Una aventura espacial: El vol de la Papallona

Índex
SISTEMA SOLAR i fruites ....................................... 6
1. La tripulació ....................................................... 9
2. Comença el viatge ............................................. 17
3. La nou ................................................................ 31
4. El préssec ........................................................... 45
5. La pruna ............................................................. 57
6. El gra d'arròs ...................................................... 79
7. La carbassa gegant .............................................. 89
8. La maduixa ........................................................ 101
9. Perduts a l'espai .................................................. 113
10.L'única solució .................................................. 123
ADDENDA: Les lliçons de la capitana Irina i del
professor Llonguet.
Els noms dels planetes ....................................... 137
Els dies de la setmana i el número dotze ......... 145
Els signes del zodíac .......................................... 157
Els asteroides i els cometes ............................... 161
Les distàncies dins del sistema solar ................. 165
Els noms dels elements químics ....................... 171
5

Capítol 1: La tripulació
El Sol s'alçava a poc a poc des de l'horitzó.
Feia una temperatura molt agradable. Hi
havia quatre núvols blancs al cel que eren
empesos per un vent suau. Tot feia suposar que
aquell dia seria com qualsevol altre. Però estava a
punt de començar l'aventura més gran de tota la
història.
La Terra estava en perill. Això se sabia des de feia
molt de temps. Les escombraries contaminaven
mars i rius. Els fums de les fàbriques i els cotxes
feien l'aire irrespirable. Els residus nuclears ocupaven
més i més espai i posaven en perill la vida a
prop seu. Els boscos i les selves desapareixien. Els
medicaments cada cop eren menys eficaços. El clima
s'estava descontrolant i les catàstrofes naturals
augmentaven.
9

Fins que va ser l'hora de dir prou i buscar
una solució al problema. Es van triar trenta mil
persones d'arreu del món perquè diguessin als
governants què calia fer. Eren els millors, cadascun
en la seva especialitat. Durant dos anys, van parlar
entre ells, es van reunir moltes vegades, van discutir
i, finalment, van donar un consell. Davant de
l'Assemblea de les Nacions Unides, la portaveu del
Grup dels Trenta Mil va dir:
—Hem arribat a la conclusió que cal buscar
un altre planeta on la humanitat pugui començar
de nou.
Els governants de tots els països es van
mirar els uns als altres amb cares de sorpresa i es va
formar un bon guirigall. Quan va tornar el silenci,
la portaveu va continuar explicant:
—Creiem que hauríem de destinar tots els
recursos que calguin per posar a punt una nau
espacial per iniciar, tan aviat com sigui possible,
una exploració de l'espai.
***
El dia havia arribat. La nau esperava a fora, a la plataforma.
Era allargassada i aplanada, amb un parell
d'ales curtes darrere de tot. L'havien col·locada dreta
a la torre de llançament, amb un coet auxiliar
enganxat a cada costat. Dins de la base, els sis tripulants
se la miraven per un finestral.
Hi havia el professor Llonguet, un savi
molt despistat, gairebé calb, que no podia anar
10

enlloc sense unes ulleres petites que li relliscaven
sempre fins a la punta del nas. Era baixet i rodanxó.
No semblava gens un astronauta, però deien
que cap altre no sabia tant com ell sobre estrelles,
planetes i qualsevol altra cosa que poguessin trobar-se
allà fora.
La pilot de la nau seria la capitana Irina.
Abans havia pilotat tota mena d'avions. A més,
era metgessa. La capitana era una dona alta i prima.
Duia el cabell ros recollit en un monyo al
clatell. Estava acostumada a obeir ordres, però
també a manar. Tenia fama de no somriure mai.
Pel que fa als altres quatre tripulants... Bé,
tothom s'havia estranyat molt quan la portaveu
del Grup dels Trenta Mil havia anunciat:
—És ben evident que aquesta gran aventura
de la humanitat no podrà dur-se a terme en
quatre dies. Els qui marxaran a colonitzar altres
planetes seran els nostres fills, o potser els fills dels
nostres fills. Per això creiem convenient que quatre
dels astronautes siguin nens.
A les Nacions Unides s'havia format un
altre esvalot. La portaveu va cridar més per fer-se
sentir:
—És just que puguin donar la seva opinió,
ja que seran ells qui hauran d'ocupar-se'n en els
propers anys.
I va ser d'aquesta manera com es van buscar
joves astronautes per tot el món. Els quatre
11

