Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

67
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
AVORTAR: L’ALTRA CARA DE LA PEL·LÍCULA
Qualsevol que hagi estat
dona alguna vegada ha
estat educada de ben
jove en el terror sexual i
en l’altre terror, el d’un
embaràs no volgut
Hem crescut amb els Estats Units ficats a les cases. Ja m’enteneu: no podríem
dir el mateix de Suècia, Andorra o Madagascar. Les ficcions nord-americanes
ens entraven pertot arreu, les seues tribulacions ens deixaven a l’imaginari
tot un repertori de frases fetes: aquest és un país lliure!, té assegurança
mèdica?, soc ciutadà americà i conec els meus drets! Per això, cada vegada
que ens n’arriba alguna realitat noticiada, el cap ens porta tal o tal film de
“la terra de les oportunitats” que ens la recorda, que l’havia prevista, que
en parlava, que la retratava.
Doncs amb la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre l’avortament,
la primera pel·lícula en què vaig pensar va ser Never Rarely Sometimes
Always (‘Mai, gairebé mai, algunes vegades, sempre’, 2020), que segueix una
noia de disset anys d’un petit municipi de Pennsilvània en el periple per a
poder avortar, des de la metgessa de proximitat que l’encamina a parir i donar
en adopció la criatura, fins a l’acompanyament que troba a les clíniques de
Nova York, caixa cobri, durant el temps que s’allarga el procés. Entre l’una
realitat i l’altra, l’un segle i l’altre, un trajecte en autocar –322 quilòmetres,
diu Google, 3 hores i 21 minuts per carretera– inclòs un transbordament.
I em va vindre al cap aquest film perquè també pot passar a la inversa,
que les ficcions llunyanes i nord-americanes ens recordin realitats d’aquí
mateix. Sense pensar gaire, mentre me’l mirava, se m’acudien sinopsis de
possibles pel·lícules per l’estil de quilòmetre zero: una noia de l’Aran ha de
baixar dues vegades a Lleida per poder avortar quirúrgicament, fent malabarismes
per mantenir la decisió en privat durant els tres dies de “reflexió”
–de patiment afegit– obligats per llei; o una jove ebrenca que, davant
l’objecció de consciència dels metges de l’hospital que li toca, la deriven a
Tarragona o a Barcelona –i aquesta, o l’altra, podrien reflectir de passada
una segona denúncia social i paral·lela: el transport públic com a obstacle
de més a més, sota el risc de perdre les hores concertades. I aquestes dones
encara serien unes privilegiades al costat d’una andorrana que arribaria a
Barcelona en ambulància, ja inconscient, per un embaràs que al seu país li
hauria costat la vida.
Un avortament és el final d’un trajecte que va d’A fins a B. Els policies de
la moral, que en el fons són uns capcalents, consideren que el punt A és el
pecat que porta la penitència, essent les pecadores unes marranes que s’han
deixat portar per la libidinor –o han provocat la libidinor d’un home– i després,
passada la febrada, els vénen els plors. L’altra creença és que aquestes
marranes tenen l’avortament com un mètode anticonceptiu més, i txic-txac,
fora problemes i a continuar gaudint de la festa. Però en aquest guió hi ha un
forat monumental, heteropatriarcal: qualsevol que hagi estat dona alguna