Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?

25 DE JUNY- 1 DE JULIOL DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
COM HA DE REACCIONAR
CATALUNYA
DAVANT EL REFERÈNDUM
ESCOCÈS?
Albano-Dante Fachin, Dolors Feliu,
David Fernàndez, Guillem Fuster,
Elisenda Paluzie, Clara Ponsatí,
Carles Puigdemont, Diana Riba, Carles Riera,
Valentina Servera, Quim Torra, Jordi Turull,
Marcel Vivet

2
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
SUMARI
25 DE JUNY - 1 DE JULIOL DE 2022
PORTADA
ENTREVISTES
Com ha de reaccionar Catalunya davant el referèndum escocès?
Redacció
Cristina Puig: “A nosaltres, ens fan plegar”
Per Andreu Barnils.
Pérez Royo: “La sentència del TJUE permetria a Puigdemont una entrada
triomfal a Barcelona”
Per Josep Casulleras Nualart.
Boris Cilevics: “No té gens de sentit que Espanya mantingui les
euroordres”
Per Josep Casulleras Nualart.
Martín Pallín: “Fan guerra d’alta intensitat mitjançant els tribunals”
Per Andreu Barnils.
Ramon Piqué: “Hi ha gent que es pensa que ja no es tortura i no és veritat”
Per Txell Partal i Clara Ardévol Mallol.
Andrés Boix: “Mónica Oltra era un llast per al PSPV, però també
per a Compromís”
Per Esperança Camps Barber.
Mònica Roca: “No és casualitat que la resolució del TSJC sortís poc
abans del ple”
Per Blai Avià i Nóvoa.
REPORTATGES
Com ho vol fer Sturgeon? Les quatre qüestions clau sobre
el nou referèndum d’Escòcia
Per Alexandre Solano.
No és tan sols Ryanair: els aeroports europeus es preparen
per a un estiu caòtic
Per Blai Avià i Nóvoa.
ANÀLISI
OPINIÓ
La inflació salta la barrera del 10% al juny
Per Jordi Goula.
La monstruosa inutilitat de la tanca de Melilla
Editorial de Vicent Partal.
Roe contra Wade
Mail Obert de Joan Ramon Resina.
Avortar: l’altra cara de la pel·lícula
Mail Obert de Marta Rojals.
Lambán no és un exabrupte
Mail Obert de Núria Cadenes.

3
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
PORTADA
COM HA DE REACCIONAR CATALUNYA
DAVANT EL REFERÈNDUM ESCOCÈS?
La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha anunciat
aquesta setmana que faran un segon referèndum
d’independència el 19 d’octubre de 2023. L’endemà, la
CUP proposava de seguir el camí marcat per Escòcia i fer
un nou referèndum. La resta de partits independentistes
no ho veuen tan clar, tot i que pensen que la consulta pot
ser una oportunitat. Com ha d’actuar Catalunya arran
del nou referèndum que vol fer Escòcia? VilaWeb ho ha
demanat a dotze personalitats vinculades amb el procés
català cap a la independència. Ho analitzen des de polítics
de primera línia, com ara els presidents Puigdemont i Torra,
l’eurodiputada Diana Riba i el diputat Carles Riera, fins a
representats socials, com Dolors Feliu, presidenta de l’ANC,
i David Fernàndez, membre de la junta d’Òmnium Cultural.

4
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Albano-Dante Fachin
Periodista i ex-diputat al parlament
“El lideratge polític actual s’assembla
més a Boris Johnson que no pas a
Sturgeon”
ALBERT SALAMÉ
“ Escòcia marca el camí; tiba per fer efectiva l’autodeterminació.
Llegeixo que es diu que podria ser un 9-N,
però no podem proposar cap debat en relació amb allò
que passa a Escòcia sense abans resoldre si tibem per
l’autodeterminació o donem suport als estats nació
que mantenen els pobles allunyats de la capacitat de decidir.
Perquè el lideratge polític independentista a Catalunya ha
decidit de fer tot el contrari que l’escocès, que és destensar.
El lideratge polític actual s’assembla més a Boris Johnson
que no pas a Sturgeon. Perquè s’ha decidit fer el contrari,
pactar amb l’estat i reduir la tibantor democràtica, que és
en el que aprofundeix l’anunci de Sturgeon.
Però si establim una diferència entre el lideratge polític i
l’independentisme com a moviment popular, aquest darrer,
mirant què passa a Escòcia, ha d’enderrocar el lideratge que
ha pactat amb Espanya de no tibar. Això és el primer, no cal
ni discutir sobre si hem de fer un referèndum o no quan el
lideratge polític ha donat mostres de sobres de voler pactar
amb l’estat espanyol. Catalunya ha d’aprofitar l’exemple
escocès i això ha d’inspirar que hi hagi lideratges polítics
valents.”

5
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Dolors Feliu
Presidenta de l’ANC
“Nosaltres ja hem fet
aquest recorregut”
ALBERT SALAMÉ
“ L’anunci de la primera ministra escocesa de demanar
autorització per a organitzar el referèndum és una bona
notícia. També valoro positivament la intenció de tirar
endavant unes plebiscitàries si Londres i la cort suprema
no autoritzen aquesta votació. Nosaltres ja hem
fet aquest recorregut, i això ens fa veure que aquestes són
les vies que proven les nacions sense estat arreu d’Europa.
Tot plegat té un efecte molt clar, i és que totes les vies que
ja sabíem que existien es posen sobre la taula. Ens havien
titllat d’il·lusos, de poc realistes i de no conèixer el dret, i es
va veient que la via del referèndum i les plebiscitàries són
els mecanismes democràtics que tenim a l’abast. Això ens
referma en el camí de voler construir el nostre estat democràticament.
I l’independentisme també ha de prendre nota
que aquestes solucions són bones, i que la via de la unilateralitat,
sense esperar l’autorització de l’estat, mantra repetit
per moltes formacions polítiques, és una via legítima.”

6
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
David Fernàndez
Periodista i vocal de la junta d’Òmnium Cultural
“Les lluites
democràtiques
mai no s’acaben
i sempre
continuen”
“ Hi concorren moltes reflexions, gairebé en cadena
i gairebé totes esperonadores. La primera, òbvia,
que les lluites democràtiques mai no s’acaben i
sempre continuen, en pitjors o millors condicions i
sobre taulers canviants: per tant, la primera també
és la solidaritat i l’experiència –si el prohibissin, tenen en
l’octubre català tot un model comunitari, d’activació popular
i autodefensa democràtica. La segona, la perspectiva
històrica: veure com es posicionava l’establishment europeu
i mundial davant el referèndum del 2014 i analitzar
com ha anat canviant és prou eloqüent –i aquí el Brexit
hi té un paper central, és clar, i és un element diferencial
estructural. La tercera, les reaccions: d’entrada, Johnson
ha dit que “ho estudiarà” i només aquestes dues paraules,
en política comparada, ens recorden la diferència abismal
amb l’estat espanyol –que sempre crida “ni parlar-ne”.
La quarta, que caldrà estar amatents a les hipotètiques
conseqüències legals si la Cort Suprema estableix jurisprudència
sobre la pregunta que li formula la Lord Advocate, que
també podria despullar l’immobilisme de l’estat espanyol,
sobretot si avança cap a una mena de llei de claredat a l’estil
canadenc. La cinquena seria sobre aprenentatges i miralls:
com ha actuat l’SNP aquestes darrers set anys –defensa
de l’estat de benestar, polítiques públiques, relat, projecte
i governança– per evidenciar la independència com un
projecte integralment democràtic i social. La sisena, com
a hipòtesi catalana i quan ja sabem com va reaccionar el
govern del PP, seria demanar-se com respondria “el govern
més progressista de la història” a una proposta similar. I la
setena, com a desig –perquè ja va passar el 2014 entre el seu
referèndum i el nostre 9-N–, explorar l’opció d’una nova
simultaneïtat catalano-escocesa enmig de la UE dels nostres
dies. Aquesta darrera dependria de nosaltres. Ara mateix, em
temo i lamento que som lluny. Massa lluny.

7
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Guillem Fuster
Portaveu de Poble Lliure
“És una oportunitat per a tornar a posar
l’estat davant el mirall”
ALBERT SALAMÉ
“ Crec que més que una oportunitat és l’exemple que
evidencia que en entorns pròxims l’autodeterminació
és un dret reconegut que s’exigeix i s’exerceix.
Per tant, es torna a fer palès que és l’estat espanyol
qui nega aquest dret i que la demanda dels catalans
és legítima i reconeguda a més llocs del món mentre que a
l’estat espanyol la manera d’aturar aquest dret és mitjançant
la repressió.
moviment independentista d’acumular poder (en tots
els sentits) per exercir aquest dret. És una oportunitat
perquè és un exemple que ens ajuda a evidenciar que a
fora aquest dret és reconegut, però som els independentistes
els qui hem de recuperar les condicions per
a fer un referèndum i tenir la capacitat d’aplicar-ne el
resultat. I això requereix unitat, organització, estratègica,
etc.
És una oportunitat per a tornar a posar l’estat davant el
mirall, però les possibilitats reals de fer un referèndum
aquí no dependran de l’exterior sinó de la capacitat del
Pots posar urnes el mateix dia que Escòcia, però no servirà
de res si no tens la capacitat de fer alguna cosa diferent d’allò
que vas fer el 2017. Per això el focus important és aquest.”

8
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Elisenda Paluzie
Vice-presidenta de l’UNPO
“El nostre resultat del sí, hauria
significat la independència a Escòcia”
El segon referèndum d’Escòcia, aquest cop no acordat
“ amb Westminster, torna a situar l’exercici de l’autodeterminació
al centre del debat polític a l’Europa
occidental. Només això ja afavoreix el procés d’autodeterminació
de Catalunya, pel precedent que marcarà.
Caldrà analitzar la reacció britànica, que dubto molt que
tingui el nivell de bel·ligerància i la violència de la reacció
espanyola al referèndum del Primer d’Octubre; la reacció
de la Unió Europea post-Brexit; el nivell del debat econòmic
i polític que hi haurà; i les campanyes pel sí, que de segur
que seran innovadores i en podrem aprendre.
Ara, això no significa que calgui reproduir mimèticament
el que faci Escòcia, entre altres coses perquè ells van perdre
el primer referèndum per un marge important, mentre
que el nostre resultat del sí a la independència l’1-O hauria
significat la independència a Escòcia.
En la meva opinió, Catalunya ha de preparar un nou acte de
sobirania que combini legitimitat democràtica al parlament
i mobilització popular en clau de no-violència i resistència
civil. Crec que val més no reproduir l’acte de sobirania que
ja vam fer prou bé –el referèndum–, sinó fer seriosament
allò que no vam fer gens bé: una declaració d’independència
parlamentària amb voluntat de sostenir-la.”

9
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Clara Ponsatí
Eurodiputada de Junts per Catalunya
“Tenim la nostra feina i sabem quina
és, i això és independent del que faci
Escòcia”
ALBERT SALAMÉ
“ L’independentisme hauria d’evitar l’emmirallament
amb Escòcia. Muntar segons quins exercicis folklòrics
aprofitant el segon referèndum escocès pot ser una
manera nova de desviar l’atenció. Tenim la nostra
feina i sabem quina és, i això és independent del que
faci Escòcia. Celebrem que continuïn el seu camí cap a
l’autodeterminació, observem la reacció d’Anglaterra al
repte, desitgem-los sort i donem-los tota l’ajuda que ens
demanin. Però estalviem-nos el ridícul de fer-los servir per
a les nostres batalletes internes.
Per una altra banda, els escocesos tenen dues grans sorts.
Un lideratge solvent i la certesa que, si no se’n surten, no
acabaran a la presó o a l’exili. I totes dues coses marquen
una gran diferència. I si la nostra experiència ha de servir per
a extreure alguna lliçó que potser faci servei als escocesos,
hauria de ser que o estàs disposat a arribar fins al final, o
millor que no t’hi posis. Perquè fer servir un referèndum
només com a eina de pressió sense estar disposat a obeir-ne
el resultat destrueix la política del país i retarda la llibertat.”

10
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Carles Puigdemont
130è president de Generalitat de Catalunya i president del Consell
per la República
“Serveix per a
aclarir als il·lusos
que l’estat
espanyol no
negociarà mai
amb Catalunya”
ALBERT SALAMÉ
“ Els camins que ha dibuixat Escòcia aquests darrers anys
per assolir la seva independència han estat, sempre,
ben estudiats a Catalunya. En part han resultat inspiradors,
i en part han despertat l’enveja de viure en una
societat veritablement democràtica on cap d’aquests
camins no et porta ni a la presó ni a l’exili. Per això, la primera
cosa que hem de fer en parlar d’Escòcia i Catalunya
és reconèixer les grans diferències que hi ha entre l’una
situació i l’altra; el procés és el mateix, però les situacions
són diferents. Allí, a ningú no se li ocorrerà d’amenaçar la
primera ministra Sturgeon amb una querella per rebel·lió,
sedició o malversació.
Dit això, el procés escocès no ha perdut la capacitat inspiradora
per al procés català. L’anomenada via escocesa ens serveix per
a demostrar la diferència entre una democràcia consolidada i
una que no ho és, la qual cosa afegeix raons a la causa catalana.
Serveix per a aclarir als il·lusos que l’estat espanyol no negociarà
mai amb Catalunya ni actuarà amb nosaltres de la manera
que el Regne Unit ha negociat i actua amb els escocesos, per bé
que expressi desacords i tracti d’impedir-ne la secessió. És un
aclariment necessari d’emfasitzar, ara que Escòcia ha anunciat
el referèndum d’independència per a l’octubre de l’any que ve.
Serà molt útil, per al procés català, veure quina és la narrativa
europea i quina és la política de la UE davant el referèndum
escocès i, naturalment, davant una victòria del “sí” a la independència,
que és també un “sí” a la integració europea. Tots els
treballs polítics i jurídics i les decisions que es prenguin formaran
part del marc de referència en què s’hauran de moure les fases
següents del procés d’independència de Catalunya, sobretot
en allò que té relació amb la pertinença a la Unió i amb el dret
d’autodeterminació.

11
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
PORTADA
Diana Riba
Eurodiputada d’ERC
ADIVA KOENIGSBERG
“De la mateixa manera que vam ser al costat
dels independentistes escocesos el 2014, hi
tornarem a ser el 2023”
“ Qualsevol nació, com en aquest cas, Escòcia, que aspira
a assolir la seva plena sobirania per una via pacífica i
democràtica, sempre tindrà el republicanisme català
com a aliat. I de la mateixa manera que vam ser al
costat dels independentistes escocesos l’any 2014,
hi tornarem a ser l’any 2023.
Abans del Brexit, l’SNP formava part del grup els Verds/
ALE, el mateix grup parlamentari que Esquerra Republicana
al Parlament Europeu i, per tant, ens uneixen molts llaços
polítics i estratègics. De fet, aquesta mateixa setmana hem
rebut una delegació de companys escocesos a l’Eurocambra
per parlar del panorama polític que se’ls obre.
Cal recordar que un 62% dels escocesos van votar a favor de
romandre a la Unió Europea i, en conseqüència, l’actual situació
del país és molt diferent de la del 2016. Té tot el sentit
de tornar a preguntar a la ciutadania sobre el seu futur polític
i invocar les urnes i la democràcia una altra vegada. I tot i
saber que Boris Johnson no és David Cameron, de moment
ja ha dit que està disposat a escoltar la proposta escocesa,
una actitud força diferent, des del punt de vista democràtic,
de la que sempre hem trobat a Espanya.
Nicola Sturgeon i l’SNP són del tot conscients que, per assolir
els seus objectius polítics, els caldrà començar una nova etapa
diplomàtica; de negociacions intenses amb el govern britànic
i, potser, de processos judicials per e dirimir qui té la capacitat
legislativa per convocar el referèndum. Una estratègia
que no només des d’Esquerra o des del nostre partit europeu
compartim i estem disposats a acompanyar, sinó que crec que
ho farem com a país. Perquè els seus anhels i les seves aspiracions
nacionals i socials ens són molt properes i ben segur
que avançaran plegades en aquest camí cap a la llibertat.”

12
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Carles Riera
Diputat de la CUP al parlament
“Aquí la resolució
democràtica
passarà per una
fase de ruptura”
ALBERT SALAMÉ
“ Sense dubte és una nova oportunitat que no podem
deixar escapar i hem d’aprofitar. Evidentment, la
resolució democràtica d’aquest conflicte no serà
causada per l’actual fase de negociació amb el govern
espanyol. La resolució democràtica no es derivarà
de la taula de diàleg, i és una evidència. Hem de cercar uns
altres escenaris més favorables, i un referèndum a Escòcia
és una oportunitat. Si més no, perquè reobrirà amb força
el debat sobre el dret d’autodeterminació a escala internacional
i, en particular, europea. I ens hem de situar amb
força en aquest escenari. El que sabem, no amb seguretat,
però sí amb probabilitat, és que la resolució democràtica
del conflicte es farà votant. Per tant, qualsevol esdeveniment
d’aquesta naturalesa que es produeixi a Europa ens
dóna força.
La diferència clau entre Catalunya i Escòcia és que allà es va
poder acordar. Aquí, per arribar a una resolució democràtica
votant i amb reconeixement internacional, inevitablement
passarà per una fase de ruptura democràtica amb l’estat
espanyol. I la represa de la mobilització social s’ha d’encarar
en aquest procés de ruptura.”

13
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Valentina Servera
Presidenta de les joventuts de l’ALE
ALBERT SALAMÉ
“ Des de Catalunya s’ha de rebre amb els braços oberts
perquè, igual que nosaltres, Escòcia és un país que
lluita per la independència. Escòcia també ha estat un
país molt vocal, ha donat suport durant el referèndum
i l’empresonament dels presos polítics. Ara ens
toca retornar aquest suport i solidaritat i hem d’entendre
que l’alliberament d’una nació també pot implicar el nostre.
Per nosaltres són bones notícies, cal donar-hi suport i
ens ha de servir per a reenganxar-nos. El moviment català
independentista ha tingut entrebancs i després de la pandèmia
ens hem trobat una mica més orfes. Ara és moment
de reanimar-nos. Pujar una altra vegada a l’onada i que el
moviment continuï creixent fins que puguem lluitar per la
independència.”
“Hem d’entendre
que l’alliberament
d’una nació també
pot implicar el
nostre”

14
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Quim Torra
131è president de la Generalitat de Catalunya
“Es podria seguir la fórmula escocesa,
la comparació de processos paral·lels
pot ser molt bona”
ALBERT SALAMÉ
“ Fa temps que demano que fixem horitzons al calendari.
Cal marcar fites concretes per recuperar l’ambició
col·lectiva. I ara deixarem passar també l’oportunitat
de fer coincidir el nostre nou embat alhora que el proposarà
Escòcia? Res no pot ser tan eloqüent davant la
comunitat internacional com veure les nacions catalana i
escocesa votant per la seva independència i veure la reacció
dels estats espanyol i britànic. Quin contrast més interessant.
Començant per aquests dies, que la reina britànica es
va reunir amb la primera ministra Nicola Sturgeon poques
hores després de l’anunci de la data i pregunta del referèndum
d’independència. De fet, es podrien utilitzar els
mateixos criteris de convocatòria que els escocesos. Seguir
la mateixa fórmula. La comparació de processos paral·lels
pot ser molt bona.
horitzons concrets. Podem fer un nou embat de ratificació
del Primer d’Octubre? Jo crec que sí. I crec que ja és hora que
tothom torni a remar en la mateixa direcció. Escòcia –i quan
dic Escòcia també vull dir el govern britànic i el Regne Unit–
no ens serveix tant de mirall com de contrast. És clar que a
Catalunya ens cal fixar objectius concrets i dates per sortir
de la sínia autonòmica on ens tenen fent voltes. Si fixem
una data per un nou embat democràtic, aleshores podrem
recuperar l’esperit col·lectiu que ens va portar a l’1-O.”
Ens cal tornar a crear una dinàmica guanyadora, de confiança
en nosaltres mateixos. I per això cal fixar dates i

15
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Jordi Turull
Secretari general de Junts
ALBERT SALAMÉ
“ El referèndum d’Escòcia mereix tot el nostre suport
perquè compartim la via democràtica cap a la independència.
Malauradament, Catalunya és com Escòcia,
en el sentit que persistim en l’objectiu d’assolir la
independència, però Espanya no és el Regne Unit, és a
anys llum de la seva solidesa democràtica. Aquí ja vam fer un
referèndum, el vam guanyar, i Espanya va respondre amb
una repressió que encara dura. Escòcia ja va cap al segon
sense que això hagi significat l’empresonament o l’exili
dels seus impulsors. El cas d’Escòcia és important perquè
ajuda, justament, a normalitzar l’exercici del dret d’autodeterminació
dins la Unió Europea, i per això nosaltres
també hi veiem una gran oportunitat.”
“Escòcia ajuda a
normalitzar el dret
d’autodeterminació
dins la Unió
Europea”

16
PORTADA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
Marcel Vivet
Represaliat
“Els líders polítics d’Escòcia han
respost a les demandes del seu poble;
els de Catalunya han de fer igual”
ADIVA KOENIGSBERG
“ Primer de tot, mirant-nos una mica a nosaltres mateixos,
després del 2017, amb una repressió de l’estat
espanyol tan forta i que intenta escapçar el moviment
independentista, fallem molt com a poble i com a
classe política quan ens aturem per culpa de la repressió.
Hem d’agafar l’exemple del poble escocès i de tants
pobles, que és no aturar-se i continuar lluitant per decidir
el nostre futur. Hi ha molta gent aquí decidida a fer-ho i
hem de ser més.
El paper de la classe política, dels governants i dels partits
independentistes a Catalunya no és adequat, no han respost
a les demandes del seu poble i no fan costat a tanta gent
que ha sortit als carrers a reclamar l’autodeterminació i
que ara mateix pateix el pes de la repressió, tal com l’han
patit els mateixos líders polítics. Ens hem d’adonar que amb
els anys hem de sobrepassar aquesta classe política i hem
de reclamar el que és just, que és l’autodeterminació del
nostre poble, la construcció d’una república de drets socials.
Per això l’exemple d’Escòcia és molt bo i l’hem d’aprofitar
per dir que la lluita no s’ha acabat. Per més que una vegada
no ens sortís bé, ens podrà sortir bé en el futur. Ho hem de
fer no tan sols perquè ens ho mereixem, sinó perquè és un
deure històric que tenim amb el nostre poble.
Si els líders no ens fan costat, que s’apartin, hem de tornar-hi.
Aquests líders ens haurien d’escoltar quan diem de tornar-ho a
fer, com deia Cuixart en el seu dia i reivindicava Òmnium, com a
lema de tot un moviment. Tornar-ho a fer tantes vegades com
calgui i decidir el nostre futur d’una vegada per totes i defensar-lo.
Els líders polítics d’Escòcia han respost a les demandes
del seu poble i han tornat a plantejar aquest referèndum, i els
líders polítics de Catalunya han de fer igual, fer un tomb de rumb
gairebé complet, de cent vuitanta graus: deixar de fer costat a
la repressió espanyola i començar a fer costat una altra vegada
a les demandes del poble de Catalunya per l’autodeterminació.

