18 fars dels Països Catalans

50
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ANÀLISI
És un cas força insòlit, que el president del
tribunal i del TSJC sigui apartat per aquest
mateix tribunal per una recusació. Ell no se
n’ha apartat; l’han apartat
judici contra el 9-N que ell
havia de presidir i hauria estat
massa escandalós.
I sempre, tant amb aquell
judici, com amb els que van
venir un temps després, com
ara el del president Quim Torra
i el dels membres independentistes
de la mesa del
parlament que presidia Carme
Forcadell, amb el designi
d’acabar fent prou mèrits per
a poder esdevenir algun dia
magistrat de la totpoderosa
sala segona del Tribunal
Suprem espanyol, presidida
per Manuel Marchena. S’hi
va posar de valent, en sintonia
plena amb la línia hostil i
bel·ligerant contra l’independentisme
de Lesmes.
Sota la seva presidència, i en
connivència amb un CGPJ
absolutament controlat per
Lesmes, es van anar succeint
unes maniobres silencioses
i il·legals per mirar de tenir
encara més controlats de Madrid
estant els magistrats a
Catalunya just quan venia la
culminació del procés d’independència
amb el referèndum
del Primer d’Octubre.
El CGPJ va acabar eliminant
de facto l’anomenat segon
magistrat autonòmic, aquell
que corresponia de designar al
parlament per matisar la presència
de jutges de carrera al
TSJC, designats directament
a Madrid.
Tot plegat passava simultàniament
amb el judici del
9-N, i després amb el de la
mesa del parlament i el del
president Torra. En aquest
darrer cas, els advocats de
Torra també van provar de
recusar Barrientos, perquè
era evident la seva animadversió
envers l’independentisme.
Si Barrientos es va alçar
i se’n va anar de la sala
quan va escoltar que parlaven
de presos polítics, un temps
després Barrientos va presidir
el tribunal que va jutjar
Torra per haver mantingut
una pancarta de denúncia per
la situació dels presos polítics.
La defensa de Torra no va
aconseguir aleshores que Barrientos
fos apartat del judici,
i el president fou condemnat
per desobediència. Tant en el
judici (en què no li va dispensar
mai el tracte de president)
com en la publicació mateixa
de la condemna, Barrientos
va fer gala de manera desvergonyida
d’una visió de la
justícia entesa com a arma
política. Perquè va decidir que
la sentència contra el president
de la Generalitat la faria
pública el 19 de desembre de
2019, just el mateix dia que es
publicava l’escandalosa sentència
del Tribunal de Justícia
de la Unió Europea declarant
que Oriol Junqueras tenia immunitat
quan fou condemnat
pel Suprem espanyol. La va
publicar poca estona després,
mirant d’eclipsar la sentència
europea.
Barrientos feia de virrei de
Marchena a Catalunya, amb
la calculada sentència contra
el president Torra i també
amb la condemna per desobediència
als membres independentistes
de la mesa
del parlament de Carme
Forcadell. Ell va fer la seva
part; Marchena va aconseguir
el botí gros i va jutjar i
sentenciar la presidenta del
parlament i ex-presidenta
de l’ANC, pel valor simbòlic
d’escarment contra l’independentisme
que tenia, i
per més que això violés de
manera flagrant el dret del
jutge predeterminat per la
llei. A final d’aquell 2017, hi
va haver veus que van vincular
Barrientos amb el fiscal
José Manuel Maza a l’hora de
decidir que la causa contra
els dirigents principals del
procés s’havia de traslladar
a Madrid, i que per això calia
acusar-los de rebel·lió. Ell
sempre ho ha negat en les
respostes a les recusacions
que li han formulat.
Fins que aquesta vegada, per
aquell gest irrespectuós amb
el president Roger Torrent,
ha estat apartat del judici.
És un cas força insòlit, que
el president del tribunal i del
TSJC sigui apartat per aquest
mateix tribunal per una recusació.
Ell no se n’ha apartat;
l’han apartat. Una decisió
humiliant que pot tenir raons
de fons encara desconegudes.
Per què ara sí? El judici contra
Torrent, Costa, Delgado
i Campdepadrós s’ha ajornat.
I ara el president Quim
Torra tindrà més munició
contra Barrientos en el recurs
que els seus advocats ja
enllesteixen per presentar al
Tribunal Europeu dels Drets
Humans. Potser és aquí on
hi ha la resposta: després de
cinc anys de repressió desbocada
(que continua a molts
nivells, sobretot contra activistes),
entrem en una fase de
decisió i resolució en l’àmbit
europeu. I ara, a corre-cuita,
hi ha jutges que pensen que
cal començar a tenir cura de
les formes.