Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

40
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
RAMON PIQUÉ
der compartir el dolor, perquè el fa més
portable i és reparador. Quan nosaltres
militàvem als Comitès qui havia estat
detingut no parlava de com havia viscut
la violència en seu policial. Era molt bèstia.
Hi havia una mena de pacte de silenci
entre nosaltres.
—Per no traspassar la por?
—Segurament, ser feble davant la policia
era malvist. I implicava molt de patiment.
Nosaltres això ho vam canviar i vam començar
a explicar què ens havia passat.
—Però devia costar...
—A mi em va costar moltíssim. La primera
vegada que vaig explicar les tortures
va ser en un acte a Sabadell. Després
no podia ni mirar la gent de la vergonya...
Avui sabem que una de les eines psicosocials
per a abordar la repressió és poder-ne
explicar tots els detalls, fins i tot
els que sembla que no tenen importància.
Recordo que em van posar uns cables
elèctrics. Tot i que no els van connectar,
allò va aconseguir trencar-me, va ser
aquell moment. Quan vaig fer el relat del
que havia passat, vaig passar per alt això
perquè vaig pensar que, com que no els
havien connectat, no tenia importància.
No vaig entendre que allò també era
tortura. I només vaig detallar les hòsties,
els cops al cap, les hores i hores drets...
No vaig ser capaç d’assimilar la part més
psicològica de la tortura, que els va ser
tan útil o més. Per això ara sempre insisteixo
que la gent expliqui tot el procés.
—Voldríem acabar preguntant-vos per
Baltasar Garzón. Què us sembla que
continuï sortint a molts mitjans sense
ser fiscalitzat?
—Va doldre molt quan el van presentar
com un heroi amb la qüestió de Pinochet.
Vázquez Montalbán vivia i va arribar a dir
que li haurien de donar el Nobel. Va ser
molt dur. I hi ha intents sistemàtics de
blanquejar-lo més enllà de mitjans com
El País: Público, Eldiario.es, TV3... De tant
en tant, hi ha algú que li treu el tema i, des
de la impunitat que dóna el fet de només
parlar tu, sempre treu pilotes fora. Jordi
Évole li ho va preguntar i ell va mentir
descaradament, dient que nosaltres no
vam denunciar tortures davant seu. Com
a mínim quatre, davant seu i amb la seva
signatura al costat, vam denunciar-les.
És un jutge que menteix per tapar la
seva misèria i que sobre la mentida ha
construït el seu relat. Segurament és el
tema que més el pica. Ha portat casos de
bascos en situacions similars a la nostra,
però com que no hi ha sentència són més
fàcils de tapar.
—Vau poder-hi parlar en persona al parlament
durant pocs minuts. Com va ser?
—No volia parlar amb nosaltres, va ser
molt incòmode per a ell, però va acabar
acceptant de veure’ns sense que ningú
fes cap fotografia. Ens va dir que havia
fet tant com havia pogut i que els altres
jutges sí que feien aquesta mena de coses,
però que ell no. Li vam preguntar
què havia pensat quan va veure el nostre
aspecte, amb els blaus que portàvem, i
per què no va fer res. Simplement no va
respondre, van venir els guardaespatlles
i se’l van emportar...
Recordo que em van posar
uns cables elèctrics. Tot i
que no els van connectar,
allò va aconseguir trencarme,
va ser aquell moment.
Quan vaig fer el relat del que
havia passat, vaig passar
per alt això perquè vaig
pensar que, com que no els
havien connectat, no tenia
importància
—Gustau Navarro va sortir de declarar
i es va aixecar la samarreta. Tothom va
poder veure en primera persona el mal
que li havien fet amb les tortures. Pel que
expliqueu, era una cosa que normalment
no es feia.
—Sí, i també tot el que té a veure amb
la violència sexual, que la gent no acostuma
a explicar-ho. És un món pervers
i amagat, amb vergonyes per destapar,
unes clavegueres profundes i universals.
I per això és interessant aprendre del que
altres països han viscut i quines eines
han fet servir.
PRATS I CAMPS