18 fars dels Països Catalans

68
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
Entretant, a la
capital de l’estat
que ens espolia,
la firma Cartier fa
entrar Espanya,
diuen, en la “nova
escala de la ruta
del luxe” a l’antiga
ambaixada dels EUA
a Madrid, mentre la
inflació s’emporta
els derelictes de
l’estat del benestar
dels pencaires
amb conveni i dels
precaris sense
I quan el govern de l’estat que ens espolia vol demanar un crèdit de 1.000
milions d’euros per a augmentar un 10% la seva despesa militar (mentrestant,
com assenyala Antoni Soy, la despesa en sanitat al cap de sis onades
pandèmiques no ha crescut en la mateixa proporció que la despesa militar),
nosaltres contemplem sense parpellejar i, sobretot, sense informar, que
hi ha tres vegades més d’ingressats i de morts per la covid que fa un any
(dades de Salvador Macip); el conseller de Sanitat recomana de no anar a
emprenyar els CAP, quan tanta gent gran trobarà a les urgències dels hospitals
el rètol de “tingueu paciència, que el personal fa vacances”, perquè,
de setena onada, no n’hi havia d’haver (“populisme pandèmic”, en diu el
citat Macip, amb feliç troballa); i el jovent nostrat i de part de l’estranger
aconsegueix un massiu Barcelona Beach Festival amb un pacte sectàriament
sensacional entre bombers i ajuntaments, segurament per a contenir les
onades que ens esperen...
Entretant, a la capital de l’estat que ens espolia, la firma Cartier fa entrar Espanya,
diuen, en la “nova escala de la ruta del luxe” a l’antiga ambaixada dels
EUA a Madrid, mentre la inflació s’emporta els derelictes de l’estat del benestar
dels pencaires amb conveni i dels precaris sense; per assegurar-se el glacis
oriental pensant en l’estratègia de bloquejar la Xina, l’OTAN considera Rússia
l’etern enemic a batre, perquè, règims a banda, que al capitalisme imperialista
sempre li han importat un rave en política exterior, no queda cap Irac ni cap
Afganistan on clavar la urpada, i els esperen els 750.000 milions per un cap baix
que costarà la reconstrucció d’Ucraïna, aportats humanitàriament, és clar, per
la banca hereva de la crisi del 2007-2008; i les senyores dels capos atlantistes
sopen al Museu del Prado i es retraten sota el Gernika al cap de quatre dies de
la matança de Melilla, tan comprensivament entesa pels voluntariosos hereus
socialdemòcrates de l’exèrcit que es va revenjar de les seves derrotes al Marroc
provocant la guerra civil del 36 i la raó de ser del quadre de Picasso...
Mentre tot això succeeix, en infeliç amalgama, la consellera d’Acció Exterior
de la Generalitat escriu en un diari de la situació que “defensar que
l’Aliança Atlàntica és una organització útil és un acte de realisme”... Com
si no estiguéssim realment aixoplugats dins l’OTAN sota l’ala del nostre
opressor espanyol, que n’és un partidari tan descarat; o com si els kurds
visquessin la mar de feliços Orient Mitjà enllà, massacrats pel soci turc de
l’OTAN, demòcrata com Putin, si no més; o com si la UE, que no sap trobar
“unitat” si no és a recer de l’atlantisme expansionista sota el fariseisme
de la “defensa dels valors occidentals”, estigués disposada a fer una crisi a
Espanya quan, dirien els seus buròcrates, torçant el gest, només la meitat dels
catalans demana ampliar els drets humans a l’àmbit de l’autodeterminació.
Entretant, l’independentisme espera, a còpia de voluntarisme, com en temps
del malaguanyat 10 d’octubre de 2017, l’enèsim mediador internacional
–aquest cop, via Pentecosta a l’escocesa– per fer com si anés a fer allò que
tanta por li fa de fer...
Ja dispensaran l’exabrupte estiuenc, que s’acosta el 18 de juliol i, tot i que
encara sembli lluny el 12 d’octubre, quan el neofranquisme celebra la seva
victòria transaccional, nosaltres encara no sabem què ens faran fer la Diada
d’enguany.