17
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ENTREVISTA
CRISTINA PUIG
“A nosaltres,
ens fan plegar”
Entrevista a la presentadora del ‘Preguntes
freqüents’, programa que s’acaba aquest estiu,
després de cinc anys a TV3

18
CRISTINA PUIG
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ANDREU BARNILS
Cristina Puig (1972) ha estat la presentadora
del Preguntes freqüents
d’ençà del gener del 2019. Més de
tres anys conduint el programa
d’anàlisi política del dissabte a
la nit a TV3. Ara, s’acaba. El FAQS plega.
Un dels programes més seguits, comentats,
elogiats i criticats d’aquests darrers
anys a TV3 encara les seves darreres
emissions. En aquesta entrevista, feta
abans-d’ahir al centre de Barcelona, la
periodista Cristina Puig, en fa balanç i el
recorda, i explica les raons que l’equip ha
rebut per a deixar d’emetre.
—Per què plega, el Preguntes freqüents?
—Perquè ens fan plegar. A nosaltres,
ens fan plegar. Ens tanquen la paradeta.
Nosaltres no pararíem. Creiem que el
FAQS encara té tirada. S’ha instaurat el
mantra que s’ha esgotat. S’ha volgut
crear un estat d’opinió fals respecte del
programa. No s’ha esgotat. Que vingui
algú i em digui que s’ha esgotat, si cada
dissabte continuem essent líders.
socialistes. A la nova corporació hi ha tres
cadires socialistes, dues d’Esquerra (amb
la presidència) i dues de Junts.
—Els socialistes tots sols no poden.
Voleu dir això?
—Et diria que no ens estimen. Els que
no ens han estimat mai, no ens estimen.
I els que ens estimaven, ens han deixat
d’estimar. Crec que es pot entendre entre
línies què vull dir.
—Per què us han deixat d’estimar?
—Segurament perquè ja no els fem servei.
O perquè, pel motiu que sigui, el país
ha canviat. El FAQS és un programa amb
molta repercussió, tanta que han acabat
volent-se estalviar el linxament a les
xarxes. Que els polítics estiguin condicionats
per allò que passa a les xarxes
em sembla lamentable. El món no és
Twitter. Ens hem begut l’enteniment.
Els periodistes, també. Ens pensem que
allò que es diu a les xarxes és allò que es
diu al món. I no, home, no.
S’ha instaurat el mantra
que s’ha esgotat. S’ha volgut
crear un estat d’opinió fals
respecte del programa. No
s’ha esgotat. Que vingui algú
i em digui que s’ha esgotat,
si cada dissabte continuem
essent líders
—M’arriba que és el PSC, qui us fa caure.
Això és cert, és fals?
—Hi ha la versió oficial i l’oficiosa. L’oficial
és la que ens diuen: el producte s’ha
esgotat. La cadena vol despolititzar cada
cop més els programes. Però resulta que,
aquest darrer mes, no ha vingut cap polític.
I fem moltes més coses que política.
Sobretot perquè, quan vénen polítics al
programa, l’audiència baixa. Hem parlat
de sexe, ha vingut Gervasi Deferr, Roger
Pera amb un testimoni sobre addiccions
molt potent, Mercedes Milà, Pedro Ruiz.
Hem parlat de la pandèmia, de la guerra
d’Ucraïna. Tu dius que diuen que són els
—Quin balanç en faríeu, del Preguntes
freqüents?
—En l’àmbit professional, és la feina
amb més repercussió que he tingut. La
que ha causat més impacte en la meva
carrera. En l’àmbit personal, ha estat
difícil de portar perquè té tant d’impacte
que a les xarxes socials ha estat
complicat. He patit un linxament des
del dia 1 molt fort, potent i bèstia. Els
diumenges al matí costaven. Els dies que
hi ha programa s’engega la maquinària
de la merda. Tu hi has vingut i ho has
viscut. T’ho dic així: la maquinària de la
merda orquestrada (segurament) o no.

19
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
CRISTINA PUIG
M’és igual. Però el FAQS s’havia convertit
en la diana de moltes de les coses que
passen en aquest país i els qui l’hem fet
hem rebut per totes bandes. Al FAQS li ha
pesat ser el FAQS, i allò que significa. És
una marca tan potent que, amb qualsevol
canvi que facis, continua essent el FAQS,
el programa processista. És igual que et
passis dos anys parlant de la covid-19,
portis experts en Ucraïna o el mag Lari.
Sempre seràs el programa processista.
És una marca i etiqueta molt potent. Si
ets dius FAQS, ets el FAQS. Fer marques
potents a la televisió no és fàcil. S’havia
aconseguit. I ens trobaran a faltar,
espero.
—Ja pot ser.
—Ja n’hi haurà uns altres. Un programa
d’anàlisi política de l’actualitat, de
reflexió, que dóna temps als temes. Hi
haurà de ser. No ens podem creure que en
aquest país no passin coses que puguin
ser comentades.
—Coses bones que recordeu?
—Em va agradar molt anar a Belfast a
entrevistar un dels quatre de Guildford.
Patrick “Paddy” Armstrong. Tenir la
possibilitat d’entrevistar-ne un dels
quatre, empresonat durant trenta anys
injustament, em va semblar potent. La
qüestió del Nord d’Irlanda l’he seguida
sempre de prop, i de jove em va impactar.
També Joan Báez, en un concert a
prop de Ginebra. John Bercow, president
del parlament britànic. O durant
el judici, ser periodista em va permetre
d’accedir als presos i poder entrevistar-los
a la presó.
—Vau fer el Preguntes freqüents de la
covid.
—Del Preguntes freqüents sempre recordaré
la solitud, enmig del plató, durant
la covid. Passar de tenir públic al silenci
més absolut. L’equip mínim. Feia el programa
sola a plató, sense maquillatge,
sense perruqueria, fent entrevistes amb
dúplex.
—Un moment complicat: Juan José Millás
es nega a posar-se la traducció del
català al plató. I acabeu fent l’entrevista
en castellà.
—Les entrevistes es fan sempre en català.
A Álvarez de Toledo, l’entrevista li vam
fer en català. Però Millás, que va néixer a
València i a quatre anys va anar a Madrid,
ens va dir: “Us demano, si us plau, no
tenir auricular. No sabeu com m’angoixa.
Sento la persona en català i alhora la
traducció. Em desconcerto, m’angoixo,
i em bloquejo.” Vam decidir de fer-la en
castellà. Error nostre, no haver-ho explicat.
El FAQS es va equivocar no explicant
què havia passat.
—Audiències. Us he llegit dir: “Ja no
arribem al 20% d’audiència, però això
passa a tot arreu.”
—Cap programa no hi arriba. Menys
Crims, l’únic, i Eufòria, encapsulada de
quaranta minuts, El foraster i Jocs de cartes.
Però amb FAQS parlem d’un programa
de quatre hores en directe.
—De mitjana sou al 14%, 15%. La mitjana
de la cadena.
—Depèn del dia, però sí.
—Com ho valoreu?
—L’Ustrell va començar el FAQS l’octubre
del 2017. Va agafar el moment àlgid.
A la Laura li van tocar les entrades a la
presó, l’exili, les manifestacions, buscar
Puigdemont als maleters. Jo entro al judici
i em toca la presó. M’ha tocat de gestionar
el desengany. I és molt complicat.
I, a més, hi ha moltes més plataformes
digitals: no solament Netflix, tens Disney+,
HBO, Filmin. Batallar contra això,
quan el gran momentum ja ha passat...
—Què farà, ara, Cristina Puig?
—Buscar-me la vida. Buscar feina, que
he de pagar el lloguer, l’escola de la meva
filla, alimentar-la... No sé on aniré.
Aquesta feina és la incertesa permanent.
Quan et passa a vint-i-sis anys, diu:
“Res!” Però a la meva edat, quaran-
És igual que et passis dos
anys parlant de la covid-19,
portis experts en Ucraïna o
el mag Lari. Sempre seràs el
programa processista. És una
marca i etiqueta molt potent.
Si ets dius FAQS, ets el FAQS.
Fer marques potents a la
televisió no és fàcil. S’havia
aconseguit. I ens trobaran a
faltar, espero

20
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
CRISTINA PUIG
ta-nou, toca més els nassos. Avui llegia
un fil de la Llúcia Ramis, bestial, sobre
què implicar ser periodista des dels vinti-cinc:
treballar els festius, sous precaris,
autònoma. És un ofici a què dediques
moltes hores, crema molt. Al final acabes
amb la cremada de la professió.
—No és gens clar qui vota, o no vota,
Cristina Puig.
—No ho he dit mai. Ningú no n’ha de
fer res, de què penso políticament. Tot i
que s’ha intentat de crear estat d’opinió
de què sóc i què penso i què voto. Pels no
independentistes, sóc independentista
de pedra picada; pels independentistes,
sóc una nyorda. Poseu-vos d’acord! Pels
uns, d’ERC, pels altres, de Junts. Ja us
ho fareu.
—Us veig emprenyada.
—Estic emprenyada i disgustada i decebuda.
Un dia farem el llibre del FAQS. El
dia que puguem explicar totes les coses
que hi han passat.
m’agrada i crec que en sé fer. Reinventar-me
a la meva edat és molt difícil. El
periodisme polític m’apassiona, però
m’ha cremat molt. El pim-pam-pum
m’esgota.
—Jo he fet entrevistes amb tres cap de
premsa al costat. Abans no passava.
—Terrible. I abans tenies un accés més
directe. Els polítics s’han fet una cuirassa
de desconfiança molt bèstia. I això els fa
més impersonals. Per venir i que no em
diguis res i enredis, millor que no vinguis,
tu. I a vegades ell vindria i els cap
de premsa t’ho frena.
—Voleu afegir res?
—Que espero que trobin a faltar el FAQS.
Amb el temps, quan ens enyorin, veuran
que no érem tan dolents, ni malvats, i que
vam fer molta més feina que no la que la
gent recorda. Quan passi el temps, i mirin
enrere, potser diran: “Ens vam equivocar
dient que se n’anessin. Ara ens hauria
anat bé.” I ja està.
Els polítics s’han fet una
cuirassa de desconfiança
molt bèstia. I això els fa més
impersonals. Per venir i que no
em diguis res i enredis, millor
que no vinguis, tu
—Expliqueu-me’n una.
— Si no s’hi veu gent entrevistada, és
perquè no vol. No perquè el programa no
vulgui. I et parlo de gent molt estimada
per aquest país.
—Puigdemont?
—Per exemple. Fa molt de temps que el
volem entrevistar i no vol. Vam fer un
sol dia una connexió amb dúplex. O els
socialistes. L’última persona que he entrevistat
amb càrrec del PSC és Salvador
Illa, abans de la pandèmia, quan no era
ministre, sinó secretari d’organització
del PSC. I en tota la pandèmia no va venir
mai. Ha estat molt difícil de fer equilibris
polítics. N’hem hagut de fer amb periodistes.
Tot i que els periodistes no porteu
cartells penjats, es vol provar d’equilibrar
la balança. O fer-ho amb gent pròxima.
—De periodisme polític, en continuareu
fent?
—Vull continuar fent periodisme, perquè

21
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ENTREVISTA
PÉREZ ROYO
“La sentència del
TJUE permetria a
Puigdemont una
entrada triomfal
a Barcelona”
Entrevista al catedràtic de dret constitucional sobre
el període de gran incertesa que s’obre després de les
eleccions andaluses

22
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
PÉREZ ROYO
JOSEP CASULLERAS NUALART
A
“
Espanya veiem coses que no ens
hauríem imaginat mai”, diu el catedràtic
de dret constitucional Javier
Pérez Royo en aquesta entrevista.
És un dels intel·lectuals andalusos
més potents de l’esquerra i veu la majoria
absoluta del PP com la confirmació d’allò
que ell anomena l’anomalia andalusa, és
a dir, gairebé quatre dècades d’hegemonia
socialista que han impedit o condicionat
les pretensions de la dreta de governar a
Espanya. Ara, doncs, s’obre una nova fase
que pot tornar a portar el PP a la Moncloa,
amb l’esquerra en una fase de crisi evident.
Però Pérez Royo diu que d’ací a les
eleccions espanyoles hi ha moltes coses
que poden condicionar-ho, tant a l’estat
espanyol com al món, com ara la sentència
del TJUE sobre els exiliats catalans o la
consolidació d’una crisi sistèmica.
—Majoria absoluta del PP. Què vol dir,
això?
—Que al PP se li obre una finestra
d’oportunitat extraordinària de tornar
a concentrar el vot de la dreta espanyola
en les seves sigles. Ciutadans ja l’ha
eliminat; se l’ha empassat del tot. Ara
l’anirà integrant en la mesura del possible,
també a les seves llistes.
—Com és que els han fagocitat així?
—Això passa a tots els partits que s’enganxen
al PP, se’ls empassa. El PP no
és capaç de col·laborar. No és un partit
democràtic, no té cultura democràtica
ni educació democràtica, i quan no té
cap més remei, paga, cosa que va fer amb
Pujol el 1996, i després s’ho va cobrar el
2000 quan va tenir la majoria absoluta.
No sé si ara canviaran una mica, però el
PP no entén què és pactar ni negociar: o
imposo o pago, i ja m’ho cobraré.
—Però què li ha passat, a Ciutadans? Ha
perdut els favors del poder?
—No, no. Li ha passat que de política no
en sap ni un borrall. Ciutadans no és res,
és un invent de Francesc de Carreras i
gent d’aquesta; i ells no es presenten,
però s’hi posa Rivera. Arriba el vent del
2015 amb Podem i sembla que aquests
partits creixen i que són una cosa tremenda.
Però no són res.
—Va capitalitzar la reacció contra el
procés.
—Va concentrar el vot contra el procés,
sí, i es va aprofitar de les debilitats del
PSOE en aquell moment i va fer allò que
va fer. Però tampoc no va saber què fer
amb aquells vots, va continuar amb el
mateix discurs. No es va atrevir a anar
a la investidura i presentar un projecte
per a Catalunya dins Espanya i entrar en
el debat. No va gosar perquè no tenien ni
projecte. Perquè aquesta gent no són ningú.
I això que van tenir l’oportunitat de
carregar-se el PP, en les eleccions passades.
El PP perdia a Madrid, a Castella i
Lleó, a Múrcia, a Andalusia... Ho perdia
tot. I en aquell moment el PP hauria pogut
entrar en un procés de descomposició,
amb l’horitzó penal que tenia. Si aleshores
els treies aquestes presidències,
el partit s’enfonsava. I Ciutadans hauria
El PP no és capaç de
col·laborar. No és un
partit democràtic, no té
cultura democràtica ni
educació democràtica,
i quan no té cap més
remei, paga

23
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
PÉREZ ROYO
Vox és el PP que ha
estat dins el PP mentre
el PP guanyava. Quan
comença a no garantir
la victòria per si sol,
sorgeix Vox
pogut ocupar aquesta posició. Però, què
van fer? Els ho van regalar tot. I després
ho van pagar, és clar, perquè els votants
pensen: “Per què els hem de votar si
després donaran els vots al PP?”
—La moció de censura els va sentenciar.
—Es pensaven que amb les acusacions de
corrupció al PP anirien creixent i Rivera
seria president d’Espanya. Però la moció
de censura li va trencar els plans i van
tenir els mals reflexos de votar a favor
de Rajoy. No es van abstenir. Haurien
pogut negociar amb el PSOE el vot a favor
a canvi d’eleccions avançades. Però ni
això, perquè no en saben, de política. I
a més són gent d’extrema dreta, per les
coses que els hem sentit dir.
—El PP ara té la competència de Vox.
—Són fets de la mateixa pasta. Vox és el
PP que ha estat dins el PP mentre el PP
guanyava. Quan comença a no garantir la
victòria per si sol, sorgeix Vox. Neix quan
el PP es veu que no és capaç de canalitzar
el problema català i perd el monopoli de
la dreta espanyola.
—Per què no s’ha dividit més entre el
PP i Vox, el vot de dretes a Andalusia?
—No ho sabem encara. El PP ha recollit
tot el vot de Ciutadans, i penso que una
part del PSOE, també. El missatge que
han transmès ha estat prou eficaç: que
no entri Vox. Aquesta és la part positiva
del resultat, que Vox no sigui al govern.
Ara veurem si el PP integra Vox o prova
d’integrar-ne els votants però deixar-ne
al marge la direcció.
Europa. Les condicions en què farem
política els mesos vinents són imprevisibles,
però sabem que seran pitjors que
les d’ara. Si la cadena en què es basava la
globalització i l’augment de la productivitat
i la baixada dels preus es trenca, la
situació és imprevisible i s’obren moltes
incògnites.
—En temps de crisi, acostuma a pagar-ho
qui governa.
—És clar. Però aquesta crisi també és
diferent d’unes altres, i es poden fer
hipòtesis en totes les direccions que
imaginem. Ara, és segur que estarem
pitjor, que hi ha una inflació important
per estona, que això complicarà l’actualització
de les pensions, els convenis
col·lectius, la revisió dels salaris... Tot
serà més difícil, i ves que no surtin coses
noves. Tornem a parlar de la prima de
risc, la covid es resisteix a desaparèixer,
i continua carregant el sistema
sanitari...
—Aquest panorama pot afavorir encara
més un retorn del PP al govern espanyol?
—És una de les possibilitats que es poden
obrir. Amb un 40% i escaig de vots i un
PSOE que no vagi més enllà del 30%,
tan sols amb deu punts de diferència
hi pot haver majoria absoluta. Malgrat
el nacionalisme, entre catalans, bascs i
gallecs, que és l’única opció que podria
impedir-ho. Ja veuríem què faria el PP,
que crec que arribat el moment fins i tot
estaria disposat a negociar amb catalans
i bascs. Ara, no sé si ells ho voldrien,
després de les barbaritats que han fet.
—A Andalusia hem vist el límit de creixement
de Vox?
—No ho sé dir. Cada elecció és diferent.
Per a les de l’any vinent, encara falta
molt, i ja veurem en quines condicions
econòmiques hi arribem. La tardor pot
ser espantosa, perquè som al límit d’una
crisi sistèmica que pot causar dificultats
terribles al nord de l’Àfrica i al Pròxim
Orient que poden tenir repercussió a
—Sempre dieu que ara no es pot arribar
al govern espanyol tenint en contra el
nacionalisme català i basc.
—És pràcticament impossible. Ara, el
sistema electoral espanyol premia molt
la diferència entre el primer i el segon,
i quan aquesta diferència és molt gran,
amb un percentatge baix de vots es pot
arribar a la majoria absoluta. I ara podria
passar.

24
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
PÉREZ ROYO
—Feijóo ara ha de decidir què fa. Perquè
amb el conflicte català no resolt no es
podrà permetre de mantenir un perfil
moderat.
—És que hi ha moltes coses a resoldre,
com ara les sentències del Tribunal de
Justícia de la UE. La sentència sobre les
pre-judicials de Llarena és clau. Si realment
el tribunal avala allò que va fer
la justícia belga amb l’argument que el
Suprem no era el tribunal competent, vol
dir que no era competent per a jutjar els
autors del procés. I això ha de comportar
la nul·litat de la sentència.
—Això portaria a la nul·litat de la sentència?
—És clar! Si la sentència del TJUE diu
que el Suprem no és competent per a
demanar l’euroordre, doncs tampoc no
ho era per a enjudiciar els consellers,
que els hauria d’haver jutjats en primera
instància el TSJC. Si el TJUE diu això,
la sentència del procés és nul·la. I això
obre... Buf! Això permetria a Puigdemont
de pujar a un autobús i fer l’entrada triomfal
a Barcelona fins a la plaça de Sant
Jaume. Imagineu-vos, a més, amb quina
acollida.
—Podria passar...
—I tant que podria passar.
—I seria abans de les pròximes espanyoles.
—I encara mancaria la sentència del Tribunal
Europeu dels Drets Humans, que
crec que es farà seu el vot particular al TC
dels magistrats Xiol i Balaguer. Aquesta
serà la sentència del TEDH, em penso.
Per això us dic que encara poden passar
moltes coses. Políticament, el panorama
no és gens clar. Perquè també hi ha moltes
més derivades, a escala internacional.
Ara tot trontolla.
—Què voleu dir?
—La meva tesi de fons és que hem viscut
en un horitzó que es va definir després
de la Primera Guerra Mundial. Es
van definir els marges en què hi hauria
l’enfrontament polític, molt fortament
ideologitzat, amb una tensió molt gran
de la democràcia parlamentària, que té
al davant el feixisme, el nacionalsocialisme
i, per una altra banda, la Revolució
rRussa. Després ve la Segona Guerra
Mundial, en què s’acaba afermant
la democràcia parlamentària, amb el
desenvolupament posterior de l’estat
del benestar. Ara tot això trontolla, som
en un món sense ideologia, ja no hi ha
partits socialdemòcrates o demòcrates
cristians, ni liberals. Qualsevol esment
ideològic en la nomenclatura dels partits
es rebutja.
—I hi ha un ascens de formes populistes
d’extrema dreta.
—Exacte, veiem això, i nous partits dels
quals no se sap quina és la ideologia.
Aquesta és la situació que tenim.
—Quan passa tot això que dieu, i amb
l’evolució imprevisible del conflicte
català, hi pot haver finalment un pacte
entre el PP i el PSOE després de les eleccions
espanyoles per a salvar l’estat?
—No ho crec. A Espanya és difícil que
passi. És un país que ha estat en guerra
civil de manera gairebé ininterrompuda.
—Però ja hem vist que quan s’ha de salvar
l’estat es posen d’acord, que poden
cooperar.
—Això, en el fons, va passar en les
dues restauracions, que van funcionar
mentre hi havia un bipartidisme
dinàstic. La qüestió és que el PSOE ha
aguantat fins ara com a partit dinàstic
d’aquesta segona restauració, i ja
veurem com van les coses. Perquè la
direcció és així, però la base socialista,
no. La direcció sí que hi ha jugat. El discurs
de Rubalcaba quan va abdicar Juan
Carlos en favor de Felipe VI era una
reproducció exacta del que va fer Gómez
Llorente en el procés constituent
del 1978. El baptisme i la confirmació,
Políticament, el
panorama no és gens
clar. Perquè també hi ha
moltes més derivades,
a escala internacional.
Ara tot trontolla

25
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
PÉREZ ROYO
per dir-ho d’alguna manera. Però no
és gens clar que per baix sigui així. I la
monarquia d’ara no és la d’aleshores,
sinó que té una gran fragilitat, i sortiran
encara més coses.
—I què li ha passat, al PSOE, a Andalusia?
—Simplement el cansament d’un partit
després de trenta-vuit anys de govern. I
que el partit s’ha anat descapitalitzant.
El PP ha sabut jugar les seves cartes.
Finalment, s’ha acabat l’anomalia andalusa,
que venia del referèndum del
28-F [del 1980, sobre l’autonomia]. Els
que no vivíeu a Andalusia aleshores no
us podeu imaginar què va ser allò, un
fenomen que no s’ha repetit en la història
d’Espanya. Que una part del territori
faci un torcebraç al govern espanyol i
el guanyi, i això es transformi en una
norma jurídica, que va ser un estatut,
no s’ha fet mai més. Va ser una revolució
tremenda, i va permetre al PSOE de tenir
la força que va tenir, i va impedir que
el PP pogués governar Espanya com li
hauria agradat.
—Però s’ha acabat.
—Sí, però el PP no és al govern espanyol,
i tenen el maldecap del nacionalisme basc
i català. I són més fràgils.
—No la conec prou bé. Però potser sí.
La qüestió és que aquesta gent ha anat
jugant amb impunitat; a Espanya no els
passava res. I segur que han deixat les
proves a la vista, perquè estaven segurs
que la justícia espanyola no faria res. Ni
la fiscalia. Però ara arriba una jutgessa
d’Andorra, ho veu i diu: “Ostres!” Ja
veurem què passa.
—Fa un any dels indults i ara el Suprem
espanyol ja els revisa. Us imaginàveu
que passaria?
—Ara veiem coses que no ens hauríem
imaginat mai que veuríem. Però havent
vist com va anar el judici del procés, no
em sorprèn res. Hi ha dues coses amb
què l’estat espanyol no funciona com a
estat de dret: la corona i el nacionalisme
català. En aquestes dues qüestions, la
raó d’estat passa per davant de l’estat
de dret.
—La cúpula judicial fa entrar aquesta
raó d’estat.
—Sí, és clar. Quan vam entrar a la Unió
Europea em pensava que aquests afers no
es veurien, però em vaig equivocar. I sí,
es van veient, amb la monarquia i Catalunya.
És aquí on la raó d’estat s’imposa,
i l’estat profund, que existeix i que té al
seu costat el poder judicial.
Hi ha dues coses amb
què l’estat espanyol no
funciona com a estat
de dret: la corona i el
nacionalisme català. En
aquestes dues qüestions,
la raó d’estat passa per
davant de l’estat de dret
—El PP és més fràgil?
—Sí, no és el PP d’abans, que ho tenia tot,
totes les administracions públiques sota
control. La prova és que van sortir Ciutadans
i Vox i va tenir setanta-sis escons.
—Però ara pot anar cap amunt.
—Sí, poden recuperar-se, però ja veurem
fins on arriben. Poden passar coses,
encara. Ja veurem què passa amb
l’enjudiciament a Rajoy a Andorra. Si
prospera, pot portar a penes de presó i a
una responsabilitat civil que podria ser
de centenars de milions d’euros.
—Pot tenir recorregut, la querella andorrana?
—Qui més hi ha, a l’estat profund?
—Podeu comptar-hi el cos d’advocats
de l’estat, els lletrats del Consell d’Estat,
inspecció d’Hisenda, tot connectat amb
les grans fortunes, la banca... Hi són,
i són capaços de mobilitzar el poder
judicial.
—El fet de ser a la UE si més no obre
l’oportunitat de corregir aquesta anomalia
en el TJUE.
—Sí, alguna cosa s’ha aconseguit per
aquesta via. I per això Puigdemont i Comín
són al Parlament Europeu. Però
fixeu-vos que Marchena va fer trampa
amb Junqueras, i això no s’havia vist mai
a la UE.

