Potpetit

Hi ha unes propostes didàctiques basades en
aquest llibre que es poden baixar gratuïtament
des de
www.edicionsdelpirata.com.
© Teresa Duran i Armengol, 2004
© Il·lustracions: Jordi Viladoms i Dieste, 2004
© D’aquesta edició: Edicions del Pirata
Carrer del Callao, 8, 2n. 2a. – 08393 Caldes d’Estrac
Telèfon (provisional): 677 71 60 61
Correu electrònic: editorial@edicionsdelpirata.com
ISBN: 84-933967-1-0
Dipòsit legal: B-37.242/2004
Impressió: Romanyà-Valls, Capellades
Distribució: L’Arc de Berà, Badalona
Tel.: 93 465 30 08
Correu electrònic: comandes@arcdebera.com
1a. edició: octubre del 2004
2a. edició: març del 2005
Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada
o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització
escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o
llibres si se n’esmenta la procedència.

˝ndex
1. Pom . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
2. Potpetit . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
3. Pamdenàs . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
4. Guerra i batalla . . . . . . . . . . . . 23
5. Plors i secrets . . . . . . . . . . . . . . 29
6. Olors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
7. Pau i tranquil·litat . . . . . . . . . . . 41
50

1. Pom
Bub, bub i bub-bub!
A vegades, en Potpetit em deixa
sol guardant el ramat.
No m’importa, perquè a aquestes
ovelles, les tinc dominades.
D’altra banda, aquí dalt, a la Coma
Talaia, no podrien pas escapar-se gaire
lluny. I de llops —bub-buuuub!— no
en corren…
Ara com ara, potser la bèstia més
ferotge d’aquests voltants sóc jo. I a qui
puc espantar, jo, que no passo de ser un
gos petaner?
Bub! Aclarim-ho! Petaner no vol
5

dir que faci pets (algun sí que se me
n’escapa, però pocs, eh?). Petaner vol
dir que encara sóc gairebé un cadell, un
gos xic i pelut, que borda més que no
menja, de la raça No-t’hi-fixis. O
almenys això és el que diu en Potpetit,
el pastor.
Ara bé, si us voleu fixar en mi,
fixeu-vos-hi. Pel que fa a la meva nissaga
no en tinc cap queixa: mon pare era
un autèntic gos d’atura, ma mare és ni
més ni menys que la collie preferida de
la reina. El pare és mort, la mare es diu
Pitiminí i jo, Pom. Bub, bub, tal com
sona!
Ara més d’un de vosaltres pregunta:
—I com és que la gossa de la reina
es va aparellar amb un gos d’atura?
Normalment una gossa faldera deu ser
tothora a palau, ben lluny de la muntanya
on s’està l’altre ca.
Resposta:
—Aquest país és tan petit, que de
palau a la Coma Talaia no hi ha més
que un revolt, un pont i una pujada. I
aquesta distància tant es pot trotar de la
6

Coma a palau com de palau a la Coma,
tres cops al dia, pel cap baix. Que és el
que devien fer els meus pares, suposo,
bub!
Mireu si és xic aquest país que, des
d’aquí dalt, el puc veure sencer, de cap
a cap. Bub.
Terramolsa és un país que gairebé
ni aquest nom mereix, de tan petit i
insignificant com és... En Potpetit, el
meu amo, me’l mostra cada dia i me’n
diu els noms.
Una muntanya, un bosc, una vall,
un riu, un poble, una ciutat, un palau
amb jardí... i prou.
Ara, això sí, en aquest pam de país
no hi falta de res.
La muntanya és la Coma Talaia,
que és aquí on jo sóc ara, fent de vigilant
al peu de la torre de guaita enrunada.
Bub! De fet, el guaita oficial és en
Potpetit, però, com que el país és xic,
passa sovint que la gent fa dues feines
alhora. En Potpetit fa de guaita i de pastor.
De retruc, jo, en Pom, també.
Així doncs, a la muntanya hi ha
7

una torre i el seu guaita, amb un ramat
i un pastor.
Al bosc, tot d’animals i un llenyataire
que, a vegades, fa de carboner.
A la vall, camps i horts conreats per
pagesos, pageses i traginers.
Al riu, truites, molins i rescloses,
pescadors i molinera.
Al poble, ferrer, fornera, mestre,
apotecari, fonda i mercat.
A ciutat, botigues, cinemes, teatre,
institut, universitat, soldats i ministres.
A palau, la reina Viola tota sola. I al
jardí de palau, flors al voltant de
Pitiminí, ma mare, que pren el sol. Bub.
Com podeu comprovar, no hi falta
res.
Ara arriba en Potpetit i li ho diré.
—Bub-pau i tranquil·litat, bub-
Potpetit!
Ell s’ajeu al meu costat, amb un
brot de farigola entre les dents, i ho
repassa tot:
—Una muntanya, un bosc, una
vall, un riu, un poble, una ciutat, un
palau…
9