elegits s'havien conegut a la base no feia gaires
dies, i ara ja estaven preparats per sortir a l'espai.
La Fula tenia catorze anys. Era la més gran
del grup i, per això mateix, era la tercera en el
comandament, rere el professor Llonguet i la capitana
Irina. La Fula era una noia alta, de pell
negra i cabells arrissats que pentinava amb trenes
llarguíssimes decorades amb llaços de coloraines.
Era molt alegre, però li van donar un disgust terrible
quan li van dir que havia de tallar-se els
cabells perquè no cabien dins el casc. Va continuar
amb el cabells trenats, però curts fins al clatell.
En Karkin tenia dotze anys en el moment
de començar el viatge. Era alt per a la seva edat, si
fa no fa com la Fula. No podria dir-se que fos antipàtic,
però no li agradava gaire parlar. Feia un
posat quasi tan seriós com la capitana Irina. Es
rumorejava que hi havia pellroges entre els seus
avantpassats.
La Nari-Nari tenia deu anys acabats de fer.
Era una nena entremaliada, i no hi havia manera
que estigués quieta. De seguida van posar-se tots
d'acord a dir-li només Nari. Venia d'una illa perduda
enmig de l'oceà Pacífic on tan sols vivien
quatre gats en cases fetes de canyes i branques
d'arbres. Li encantaven els penjolls, els collars, les
arracades, les polseres i els adorns en general. Però
no li van permetre dur-ne cap dins de la nau.
12

I el més petit era l'Ainu, un nen molt educat
d'ulls ametllats, que era sempre el més aplicat
a l'hora d'aprendre. La Nari l'anomenava formiga.
Ell no s'hi tornava, sinó que somreia. L'Ainu no
s'enfadava mai.
***
Faltaven poc més de quatre hores per a l'enlairament.
Els sis tripulants continuaven a la sala
d'embarcament, de grans finestrals. Els havien portat
menjar. La Nari havia acabat la primera i havia
demanat permís per aixecar-se de la taula i passejar.
La capitana Irina, que faria també de mestra
durant el viatge, li n’havia donat.
La nena contemplava l'enorme nau mentre
saltironava amb les mans enllaçades a l'esquena.
Tot d'una, es va tombar cap als altres i va preguntar:
—Com es diu, la nau?
El professor Llonguet va aturar la cullera a
mig camí de la boca i se la va mirar per damunt de
les ulleres.
—Hum... No es diu de cap manera.
—Com que no? —va preguntar la Nari. La
Fula va parar de menjar i va dir:
—Em sembla que hauria de tenir un nom.
Què en penses, Karkin?
El noi va arronsar les espatlles mentre clavava
queixalada a un tros de carn i va murmurar:
—Potser sí.
13

—I tu, Ainu?
El petit es va eixugar ràpidament els llavis
amb el tovalló i va estar d'acord amb els altres.
—No podem marxar amb una nau que no
tingui nom.
La Nari va somriure satisfeta. S'havia d'estar
en tot. Semblava mentida la quantitat de coses
importants en què els adults no pensaven.
El professor Llonguet va enretirar la cadira
de la taula i es va quedar pensatiu. Va mirar la
capitana Irina com buscant-hi ajuda. Ella no va dir
res. El professor va pensar que, a ella, el problema
tant se li'n donava.
Va ser altre cop la Nari qui va trencar el
silenci.
—Més val que solucionem això ràpid, perquè
jo no penso anar enlloc si no tenim una nau
en condicions. I, si no té nom, no està en condicions.
—Qui té alguna idea? va preguntar la Fula.
La Nari va saltar:
—Papallona!
—Papallona? —va dubtar en Karkin—.
Quin nom més absurd. No sembla una papallona
ni de casualitat.
—Però és bonica i vola —va replicar la
Nari.
La Fula va mirar l'Ainu, que no s'atrevia a
parlar si no l'hi convidaven.
15

