Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

69
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
NÚRIA CADENES
LAMBÁN NO ÉS UN EXABRUPTE
El president autonòmic
de l’Aragó representa
les essències d’un
nacionalisme espanyol
que no sembla
presentable d’anar
pregonant obertament
però que queden dites...
i que el seu partit no
desmenteix
Hi ha aquesta possibilitat: considerar-lo com una mena de personatge, una
excentricitat, un aviam què ha dit ara, quina una en farà, la darrera atzagaiada
del bisbètic de torn, aliment de les tertúlies, etcètera.
La qüestió, però, que no hem de perdre de vista és que això que fa i que representa
ara el president de la comunitat autònoma de l’Aragó, aquest Javier
Lambán de la permanent injúria anticatalana, és expressió d’un corrent de
fons. Perquè llança pel broc gros exabrupte rere exabrupte, cert, però ell, i
el que ell representa, no és pas un exabrupte. Vull dir que no és un individu
extemporani, ni desubicat, ni fora del seu temps. No és un extravagant que
parla sense meditar. Si fos així, ja faria temps que haurien sortit els assenyats
del seu partit a desautoritzar-lo, a encarrilar-lo, a fer-lo rectificar.
No ha passat, és clar. No ha passat ni passarà.
Perquè el fet és que, per a expressar-se les essències, aquest seu vell nacionalisme
imperialoide sempre té a punt un Lambán, un Rodríguez Ibarra
(us en recordeu? Aquell altre atrabiliari president de comunitat autònoma
que les deixava anar de l’alçada d’un campanar i al qual van atorgar la Gran
Creu del Mèrit Militar “per la seva contribució i mèrits, treballs i accions fetes
i serveis distingits relacionats amb la defensa d’Espanya”). Són les pudents
essències que no sembla presentable d’anar pregonant obertament, però que
mira, que queden dites via el personatge de torn que representa el paper de
l’excèntric i que, tanmateix, el seu partit no desmenteix.
Tan ridícul i grotesc com ens pugui semblar. Tanta manifestació de la
perniciosa barreja de complex d’inferioritat i voluntat de domini com hi
puguem trobar. Que ben segur que hi deu haver dosis d’això i de més coses.
Però la qüestió clau, més enllà de les pulsions sòcio-psicològiques (no sé
si el terme existeix) amb què pugui coincidir, és l’altra: l’expressió d’un
pensament. D’una ideologia.
Ara el personatge en qüestió ha declarat que som supremacistes. Literalment,
que “els independentistes catalans són supremacistes”.
Anem a pams. D’entrada, ha dit “els independentistes”. I encara que sigui
un matís, també és significatiu. Perquè Lambán no es refereix a l’independentisme
com a idea, sinó a tots els independentistes catalans com a grup
humà al qual pretén marcar, estigmatitzar. Que ja és tota una manera de veure
les coses. Personalment, em costaria força saber com són els annexionistes
espanyols, per exemple. Ben mirat, ni tan sols sé si “són”. Vull dir que n’hi
deu haver de moltes menes, no, senyor Lambán? En fi.