Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

36
RAMON PIQUÉ
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
TXELL PARTAL I CLARA ARDÉVOL MALLOL
El 29 de juny de 1992, ara fa trenta
anys, començava l’operació Garzón.
Una quarantena d’activistes
independentistes foren detinguts i,
d’aquests, gairebé una vintena van
ser víctimes de tortures. Ramon Piqué
en fou un. El van detenir el 6 de juliol i va
ser traslladat a la Direcció General de la
Guàrdia Civil de Madrid, on els agents van
torturar-lo físicament i psicològicament.
Volien que digués que captava militants
per Terra Lliure, però ell tan sols era
membre dels Comitès de Solidaritat amb
els Patriotes Catalans i del Moviment de
Defensa de la Terra.
Ramon Piqué: “A la sala d’interrogatoris,
m’estrenyien la bossa al cap i em
feien agenollar”
El jutge de l’Audiència espanyola
que dirigia l’operació,
Baltasar Garzón, sempre es
va negar a investigar les tortures,
malgrat les proves presentades.
El Tribunal Europeu
dels Drets Humans va acabar
condemnant l’estat espanyol i
Garzón per no haver obert cap
investigació, però els torturadors
van romandre impunes.
La història va ser silenciada i una gran
majoria social va creure’s la versió oficial,
que acusava els activistes de terrorisme.
Avui dia cada vegada costa més que
la gent cregui cegament el relat oficial,
i casos com el dels detinguts del 23-S
ho demostren. Parlem de tots aquests
canvis i dels desafiaments de la lluita
antirepressiva amb Ramon Piqué, que
actualment és el president de l’associació
Memòria contra la Tortura.
El fill d’un dels independentistes torturats
a l’Operació Garzón recorda el
relat esfereïdor del seu pare
—Fa trenta anys us van detenir, us van
acusar falsament de pertànyer a Terra
Lliure i us van aplicar la llei antiterrorista.
Avui dia veiem casos en què s’hi
poden trobar molts paral·lelismes. Què
en penseu?
—S’apliquen maneres de represaliar que
pertanyen a una altra època. El cas de
Tamara Carrasco és molt singular, per
exemple, nosaltres no ens vam trobar
amb un cas com aquest, però en el cas
L’estat té una incapacitat atàvica per a resoldre
conflictes vinculats a la dissidència política i no
té interès a resoldre’ls de cap més manera
del 23-S hi ha un paral·lelisme clar. Hi
ha una part de muntatge, una justificació
mediàtica de l’operació policial...
—Us sorprèn que passi, trenta anys
després?
—No, perquè les raons subjacents a la
repressió que vam patir ens precedien
i no han canviat. Com diu Eva Serra,
som una nació ocupada, i això té moltes
implicacions. L’estat té una incapacitat
atàvica per a resoldre conflictes vinculats
a la dissidència política i no té interès a
resoldre’ls de cap més manera.
—La reacció social a aquests casos ara
és diferent.
—Indubtablement. Ara parlem de milers
de represaliats i el 92 no vam passar de
quaranta, sumats als qui es van amagar.
Nosaltres dèiem que era una cosa que li
podia passar a tothom, però llavors la
gent no pensava així. La dimensió que
ha pres el procés polític en aquest país i
la resposta repressiva ha demostrat que
tots tenim números que ens passi si ens
manifestem, si votem... Hi ha moltes coses
que han canviat: en el nostre cas no es
va aconseguir que el parlament aprovés
una moció de suport. Malgrat
tot, ara la resposta
institucional és una altra.
—El vostre cas i la lluita
posterior també han
fet que la gent vegi casos
com el del 23-S d’una altra
manera?
—El context és clau. La
resposta antirepressiva
en el nostre cas va ser molt
petita. Quan fèiem actes
contra la repressió, si venien vint persones
era un gran èxit. Recordo un acte en
què només n’hi va venir una... Una manifestació
espectacular com la que hi va
haver a Sabadell el 23-S era impensable
llavors, malgrat algunes respostes solidàries
importants: el Palau de la Música
o el Concert per la Llibertat que es va fer