Armament rus. Una indústria que fa aigües

4 - 10 DE JUNY DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
ARMAMENT RUS
UNA INDÚSTRIA QUE FA AIGÜES
ELS EUA I LA XINA APROFITEN LA GUERRA PER AGAFAR
AVANTATGE EN LA FABRICACIÓ D’ARMAMENT

2
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
SUMARI
4 - 10 DE JUNY DE 2022
PORTADA
ENTREVISTES
Armament rus: una indústria que fa aigües. Els EUA i la Xina aprofiten
la guerra per agafar avantatge en la fabricació d’armament
Per Terrence Guay.
Albert Serra: “El cinema no m’interessa”
Per Andreu Barnils.
Jules Boykoff: “Com més oposició hi hagi als jocs, menys probabilitats
que el COI seleccioni la candidatura”
Per Josep Rexach Fumanya.
REPORTATGES
ANÀLISI
Rut Carandell: “Oblidem que la sentència del 25% es va dictar per inacció de la
Generalitat”
Per Josep Rexach Fumanya.
El cas insòlit d’un guàrdia civil de l’1-O que persegueix un català indignat a París
Per Arnau Lleonart Fernàndez.
El contraatac de Tamara Carrasco: com ho pot fer pagar a Espanya?
Per Josep Casulleras Nualart.
Ja hem protestat molt: i ara, què?
Per Jordi Goula.
La justícia espanyola escanya el Catalangate
Per Josep Casulleras Nualart.
Rufián i l’estigmatització de Puigdemont: història d’una trajectòria
de quatre anys
Per Josep Casulleras Nualart.
OPINIÓ
La patacada de Borràs i el destí amarg de la fornada rupturista
Per Ot Bou.
Manuel Valls o com l’autoritarisme pot destruir una persona fins i tot
més enllà de la política
Editorial de Vicent Partal.
Llegir a contrapèl
Mail Obert de Joan Ramon Resina.
Tu què vols, parlar català o que et curin?
Mail Obert de Marta Rojals.
Informació és poder
Mail Obert de Julià de Jòdar.

3
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
PORTADA
ARMAMENT RUS: UNA INDÚSTRIA QUE FA AIGÜES
ELS EUA I LA XINA APROFITEN LA GUERRA
PER AGAFAR AVANTATGE EN LA FABRICACIÓ D’ARMAMENT
TERRENCE GUAY
La guerra de Rússia a Ucraïna sacseja la indústria armamentística
mundial. Mentre els EUA i els seus aliats aboquen molts
diners a armar Ucraïna i Rússia té una sagnia de tancs i soldats,
hi ha estats d’arreu del món que repensen el pressupost
de defensa, les necessitats de material i les relacions militars.
Països que històricament han tingut nivells baixos de despesa
en defensa, com ara el Japó i Alemanya, es reforcen, mentre
que les nacions que compren la majoria d’armes a Rússia en
qüestionen la fiabilitat i el lliurament futur.
La meva investigació en aquesta àrea suggereix que, encara
que la guerra s’acabi, les repercussions per a la indústria mundial
de defensa i per als països amb empreses que dominen el
sector seran enormes. Heus ací quatre conclusions:
EFE/EPA/VASILIY ZHLOBSKY

4
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
PORTADA
1. Rússia en serà
el gran perdedor
L’argument principal de Rússia per a fer créixer les vendes
d’armes ha estat que són més econòmiques i més fàcils de
mantenir que no pas les occidentals. Per això, Rússia va fer el
19% de les exportacions mundials d’armes del 2017 al 2021,
tan sols per darrere dels EUA, que en féu el 39%.
Tanmateix, aquest argument pot deixar de ser eficaç per a
molts països, que han vist pèrdues i errades dels equips russos
a Ucraïna. Fins ara, els EUA calculen que Rússia ha perdut
gairebé un miler de tancs, almenys 50 helicòpters, 36 caces
bombarders i 350 peces d’artilleria, segons Business Insider.
Milers de soldats russos s’han mort, amb estimacions que van
d’uns 15.000 a uns 30.000, i Rússia encara no pot controlar
l’espai aeri ucraïnès.
La situació s’ha tornat tan greu que hi ha informes que diuen
que els comandants proven de preservar el material tot prohibint
que les tropes el facin servir per evacuar soldats ferits o
per donar suport a unitats que han avançat massa.
Les armes ofensives de Rússia també han estat decebedores: el
percentatge de fallades de míssils (els que no es van llançar,
van fallar durant el vol o van fallar l’objectiu) pot arribar a ser
entre el 50% i el 60% a causa de defectes de disseny i equips
antiquats o de baixa qualitat.
Aquestes dificultats, juntament amb el progrés lent de l’exèrcit
rus per assolir qualsevol dels propòsits declarats per Vladímir
Putin, han suscitat dubtes seriosos entre els clients tradicionals
de les exportacions armamentístiques. Rússia ven gairebé
el 90% de les armes a tan sols deu països, entre els quals hi
ha l’Índia, Egipte i la Xina.
A més, la capacitat de Rússia per a reemplaçar les pèrdues
d’equipaments ha estat obstaculitzada per les sancions
econòmiques, que impedeixen que hi arribin components
estrangers fonamentals, com ara les plaques de circuits. I és
gairebé segur que Rússia haurà de substituir el material militar
propi abans no n’exporti a l’estranger.
Això vol dir que fins i tot els països que volen continuar
comprant tancs i avions de caça russos hauran de fer cua
o recórrer a uns altres venedors per satisfer les necessitats
de defensa.
SERVEI DE PREMSA DEL MINISTERI DE DEFENSA D’UCRAÏNA, VIA AP

5
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
PORTADA
EFE/EPA/STR
2. La pèrdua de Rússia
és el benefici de la Xina
El país que probablement obtindrà més beneficis del desplaçament
de Rússia com a principal proveïdor d’armes és la Xina.
Aquests darrers anys, ha arribat a una quota del 4,6% del
comerç mundial d’armes, cosa que la situa en quart lloc, darrere
l’11% de l’estat francès. Alhora, set de les vint empreses
de defensa que van obtenir més ingressos per vendes al món
són xineses, cosa que indica les grans ambicions del sector.
Ara per ara, el govern xinès compra la majoria d’armes i vehicles
a aquests fabricants, però té la capacitat d’exportar més
productes militars a l’estranger. Per exemple, ja és el constructor
naval més gran del món, per la qual cosa el següent
pas natural és exportar més vaixells. La Xina amplia el paper
de nínxol en la tecnologia de drons i prova d’aprofitar la modernització
de la seva força aèria amb avions de construcció
pròpia per augmentar-ne les exportacions.
En aquests moments, tan sols tres dels quaranta importadors
d’armes més grans del món (el Paquistan, el Bangladeix i
Myanmar) compren la major part de les armes a la Xina. Però
això podria canviar si el país s’aprofita de la debilitat russa
per posicionar-se com a soci polític, econòmic i de seguretat
nacional fiable, un aspecte fonamental de la iniciativa de la
“nova ruta de la seda”.
La Xina no és capaç de suplantar les armes nord-americanes
i europees, que es consideren “de primera línia” per l’alta
qualitat i preu, però pot omplir el nínxol de mercat que dominaven
els fabricants russos, augmentar el paper de Pequín
com a gran exportador d’armes i obtenir els beneficis polítics
i econòmics que implica. Ara, un dels reptes més grans serà
demostrar que les seves armes funcionen bé en situacions de
combat real.

