elegant a
la façana.
És primer diumenge de juny, i com al llarg dels tres segles de tradició, es festeja
La Justa. En aquesta menuda ciutat al costat de la mar es van considerar amb
molt de respecte els veïns jueus que es van quedar amagats després de l’expulsió
decretada pels Reis Catòlics i els veïns musulmans (només fa dos segles que van
haver de decidir-se o es convertien o n’eren també expulsats, fet que va arruïnar
l’economia valenciana) però els nostres protagonistes ni es van convertir ni van
fugir. Si més els uns i els altres van conviure amb els cristians. Això sí, cadascuna
de les dues cultures feien la seua sempre respectant i pagant el que deia el justícia.
Així, en aquesta urbs coqueta i menuda han conviscut i conviuen, s’han casat
i formen parelles, han tingut fills i han crescut junts cristians, jueus i musulmans
sense cap tipus de problema. Una societat peculiar, diguem-ne.
La Justa d’enguany promet. Cada comunitat ha anat escollint al llarg de les
quatre estacions la persona que ha de cuinar així com el parell d’ajudants, normalment
familiars, (una xiqueta i un xiquet) per a formar l’equip que competirà.
A cada edició i de forma rotatòria, com la clavariessa d’una festa de raval, hi una
comunitat amfitriona que acull els perols, els concursants, els hostes, i invita alguna
que altra autoritat. Els comensals que entraran a tastar i a jutjar els plats de
La Justa de 1932 han d’haver guanyat prèviament unes rifes que es fan entre els
veïns de les tres germandats.
Els Çaçon Legem del barri de l’Aljama, els Miró Hernández del barri Cristià
i els Aguilar Zaid del barri de la Moreria són les famílies que han d’enfrontar-se
amb les cassoles. S’hi val tot, sempre respectant els condiments i l’origen.
Els plats escollits per al concurs i l’elaboració han de formar part necessàriament
dels següents menús:
Xa, tu, que bo! - 71

Menú I*
•Almadroch d’albergínies
•Taboulé
•Adafina amb arròs aromàtic
Pa d’olives
Pastissets de cabell d’àngel
Menú II*
•Suquet de peix del Grau de Castelló
•Carn metxada tornadeta a l’oli
•Arròs en crosta
Pa de fogassa
Coca celestial
Menú III*
•Guisat de cigrons amb
espinacs estil morisc
•Kibbe libanés
•Maqluba palestina
Pa pla
Baklava
-Fi-
La Granja Royal Follies va existir fins la Guerra Civil. Encara es pot observar les columnes pintades de negre
a l’entrada d’una tenda de roba del Carrer d’Enmig.
In memoriam de Ramón Miró Hernández i Primitiva Lozano Chulvi i de Clemente Miró Hernández i María
Pérez Pagès (els meus iaios).
Alguns plats del menú I corresponen a un restaurant tortosí
El menú II correspon a l’antiga Granja Royal.
El menú III està compost de diversos plats al capritx de l’autora.
72 -Xa tu, que bo!

Imatge cedida per Tasca del Puerto

74 -Xa tu, que bo!

Postres i cafés
Xa, tu, que bo! - 75

76 -Xa tu, que bo!

Coca de Castelló
Vicent Gascó
Xa, tu, que bo! - 77

Coca de Castelló
Glops i pessics
—Tico, el mòbil! —va cridar Consuelito des de la cuina. Tenia les mans aspres
del midó de les creïlles.
L’home li va baixar la veu a la televisió, es va alçar amb malagana del sofà
i va agafar el telèfon de damunt de la taula. L’aroma de la pell de llima ratllada
arribava fins a la saleta d’estar. Consuelito el va sentir parlar, però no va entendre
la conversa.
—Era el meu germà —va dir ell mentres s’acostava a la cuina pel passadís—
diu que esta vesprada ve a visitar-nos. I acompanyat.
— Què vol dir, acompanyat?
— Recordes que este estiu va estar a Manila amb Metges Sense Fronteres?,
doncs ara s’ha portat una xiqueta d’allà, una filipina.
— Ha adoptat una nena?
—No, dona, no. S’ha buscat una nóvia. Una d’eixes de color groguet, amb
els ulls xicotets. Diu que té vint anys.
—Quina poca vergonya —Consuelito, d’esquena al seu marit, ficava a coure
les creïlles—. Passa’m els ous. Si és més vell que la picor, que fa amb una xica tan
jove?
—M’ha cridat des del cotxe, se n’anava a l’aeroport a arreplegar-la.
—Eixa ha de ser una pelandusca.
—No sigues aixina, dona, ell ja em va comentar que havia conegut a una
xica molt bonica.
—Doncs t’ho diria a tu, perquè jo no ho sabia. Si és que no em contes res
78 -Xa tu, que bo!