2. Potpetit
Bub, bub i rebub!
Aquest marrec rodamón, xic,
menut, camacurt i rabassut, a qui
tothom anomena Potpetit, me l’estimo
una cosa de no dir.
Ell és l’autèntic heroi d’aquesta història
que us estic explicant.
A mi m’agrada explicar-vos-la, perquè
em sembla que ningú no ho pot fer
millor que jo, que vaig veure amb bubs,
pèls i senyals com va anar tot. D’alguna
cosa m’ha de servir fer de guaita
suplent!
Ara, algun de vosaltres preguntarà:
—Però no havíem quedat que el
vigilant era en Potpetit?
I jo respondré:
11

—Sí, però com que ell, en un
moment donat de la història, va haver
de fer d’heroi, no va veure el que passava
tan bé com jo, que m’estava aquí
dalt mirant-ho tot mig mort de por.
I un setciències replicarà:
—D’acord, d’acord, no es pot repicar
i anar a la processó alhora! Però si tu
ets el narrador, comença d’una vegada!
I jo començo pel començament de
tot, bub!
Quan jo, en Pom, encara no havia
nascut, un pagès de Terramolsa va trobar
en Potpetit sota una col. No era un
nadó, però poc se’n faltava. Ningú no
va saber ni ha sabut mai d’on venia ni
on anava. Només que, com que plovia,
s’havia arrecerat sota una col. Ep, bub!
Això és el que diuen al poble…
Però a ell no li agradava estar-se
quiet al poble, anant de casa a l’escola i
de l’escola a casa. A ell li agradaven els
camps i boscos i així que podia, ja estava
trepitjant farigoles!
Mai no va créixer gaire i sempre ha
quedat de la mida d’un cabridet molsut
13

i rinxolat.
Quan va arribar l’hora de triar ofici,
cosa que a Terramolsa es fa enmig
d’una festassa on tothom participa, es
va decidir que allò que li esqueia —i
que a ell li plaïa— era l’ofici de pastor,
potser pel seu posat de cabridet que fa
saltirons, potser perquè així podria estar
tothora entre els prats de la Coma
Talaia i els boscos que l’envolten.
L’ofici de pastor comportava també
la feina de guaita, perquè si un pastor
vigila les ovelles, no li ve d’un pam vigilar
al mateix temps tot el país i advertir
els seus habitants dels bub-possibles
bub-perills. Que és una cosa que ell
m’ha ensenyat a mi prou bé, com ja
veureu…
El cas és que en Potpetit va ser
nomenat per la mateixa reina Viola pastor
i guaita oficial del ramat i del país
de Terramolsa.
Tothom, i més ell, en va estar molt
content.
Bub-pastura que pasturaràs, vigila
que vigilaràs, curt de talla com era i
14

ub-potser pel fet d’haver estat trobat
sota una col, en Potpetit es va aficionar
a les plantes i plantetes, flors i floretes,
i les coneix totes pel seu nom, virtuts i
defectes, cosa que a mi no m’agrada
gens ni mica, perquè trobo mil vegades
més interessant el tall que el verd. Bubperò,
què hi farem! A mi doneu-me un
tall de cansalada o un os de la cuixa, i a
ell doneu-li herbetes, que el fareu feliç.
O us les donarà ell, que un cop per
setmana, el dimarts, va al mercat i les
ven a poms, a més de baixar la llet i els
formatges que tot bon pastor obté de
les seves ovelles.
Va ser en aquestes anades i vingudes
d’en Potpetit anant a mercat o a
buscar poms de flors quan el meu pare
va conèixer la meva mare, i d’allí vinc
jo, com ja us he explicat.
El que em queda per explicar-vos
ara és molt més terrible i no sé si en
sabré bub-prou.
15