6
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
PORTADA
3. Els fabricants d’armes
americans també se’n
beneficiaran
Els fabricants d’armes nord-americans dominen la indústria
armamentística mundial i la guerra d’Ucraïna probablement
garantirà que continuï essent així durant un temps.
Les cinc companyies d’armes més grans del món són nordamericanes:
Lockheed Martin, Raytheon, Boeing, Northrop
Grumman i General Dynamics. De fet, la meitat dels cent
productors més grans d’armes tenen la seu als EUA. Vint són
europeus. Solament n’hi ha dos de russos, malgrat ser la segona
potència d’armes del món.
Les quantitats enormes d’armes que es transfereixen dels EUA
a Ucraïna mantindran ocupats els fabricants nord-americans
un cert temps. Per exemple, els Estats Units han transferit
aproximadament un terç del seu estoc de míssils antitancs
Javelin a Ucraïna, i l’empresa conjunta Raytheon-Lockheed
Martin trigarà entre tres anys i quatre a substituir-los. El paquet
d’ajuda de 40.000 de dòlars signat fa poc pel president
Joe Biden inclou 8.700 milions de dòlars per a reposar les
existències d’armes dels EUA.
L’augment dels preus de les accions de les empreses és un senyal
que els inversors creuen que la cosa continuarà anant bé. El preu
de les de Lockheed Martin ha augmentat més d’un 12% d’ençà
que va començar la invasió, i la major part dels guanys es van
obtenir immediatament després. Les de Northrop Grumman han
augmentat d’un 20%. Al mateix temps, el mercat de valors més
ampli, mesurat per l’S&P 500, ha caigut vora d’un 4%.
EFE/EPA/MARIA SENOVILLA

7
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
PORTADA
EFE/EPA/MARIA SENOVILLA
4. Més països seran
fabricants d’armes
L’altra cara de la moneda és que alguns països que depenien
d’uns altres per a cobrir les necessitats de defensa poden provar
de ser més autosuficients. L’Índia, que ha depès de Rússia per a
gairebé la meitat de les importacions d’armes aquests darrers
anys, s’adona que Rússia necessitarà la major part de la seva
capacitat de producció, o tota, per reemplaçar tancs, míssils,
avions i més armes usades o perdudes a Ucraïna, i que tindrà
menys sobrants per a exportar.
Això significa que l’Índia haurà d’obtenir peces de recanvi per
a vehicles i armes d’antics clients d’armes de Rússia, com ara
Bulgària, Geòrgia i Polònia, o bé construir una indústria de
defensa pròpia. A l’abril, l’Índia va anunciar que augmentaria
la producció d’helicòpters, motors de tancs, míssils i sistemes
d’alerta aèria precoç per compensar qualsevol possible reducció
de les exportacions russes.
d’aquests darrers anys per a construir la una base industrial
de defensa nacional pròpia.
El Brasil, Turquia i més països de mercats emergents també
han desenvolupat indústries de defensa pròpies durant les dues
darreres dècades per reduir la dependència de les importacions
d’armes. La guerra d’Ucraïna ho accelerarà.
Putin probablement no s’esperava fer capgirar el mercat mundial
d’armes amb el seu esforç per annexionar-se Ucraïna, ni
causar el declivi del sector armamentístic del seu país. Però
aquesta és solament una cara més del terratrèmol geopolític
que causa la seva guerra.
La preocupació sobre la fiabilitat russa també creix a l’Índia.
Al maig, va cancel·lar un acord de cinc-cents vint milions de
dòlars en helicòpters amb Rússia. Tot i que hi ha informes que
la pressió nord-americana hi va tenir un paper important,
també sembla que forma part de l’estratègia del govern indi
Terrence Guay és professor de negocis internacionals i director
del Center for Global Business Studies de la Universitat Estatal
de Pennsilvània. Aquest article va ser publicat originàriament a
The Conversation.

8
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ENTREVISTA
ALBERT SERRA
“El cinema no
m’interessa”
Entrevista al director, que ha presentat a Canes el seu
darrer film, ‘Pacifiction’, una reflexió sobre el poder
i la política contemporània
Albert Serra, dimecres al seu local de Barcelona. ADIVA KOENIGSBERG

9
ALBERT SERRA
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANDREU BARNILS
Albert Serra (1975), director i productor
de cinema, va presentar
la setmana passada el seu darrer
film a Canes. El film Pacifiction
és una reflexió sobre el poder i la
política contemporània per mitjà d’un
prefecte francès a Tahití que ha de gestionar
si el rumor sobre possibles proves
nuclears és cert. En aquesta entrevista
feta al local que Serra té a l’Eixample de
Barcelona, ciutat on viu, parla del film,
de la seva afinitat amb França (divendres
va rebre la distinció Chevalier de l’Ordre
de les Arts i les lletres de la República
Francesa), de la distància creixent entre
poderosos i manats que inspira el film,
però també parla de cinema, de per què
li interessa molt més la literatura, i de la
seva passió per Michael O’Leary, conseller
delegat de Ryanair.
—Us he sentit dir que aquest és un film
que explica el distanciament entre els
qui manen i els manats.
—Tot i que no m’interessa la política
en general, aquest tema en concret sí
que m’interessa: la diferència entre rics
i pobres ha crescut força, en especial
els darrers vint anys. Hi ha la gent que
pren les decisions (i no se sap ben bé on
és el poder, si a les empreses, als estats,
als governs) i després hi ha la resta de
la gent, els manats, els esclaus. Abans,
entre aquests dos, hi havia tot un gruix
de gent que feia la connexió entre ells. Els
funcionaris, els polítics, la burgesia. Una
gent que intentava de suavitzar aquest
forat, que ja s’intueix que sempre hi és,
perquè no fos tan acusat. Però de mica
en mica els últims anys es va veient com
això es va descosint. Hi ha descosits, hi
ha forats, i cada vegada més. De tal manera
que en aquest punt intermedi, cada
vegada hi ha menys gent que pugui fer
aquesta connexió. Molta burgesia –l’alta
no, però la gran majoria– es van tornant
com més va més pobres, i se’n van cap
allà, cap als esclaus. Els funcionaris, en
cas de pressions extremes i canvis en el
poder adquisitiu, veurem com acaben.
I els polítics, per salvar-se, tendeixen
a mirar cap a dalt, que viure a prop dels
rics escalfa més. Schröder treballant per a
Gazprom, Durão Barroso per a Goldman
Sachs. Al mig no hi ha ningú.
—Heu fet ara un guió amb diàleg? He llegit
que és el vostre film més accessible.
—Accessible no sé si seria la paraula.
Però sí, hi havia un guió, molt més extens
que en altres films meus. Hi ha un cert
argument sobre el prefecte. Al guió no hi
havia diàlegs, era com una novel·la, amb
un detallisme extrem sobre què pensaven
els personatges en cada escena. Escrivia
no el que deien, sinó el que pensaven.
Després, alguns d’aquests pensaments
eren transformables en diàlegs.
Tot i que no m’interessa
la política en general,
aquest tema en concret
sí que m’interessa: la
diferència entre rics i
pobres ha crescut força,
en especial els darrers
vint anys