—Què et sembla?
—M'agrada —va dir el petit.
—Molt bé! —va exclamar la Nari—. El formiga
i jo votem per Papallona. En Karkin vota per
dur la contrària. I tu, Fula?
—Papallona està bé. Què li sembla, capitana?
—A mi, tant me fa. Es digui com es digui
la meva missió és pilotar-la. Però ja que la majoria
de la tripulació fa aquesta proposta... Vostè té l'última
paraula, professor Llonguet.
El savi va reflexionar una estona. Es va gratar
el clatell, on li creixien uns quants cabells grisos,
llargs i mal pentinats. Al final va prendre una
decisió. Va sortir de la sala d'embarcament per
donar instruccions i hi va tornar a entrar. Al cap
de pocs minuts, un parell d'operaris s'enlairaven
amb una grua per pintar el nom de la nau al buc.
Van acostar-se tots al finestral per no perdre detall.
La Nari va donar l'alerta.
—Però què hi escriuen?
—”Lepidòpter”. És el nom científic de les
papallones —va explicar el professor Llonguet—.
És un nom molt més apropiat.
Els quatre nens es van mirar i es van enretirar
per poder parlar en privat. Lepidòpter era un
nom horrorós; fins i tot en Karkin hi va estar d'acord.
Per a ells seria Papallona i no hi havia res
més a dir.
16

Capítol 2: Comença el viatge
Si els ho arriben a dir abans... No hi havia
paraules per explicar la por que es passava
durant l’enlairament. Els assistents van comprovar
que els guants i els cascos dels sis astronautes
encaixessin perfectament als vestits i els
van lligar als seients. Anaven estirats, de panxa
enlaire. La capitana Irina els va explicar que allò
era necessari per suportar la força dels motors.
—Si ens enlairéssim drets o asseguts, acabaríem
esclafats a terra, segurament amb les cames
trencades.
La capitana va fer el comentari com si res,
però als nens no els va fer gens ni mica de gràcia.
El professor s’entretenia fent uns últims càlculs
amb una tauleta fins que un empleat de la base li
va dir:
17

—Ho sento, professor. Me l’he d’endur. No
hi pot haver objectes sense control dins de la cabina.
L’operari es va ficar la tauleta en una butxaca,
va sortir de la nau i va tancar la porta per fora.
El professor va protestar un moment, però va continuar
fent els càlculs mentalment. De seguida van
sentir una remor.
—Són els motors —va dir en Karkin. La
Nari, tota excitada, va preguntar:
—Marxem ja?
La capitana els va aclarir:
—Quan hàgim de marxar, ja ho sabreu. De
moment, els motors només s’estan escalfant.
Passat un quart d’hora, quan tots els nens
excepte l’Ainu semblaven la mar d’avorrits, el
soroll dels motors va començar a créixer, i a créixer,
i a créixer... La Papallona vibrava tant que semblava
que es trencaria. La capitana Irina parlava
amb la torre de control amb la ràdio a màxima
potència. Els nens no entenien què deia. El professor
Llonguet continuava ocupat.
De sobte, van notar com si els haguessin
donat un cop per l’esquena. No sabien què passava.
La Fula va cridar:
—Ens enlairem!
Cada cop els costava més respirar. Notaven
una força que els aixafava contra els seients. No
podien ni aixecar un dit. L’Ainu va tancar els ulls.
18

