18 fars dels Països Catalans

31
vilaweb.cat
Divendres, 8 de juliol de 2022
ULRIKE GUÉROT
Tu pots entendre algú
sense que això signifiqui
justificar què fa
diuen que sóc. Sóc una persona complexa.
He treballat amb la CDU i amb l’SPD; i a
l’European Council on Foreign Relations.
Conec Javier Solana. I he treballat per a
Soros? Doncs, sí, també!
—Us heu queixat molt d’allò que anomeneu
“la disminució de l’espai per a
debatre”.
—Això és evident i és un gran problema.
—Respecte del coronavirus, heu tingut
una posició molt crítica i això ha fet que
alguns us consideressin negacionista...
—Ho deia abans: hi sóc jo i “el fenomen
Guérot”. Jo faig el que faig i parle amb
tothom i confie en aquells que em coneixen.
Però als mitjans es veu “el fenomen
Guérot”, que el fan servir perquè així
l’espai de la conversa pública es redueix.
Si no pots combatre l’argument mata la
persona, tan simple com això. Ens neguen
la facultat de canviar d’opinió, ens
neguen el dret de ser convençuts, és una
cosa totalment irracional.
—I qui en té la culpa?
—Crec que és important d’analitzar què
té de dolent internet i les bombolles que
crea. I, evidentment, és important, molt
important, de saber qui paga aquestes
campanyes d’assetjament. Qui finança
els atacs a les xarxes socials? Al final intenten
de polaritzar, tant hi fa si parlem
del coronavirus, d’Ucraïna, del canvi
climàtic... Volen que es perdi la diferenciació,
que es perdin les dades tangibles.
—Opinar és sempre posar-se en perill,
no?
—Sí. Però tu pots entendre algú sense
que això signifiqui justificar què fa. I jo
m’alarmo quan veig com es nega això,
de quina manera perdem les estructures
mentals europees, les ordres de pensament
europees. Observeu què passa. Si
sobre algun tema concret penso, posem
per cas, com l’extrema dreta, tindré por
de parlar-ne, perquè no m’acusin de
pensar com ells i m’organitzin una campanya
dient que sóc d’extrema dreta. I el
resultat quin és? Doncs que acabo callant
i amb això reforço la gent que crec que
ho fa malament, simplement perquè no
goso dir què penso, perquè no m’encaixin
en un lloc que no és el meu. És una
intimidació permanent.
—Tot va massa de pressa?
—Sí. Hi ha la pressa. Vinga tot de pressa,
els smartphones, els piulets de Twitter,
vinga, tot ben ràpid. Però aturem-nos
un segon: això ho necessitem de debò?
Sí? Per a fer què? De debò ens cal l’Alexa
per a omplir la nevera o podem obrir
la porta i mirar què hi ha i què ens cal
comprar? No paren de dir-nos que ens
simplifiquen la vida, però no és clar que
sigui així. Jo vull agafar un tren però no
hi ha cap humà a l’estació. He d’anar a
internet i clicar no sé a quin lloc per a
trobar les instruccions que necessito. O
he d’exposar el meu problema a un bot
telefònic. I encara no ens n’adonem i li
descrivim els nostres problemes a una
màquina! Vinga intel·ligència artificial i
tot això que al final no és sinó una deformació
del nostre pensament i un estrès
afegit a tothom.
—Com ho atures això?
—Podem llegir la literatura. I t’hi trobes,
què sé jo, Sándor Márai descrivint-nos
un Budapest dels anys 1920, 1930, quan
la gent tenia un dia sencer per a discutir
i pensar mentre seia al voltant del foc i
parlava. O llegeixes sobre aquelles estacions
de tren on un tren passava cada
hora marcant una vida lenta i rítmica. I és
un contrast per a pensar què passa amb
aquesta agenda transhumanista. Potser
no som prou conscients d’on som. Stefan
Zweig ens explicava allò que la gent que
és dins un període que encara no s’ha
acabat no pot llegir-lo complet ni bé,
precisament perquè és al mig...
—Però vos intenteu llegir-lo, malgrat
tot.
—Ah!, sí. Ho intento, sí. Però el que veig
és, per exemple, que els meus alumnes no
saben quines monedes hi havia a Europa
abans de l’euro. I en compte de llegir llibres
llegeixen internet. El paper ha des-