Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

38
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
RAMON PIQUÉ
Sembla que hi ha represaliats
de primera i de segona, i els
mitjans també hi han jugat.
Qui exerceix la repressió no fa
aquesta distinció, ni la farà
taculars, que hi va haver un abans i un
després. Qüestionar aquella versió no és
fàcil, però no ens hauria de fer por.
—Per què?
—Van fer el paper que nosaltres no érem
capaços de fer. Mai no se’ns hauria acudit
de parlar amb el bisbe de Vic o amb el
president del parlament, perquè érem
políticament radicals i revolucionaris.
Joan Reventós els va dir que mentíem.
Vam acabar fent coses a què no estàvem
acostumats, com ara parlar amb Cristians
contra la Tortura. I els familiars dels
presos havien d’anar cada cap de setmana
a Madrid i en alguns casos no podien
ni explicar on era el seu fill. T’havies de
menjar el silenci. Ara com a mínim trobes
moltes complicitats, aquest “estem amb
vosaltres”.
—Aquest silenci era un doble càstig.
—Efectivament. Qui diu que el seu fill
està detingut per terrorista? La meva
mare sempre m’explica que es trobava
gent que sabia què passava i que no li deia
res... Malgrat tot, sentíem la solidaritat.
Encara que vingués només una persona
ja podíem compartir el dolor.
—Tot i les diferències amb el present,
ara hi ha molts represaliats que se senten
sols. Els polítics han mobilitzat molta
gent al carrer i la comparació hi és.
—Sí, i és terrible i inevitable. Sembla
que hi ha represaliats de primera i de
segona, i els mitjans també hi han jugat.
Qui exerceix la repressió no fa aquesta
distinció, ni la farà. No havia passat mai
i no és fàcil de gestionar; els intents de
crear espais estratègics comuns contra
la repressió no flueixen. A les jornades
que es van fer a Girona semblava que
el clam hi era, però si no va acompanyat
d’una feina de veritat i d’una voluntat
d’empatitzar és difícil avançar. Però no
és impossible. Si una cosa he après és
que, si no et rendeixes, acabes avançant.
—Abans la coordinació entre represaliats
era més fàcil?
—Des d’una perspectiva solidària, segurament
sí, perquè no érem tants. Des
d’una perspectiva política, en part sí,
també perquè érem menys, però també
—Dieu que el 92 vau poder canviar certes
coses respecte de casos anteriors. Creieu
que hi va influir el fet que detinguessin
dos periodistes, del Temps i del Punt?
—Sí. Les detencions van començar el dia
29 i cada dos o tres dies detenien gent. Si
l’operació hagués acabat els sis primers
dies ara no en parlaríem. Però van obrir la
xarxa a periodistes, gent d’ERC, del Partit
dels Comunistes de Catalunya... Se’ls va
escapar de les mans. Això podia ajudar a
veure-ho d’una altra manera, però realment
va ser la travessia del desert fins
a la sentència d’Estrasburg, dotze anys
després. I, malgrat la sentència, alguns
van continuar amb el mateix discurs,
com Pere Ríos, d’El País, que va escriure
un article justificant el que havia fet Garzón.
Però Estrasburg va ser cabdal perquè
molta gent veiés que teníem raó. Fins
llavors hi havia només els familiars, els
amics i les persones que hi donaven suport.
El 92 les famílies es van organitzar
com van poder, menjant-se molts gripaus,
però amb un paper extraordinari.
ALBERT SALAMÉ