26
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ENTREVISTA
BORIS CILEVICS
“No té gens de
sentit que Espanya
mantingui les
euroordres”
Entrevista al ponent del Consell d’Europa que ha
documentat la repressió de l’estat espanyol contra
polítics independentistes catalans

27
BORIS CILEVICS
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
JOSEP CASULLERAS NUALART
És clar que és una llàstima que Espanya mantingui
aquestes acusacions i que no hagi retirat les
euroordres contra aquests polítics, perquè la seva
situació és idèntica a la d’aquells que van ser
condemnats i després alliberats
És un dels polítics més veterans i
respectats a l’Assemblea Parlamentària
del Consell d’Europa. I
els darrers dos anys de la seva vida
professional, Boris Cilevics (Daugavpils,
Letònia, 1956), els ha dedicats
en bona part a contrastar i documentar
les persecucions de dirigents polítics
catalans a l’estat espanyol i els kurds
a Turquia. El seu informe, aprovat per
l’Assemblea l’any passat, va causar un
terrabastall a Espanya i va ser una de les
raons per les quals el govern de Pedro
Sánchez es va veure empès a aprovar
els indults. Molts polítics i mitjans espanyols
l’odien i l’han difamat, tant
a la xarxa com davant seu mateix, tal
com va passar dimarts passat a Estrasburg,
quan Cilevics constatava en
un nou informe els incompliments de
l’estat espanyol. I, tanmateix, es manté
impertorbable quan parla dels atacs que
rep, extremadament pulcre i diplomàtic;
tant, que se li endevina una ironia fina.
—No esteu satisfet amb el compliment
de les recomanacions per part de l’estat
espanyol.
—Políticament, he de dir que ara per ara
no hi ha polítics empresonats a Espanya
per la seva activitat. Això és cert. Però, per
una altra banda, veig que encara hi ha la
possibilitat de més condemnes i de més
empresonaments. Perquè la legislació no
s’ha canviat i algunes causes penals encara
són obertes, no s’han aturat. També
he de dir que hi ha hagut alguna absolució,
cosa que és positiva i que demostra
que dins el sistema judicial espanyol
encara hi ha un cert grau d’independència,
tot i que sobre aquesta qüestió hi ha
preocupacions serioses.
—La rebel·lió i la sedició encara són al
codi penal.
—Si fem un paral·lelisme amb les sentències
executives del Tribunal Europeu
dels Drets Humans, sempre hi ha unes
mesures especials i unes de generals
per als estats que violen alguns drets
en particular d’una persona. Si algú ha
estat empresonat il·legalment, ha de ser
alliberat, indemnitzat, etc. Però, men-
trestant, els estats també han de prendre
algunes mesures generals, com ara
canvis necessaris en la legislació o de
pràctiques administratives perquè no
hi hagi violacions semblants en el futur.
Doncs fent aquest paral·lelisme, us diria
que a Espanya encara veig que hi ha uns
problemes de caràcter general.
—Però també n’hi ha d’específics, que
ja apuntàveu ara fa un any, com el manteniment
de les euroordres contra els
exiliats.
—Sí, però hem vist que la reacció dels
estats europeus ha estat virtualment
unànime sobre aquesta qüestió. És a dir,
que tots els estats que han considerat
aquestes peticions d’extradició, les han
rebutjades. Vol dir que clarament hi
ha un problema en les acusacions. És
clar que és una llàstima que Espanya
mantingui aquestes acusacions i que
no hagi retirat les euroordres contra

28
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
BORIS CILEVICS
És en mans del govern espanyol, doncs, de
mantenir aquesta petició i les euroordres. I crec
que aquesta actitud unànime dels altres estats de
la UE de rebutjar-les ha de ser un senyal clar per
a les autoritats espanyoles que alguna cosa falla
—Ho vam veure, precisament, amb els
exiliats catalans.
—Totes aquestes decisions són en mans
dels estats, són competència estatal.
Solament els estats poden decidir si demanen
l’extradició o no, i és una qüestió
dels altres estats i de les organitzacions
internacionals de decidir si les accepten
o no. És en mans del govern espanyol,
doncs, de mantenir aquesta petició i les
euroordres. I crec que aquesta actitud
unànime dels altres estats de la UE de
rebutjar-les ha de ser un senyal clar per
a les autoritats espanyoles que alguna
cosa falla. La decisió de retirar-les depèn
exclusivament del govern espanyol.
aquests polítics, perquè la seva situació
és idèntica a la d’aquells que van ser
condemnats i després alliberats. No
és coherent, perquè l’única diferència
és que els condemnats en aquell moment
eren a Espanya, accessibles per
a la justícia espanyola. Els altres eren
fora. Però els fets són els mateixos. Els
condemnats van ser alliberats i no veig
que tingui gens de sentit de mantenir
les acusacions contra els altres. És un
inconvenient, això, però sóc optimista,
espero que es resolgui, i més encara
quan l’actitud d’uns altres estats membres
de la UE sobre aquesta qüestió és
ben clara.
—Sou optimista?
—Sí, ja he dit unes quantes vegades que
crec que Espanya és una democràcia
que pot entomar de manera efectiva
qüestions molt complicades i sensibles
com aquesta.
—Però la manera com sembla que s’hagi
de resoldre la qüestió dels exiliats passa
més per la justícia europea que no pas
per la política espanyola.
—No ho crec. Perquè hi ha un mecanisme
de verificació d’aquestes euroordres
i peticions d’extradició. El Consell
d’Europa ha tractat aquesta qüestió en
un informe sobre les llistes negres de
l’ONU. Fins fa poc, cada estat podia entrar
una petició al Consell de Seguretat
de l’ONU, i d’acord amb aquesta petició
qualsevol persona sota la jurisdicció
d’aquell estat podia ser inclosa en una
llista negra sense cap comprovació. Això
es va reconsiderar, afortunadament. I
també es va fer amb la Interpol, que ha
creat un comitè especial que examina
les raons de les peticions dels estats que
en formen part amb el sistema de les
red flags (indicadors de validesa), que
poden fer que una petició de detenció
sigui rebutjada.
—De la justícia espanyola, més aviat,
que va pel seu compte.
—Em tornaré a referir al TEDH. Tots els
estàndards europeus sobre drets humans
són vinculants per a totes les branques
del poder. També per al judicial. Sovint
ens trobem situacions en què critiquem
el govern per alguna decisió errònia i ens
diuen: “Estem d’acord amb vosaltres,
però no és competència nostra”, sinó,
per exemple, de governs provincials o
locals, que són independents i no poden
ser influïts pel govern estatal. Però
l’obligació és per a tots els poders i per
a tothom per igual. Formalment, el govern
central és qui signa la Convenció
[Europea dels Drets Humans] i a qui es
passen comptes per les violacions. Hi
hauria d’haver mecanismes interns als
estats que asseguressin que la Convenció
és vinculant per a tothom. No pot ser que
una part dels poders de l’estat en visqui
al marge. Les democràcies han d’establir
els mecanismes per resoldre aquestes
situacions.
—Us sorprèn que els indults, un any
després, siguin revisats i es puguin anul·
lar?
—És trist. En parlo en l’informe. Segons
que tinc entès, aquests indults van ser
recorreguts al tribunal per alguns partits

29
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
BORIS CILEVICS
contraris [a la independència]. És clar
que qualsevol decisió d’un govern en
un estat de dret s’ha de poder discutir, i
això és en mans de la justícia. Hem rebut
informació del govern segons la qual no
dóna suport a aquestes peticions i que
provarà de demostrar al tribunal que les
decisions es van justificar i argumentar
correctament. Prenem nota d’aquests
recursos, i continuem dient que els tribunals
són independents i tot el que
podem fer és expressar l’esperança que
el Suprem decideixi en compliment de
les obligacions d’Espanya i d’acord amb
la legislació internacional.
Si algú fa acusacions serioses contra el
ponent, les ha de justificar amb proves, i
em sembla que ningú no pot trobar-ne. Sé
que en mitjans espanyols he estat acusat
unes quantes vegades, però la vida política
és així. Ja hi estic acostumat. Ha estat dur,
emocional, de vegades decebedor
—Vau rebre pressions espanyoles dimarts
passat perquè no es fes públic el
vostre informe?
—No en diria pressions. Hi ha un diàleg
de treball normal en què tothom és lliure
d’expressar el seu punt de vista. Hi va
haver arguments contra el meu informe,
hi va haver una votació i una gran majoria
del comitè va decidir de desclassificar-lo.
Cada membre de l’Assemblea té el dret de
fer-hi objeccions.
—Però què us sembla l’actitud de voler
silenciar un informe que analitza el
funcionament de l’estat de dret? No és
contrari al principi de transparència?
—Sí, és clar que a ningú li agrada de ser
criticat. És una situació típica en què
els parlamentaris de la coalició governamental
tendeixen a oposar-se a les
crítiques que es fan als seus estats. En
aquest cas vaig veure alguns punts comprensibles,
perquè la crítica addicional és
vista per alguns membres de la coalició
de govern com un pretext per a minar
el procés de diàleg. És impossible de
controlar tots els representants dels
mitjans perquè siguin tan diligents com
vosaltres en la tasca de clarificar tots els
detalls. Vivim en l’era de la propaganda i
les notícies falses i entenc la preocupació
sobre com pot ser presentat aquest informe,
o que sigui presentat d’una manera
esbiaixada per part d’alguns activistes
polítics o de mitjans poc diligents. Són
preocupacions legítimes.
—Hi va haver un representant espanyol
que precisament després de la reunió
va dir a les xarxes socials que havien
guanyat perquè havíeu hagut de retirar
una declaració sobre aquest informe.
Què va passar?
—En aquest cas no vaig tenir prou suport
per fer pública una declaració sobre l’informe.
O sigui que no es va fer. És normal.
El comitè va decidir que n’hi havia prou
amb el fet de desclassificar i publicar
l’informe i que una declaració podia ser
redundant. Crec que això va ser una mena
de reconeixement de les dificultats que
tenen els nostres col·legues espanyols
quan intenten de trobar un compromís
raonable tot sabent que alguns partits
a Espanya són molt agressius contra
els independentistes catalans. Per això
van considerar que aquesta declaració
complicaria la vida al govern a l’hora
d’aconseguir més compromisos.
—Però no era la vostra posició.
—Aquest argument va persuadir una
part dels meus companys en el comitè i
per això van votar per la desclassificació
de l’informe però contra la publicació
d’una declaració addicional. Entenc
aquest argument, tot i que vaig votar per
publicar el comunicat. En una democràcia,
decideix la majoria, i accepto plenament
que potser els meus col·legues són
més intel·ligents que jo i que entenen més
bé l’especificitat de la situació espanyola.
Crec que com a ponent ho he fet tan bé
com he pogut per mantenir-me neutral
i que vaig ser realment equànime i em
vaig guiar exclusivament pels principis
i valors del Consell d’Europa durant la
meva tasca. I espero que els meus companys
espanyols tinguin èxit a l’hora de
trobar un compromís raonable basat en
els drets humans i en la democràcia.

30
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
BORIS CILEVICS
—Us ha arribat que la vostra feina i la
vostra imparcialitat com a ponent han
estat qüestionades per part dels espanyols?
—És clar que ningú no és perfecte i hi
ha coses que hauria pogut fer millor,
però tinc bona relació amb tots els companys,
tant de la part espanyola com de
la catalana. Hem tingut debats encesos,
molt emocionals. Ara, des d’un punt de
vista personal tan sols puc estar satisfet.
Tot queda dins els límits del debat
professional. Ha estat dur, però amb
respecte mutu. Si algú ha qüestionat la
meva reputació professional i la meva
independència, no ho sé. Si algú fa acusacions
serioses contra el ponent, les ha
de justificar amb proves, i em sembla que
ningú no pot trobar-ne. Sé que en mitjans
espanyols he estat acusat unes quantes
vegades, però la vida política és així. Ja hi
estic acostumat. Ha estat dur, emocional,
de vegades decebedor.
en termes de blanc o negre. La cosa més
important, quan ara fa un any que es va
aprovar l’informe, és que hi havia gent
privada de llibertat i que ara ja no són
a la presó. Una sola persona privada de
llibertat injustificadament ja és massa.
I això ja no passa, cosa que significa
un progrés important. I si en alguns
aspectes veiem que hi ha progressos, en
uns altres, malauradament, no. Però és
un procés. La democràcia és un procés.
La principal qüestió és assegurar que
els drets humans més bàsics no siguin
violats. Podem discutir-ho tot, però
veig que aquest diàleg és en marxa fins i
tot enmig de grans dificultats, cosa que
és comprensible. Ara solament puc esperar
que aquest diàleg, tard o d’hora,
doni algun fruit. Perquè al final totes les
decisions seran a les mans de la gent,
de Madrid i de Barcelona. Nosaltres tan
sols podem aconsellar sobre quins són
els valors europeus generals, però la
idea de la democràcia és que la gent ha
de decidir per si mateixa. I crec que la
democràcia espanyola és prou madura
per gestionar una qüestió tan complicada
com aquesta.
—En l’informe feu referència al Catalangate.
Creieu que això demostra que
fins i tot amb els socialistes al govern
Espanya continua aplicant un esquema
de crisi d’estat a Catalunya?
—Aquest informe tan sols és de seguiment,
i no he tingut l’oportunitat d’obtenir
més informació sobre aquesta qüestió
per arribar a conclusions. Espanya no és
un cas únic, i al Consell d’Europa hem
engegat un informe especial sobre el cas
Pegasus i les seves implicacions en uns
quants estats. La informació sobre això és
ingent i implica molta feina, per això no
he afegit res més sobre aquesta qüestió.
—Us ho demano d’una altra manera.
Pensàveu que ara fa un any els indults
eren el principi d’un camí i ara es veu
que no ha acabat essent així?
—Us diria que és una conclusió una
mica simplista. La situació és més complexa.
Trobar un compromís raonable
és un procés complex que té molts components
i no crec que es pugui descriure
Perquè al final totes les decisions seran a les
mans de la gent, de Madrid i de Barcelona.
Nosaltres tan sols podem aconsellar sobre
quins són els valors europeus generals, però
la idea de la democràcia és que la gent ha de
decidir per si mateixa

31
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MARTÍN PALLÍN
“Fan guerra
d’alta intensitat
mitjançant els
tribunals”
Entrevista al jutge emèrit del Tribunal Suprem espanyol,
que ha escrit el llibre ‘La guerra de los jueces. El proceso
judicial como arma política’
Martín Pallín, en una imatge d’arxiu

32
MARTÍN PALLÍN
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ANDREU BARNILS
José Antonio Martín Pallín (1936),
magistrat emèrit del Tribunal Suprem
espanyol, jubilat del 2006
ençà i opinant habitual, acaba de
publicar el llibre La guerra de los
jueces. El proceso judicial como arma política
(Catarata), on explica teòricament,
i demostra amb casos, que els jutges a
l’estat espanyol actuen políticament
per eliminar rivals polítics. I no per raons
de corrupció, sinó per ideologia.
Martín Pallín va atendre dijous VilaWeb
per videoconferència per parlar del seu
darrer llibre, en què apareixen força
casos catalans.
ha retirat els càrrecs. I, així i tot, el jutge
obre el cas. I així podríem continuar fins
a l’infinit.
—Frase del llibre: “Crec que hi ha base
més que raonable per a dir que la nostra
democràcia és una bella façana, però si
entrem a l’interior troba clamorosos i
dolorosos buits.”
—Hi ha alguns mitjans, com The Economist,
que tenen un rànquing sobre la
qualitat democràtica dels països. Qualitat
que no és només fer eleccions. Per exemple,
i dit en positiu, la manera com funciona
l’administració electoral a Espanya
–i no em refereixo tan sols a la Junta– és
exemplar. Funciona molt bé. Però després
hi ha aspectes que funcionen de
manera anormal i perillosa. Per exemple,
la invasió judicial dels parlaments. No
s’entén en cap país democràtic del món
que un president o presidenta d’un parlament
pugui ser condemnat per desobediència.
És una aberració constitucional,
democràtica i jurídica. En el cas Atutxa,
per exemple, uns senyors que tenen el
mèrit d’haver aprovat unes oposicions,
no han estat capaços de comprendre
que en una democràcia el poder judicial
no pot immiscir-se en el funcionament
d’un parlament. La nostra democràcia
té un cap d’estat, president de govern,
parlament, eleccions, ajuntaments. I això
és una façana. Façana que s’ha d’omplir
de contingut.
—El factor Catalunya, com el valoreu
en la reacció dels jutges? Quin paper hi
ha tingut?
—Quantes condemnes amb contingut
polític (no de corrupció) han afectat
partits de dretes, i quantes han afectat
independentistes bascs i catalans, gent
de Podem, i del PSOE? La diferència és
abismal. Això és una realitat.
—Al llibre dieu que no voleu valorar la
sentència al govern català (ja ho heu fet
en alguns altres), però sí l’enfocament.
I que la idea de posar una querella al
govern –en compte d’aplicar el 155 i
prou– o la idea de considerar el referèndum
com un delicte –en compte
d’inconstitucional i prou–, dieu que és
de règim dictatorial.
—A l’altra banda dels Pirineus ens ho
han dit reiteradament els jutges belgues,
alemanys, suïssos, italians o francesos.
—Per a qui no ho sàpiga, que és la warfare,
la guerra dels jutges?
—L’antic activisme judicial. Quan alguns
jutges fan servir el dret penal com una
arma de guerra política per a eliminar un
càrrec públic. És una cosa que no passa
solament a Espanya. Tenim els casos
de Lula al Brasil, Morales a Bolívia, que
són autèntics cops d’estat. Fan guerra
d’alta intensitat mitjançant els tribunals.
Ara van darrere Pedro Castillo al Perú, i
veurem quant tarden a anar contra Boric
a Xile o Petro a Colòmbia. És la guerra:
desgastar el rival sense base jurídica. N’és
un exemple sagnant això que li passa
a Pablo Iglesias, amb el cas de la seva
assistenta, Dilma Bousselham. El jutge
sap que és un delicte que tan sols es pot
perseguir a instància de l’ofesa. L’ofesa
Martín Pallín, en una imatge d’arxiu