Aquella sensació terrible no va durar més de dos
minuts, però semblava que havien passat hores.
Tot d’una van sentir la capitana Irina:
—Terra, aquí Lepidòpter. La maniobra d’enlairament
ha estat un èxit. La nau no ha patit cap
desperfecte. Deixem caure els dipòsits auxiliars.
—Lepidòpter, aquí Terra. Bona sort.
***
Quan ja eren a una bona distància de la Terra, es
van poder descordar els cinturons. Llavors, la
capitana va prémer un botó i els vidres de la cabina
de la Papallona es van fer transparents. Els quatre
nens van exclamar:
—Oooh!
El cel era negre, negríssim, i estava ple d'estrelles,
moltes més de les que podien veure's des
de la Terra. Però el més sorprenent era que també
hi havia el Sol. Els filtres dels vidres van entrar en
acció i la lluentor va disminuir fins a un nivell
tolerable, ja que, d'altra manera, els hauria encegat.
La capitana Irina i el professor Llonguet
van fer tot un seguit de comprovacions que els
van tenir ocupats una bona estona. Els nens anaven
d'una finestra a una altra, meravellats, com si
no haguessin de tenir temps per gaudir de la
visió.
La Nari va preguntar:
—I la Terra? No la veig.
19

—És clar —va explicar la Fula—.
És just darrere nostre.
—Quina llàstima. M'hauria agradat
veure-la des d'aquí. I també la Lluna.
—Ja les veurem a la tornada.
Llavors va ser l'Ainu qui, estranyat,
va preguntar:
—Professor, no hauríem d'estar
flotant?

El professor va fer una curta
rialla i va posar-se
les ulleres
a lloc.

—A veure. Hi ha moltíssimes coses per explicar.
Potser que comencem per aquesta. Hauríem
de flotar, oi? Qui sap per què?
La Fula va aixecar tímidament un dit. El
professor Llonguet va fer-li un senyal amb el
cap perquè parlés i les ulleres li van tornar a
relliscar.
—Perquè som lluny de la Terra.
—Bé. Els planetes, les estrelles i, de fet,
qualsevol cos de l'univers, atrau tot el que hi ha
al voltant amb una gran força. Com se'n diu,
Karkin?
—Gravetat —va contestar el noi, gairebé a
contracor. La pregunta li semblava massa fàcil.
—Molt bé. La gravetat és més forta com
més gros és l'objecte, i la Terra és, certament, un
objecte molt gros. Però aquesta força es va afeblint
a mesura que ens n'allunyem. Entesos?
El professor va mirar la Nari i l'Ainu i tots
dos van fer que sí. Llavors va fer un gran somriure
i va alçar un dit.
—Així doncs, si som prou lluny de la Terra
perquè la gravetat no ens afecti, per què no flotem?
Els quatre nois es van mirar i no van saber
què contestar. El professor va explicar:
—No hi ha cap misteri, en això. Resulta
que la nau està accelerant, perquè volem que vagi
encara més ràpid. Durant unes quantes hores els
22

motors funcionaran a tota potència. I el resultat és
el mateix que quan ets en un cotxe que arrenca de
sobte.
La Nari va saltar:
—Et quedes enganxada al respatller del
seient! Com quan ens hem enlairat, només que llavors
tot tremolava i semblava que acabaríem fets
miques.
—Això mateix, com si de cop pesessis més
i no et poguessis bellugar. L'acceleració ens llança
en direcció contrària al moviment. La nau va
endavant i nosaltres caiem enrere. I com que estem
accelerant sense parar, per això podem caminar
sense flotar. Quan apaguem els motors i anem
contínuament a la mateixa velocitat, flotarem. I,
per cert, llavors no hi haurà cap diferència entre
amunt i avall, dreta i esquerra, i podrem passar
tranquil·lament a les altres estances de la nau per
aquesta escotilla que ara tenim als peus. Alguna
pregunta?
—Sí —va dir la Fula—. Què passarà quan
arribem a un altre planeta?
—Abans de res, haurem de reduir la velocitat
per aterrar-hi. La capitana donarà la volta a la
nau i engegarà els motors per frenar-nos. Això farà
que, un altre cop, tinguem sensació de pes, com
ara. Quan ja siguem a la superfície d'un planeta,
pesarem més o menys depenent de si és més gros
o més petit que la Terra.
23