10
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ALBERT SERRA
La gent no diu el que
pensa. I la pel·lícula sí
que reflectia que darrere
el personatge no acabes
mai de saber què el
mou, què hi ha, aquesta
incertesa psicològica
—Per exemple?
—Per exemple: “Ara vull lligar amb tu.
Potser me’l lligaré. El portaré a sopar,
l’Andreu. Anirem a beure alguna cosa
i potser s’anima.” La part de “ara vull
lligar amb tu” no es pot fer diàleg, però
“et convido a sopar”, sí. La primera part
serveix per a direcció d’actors i la segona,
per al diàleg. Com en la vida en general,
els pensaments dels personatges eren
força recaragolats. La gent no diu el que
pensa. I la pel·lícula sí que reflectia que
darrere el personatge no acabes mai
de saber què el mou, què hi ha, aquesta
incertesa psicològica. Això és el que fa
la pel·lícula extremadament ambigua,
interessant. Al costat d’aquesta pel·lícula,
totes les altres que podies veure són
pel·lícules didàctiques, per a nens petits.
A partir de l’ambivalència acaba sortint
una pel·lícula molt més interessant.
—El protagonista del film qui és?
—Un alt funcionari francès a Tahití.
Un prefecte. Aquí ho entendríem com
un delegat del govern. El més alt representant
de l’estat a Polinèsia. Allà
tenen un parlament i un president, com
aquí, però com aquí, l’estat es guarda
les competències militars, del control.
I aquest home es troba en aquest punt
intermedi, completament sol. I li sembla,
li han dit, hi ha rumors, que tornaran a
fer proves nuclears, i assaigs. Però no se
sap del tot. I com que el tema nuclear és
tan impopular, ell té por que l’estat faci
les proves sense dir-ne res. I ell, precisament,
el que ha de fer és la interacció.
ADIVA KOENIGSBERG

11
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ALBERT SERRA
ADIVA KOENIGSBERG
Ha de comunicar amb el poble aquesta
decisió i ha de vendre la decisió, com
s’havia fet en el passat.
—És una crítica als polítics?
—No. No és cap crítica. Per a les pel·lícules,
tenir idees és dolent. No serveix de
res i només simplifica les coses. Aquesta
pel·lícula ho demostra especialment. La
meva manera de treballar és dir que com
més idees tens, més simplifiques. En el
cinema d’autor es tracta de ser fidel a
la realitat, que sempre serà molt més
complexa, i no simplificar-la. Aproximar-se
a tota la seva complexitat, fins i
tot enriquir-la, i complexificar-ho amb
qüestions visionàries i conjuntar-ho
estèticament, que ja dóna una altra capa
amb l’objectiu estètic i formal. I aleshores
les connexions que en resulten no
són mai clixés. De fet, cap dels temes
que he tractat a les pel·lícules no m’ha
interessat mai. D’entrada, el cinema no
m’interessa.
—Perdó? No us interessa el cinema?
—No. M’interessa més la literatura.
—“Creadors, no mireu films, llegiu
llibres.” Werner Herzog.
—La meva vida privada, a banda de la
fabricació de les meves pròpies pel·lícules,
no té absolutament res a veure amb
el cinema. No vaig mai a veure pel·lícules.
Només als festivals. Quasi tota la informació
l’obtinc dels llibres. Del cinema sí
que m’interessa una cosa molt específica.
—Quina?
—L’evolució de les imatges. I específicament
les de cinema, que tenen, o
haurien de tenir, una particularitat que
les diferencia de les imatges d’Internet,
o altres formes, que és, per exemple, la
complexitat. La permeten. Si tu ets a casa
mirant una pel·lícula per una plataforma,
així que la imatge et planteja una dificultat,
pares o canvies. Si has de veure una
mica d’ambigüitat a les cares, en petit ja
La meva vida privada,
a banda de la fabricació
de les meves pròpies
pel·lícules, no té
absolutament res a
veure amb el cinema

12
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ALBERT SERRA
no es veu bé. Si el so et suggereix coses
contràries a la imatge, en petit tampoc ho
captes. Hi ha mil coses en què la pantalla
petita no serveix. I en això sí que hi estic
ficat. I crec que només som al principi
d’enriquir les imatges de cinema. Però
a part d’aquest aspecte específic, res de
la meva vida té a veure amb el cinema.
—En aquest film, de quina escena, de
quina complexitat, esteu més content?
—Hi ha una escena, que és la més estranya
de la pel·lícula, i que destrueix gairebé
tots els clixés, que és quan el prefecte és
amb una parella que sembla que té i li diu
que ella ha de succeir-lo i ocupar el seu
lloc, amb un llenguatge inversemblant,
absurd. I, no obstant això, és emocionant.
La raresa d’aquesta atmosfera en
aquest moment és completament única,
no s’ha vist mai a la història del cine.
Són atmosferes completament inèdites
i n’estic completament orgullós. Cada
pel·lícula meva en té alguns, d’aquests,
però aquesta en té diversos.
—Quina més?
—Uns retrats d’un militar estranys, amb
iconografia gai, amb un to lleuger, còmic
i tràgic que tampoc no crec que s’hagi vist
mai. L’obsessió és fer creure l’increïble.
Això es fa treballant amb els actors. I amb
les tres càmeres. Jo treballo amb tres càmeres.
El director de fotografia en porta
una. No hi ha assistent de càmera. Tots
es posen el seu trípode i la seva càmera.
I fem servir càmeres petites, només amb
zoom.
—Dieu que traieu la informació dels
llibres. En aquest film, de quin llibre heu
tret la informació?
—De l’autobiografia de Tarita Tériipaia,
dona de Marlon Brando. Una dona
del costat de Tahití. El fill de Brando
va matar el xicot de la filla, i la filla es
El cine no serveix per a
donar voltes sobre coses
a les quals altra gent ja
ha donat 70.000 voltes
ADIVA KOENIGSBERG

