Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

24
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
PÉREZ ROYO
—Feijóo ara ha de decidir què fa. Perquè
amb el conflicte català no resolt no es
podrà permetre de mantenir un perfil
moderat.
—És que hi ha moltes coses a resoldre,
com ara les sentències del Tribunal de
Justícia de la UE. La sentència sobre les
pre-judicials de Llarena és clau. Si realment
el tribunal avala allò que va fer
la justícia belga amb l’argument que el
Suprem no era el tribunal competent, vol
dir que no era competent per a jutjar els
autors del procés. I això ha de comportar
la nul·litat de la sentència.
—Això portaria a la nul·litat de la sentència?
—És clar! Si la sentència del TJUE diu
que el Suprem no és competent per a
demanar l’euroordre, doncs tampoc no
ho era per a enjudiciar els consellers,
que els hauria d’haver jutjats en primera
instància el TSJC. Si el TJUE diu això,
la sentència del procés és nul·la. I això
obre... Buf! Això permetria a Puigdemont
de pujar a un autobús i fer l’entrada triomfal
a Barcelona fins a la plaça de Sant
Jaume. Imagineu-vos, a més, amb quina
acollida.
—Podria passar...
—I tant que podria passar.
—I seria abans de les pròximes espanyoles.
—I encara mancaria la sentència del Tribunal
Europeu dels Drets Humans, que
crec que es farà seu el vot particular al TC
dels magistrats Xiol i Balaguer. Aquesta
serà la sentència del TEDH, em penso.
Per això us dic que encara poden passar
moltes coses. Políticament, el panorama
no és gens clar. Perquè també hi ha moltes
més derivades, a escala internacional.
Ara tot trontolla.
—Què voleu dir?
—La meva tesi de fons és que hem viscut
en un horitzó que es va definir després
de la Primera Guerra Mundial. Es
van definir els marges en què hi hauria
l’enfrontament polític, molt fortament
ideologitzat, amb una tensió molt gran
de la democràcia parlamentària, que té
al davant el feixisme, el nacionalsocialisme
i, per una altra banda, la Revolució
rRussa. Després ve la Segona Guerra
Mundial, en què s’acaba afermant
la democràcia parlamentària, amb el
desenvolupament posterior de l’estat
del benestar. Ara tot això trontolla, som
en un món sense ideologia, ja no hi ha
partits socialdemòcrates o demòcrates
cristians, ni liberals. Qualsevol esment
ideològic en la nomenclatura dels partits
es rebutja.
—I hi ha un ascens de formes populistes
d’extrema dreta.
—Exacte, veiem això, i nous partits dels
quals no se sap quina és la ideologia.
Aquesta és la situació que tenim.
—Quan passa tot això que dieu, i amb
l’evolució imprevisible del conflicte
català, hi pot haver finalment un pacte
entre el PP i el PSOE després de les eleccions
espanyoles per a salvar l’estat?
—No ho crec. A Espanya és difícil que
passi. És un país que ha estat en guerra
civil de manera gairebé ininterrompuda.
—Però ja hem vist que quan s’ha de salvar
l’estat es posen d’acord, que poden
cooperar.
—Això, en el fons, va passar en les
dues restauracions, que van funcionar
mentre hi havia un bipartidisme
dinàstic. La qüestió és que el PSOE ha
aguantat fins ara com a partit dinàstic
d’aquesta segona restauració, i ja
veurem com van les coses. Perquè la
direcció és així, però la base socialista,
no. La direcció sí que hi ha jugat. El discurs
de Rubalcaba quan va abdicar Juan
Carlos en favor de Felipe VI era una
reproducció exacta del que va fer Gómez
Llorente en el procés constituent
del 1978. El baptisme i la confirmació,
Políticament, el
panorama no és gens
clar. Perquè també hi ha
moltes més derivades,
a escala internacional.
Ara tot trontolla