—I cap a quin anem, ara? —va preguntar
l'Ainu.
—Cap a Mercuri, el que és més a prop del Sol.
—I aquest, com és de gros? —va voler saber
el nen.
—Farem una cosa. Per no repetir les mateixes
preguntes tot el viatge, què us sembla si us
explico quins són i com són de grossos tots els planetes?
Els quatre nois van estar-hi d'acord, però la
capitana Irina hi va intervenir:
—Professor, em sembla que hauríem de
deixar-ho per a un altre moment. Segons l'horari
de la nau, toca anar a dormir.
Les protestes no van servir de res. Abans de
mitja hora tothom era al llit. Però amb les emocions
d'aquella primera jornada, a la Papallona es
va dormir ben poc. Això sí, de lluny se sentien els
roncs del professor Llonguet.
***
A les set en punt, hora de la nau, la capitana Irina
va fer llevar-se tothom. Després de rentar-se i
vestir-se amb l'uniforme de la nau —una granota
blanca cordada amb cremallera fins al coll i botes
vermelles—, els astronautes van esmorzar. En acabar,
la capitana va anunciar:
—D'aquí a cinc minuts apagaré els motors.
Aneu amb compte de no donar-vos cap trompada.
I, sobretot, no deixeu res sense subjectar.
24

El moment més esperat pels nens va arribar.
De sobte, es van trobar flotant per la cabina. La
Fula rebotava d'una paret a una altra donant-se
impuls amb els peus; la Nari xisclava mentre volava
descontrolada agitant braços i cames; l'Ainu
donava voltes sobre si mateix amb els genolls
encongits sense poder aturar-se, lluny de cap paret
on poder-se aferrar; i en Karkin feia veure que
caminava cap per avall pel que, fins llavors, havia
estat el sostre de la cabina. El professor Llonguet
perseguia amb poca fortuna les ulleres i la capitana
Irina intentava posar ordre en tot aquell batibull.
Una hora més tard, estaven tots esgotats,
però més o menys havien après a moure's sense
gravetat. La capitana els va explicar:
—Passar massa temps en ingravidesa és
dolent per al cos, de manera que, cada dia, tothom
haurà de fer un parell d'hores d'exercici al gimnàs.
Van començar de seguida. En Karkin va ser
el primer, sota supervisió de la capitana, que no
dubtava a corregir-lo i, fins i tot, renyar-lo si no
seguia exactament les seves indicacions.
—Al matí, farem els exercicis en Karkin, la
Nari i jo. A la tarda, la Fula, l'Ainu i el professor.
Més tard us donaré els horaris d'estudi i temps
lliure per a cadascun.
—Cooom? —va protestar la Nari—. Estudi?
—Sí, senyoreta. Estudi.
25

—Però si som a milers de quilòmetres de
l'escola.
—A milions de quilòmetres —va precisar
la capitana—. Però has d'estudiar igualment.
***
A mitja tarda va sonar un avisador del tauler de
control i es va il·luminar una pantalla.
—Comunicació amb la Terra —va anunciar
el professor Llonguet—. Acosteu-vos, que
podreu parlar amb els de casa.
Amics i familiars van anar desfilant per la
pantalla. Demanaven als nens tota mena de detalls
de l'experiència que estaven vivint. Ells estaven
encantats de poder parlar amb els seus, però hi
havia un retard d'uns quants segons, des del moment
en què acabaven de parlar fins que els contestaven.
Quan es van haver acomiadat, en Karkin
ho va comentar al professor Llonguet.
—Sí, i el retard serà cada cop pitjor. Aviat
no podrem tenir una conversa com cal. Haurem
de gravar els missatges i enviar-los, i ells hauran de
fer el mateix.
—Per què passa això, professor? —va preguntar
l'Ainu.
—Doncs perquè les ones de ràdio que fem
servir per comunicar-nos triguen una estona a fer
el camí entre la Terra i la nau. Van molt ràpides;
de fet, van a la velocitat més ràpida possible, que
és la velocitat de la llum. Això són tres-cents mil
26