13
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ALBERT SERRA
va acabar suïcidant. Va haver-hi judici.
L’autobiografia està marcada per aquest
fet. I quan arriben els americans a filmar
pel·lícules a Tahití, per a ella és sinònim
de corrupció d’allò que era pur de Tahití.
Digues corrupció pels nord-americans
en un rodatge, digues corromput per la
presència dels enginyers francesos que
van arribar en massa, tots homes, milers
i milers, a l’illa. És aquesta idea del paradís
perdut, que queda corromput, també
amb l’ajuda dels habitants de l’illa.
—Quins serien els personatges corromputs
de l’illa?
—Curiosament, això, que ho vam filmar
(vaig filmar 540 hores), vaig veure
que era un tema que s’assemblava més
a coses que ja hem vist a sèries i altres
pel·lícules. Per tant, tota la temàtica de
corrupció, fora. Qualsevol cosa, qualsevol
imatge que remotament hagi vist, fora.
En aquest cas, per exemple, qualsevol
cosa que remetés a una idea de social,
problema social, conflicte social, automàticament
fora.
—Per què?
—Perquè ho hem vist 50.000 vegades i és
molt vulgar, és una cosa estúpida, i no té
cap sentit, i el cine no serveix per a donar
voltes sobre coses a les quals altra gent
ja ha donat 70.000 voltes. També vaig
mirar altres pel·lícules de l’actor Benoît
Magime, molt conegut a França. I qualsevol
moment que recordi una cosa que
ja havia fet, ni que fos per intuïció, fora.
Jo sóc l’equivalent
idèntic [de Tom Cruise]
en la tradició europea.
A mi em preocupa
obsessivament la forma
actors (la majoria francesos, una petita
part catalans)... El xoc crea una mena
d’innocència i fa que en el rodatge em
mogui més bé.
—Us he sentit comparar-vos amb Tom
Cruise.
—Ell va dir que no ensenyaria mai una
pel·lícula seva en una plataforma. Està
obsessionat amb la idea del gran espectacle.
En el seu cas, amb mentalitat
americana, l’espectacle és una cosa naïf,
optimista, de realització col·lectiva, que
no es preocupa per la forma sinó per la
tècnica. Ell té molt de respecte a l’espectador.
Dóna més del que rep. El 95%
de les pel·lícules volen fotre els calés
a l’espectador. Aprofitar-se’n. Ell vol
donar-li el màxim. Evidentment que se
sosté sobre una lògica econòmica, però
l’obsessió no és aquesta. Jo sóc l’equivalent
idèntic en la tradició europea. A mi
em preocupa obsessivament la forma.
La tècnica no tant com ell, i d’una altra
manera, com Godard, que als seixanta
va col·laborar amb les càmeres AtomOne
per fer-les portàtils, com els equips de
so. Jo ara sóc el primer del món que ha
filmat amb la Blackmagic Pocket, que
—I en directe paràveu?
—No. Al muntatge. Al directe no dic res.
No jutjo res. No m’interessa jutjar, no
jutjo res.
—Vau anar a Tahití a filmar?
—Sí. Però va haver-hi la covid, vam aturar,
i vam haver de tornar-hi una segona
vegada. I no m’agrada. A mi m’agrada
anar a llocs que no conec, i una vegada i
prou. El fet d’anar a un lloc nou, el xoc que
ens produeix a l’equip tècnic (la majoria
catalans, una petita part francesos), i als
ADIVA KOENIGSBERG

14
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ALBERT SERRA
és una càmera que només costa 2.000
dòlars o 3.000. Cruise és l’optimisme
americà, i la tradició europea és més
autocrítica, anticanònica, iconoclasta,
destruint el que hi havia abans. Ens
basem més en la introspecció i l’autocrítica.
—Us veieu filmant als Estats Units?
—A mi m’és igual. Jo vaig on em cridin.
Jo estimo els qui m’estimen. A veure, hi
ha gent que m’estima i jo no l’estimo.
Però jo només estimo els qui m’estimen.
—No heu estimat mai sense retorn?
—No! No m’ha passat mai. Per principis.
Ni a escala professional, ni personal,
ni social. A mi, exclusivament, només
m’agrada la gent a qui jo agrado. Al revés
pot passar. Que algú no m’agradi i jo
a ell li agradi. Pot passar. Però intento
d’evitar-ho, també. Perquè és una forma
d’injustícia. I no m’agrada.
—Per què teniu tendència pel món francès,
darrerament? Els tres darrers films,
amb actors francesos i en francès.
—Diners. És on hi ha els diners. Jo sempre
he estat un gran admirador de la
cultura francesa. No tant del seu sistema
polític, però sí de la cultura. I ells són molt
respectuosos amb la cultura, en especial
amb el cinema d’autor; tenen tradició, hi
ha hagut afinitat natural.
—A canvi, us voldran fer seu. Albert
Serra, cinéaste français.
—A mi m’és igual. Jo sóc d’allà on em
permeten treballar.
—Heu fet films en català i francès. I en
espanyol?
—Encara no s’ha donat la casualitat.
Ara faré una pel·lícula sobre toreros, i
segurament serà en espanyol. No es pot
dir el nom dels toreros, encara, perquè
són contractes amb gent molt famosa.
Jo sempre he estat un
gran admirador de la
cultura francesa. No
tant del seu sistema
polític, però sí de la
cultura. I ells són molt
respectuosos amb la
cultura, en especial amb
el cinema d’autor; tenen
tradició, hi ha hagut
afinitat natural
per tota la gent que ha de fer coses grans
i compromeses, si s’ha d’arriscar, això
és un llast. La gent acaba tenint una tendència
més conservadora, en família: no
facis això, no facis allò altre.
—Picasso va tenir fills. Hi ha militars
que arrisquen la vida, amb fills.
—Tampoc hi he pensat gaire. No és una
cosa que em plantegi. Però sí que es podria
dir que aquest grau de radicalisme
que he tingut per fer coses hauria estat
impossible. D’entrada, econòmicament,
no seria raonable.
—Per anar acabant, us demanaria recomanacions
de films, però dieu que
no en mireu. Quin llibre us ha interessat
darrerament?
—Com que estava tan cansat de la
pel·lícula, llegia coses una mica més
superficials. Per exemple, dues biografies
del modista Karl Lagerfeld, que han
sortit ara, és un personatge que em fascina
molt. M’agrada la seva filosofia de
vida. Extremadament original. Una vida
de somni. Això és el que m’influencia
per a les pel·lícules: la gent que admiro.
Sóc un gran fan de Michael O’Leary, el
CEO de Ryanair. Tinc sis llibres sobre ell.
Dec ser l’única persona al món que té
sis llibres sobre ell. És una personalitat
molt interessant. La cosa que més em
fascina és que aquest home ha insultat el
primer ministre d’Irlanda, els ministres
de transport de la Unió Europea, fins i
tot caps d’estat. Els ha dit de tot. I resulta
que és en un negoci ultraregulat, que
depèn de concessions públiques. I a part
d’insultar-los, ha creat la companyia
més gran d’Europa, la que transporta
més passatgers. Més que Lufthansa, Air
France en un negoci ultraregulat. Això té
cap explicació racional en el teu cap?
—Teniu quaranta-sis anys. Tindreu
fills?
—No, perquè com es veu a la història,

