Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

62
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
exactament amb les desigualtats planetàries entre el nord i el sud. Des de la
colonització i l’esclavatge fins a les guerres originades per l’explotació dels
recursos, els pulmons de la humanitat ja s’han ennegrit massa i les teràpies
que no vulguen tenir-ho en compte no serviran de gran cosa.
Com més tanca, més violència
Què hem vist, per exemple, a Melilla aquests dies? Formacions quasi militars,
amb pedres i bastons però ben organitzades, d’emigrants que volen
arribar a la Unió Europea després d’haver caminat des del sud Sudan –i
aquells que ho veuen tot fàcil i senzill que proven tan sols d’imaginar que
significa escapar d’una guerra travessant tot Àfrica a peu per arribar a les
portes de Melilla. I per què hi ha aquestes formacions? Per què aquests atacs
multitudinaris a la tanca?
Com més tanca hi
haja més violència
caldrà per a saltarla.
Perquè, que
no s’enganye
ningú, no deixaran
d’intentar-ho mai
Doncs és una resposta a la militarització de la tanca, justament. Per què,
sinó? Com més tanca hi haja més violència caldrà per a saltar-la. Perquè,
que no s’enganye ningú, no deixaran d’intentar-ho mai.
Avui, per a entrar a Melilla saltant la tanca, hi ha primer un mur de sis
metres que oscil·la, després un entramat de cables que ni et deixen posar els
peus a terra ni caminar i encara, tot seguit, una segona tanca amb un remat
a la contra i una carretera per on patrulla constantment l’exèrcit. Com es
pot saltar això sinó en grup i desbordant? I sabent, essent conscient, que
en l’intent t’hi pots morir. Els trenta-set morts –ara per ara– són el preu
que van pagar les poques dotzenes d’emigrants que van arribar vius al CIE
de Melilla. Ja ho sé que amb la nostra mentalitat individualista és difícil
d’entendre, però no ho és gens, al contrari, per a la gent que ha caminat anys
i anys per arribar a Nador, a mercè de les màfies i dels perills de tota mena,
ajudant-se els uns als altres allà on es trobaven, impulsats per la duresa
extrema del viatge i pel somni comú d’entrar a Europa.
Fa molts anys un film, crec que era britànic, retratava una gran marxa
d’africans cap a Europa, milions, que era frenada amb l’explosió d’una
bomba atòmica al Sàhara. Aquesta és, portada a l’extrem de manera molt
caricaturesca, una de les possibles solucions a la situació actual. L’altra, la
que jo entenc i assumesc, és reconèixer que tots els éssers humans tenen el
dret d’una vida digna, sense por, i tenen per tant el dret d’anar-la a cercar
allà on calga. Entendré que algú puga opinar que semble massa altisonant
i solemne. I entendré que es diga que no vull trobar una solució moderada,
sensata i equilibrada, al problema. Però, especialment en un cap de setmana
com aquest, vull fer notar que entre l’una posició i l’altra tan sols trobareu
la monstruosa inutilitat de la tanca de Melilla. I la degradació moral que ens
arrossega a tots.
PS. Aquest ha estat un cap de setmana terrible que començava amb la decisió
de la Cort Suprema dels Estats Units de retirar la protecció constitucional al
dret d’avortament. Cinquanta anys després. Us recomane llegir l’article de
Joan Ramon Resina d’avui (Roe contra Wade) sempre agut i irreductible en
la seua originalitat, sempre disposat a pensar per ell mateix. I també aquesta
anàlisi de Kimberly Tower: “L’evangelisme blanc i els errors dels
demòcrates: un còctel perillós per a la democràcia als Estats Units”.