Com podem estalviar benzina?

38
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
JOSEP LLUÍS ALBINYANA
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Josep Lluís Albinyana (València,
1943), va ser president del Consell
del País Valencià, l’equivalent a
la Generalitat provisional, entre
els anys 1978 i 1979. Van ser quatre-cents
dies que van començar amb
il·lusió, però que van acabar
amb la constatació que Espanya
no deixaria mai que
el País Valencià tingués un
estatut d’autonomia ampli i
amb totes les competències
desplegades.
Albinyana va descobrir molt
aviat que la UCD i el PSOE anaven
a l’una per a lligar curt les
esperances d’un autogovern
sense complexos. El president
Albinyana, com encara li diu
tothom, va penjar la senyera sense el
blau al Palau de la Generalitat. En aquesta
entrevista no es mossega la llengua i
recorda alguns dels episodis més durs
d’aquells anys, les renúncies i alguna
traïció.
Quan va deixar la política tornà a la seua
carrera de jurista, primer com a advocat
i després com a jutge. Ha estat jutge de
vigilància penitenciària i magistrat a
l’Audiència de Barcelona. També ha fet
tasques de cooperació internacional per
a la Comissió Europa. Ara ja està jubilat i
va acceptar de ser el candidat d’Esquerra
Republicana a les eleccions espanyoles
del 2019.
—Per què no vàreu anar a l’acte de celebració
del quarantè aniversari de l’estatut?
—No vaig mai a actes d’aquests. No m’hi
sent concernit. No tinc una vinculació
personal, afectiva ni institucional amb
les institucions actuals. Com a ex-polític
no m’hi sent representat. No us puc ser
més sincer.
El País Valencià i les Illes no tenen cap altra
possibilitat que continuar a l’òrbita de
Catalunya
—Quaranta anys d’estatut. Hi ha res a
celebrar?
—Per a aclarir-nos, Fuster deia que hi
ha una evolució que fa molta gent, que
primer és valencianista, després regionalista
i, en acabat, catalanista. Crec
que ací Fuster es confonia. L’afirmació
és equívoca si s’interpreta com una progressió
aritmètica d’unes seqüències
que se sumen i evolucionen. I no és així.
Són estadis antagònics que rivalitzen i
que s’enfronten. Ser regionalista no és
ser valencianista. Manegen valors molt
diferents i no complementaris. Jo no tinc
res a celebrar amb aquest estatut perquè
considere que és fruit de la vocació
regionalista dels autors. I tampoc no
estic agraït amb cap dels quaranta-un
parlamentaris que el van parir.
—Per què?
—Eixe desviament el sent com una bufetada.
No a mi, personalment, sinó a tota
la gent que va donar suport a una petició
autonòmica tan forta i tan explícita. No
és rancúnia. Aquella gent s’excusen en
la batalla de València, que és un drama
engrandit i aprofitat per a justificar allò
que van fer. Ells volien que
fracassara la petició autonòmica
que havien fet,
per exemple, el 99% dels
ajuntaments.
—Quan dieu “ells”, a qui
us referiu?
—Als partits polítics espanyolistes.
Hi ha tres
responsables. PSOE, PP
o UCD i Partit Comunista.
Ningú no els pot rentar la
cara. I hi ha persones significativament
més responsables. Emilio
Attard, com a cap de l’oposició; Ruiz
Mendoza, com a president del plenari; i
Antonio Palomares, com a representant
del PCE.
—En quin moment us adoneu que la
batalla del 151 es perdia?
—Tard. Va ser el moment que es van
destapar les cartes de la transició. Va
haver-hi un fet claríssim, que va ser
com la caiguda del cavall de sant Pau, i
és quan aproven la llei de referèndum. Jo
encara pensava que no tindrien el cinisme
d’aplicar-la amb efectes retroactius,
perquè les peticions autonòmiques ja
s’havien presentat. Però l’abandonament
del Consell que fa el PSOE i la passivitat
dels parlamentaris del PSOE i la UCD
per a reclamar el referèndum autonòmic,
el fet no protestar gens, ho deixa tot en
evidència. És la clau. I malgrat això, jo en-