—va remugar. Havia posat l’ametlla picada i el sucre amb els rovells i els
estava batent amb una forqueta.
—Sí que t’ho vaig dir, el que passa és que no te’n recordes. —va afegir Tico
per a eixir del pas.
—És igual, eixes només volen diners. El deixarà pelat com va fer amb la
teua excunyada.
—Deixa’l que gaudisca, que ja ho va passar molt malament. Ens vindrà bé
la coca per a convidar-los a cafè.
Tico va tornar al sofà mentre que Consuelito connectava la batedora per a
alçar les clares a punt de neu. El brunzit de l’aparell va impedir que l’home escoltara
un bon grapat de suposicions sobre la filipina.
Unes hores més tard va sonar de nou el mòbil i també era Manel, el germà
de Tico, per a dir que, com estava de guàrdia, l’havien cridat del hospital per a
una urgència i que s’avançaria la filipina amb un taxi. A més, els va demanar que
li donaren un Frenadol, ja que havia arribat constipada.
—Escolta, Tico, a veure si… —Consuelito es va quedar pensativa un segon—
a veure si la xicona porta el coronavirus eixe de la Xina.
—Dona, també seria casualitat, segur que l’aire de l’avió estava fort i ha
agafat fred.
—No, no, no, no. Jo no em fie ni un pèl. És un tema seriós, ens podria contaminar
a tots, a Castelló sencer.
—Es diu contagiar. Tranquil•la, anirem amb compte.
—No podem arriscar-nos!, telefona al teu germà i li dius que no vinga, que
hem d’anar-nos-en.
—No sigues exagerada, no faré això, el taxi estarà a punt d’arribar.
—Doncs hem d’esbrinar si té febra, és un símptoma inequívoc. Fica el cafè
al foc i porta la botella d’anís, jo traure la coca de la llanda.
El timbre del porter automàtic va cridar com una tórtora en zel.
—Passa, passa, està obert —va dir Consuelito amb un gest amb el braç des
de l’altre extrem del rebedor. Es tapava la boca i el nas amb un mocador. Tico
estava darrere d’ella i feia el mateix.
La xica els mirava estranyada, però sense deixar de somriure.
—És que se’ns ha cremat una mica la coca i fa una pudor insuportable —va
Xa, tu, que bo! - 79

80 -Xa tu, que bo!
explicar Consuelito.
La filipina no entenia res d’espanyol. La van convidar a seure.
Tico s’aguantava el mocador amb una mà i amb l’altra li servia un tros de
coca i una generosa copa d’anís.
—És coca de Castelló. Pessic de coca, glop d’anís —li deia, mostrant-li com
menjar-se-la.
Li van omplir el got de licor unes quantes vegades, mentre brindaven per
l’illa de Palawan, per Espanya, per Castelló i pels últims de Filipines. La xica, que
venia famolenca del viatge, no va rebutjar l’oferiment.
Era alta i prima, tenia els cabells llisos i negres i els ulls eixerits. Portava una
samarreta de tirants, que marcava uns pits rodons i unflats com a globus.
—Deixa de mirar-li les mamelles —va dir Consuelito. Tico no li va contestar.
—Ja està a punt de caure. No sé què diré al meu germà quan vinga i se la
trobe amb esta bufa.
—Doncs que li ha fet mal l’anís. Posa-li un altre gotet.
Als pocs minuts, la xicona va tancar els ulls, va donar un parell de cops de
cap i, en un tercer, va caure de morros contra l’esponjosa coca.
Consuelito va traure un termòmetre de la butxaca i es va afanyar a posar-li’l
en l’aixella.
Aleshores, la filipina es va espavilar una mica, es va alçar trontollant, va
eixir al passadís i va començar a obrir portes.
—Vol pixar, o vomitar —va dir Tico i va anar a subjectar-la. La van acompanyar
fins al bany i Consuelito va entrar amb ella.
—Trau-li el termòmetre i mira’l —li va indicar el seu marit des de fora. I va
tornar al menjador.
Tico observava la botella d’anís: només quedava un dit de licor. Els pocs
trossos de coca que quedaven estaven esclafats. Començava a impacientar-se,
havia passat una llarga estona. Tot d’una, va escoltar obrir-se la porta del bany i
va veure aparèixer a la seua dona.
—S’ha abaixat els pantalons i s’ha posat a orinar —va explicar Consuelito.
—I què?
—Dreta.
—Bé, i què?, és normal, està borratxa.
—Doncs que la té més llarga que tu.