15
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ENTREVISTA
JULES BOYKOFF
“Com més oposició hi hagi als jocs,
menys probabilitats que el COI
seleccioni la candidatura”
Entrevista al professor associat de ciències
polítiques a la Pacific University d’Oregon i teòric
de l’antiolimpisme

16
JULES BOYKOFF
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
moviment olímpic que continuen essent
actuals.
L’antiolimpisme és un moviment
que ha arrelat, en nivells de força
diferents, a les ciutats on s’han
volgut organitzar uns jocs olímpics.
En alguns casos s’aconsegueix el
propòsit, en alguns altres no. Però és un
fenomen que aquests darrers anys ha
crescut, alhora que augmentava la sensibilitat
per la sostenibilitat i la crítica a la
globalització. Ho veiem ara a Catalunya,
on la plataforma Stop JJOO s’ha creat
expressament per evitar que el govern
català porti els Jocs Olímpics d’Hivern
al Pirineu el 2030.
Un dels exponents més destacats i escoltats
per l’antiolimpisme és Jules Boykoff,
ex-jugador de la selecció olímpica de
futbol dels EUA. Actualment és professor
associat de ciències polítiques a la Pacific
University d’Oregon i ha escrit i teoritzat
a bastament sobre la joia del COI.
—Quan vau començar a ser crític amb
els jocs olímpics i per què?
—La meva recerca acadèmica sobre els
jocs olímpics va començar l’any 2009,
quan vaig anar a Vancouver, al Canadà,
a instàncies de nombrosos activistes
que em van dir que els jocs olímpics
canviaven la ciutat d’una manera que
perjudicava els treballadors i que apartava
encara més els qui vivien en la marginalitat.
Essent a Vancouver vaig veure
que les forces de seguretat feien servir els
jocs olímpics perquè s’aprovessin lleis
especials i armes que els havien de servir
per a contenir la dissidència política quan
el gran esdeveniment hagués abandonat
la ciutat. Vaig veure com a activistes i
artistes els suprimien drets amb l’única
raó de salvaguardar els jocs. Els activistes
de Vancouver van fer unes crítiques al
—Com definiríeu el moviment antiolímpic
i qui el forma?
—El sentiment antiolímpic ha existit des
de bon començament. Els primers jocs
olímpics de l’era moderna, que es van
fer a Atenes el 1896, ja van despertar la
preocupació entre els locals per si eren
massa costosos. Als jocs del 1932, a Los
Angeles, els manifestants duien pancartes
que deien “Queviures, no jocs”.
Activistes d’arreu del món van protestar
perquè Adolf Hitler va ser elegit pel Comitè
Olímpic Internacional per hostatjar
els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. El
moviment antiolímpic d’avui és format
per activistes de nombroses ciutats del
món: antics amfitrions olímpics, futurs
amfitrions olímpics i ciutats que estudien
de participar en els jocs. Com que els jocs
olímpics salten d’un lloc a un altre, els
activistes antiolímpics intenten de construir
un moviment transnacional que
també pugui viatjar de ciutat olímpica a
ciutat olímpica i compartir coneixements
sobre com lluitar contra la maquinària
del COI.
—Podem dir que el moviment antiolímpic
és internacional? Vull dir: hi ha similituds
entre un moviment antiolímpic a
Catalunya i un del Canadà?
—Hi ha un conjunt de crítiques centrals
que la majoria dels activistes antiolímpics
destaquen, independentment de
la seva situació geogràfica. La primera
crítica és la despesa excessiva. Els jocs
olímpics són coneguts perquè costen
molt més que no prometen els licitadors
durant la fase de candidatura. La segona
crítica és la militarització de l’espai
públic: les forces de seguretat els fan
servir de caixer automàtic, és a dir, per
assegurar totes les lleis i equipaments
especials que no podrien aconseguir en
un context de normalitat. En tercer lloc,
hi ha la gentrificació i el desplaçament
forçat. Els urbanistes fan servir els jocs
Els jocs olímpics són
coneguts perquè costen molt
més que no prometen els
licitadors durant la fase de
candidatura
olímpics per “embellir” la ciutat, amb
la qual cosa sovint volen dir netejar la
ciutat dels treballadors pobres en nom de
l’acumulació de capital. I, en quart lloc,
hi ha l’ecoemblanquiment (greenwashing):
prometre que els jocs olímpics
serviran per a fer millores ambientals
però no complir aquestes promeses.
Aquestes quatre qüestions apareixen
en unes quantes de les últimes ciutats
olímpiques.
—Poseu-me algun exemple d’aquesta
tàctica d’ecoemblanquiment.
—A la dècada del 1990, el COI va fer
de la sostenibilitat la punta de la seva
llança retòrica. No obstant això, no ho
compleixen. Dit d’una altra manera, els
jocs olímpics faciliten l’ecoemblanquiment:
fan promeses ambientals sense
complir-les. Als Jocs Olímpics de Londres
2012, els organitzadors van crear
una nova categoria de patrocinadors
corporatius: “socis de sostenibilitat”.
Hi van incloure BP; sí, BP, juntament
amb BMW, BT, Cisco, EDF Energy i GE.
Un grup de control independent (anomenat
Comissió per a un Londres Sostenible
2012) va revelar que el programa
de patrocini era simplement una farsa
de pagament. De fet, no hi havia cap
requisit ambiental que calgués complir
per esdevenir un “soci de sostenibilitat”.

