Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

33
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MARTÍN PALLÍN
Els suïssos ja van dir que ni pensar-hi,
de demanar extradició d’Anna Gabriel,
que era assumpte polític; i els francesos
han permès a Puigdemont d’arribar fins
a Perpinyà i no ha passat res. I tot això
els mitjans de comunicació no volen
acceptar-ho. I els que tenim molta edat,
recordem aquests discursos aflautats
amb veu de Franco, sobre la conspiració
judeo-maçònica: “Si a nosaltres ens
honra, a ells els envileix.” D’una manera
no tan flautista, però lamentablement
amb el mateix component mental, actuen
ara la major part dels mitjans de
comunicació i els opinants d’aquest país.
Fins que no s’adonin que a Catalunya
els jutges van fer una aberració jurídica
no podrem entrar en un diàleg, en una
normalització. I que consti que tot era
anticonstitucional, les coses com siguin.
Anticonstitucional ho era, cap dubte.
Però el que no s’expliquin a Europa és que
imposessin tretze anys de presó.
—La vostra tesi és que la solució del problema
català no era presó, sinó aplicar
el 155. Ho he entès bé?
—Exactament. I si no em falla la memòria,
el senyor Puigdemont va acceptar la
convocatòria d’eleccions que va fer el
president del govern, el senyor Rajoy, a
l’empara del 155, s’hi van presentar i no
va passar res.
—Vós citeu la figura de Marchena, que ja
va jugar les seves cartes amb el cas Atutxa,
com a exemple de guerra judicial.
—El cas Atutxa va ser sagnant. Hi havia,
hi ha, el debat de si en un sistema de
llistes tancades com el nostre, l’escó és
del partit o del parlamentari. El Tribunal
Constitucional va dir clarament que era
del parlamentari. I el senyor Atutxa, en
compliment de la doctrina constitucional,
va dir que Herri Batasuna era un partit
que s’havia declarat il·legal, cert, però
que això no afectava els parlamentaris.
La fiscalia no va pensar que fos delicte,
allò que havia fet Atutxa. I el Tribunal
Superior de Justícia del País Basc (TSJPB)
tampoc. Però aleshores Manos Limpias,
que és un càncer per a l’acusació popular
Sempre cito un Lord canceller de la Gran Bretanya
del segle XIX, quan deia: “Un jutge ha de ser un
cavaller, amb gran sentit comú, molt coneixement
de la societat i gran valentia. I si a sobre té una mica
de coneixement de dret, li serà molt útil.”
i potser la fulminarà (té dos dirigents
que han acabat a la presó per extorsió)
sí que es va querellar i va recórrer al
Tribunal Suprem. Al Suprem el ponent
Carlos Granados diu: absolguem Atutxa.
Marchena s’hi oposa, guanya dins la sala,
condemna Atutxa i trenca amb la doctrina
Botín. La doctrina Botín que ell mateix
havia construït! Marchena diu ara que en
te prou amb l’acusació popular de Manos
Limpias. Abans, amb Botín, deia que no.
L’acusació popular no és suficient abans
i ara sí? Heus ací un exemple de guerra
jurídica. Per què? Per què es barregen
dos elements que deterioren bastant la
façana democràtica: l’antiindependentisme
i el dret penal de l’enemic contra
el terrorista.
—M’agradaria fer d’advocat del diable.
Diré frases per veure com les rebateu:
“Tots són iguals davant la llei. I, per tant,
Carme Forcadell, Atutxa, i qui sigui, han
de complir les lleis.”
—És que les van complir. El que he dit
d’Atutxa n’és un exemple clar. I no té
res a veure amb casos com la Gürtel, és
un altre terreny. No el mateix.
—“La llibertat d’expressió inclou fer
apologia de Franco.”
—A Alemanya això el portaria a la presó.
I si és jutge, el fan fora de la carrera.
—“Tant se val quin tribunal jutgi. Tots
són imparcials. I aquest debat de si els
catalans havien de ser jutjats al Suprem
o al TSJC no té sentit.”
—Teòricament, sí. Però cada jutge té la
seva ànima a l’armari, la seva cultura,
o incultura (depèn), la seva ideologia,
i actua segons els seus paràmetres. Jo
tinc els meus. Però en qualsevol cas he
d’explicar per què arribo a la conclusió
de la sentència. I dir, per exemple, com
hauria dit a la sentència d’Atutxa, que
en una societat democràtica, els jutges
no poden intervenir penalment en la
fiscalització d’actuacions del president
o la mesa d’un parlament. Perquè ferho
és la ruptura de la divisió de poders. I
una ruptura del principi de la sobirania
nacional, que resideix als parlaments. Si
ho explico així, segurament vindrà un
espanyolista fonamentalista hispànic,
com els dic, i dirà que és una aberració, i
que Espanya està per sobre de tot. Aquest
és el debat.
—“Els jutges són una màquina d’aplicar
lleis.”
—Jo ja ho he advertit, i no ho dic de broma:
si són màquines, què hi ha millor que
una de veritat, i d’intel·ligència artificial.
—Vostè es decanta per tenir jutges empàtics,
que visquin la vida, i que coneguin
el context. Quin país ho aconsegueix?
—Un jutge màquina és el sistema que
fomenta les actuals oposicions. Sempre
cito un Lord canceller de la Gran
Bretanya del segle XIX, quan deia: “Un