Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

More documents

Recommendations

Info

36 RAMON PIQUÉ vilaweb.cat Divendres, 1 de juliol de 2022 TXELL PARTAL I CLARA ARDÉVOL MALLOL El 29 de juny de 1992, ara fa trenta anys, començava l’operació Garzón. Una quarantena d’activistes independentistes foren detinguts i, d’aquests, gairebé una vintena van ser víctimes de tortures. Ramon Piqué en fou un. El van detenir el 6 de juliol i va ser traslladat a la Direcció General de la Guàrdia Civil de Madrid, on els agents van torturar-lo físicament i psicològicament. Volien que digués que captava militants per Terra Lliure, però ell tan sols era membre dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i del Moviment de Defensa de la Terra. Ramon Piqué: “A la sala d’interrogatoris, m’estrenyien la bossa al cap i em feien agenollar” El jutge de l’Audiència espanyola que dirigia l’operació, Baltasar Garzón, sempre es va negar a investigar les tortures, malgrat les proves presentades. El Tribunal Europeu dels Drets Humans va acabar condemnant l’estat espanyol i Garzón per no haver obert cap investigació, però els torturadors van romandre impunes. La història va ser silenciada i una gran majoria social va creure’s la versió oficial, que acusava els activistes de terrorisme. Avui dia cada vegada costa més que la gent cregui cegament el relat oficial, i casos com el dels detinguts del 23-S ho demostren. Parlem de tots aquests canvis i dels desafiaments de la lluita antirepressiva amb Ramon Piqué, que actualment és el president de l’associació Memòria contra la Tortura. El fill d’un dels independentistes torturats a l’Operació Garzón recorda el relat esfereïdor del seu pare —Fa trenta anys us van detenir, us van acusar falsament de pertànyer a Terra Lliure i us van aplicar la llei antiterrorista. Avui dia veiem casos en què s’hi poden trobar molts paral·lelismes. Què en penseu? —S’apliquen maneres de represaliar que pertanyen a una altra època. El cas de Tamara Carrasco és molt singular, per exemple, nosaltres no ens vam trobar amb un cas com aquest, però en el cas L’estat té una incapacitat atàvica per a resoldre conflictes vinculats a la dissidència política i no té interès a resoldre’ls de cap més manera del 23-S hi ha un paral·lelisme clar. Hi ha una part de muntatge, una justificació mediàtica de l’operació policial... —Us sorprèn que passi, trenta anys després? —No, perquè les raons subjacents a la repressió que vam patir ens precedien i no han canviat. Com diu Eva Serra, som una nació ocupada, i això té moltes implicacions. L’estat té una incapacitat atàvica per a resoldre conflictes vinculats a la dissidència política i no té interès a resoldre’ls de cap més manera. —La reacció social a aquests casos ara és diferent. —Indubtablement. Ara parlem de milers de represaliats i el 92 no vam passar de quaranta, sumats als qui es van amagar. Nosaltres dèiem que era una cosa que li podia passar a tothom, però llavors la gent no pensava així. La dimensió que ha pres el procés polític en aquest país i la resposta repressiva ha demostrat que tots tenim números que ens passi si ens manifestem, si votem... Hi ha moltes coses que han canviat: en el nostre cas no es va aconseguir que el parlament aprovés una moció de suport. Malgrat tot, ara la resposta institucional és una altra. —El vostre cas i la lluita posterior també han fet que la gent vegi casos com el del 23-S d’una altra manera? —El context és clau. La resposta antirepressiva en el nostre cas va ser molt petita. Quan fèiem actes contra la repressió, si venien vint persones era un gran èxit. Recordo un acte en què només n’hi va venir una... Una manifestació espectacular com la que hi va haver a Sabadell el 23-S era impensable llavors, malgrat algunes respostes solidàries importants: el Palau de la Música o el Concert per la Llibertat que es va fer
37 vilaweb.cat Divendres, 1 de juliol de 2022 RAMON PIQUÉ ALBERT SALAMÉ a Girona. L’independentisme no estava acostumat a respondre, i es vinculava fàcilment a la violència. Aquesta era la gran victòria dels mitjans de l’estat, una manera de desactivar-nos. —Allò de “alguna cosa deuen haver fet”. —Aquesta és la frase que busquen. Una vegada introdueixen el dubte, desactiven possibles mobilitzacions. Abans de nosaltres hi va haver molta gent que va patir tortura i repressió, com Carles Castellanos i Blanca Serra. D’aquests no en parla mai ningú... Per a trencar aquest mur de silenci han hagut de passar molts anys. El 92, llevat del Temps i el Punt –i segurament algun altre mitjà–, la resta de mitjans es van limitar a reproduir la versió oficial. I no parlo d’El País i La Vanguardia... Les tortures de l’operació Garzón, que ara fa 30 anys, explicades en primera persona —L’aparició de mitjans que ja no s’empassen aquests discursos ha estat clau? —És clau haver pogut esquerdar aquest mur que forma part del cicle de la impunitat. Que hi hagi més mitjans que en parlin ja ho fa diferent. Llavors era el silenci absolut, només se’n parlava per a vincular-ho a la violència. Així tot es justificava i era més fàcil de dir que la gent que denunciava tortures mentia. Un dels grans arguments del jutge espanyol a Estrasburg va ser que nosaltres mentíem perquè havíem estat condemnats per terrorisme, cosa que no era veritat, perquè hi va haver gent absolta. El seu argument era que les bandes criminals mentien per norma. No van comptar que hi hauria llocs on no es menjarien aquesta versió. A nosaltres ens va sorprendre... —D’alguna manera invalidaven que un acusat de terrorisme pogués denunciar tortures. —Sí. A nosaltres ens feien confessar que teníem “el libro del catalán”, un suposat manual esperpèntic que ens apreníem i en què s’especificava que, en cas de detenció, havíem de denunciar tortures. Ens feien reconèixer que això existia... Així es curaven en salut, deien que les denunciàvem per ordres de la banda criminal. —Heu parlat de les versions que van donar els grans mitjans. TV3 va formar part d’aquest silenci. —L’element diferenciador de l’operació contra nosaltres i les precedents va ser el fet que sortís Carles Bonaventura a TV3 dient que l’havien torturat. Evidentment va tenir implicacions per al periodista Salvador Alsius, que va ser destituït. O la liquidació del programa L’orquestra, de Jordi Vendrell, a Catalunya Ràdio per haver parlat de les tortures. Qui s’atrevia a parlar-ne o a denunciar-ho, rebia. Però tot plegat va ajudar, si més no, a generar dubtes. Que jo recordi, TV3 no ha passat mai el documental de l’Operació Garzón, tot i que es va fer vint anys després. Què es vol amagar? La versió oficial és que el 92 es van fer uns jocs olímpics espec-
Page 1 and 2: 25 DE JUNY- 1 DE JULIOL DE 2022 No
Page 3 and 4: 3 vilaweb.cat Divendres, 1 de julio
Page 5 and 6: 5 PORTADA vilaweb.cat Divendres, 1
Page 11 and 12: 11 vilaweb.cat Divendres, 1 de juli
Page 27 and 28: 27 BORIS CILEVICS vilaweb.cat Diven
Page 31 and 32: 31 ENTREVISTA vilaweb.cat Divendres
Page 35: 35 vilaweb.cat Divendres, 1 de juli
Page 53 and 54: 53 REPORTATGE vilaweb.cat Divendres
Page 59 and 60: 59 ANÀLISI vilaweb.cat Divendres,
Page 71: LA FOTO DE LA SETMANA Aitana Mas es

Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?