33
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MARTÍN PALLÍN
Els suïssos ja van dir que ni pensar-hi,
de demanar extradició d’Anna Gabriel,
que era assumpte polític; i els francesos
han permès a Puigdemont d’arribar fins
a Perpinyà i no ha passat res. I tot això
els mitjans de comunicació no volen
acceptar-ho. I els que tenim molta edat,
recordem aquests discursos aflautats
amb veu de Franco, sobre la conspiració
judeo-maçònica: “Si a nosaltres ens
honra, a ells els envileix.” D’una manera
no tan flautista, però lamentablement
amb el mateix component mental, actuen
ara la major part dels mitjans de
comunicació i els opinants d’aquest país.
Fins que no s’adonin que a Catalunya
els jutges van fer una aberració jurídica
no podrem entrar en un diàleg, en una
normalització. I que consti que tot era
anticonstitucional, les coses com siguin.
Anticonstitucional ho era, cap dubte.
Però el que no s’expliquin a Europa és que
imposessin tretze anys de presó.
—La vostra tesi és que la solució del problema
català no era presó, sinó aplicar
el 155. Ho he entès bé?
—Exactament. I si no em falla la memòria,
el senyor Puigdemont va acceptar la
convocatòria d’eleccions que va fer el
president del govern, el senyor Rajoy, a
l’empara del 155, s’hi van presentar i no
va passar res.
—Vós citeu la figura de Marchena, que ja
va jugar les seves cartes amb el cas Atutxa,
com a exemple de guerra judicial.
—El cas Atutxa va ser sagnant. Hi havia,
hi ha, el debat de si en un sistema de
llistes tancades com el nostre, l’escó és
del partit o del parlamentari. El Tribunal
Constitucional va dir clarament que era
del parlamentari. I el senyor Atutxa, en
compliment de la doctrina constitucional,
va dir que Herri Batasuna era un partit
que s’havia declarat il·legal, cert, però
que això no afectava els parlamentaris.
La fiscalia no va pensar que fos delicte,
allò que havia fet Atutxa. I el Tribunal
Superior de Justícia del País Basc (TSJPB)
tampoc. Però aleshores Manos Limpias,
que és un càncer per a l’acusació popular
Sempre cito un Lord canceller de la Gran Bretanya
del segle XIX, quan deia: “Un jutge ha de ser un
cavaller, amb gran sentit comú, molt coneixement
de la societat i gran valentia. I si a sobre té una mica
de coneixement de dret, li serà molt útil.”
i potser la fulminarà (té dos dirigents
que han acabat a la presó per extorsió)
sí que es va querellar i va recórrer al
Tribunal Suprem. Al Suprem el ponent
Carlos Granados diu: absolguem Atutxa.
Marchena s’hi oposa, guanya dins la sala,
condemna Atutxa i trenca amb la doctrina
Botín. La doctrina Botín que ell mateix
havia construït! Marchena diu ara que en
te prou amb l’acusació popular de Manos
Limpias. Abans, amb Botín, deia que no.
L’acusació popular no és suficient abans
i ara sí? Heus ací un exemple de guerra
jurídica. Per què? Per què es barregen
dos elements que deterioren bastant la
façana democràtica: l’antiindependentisme
i el dret penal de l’enemic contra
el terrorista.
—M’agradaria fer d’advocat del diable.
Diré frases per veure com les rebateu:
“Tots són iguals davant la llei. I, per tant,
Carme Forcadell, Atutxa, i qui sigui, han
de complir les lleis.”
—És que les van complir. El que he dit
d’Atutxa n’és un exemple clar. I no té
res a veure amb casos com la Gürtel, és
un altre terreny. No el mateix.
—“La llibertat d’expressió inclou fer
apologia de Franco.”
—A Alemanya això el portaria a la presó.
I si és jutge, el fan fora de la carrera.
—“Tant se val quin tribunal jutgi. Tots
són imparcials. I aquest debat de si els
catalans havien de ser jutjats al Suprem
o al TSJC no té sentit.”
—Teòricament, sí. Però cada jutge té la
seva ànima a l’armari, la seva cultura,
o incultura (depèn), la seva ideologia,
i actua segons els seus paràmetres. Jo
tinc els meus. Però en qualsevol cas he
d’explicar per què arribo a la conclusió
de la sentència. I dir, per exemple, com
hauria dit a la sentència d’Atutxa, que
en una societat democràtica, els jutges
no poden intervenir penalment en la
fiscalització d’actuacions del president
o la mesa d’un parlament. Perquè ferho
és la ruptura de la divisió de poders. I
una ruptura del principi de la sobirania
nacional, que resideix als parlaments. Si
ho explico així, segurament vindrà un
espanyolista fonamentalista hispànic,
com els dic, i dirà que és una aberració, i
que Espanya està per sobre de tot. Aquest
és el debat.
—“Els jutges són una màquina d’aplicar
lleis.”
—Jo ja ho he advertit, i no ho dic de broma:
si són màquines, què hi ha millor que
una de veritat, i d’intel·ligència artificial.
—Vostè es decanta per tenir jutges empàtics,
que visquin la vida, i que coneguin
el context. Quin país ho aconsegueix?
—Un jutge màquina és el sistema que
fomenta les actuals oposicions. Sempre
cito un Lord canceller de la Gran
Bretanya del segle XIX, quan deia: “Un

34
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MARTÍN PALLÍN
Martín Pallín, en una imatge d’arxiu
jutge ha de ser un cavaller, amb gran
sentit comú, molt coneixement de la
societat i gran valentia. I si a sobre té
una mica de coneixement de dret, li
serà molt útil.”
—També citeu Holmes, jutge conservador
dels EUA, com a referent. Per què?
—Perquè raona. I en sóc lluny per ideologia.
Però raona. I té dues grans frases.
“Podem tenir idees divergents, però
una sentència val allò que valen els seus
raonaments.” I la segona, meravellosa,
en el cas de la cremada de la bandera
nord-americana davant el Capitoli amb
la guerra del Vietnam, Holmes va dir:
“Després de trenta-cinc anys d’exercici,
he arribat a la conclusió que no sóc Déu.
I en la qüestió de la llibertat d’expressió
m’he de guiar per la constitució. I encara
que no ho comparteixi, maleït sigui,
que s’expressin lliurement, com diu la
constitució.”
—Al llibre expliqueu que fa molts anys
va haver-hi ciutadans que volien portar
Aznar als tribunals per la guerra de
l’Irac. Vós, jutge, us hi vau negar. Per
què?
—Ho acabo d’explicar. Els jutges no ens
podem ficar en actes de política exterior
del govern. Són actes de govern. I que
consti que hi ha fotografies meves amb
pancartes protestant per la guerra de
l’Irac.
—Per què éreu favorable a la il·legalització
de Batasuna com a partit?
—En aquella època ho era. Avui, no. Però
aleshores hi havia un grup de senyors,
com els poli-milis, que van tenir l’oportunitat
d’abandonar el tret al clatell i la
bomba i passar a la participació política.
I van decidir de continuar amb el tret al
clatell i la bomba. Hi havia gent que simpatitzava
amb això, i per això era possible
la il·legalització. Però en aquella època.
Ara, evidentment, després de deu anys
d’inactivitat d’ETA no té gens de sentit,
parlar d’això.
Però cada jutge té la seva
ànima a l’armari, la
seva cultura, o incultura
(depèn), la seva ideologia,
i actua segons els seus
paràmetres

35
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ENTREVISTA
RAMON PIQUÉ
“Hi ha gent que
es pensa que ja
no es tortura i no
és veritat”
Entrevista al president de l’associació Memòria contra
la Tortura, detingut durant l’operació Garzón, que va
començar ara fa trenta anys
ALBERT SALAMÉ

36
RAMON PIQUÉ
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
TXELL PARTAL I CLARA ARDÉVOL MALLOL
El 29 de juny de 1992, ara fa trenta
anys, començava l’operació Garzón.
Una quarantena d’activistes
independentistes foren detinguts i,
d’aquests, gairebé una vintena van
ser víctimes de tortures. Ramon Piqué
en fou un. El van detenir el 6 de juliol i va
ser traslladat a la Direcció General de la
Guàrdia Civil de Madrid, on els agents van
torturar-lo físicament i psicològicament.
Volien que digués que captava militants
per Terra Lliure, però ell tan sols era
membre dels Comitès de Solidaritat amb
els Patriotes Catalans i del Moviment de
Defensa de la Terra.
Ramon Piqué: “A la sala d’interrogatoris,
m’estrenyien la bossa al cap i em
feien agenollar”
El jutge de l’Audiència espanyola
que dirigia l’operació,
Baltasar Garzón, sempre es
va negar a investigar les tortures,
malgrat les proves presentades.
El Tribunal Europeu
dels Drets Humans va acabar
condemnant l’estat espanyol i
Garzón per no haver obert cap
investigació, però els torturadors
van romandre impunes.
La història va ser silenciada i una gran
majoria social va creure’s la versió oficial,
que acusava els activistes de terrorisme.
Avui dia cada vegada costa més que
la gent cregui cegament el relat oficial,
i casos com el dels detinguts del 23-S
ho demostren. Parlem de tots aquests
canvis i dels desafiaments de la lluita
antirepressiva amb Ramon Piqué, que
actualment és el president de l’associació
Memòria contra la Tortura.
El fill d’un dels independentistes torturats
a l’Operació Garzón recorda el
relat esfereïdor del seu pare
—Fa trenta anys us van detenir, us van
acusar falsament de pertànyer a Terra
Lliure i us van aplicar la llei antiterrorista.
Avui dia veiem casos en què s’hi
poden trobar molts paral·lelismes. Què
en penseu?
—S’apliquen maneres de represaliar que
pertanyen a una altra època. El cas de
Tamara Carrasco és molt singular, per
exemple, nosaltres no ens vam trobar
amb un cas com aquest, però en el cas
L’estat té una incapacitat atàvica per a resoldre
conflictes vinculats a la dissidència política i no
té interès a resoldre’ls de cap més manera
del 23-S hi ha un paral·lelisme clar. Hi
ha una part de muntatge, una justificació
mediàtica de l’operació policial...
—Us sorprèn que passi, trenta anys
després?
—No, perquè les raons subjacents a la
repressió que vam patir ens precedien
i no han canviat. Com diu Eva Serra,
som una nació ocupada, i això té moltes
implicacions. L’estat té una incapacitat
atàvica per a resoldre conflictes vinculats
a la dissidència política i no té interès a
resoldre’ls de cap més manera.
—La reacció social a aquests casos ara
és diferent.
—Indubtablement. Ara parlem de milers
de represaliats i el 92 no vam passar de
quaranta, sumats als qui es van amagar.
Nosaltres dèiem que era una cosa que li
podia passar a tothom, però llavors la
gent no pensava així. La dimensió que
ha pres el procés polític en aquest país i
la resposta repressiva ha demostrat que
tots tenim números que ens passi si ens
manifestem, si votem... Hi ha moltes coses
que han canviat: en el nostre cas no es
va aconseguir que el parlament aprovés
una moció de suport. Malgrat
tot, ara la resposta
institucional és una altra.
—El vostre cas i la lluita
posterior també han
fet que la gent vegi casos
com el del 23-S d’una altra
manera?
—El context és clau. La
resposta antirepressiva
en el nostre cas va ser molt
petita. Quan fèiem actes
contra la repressió, si venien vint persones
era un gran èxit. Recordo un acte en
què només n’hi va venir una... Una manifestació
espectacular com la que hi va
haver a Sabadell el 23-S era impensable
llavors, malgrat algunes respostes solidàries
importants: el Palau de la Música
o el Concert per la Llibertat que es va fer

37
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
RAMON PIQUÉ
ALBERT SALAMÉ
a Girona. L’independentisme no estava
acostumat a respondre, i es vinculava
fàcilment a la violència. Aquesta era la
gran victòria dels mitjans de l’estat, una
manera de desactivar-nos.
—Allò de “alguna cosa deuen haver fet”.
—Aquesta és la frase que busquen. Una
vegada introdueixen el dubte, desactiven
possibles mobilitzacions. Abans
de nosaltres hi va haver molta gent que
va patir tortura i repressió, com Carles
Castellanos i Blanca Serra. D’aquests no
en parla mai ningú... Per a trencar aquest
mur de silenci han hagut de passar molts
anys. El 92, llevat del Temps i el Punt –i
segurament algun altre mitjà–, la resta
de mitjans es van limitar a reproduir la
versió oficial. I no parlo d’El País i La
Vanguardia...
Les tortures de l’operació Garzón, que
ara fa 30 anys, explicades en primera
persona
—L’aparició de mitjans que ja no s’empassen
aquests discursos ha estat clau?
—És clau haver pogut esquerdar aquest
mur que forma part del cicle de la impunitat.
Que hi hagi més mitjans que
en parlin ja ho fa diferent. Llavors era el
silenci absolut, només se’n parlava per
a vincular-ho a la violència. Així tot es
justificava i era més fàcil de dir que la
gent que denunciava tortures mentia. Un
dels grans arguments del jutge espanyol
a Estrasburg va ser que nosaltres mentíem
perquè havíem estat condemnats
per terrorisme, cosa que no era veritat,
perquè hi va haver gent absolta. El seu
argument era que les bandes criminals
mentien per norma. No van comptar que
hi hauria llocs on no es menjarien aquesta
versió. A nosaltres ens va sorprendre...
—D’alguna manera invalidaven que un
acusat de terrorisme pogués denunciar
tortures.
—Sí. A nosaltres ens feien confessar que
teníem “el libro del catalán”, un suposat
manual esperpèntic que ens apreníem
i en què s’especificava que, en cas de
detenció, havíem de denunciar tortures.
Ens feien reconèixer que això existia...
Així es curaven en salut, deien que les
denunciàvem per ordres de la banda
criminal.
—Heu parlat de les versions que van
donar els grans mitjans. TV3 va formar
part d’aquest silenci.
—L’element diferenciador de l’operació
contra nosaltres i les precedents va ser el
fet que sortís Carles Bonaventura a TV3
dient que l’havien torturat. Evidentment
va tenir implicacions per al periodista
Salvador Alsius, que va ser destituït. O
la liquidació del programa L’orquestra,
de Jordi Vendrell, a Catalunya Ràdio per
haver parlat de les tortures. Qui s’atrevia
a parlar-ne o a denunciar-ho, rebia. Però
tot plegat va ajudar, si més no, a generar
dubtes. Que jo recordi, TV3 no ha passat
mai el documental de l’Operació Garzón,
tot i que es va fer vint anys després. Què
es vol amagar? La versió oficial és que el
92 es van fer uns jocs olímpics espec-

38
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
RAMON PIQUÉ
Sembla que hi ha represaliats
de primera i de segona, i els
mitjans també hi han jugat.
Qui exerceix la repressió no fa
aquesta distinció, ni la farà
taculars, que hi va haver un abans i un
després. Qüestionar aquella versió no és
fàcil, però no ens hauria de fer por.
—Per què?
—Van fer el paper que nosaltres no érem
capaços de fer. Mai no se’ns hauria acudit
de parlar amb el bisbe de Vic o amb el
president del parlament, perquè érem
políticament radicals i revolucionaris.
Joan Reventós els va dir que mentíem.
Vam acabar fent coses a què no estàvem
acostumats, com ara parlar amb Cristians
contra la Tortura. I els familiars dels
presos havien d’anar cada cap de setmana
a Madrid i en alguns casos no podien
ni explicar on era el seu fill. T’havies de
menjar el silenci. Ara com a mínim trobes
moltes complicitats, aquest “estem amb
vosaltres”.
—Aquest silenci era un doble càstig.
—Efectivament. Qui diu que el seu fill
està detingut per terrorista? La meva
mare sempre m’explica que es trobava
gent que sabia què passava i que no li deia
res... Malgrat tot, sentíem la solidaritat.
Encara que vingués només una persona
ja podíem compartir el dolor.
—Tot i les diferències amb el present,
ara hi ha molts represaliats que se senten
sols. Els polítics han mobilitzat molta
gent al carrer i la comparació hi és.
—Sí, i és terrible i inevitable. Sembla
que hi ha represaliats de primera i de
segona, i els mitjans també hi han jugat.
Qui exerceix la repressió no fa aquesta
distinció, ni la farà. No havia passat mai
i no és fàcil de gestionar; els intents de
crear espais estratègics comuns contra
la repressió no flueixen. A les jornades
que es van fer a Girona semblava que
el clam hi era, però si no va acompanyat
d’una feina de veritat i d’una voluntat
d’empatitzar és difícil avançar. Però no
és impossible. Si una cosa he après és
que, si no et rendeixes, acabes avançant.
—Abans la coordinació entre represaliats
era més fàcil?
—Des d’una perspectiva solidària, segurament
sí, perquè no érem tants. Des
d’una perspectiva política, en part sí,
també perquè érem menys, però també
—Dieu que el 92 vau poder canviar certes
coses respecte de casos anteriors. Creieu
que hi va influir el fet que detinguessin
dos periodistes, del Temps i del Punt?
—Sí. Les detencions van començar el dia
29 i cada dos o tres dies detenien gent. Si
l’operació hagués acabat els sis primers
dies ara no en parlaríem. Però van obrir la
xarxa a periodistes, gent d’ERC, del Partit
dels Comunistes de Catalunya... Se’ls va
escapar de les mans. Això podia ajudar a
veure-ho d’una altra manera, però realment
va ser la travessia del desert fins
a la sentència d’Estrasburg, dotze anys
després. I, malgrat la sentència, alguns
van continuar amb el mateix discurs,
com Pere Ríos, d’El País, que va escriure
un article justificant el que havia fet Garzón.
Però Estrasburg va ser cabdal perquè
molta gent veiés que teníem raó. Fins
llavors hi havia només els familiars, els
amics i les persones que hi donaven suport.
El 92 les famílies es van organitzar
com van poder, menjant-se molts gripaus,
però amb un paper extraordinari.
ALBERT SALAMÉ

39
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
RAMON PIQUÉ
Un dels reptes que tenim
és buscar espais de treball
comú. Ho devem als
represaliats d’ara i als
d’altres generacions, que no
han pogut parlar mai
ALBERT SALAMÉ
teníem dificultats i discrepàncies. La
discrepància no sempre l’hem sabut
utilitzar per a sumar, i això ara també ho
vivim. Però vull pensar que n’hem après.
—Ara hi ha més eines de caràcter pràctic?
Per exemple, el fet de tenir un advocat
ràpidament, com passa amb Alerta
Solidària.
—Hi ha elements molt útils que nosaltres
no teníem, com els grups de suport, tot
i que en caldrien més i més coordinats.
Nosaltres no teníem organitzacions antirepressives
amb tanta capacitat de resposta.
Ni Alerta, que és la més sòlida, no
en tenia. Ara és l’eina més poderosa que
tenim. Llavors als comitès només teníem
quatre advocats. Més enllà del discurs no
sempre s’ha fet una gestió político-judicial
adequada de la defensa. La repressió
és política, i la resposta també hauria de
ser política, però no sempre ha estat així.
—Us referiu als pactes amb la fiscalia
que es fan en alguns casos?
—Per exemple. Segurament en una situació
diferent, amb una força més ben
organitzada a tot el territori, hauríem
pogut frenar aquesta mena de situacions.
Un dels reptes que tenim és buscar espais
de treball comú. Ho devem als represaliats
d’ara i als d’altres generacions, que
no han pogut parlar mai.
“S’ha d’utilitzar la repressió com a eina
política per a aconseguir l’objectiu”
—Parlem de la qüestió de la tortura,
també relacionant-la amb el present.
Encara hi és, però sembla que no es
vol veure. L’estiu passat, per exemple,
l’advocada Naia Zuriarrain va narrar
les tortures i la violència sexual que va
rebre de la Guàrdia Civil el 2010. Però
pràcticament no hi va haver reacció
mediàtica ni social...
—La tortura és tan bèstia que costa d’acceptar.
I no parlo només dels mitjans que
tenen interès polític a amagar-la. Hi ha
gent que es pensa que ja no es tortura,
que ja no hi ha violència policial, i no és
veritat. Com ens pensem que es tracta la
gent a qui s’aplica la llei antiterrorista?
I en detencions ordinàries vinculades a
moviments islamistes? Dubto que hagi
canviat la mecànica per a obtenir confessions.
I socialment s’accepten coses
com un clatellot... A més, no es dóna
prou valor a la dimensió psicològica de
la tortura. Amb la tortura busquen que
et trenquis, i això es pot fer de moltes
maneres.
—Aquesta dimensió psicològica també
apareix quan els represaliats pateixen
per causes que s’allarguen durant anys...
—La tortura és un tipus de repressió,
com l’exili o les amenaces. Encara que
no et detinguin, que t’estiguin constantment
identificant, és un tipus de
repressió. O el seguiment policial que et
fan amb l’objectiu que els vegis. La por
és molt poderosa. I és important po-

40
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
RAMON PIQUÉ
der compartir el dolor, perquè el fa més
portable i és reparador. Quan nosaltres
militàvem als Comitès qui havia estat
detingut no parlava de com havia viscut
la violència en seu policial. Era molt bèstia.
Hi havia una mena de pacte de silenci
entre nosaltres.
—Per no traspassar la por?
—Segurament, ser feble davant la policia
era malvist. I implicava molt de patiment.
Nosaltres això ho vam canviar i vam començar
a explicar què ens havia passat.
—Però devia costar...
—A mi em va costar moltíssim. La primera
vegada que vaig explicar les tortures
va ser en un acte a Sabadell. Després
no podia ni mirar la gent de la vergonya...
Avui sabem que una de les eines psicosocials
per a abordar la repressió és poder-ne
explicar tots els detalls, fins i tot
els que sembla que no tenen importància.
Recordo que em van posar uns cables
elèctrics. Tot i que no els van connectar,
allò va aconseguir trencar-me, va ser
aquell moment. Quan vaig fer el relat del
que havia passat, vaig passar per alt això
perquè vaig pensar que, com que no els
havien connectat, no tenia importància.
No vaig entendre que allò també era
tortura. I només vaig detallar les hòsties,
els cops al cap, les hores i hores drets...
No vaig ser capaç d’assimilar la part més
psicològica de la tortura, que els va ser
tan útil o més. Per això ara sempre insisteixo
que la gent expliqui tot el procés.
—Voldríem acabar preguntant-vos per
Baltasar Garzón. Què us sembla que
continuï sortint a molts mitjans sense
ser fiscalitzat?
—Va doldre molt quan el van presentar
com un heroi amb la qüestió de Pinochet.
Vázquez Montalbán vivia i va arribar a dir
que li haurien de donar el Nobel. Va ser
molt dur. I hi ha intents sistemàtics de
blanquejar-lo més enllà de mitjans com
El País: Público, Eldiario.es, TV3... De tant
en tant, hi ha algú que li treu el tema i, des
de la impunitat que dóna el fet de només
parlar tu, sempre treu pilotes fora. Jordi
Évole li ho va preguntar i ell va mentir
descaradament, dient que nosaltres no
vam denunciar tortures davant seu. Com
a mínim quatre, davant seu i amb la seva
signatura al costat, vam denunciar-les.
És un jutge que menteix per tapar la
seva misèria i que sobre la mentida ha
construït el seu relat. Segurament és el
tema que més el pica. Ha portat casos de
bascos en situacions similars a la nostra,
però com que no hi ha sentència són més
fàcils de tapar.
—Vau poder-hi parlar en persona al parlament
durant pocs minuts. Com va ser?
—No volia parlar amb nosaltres, va ser
molt incòmode per a ell, però va acabar
acceptant de veure’ns sense que ningú
fes cap fotografia. Ens va dir que havia
fet tant com havia pogut i que els altres
jutges sí que feien aquesta mena de coses,
però que ell no. Li vam preguntar
què havia pensat quan va veure el nostre
aspecte, amb els blaus que portàvem, i
per què no va fer res. Simplement no va
respondre, van venir els guardaespatlles
i se’l van emportar...
Recordo que em van posar
uns cables elèctrics. Tot i
que no els van connectar,
allò va aconseguir trencarme,
va ser aquell moment.
Quan vaig fer el relat del que
havia passat, vaig passar
per alt això perquè vaig
pensar que, com que no els
havien connectat, no tenia
importància
—Gustau Navarro va sortir de declarar
i es va aixecar la samarreta. Tothom va
poder veure en primera persona el mal
que li havien fet amb les tortures. Pel que
expliqueu, era una cosa que normalment
no es feia.
—Sí, i també tot el que té a veure amb
la violència sexual, que la gent no acostuma
a explicar-ho. És un món pervers
i amagat, amb vergonyes per destapar,
unes clavegueres profundes i universals.
I per això és interessant aprendre del que
altres països han viscut i quines eines
han fet servir.
PRATS I CAMPS

41
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ENTREVISTA
ANDRÉS BOIX
“Mónica Oltra
era un llast per al
PSPV, però també
per a Compromís”
Entrevista al professor de dret administratiu de la
Universitat de València per a analitzar la situació política
del País Valencià
PRATS I CAMPS