17
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
JULES BOYKOFF
—Algun altre?
—Els licitadors dels jocs de Rio van prometre
de netejar la badia de Guanabara,
molt contaminada, filtrant el 80% de
l’aigua que hi desembocava. Però no es va
complir. Cada dia, uns 640 milions de litres
d’aigües residuals no tractades continuaven
fluint a la badia de Guanabara.
I a Pyeongchang 2018, els licitadors de
Corea del Sud van prometre que farien
uns jocs olímpics de “somnis verds” amb
“les estratègies més avançades i respectuoses
amb el medi”. Després es van
girar i van talar 58.000 arbres en un bosc
sagrat de cinc-cents anys d’antiguitat a
la muntanya Gariwang per construir-hi
una pista d’esquí olímpica. A Tòquio, els
organitzadors dels jocs van prometre
els “jocs de la recuperació” que havien
d’ajudar els residents de Fukushima a
recuperar-se del desastre nuclear. Però
quan vaig visitar Fukushima, el juliol
del 2019, la gent amb qui vaig parlar
em va contar que havia passat al revés:
preparar-se per als Jocs Olímpics de Tòquio
significava menys equipaments. En
resum, els jocs olímpics ofereixen grans
promeses ecològiques, però molt sovint
no es compleixen.
—Segons el COI, és imprescindible que
les candidatures facin uns jocs sostenibles
del punt de vista ambiental i
econòmic. No ho veieu possible?
—Un estudi acadèmic de la Universitat
d’Oxford va concloure que tots els jocs
olímpics entre el 1960 i el 2020 van tenir
sobrecost, que, de mitjana, va ser del
172%, molt superior al d’alguns altres
megaprojectes. Els jocs olímpics recents
han estat alguns dels menys responsables
amb el medi, de manera que, en
molts aspectes, el Comitè Olímpic Internacional
i els organitzadors olímpics
locals avancen en la direcció contrària
que els criteris de sostenibilitat.
—L’oposició organitzada contra els Jocs
Olímpics Barcelona-Pirineus pot danyar
la candidatura?
—I tant. La clau per a evitar que els jocs
olímpics arribin a la vostra ciutat és protestar
aviat i sovint, sobretot durant la
fase de candidatura. Entre el 2013 i el 2018
una desena de ciutats van refusar els jocs
olímpics durant la fase de candidatura.
Un cop assignats a la teva ciutat, ja és
molt més difícil fer-los fora.
—Es farà un referèndum entre la població
per a validar la candidatura. Si
guanya el sí, la candidatura serà legítima
des del vostre punt de vista?
—Si hi ha una discussió pública sòlida en
què totes les parts del debat tinguin una
oportunitat justa d’opinar, i la població
igualment vota que sí, seria difícil d’argumentar
que la gent va contra els Jocs
Olímpics. No obstant això, si s’obstrueix
el debat, o si un bàndol és molt més finançat
que l’altre i, per tant, no és capaç
de fer arribar el seu missatge en igualtat
de condicions, sí que es condicionaria.
En teoria, fer un referèndum significa
avivar un debat que permeti a la gent de
prendre una decisió col·lectiva sobre si
vol organitzar els jocs olímpics. Al meu
entendre, un referèndum hauria de ser
un element obligatori de totes les candidatures
olímpiques.
—Creieu que la candidatura té possibilitats
de guanyar?
—Qualsevol candidatura que arribi fins
aquí té l’oportunitat de ser seleccionada
pel Comitè Olímpic Internacional. Ara,
els qui segueixen acuradament les ofertes
olímpiques creuen que Salt Lake City
i Sapporo tenen més opcions. El COI té en
compte el suport popular a la candidatura
i també l’activisme contra els jocs olímpics,
de manera que com més oposició hi
hagi als Jocs, menys probabilitats que el
COI seleccioni la candidatura.
—Molta gent té un bon record dels Jocs
Olímpics de Barcelona 92 a Catalunya.
—En els cercles olímpics, la gent sovint
assenyala Barcelona 1992 com un èxit
olímpic, almenys en termes econòmics.
Els urbanistes fan servir els
jocs olímpics per “embellir”
la ciutat, amb la qual cosa
sovint volen dir netejar la
ciutat dels treballadors pobres
en nom de l’acumulació de
capital
Tanmateix, l’economista Andrew Zimbalist
Zimbalist diu quines són les quatre
condicions particulars que van permetre
a Barcelona de tenir un èxit fiscal. Per una
banda, una gran part –cosa inusual– del
pastís olímpic el va pagar el sector privat;
hi havia una situació macroeconòmica
oportuna en un context d’expansió
econòmica; l’entrada d’Espanya a la
Comunitat Econòmica Europea, que va
impulsar el comerç, el turisme i la inversió;
i Barcelona era una joia relativament
amagada, una ciutat que tenia un marge
de creixement sense aprofitar. Aquestes
característiques específiques de la Barcelona
dels anys vuitanta serien difícils,
si no impossibles, de repetir-se avui dia.
—I econòmicament, quina interpretació
en feu?
—El “model Barcelona”, tan lloat, té
alguns inconvenients notables. Els licitadors
de Barcelona van quantificar els jocs
en 667 milions de dòlars, però després el
cost van superar els 11.000 milions. Això
posa de manifest la tendència de les ciutats
candidates a subestimar els costs per
aconseguir el suport públic; i una vegada
els concedeixen els jocs, hi ha un augment
de les despeses. Quan els membres del
COI pugen a l’avió i se’n van de la ciutat
olímpica, l’amfitrió és responsable dels
sobrecosts.

18
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ENTREVISTA
RUT CARANDELL
“Oblidem que
la sentència del
25% es va dictar
per inacció de la
Generalitat”
Entrevista a la directora de Plataforma per la
Llengua, crítica amb la gestió que fa el govern
de la sentència del 25%