Fotografia: Joel Peirat
Realitzada en:
Panadería Miró Degustaciones
Forn tradicional
Fabricació artesana
Xa tu, què bo - 81

82 -Xa tu, què bo

Pilotes de frare
Enric Nomdedéu
Xa, tu, que bo! - 83

Pilotes de frare
Tres històries insensates
QQuan des de l’Associació Cultural L’Aljama em van convidar a escriure al
seu llibret, vaig dir que sí sense pensar-ho gaire, donant per segur que la temàtica
tindria a vore amb el judaisme, tema que m’interessa i del que alguna cosa crec
saber-ne. La meua sorpresa, però, va ser que després de donar el sí, em van explicar
que havia de ser un relat gastronòmic. I que si bé jo podia elegir el to i el
gènere, el protagonista havia de ser un producte de pastisseria, que en el meu
cas concret eren les Pilotes de Frare! I em vaig passar 25 dels 28 dies que em van
donar, pegant-li voltes a què podia escriure.
Vaig fabular amb la idea, que en una escola de pastisseria del carrer Major,
i a l’hora del pati, les rosquilletes de la Mústia, li farien bullying a les Pilotes de
Frare de Macián, per ser grosses i una miqueta apegaloses. Elles, les rosquilletes,
tan estilitzades fent-li la guitza a les pilotes cada dia més deprimides. Però no ho
vaig saber escriure, perquè en realitat, era una idea pèssima per molt que al final
les Pilotes de Frare acabaren refent-se moralment de tot aquell malson, i sobrevisqueren
entre pastissets de moniato i de carabassa a una punta del carrer, mentre
les rosquilletes de Margarita havien acabat per desaparéixer, i habiten ara ja i
només, a l’espai de la memòria.
També vaig intentar estirar d’un altre fil, que tenia el seu hàbitat a
l’Ajuntament on durant anys vaig fer-hi vida, i concretament en una novel•lada
història de com es va inventar aquell postre amb ínfules i pretensions, que era
El Fadrinet. I jo imaginava una baralla entre partits polítics, en el que cadascú
84 -Xa tu, que bo!

defensava unes postres diferents. Per a mi em reservava l’abraonada defensa
de les Pilotes de Frare. Potser perquè de menut en vaig menjar moltes, que jo
mateix comprava al forn de La Tahona, de darrere de casa, al meu barri, a la
Guinea, quan la mare m’enviava a comprar una barra de pa i un parell de panquemaos.
Però tampoc vaig ser capaç d’arribar massa lluny amb aquella idea.
Clar que sempre quedava fer una broma anticlerical, jugant amb el nom
de les postres que m’havien tocat, i un frare carmelità del Desert de les Palmes.
Però no em semblà prudent. Poc elegant. No. Retorçant un poc la història vaig
concebre la possibilitat de fer una versió reduïda i canalla de Il nome della rosa
d’Umberto Eco. Si recorden la història, el frare franciscà Guillem de Baskervill,
i Adso de Melk, el seu deixeble, viatgen a una abadia benedictina, perquè s’hi
estan produint un seguit de morts inexplicables, vinculades el segon llibre de la
Poètica d’Aristòtil. Al final (atenció, espòiler!) resulta que els frares anaven morint
amb la llengua i el dit tintats de negre, perquè se’l llepaven per girar els fulls, i
Jordi, el malvat assassí, hi posava un verí als fulls. Doncs bé, a la meua recreació,
els frares morien per culpa del colesterol, perquè en lloc de verí, el que hi havia
untat era crema pastissera de les Pilotes. Però tampoc no me’n vaig saber sortir.
El temps passava i cap de les idees no quallava, i com sóc de natural cabut,
busca que busca i gira que regira, vaig arribar a la conclusió de què acabaria
escrivint sobre judaisme, perquè he descobert que les Pilotes de Frare, són un
postre tradicional jueu. Es coneix com a “sufganià” ‏,(היינגפוס)‏ i és exactament
com són les nostres Pilotes. Una massa rodona que primer es fregeix i després
s’omple de crema, amb una xeringa pastissera, i finalment es cobreix amb sucre
de llustre. El terme hebreu té la seva arrel en la paraula “sfog” ‏(גופס)‏ que
vol dir esponja. I és per la seua textura. Les “sufganiot” es consumeixen àmpliament
a Israel en les setmanes prèvies i fins a la festa de Hanukkà. En esta
festa els jueus respecten el costum d’ingerir aliments fregits en commemoració
del miracle relacionat amb l’oli del Temple. Per això a diferència de la majoria
de la rebosteria que sol fer-se al forn, esta es fa fregint la massa en oli.
I així va esta història. Quan més perdut anava, de prompte em vaig
il•luminar, i no ha de ser del tot casual, que Hanukkà siga precisament, “la
festa de les Llums”. I ja per acabar de paréixer un il•luminat del tot, gosaria
dir que de les millors Pilotes de Frare que mai he tastat, són les de Macián.
Xa, tu, que bo! - 85