42
ANDRÉS BOIX
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
És complicat pensar que
el Botànic puga repetir
govern
El govern del Botànic ha perdut
aquests dos darrers mesos l’etiqueta
d’estabilitat i de cohesió que els
seus integrants han maldat per encunyar
i defensar. L’eixida del síndic
del PSPV, Manolo Mata, la dimissió del
conseller Vicent Marzà, l’encausament
de Mónica Oltra... han revolucionat els
partits que formen el govern just un any
abans de les eleccions. El president Ximo
Puig s’esforça a enarborar els èxits econòmics,
com ara l’arribada de la fàbrica
de bateries a Sagunt o la decisió de Ford
de mantenir activa la factoria d’Almussafes,
però la dimissió de Mónica Oltra
ha tapat aquestes notícies.
De tot això en parlem amb el professor
de dret administratiu de la Universitat
de València Andrés Boix. És pessimista
quant a la possibilitat de formar un tercer
Botànic i n’especifica alguns motius.
—Què ha passat al País Valencià perquè
tot de colp l’aparent oasi polític en què
es vivia s’haja transformat en una tempesta
constant?
—Durant els últims anys del PP vam
viure una situació de molta convulsió
social, perquè tot es va degradar moltíssim,
fins i tot per a la gent propera al PP.
La sensació de depressió era molt gran,
per la pressió social, perquè va coincidir
amb una crisi econòmica molt salvatge
i per una gran focalització dels mitjans
de comunicació de Madrid. El Botànic,
més enllà dels mèrits que pogués tenir,
en va tenir un que no era estrictament
seu, i és que no era aquell PP degradat.
Però crec que tant la societat com els
seus votants han perdonat massa coses
al Botànic, o han sigut poc exigents.
Eixa sensació d’alleujament que vam
tenir quan vam deixar de ser exemple de
corrupció, de balafiament, de desastre,
ens va permetre respirar, però va generar
poca exigència de la societat, dels
mitjans de comunicació, dels votants i
simpatitzants.
—Això es podia entendre a la primera
legislatura, però ara ja som al final de
la segona.
—Eixe procés de poca exigència fa que
hi haja una seguida de coses que queden
soterrades, i quan les coses comencen a
anar mínimament malament, tot això
apareix.
—Quines coses?
—Una és un repartiment del poder dins
el Botànic molt desequilibrat en favor
del PSPV, i això no es correspon amb
la lògica política normal de qualsevol
democràcia parlamentària. El PSPV ha
tingut de facto el control de tot l’executiu
autonòmic: el control de la despesa, la
presidència, les conselleries que tenen
més presència social, tret d’educació. I
això no és proporcional amb els vots de
cadascú. El 2015 hi havia pràcticament un
empat entre Compromís i el PSPV, però, a
més, hi havia els deu diputats de Podem
que digueren clarament que volien po-
lítiques més ambiciones i que donaven
suport a Compromís i a Mónica Oltra
com a presidenta. La necessitat que el
PP desapareguera va fer que acceptaren
molt ràpidament aquest repartiment que
prevalia tant el PSPV. Però els votants del
Botànic no són els del PSPV. L’acció de
govern tendeix a atendre els qui no t’han
votat. Des del primer moment, el PSPV
ha volgut conquerir votants de centre, de
centre-dreta, de dreta... Ha tingut relacions
molt bones amb el poder econòmic,
amb els empresaris... Però això allunya el

43
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ANDRÉS BOIX
—L’empenta definitiva a Mónica Oltra,
l’ha feta el PSPV?
—No únicament. En un moment determinat,
ella ha esdevingut un llast per al
PSPV, però també per als seus companys
de Compromís. El PSPV, empeny. Els
ciutadans tenim una informació limitada
i podem sospitar que determinades
informacions que emeten els mitjans de
Madrid, i també els suposadament progressistes,
agressius amb Mónica Oltra,
tenen darrere el PSPV. Tanmateix, qui
l’ha deixada caure és el seu partit.
govern de la base electoral de Podem i de
Compromís. Ara comença una crisi econòmica.
Ja veurem què passa a la tardor
i a l’hivern, perquè aquesta desconnexió
comença a originar problemes.
—A parer vostre, es pot parlar de l’esgotament
del model del Botànic?
—No sé si està esgotat o no. Això ho
diran les urnes. La sensació que tinc és
que és complicat pensar que puguen
repetir el govern. Si a la tardor i a l’hivern
ve una crisi econòmica molt forta
a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, i
si eixa crisi té repercussions en el poder
adquisitiu de la gent, si acaba provocant
un augment de la desocupació, la sensació
general serà que el govern no ha
sabut gestionar els interessos materials
de vida dels ciutadans. Hi ha un altre factor,
i és que la política valenciana és tan
sucursalista que no s’ha aprofitat mai
per a convocar les eleccions de manera
separada per a centrar el debat en termes
valencians. La crisi econòmica que ve
afectarà i, a més, s’anirà de bracet d’un
govern espanyol en procés de descomposició
ètica; ho hem vist amb Pedro
PRATS I CAMPS
Sánchez convalidant fets com que els
immigrants irregulars que volen entrar
a Espanya siguen repel·lits a trets. I diu
que és un atac a la integritat territorial
espanyola. Això és retòrica d’ultradreta.
Directament. No es pot qualificar de
cap més manera. Aquesta desconnexió
del govern espanyol perjudica molt el
govern valencià.
—El PP torna disparat?
—No és que torne disparat. És que en
política, quan tu deixes obert un espai,
algú altre l’ocupa. Avui dia, l’únic que el
pot ocupar sembla que és el PP. I no és
mèrit seu. És perquè el Botànic ha alienat
una gran part de la seua base electoral.
—Per què?
—Supose que perquè interpreten que
resulta més incòmode defensar-la, No
crec que en cap de les dues formacions
tinguen la convicció que Mónica Oltra
és culpable. No tindria sentit que el 2019
l’hagueren tornada a nomenar si ho
pensaren. El que ha canviat és la pressió
social i judicial. El PSPV s’allibera d’una
rival incòmoda i Compromís pensa que
els perjudica electoralment. La política
és un càlcul d’interès. Però, compte
que no s’hagen enganyat. La història
de la política valenciana demostra
que, davant determinades acusacions,
cohesiona més la base electoral defensar-te
que anar-te’n, perquè anar-te’n
implica una certa assumpció de responsabilitats.
—Us he llegit en un article que a l’estat
espanyol els jutges encausen massa.
—Crec que tots a la nostra feina tractem
de fer les coses tan bé com podem, però a
vegades hi ha pressions externes, i tu no
vols quedar malament. Tal com van les
coses a Espanya, per a un jutge és molt
incòmode ser el jutge que no va obrir
una investigació, o semblar que és el
que empara que determinat polític faça
una sèrie de coses. S’han habituat a la
comoditat que és obrir una investigació
encara que els indicis siguen molt febles.
A més, han articulat una retòrica segons
la qual cal encausar perquè necessiten
sentir la seua versió i és l’única manera
de fer-ho i que tinguen totes les garanties
de defensa. Així té dret a advocat, a poder
mentir, etc. Això és una lògica perversa.
Fa que pràcticament totes les denúncies
a fiscalia, o totes les querelles que posa
un partit polític, s’acaben tramitant en
primera instància. Si això ho combinem
amb el fet que s’ha imposat que l’encausament
ha d’equivaler a dimissió, el
resultat és letal.

44
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ANDRÉS BOIX
—Això que dieu de la facilitat amb què
s’encausa, ho podem traslladar amb
les desenes de denúncies contra joves
al Principat que són encausats amb informes
de la policia, sense més proves?
—Hi ha dues coses. La primera és que
el sistema espanyol encausa molt fàcilment.
I sobre aquesta n’hi ha una altra.
Crec que tots som majors, ja, i ho veiem:
no és igual de fàcil encausar unes persones
que unes altres. En general, els
jutges encausen amb molta més facilitat
persones en situació de vulnerabilitat
socioeconòmica que persones de classe
mitjana o alta. Amb un informe policial
mínimament argumentat, encausen
qualsevol persona i van a judici i, en
molts casos, hi ha condemnes. El sistema
espanyol és un sistema molt inquisitiu i
autoritari. I si ets una persona sense molta
cultura o sense accés a defensa, que no
coneixes els teus drets, acabes moltes vegades
condemnat quasi automàticament.
I això també passa respecte d’allò que
els jutges consideren estaments aliens a
ells. És molt més senzill encausar polítics
de partits d’esquerres, no del PSOE,
que polítics del PSOE o del PP. Els jutges
són persones, com tots, que tenen una
ideologia, un estatus social determinat.
Et pots refiar més dels manifestants
que defensen el dret a la família, contra
el matrimoni homosexual o contra
l’avortament, que de manifestants que
van contra decisions judicials o defenen
la independència de Catalunya. Perquè
eixos són, per defecte, considerats sospitosos.
Els partits d’esquerres haurien
de ser conscients d’això.
—Parlàveu adés de sucursalisme mediàtic.
—Crec que n’hi ha a tot arreu, però em
sembla que som més sucursalistes que
altres territoris que, tradicionalment,
hem pensat que ho eren més que els
valencians, com ara Galícia o Andalusia.
Els gallecs sí que tenen un panorama mediàtic
propi i una capacitat pròpia d’articular
un discurs; de preocupar-se de les
seues coses sense que Madrid els impose
l’agenda. I Andalusia també. Això és una
reflexió que ens ha de situar en clau de
país. Els valencians teníem els furs, hem
sigut regne, no sé què més, diem... Actualment,
crec que estem darrere no només
de Catalunya o el País Basc, sinó també
de Galícia i Andalusia. I probablement de
les Canàries i de les Balears.
—No tenim ni dret civil propi.
—En quaranta anys d’estatut d’autonomia
i d’elits polítiques teòricament
valencianes pròpies no s’ha aconseguit
canviar ni eixe sucursalisme ni eixa incapacitat
de pesar o pintar res Madrid. Els
cinc-cents municipis del País Valencià
–tots, menys tres o quatre– s’han pronunciat
donant suport a la reivindicació
del dret civil valencià; pràcticament tots
els partits a les corts valencianes, excepte
Vox; tots els col·legis d’advocats,
les universitats, els notaris els registradors...
diguem que tota la societat
civil i política valenciana és darrere la
reivindicació. I els és igual. Hi ha moltes
comunitats autònomes que tenen el dret
foral. Però la raó jurídica que es dóna és
que la codificació franquista, a qui Franco
els va reconèixer el dret foral, és el que
ha d’imposar-se ara. És un argument
ben curiós. Demostra que la capacitat
de reivindicació que tenim des d’ací és
increïblement reduïda. Quin polític valencià
ha sigut important a Espanya en
els últims anys? Potser Ábalos, que és un
personatge peculiar, o potser Zaplana,
que és un valencià del sud del país i amb
una visió molt madrilenya i espanyola.
Potser qui més coses lluïdores va fer va
ser Carmen Alborch, però res més.
—Una altra oportunitat perduda del
Botànic?
—Crec que una de les grans decepcions
del Botànic per als electors és la incapacitat
de crear i cuidar lligams. Més enllà
de les paraules. Ximo Puig ha fet una
cosa que no està malament, probablement:
és el president autonòmic que
Els partits d’esquerres
que defenen la
independència han
de ser conscients
que, d’entrada, són
considerats sospitosos
diu menys barbaritats quan parla. Si el
compares amb els presidents d’Aragó
o de Castella - la Manxa, per exemple.
Diu coses assenyades. Una altra cosa és
que després eixa verbalització no passe
a res més. Ha encunyat conceptes bonics,
com el de l’Espanya polifònica. És
bonic. El problema és que només és un
concepte, que no té capacitat d’anar més
enllà. Ximo Puig i el PSPV han adoptat la
posició política de fer una estructuració
ideològica i explicar-la i veure si van

45
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ANDRÉS BOIX
aconseguint suport, però sense ser ma
leducats ni reivindicatius ni desagradables.
S’hauria d’haver completat amb una
aposta més forta per part de Compromís,
que no l’ha feta... Hem tingut un govern
amb un partit nacionalista valencià que
era pràcticament equivalent amb força
política al PSPV i, tanmateix, és evident
que tenen menys pes. El nombre d’hores
en valencià a l’escola s’ha reduït des de
l’època que manava Francisco Camps, ja
veurem si tindrem requisit lingüístic... Hi
ha coses simbòliques com la normalització
de parlar en castellà a l’Alacantí...
—Es va aprofitant la celebració de l’aniversari
de l’estatut per a donar una empenta
a l’autogovern?
—Ara s’hauria de fer una segona empenta.
El Botànic no és tan sols desenrunar
la corrupció del PP, no és tan sols
preocupar-se de les persones. S’hauria
de mirar d’enfortir l’autogovern i guanyar
competències. No cal, ni tan sols,
demanar un nou estatut. N’hi hauria
prou de desenvolupar el que ara hi ha.
És molt significatiu que, siga per emular
Catalunya o per complexos o dèries,
l’únic govern que va modificar l’estatut
haja estat el de Francisco Camps, que va
pactar amb Joan Ignasi Pla en la primera
dècada del segle XXI.
—...
—El gran acte de l’aniversari és un concert.
Ja en van fer que va acabar amb cançons
de folc valencià de l’època i de cançons
d’ara i el gran acte és el concert de
dissabte. Em sembla molt bé que hi haja
concerts. Cal convertir les efemèrides en
festes i passar-ho molt bé, però no pot
ser això i prou. I crec que cal una avaluació
mínimament crítica de les mancances.
La prova és que al País Valencià tots els
indicadors de benestar social i econòmics
han empitjorat els darrers quaranta anys,
no en termes absoluts, sinó en comparació
amb altres territoris de l’estat
o d’Europa. Si veiem els territoris que
més o menys estaven com nosaltres fa
quaranta anys, nosaltres ens hem quedat
PRATS I CAMPS
endarrerits. Per exemple, Galícia era molt
més pobra i menys avançada socialment
que nosaltres i ara és molt més avançada.
Andalusia anava endarreridíssima, i ara
pràcticament no hi ha diferència de PIB
per capita. Hem empitjorat. No és gratuït
que territoris que han sigut més ambiciosos
com Galícia o Andalusia hagen
millorat en termes relatius i nosaltres
hagem empitjorat. Encara que hi haja
èxits com la Ford o les bateries de Sagunt,
cal una reflexió.
—Per què el Botànic té tanta por de relacionar-se
amb Catalunya?
—Ha tingut una covardia espectacular.
A tots els nivells. En primer lloc, a l’hora
de donar suport a una reivindicació totalment
normal en termes democràtics
com és el dret de decidir. Covard a l’hora
d’avaluar la repressió judicial contra els
polítics i molts ciutadans catalans per
haver fet manifestacions normals de
protesta política, a qualsevol país d’Europa.
I ho veiem quan no extradeixen
els líders, quan els tribunals europeus
–d’Alemanya, d’Itàlia, de Bèlgica– han
dit el que han dit. El que és normal a
Europa ací es criminalitza. Davant això,
qualsevol govern democràtic normal
hauria eixit a dir que passava alguna cosa
rara. I el govern valencià això no ho ha fet.
Compromís ha tingut molta por de ferho
perquè no els digueren catalanistes.
Tenir por de defensar les teues posicions
i explicar-les és dolent. Però tampoc no
és normal no tenir unes relacions correctes
amb Catalunya. El que ens relaciona
amb Catalunya no és el mateix que amb
Múrcia, i això s’ha d’aprofitar.
—Hi ha uns elements recurrents de fa
anys: el Ramon Llull, la reciprocitat...
—Que el govern valencià no s’haja atrevit
a formar part d’institucions com l’institut
Ramon Llull o la reciprocitat televisiva
és una vergonya. No ho fan per por. I
això és increïble que passe amb el Botànic.
I és simbòlic, però revela on som. Ha
curtcircuitat relacions. Com si visquérem

46
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ANDRÉS BOIX
d’esquena. I això és perjudicial. Quan no
fas coses perquè no t’atreveixes, crees
un marc polític que és el de l’adversari, i
quan ve qualsevol coseta, l’adversari et
guanyarà sense fer res. S’instal·larà en
eixe marc que tu li has creat.
—Fins on pot arribar la guerra dels jutges
espanyols contra Catalunya, i també
contra una part de la justícia europea?
—No crec que s’acabe. L’actual govern
d’Espanya que és, teòricament d’esquerres,
que té el suport parlamentari
de partits com Bildu o com el PDECat
o ERC, ha assumit el marc conceptual
de la dreta espanyola respecte del dret
d’autodeterminació. El nega, i li nega
una legitimitat raonable. Nega també
qualsevol tracte diferencial a Catalunya.
Nega la possibilitat de desenvolupar
l’estatut de manera diferenciada, nega la
possibilitat de qualsevol reforma constitucional
per a permetre res. Està en el
marc conceptual del PP, de Ciutadans i
de Vox. Eixe és un govern que té tot el
suport dels partits independentistes
bascos i catalans. Si no hi ha una reacció
política a aquesta posició, aquesta posició
no es mourà. Veiem com regalen el
marc conceptual a les dretes. Aquesta
evolució del govern Sánchez s’ha agreujat
amb el temps. Al principi, encara que
fos per dissimular, havia de fer com que
tenia en certa consideració les reivindicacions
dels catalans en qüestions de
pressió judicial, els indults... Va haver-hi
una certa comprensió simbòlica. Quan
el govern de l’estat feia això, tenia més
bones expectatives electorals que ara.
Perquè el que lleva vots és assumir el
discurs del PP i de Vox. Probablement,
es perdrà el govern i les dretes tornaran
a Espanya, encara que ara la posició del
govern és totalment hostil a fer qualsevol
concessió a eixes reivindicacions
catalanes. És molt difícil pensar que els
jutges alleugeriran la pressió. Reben
aplaudiments per encausar gent, per
condemnar gent... Per què s’ho haurien
de replantejar, ara?
—Què us va semblar el discurs de dimissió
de Mónica Oltra?
—Estava molt dolguda. Va ser molt
sincera dient coses que pensava sobre
el funcionament de l’aparell mediàtic
valencià i del Botànic, i m’ha cridat
l’atenció el poc impacte que ha tingut
en els mitjans valencians. Han preferit
obviar-ho. El Botànic tampoc no ha
comentat res. Ha guirat full com si no
haguera passat res.
—Va parlar de la lawfare, en el seu cas.
N’hi veieu?
—Ja hem dit que és més fàcil encausar
partits que els jutges o fiscals entenen
que són potencialment perillosos. Per
a encausar a gent, ve molt bé tenir associacions
amb mitjans i recursos per a
pagar advocats que es dediquen a eixes
coses. I sabem que això es fa. I sabem, per
exemple, que a l’Ajuntament de València
hi ha un senyor que es dedica a presentar
querelles setmanalment contra regidors
de Compromís. No del PSOE. Sabem que
les coses funcionen així. En la vida convé
saber com són les coses i veure com s’ha
de reaccionar. És normal que Mónica
Oltra estiga dolguda, però en l’acció
de govern de Compromís durant molts
anys han sigut molt complaents amb
eixes dinàmiques judicials. Jo no he vist
Compromís presentar batalla pel nomenament,
no dic dels membres del CGPJ,
o dels magistrats del Constitucional. No
han plantat batalla pels nomenaments
del TSJ. Aquesta no ha estat una qüestió
important per a Compromís, encara que
el TSJ haja tombat un darrere l’altra tota
una colla de decrets. Ho ha assumit amb
normalitat. Els falta reflexionar sobre
com afrontar eixa qüestió. De moment,
l’única resposta és fer seguidisme del
PSOE, acceptar que el CGPJ ha de ser
nomenat pels polítics per a evitar que
la judicatura que és molt conservadora
puga traslladar aquest conservadorisme
a les seues actuacions. Em sembla un
plantejament erroni. El que fas és perpetuar
una justícia controlada en llocs clau
Crec que una de les
grans decepcions del
Botànic per als electors
és la incapacitat de crear
i cuidar lligams. Més
enllà de les paraules
pels dos grans partits. I això perjudica
partits com Podem o Compromís, o
els independentistes catalans i bascos.
Els caldria una reflexió. Si a tot Europa
les coses es fan de manera diferent,
si el Consell d’Europa diu que hem de
deixar que els jutges autodesignen una
bona part dels seus membres, crec que
aquests partits haurien de plantejar-se
canviar les coses.