19
RUT CARANDELL
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
JOSEP REXACH FUMANYA
Rut Carandell va aterrar a la direcció
de Plataforma per la Llengua enmig
de la batalla contra la sentència
del 25% de castellà, que el TSJC
va declarar ferma a començament
d’any. D’aleshores ençà, govern i entitats
cíviques, cadascú pel seu compte, han
presentat sengles estratègies per a plantar
cara a la resolució judicial. El conflicte
ha erigit l’entitat en una de les veus més
crítiques amb la gestió del Departament
d’Educació.
Carandell, advocada de formació, sap
de què parla. Reconeix que li agrada el
tema i alerta dels passos que fa el govern.
Diu que la llei pactada entre ERC,
Junts, PSC i comuns obre la porta a donar
la potestat al govern espanyol perquè
fixi un 50% de castellà a l’escola. Explica
didàcticament quin creu que és l’origen
del conflicte judicial, en què van fallar els
serveis jurídics de la Generalitat i què es
pot fer d’ara endavant.
—Llengua vehicular és llengua curricular?
—La llengua vehicular és la llengua
d’aprenentatge. La llei aprovada dimecres
pel govern diu que el castellà
serà una llengua d’aprenentatge perquè
serà llengua curricular. Aquest adjectiu,
“curricular”, s’introdueix per primer cop
aquí. Però el concepte “curricular” ja era
present en la llei d’educació estatal, la
LOMLOE. A l’article 6.5 hi diu que el 50%
de les matèries curriculars les fixarà l’estat
i l’altre 50%, allà on hi hagi llengua
oficial diferent del castellà, el fixarà la
comunitat autònoma. Per tant, trobem
que hi ha un article de matèries curriculars
que fixa aquests percentatges.
—I què és matèria curricular?
—El punt 1 de l’article 6 assenyala que
s’entén per currículum qualsevol tècnica
pedagògica o contingut. La clau de tot
El govern ha anat
tardíssim
és que no hi havia un canal per lligar-ho
amb la llengua, perquè enlloc no es feia
referència a la llengua com un aspecte
del currículum. Però ara ho diem explícitament
en la nostra llei. Per tant, hem
volgut no aplicar una sentència del 25%
i eliminar percentatges, però adjectivem
la llengua com una matèria curricular que
ens remet a un article de la normativa
bàsica que diu que l’estat pot fixar-ne
el 50% dels continguts. Per tant, l’estat
podria dir que les matèries que ell considera
curriculars es poden fer en castellà.
—Llavors, quan Junts i ERC diuen que
aquest nou marc normatiu no converteix
el castellà en llengua vehicular menteixen?
—Jo crec que és interessant veure què
diu l’informe del Consell de Garanties
Estatutàries, que corrobora això que
diem. La nova llei dóna entrada a un ús,
que fins ara no hi havia, més intensiu del
castellà a les escoles. Llavors, es converteix
en una llengua d’aprenentatge. Fins
ara era un idioma que s’ensenyava i se
n’havia d’acreditar el coneixement. Ara
es va un pas més enllà i els continguts
formatius també han de ser en aquesta
llengua. I el departament ho sap perquè
en la instrucció dels centres pregunta
als centres si el castellà és llengua curricular
o no. Els demana sobre aquest ús
curricular. “Curricular” és un succedani
de “vehicular”.
—Han renunciat al fet que el català sigui
l’única llengua vehicular?
—Sí, jo crec que sí. Han empitjorat allò
que teníem fins ara en el nostre marc
normatiu.
—Plataforma per la Llengua volia introduir
una esmena a la llei. Quina era?
—Que eliminessin la paraula “curricular”,
simplement. Havíem estudiat la
proposició de llei i vam parlar amb tots
els partits. Tots els de l’acord i la CUP.
—I què us van dir?
—Que ja hi havia un consens i que era
segellat.
—Junts i ERC també?
—Sí, que ja havien arribat a un pacte.
Som en una legislació reactiva per a fer
front a una sentència. Però ens oblidem
que la sentència es va dictar per inacció
de la Generalitat. I què aturaria de debò la
sentència? Desplegar la llei d’Educació de
Catalunya (LEC). Tot just dos dies abans
d’entrar la proposta de modificació de la
llei de política lingüística, es va presentar
un projecte de decret per a fer aquest
desplegament. És el que demanava la
sentència: reglamentar, desplegar la LEC.
Aquest decret tot just és en tràmit de
consultes.
—I no es podia desplegar abans que
expirés el termini d’execució de la sentència?
—No. Ara és en fase de consultes amb les
entitats; és un procés participatiu per garantir
que tota la comunitat educativa hi
pot dir la seva. El govern ha anat tardíssim.
Fa anys que l’hauria pogut desplegar
i no ho ha fet. I si s’hagués fet, potser no
hauríem tingut la sentència del 25%. La
sentència del 25% es va dictar per una
inacció de la Generalitat basada en tres

20
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
RUT CARANDELL
motius: que no hi havia hagut el desplegament
normatiu de la llei d’educació i,
per tant, no es podia executar; que no hi
havia accions que concretessin en què
consistia la immersió; i que no hi havia
un control de la manera com s’aplicava
la llei i, per tant, en el requeriment de
dades que feia el tribunal, li contestaven
coses tan etèries com que era inabastable.
Caldria buscar un consens amb la comunitat educativa,
cosa que no s’ha fet, i que sigui una normativa propositiva
buscant un consens ampli en què també intervingui la CUP.
És una oportunitat d’arreglar les coses
—Però si en aquest desplegament de la
llei d’educació no s’hagués fet visible
una presència o vehicularitat més gran
del castellà, tal com també exigia el TC,
creieu que el TSJC no hauria dictat la
mateixa sentència?
—No, perquè la sentència només ha
entrat per la inacció de la Generalitat
i supleix aquesta inacció. Si s’hagués
desplegat la llei no haurien pogut dir res.
Però es considera que hi ha una inacció i,
mentre hi sigui, el tribunal, d’acord amb
aquesta construcció jurídica de la residualitat
d’una llengua oficial, s’inventen el
25%. Però si no hi hagués hagut aquesta
inacció, no hi haurien pogut entrar.
—I per què no s’ha fet? Costa d’entendre
que només per no haver arribat a un
consens previ sobre com desplegar una
llei ens trobem aquí.
—Això s’hauria de preguntar als successius
governs que hi ha hagut des del
2012. I especialment a partir del 2015,
perquè any rere any el tribunal va demanar
dades que no li van ser facilitades.
No hi va haver una acció reglamentària
ni accions concretes que demostressin
que la Generalitat actuava. Els governs
successius han fet de la inacció la seva
estratègia d’acció, i han permès una via
d’entrada subsidiària de la justícia. Ara
s’ha fet aquest desplegament, però, és
clar, trigarà mesos. I entremig han hagut
de fer aquestes lleis, que no les demanava
pas la sentència. La interlocutòria demanava
una instrucció del conseller.
—En aquesta situació, quina proposta
feu?
—El decret llei aprovat, el que elimina
percentatges i inclou l’assumpció de
responsabilitats per part del conseller,
és una oportunitat per a esdevenir una
proposta de llei. I així tenir una legislació
que no sigui reactiva, sinó proactiva. Si
es fan esmenes, podria ser un camí de
tramitació parlamentària com si fos un
projecte de llei. Caldria buscar un consens
amb la comunitat educativa, cosa que
no s’ha fet, i que sigui una normativa
propositiva buscant un consens ampli
en què també intervingui la CUP. És una
oportunitat d’arreglar les coses.
—I teniu constància que vulguin emprendre
aquest camí?
—No en tinc constància. I tampoc no sé
com s’aprovaria, perquè el govern només
són dos partits i requereix consensos
parlamentaris. És a dir, que per fer-ho
també necessita un consens parlamentari.
—S’ha cercat el suport del PSC per una
qüestió de consens, o per més motius de
fons que ignorem?
—Bé, creiem que l’ofensiva judicial es
pot veure suavitzada amb el consens.
Però hem vist que això, el que fan els
polítics, no atura els tribunals. L’error
d’entrada és no denunciar que aquestes
sentències no segueixen criteris pedagògics,
sinó criteris polítics. Aleshores,
amb coherència, crec que s’hauria de

