Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

60
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
LA MONSTRUOSA INUTILITAT
DE LA TANCA DE MELILLA
L’any vinent farà trenta
anys que es començaren
a instal·lar barreres a
Ceuta i Melilla i és evident
que no han servit per a
resoldre el problema, sinó
per a agreujar-lo
De la inutilitat última de tanques com la de Melilla ens n’han parlat grans
personalitats amb una destresa que jo no puc aportar. Hi ha, per exemple,
aquell estremidor poema de Pasolini que adopta tipogràficament la forma
d’una creu per advertir-nos que, entre “aquells que van construir lleis fora
de les lleis i es van adaptar a viure en un món dessota del món”, un Alí d’ulls
blaus destruirà un dia, inevitablement, Roma.
Però hi ha també Bauman, tan admirat pel PSOE, que amb l’elegància habitual
ens va recordar ja fa temps que “les portes poden ser tancades amb
clau, però el problema no desapareixerà per més clos que siga el pany. Els
panys no fan res per domar o afeblir les forces que causen el desplaçament.
Les tanques poden ajudar a mantenir el problema fora de la vista i de la ment,
però amb això el problema no desapareix”.
Això, de fet, és així fins a tal punt que sempre arriba el moment en què ni
tancant els ulls no pots deixar de veure-ho. Les imatges que ens han arribat
aquest cap de setmana des de les portes de Melilla haurien de provocar la
repulsa de qualsevol persona, perquè l’actuació de la gendarmeria marroquina
és una acció que només pot ser considerada criminal. Com el
comentari posterior de Pedro Sánchez. Ara com ara, hi ha trenta-set morts
entre els joves que volien entrar a la colònia espanyola i simplement no hi ha
res que puga justificar una matança com aquesta. Ni el fet que el regne del
Marroc siga una dictadura ni tampoc els interessos geopolítics d’Espanya
i la Unió Europea.
Trenta anys provant de resoldre el problema amb barreres cada volta més grans
L’any vinent farà trenta anys que es començaren a instal·lar barreres a Ceuta
i Melilla. Era en plena emergència de l’Europa de Maastricht, quan tothom
s’omplia la boca amb la desaparició de les fronteres i dient que tot allò era
tan bonic. L’octubre del 1995 Juan Alberto Belloch, considerat un dels progressistes
del PSOE, anunciava al món que Espanya es disposava a alçar un
mur –no simples barreres, sinó tot un mur– per “protegir” les dues restes
colonials espanyoles i ajudar a fortificar aquesta Europa que no té vergonya
de celebrar-se a ella mateixa com la pàtria dels drets humans.
Feia pocs anys que el mur de Berlín havia caigut, però aquell dia les dues
fronteres africanes d’Espanya van ser pioneres en un moviment de fortificació
geogràfica que dècades després ha canviat el món per empitjorar-lo.
Pioneres, diguem-ho tot, alhora que un altre govern autodefinit de pro-