86 -Xa tu, que bo!
I no sé si ho saben, però el cognom Macián, deriva del nom hebreu Mathia,
que significa el del “do de Déu”.
Desconec si els Macián de la pastisseria venen d’allí, però el 1421, a Sogorb
ja hi vivia una família amb eixe cognom, i a la ciutat hi havia una aljama perfectament
documentada. Potser algú que tinga temps pot acostar-se al carrer Major
i preguntar als propietaris. Això sí, siguen prudents, a Macián no li agrada que li
toquen les pilotes. Jo ho vaig aprendre quan treballava a l’Ajuntament.

Xa tu, què bo - 87

88 -Xa tu, què bo

Figues albardaes
Yolanda Quiralte
Xa, tu, que bo! - 89

Figues albardaes
El dia que vaig viure Ghost a la castellonenca
L’autobús va parar a l’estació de Castelló amb una lleugera frenada res a
veure amb els batecs del meu cor. La bogeria transitòria que em va envair a finals
de l’estiu viatjava, set mesos més tard, dins del bus de colors brillants que acabava
d’estacionar. Haguera saltat de l’emoció però per a poder fer-ho, les neurones
del meu cervell haurien d’haver estat preparades per a la sinapsi, cosa que no
podia passar perquè estaven boges perdudes patinant pel crani. Així es van quedar
fins que el nòrdic que habitava a la meua vida des d’agost va aparèixer, per
aquella diminuta porta, amb les seues melenes rosses.
Encefalograma pla. Mort per invasió i visió de nòrdic meravellós i forçut.
RIP o el que és el mateix: Respiració Intensa (de) Pirada i Amanda en posició nyu
en procés de recuperació després de baixar per una pradera de Colorado.
I ara què? Hauria de parlar, de moure’m, de deixar hiperventilar?
Em va somriure i jo vaig entrar en fase CBPIS (Clítoris Boig Perdut I Saltarí).
Olaf Bagels, procedent de Noruega, amb la seua cara de Thor, ja estava a Castelló
inhalant el mateix aire que jo. Que jo!!! Visca Cupido i la mare que el va parir!!
El meu viking feia oloreta a a encens, a pa recentment fet, a una cosa bona
i rica que un menja només de tant en tant.. Olia a figues albardades.
I ací va començar el meu problema, ací em va venir al cap la imatge, aquí,
en aquest instant precís en què ell em va abraçar, vaig recordar que si Demi Moore
havia tingut la seua escena sensual amb el fang, amb Patrick i amb tota la pachanga,
jo també em mereixia viure un moment així en la vida que per a alguna
90 -Xa tu, que bo!

cosa m’havia lligat a un noruec monumental.
Com que la cosa de l’alfareria estava una miqueta complicada sent les Festes
de la Magdalena, la meua poderosa ment va establir una relació, absurda
però relació, entre la cuina, l’artesania i les figues albardades. Si la senyora Moore
feia jarrons amb Patrick, Olaf i jo anàvem a elaborar els millors bunyols de figues
de la història envoltats en una espècie de ritual de germanor entre Gudvangen i
el meu estimat Castelló.
Qui em deia a mi que això no era el començament de la meua gran aventura
i que Olaf i jo no anàvem a acabar muntant un lloc de figues albardades al
mercat de Njardarheimr? Qui, eh? Coses més estranyes havia vist jo a Valencians
pel món.
Disposada a conquerir la península escandinava, vaig arrossegar al paio
màxim, que havia recorregut milers de quilòmetres per a veure’m, al primer supermercat
obert que vaig trobar.
— Olaf, agarra farina i ous.
— I don’t understand, darling.
Ni jo tampoc, collins, però que més em donava si tenia un polit de metre
noranta amb els seus impressionants ulls mirant-me. Vaig agafar el paquet de
farina de blat i el vaig balancejar davant d’eixa cara de “no puc aguantar tant de
bo que estic”.
–Farina.
–Mel.
–No, bonic, la recepta no porta mel.
Olaf va riure i a punt vaig estar de deixar el paquet de figues perquè amb
la meua, ja teníem figa per a llarg.
—Farrina es diu mel en noruec…
Tres hurres per a aquell farrina.
Emocionada com una boja i després d’haver-li explicat a Olaf el meu majestuós
i brillant pla per a ensenyar-li part de la gastronomia de la meua terra,
vam arribar a casa, al miniamagatall on vivia des de feia un any i que ja havia
recol•locat perquè fora el niu d’amor internacional més xic del món.
El que va succeir a continuació és digne de ser comptat, encara que qualsevol
persona corda ho hauria guardat, cosa que jo no faré perquè és important
Xa, tu, que bo! - 91