47
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ENTREVISTA
MÒNICA ROCA
“No és casualitat que la resolució
del TSJC sortís poc abans del ple”
Entrevista a la presidenta de la Cambra de Barcelona
sobre el ple de dimecres, en què s’aprovà de reconèixer
el Consell per la República

48
MÒNICA ROCA
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
BLAI AVIÀ NÓVOA
Dimecres al vespre, després de més
de sis hores de ple, la Cambra de
Comerç de Barcelona va aprovar
per àmplia majoria de reconèixer
el Consell de la República i de reduir
el poder de les grans empreses al ple,
tot retallant-ne els escons: de catorze a
dos. És, sens dubte, un dels moments
més importants del mandat, un punt
d’inflexió que evidencia la resiliència de
l’agenda democratitzadora de la junta
independentista contra les pulsions
continuistes dels poders fàctics –tant
dins l’entitat com fora–, que sempre han
cregut que la Cambra era seva.
Com afecta el resultat del ple la lluita
pel poder al si de l’entitat, i com encara
la junta els mesos vinents, després de
la sentència amb què el TSJC provà de
distorsionar el ple d’abans-d’ahir? De tot
això i més, en parlem amb la presidenta,
Mònica Roca.
—El ple d’ahir ja es preveia polèmic,
però la sentència del TSJC ho acabà de
complicar tot. L’empresa demandant
defensava que la decisió obligava a dissoldre
la junta, però tant vós com la
Generalitat manteniu que no.
—Nosaltres vam rebre una carta a migdia
que notificava la resolució del TSJC,
però no vam rebre la interlocutòria fins
al vespre, quan ja érem al ple. Al ple hi
ha hagut moltes resolucions cap a una
banda i cap a una altra, i nosaltres hem
de continuar fent la nostra feina. Si arriba
el moment que ens diuen que hem de
dissoldre la Cambra ho farem, però ara
com ara no hi ha res que ens faci pensar
que hagi de ser així.
Nosaltres continuem
concentrats en tota la feina
que hem de fer en aquests
deu mesos que ens queden, i
preferim no desviar-nos de
les nostres obligacions
—Així doncs, la previsió és que la junta
acabi el mandat i les eleccions es facin
el maig vinent, tal com estava establert.
—Treballem amb aquesta idea, sí. També
és veritat que a vegades les coses es
mouen a poc a poc, i que a vegades es
mouen molt ràpidament. No és casualitat
que la resolució del TSJC sortís a
migdia, poc abans del ple, però res no
ens fa pensar que hàgim de canviar els
terminis. Tenim molta feina, nosaltres
anem fent. I si mai hem de canviar de
plans, ja ho farem. Però en principi treballem
amb aquests terminis, tal com
ens diu la Generalitat.
—Estem en un moment del mandat en
què es comencen a albirar les eleccions,
que són a menys de dotze mesos. Hi haurà
canvis significatius en la candidatura
Eines de País amb vista a les eleccions?
—Tenim molta feina en els deu mesos
que queden, i per tant no tenim tanta
urgència a l’hora de preparar una candidatura;
però sí que és veritat que nosaltres
volem continuar amb el projecte i la
ideologia que tan clarament hem expressat.
Entenc que es puguin moure unes
altres candidatures –és la percepció que
tenim–, suposo que perquè les eleccions
no els tornin a agafar desprevinguts, com
va passar l’altra vegada. Però nosaltres
continuem concentrats en tota la feina
que hem de fer en aquests deu mesos que
ens queden, i preferim no desviar-nos de
les nostres obligacions.
—Parlant de feina, creieu que l’èxit del
ple d’ahir reforça la junta?
—Totalment. Ahir va ser una jornada
llarga perquè van coincidir molts punts de
plens que han anat a parar al ple de juny
–com ara el canvi d’escut o bé l’ampliació
dels escons–, i el ple va ser tens. Així i
tot, el comportament dels membres fou
exemplar. Jo sempre demano que hi hagi
diàleg; no ens agrada que es presentin
propostes al ple i que es votin directament.
El d’ahir va ser un ple molt participatiu,
es van preservar les formes i tothom va
guardar respecte a tothom. Va ser un èxit
que va reforçar i unir la nostra candidatura,
i que ens permet de continuar fent
les coses que vam dir que aniríem fent.
—Això que dieu em sobta, perquè vaig
poder parlar amb diversos membres
que lamentaven l’actitud d’alguns assistents,
que van titllar de molt mal
educada. Ho veieu de la mateixa manera?
—Sempre hi ha algú que s’ha de fer notar,
sí, però en general el ple va anar
molt bé. Jo demano diàleg, que tothom
s’impliqui. És veritat que a vegades no
es pot evitar una rialleta aquí, un comentari
fora de lloc allà, però en general no
comparteixo aquest parer. No nego que
en algun moment hi hagués una nota
una mica discordant, però crec que s’ha
de poder dialogar. No sóc partidària de
tallar el diàleg (i potser algú m’ho pot
retreure, perquè el ple va acabar a les
onze de la nit). No crec que aquest hagi
de ser el missatge, i el fet que hi hagués
algun comentari fora de to no penso que
canviï el tarannà del ple. Que hi ha oposició?
Doncs és clar, només faltaria. Si no
seríem tots de la mateixa candidatura,
ho veuríem tot igual. Hi havia moltes
candidatures barrejades, i també gent
que no era de cap candidatura com ara
les onze vocalies empresarials, que ahir
van participar totes. Mai no les havíem
tingudes totes allà!
—Precisament, una altra queixa d’alguns
assistents era que als plens sempre

49
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MÒNICA ROCA
Nosaltres vam defensar que les petites empreses no eren ben
representades en el ple de la cambra. Representen més d’un
99% de les empreses i ocupen entre un 70% i un 75% dels
treballadors
hi van els mateixos, i que hi ha molts
membres que tan sols es presenten quan
s’han de votar resolucions polèmiques,
sovint sense ni haver-se’n llegit el programa.
—Això és cent per cent correcte, sí. I
després vénen i et diuen que hauríem de
parlar de temes econòmics, i penses: “Tu
quan has vingut al ple a parlar de temes
econòmics? Si no hi has vingut mai!” El
límit entre allò que és polític i allò que
és econòmic és molt difús, i així ho vam
argumentar nosaltres. Per exemple: en
termes econòmics, el reconeixement
del Consell per la República és molt clar.
La millor política econòmica és la de
comptar amb un estat propi, i nosaltres
repetim sempre aquesta frase perquè
és així. Us en puc posar exemples, com
ara els 45.000 milions d’euros de dèficit
d’infrastructures, el 7,8% que ha
arribat en projectes europeus en compte
del 19% que ens correspondria per PIB,
la manca d’inversió respecte del que
s’havia pressupostat en infrastructures,
el dèficit fiscal... Podem anar sumant. Per
tant, és evident que, d’un punt de vista
estrictament econòmic, el millor que
li podria passar a Catalunya és tenir un
estat propi, i per tant donarem suport
a totes aquestes entitats que defensin
això. També ens hem esforçat molt a dir
que això no és en absolut partidisme, i
per això ens hem esperat que el Consell
sigui tan neutre com sigui possible per
a reconèixer-lo. No hauria de caldre re-
marcar-ho, però sembla que sí. Nosaltres
veiem el Consell com un element més
que lluita pels drets i la llibertat de poble
català amb independència dels patits
polítics, perquè aglutina diverses entitats
i diverses formacions. És per això que no
n’hem fet el reconeixement fins ara, per
a no posar-nos de part de ningú. Això no
és partidista. Sí que és ideològic, és clar.
Però és que nosaltres hem dit netament
i clara que som independentistes.
—Un dels grans objectius de la candidatura
Eines de País ha estat acostar l’entitat
a la petita i mitjana empresa, que
juntes conformen el gruix productiu del
país. El ple d’ahir referma aquest rumb?
—Nosaltres vam defensar que les petites
empreses no eren ben representades en el
ple de la cambra. Representen més d’un
99% de les empreses i ocupen entre un
70% i un 75% dels treballadors. Entenem
que la seva representació al ple, doncs,
hauria de ser equivalent al seu pes en el
teixit reproductiu, i alhora defensem que
són precisament les petites empreses que
necessiten més organitzacions com la
nostra, perquè les grans empreses solen
tenir una influència que no requereix
tant els serveis d’una cambra de comerç.
La majoria dels serveis que ofereix la
cambra, com ara la digitalització i la
internacionalització, van més adreçats
a les pimes i als autònoms que no a les
grans empreses. Això no vol dir que
nosaltres no entenguem que hi ha grans
empreses que són importantíssimes per
a l’economia catalana. En reconeixem la
importància, i entenem que han de poder
influir en decisions importants. Per això
proposem la figura del soci institucional,
perquè entenem que aquestes empreses
tenen unes altres necessitats i volem
comptar-hi (i que comptin amb nosaltres).
Però això no exclou que ens havíem
de centrar en el que representa 99% de
les empreses. Ens sentim a prop de les
petites empreses i les defensem. A més,
de grans empreses n’hi ha de moltes
menes, n’hi ha de molt arrelades al territori
que evidentment volem tenir en
compte. És bo tenir un dinamisme com
el que té Catalunya, que fa aixecar molt
ràpidament una empresa. El problema
és que després no les sabem fer créixer,
i l’obligació de la cambra és ajudar-les
en aquest procés. Hi insisteixo: de grans
empreses n’hi ha que ens encantaria
tenir-les a la cambra, i de fet n’hi tenim
alguna. No totes les grans empreses són
empreses de l’ÍBEX que tenen l’esperit en
un altre lloc, hi ha moltes grans empreses
que tenen cor català. La nostra tasca, per
tant, és entendre’ns-hi.
—La reducció de les “cadires de plata”,
doncs, vol equilibrar el balanç entre la
petita i mitjana empresa, per una banda,
i les grans empreses, per una altra, sense
descomptar-ne cap?
—En essència, vol fer créixer el sufragi
del ple. No té sentit que al segle XXI
només s’escullin per sufragi dos terços de
la cambra. Imagineu-vos si al parlament
hi hagués una proporció fixa de diputats
no electes! No ho entendria ningú. Conceptualment,
això no es pot justificar, i
per tant hem de trobar una manera de
col·laborar amb les grans empreses que
no impliqui –per dir-ho d’alguna manera–
subhastar les vocalies. Això vol dir
que el ple serà més representatiu, perquè
tothom s’haurà de sotmetre a votació.
Les grans empreses també s’hi poden
presentar; no hi ha res que els impedeixi
de presentar-s’hi i guanyar la seva vocalia
com ha de fer la resta. El nostre

50
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MÒNICA ROCA
objectiu, doncs, és doble: per una banda,
democratitzar la cambra; i per una altra,
intentar que el ple es correspongui més
fidelment al teixit productiu català.
—La inflació del juny és d’un 10,2%,
la dada més alta des del 1985. Sembla
que vénen mesos difícils. Com afronta
aquesta conjuntura la Cambra?
—És veritat que la inflació és altíssima i
que bat tots els rècords, però la inflació
subjacent, que és la que nosaltres creiem
que s’ha de tenir en compte, no es troba
en aquestes xifres. Creiem que és molt
important que hi hagi el pacte de rendes,
i això és una feina en què patronals
i sindicats han de treballar amb força.
Tant per a l’empresariat com per a la
ciutadania, un pacte de rendes donaria
més tranquil·litat perquè anivellaria els
sous amb la inflació subjacent. És molt
perillós lligar els augments de sous amb
la inflació, perquè això origina una escalada
de preus i salaris molt perillosa, que
no farà sinó créixer. Però, per una altra
banda, tampoc pots no augmentar els
sous, perquè la pèrdua de poder adquisitiu
seria enorme. La inflació encara no
afecta d’una manera gaire determinant
el consum –tot i que ara se’n comença
a notar l’impacte–, però el turisme, per
exemple, es troba a l’alça de manera
espectacular. La por és què passarà quan
acabi l’estiu.
—Què passarà? Com ho veieu?
—Com que hi ha una mica d’estalvi
crec que aquest estiu encara hi haurà
una despesa alta, però què passarà
quan arribi la tardor? Amb la inflació,
la sensació és d’estar amb una pilota
dalt d’un cim i no saber de quin costat
caurà. Nosaltres mirem de ser realistes,
però no alarmistes: l’alarmisme tan sols
provoca més alarmisme. Hem de ser
prudents: l’economia catalana és espectacularment
resilient, suposo que pel que
hem hagut de patir sempre, i de seguida
girem la truita i encarem els moments
de canvi com una oportunitat. Ara, els
moments de canvi també són delicats,
Són mesures molt cosmètiques, si em permeteu la paraula.
És millor que res, suposo, però molt lluny del que hauríem
de fer. Han rebaixat el preu de l’electricitat d’un 210% a un
200%? Doncs ja em diràs
perquè les oportunitats no són equitatives
i qui més pateix, normalment, són
els més vulnerables. Així doncs, hem
d’estar molt atents a la situació de les
petites empreses, que segurament es
trobaran en conjuntures més difícils.
—I amb el preu de l’energia?
—El preu de l’energia és un altre dels
grans causants de la inflació. No entenem
com és que no hi ha una acció concreta
contra aquests oligopolis energètics,
que tripliquen els seus beneficis. Això
que passa és un escàndol. S’haurien de
prendre mesures molt dràstiques i molt
clares, tot fiscalitzant aquestes empreses
i limitant els preus de l’energia. Aquestes
mesures contundents que hem exigit no
arriben, i no pot ser que les energètiques
tinguin aquests beneficis a costa de tothom.
—Les mesures del govern espanyol
han acabat traduint-se en una rebaixa
dels imposts sobre els carburants i un
topall del gas que ha disminuït molt
lleugerament el preu de la llum i que,
per a acabar-ho d’adobar, hem acabat
pagant entre tots. Són mesures a l’altura
del moment?
—Són mesures molt cosmètiques, si
em permeteu la paraula. És millor que
res, suposo, però molt lluny del que
hauríem de fer. Han rebaixat el preu
de l’electricitat d’un 210% a un 200%?
Doncs ja em diràs.

51
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
REPORTATGE
Com ho vol fer Sturgeon?
Les quatre qüestions clau sobre
el nou referèndum d’Escòcia
La primera ministra escocesa va explicar el camí que haurà de seguir el projecte
de referèndum per arribar a la data del 19 d’octubre de 2023

52
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ALEXANDRE SOLANO
La primera ministra escocesa,
Nicola Sturgeon, va comparèixer
ahir al parlament escocès
per anunciar el full de
ruta que servirà per a dur a
terme el segon referèndum
d’independència, arran de
l’oposició del govern britànic
a pactar-lo. La data del referèndum
serà el 19 d’octubre
de 2023
Us expliquem les principals
qüestions d’aquest camí cap
a una nova consulta:
1. Què va anunciar ahir Nicola
Sturgeon?
La primera ministra escocesa
va anunciar que el govern presentaria
al parlament escocès
un projecte de llei per a fer un
referèndum d’independència
“consultiu” el 19 d’octubre
de 2023, encara que no tingui
el suport del govern britànic.
Llegiu ací el discurs sencer
de Nicola Sturgeon al parlament
escocès
El projecte de llei estableix
que la pregunta serà la mateixa
que l’any 2014, és a dir:
“Escòcia ha de ser un país independent?”
i, com llavors, la
gent simplement podrà votar
sí o no. Si hi ha més sís que nos,
s’entendrà que una majoria de
la població és partidària d’una
Escòcia independent.
Com que al parlament hi
ha majoria absoluta inde-
pendentista –de l’SNP i els
Verds– i és un projecte acordat
en el si del govern, es preveu
que sigui aprovat sense
cap mena de complicació una
vegada es presenti.
Fins ara, el govern escocès
havia cercat un pacte amb el
govern britànic com el del
2012, que va facilitar el referèndum
del 2014. Llavors
es va utilitzar l’anomenada
ordre de la secció 30 de
la llei d’Escòcia, que permet
de transferir competències
temporalment o permanentment
i, en aquest cas, es va
transferir temporalment el
poder de legislar una consulta
al Parlament d’Escòcia.
2. Què vol dir que el referèndum
serà consultiu?
El govern escocès, ja d’ençà
d’abans del primer referèndum,
ha defensat que el seu
parlament realment té el poder
de convocar un referèndum
sobre la independència.
Una qüestió legalment controvertida,
que origina una
forta discussió entre experts
en dret.
En el moment de fer la devolution,
és a dir, quan Escòcia va
recuperar l’autogovern l’any
1998, el parlament britànic
es va assegurar de mantenir
els poders sobre “la Unió dels
Regnes d’Escòcia i Anglaterra”.
Arran d’això, el govern
britànic argumenta que les
autoritats escoceses no poden
fer consultes sobre aquesta
qüestió; en canvi, a Escòcia
diuen que, si bé no poden legislar
sobre la independència,
sí que poden fer una consulta
per a saber l’opinió dels ciutadans.
De fet, en el projecte de llei
presentat per Sturgeon, en
la secció 1 s’estableix això:
“L’objectiu del referèndum
és saber l’opinió del poble
d’Escòcia sobre si Escòcia ha
de ser un país independent o
no.” Sturgeon, en el discurs
d’ahir, va dir que preveia que
la votació fos avalada per la
justícia, com una competència
legislativa del parlament.
“Es proposa un referèndum
consultiu, no executiu, que
pretén saber l’opinió del
poble escocès a favor o en
contra de la independència”,
va dir.
La primera ministra escocesa
va remarcar que no era cert
que el referèndum tingués
una condició diferent que el
del 2014: “Això és simplement
incorrecte, de fet i de dret.” I,
en cas que fa vuit anys hagués
guanyat el sí a la independència,
igualment hauria hagut
d’haver-hi “una negociació
amb el govern del Regne Unit
i legislació als parlaments del
Regne Unit i Escòcia.”
3. Què passarà ara? Quin és
el pas següent cap al referèndum?
El primer pas en aquest procés
ha estat la publicació del
projecte de llei pel govern escocès.
Sturgeon va explicar
ahir que, sense un acord amb
el govern britànic, és indubtable
que el projecte acabarà
als tribunals, sigui perquè ho
impugni el govern britànic,
sigui perquè un particular o
diversos demanin una revisió
judicial. Aquesta situació
pot implicar un procés llarg,
amb un projecte paralitzat i
que pot passar per diversos
tribunals.
Es proposa un
referèndum
consultiu, no
executiu, que pretén
saber l’opinió del
poble escocès a
favor o en contra de
la independència

53
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
De manera que Sturgeon ha
pres la iniciativa i ha dut la
qüestió ella mateixa als tribunals:
ha demanat al Lord Advocate,
el màxim funcionari
legal d’Escòcia, que sotmeti
a consideració de la Cort Suprema
si el parlament escocès
té poder per a legislar sobre un
referèndum d’independència.
La Cort Suprema és semblant
al Tribunal Constitucional espanyol
o al Consell Constitucional
francès.
La facultat és exclusiva del
Lord Advocate, Dorothy Bain,
però la primera ministra ja ha
avançat que havia acceptat
la petició i que ahir a la tarda
presentaria els documents
judicials. Nicola Sturgeon diu
que l’objectiu és que el tribunal
ofereixi “claredat i seguretat
jurídica” sobre la qüestió
de la legalitat. Ara depèn del
tribunal si accepta la petició.
No hi ha cap calendari fixat
per a la resolució.
La primera ministra escocesa
assegura que això permet de
debatre sobre la independència
i evita debats polítics
estèrils sobre la legalitat, un
fet que assegura que només
beneficia “els partits contraris
a la independència, que
poden evitar el fons del debat
independentista”.
L’any 2014 els tribunals no
s’hi van implicar perquè els
governs britànic i escocès
van acordar d’evitar aquesta
qüestió legal. Això es va
aconseguir mitjançant l’ordre
de la secció 30, que va aixecar
qualsevol restricció al
poder del parlament escocès
per a organitzar un referèndum.
Tanmateix, les autoritats
escoceses consideren
que, de fet, aquest tràmit no
era necessari. Una qüestió que
ara es comprovarà.
El tribunal ha de decidir si el
propòsit del projecte de llei
és cercar l’opinió de la gent
d’Escòcia (en lloc de dissoldre
legalment la Unió Anglo-escocesa)
i que no té efectes legislatius;
o bé si el referèndum
“no s’ha de considerar un fi en
si mateix, sinó un instrument
per a assolir un altre objectiu”:
el de la independència,
en el qual el parlament escocès
no tindria competències.
Sigui com vulgui, si el tribunal
es decanta a favor de la
visió escocesa, Sturgeon diu
que el projecte de llei serà
aprovat immediatament i el
referèndum, convocat per al
19 d’octubre de 2023. En cas
que el resultat de la consulta
fos favorable a la independència,
la legislació hauria de ser
aprovada pels parlaments del
Regne Unit i d’Escòcia.
4. Què passa si la Cort Suprema
tomba el projecte?
La primera ministra Nicola
Sturgeon va dir ahir que en
cap cas no es faria un referèndum
que no fos avalat per la
justícia, perquè considera que
el resultat no seria reconegut
per la comunitat internacional
i no portaria a la independència
d’Escòcia.
De manera que va dir que
s’anaven preparant per si la
Cort Suprema decidís que el
parlament escocès no té poder
per a legislar ni tan sols per a
un referèndum consultiu. Va
dir que farien de les eleccions
britàniques un referèndum
de facto i que l’SNP s’hi presentaria
amb un únic punt en
el programa: la independència.
“Sigui com sigui, el poble
d’Escòcia hi dirà la seva”, va
concloure.
Més enllà d’aquest procés,
Sturgeon va publicar una
carta adreçada al primer
ministre britànic, Boris Johnson,
per demanar-li el
consentiment formal per a
la votació i, en tot cas, va dir
que continuava estant disposada
a negociar amb el govern
britànic per arribar a un acord
i aconseguir que es tornés a
aprovar l’ordre de la secció 30
de la llei d’Escòcia i transferir
temporalment al Parlament
d’Escòcia el poder de legislar
una consulta.
El govern britànic diu que
estudiarà acuradament els
detalls de la proposta de Nicola
Sturgeon, però un portaveu
del primer ministre
ja va avançar que la posició
del govern del Regne Unit es
mantenia sense canvis.
El govern britànic
diu que estudiarà
acuradament
els detalls de la
proposta de Nicola
Sturgeon, però
un portaveu del
primer ministre
ja va avançar que la
posició del govern
del Regne Unit es
mantenia sense
canvis

54
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
REPORTATGE
No és tan sols Ryanair:
els aeroports europeus es preparen
per a un estiu caòtic
Una tempesta perfecta d’adversitats amenaça d’ocasionar un dels pitjors estius
de la història recent de l’aviació europea
BLAI AVIÀ I NÓVOA
La vaga dels treballadors de
Ryanair ha causat afectacions
importants al tràfic aeri
durant el pont de Sant Joan,
amb desenes d’anul·lacions
i més de mig centenar de retards
repartits pels principals
aeroports. Lluny de ser
un fenomen aïllat i puntual,
les dificultats d’aquest cap
de setmana no són sinó la
punta de l’iceberg d’una tempesta
perfecta d’adversitats
que amenaça de deixar un
dels pitjors estius de la història
recent de l’aviació, tant
en l’àmbit nacional com en
l’àmbit continental.
Un juny de malson que
presagia un estiu difícil
Si el mes de juny no ha estat
catastròfic per a les aerolínies
europees, poc ha faltat.
L’onada d’anul·lacions i retards
als principals aeroports
europeus és tan extensa que
monitorar-ne l’abast exacte
es fa pràcticament impossible:
més enllà dels aeroports
catalans, durant les
tres primeres setmanes de
mes s’han suspès milers de
vols de Londres, Manchester,
Brussel·les, Frankfurt, Milà
i Dublín, un llistat que no és
pas exhaustiu. L’espectre de

55
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
REPORTATGE
Percentatge de reducció interanual dels vols programats als principals mercat mundials entre el gener del 2020 i
el gener de 2021. Font: Statista.
la disrupció plana fins i tot sobre
aquells aeroports que fins
ara sembla que s’han mantingut
al marge del desori: a
l’aeroport de Varsòvia, per
exemple, els controladors aeris
amenacen ara de convocar
una vaga estival que aturaria
pràcticament tota l’activitat
del principal aeroport de
Polònia (i el segon més important
d’Europa de l’est si hi
descomptem Rússia).
Per si no fos poc, el pronòstic
de la indústria és que el caos
d’aquest juny s’allargui, en la
hipòtesi més optimista, fins al
final de la temporada d’estiu.
De fet, les previsions són tan
desencoratjadores que algunes
aerolínies, com Lufthansa
–la segona companyia aèria a
Europa en nombre de clients–
i EasyJet –un dels principals
operadors de baix cost del
continent–, s’han decantat
per avançar-se al daltabaix
i anul·lar unilateralment
milers de vols programats
aquest estiu.
La manca de personal, el
principal factor rere la crisi
Totes aquestes dificultats
sembla que tenen un origen
comú: la manca de personal.
L’esclat de la pandèmia no va
deixar ningú indemne, però
poques indústries van sofrir
tant el 2020 com l’aviació,
forçada a abaixar la persiana
de la nit al dia en un març negre
en què el valor d’algunes
aerolínies va arribar a caure
d’un 75%. Els acomiadaments
no van trigar a arribar, i es van
propagar ràpidament per tota
la indústria: l’empresa de
serveis aeris Swissport, per
exemple, va reduir la plantilla
de gairebé un terç, amb unes
20.000 destitucions en qüestió
de mesos. El setembre del
2021, un estudi de la consultora
Oxford Economics revelà
que el sector de l’aviació havia
perdut 2,3 milions de llocs de
feina d’ençà del 2019.
Amb la reculada de la pandèmia
i l’aixecament de la
majoria de restriccions, els
aeroports europeus s’enfronten
a un augment interanual
de passatgers d’un 302% amb
una força laboral que dista
molt del seu antic esplendor
pre-covid. El resultat és tan
previsible com poc gratificant:
cues quilomètriques,
muntanyes de maletes per

56
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
El problema de
manca de personal
no es troba tant
en les feines més
ben retribuïdes de
cabina com en les
posicions menys
glamuroses (i més
mal pagades) de
terra
recollir i congestions logístiques
de tota mena.
Els responsables immediats
de la crisi són les aerolínies i
les autoritats aeroportuàries,
que han estat incapaces de
preparar les seves plantilles
per a una recuperació del tràfic
que moltes feia temps que
preveien. Una conseqüència
imprevista de l’onada d’acomiadaments
de la pandèmia
és haver obert les portes d’altres
sectors amb millors condicions
a milions de treballadors.
El problema de manca de
personal no es troba tant en
les feines més ben retribuïdes
de cabina com en les posicions
menys glamuroses (i més mal
pagades) de terra. Tal com ho
resumeix un analista, “per
què voldries treballar en un
negoci de cara al públic, tractant
amb clients estressats les
vint-i-quatre hores, si podries
cobrar un sou molt similar
amb una jornada molt més
humana en un supermercat?”
El problema es veu agreujat
pel fet que aquest desencís
col·lectiu, lluny de ser únic
a l’aviació, s’estén a altres
indústries que conformen el
sector del transport. Al Regne
Unit, mentre els treballadors
de British Airlines debaten si
convoquen noves aturades
perquè coincideixin amb el
moment àlgid de la temporada
d’estiu, uns 40.000 treballadors
ferroviaris amenacen
de prorrogar la vaga que la
setmana passada va aturar
el trànsit sobre raïls. Al sud
del continent, en països com
Itàlia i Portugal, els transportistes
han convocat diverses
aturades puntuals aquest
mes que podrien repetir-se
en cas que les seves demandes
salarials no reïxin. Totes
aquestes disrupcions no fan
sinó agreujar els problemes
de capacitats d’uns aeroports
que ja es troben prou saturats.
Més enllà de la manca de
personal
Per bé que el caos als aeroports
europeus són en gran
manera la seva responsabilitat,
sigui per acció o bé per
omissió, segurament seria
tendenciós afirmar que tots
els problemes actuals de l’aviació
són directament imputables
a les aerolínies. Un
factor a tenir en compte són
les restriccions imposades ad
hoc pels governs europeus en
resposta a l’aparició de noves
variants de la covid-19 –com
l’òmicron aquest hivern passat–,
que han frenat l’onada
de reincorporacions que la
Tràfic mundial (en milers de milions) de passatgers aeris entre 1970 i 2020. Font: Banc Mundial.

