Com podem estalviar benzina?

44
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
els principis més bàsics de la convivència
per la possibilitat que t’acusen
d’alguna cosa? Aquest és un discurs que
em sacsa des del punt de vista d’això de
les famoses senyes d’identitat que ha
manejat aquesta comunitat autònoma.
S’ha alimentat un odi visceral als veïns.
Un odi que no té més justificació que
l’enveja i, tanmateix, s’han atiat uns
senyals d’identitat per allunyar-nos-en.
Els bous al carrer, les ofrenes i la mare
que els ha parit, que ens converteixen en
un poble ibèric. Un neandertal a la teua
terra. I torne al principi. El regionalisme
no és el pas previ al valencianisme. No.
És una actitud contra el valencianisme. I
això impedeix que jo puga connectar-me
amb la meua personalitat autèntica i, per
tant, construir ponts. Això és el que s’ha
fet. Conscientment o inconscient. Jo no
em reconec. Sóc un estrany per a aquest
poble, no puc sentir-me faller ni moltes
altres coses. I no és que vulga ser el més
fi del barri.
—Quina sensació us fa veure que Vox,
l’extrema dreta, en definitiva, siga a les
institucions?
—Aquesta gent naix del fracàs de les
polítiques anomenades d’esquerra. En
aquest país l’esquerra va aprendre de
Goebbels que una mentida quan es repeteix
moltes vegades acaba consolidant-se.
I de tant que algú repeteix que
és d’esquerres, que és d’esquerres, que
porta la veritat i la revolució i el progrés,
un acaba pensant que Felipe González és
com Pancho Villa. Cal plantejar-se d’on
venen els vots de la gent d’extrema dreta.
Evidentment, l’amo del cortijo té un vot,
ara els cortijeros sí que voten i voten l’amo
del cortijo. Això és estrany, no? No pots
dir que som uns desesmats i uns canalles.
Passa que estaven farts de tanta mentida.
De tant d’immobilisme, i creuen que
l’últim que arriba, i els diu que ho farà
millor, és el que val. Creure avui dia que la
justícia social es fa amb una redistribució
de renda basada en… això em sona com
el conte de la Caputxeta. No m’ho digues
més, no vull saber-ne res més. Les grans
mentides funcionen, com ara la terrible
guerra d’Ucraïna, que és una vergonya
mundial. Tornem al crit armamentista
i al militarisme. Ja ens hem oblidat de
totes les filosofies i tots els esforços per
a construir una pau estable. La bogeria de
la venda d’armament. Com que no tenim
obra pública, el negoci són les armes a
més de les indústries negres que per raó
d’estat no es publiquen.
—Heu parlat de Joan Fuster. El vàreu
conèixer bé.
—Que no me’l toquen [riu]. Pense que era
un dels amics de Fuster. N’he gaudit moltíssim.
De Fuster m’ho crec tot. Aquells
que hem tractat Fuster diferenciem entre
l’obra i la conversa. I no saps quina és més
enriquidora. L’impacte que et deixa la
seua conversa és tan inesborrable que no
pots sinó dir que vull ser com ell de major.
Fuster és el personatge clau del segle
XX. Immortal. Sobretot per a identificar
allò que sí que són els autèntics senyals
d’identitat del valencianisme. Eixa persona
culta, erudita, estudiosa, crítica
fins a la negació de la pura evidència…
I profundament amorós i entranyable
amb la seua terra i amb la seua gent. És
un còctel explosiu. Emocionalment i
racional. És incombustible. Va renunciar
a viure a Barcelona on hauria sigut una
gran estrella. I a Sueca, sempre les portes
obertes als amics.
—Després de deixar la política tornàreu
a l’advocacia i després heu fet carrera
judicial, però també heu treballat en
cooperació internacional per a la Comissió
Europea.
—És on més he gaudit. M’he obert a uns
escenaris que m’eren desconeguts. Com
a director d’un programa de cooperació,
he viscut uns quants anys al Paraguai.
Els meus camps eren la modernització
de l’estat i els sistemes penitenciaris. A
Haití, a les eleccions, vaig treballar per
a l’ONU. He après que hi ha escenaris i
fronteres que oxigenen. L’última experiència
ha sigut brutal, perquè he treballat
a Algèria en qüestions d’islamisme, i
Des de l’Armada Invencible,
Espanya no ha fet política
exterior, no sap què és
encantat. M’he deslliurat de les pors que
tenim i he vist els lligams tan forts que hi
ha al voltant del Mediterrani. La nostra
segona pàtria natural. Primer els Països
Catalans i després, el Mediterrani. Tenim
més lligams amb ells que amb gallecs,
andalusos i extremenys.
—El govern espanyol no ho acaba de
veure això, darrerament.
—Des de l’Armada Invencible, Espanya
no ha fet política exterior mai més. Ni sap
què és. La clavada pota de Sánchez amb la
qüestió del Marroc i el Sàhara demostra
que és la política exterior. Fa pànic. La
política i l’economia no poden deslligar-se
i encara que fos per a mantenir el
gas algerià és l’última cosa que havien de
fer. Que ho facen a canvi de Ceuta i Melilla
és per a pegar-se un tir. La madre patria a
l’Amèrica Llatina… El que ha fet Obrador
a Mèxic és el que s’espera. Tu saps l’espoliació
de les multinacionals espanyoles
per tot Llatinoamèrica! Espanya només
sap esprémer allà on va.
—Què és el País Valencià?
—[Pensa.] Què és? [Riu.] Una realitat demanant
un futur i una exigència d’acord
amb eixa realitat.