92 -Xa tu, que bo!
avisar a la humanitat que un ros impressionant pot ennuvolar el raciocini.
A veure com ho explique:
1) Els noruecs no saben fer bunyols.
2) La que subscriu tampoc (sent honesta, no sé ni fregir un ou).
3) L’oli crema una mica, m’abrasix viva.
4) Els bunyols no poden tirar-se al perol d’oli bullint com si llançares pedres
al riu (vull esborrar la imatge del meu cervell).
5) Ma mare mola perquè sempre té cremes per al que siga.
6) A mon pare no li va agradar la meua possible fugida cap a terres escandinaves
i molt menys Olaf.
7) Les veïnes de ma mare segueixen esbalaïdes perquè gràcies a mi han vist
l’ésser humà masculí més impresionant de les seues vides.
8) Olaf em vol de debò perquè podria haver-se passat tota la setmana rientse
de mi i, no obstant això, només
ho va fer durant tres dies
mentre em feia cosquerelles
amb la pomada per a les cremades
i em donava besets per
tot arreu (això dels besets no
ho vull esborrar, per descomptat).
9) Fer-se la desvalguda,
de tant en tant, és genial.
10) L’amor és la llei més
poderosa de l’Univers.
11) Olaf, el meu estimat
noruec, va tornar a Gudvangen
amb amb un ple coneixement
sobre esta figa castellonenca,
albardada… o no.

Xa tu, què bo - 93

94 -Xa tu, què bo

El cremadet
Quique Masó
Xa, tu, que bo! - 95

El cremadet
TRES
E l tres és el nombre atòmic del liti, encara que això importe un rave. El
tres de copes, o millor tres copes. Les tres capes del cremadet. Les tres Maries.
Les tres Gràcies de Rubens. Tres rodes té el tricicle. El triangle isòsceles, equilàter
o escalé, tots amb tres costats. Tres eren tres les filles d’Elena, tres eren
tres i cap era bona. A la tercera va la vençuda. Tiriqui tran, tran, tran.
Almudena i Paloma (Coffee i Sugar com els agradava dir-se) eren dues
amigues de tota la vida. Les dues estaven de vacances a Castelló. Una vesprada,
assegudes a la terrassa d’un bar, prenent un cremadet, una beguda
típica de la zona, van veure com els seus dos ulls, bo quatre en total, bo sis,
si comptem les ulleres de Coffee, es dirigien a José (sobrenomenat Ron), un
cambrer ben semblant, amb una complexió atlètica, simètrica. Les dues, amb
la boca oberta, van semblar patètiques en veure com ell es llevava la samarreta.
Quants músculs en aquella tauleta! Es van fondre com el xocolate i Ron,
que era bonic i ros, però no ximple, es va gallejar davant d’elles.
El tres era el número favorit de Coffee, i el sis de Sugar. Per a quadrar el
cercle tan sols feia falta multiplicar per dos el primer, per a igualar els dígits.
–Com puc multiplicar-me per dos per a arribar als teus sis? –va dir Coffee.
–Millor busquem quatre –va dir Sugar. –Clar! nosaltres dos més quatre
són sis, i resolt el problema. Però el problema tenia diverses equacions i diferents
incògnites. Sugar i Coffee, Coffee i Sugar, van pensar i van pensar que
podien fer.
96 -Xa tu, que bo!