57
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
REPORTATGE
millora progressiva de la situació
sanitària recomanava.
Més enllà de la incertesa
epidèmica, un altre detonant
de la manca de personal que
estenalla l’aviació són els estrictes
controls de seguretat
de la indústria, que obliguen
les empreses a revisar minuciosament
l’historial laboral i
criminal dels candidats abans
de contractar-los. Al contrari
que en altres sectors, on la
contractació pot ser tan ràpida
com les companyies decideixin,
en diverses posicions
de la indústria de l’aviació el
procés es pot allargar diversos
mesos.
Més d’una aerolínia ha acusat públicament
les companyies de serveis aeris d’haver
ocasionat la crisi per no haver contractat
més treballadors
La manca de personal és el
principal factor que ajuda a
entendre l’abast de la crisi de
l’aviació europea, però no és
pas l’única variable que l’explica:
EasyJet, per exemple, té
si fa no fa els mateixos treballadors
que l’any 2019, però,
així i tot, ha estat una de les
companyies que han anul·lat
més vols aquestes darreres
setmanes. El passatger mitjà
no sol interactuar amb més
d’una aerolínia a l’hora de viatjar
en avió, però rere un vol
comercial qualsevol hi ha una
cadena de proveïment llarga
i indispensable que involucra
desenes d’empreses, dels
transportistes d’equipatge als
encarregats de l’abastiment
del combustible de les naus.
Diversos d’aquests serveis
depenien originalment de
les aerolínies, però amb el
pas dels anys, els gegants de
l’aviació han optat per subcontractar
tantes parts del
procés com fos possible amb
l’objectiu d’eixamplar el seu
marge de benefici. El resultat,
previsiblement, és una
cadena de subministrament
altament fragmentada en què
els problemes d’un sol proveïdor
poden ser suficients per
a aturar un vol sencer. De fet,
més d’una aerolínia ha acusat
públicament les companyies
de serveis aeris d’haver ocasionat
la crisi per no haver
contractat més treballadors,
un càrrec del qual aquests
proveïdors es defensen tot
al·legant que els contractes a
la baixa que els ofereixen les
aerolínies no els deixen més
opció que retallar costos.
Fins quan s’allargaran els
problemes en el sector de
l’aviació europea, doncs? John
Holland-Kaye, director
de Heathrow, no és pas optimista:
“Crec que el sector de
l’aviació trigarà entre dotze
mesos i divuit a recuperar del
tot la capacitat [d’abans de
la pandèmia]”, va dir fa uns
dies en un fòrum organitzat
pel Financial Times.
A curt termini, sembla que
solament hi ha una solució
d’últim recurs: reduir els
vols programats. No és pas
casualitat que l’aeroport de
Heathrow, el més important
del Regne Unit, hagi demanat
a les aerolínies que anul·lin,
com a mínim, un 10% dels
vols programats aquest estiu,
una demanda a la qual s’han
afegit aeroports com el de
Schiphol (Amsterdam). Dies
abans, Holland-Kaye mateix
ja havia avisat: “Haurem de
gestionar amb molta cura
l’oferta i la demanda.”

58
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
ANÀLISI
La inflació salta la barrera
del 10% al juny
L’avanç de l’IPC és una pèssima notícia per a tothom, perquè equival a més pèrdua
de poder adquisitiu, una complicació per a la negociació salarial a les empreses... i
estupefacció dels més joves de quaranta anys, que no l’havien vist mai
JORDI GOULA
Mala notícia, molt mala notícia!
Que la pujada de preus al
consum entri en la zona dels
dos dígits implica, a més del
càstig de l’augment en si, un
efecte psicològic molt negatiu.
Tinguem present que hi ha una
part important de la població,
pràcticament els més joves de
quaranta anys, que no han vist
mai una pujada de preus com
aquesta. Per a ells significa entrar
en una situació desconeguda
i, molt probablement, fins
ara difícilment imaginable. I
aquest fet és important. La dada
també hauria de significar
una galleda d’aigua freda per
al govern espanyol, que dissabte
anunciava unes mesures
anomenades antiinflacionàries,
que ací, a la Píndola, qualificà-
vem d’ineficaces i que probablement
podrien tenir un efecte
contrari al pretès. Ara, amb l’IPC
per sobre del 10%, això es farà
més palès. Capítol al marge és si
es tracta d’un fenomen de l’estat
espanyol i prou o, cosa més
probable, de més estats; i què
hi tindrà a dir el BCE, en relació
amb els tipus d’interès. Però no
avancem esdeveniments.
Com cada mes, l’explicació
que fa l’INE sobre la dada és
molt minsa. Es limita a afegir
un parell de frases a les xifres.
Heus aquí la nota completa:
“La inflació anual estimada
de l’IPC el juny del 2022 és
del 10,2%, segons l’indicador
avançat elaborat per l’INE.
Aquest indicador proporciona
un avanç de l’IPC que, si

59
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
es confirma, significarà un
augment d’un punt i mig en
la taxa anual, perquè el mes
de maig aquesta variació va
ser del 8,7%, i se situaria al
nivell més alt d’ençà de l’abril
del 1985. Aquesta evolució és
deguda, principalment, a la
pujada dels preus dels carburants,
més forta aquest
mes que el juny del 2021, i
dels aliments i begudes no
alcohòliques, en contrast amb
l’estabilitat registrada l’any
anterior. També hi influeix
l’augment dels preus dels hotels,
cafès i restaurants, superior
al de l’any passat. Per
una altra banda, la taxa de
variació anual estimada de la
inflació subjacent (índex general
sense aliments no elaborats
ni productes energètics)
augmenta de sis dècimes, fins
al 5,5%. Si es confirmés, seria
la més alta d’ençà de l’agost
del 1993.”
L’INE, doncs, recorda que part
de l’estirada del juny és deguda
al fet que el mateix mes de
l’any passat va ser tranquil,
amb un IPC repetint al 2,7% i
una inflació subjacent, també
repetint al 0,2%. L’efecte
base, sens dubte, és important;
i ja havíem comentat que
en aquest sistema de càlcul
compten les xifres actuals i
també les de l’any anterior.
Això no es pot passar per alt.
Per exemple, si el juny de l’any
passat l’IPC hagués pujat molt,
avui no parlaríem del 10%.
Dit això, la pujada dels aliments,
que apunta però no
quantifica, és la màxima
preocupació en aquests moments,
perquè vénen uns
mesos en què la demanda
d’aquests productes es continua
estirant per l’efecte
de l’arribada de turistes. Al
marge, és clar, de les conseqüències
que pot tenir la
penúria en un seguit de productes
concrets, com ara els
que provenen de la zona de
guerra.
Precisament, a l’Enquesta
de Pressuposts Familiars del
2021 que va publicar ahir l’INE
es veu com aquesta pujada
dels aliments té unes conseqüències
molt diferents en
les famílies, segons el nivell
de renda. Resulta que en
el 40% de les famílies amb
menys ingressos la despesa
alimentària supera el 20% de
la total; en canvi, en el 20%
dels més alts significa poc
més del 12%. En realitat, entre
alimentació i habitatge,
en el 20% de famílies menys
afavorides, gairebé dues
terceres parts (64%) de la
despesa se’n va per aquestes
vies. En canvi, per al 20% de
rendes més altes és tan sols
d’un 44%. La repercussió,
doncs, és molt diferent i això
implica un malestar creixent
entre capes de la població cada
vegada més grans, en què la
pèrdua de poder adquisitiu té
un pes relatiu més alt en les
necessitats més bàsiques. La
tranquil·litat social, doncs, es
deteriora, a mesura que “el
més injust dels imposts” va
augmentant.
L’altre aspecte que es pot destacar
és el salt que fa la inflació
subjacent, que ja va més enllà
del 5%. Ja hem anat explicant
que aquesta dada –una vegada
eliminats els elements
més volàtils de la cistella de
la compra– ens indica l’extensió
progressiva que tenen
La pujada dels
aliments, que
apunta però
no quantifica,
és la màxima
preocupació en
aquests moments
les pujades de preus. Al juny
ja supera el 50% de l’IPC total.
Pensem que fa un any no
arribava al 10%. Vol dir, en
definitiva, que els preus industrials
van traspassant la
frontera de l’IPC, és a dir, que
les empreses fabricants van
fent repercutir de mica en mica
els seus augments de cost,
que en la Píndola anterior vèiem
que al maig eren del 28%.
I entrem en el punt més
punyent. Fins quan la gent
aguantarà una pèrdua de poder
adquisitiu del 10% sense
exigir augments de salaris? És
cert que hi ha empreses que ja
els van retocant a l’alça, però
hi ha un feix de convenis que
encara s’ha de negociar. El
moment és crític per una raó
fàcil d’entendre. Si els salaris
augmentessin al nivell actual
de l’IPC –en un extrem de les
possibilitats– mantindrien
aparentment el poder adquisitiu
dels assalariats; això no
obstant, seria un miratge,
perquè l’endemà les empreses
tornarien a apujar els preus en
la mesura en què haguessin
augmentat els costs laborals,
per tal de salvar els marges.
A l’altre extrem, si no es fa res,
la pèrdua de poder adquisitiu
de la població farà davallar
la demanda i el consum se’n
ressentirà: afectarà tota mena
de negocis i ens abocarà a
la recessió. A més, és clar,
d’empobrir notablement els
assalariats i especialment
els que guanyen menys. Per
això sembla que pot haverhi
un cert consens a aplicar
la inflació subjacent, que
restituiria part de les pèrdues
de poder adquisitiu als
treballadors i les empreses
pagarien amb una part
del marge. Però passa que
aquesta solució salomònica
es va complicant a mesura
que puja l’índex. Com més alt
sigui, més recel empresarial
hi haurà i menys interès pot
tenir per als sindicats.
Del meu punt de vista, als
aspectes directes d’empobriment
que implica una inflació
de dos dígits com la
que ja tenim, s’hi afegeix el
creixement de la tensió social
que originarà la demanda de
recuperació de poder adquisitiu
per la població. I no és
gens fàcil d’explicar, a aquell
qui dia a dia perd capacitat de
compra, el risc que té un augment
de salari. Una cosa és el
malestar que nota a casa seva
i una altra que pugui entendre
l’espiral d’empitjorament en
què es pot entrar globalment,
si tots els salaris pugen molt.
Ve’t aquí un envit seriós que
tenim al davant, com a societat.

60
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
LA MONSTRUOSA INUTILITAT
DE LA TANCA DE MELILLA
L’any vinent farà trenta
anys que es començaren
a instal·lar barreres a
Ceuta i Melilla i és evident
que no han servit per a
resoldre el problema, sinó
per a agreujar-lo
De la inutilitat última de tanques com la de Melilla ens n’han parlat grans
personalitats amb una destresa que jo no puc aportar. Hi ha, per exemple,
aquell estremidor poema de Pasolini que adopta tipogràficament la forma
d’una creu per advertir-nos que, entre “aquells que van construir lleis fora
de les lleis i es van adaptar a viure en un món dessota del món”, un Alí d’ulls
blaus destruirà un dia, inevitablement, Roma.
Però hi ha també Bauman, tan admirat pel PSOE, que amb l’elegància habitual
ens va recordar ja fa temps que “les portes poden ser tancades amb
clau, però el problema no desapareixerà per més clos que siga el pany. Els
panys no fan res per domar o afeblir les forces que causen el desplaçament.
Les tanques poden ajudar a mantenir el problema fora de la vista i de la ment,
però amb això el problema no desapareix”.
Això, de fet, és així fins a tal punt que sempre arriba el moment en què ni
tancant els ulls no pots deixar de veure-ho. Les imatges que ens han arribat
aquest cap de setmana des de les portes de Melilla haurien de provocar la
repulsa de qualsevol persona, perquè l’actuació de la gendarmeria marroquina
és una acció que només pot ser considerada criminal. Com el
comentari posterior de Pedro Sánchez. Ara com ara, hi ha trenta-set morts
entre els joves que volien entrar a la colònia espanyola i simplement no hi ha
res que puga justificar una matança com aquesta. Ni el fet que el regne del
Marroc siga una dictadura ni tampoc els interessos geopolítics d’Espanya
i la Unió Europea.
Trenta anys provant de resoldre el problema amb barreres cada volta més grans
L’any vinent farà trenta anys que es començaren a instal·lar barreres a Ceuta
i Melilla. Era en plena emergència de l’Europa de Maastricht, quan tothom
s’omplia la boca amb la desaparició de les fronteres i dient que tot allò era
tan bonic. L’octubre del 1995 Juan Alberto Belloch, considerat un dels progressistes
del PSOE, anunciava al món que Espanya es disposava a alçar un
mur –no simples barreres, sinó tot un mur– per “protegir” les dues restes
colonials espanyoles i ajudar a fortificar aquesta Europa que no té vergonya
de celebrar-se a ella mateixa com la pàtria dels drets humans.
Feia pocs anys que el mur de Berlín havia caigut, però aquell dia les dues
fronteres africanes d’Espanya van ser pioneres en un moviment de fortificació
geogràfica que dècades després ha canviat el món per empitjorar-lo.
Pioneres, diguem-ho tot, alhora que un altre govern autodefinit de pro-

61
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
A Europa, com més
va, més gent hi ha
que parla de limitar
les migracions i de
frenar l’entrada a
la Unió Europea de
gent provinent dels
altres continents
gressista, el de Bill Clinton, començava a fortificar també el Rio Grande i la
frontera del sud dels Estats Units.
Avui hi ha, alçats per a frenar les migracions, uns 1.800 quilòmetres de murs
que separen fronteres a Europa. Que són l’equivalent de dotze murs de Berlín.
Dotze murs de Berlín dreçats en la nostra geografia malgrat la retòrica
de l’Europa sense fronteres i la llibertat de circulació. I, en el conjunt del
planeta, la humanitat ha creat una illa de riquesa envoltada, també, de murs
–com explica aquest mapa. Dins hi vivim un 14% de la població mundial,
que acumulem el 73% de la riquesa. I fora el 86% de la població mundial ha
de conformar-se, i ha de viure, amb el 27%.
Tot això no ha passat d’avui per demà, és clar. I és perquè no es vol anar al
fons original de l’afer que ara és tan complicat de trobar solucions elementals
a un problema, el de la desigualtat global, que amb el canvi climàtic és
l’amenaça més gran per a l’estabilitat del món. Aquestes darreres dècades
s’han vist fenòmens contradictoris. D’una banda –les dades sobre això
són contundents–, la reducció de la pobresa extrema al món ha estat espectacular.
El 1981 més de la meitat del planeta vivia per sota del llindar de
la pobresa i aquesta xifra ha baixat ara al 14%. Però, en contrast amb això,
la desigualtat entre les àrees geogràfiques s’ha intensificat i les barreres
migratòries han crescut fins a crear un problema polític i humà que cada
dia sembla més insoluble.
A Europa, com més va, més gent hi ha que parla de limitar les migracions
i de frenar l’entrada a la Unió Europea de gent provinent dels altres continents.
Fins i tot la trista esquerra oficial ja en parla obertament, sense que
això cause cap escàndol. Lamentablement, el debat és impossible de situar-lo
en una escala racional perquè els estats europeus no volen assumir les raons
últimes del conflicte i la necessitat d’accions radicals i en reclamen, en canvi,
un tracte “sensat i equilibrat”. Com si parlàssem de trobar un tracte sensat
i equilibrat del greu problema de salut que tindria un fumador que s’hagués
fumat cinc paquets diaris durant quaranta anys. Amb els pulmons fets malbé,
ja no hi hauria cap possibilitat d’un tractament que no fos radical. Això passa

62
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
exactament amb les desigualtats planetàries entre el nord i el sud. Des de la
colonització i l’esclavatge fins a les guerres originades per l’explotació dels
recursos, els pulmons de la humanitat ja s’han ennegrit massa i les teràpies
que no vulguen tenir-ho en compte no serviran de gran cosa.
Com més tanca, més violència
Què hem vist, per exemple, a Melilla aquests dies? Formacions quasi militars,
amb pedres i bastons però ben organitzades, d’emigrants que volen
arribar a la Unió Europea després d’haver caminat des del sud Sudan –i
aquells que ho veuen tot fàcil i senzill que proven tan sols d’imaginar que
significa escapar d’una guerra travessant tot Àfrica a peu per arribar a les
portes de Melilla. I per què hi ha aquestes formacions? Per què aquests atacs
multitudinaris a la tanca?
Com més tanca hi
haja més violència
caldrà per a saltarla.
Perquè, que
no s’enganye
ningú, no deixaran
d’intentar-ho mai
Doncs és una resposta a la militarització de la tanca, justament. Per què,
sinó? Com més tanca hi haja més violència caldrà per a saltar-la. Perquè,
que no s’enganye ningú, no deixaran d’intentar-ho mai.
Avui, per a entrar a Melilla saltant la tanca, hi ha primer un mur de sis
metres que oscil·la, després un entramat de cables que ni et deixen posar els
peus a terra ni caminar i encara, tot seguit, una segona tanca amb un remat
a la contra i una carretera per on patrulla constantment l’exèrcit. Com es
pot saltar això sinó en grup i desbordant? I sabent, essent conscient, que
en l’intent t’hi pots morir. Els trenta-set morts –ara per ara– són el preu
que van pagar les poques dotzenes d’emigrants que van arribar vius al CIE
de Melilla. Ja ho sé que amb la nostra mentalitat individualista és difícil
d’entendre, però no ho és gens, al contrari, per a la gent que ha caminat anys
i anys per arribar a Nador, a mercè de les màfies i dels perills de tota mena,
ajudant-se els uns als altres allà on es trobaven, impulsats per la duresa
extrema del viatge i pel somni comú d’entrar a Europa.
Fa molts anys un film, crec que era britànic, retratava una gran marxa
d’africans cap a Europa, milions, que era frenada amb l’explosió d’una
bomba atòmica al Sàhara. Aquesta és, portada a l’extrem de manera molt
caricaturesca, una de les possibles solucions a la situació actual. L’altra, la
que jo entenc i assumesc, és reconèixer que tots els éssers humans tenen el
dret d’una vida digna, sense por, i tenen per tant el dret d’anar-la a cercar
allà on calga. Entendré que algú puga opinar que semble massa altisonant
i solemne. I entendré que es diga que no vull trobar una solució moderada,
sensata i equilibrada, al problema. Però, especialment en un cap de setmana
com aquest, vull fer notar que entre l’una posició i l’altra tan sols trobareu
la monstruosa inutilitat de la tanca de Melilla. I la degradació moral que ens
arrossega a tots.
PS. Aquest ha estat un cap de setmana terrible que començava amb la decisió
de la Cort Suprema dels Estats Units de retirar la protecció constitucional al
dret d’avortament. Cinquanta anys després. Us recomane llegir l’article de
Joan Ramon Resina d’avui (Roe contra Wade) sempre agut i irreductible en
la seua originalitat, sempre disposat a pensar per ell mateix. I també aquesta
anàlisi de Kimberly Tower: “L’evangelisme blanc i els errors dels
demòcrates: un còctel perillós per a la democràcia als Estats Units”.

