18 fars dels Països Catalans

55
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
cisament la nova legislació
que el TSJC diu que preval.
El conseller Gonzàlez-Cambray
ha celebrat la providència
com si fos la prova que en
tot moment va tenir raó, però
la seva reacció es basa en una
pura il·lusió. És la versió més
actualitzada de les declaracions
de Gabriel Rufián i Montse
Bassa, quan van avalar la
llei Celáa, dient que havien
blindat la immersió lingüística.
D’ençà del primer dia,
l’objectiu d’aquest govern ha
estat d’organitzar una argúcia
jurídica que li permetés
d’acatar la sentència sense
fer-ho obertament i de no
reconèixer uns percentatges
de manera explícita. A tot estirar,
la providència d’avui
és una victòria parcial de les
excuses de la Generalitat, a la
qual els jutges han concedit
per clemència un curs escolar
de marge en què no s’haurà
de comprometre. No pas un
curs sense més castellà a les
aules, sinó sense que el govern
hagi d’admetre que n’hi
haurà. Ara: el català no és més
protegit avui que ahir.
lació, perquè un tribunal no
pot legislar, i de fet el mateix
tribunal ja digué que establia
els percentatges perquè no
ho havia fet la Generalitat.
L’objectiu autèntic de l’atac
judicial, en canvi, era crear
un clima de conflicte i d’enfrontament,
esmicolar el vell
consens de la immersió, basat
en el respecte formal a la prevalença
del català –mal que
no es complís en molts llocs–,
i, amb l’ajut dels socialistes i
els comuns, esporuguir Junts
i Esquerra perquè posessin
per escrit que el català no té
prevalença.
Ja hem explicat repetidament
que la nova normativa diu
que el castellà haurà de tenir
garantit un “ús curricular i
educatiu”, com també diu del
català, i així sobreescriu la
El problema de la sentència
del TSJC no va ser mai que
establís uns percentatges –tot
i que també–, sinó que feia
evident que la immersió lingüística
no havia tingut mai
cap consistència legal, cap
coixí jurídic protector. Simplement
es basava en un consens
polític tàcit, molt delicat,
de funàmbuls, mitjançant el
qual el català es podia normalitzar
a l’escola si a Catalunya
el conflicte restava adormit.
L’objectiu de l’atac judicial
contra el català a les aules no
va ser mai d’establir la legisllei
d’educació de Catalunya,
que deia que les activitats, el
material didàctic i les avaluacions
havien de ser normalment
en català. A més a
més, dient que la quantitat
de castellà resta subjecta a la
realitat sociolingüística dels
centres, i amb el castellà ja
reconegut com a vehicular a
Catalunya per la sentència de
l’estatut, les escoles estan tan
abandonades si volen fer valer
el català com legitimades si
volen fer valer el castellà. Ara
som en un laberint. Si el TC
dicta que la nova legislació és
inconstitucional, tornarem
exactament on érem, amb el
govern inhibit per no rebre,
els mestres acorralats en la
desobediència i les aules abocades
al conflicte. Si dicta que
és constitucional, la sentència
ja haurà fet la seva funció.
D’ençà del primer dia, l’objectiu d’aquest
govern ha estat d’organitzar una argúcia
jurídica que li permetés d’acatar la
sentència sense fer-ho obertament i de no
reconèixer uns percentatges de manera
explícita