quilòmetres cada segon; com si cada segon poguéssim
donar set voltes i mitja a la Terra. Però nosaltres
som tan lluny... I ho serem encara molt més.
I això em recorda que teníem pendent una explicació.
L'Ainu em va preguntar si Mercuri és gaire
gros. Vejam. En primer lloc, us he d'aclarir que,
de tot el que hi ha al voltant del Sol —planetes,
asteroides, cometes...—, en diem sistema solar. El
Sol és enorme i els atrau amb una gran força. De
fet, els planetes i els altres cossos estan obligats a
girar-hi al voltant, i no es poden desfer d'aquesta
atracció.
La Nari va preguntar:
—Aquesta força tan gran és la gravetat de
què ens parlava ahir?
—Sí. A la Lluna la gravetat és feble i pots
fer-hi salts enormes. A la Terra és més forta i has
d'anar amb compte de no caure perquè et fas mal.
I la gravetat del Sol és tan i tan gran que té lligats
els planetes.
Ara va ser l'Ainu qui va demanar:
—I si anéssim fins al Sol, què passaria?
Notaríem que pesem més?
En Karkin se'n va burlar.
—Si anéssim fins al Sol ens rostiríem.
I la Nari s'hi va afegir.
—El formiga ha dit una rucada.
—No, no —va tallar el professor—. No és
cap rucada. Al contrari, és una bona pregunta.
27

—L'Ainu va somriure als altres—. És veritat que no
podem acostar-nos tant al Sol, però ens podem imaginar
què passaria si ho féssim, deixant de banda
l'escalfor.
—I què passaria? —es va interessar la Fula.
—Que, efectivament, ens sentiríem cada
cop més pesants. El Sol ens atrauria amb més i
més intensitat. Les cames no ens aguantarien i
cauríem a terra. No tindríem prou força per aixecar-nos.
No tindríem força ni tan sols per moure
un dit o omplir els pulmons d'aire. Ens aniríem
esclafant contra el terra fins a acabar sent del gruix
d'un full de paper. I a la nau, és clar, li passaria el
mateix; seria com si un elefant trepitgés una llauna
de refresc.
Els nens van quedar una estona en silenci.
Després, la Nari va dir:
—Capitana, ens farà el favor de no acostarnos
gaire al Sol, oi?
—No et preocupis, que, si tot funciona
com cal, us tornaré sencers a casa. Per cert, professor,
no els havia d'explicar allò de les mides dels
planetes? S'està enrotllant una barbaritat.
—Ah, sí. Bé. Primer els noms. El més proper
al Sol és Mercuri. Després ve Venus. El tercer
és la nostra Terra. A continuació, Mart, Júpiter,
Saturn, Urà i Neptú. Imagineu que el Sol fos una
bola de foc de la mida d'una casa de tres pisos. Mercuri
seria com una nou. Venus, com un préssec. La
28

Terra, que és una mica més grossa, tindria la mida
d'una taronja. Mart és més gros que Mer-curi, però
més petit que Venus; seria una pruna. Júpiter és,
de llarg, el planeta més gros. Seria com una carbassa
gegant, una carbassa de la mida de l'Ainu.
Saturn és el segon planeta més gros, però a molta
distància de Júpiter. Diguem que seria una coliflor
de les grosses, d'aquelles que necessites els dos
braços per encerclar-les. I Urà i Neptú tindrien la
gran-dària de síndries.
—I la Lluna? —va preguntar la Nari.
—La Lluna seria com una cirera ben plena.
És una mica més petita que Mercuri, però no gaire
més.
—Vaja —va concloure en Karkin—, que el
sistema solar és el Sol i poca cosa més. Els planetes
són ridículament petits en comparació.
La Fula va afegir:
—I nosaltres som ridículament petits en
comparació amb els planetes.
La Nari no va perdre temps a exclamar:
—I el formiga és ridíc...
La veu severa de la capitana Irina la va
tallar.
—Si no tanques immediatament la boca,
rebràs un bolet.
En el silenci que es va fer, l'Ainu, tranquil
com si no hagués sentit res, va assegurar:
—Així, doncs, anem cap a la nou.
29