Van decidir eixir de festa dissabte a la nit. Es van pintar els morros de roig
carmesí, de foc passió, de la marca... (bo, no farem publicitat). Amb el seu
escot de cap de setmana, la roba cenyida i el pols accelerat, es van disposar
a eixir a la caça de qui s’intervinguera. Van començar amb uns terços i van
passar a una cosa més forta. El fort, no obstant això, era el boy que estava
ballant en el podi del fons de la discoteca. Es van acostar i no van donar crèdit
als seus ulls. –És Ron! Està més bo que un triangle de xocolate! I ambdues van
pensar a menjar-s’ho, a Ron, clar!
La nit era jove, no obstant això el temps s’escapava i la caça, en la sabana
urbana i nocturna, no acabava de quallar. Ron va acabar el seu ball i,
astut, es va dirigir cap a elles. Alt, amb taparrabos i suós va fer que a ambdues
els pujara la tensió i la libido. –Mare meua com està el tio! van murmurar a
l’uníson. –Sóc baríton, melòman i toque el clarinet, van ser les paraules de
l’esculpit xic. Elles van sentir això de clarinet i els va vindre a la ment un fagot.
Ja a l’hotel, Coffee i Sugar es van mesclar amb un Ron ardent. El problema
del sis i les seues incògnites es va buidar. La clau estava en el tres. El tres
és un nombre primer, però cap dels tres el va fer. Els tres es van convertir en
un múltiple, i es van multiplicar en una nit de luxúria i èxtasi. Van aconseguir
la quadratura del cercle a través d’un triangle amorós. Amb les pells estarrufades,
els cossos friccionant-se i les ments en un món paral•lel, la nit es va
convertir en una cosa èpica, homèrica, magnífica.
Al matí següent tres raigs de sol van entrar per la finestra. Els tres es van
vestir. Es van posar les sis sabates, cadascú les seues, en els seus respectius
peus. I aqueixa nit va donar peu al fet que quedaren més dies, o millor més
nits. Però també va haver-hi vesprades. Les vesprades eren per a recuperar,
xarrar i prendre alguna cosa reparadora de tant d’amor, exercici i múltiple de
tres. Per això, després de dinar, prenien sempre la mateixa beguda, un elixir
tricolor, de rom cremat, café i escuma, amb el seu sucre, els seus granets de
café i la seua canyella. El cremadet, una orgia de sabors, un plaer per als sentits.
Així van transcórrer les seues vacances, amb els seus matins, vesprades
i nits. Quedaven cada tres dies. Entremig descansaven, recuperaven forces o
visitaven els llocs més recomanats per al turista. Coffee, Sugar i Ron van anar
Xa, tu, que bo! - 97

98 -Xa tu, que bo!
repetint les trobades una vegada i una altra, triplicant a millor l’anterior
cita. Quins dies! Van ser unes vacances superlatives, de deu, o millor dit… de
tres.

Xa tu, què bo - 99

100 -Xa tu, que bo!

Agraïments
A les entitats patrocinadores: la Fundació Balaguer Gonell Hermanos, la
Fundació Dávalos-Fletcher i a Restaurante ConTacto de l´Hotel Intur Castellón,
per estar sempre disposades a oferir el seu suport a les iniciatives culturals que
sorgeixen a la nostra ciutat. Moltes gràcies per confiar en nosaltres i fer viable
aquest projecte. També a totes les empreses anunciants.
A Joan Lluís Centelles, per la seua paciència i professionalitat en les tasques
de traducció i supervisió dels textos en valencià. A Joel Peirat, fotògraf, a
la Societat Gastronòmica l’Olla de la Plana, a la Tasca del Puerto, i a la Panadería
Miró Degustaciones per les fotografies.
A totes i tots els que heu col•laborat, d’una manera o una d’altra, tant
des de fora, com des de dins de la nostra Associació. Especialment a Quique
Masó (Kike +ó), impulsor i coordinador d’aquest llibre. A Marien García i Toni
Nomdedéu, que s’han encarregat de gestionar el finançament i la publicitat. A
María Griñó, que ha fet un magnífic treball d’il•lustració, disseny i maquetació.
Finalment, als veritables protagonistes d’aquesta publicació: els escriptors.
Catorze firmes reconegudes, de set dones i set homes, de Castelló i província.
Amb la seua imaginació i els relats han transformat el fet culinari en
literari, i ens han transportat a diversos llocs i situacions, gràcies a les seues
històries. Gràcies, perquè amb vosaltres ha cobrat sentit el títol d’aquest llibre:
Xa, tu, que bo!
Moltes gràcies a tothom,
L’Aljama
Xa, tu, que bo! - 101

102 -Xa tu, què bo

PATROCINADORS: