Com podem estalviar benzina?

34
ANNA N. SCHLEGEL
vilaweb.cat
Divendres, 17 de juny de 2022
ANDREU BARNILS
Anna N. Schlegel (1968) és una
de les altes directives de Silicon
Valley. Nascuda a Olot, Anna Navarro
Descals (Schlegel és el nom
de casada) és una de les darreres
distingides amb la Creu de Sant Jordi. En
aquesta entrevista feta per Zoom, Schlegel
ens explica com es passa d’estudiar
filologia alemanya a guanyar el premi de
Dona de l’Any a Silicon Valley el 2018, de
la seva patent en intel·ligència artificial,
de les raons del seu independentisme
desacomplexat, de la seva infantesa a
Olot i Girona i del seu dual ambient familiar.
—Qui era la vostra mare, la senyora
Descals?
—La meva mare és artista, pintora. A
casa seva tenien la fàbrica Ros (metal·lúrgia),
can Descals (menjar) i ca l’Hostench
(paper). Molts empresaris. Mon pare era
enginyer industrial de la Nestlé. I després
el van destinar a Girona, que és quan ens
vam traslladar tots. Cap d’operacions,
el pare anava amb un beeper (cercapersones).
El dissabte li trucaven que anés
corrents a la fàbrica. A mi m’agrada molt
anar amb ell a veure com funcionaven
les màquines i entrar dins les màquines.
Del meu pare, en veia la part matemàtica
i química. Anàvem a mirar el pH de
l’aigua dels rius de Girona. I amb la mare
recordo agafar autobusos i anar a Suïssa,
a Art Basel, per veure art. Ens hi podem
passar hores, encara avui, a Londres,
San Francisco. Sóc la germana mitjana.
Hi ha un germà més gran, dissenyador
industrial a Girona. I el meu germà petit
és comptable.
—El pare, Navarro, era nascut on?
—A Barcelona, de pares de Cartagena i
Múrcia. Vaig veure les dues parts de la
família: la catalana i la del sud d’Espanya.
I entendre per què havien vingut a Catalunya,
tot el que varen passar. Vinc de
gent que ha pencat molt per sortir-se’n.
A casa només parlàvem català. Sempre,
també amb el pare. I l’àvia el parlava.
L’avi no, i jo no ho entenia gaire, però
era com jo practicava el castellà de petita.
Era d’aquelles persones que no el van
parlar. Però per tots dos cantons, tothom
se sent molt català i ens estimem molt
Catalunya.
—Catalanistes, a casa?
—Sóc d’Olot.
—Ha! L’Anna Navarro és independentista?
—Sóc independentista, i em sembla que
ja ho sap tothom. No és cap sorpresa.
—Per què ho sou?
—Vaig créixer entenent i veient que Catalunya
és preciosa, amb gent molt pencaire,
unes tradicions bestials, una història i
una cultura àmpliament rica, amb grans
valors humans. Ara de més gran he anat
veient la disminució de recursos per als
catalans, la falta de polítiques en molts
aspectes. Podríem tenir la millor sanitat,
Podríem tenir la millor
sanitat, les millors
escoles, universitats,
carreteres, transport
públic... Però tot sembla
una gran lluita
les millors escoles, universitats, carreteres,
transport públic... Però tot sembla una
gran lluita. Vàrem veure el Primer d’Octubre.
I l’espionatge és molt preocupant.
I les multes. Jo als polítics els dono molt
de mèrit, perquè els ho fan molt difícil.
No poder votar, per exemple, em sembla
un punt molt important per a arribar a
la veritat. Es deixa fer a molts països del
món. Ho veig tot complicadíssim i molt
més per als milers d’afectats. També veig
massa partits polítics per a un país tan
petit. Però ja et dic, que des de fora és
molt fàcil opinar. Potser els que som fora
ho veiem tot d’una manera molt diferent.
Quan ets fora potser et veus més valent