Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

44
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ANDRÉS BOIX
—Això que dieu de la facilitat amb què
s’encausa, ho podem traslladar amb
les desenes de denúncies contra joves
al Principat que són encausats amb informes
de la policia, sense més proves?
—Hi ha dues coses. La primera és que
el sistema espanyol encausa molt fàcilment.
I sobre aquesta n’hi ha una altra.
Crec que tots som majors, ja, i ho veiem:
no és igual de fàcil encausar unes persones
que unes altres. En general, els
jutges encausen amb molta més facilitat
persones en situació de vulnerabilitat
socioeconòmica que persones de classe
mitjana o alta. Amb un informe policial
mínimament argumentat, encausen
qualsevol persona i van a judici i, en
molts casos, hi ha condemnes. El sistema
espanyol és un sistema molt inquisitiu i
autoritari. I si ets una persona sense molta
cultura o sense accés a defensa, que no
coneixes els teus drets, acabes moltes vegades
condemnat quasi automàticament.
I això també passa respecte d’allò que
els jutges consideren estaments aliens a
ells. És molt més senzill encausar polítics
de partits d’esquerres, no del PSOE,
que polítics del PSOE o del PP. Els jutges
són persones, com tots, que tenen una
ideologia, un estatus social determinat.
Et pots refiar més dels manifestants
que defensen el dret a la família, contra
el matrimoni homosexual o contra
l’avortament, que de manifestants que
van contra decisions judicials o defenen
la independència de Catalunya. Perquè
eixos són, per defecte, considerats sospitosos.
Els partits d’esquerres haurien
de ser conscients d’això.
—Parlàveu adés de sucursalisme mediàtic.
—Crec que n’hi ha a tot arreu, però em
sembla que som més sucursalistes que
altres territoris que, tradicionalment,
hem pensat que ho eren més que els
valencians, com ara Galícia o Andalusia.
Els gallecs sí que tenen un panorama mediàtic
propi i una capacitat pròpia d’articular
un discurs; de preocupar-se de les
seues coses sense que Madrid els impose
l’agenda. I Andalusia també. Això és una
reflexió que ens ha de situar en clau de
país. Els valencians teníem els furs, hem
sigut regne, no sé què més, diem... Actualment,
crec que estem darrere no només
de Catalunya o el País Basc, sinó també
de Galícia i Andalusia. I probablement de
les Canàries i de les Balears.
—No tenim ni dret civil propi.
—En quaranta anys d’estatut d’autonomia
i d’elits polítiques teòricament
valencianes pròpies no s’ha aconseguit
canviar ni eixe sucursalisme ni eixa incapacitat
de pesar o pintar res Madrid. Els
cinc-cents municipis del País Valencià
–tots, menys tres o quatre– s’han pronunciat
donant suport a la reivindicació
del dret civil valencià; pràcticament tots
els partits a les corts valencianes, excepte
Vox; tots els col·legis d’advocats,
les universitats, els notaris els registradors...
diguem que tota la societat
civil i política valenciana és darrere la
reivindicació. I els és igual. Hi ha moltes
comunitats autònomes que tenen el dret
foral. Però la raó jurídica que es dóna és
que la codificació franquista, a qui Franco
els va reconèixer el dret foral, és el que
ha d’imposar-se ara. És un argument
ben curiós. Demostra que la capacitat
de reivindicació que tenim des d’ací és
increïblement reduïda. Quin polític valencià
ha sigut important a Espanya en
els últims anys? Potser Ábalos, que és un
personatge peculiar, o potser Zaplana,
que és un valencià del sud del país i amb
una visió molt madrilenya i espanyola.
Potser qui més coses lluïdores va fer va
ser Carmen Alborch, però res més.
—Una altra oportunitat perduda del
Botànic?
—Crec que una de les grans decepcions
del Botànic per als electors és la incapacitat
de crear i cuidar lligams. Més enllà
de les paraules. Ximo Puig ha fet una
cosa que no està malament, probablement:
és el president autonòmic que
Els partits d’esquerres
que defenen la
independència han
de ser conscients
que, d’entrada, són
considerats sospitosos
diu menys barbaritats quan parla. Si el
compares amb els presidents d’Aragó
o de Castella - la Manxa, per exemple.
Diu coses assenyades. Una altra cosa és
que després eixa verbalització no passe
a res més. Ha encunyat conceptes bonics,
com el de l’Espanya polifònica. És
bonic. El problema és que només és un
concepte, que no té capacitat d’anar més
enllà. Ximo Puig i el PSPV han adoptat la
posició política de fer una estructuració
ideològica i explicar-la i veure si van