63
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
JOAN RAMON RESINA
ROE CONTRA WADE
Quan arribin les
sentències europees sobre
el judici de l’altre tribunal
suprem, seria un error
històric considerar el plet
tancat
La decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units de revocar la sentència Roe
contra Wade ha sacsejat la societat americana com no ho havia fet cap altra
decisió jurídica de feia molt de temps. Les tensions entre pro-avortistes
i antiavortistes han existit sempre, però l’status quo jurídic condemnava
aquests darrers a l’extremisme d’una causa que semblava definitivament
perduda. Els extrems, però, són relatius i amb l’actual majoria conservadora
del Tribunal Suprem, el centre jurídic s’ha desplaçat. Cap a la dreta, si
voleu, tot i que dreta i esquerra són orientacions que en política més aviat
desorienten, car redueixen la complexitat i la mutabilitat del capteniment
de les persones a un maniqueisme autocomplaent. Els termes “liberal”
i “conservador”, una mica més concrets històricament i filosòficament,
encara són doctrinaris però una mica més entenedors. Ara, a Catalunya el
terme “liberal” ha pres un sentit econòmic restringit al lliurecanvisme i la
desregulació del mercat. Per entendre’ns, doncs, el substituiré per “progressista”,
que sol referir-se a algú que està convençut que la seva actitud
i expressió van en consonància amb el sentit, generalment meliorista, de
la història. En qualsevol cas, aquestes dicotomies solen servir menys per a
examinar tradicions de pensament polític que per a dividir el gènere humà
entre els àngels de la llum i els de les tenebres, o en termes més il·lustrats
entre racionals i supersticiosos, tolerants i sectaris, adeptes de la ciència i
ofuscats per la tradició i els mites.
Un cop establert el binarisme, tot cau pel propi pes. Hom és progressista
en tota causa que emergeixi i, a la inversa, hom és conservador integral, amb
l’uniforme de l’opinió sempre a punt i ben planxat. I d’ençà de la guerra civil
poques causes han dividit la societat americana tan nítidament, fins i tot
geogràfica, com el dret d’avortament. No debades ha esdevingut la qüestió
més polaritzadora de la societat americana actual. I malgrat que s’hagi tenyit
de color polític amb conseqüències electorals, és especialment intractable
pel fet de ser en darrera instància un problema moral. Ara, si no és dubtós
que els jutges conservadors han aprofitat la majoria circumstancial per a
resoldre d’acord amb la seva consciència o la de la base social conservadora,
abordar la decisió del Tribunal Suprem al marge de la fonamentació jurídica
de la sentència no aporta res a la causa de les llibertats ni al procés polític
que les genera i defensa en l’estat de dret.
En aquest àmbit cal deixar de banda si hom creu que el dret de la dona a
avortar preval sobre el dret del fetus a esdevenir plenament una vida humana.
Ambdós poden afirmar-se políticament i regular-se jurídicament, però ni
l’un ni l’altre no són drets constitucionals. Si més no de la constitució dels
Estats Units. La decisió de Roe contra Wade de 1973 es fonamentà en el dret
de privadesa, que el redactor de la sentència, el jutge Harry Andrew Black-

64
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
El fet és que, malgrat que el dret d’avortament s’ha
consolidat en l’opinió de la majoria als Estats Units,
la sentència que l’avalava no tenia la legitimitat
jurídica que haurien de tenir les decisions del
Tribunal Suprem, especialment en qüestions tan
divisòries
mun, localitzà en la clàusula de degut procés de la llei a l’esmena catorzena
de la constitució. Aquesta clàusula garanteix que les accions del govern no
poden limitar la llibertat dels ciutadans de manera abusiva. Era una interpretació
forçada de la clàusula i una base molt feble per a sustentar el dret
constitucional d’avortament, com ho reconeixen força juristes. Aquesta és
la raó que fins ara alguns membres del Tribunal Suprem contraris a l’avortament
respectessin el dret més per la força del precedent que per la virtut
argumental de Roe contra Wade.
El fet és que, malgrat que el dret d’avortament s’ha consolidat en l’opinió de
la majoria als Estats Units, la sentència que l’avalava no tenia la legitimitat
jurídica que haurien de tenir les decisions del Tribunal Suprem, especialment
en qüestions tan divisòries. És interessant de considerar les opinions
de dissentiment d’aquella sentència. El jutge Byron Raymond White va
atacar-la per l’arbitrarietat de la lectura particularment rígida del marc
constitucional, tot denunciant un ús agressiu del poder judicial en excés
de la funció del tribunal. Segons White, el Tribunal Suprem es va apropiar
el poder legislatiu arrabassant-lo als estats en prescriure’ls les lleis. White
recordava que el procés polític i no pas el tribunal era el camí adequat per a
reformar les lleis. L’altre jutge discrepant, William Hubbs Rehnquist, feia una
lectura històrica de l’esmena catorzena i observava que quan es va aprovar
hi havia restriccions legals a l’avortament i que el fet de romandre intactes
demostrava que l’esmena no s’havia concebut per a entrar en conflicte amb
aquelles restriccions. En altres paraules, l’opinió minoritària s’oposava a
la sentència perquè, sense una base clara en la constitució, contrafeia el
procés polític i limitava l’autonomia dels estats. La sentència no solament
centralitzava el poder sinó que judicialitzava una qüestió política. És per això
que, si alguns la consideraren progressista pel fet d’adaptar-se als corrents
socials, altres la criticaren com un exemple d’activisme judicial.
La sentència d’aquesta setmana també pot considerar-se activisme en
sentit invers, car introdueix un nou estatus jurídic al país en absència, ara
per ara, d’una majoria social per a sustentar-lo. Però la política és un terreny
fluctuant. Així com Roe contra Wade es produí a la cresta d’un moviment
tectònic a la societat americana (marxes pels drets civils, protestes a les
universitats, oposició a la guerra del Vietnam), la seva rescissió també arriba
en un moment de canvis de proporcions incalculables.
El Tribunal Suprem no ha il·legalitzat l’avortament. Allò que acaba de fer és
revertir la sentència que privava els estats de legislar sobre aquesta qüestió.

65
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
Però si les dones
no van redactar la
constitució, sí que
tenen la possibilitat
de proposar-hi
esmenes, tant a la
dels Estats Units
com a les dels
estats particulars.
La batalla ja s’ha
presentat i la
qüestió sacsejarà
la política com un
terratrèmol anys a
venir
És a dir, que ha remès la qüestió a l’àmbit polític i a les decisions de les majories
de cada estat. Del punt de vista dels drets individuals i més exactament
del dret de les dones, és fàcil de revoltar-se contra una resolució que obre la
porta als estats per a privar-les de gestionar l’embaràs. Però la vulnerabilitat
d’aquest dret hauria de dur a repensar l’argument jurídic amb què s’havia
garantit fins ara o, si això no és possible, hauria de moure els seus partidaris
a adaptar-hi la constitució mitjançant una esmena específica, com proposa
de fer el governador de Califòrnia per a convertir aquest estat en un santuari
de l’avortament. La solució sols pot ser política i no s’avança gens criticant la
constitució amb l’argument que les dones no van redactar-la, car la constitució
és el marc del qual es deriven històricament els drets dels ciutadans de
qualsevol gènere i condició. I ho és independentment de l’extensió del dret
participatiu original, perquè s’inspirà en principis il·lustrats fonamentats
en la raó, ço és oberts a interpretacions universals dins el particularisme de
les situacions històriques.
Però si les dones no van redactar la constitució, sí que tenen la possibilitat
de proposar-hi esmenes, tant a la dels Estats Units com a les dels estats
particulars. La batalla ja s’ha presentat i la qüestió sacsejarà la política
com un terratrèmol anys a venir. I potser no serà absolutament negatiu
que aquesta qüestió torni a l’àmbit polític, d’on no havia d’haver sortit
mai. Com deia l’activista dels drets civils Leslie Dunbar l’any 1966: “No tot
interès legítim és un dret [...]. Un dret és una defensa contra el poder social,
no una prescripció de la classe de societat que hauria d’existir.” Vingui d’on
vingui, és un error confondre una causa determinada, per legítima que sigui,
amb la democràcia, que es refereix al procés polític en què es confronten
els interessos particulars. Aquest error és típic dels polítics progressistes
com Elizabeth Warren, la senadora de Massachusetts, que ha reaccionat a
la sentència proclamant que al novembre “ens assegurarem d’elegir prou
persones que creguin en la democràcia per a aprovar Roe contra Wade i fer
que torni a ser la llei del país. Només que aquesta vegada ho farem per decret
i l’imposarem”. El problema de governar per decret és que la llei esdevé
inestable, oimés quan afecta qüestions tan explosives com aquesta. Però el
principal error d’aquesta actitud és identificar la democràcia amb la pròpia
posició i negar-la a la posició contrària. Aquesta “democràcia” no és sinó
una manera de blocar el debat, refiant-se de la força no pas de les idees sinó
de l’adoctrinament. En realitat és una renúncia de la democràcia amb què
s’omplen la boca.
Molts del Partit Demòcrata estan convençuts que, amb la sentència, el
tribunal suprem els ha regalat un revulsiu a la impopularitat del president
Biden i que al novembre ho aprofitaran per a millorar la minsa majoria de
què disposen al congrés. Podria ser la lluna en un cove, perquè també els
antiavortistes s’han energitzat amb una sentència que culmina anys de
militància i es preparen per a votar una majoria republicana al congrés,
confiant a elegir més endavant un president que prohibeixi l’avortament
arreu del país. Els republicans aspiren doncs a fer com els demòcrates, però
amb el designi contrari.
Els progressistes que desesperen de la democràcia quan no els dóna els
resultats volguts no tenen cap dret de queixar-se. Molt abans de Roe contra
Wade ja havien optat per resoldre qüestions impopulars als tribunals. Als anys

66
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
Com si fos per
designi, el mateix
dia que el Tribunal
Suprem dels Estats
Units revocava la
sentència de Roe
contra Wade, el
parlament alemany
despenalitzava
la publicitat de
l’avortament
seixanta Dunbar els advertia que cercar remei jurídic als problemes polítics
feia impossible de crear els vincles de confiança necessaris per a viure en
societat. Trobava irònic, per exemple, que els progressistes celebressin una
decisió del Tribunal Suprem que impedia a l’estat de Colorado de redistribuir
els escons dels seus representants malgrat comptar amb l’aval de l’electorat.
Els jutges consideraren que aquell pla violava l’esmena catorzena de la
constitució, la que anys a venir el mateix tribunal invocaria en el procés de
Roe contra Wade per a neutralitzar la legislació d’un altre estat, el de Texas
en aquest cas. “És aquesta l’autèntica veu del liberalisme?”, es demanava
Dunbar davant la sentència contra la redistribució d’escons a Colorado. A
parer seu, decisions com aquella no feien res més que aprofundir la distància
entre una institució i el seu cos constituent.
L’estranyament dels progressistes respecte de la massa del país degradada
per la globalització i ofesa de postres pel cosmopolitisme vinculat –aquella
enorme cistella de deplorables que costà la presidència a Hilary Clinton– els
dugué, ja d’ençà dels anys vint, a prescindir de l’aprovació popular en virtut
d’una superioritat moral i intel·lectual que negava qualsevol integritat als
oponents. Avui, a banda i banda de l’espectre polític, la confrontació pren
l’aspecte d’un fonamentalisme cada vegada menys matisat. Si fins aquí
eren els demòcrates que, en la qüestió de l’avortament i en altres, oposaven
la legislació al populisme, ara són els republicans que es vanten d’oposar
l’estat de dret a una majoria “moralment desorientada”. Divendres Mitch
McConnell, el líder de la minoria republicana al congrés, va declarar: “Milions
d’americans s’han passat mig segle resant, manifestant-se i treballant per
les victòries històriques d’avui a favor de l’estat de dret i de la vida innocent.”
Com si fos per designi, el mateix dia que el Tribunal Suprem dels Estats
Units revocava la sentència de Roe contra Wade, el parlament alemany
despenalitzava la publicitat de l’avortament. Encara és aviat per vaticinar el
futur de la legislació progressista al cor d’Europa a mesura que el conservadorisme
guanyi terreny, però els canvis als Estats Units podrien servir com
a orientació de tendència. Ara, al marge de les opinions particulars sobre la
interrupció de l’embaràs, convindria no perdre de vista que, en l’aspecte
formal, allò que denunciaven White i Rehnquist el 1973 coincideix a grans
trets amb allò que denuncien els polítics independentistes a Catalunya. De
la mateixa manera que Roe contra Wade afeblí el poder legislatiu dels estats,
els partits espanyols han esbudellat la funció de la cambra catalana amb
reiterades denúncies d’inconstitucionalitat. Judicialitzant la política han
aconseguit de guanyar als tribunals allò que no podien guanyar a les urnes.
El dret no és cap substitut de la mobilització popular, com reconeixia divendres
tot un paradigma de l’establishment com McConnell. Quan arribin
les sentències europees sobre el judici de l’altre Tribunal Suprem, seria un
error històric considerar el plet tancat i persistir en la col·laboració amb
un govern que, progressista o conservador, utilitza els tribunals per privar
d’iniciativa el govern autonòmic i ampliar la distància entre els catalans i
els seus representants. D’ençà del Primer d’Octubre el problema més greu
de l’independentisme és la separació com més va més gran entre els líders
i els seus electors.

67
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
AVORTAR: L’ALTRA CARA DE LA PEL·LÍCULA
Qualsevol que hagi estat
dona alguna vegada ha
estat educada de ben
jove en el terror sexual i
en l’altre terror, el d’un
embaràs no volgut
Hem crescut amb els Estats Units ficats a les cases. Ja m’enteneu: no podríem
dir el mateix de Suècia, Andorra o Madagascar. Les ficcions nord-americanes
ens entraven pertot arreu, les seues tribulacions ens deixaven a l’imaginari
tot un repertori de frases fetes: aquest és un país lliure!, té assegurança
mèdica?, soc ciutadà americà i conec els meus drets! Per això, cada vegada
que ens n’arriba alguna realitat noticiada, el cap ens porta tal o tal film de
“la terra de les oportunitats” que ens la recorda, que l’havia prevista, que
en parlava, que la retratava.
Doncs amb la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units sobre l’avortament,
la primera pel·lícula en què vaig pensar va ser Never Rarely Sometimes
Always (‘Mai, gairebé mai, algunes vegades, sempre’, 2020), que segueix una
noia de disset anys d’un petit municipi de Pennsilvània en el periple per a
poder avortar, des de la metgessa de proximitat que l’encamina a parir i donar
en adopció la criatura, fins a l’acompanyament que troba a les clíniques de
Nova York, caixa cobri, durant el temps que s’allarga el procés. Entre l’una
realitat i l’altra, l’un segle i l’altre, un trajecte en autocar –322 quilòmetres,
diu Google, 3 hores i 21 minuts per carretera– inclòs un transbordament.
I em va vindre al cap aquest film perquè també pot passar a la inversa,
que les ficcions llunyanes i nord-americanes ens recordin realitats d’aquí
mateix. Sense pensar gaire, mentre me’l mirava, se m’acudien sinopsis de
possibles pel·lícules per l’estil de quilòmetre zero: una noia de l’Aran ha de
baixar dues vegades a Lleida per poder avortar quirúrgicament, fent malabarismes
per mantenir la decisió en privat durant els tres dies de “reflexió”
–de patiment afegit– obligats per llei; o una jove ebrenca que, davant
l’objecció de consciència dels metges de l’hospital que li toca, la deriven a
Tarragona o a Barcelona –i aquesta, o l’altra, podrien reflectir de passada
una segona denúncia social i paral·lela: el transport públic com a obstacle
de més a més, sota el risc de perdre les hores concertades. I aquestes dones
encara serien unes privilegiades al costat d’una andorrana que arribaria a
Barcelona en ambulància, ja inconscient, per un embaràs que al seu país li
hauria costat la vida.
Un avortament és el final d’un trajecte que va d’A fins a B. Els policies de
la moral, que en el fons són uns capcalents, consideren que el punt A és el
pecat que porta la penitència, essent les pecadores unes marranes que s’han
deixat portar per la libidinor –o han provocat la libidinor d’un home– i després,
passada la febrada, els vénen els plors. L’altra creença és que aquestes
marranes tenen l’avortament com un mètode anticonceptiu més, i txic-txac,
fora problemes i a continuar gaudint de la festa. Però en aquest guió hi ha un
forat monumental, heteropatriarcal: qualsevol que hagi estat dona alguna

68
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Justament d’una
sèrie estatunidenca
ve la frase que
“si els hòmens
es quedessin
embarassats, es
podria avortar
fins als caixers
automàtics”. En
poques paraules,
il·lustra de manera
gràfica com aquesta
qüestió tracta de
privilegis, de qui els
estableix i de qui en
gaudeix
Fotograma del film ‘Never Rarely Sometimes Always’ .
ELIZA HIRRMAN, 2020
vegada ha estat educada de ben jove en el terror sexual i en l’altre terror, el
d’un embaràs no volgut. I el que als pro-vida i pro-hòsties els desquadra la
teoria és que, davant d’un terror, no hi ha gaudi possible, perquè són contraris
en els termes: tema tancat per aquesta part.
En canvi, l’únic gaudi obligatori, probatori, d’aquest embaràs no buscat és
el d’un home. El coprotagonista de la pel·lícula que, anant bé, assumeix la
seua responsabilitat i no n’espera cap medalla. Malauradament, molts dels
embarassos no desitjats provenen de coits no desitjats, així com de xantatges
emocionals combinats amb enganys: “és que no confies en mi?”, “jo és que
amb condó no sento igual”, “tranquil·la, que jo controlo”, o, com presumia
un tiktoquer amb un youtuber per a tota l’audiència: “Dic a les noies que soc
estèril”, ha, ha.
D’aquesta banda, no han sortit gaires guions sobre xavals desesperats i
tancats al lavabo demanant-se què poden fer, què faran, com s’ho faran,
quan sigui el moment, per faltar a la feina, a classe, a casa. La majoria són
personatges que desapareixen de pla per continuar les seues rutines –a la
feina, al gimnàs, a la guerra–, mentre les coprotagonistes els estalvien el
“problema” de ser progenitors de ningú assumint unilateralment la por, el
dolor i el trauma.
Justament d’una sèrie estatunidenca ve la frase que “si els hòmens es
quedessin embarassats, es podria avortar fins als caixers automàtics”. En
poques paraules, il·lustra de manera gràfica com aquesta qüestió tracta de
privilegis, de qui els estableix i de qui en gaudeix. En aquest punt sempre surt
qui li agrada de recordar que també hi ha dones contràries a l’avortament,
com si naltros no fóssim tan filles de l’heteropatriarcat com ells: és de primer
de Barri Sèsam. El cas és que, mentre aquí veiem les barbes dels nostres veïns
televisius pelar, i mentre la ultradreta de l’estat espanyol ja està animant el
seu TC a escalfar a la banda, només voldria poder tirar endavant la pel·lícula
en fast-forward per veure’n l’únic final admissible, que és el que acaba bé: el
de la reconquesta dels drets perduts de les estatunidenques, que hi compto,
que l’espero, per poder prendre apunts sobre com es reconquereix un dret.

69
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
NÚRIA CADENES
LAMBÁN NO ÉS UN EXABRUPTE
El president autonòmic
de l’Aragó representa
les essències d’un
nacionalisme espanyol
que no sembla
presentable d’anar
pregonant obertament
però que queden dites...
i que el seu partit no
desmenteix
Hi ha aquesta possibilitat: considerar-lo com una mena de personatge, una
excentricitat, un aviam què ha dit ara, quina una en farà, la darrera atzagaiada
del bisbètic de torn, aliment de les tertúlies, etcètera.
La qüestió, però, que no hem de perdre de vista és que això que fa i que representa
ara el president de la comunitat autònoma de l’Aragó, aquest Javier
Lambán de la permanent injúria anticatalana, és expressió d’un corrent de
fons. Perquè llança pel broc gros exabrupte rere exabrupte, cert, però ell, i
el que ell representa, no és pas un exabrupte. Vull dir que no és un individu
extemporani, ni desubicat, ni fora del seu temps. No és un extravagant que
parla sense meditar. Si fos així, ja faria temps que haurien sortit els assenyats
del seu partit a desautoritzar-lo, a encarrilar-lo, a fer-lo rectificar.
No ha passat, és clar. No ha passat ni passarà.
Perquè el fet és que, per a expressar-se les essències, aquest seu vell nacionalisme
imperialoide sempre té a punt un Lambán, un Rodríguez Ibarra
(us en recordeu? Aquell altre atrabiliari president de comunitat autònoma
que les deixava anar de l’alçada d’un campanar i al qual van atorgar la Gran
Creu del Mèrit Militar “per la seva contribució i mèrits, treballs i accions fetes
i serveis distingits relacionats amb la defensa d’Espanya”). Són les pudents
essències que no sembla presentable d’anar pregonant obertament, però que
mira, que queden dites via el personatge de torn que representa el paper de
l’excèntric i que, tanmateix, el seu partit no desmenteix.
Tan ridícul i grotesc com ens pugui semblar. Tanta manifestació de la
perniciosa barreja de complex d’inferioritat i voluntat de domini com hi
puguem trobar. Que ben segur que hi deu haver dosis d’això i de més coses.
Però la qüestió clau, més enllà de les pulsions sòcio-psicològiques (no sé
si el terme existeix) amb què pugui coincidir, és l’altra: l’expressió d’un
pensament. D’una ideologia.
Ara el personatge en qüestió ha declarat que som supremacistes. Literalment,
que “els independentistes catalans són supremacistes”.
Anem a pams. D’entrada, ha dit “els independentistes”. I encara que sigui
un matís, també és significatiu. Perquè Lambán no es refereix a l’independentisme
com a idea, sinó a tots els independentistes catalans com a grup
humà al qual pretén marcar, estigmatitzar. Que ja és tota una manera de veure
les coses. Personalment, em costaria força saber com són els annexionistes
espanyols, per exemple. Ben mirat, ni tan sols sé si “són”. Vull dir que n’hi
deu haver de moltes menes, no, senyor Lambán? En fi.

70
vilaweb.cat
Divendres, 1 de juliol de 2022
MAIL OBERT
NÚRIA CADENES
Perquè Lambán no es refereix a l’independentisme com a
idea, sinó a tots els independentistes catalans com a grup
humà al qual pretén marcar, estigmatitzar. Que ja és tota
una manera de veure les coses
Però després d’aquesta primera autodefinició de tota una manera de veure
el món, arriba l’altra, la grossa: l’insult. Que és més que un insult. Molt més.
Supremacistes, ha deixat anar. És a dir, que defensen el supremacisme, la
“ideologia que, per raons d’ètnia, de llengua, de religió o altres, propugna
la supremacia d’un grup d’individus i la segregació d’altres col·lectius”.
Supremacia, que és preeminència, domini sobre els altres. No és la primera
vegada que empren el terme en contra nostra, certament. D’un temps ençà,
els més diversos representants de l’agressiu nacionalisme espanyol hi són
abonats amb frívola o conscient alegria (d’un temps ençà: des que veuen
amenaçat el seu domini per l’espectacular creixement, a Catalunya, de la
voluntat d’independència). Tant s’hi han dedicat, de fet, que ara que ho
tornem a llegir en boca d’un president autonòmic del PSOE potser ni tan
sols ens acaba de sobtar.
I crida l’atenció, per exemple, que els periodistes que entrevistaven Lambán
no li preguntessin, quan li van sentir la barrabassada, jo què sé, si sap què
significa aquest terme, o si no s’ha aturat a pensar en les conseqüències de
banalitzar-lo, o, fins i tot, en quins fets se suposa que sustenta una afirmació
tan greu. Un insult tan greu.
Perquè és gravíssim.
I segurament no cal que ens esforcem ara a defensar-nos de la barbaritat
que ens pengen com si fos una simple llufa. De vegades, quan t’entretens a
intentar argumentar contra barrabassades d’aquesta mena (que si els independentistes
són supremacistes, que si volen entre els núvols per a congriar
les tempestes i escampar la dissort al món, que si tenen el nas de ganxo), no
fas sinó perpetuar-les en el temps. Prou que se sap i que es demostra que
el moviment independentista és justament el contrari del que els Lambans
de torn prediquen, i que, justament també, s’ha d’encarar amb un nacionalisme
espanyol que es fonamenta en la dominació política i en la negació
de l’existència de les nacions que obliga a romandre tancades a l’estat que
el representa. La qüestió, en aquest cas, és no deixar passar aquesta injúria.
No creure que és cosa d’un personatge o d’un altre, més o menys grapallut
en les formes, l’excepció singular que de tant en tant es manifesta, sinó
entendre que les seves preteses “relliscades” o “sortides de to” expressen
en realitat el corrent de fons de l’agressiu nacionalisme espanyol.
I per això reclamar que el tal personatge rectifiqui. Que l’obliguin a rectificar.
Que ja sabem que no ho faran, ni l’un ni els altres, però que és el nostre dit
el que ha d’assenyalar.

LA FOTO DE LA SETMANA
Aitana Mas esdevé vice-presidenta
La vice-presidenta del Consell i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Aitana Mas,
durant l’acte de lliurament de la cartera de mans de la seva antecessora en el càrrec, Mónica Oltra.
FOTOGRAFIA: Kai Försterling