LA CIUTAT 41

Imatge de la roda de premsa que anunciava l'acord, el passat 14 de novembre
FRENADA EN SEC
El prior va avisar ja en aquell moment
que es necessitava el vistiplau del Vaticà,
un pas que en principi era un pur tràmit.
La rúbrica del pacte semblava definitiva,
però l’acord a tres es va dinamitar amb
l’entrada d’un quart actor al taulell: l’Arquebisbat
de Tarragona. Tant l’Ajuntament
com la Diputació van comparèixer
plegats per expressar que les demandes
que plantejava l’Arquebisbat eren “inassumibles
per una administració pública” i
que “modificava substancialment” l’acord
subscrit amb la parròquia Prioral.
Aquests termes “inassumibles” es referien
principalment a condicions ètiques,
jurídiques i econòmiques, i de gestió dels
espais. Amb relació a les ètiques, l’Arquebisbat
afegia una clàusula per vetar “les
manifestacions i expressions contràries
a la moralitat religiosa”, un apunt que
atemptava contra la llibertat d’expressió
del futur espai teatral. Al mateix temps,
Pellicer reconeixia que “la clàusula d'estil
és una frontera ètica que un Ajuntament
no pot ni ha de traspassar”.
Pel que fa als criteris jurídics i econòmics,
el temps d’aquesta cessió era el
principal punt de conflicte entre les institucions
públiques i les religioses. Els 99
anys que havien plantejat inicialment van
passar a ser una espècie de fórmula de
25 més 25. El text en qüestió expressava:
“Proposaríem la constitució d’un comodat
de l’edifici que, per la seva pròpia naturalesa,
és gratuït durant un període de 25
anys. Passat aquest inicial període de 25
anys i vençut el termini del Comodat, i de
forma consecutiva i pre signada, entraria
en vigor el següent tram de la relació contractual
que podria estar representada per
un dret de superfície o lloguer per un altre
període de 25 anys més”. Les institucions
públiques, però, no ho veuen viable pels
terminis d’amortització i perquè creuen
que es pagarien “dues vegades pel mateix”,
ja que pagarien el lloguer d’un edifici rehabilitat
amb els mateixos diners públics.
“ La rúbrica del pacte
semblava definitiva, però
l’acord a tres es va dinamitar
amb l’entrada d’un
quart actor al taulell:
l’Arquebisbat de Tarragona”
D’altra banda, l’Arquebisbat exigia que
la segona planta de l’edifici fos “d’ús exclusiu”
de l’església i la primera planta i
la baixa de l’Ajuntament. A més, l’Ajuntament
s’ocuparia del manteniment de “tot
l’edifici”. Segons la institució religiosa, això
s’hauria de desenvolupar de tal manera
perquè considera “inviable compatibilitzar
la convivència d’entitats amb activitats
tan diferents en un espai”. Aquests termes
tampoc els compartien Ajuntament i Diputació,
que no estaven disposats a plantejar
tal inversió per reservar una planta
sencera per l’Arquebisbat.
Finalment, les seves exigències també
parlaven del nom del futur teatre públic.
“El Centre Catòlic de Reus no és el Teatre
Bravium i, per tant, s’ha de seguir anomenant
Centre Catòlic de Reus”, posava al
text. Ferran Figuerola destaca que l’entitat
del Centre Catòlic “ja no existeix” i,
en conseqüència, “no tindria sentit posar
aquest nom a un teatre renovat”.
APROPAR POSTURES
Tot i que els termes d’aquesta contraproposta
eren “inassumibles”, ni Llauradó
ni Pellicer van tancar la porta a explorar
un pacte que satisfés tothom. Tots dos,
però, afirmaven que només reprendrien
les negociacions quan es retornés “als
termes que plantejava la proposta inicial,
treballada i consensuada”, que a més responia
a les “necessitats de l’espai i es plantejava
en termes d’interès públic”.
La realitat és que públicament no s’ha
anunciat cap avenç des d’aquella roda de
premsa del 30 de gener. De fet, l’Església
va arribar a ajornar una trobada organitzada
pel 2 de febrer i demandada pel
consistori, una situació que va encendre
Interior del Bravium abans de ser desmantellat
LA CIUTAT
57