Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

59
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
es confirma, significarà un
augment d’un punt i mig en
la taxa anual, perquè el mes
de maig aquesta variació va
ser del 8,7%, i se situaria al
nivell més alt d’ençà de l’abril
del 1985. Aquesta evolució és
deguda, principalment, a la
pujada dels preus dels carburants,
més forta aquest
mes que el juny del 2021, i
dels aliments i begudes no
alcohòliques, en contrast amb
l’estabilitat registrada l’any
anterior. També hi influeix
l’augment dels preus dels hotels,
cafès i restaurants, superior
al de l’any passat. Per
una altra banda, la taxa de
variació anual estimada de la
inflació subjacent (índex general
sense aliments no elaborats
ni productes energètics)
augmenta de sis dècimes, fins
al 5,5%. Si es confirmés, seria
la més alta d’ençà de l’agost
del 1993.”
L’INE, doncs, recorda que part
de l’estirada del juny és deguda
al fet que el mateix mes de
l’any passat va ser tranquil,
amb un IPC repetint al 2,7% i
una inflació subjacent, també
repetint al 0,2%. L’efecte
base, sens dubte, és important;
i ja havíem comentat que
en aquest sistema de càlcul
compten les xifres actuals i
també les de l’any anterior.
Això no es pot passar per alt.
Per exemple, si el juny de l’any
passat l’IPC hagués pujat molt,
avui no parlaríem del 10%.
Dit això, la pujada dels aliments,
que apunta però no
quantifica, és la màxima
preocupació en aquests moments,
perquè vénen uns
mesos en què la demanda
d’aquests productes es continua
estirant per l’efecte
de l’arribada de turistes. Al
marge, és clar, de les conseqüències
que pot tenir la
penúria en un seguit de productes
concrets, com ara els
que provenen de la zona de
guerra.
Precisament, a l’Enquesta
de Pressuposts Familiars del
2021 que va publicar ahir l’INE
es veu com aquesta pujada
dels aliments té unes conseqüències
molt diferents en
les famílies, segons el nivell
de renda. Resulta que en
el 40% de les famílies amb
menys ingressos la despesa
alimentària supera el 20% de
la total; en canvi, en el 20%
dels més alts significa poc
més del 12%. En realitat, entre
alimentació i habitatge,
en el 20% de famílies menys
afavorides, gairebé dues
terceres parts (64%) de la
despesa se’n va per aquestes
vies. En canvi, per al 20% de
rendes més altes és tan sols
d’un 44%. La repercussió,
doncs, és molt diferent i això
implica un malestar creixent
entre capes de la població cada
vegada més grans, en què la
pèrdua de poder adquisitiu té
un pes relatiu més alt en les
necessitats més bàsiques. La
tranquil·litat social, doncs, es
deteriora, a mesura que “el
més injust dels imposts” va
augmentant.
L’altre aspecte que es pot destacar
és el salt que fa la inflació
subjacent, que ja va més enllà
del 5%. Ja hem anat explicant
que aquesta dada –una vegada
eliminats els elements
més volàtils de la cistella de
la compra– ens indica l’extensió
progressiva que tenen
La pujada dels
aliments, que
apunta però
no quantifica,
és la màxima
preocupació en
aquests moments
les pujades de preus. Al juny
ja supera el 50% de l’IPC total.
Pensem que fa un any no
arribava al 10%. Vol dir, en
definitiva, que els preus industrials
van traspassant la
frontera de l’IPC, és a dir, que
les empreses fabricants van
fent repercutir de mica en mica
els seus augments de cost,
que en la Píndola anterior vèiem
que al maig eren del 28%.
I entrem en el punt més
punyent. Fins quan la gent
aguantarà una pèrdua de poder
adquisitiu del 10% sense
exigir augments de salaris? És
cert que hi ha empreses que ja
els van retocant a l’alça, però
hi ha un feix de convenis que
encara s’ha de negociar. El
moment és crític per una raó
fàcil d’entendre. Si els salaris
augmentessin al nivell actual
de l’IPC –en un extrem de les
possibilitats– mantindrien
aparentment el poder adquisitiu
dels assalariats; això no
obstant, seria un miratge,
perquè l’endemà les empreses
tornarien a apujar els preus en
la mesura en què haguessin
augmentat els costs laborals,
per tal de salvar els marges.
A l’altre extrem, si no es fa res,
la pèrdua de poder adquisitiu
de la població farà davallar
la demanda i el consum se’n
ressentirà: afectarà tota mena
de negocis i ens abocarà a
la recessió. A més, és clar,
d’empobrir notablement els
assalariats i especialment
els que guanyen menys. Per
això sembla que pot haverhi
un cert consens a aplicar
la inflació subjacent, que
restituiria part de les pèrdues
de poder adquisitiu als
treballadors i les empreses
pagarien amb una part
del marge. Però passa que
aquesta solució salomònica
es va complicant a mesura
que puja l’índex. Com més alt
sigui, més recel empresarial
hi haurà i menys interès pot
tenir per als sindicats.
Del meu punt de vista, als
aspectes directes d’empobriment
que implica una inflació
de dos dígits com la
que ja tenim, s’hi afegeix el
creixement de la tensió social
que originarà la demanda de
recuperació de poder adquisitiu
per la població. I no és
gens fàcil d’explicar, a aquell
qui dia a dia perd capacitat de
compra, el risc que té un augment
de salari. Una cosa és el
malestar que nota a casa seva
i una altra que pugui entendre
l’espiral d’empitjorament en
què es pot entrar globalment,
si tots els salaris pugen molt.
Ve’t aquí un envit seriós que
tenim al davant, com a societat.