Com podem estalviar benzina?

40
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
Hi ha algun valencià amb
sentit comú que vulga ser
murcià en compte de català?
cara confiava que les persones no fossen
tan miserables, que no hi haguera una
renúncia explícita. Però n’hi va haver. I,
hi insistisc, malgrat aquestes paraules,
no hi ha rancúnia.
—A l’acte de Correus, el president Lerma
va dir que el retard en l’aprovació de
l’estatut havia estat per la mala maror
originada per la UCD… Això no és el que
dieu vós.
—Jo dic que s’ha fet un mite justificatiu,
una coartada de la batalla de València.
Siguem honestos i contem la veritat. La
batalla de València tenia una importància
mínima, absolutament gestionable.
Qui eren els protagonistes? Quatre ties
maries, entranyables i nostres, i quatre
gats fatxes jugant a almogàvers que no
molestaven ningú. A mi no em molestaven.
Malgrat tot el que s’ha dit, això és
una epopeia com quan la gent parla de
terrorisme i de violència. Sí, la violència
sempre és dolenta i no és bona, i és un
acte incívic. Però voleu dir que no hi ha
batalla de València en els quatre decennis
posteriors? O és que el moviment fatxa es
va desarborar amb l’estatut i València és
una ciutat que no té una extrema dreta
sempre en les seues manifestacions?
—A qui afavoria que la batalla de València
s’engrandís o es convertís en mite?
—Afavoria el col·lapse del projecte
polític del consell. Era un míssil destinat
a impedir els tràmits que atorgava la
constitució. Nosaltres, amb l’esperança
d’una transició que crèiem que era
verídica, reclamàvem la taula i el procés
constituent valencià paral·lel al de l’estat.
Això eren les quimeres i les utopies
de la ruptura. Ens férem polítics i ens
adaptàrem a la realitat del títol vuitè de
la constitució. Per tant, com que no érem
nacionalitat històrica, perquè el País Valencià
no s’havia pronunciat mai en favor
d’una autonomia d’una manera democràtica,
havíem de “passar l’examen”. En
eixe passar l’examen és on hi havia els
impediments. No hi havia una voluntat
real. La tenia jo i la tenien uns quants que
crèiem en allò que fèiem. La batalla de
València naix com una expressió de rebel·
lia testimonial dels franquistes postergats
pels resultats democràtics. Quatre
gats. I amb un desconcert enorme sobre
quin és el seu valencianisme. Les entitats
que fan costat a la batalla de València són
totes entitats del franquisme, residuals.
—Però exercien la violència. Vós la sofríreu,
el batlle Pérez Casado, també i,
segons els estudiosos, tenien una mena
de suport tàcit de la policia.
—No puc negar els testimonis, la crema
de senyeres… Jo les vaig patir, sí. Hi ha
una foto molt expressiva del Palau de la
Generalitat assetjat per eixos almogàvers
que cridaven “som valencians i no
catalans”. Els uixers del palau tenen la
porta oberta i no es llança ni una pedra.
És una violència cridanera, una violència
contra la senyera, però durant molts
mesos la batalla de València és més una
propaganda en els mitjans de comunicació,
concretament a Las Provincias o
a Levante, que un fet real. Us demane
que mireu les entitats que sostenen les
reivindicacions de la batalla de València.
Són entitats que han desaparegut. Amb
tot, eren l’únic element per a aturar un
Consell que despertava unes adhesions
i unes voluntats de fer país que eren absolutament
imparables i ingovernables.
—Quan ara es parla de l’estatut del 1982
també es parla de consens. És un mite?
—No. És una fórmula justificativa. Jo
ja fa anys que manifeste la meua dissidència
de les fórmules de consens. No
hi crec. Crec que el consens és contrari
al pluralisme polític, i fins i tot a la vitalitat
democràtica. Al consens li passa
com als pesticides en la biosfera, maten
la biodiversitat. Consens és que les majories
socials i polítiques apliquen unes
regles del joc i que qui no les compartisca,
que no hi participe. Si vols jugar, has de
renunciar a tots els objectius. L’estatut
naix d’eixe consens, és clar! Però no és
mateix el consens que el pacte polític. Jo
entenc el pacte polític i l’accepte, perquè
en política, cal pactar. El consens és
una perversió perquè és una renúncia al
projecte polític. I en qüestions nacionals,
els projectes polítics són molt delicats,
extraordinàriament febles i sensibles.
—Què voleu dir?
—El nacionalisme no es defensa per uns
vots, perquè avui ens gitem espanyolistes,
però demà, quan ens despertem, ja
hi haurà una àmplia majoria nacionalista
i serem tots nacionalistes. Cal una evolució,
com passa amb els irlandesos o els
escocesos. I és el que passa a Catalunya.
Per tant, quin consens es vol trobar sobre
un projecte polític? Renunciar, per
exemple, al nom del país, no és pactable,
perquè darrere l’expressió “País Valencià”
hi ha tot un projecte polític mobilitzador.
A llarg termini, és clar.
—El lema oficial de la celebració és
“Quaranta anys fent país”.
—[Riu.] Mireu, us rep perquè sou molt
amables, però no sé per què gasteu el
vostre temps parlant amb mi.