21
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
RUT CARANDELL
fer un front judicial i no assumir aquests
arguments com a reacció a la sentència.
No s’ha volgut fer aquest front i s’ha
cercat un consens amb uns aliats que pot
implicar que els tribunals tinguin menys
ganes d’executar la sentència. Però no.
—En el moment que hi ha la sentència
del TSJC, com hauria d’haver actuat el
govern, més enllà de desplegar la LEC?
—Havia d’haver fet tres coses: desplegar
la LEC; fer accions a favor dels projectes
lingüístics per explicar com es fan,
com es fa la immersió i amb quin assessorament
–això també ho denuncia
la sentència–; i lluitar-hi judicialment.
Perquè la Generalitat no posa el recurs
d’inconstitucionalitat al TC quan pertoca
de fer-ho. No ha portat el front judicial
fins al final; s’ha doblegat a la sentència.
I no sols això. L’altre dia unes quantes
entitats vam presentar una acció de nul·
litat denunciant uns defectes que poden
donar la nul·litat de la sentència i que la
Generalitat havia de saber, perquè és part
del procés. Són defectes de forma greus
contra els quals no havia recorregut i ho
hem hagut de fer nosaltres.
—El fet de no haver tingut en compte cap
d’aquests dos camins, és per innocència
o mala praxi?
—Jo crec que ni innocència ni mala praxi.
Crec que pels fets es reconeix que és una
sentència política i se cerca la resposta
per la via política, però els tribunals
segueixen una altra lògica i donen lloc
a tercers legitimats perquè s’executi la
sentència. Ara l’estat ja no hi té res a dir
perquè ja hi ha un tercer interessat que
actua per la seva banda.
—L’Asamblea por una Escuela Bilingüe.
Vosaltres també heu demanat de personar-vos-hi.
Us ho acceptaran?
—De moment no s’ha resolt. Ara proveiran
els nostres escrits a les parts per
saber què opinen que en siguem part.
La justícia a vegades va molt ràpida i
de vegades molt lenta, i amb nosaltres
va molt lenta. El fet més perillós és que
reconeix legitimació activa també a les
famílies que acreditin que tenen un fill en
un centre. Això és l’execució a l’infinit;
és la manera que crec que té el tribunal
de passar per alt el control.
—Què voleu dir?
—L’alta inspecció de l’estat, per executar
la interlocutòria, ha de veure si la
instrucció del conseller s’ajusta a allò que
demanava el TSJC. Però no poden fer res
perquè no poden entrar als centres. De
manera que són cecs, no veuen què hi
passa, als centres. Traient-se aquest as
de la màniga, vulnerant la doctrina del
TSJC i permetent que qualsevol família
pugui aixecar el dit i demanar l’execució
de la sentència al seu centre, obren els
ulls a tot Catalunya. És molt gruixut.
—Sobre la responsabilitat dels directors
de centres, hi ha hagut força confusió.
—No calia protegir-los amb un decret
perquè la interlocutòria no s’adreça a
ells i només obliga el conseller. S’ha jugat
amb la confusió dient que la responsabilitat
l’assumeix el departament, perquè
és el conseller qui té l’obligació de dictar
una instrucció. Qui ha de fer els projectes
educatius, per llei, són els centres, i tu no
pots assumir una responsabilitat que no
tens. L’única cosa que pot fer el conseller
és executar la sentència, donant instruccions.
D’aquí al fet que aquesta sentència
pugui arribar als centres, han de passar
moltes coses.
—Ara el govern ha al·legat “impossibilitat
legal” de complir la sentència a
l’empara de l’article 105. Hi veieu cap
possibilitat?
—És una al·legació processal, no tan sols
pel canvi de marc normatiu, sinó també
perquè sostenen que ja s’acaba el curs. Ja
ho veurem. Penso que si hi ha dues vies,
aquest tribunal sempre triarà la pitjor.
—I quina seria?
—Dir-li al conseller que la instrucció no
és clara i que s’ha de referir en aquests
termes. Només ho dirà al conseller i li
farà un requeriment. I recordem que en la
interlocutòria, el tribunal es guarda una
Si nosaltres creguéssim
en l’escola en català, si
no afluixéssim, si no ens
excuséssim i el govern
hi posés els mitjans que
toqués, la immersió seria
real
potestat; és una amenaça implícita. No
ho concreta, però podria dictar ell mateix
directament la instrucció.
—Per tant, podria ser que –aleshores
sí– s’adrecés personalment als centres?
—Podria ser... En aquest cas, hauria de
fer un requeriment a tots els directors i
a tots els consells escolars de Catalunya
i llavors crec que s’arribaria a la impossibilitat
d’execució. Allò que protegeix
més els centres no és el decret aprovat pel
govern, sinó que la interlocutòria és tan
aberrant que executar-la pot esdevenir
impossible si s’adreça a tots els centres.
—Què hi pot perdre la llengua en aquest
litigi?
—Tiro pedres al meu negoci, que és el
jurídic, però el fet més important és l’actitud
lingüística de tots nosaltres. Si nosaltres
creguéssim en l’escola en català,
si no afluixéssim, si no ens excuséssim i
el govern hi posés els mitjans que toqués,
la immersió seria real. I tombar una cosa
real és molt difícil. Aquesta sentència, per
molt que volgués, no es podria executar.
Al final és una qüestió de voluntat. Si
tenim la voluntat de fer-ho, com altres
coses hem fet per voluntat, ningú no
ens tombarà. El repte és no pensar que
canviant la llei –que és important perquè
sempre és millor amb un marc normatiu
favorable– ho solucionarem.

22
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
RUT CARANDELL
—Segurament l’errada civil i política
és haver cregut, o haver volgut creure,
que la immersió era real i efectiva arreu?
—La immersió és un sistema que garanteix
cohesió social i origina adhesió,
i que s’ha vist que és necessari, i que ens
ha construït com a comunitat lingüística,
però en alguns llocs hem aclucat els
ulls i no hem volgut saber què passava.
I sobretot, des de la inspecció, no s’han
articulat els mitjans per a saber realment
què passava. La inspecció no ha inspeccionat
mai, no ha sabut mai si el sistema
es complia. Ha funcionat més per voluntat
de la gent que no per un sistema de
control que garantís recursos. Amb una
sabata i una espardenya, ho hem fet. Però
passa que si continuem no fent res els
donarem la raó en la inacció, i per això cal
passar a l’acció per l’escola en català.
Si continuem no fent res els donarem la raó
en la inacció, i per això cal passar a l’acció
per l’escola en català

23
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
REPORTATGE
El cas insòlit d’un guàrdia civil
de l’1-O que persegueix un català
indignat a París
Francesc Xavier Torta, veí de la Ràpita però resident a París, haurà de declarar
demà per videoconferència, acusat d’incitació a l’odi · L’agent que l’acusa és el
mateix que persegueix la mestra jubilada Mariona Reig
ARNAU LLEONART FERNÀNDEZ
Una de les particularitats de
l’actuació de la policia espanyola
per a mirar d’impedir
el referèndum del Primer
d’Octubre de 2017 va ser que
moltes de les incursions no
s’entenien per la voluntat de
frustrar el vot de tants cata-
lans com fos possible. Moltes
ciutats grans o mitjanes
van escapar de l’operatiu i,
en canvi, es van acarnissar en
pobles de pocs milers d’habitants
o menys. A les Terres
de l’Ebre, una de les zones
menys poblades de Catalunya,
un comboi de la Guàrdia Civil
va carregar a Sant Carles de la
Ràpita, primer, i a Roquetes
després, i va deixar-hi un rastre
de votants ferits. De París
estant, Francesc Xavier Torta,
veí de Sant Carles de la Ràpita
però resident a França d’ençà
del 2012, rebia amb indignació
les imatges que ja feien la volta
al món. Des de la distància,
pensava que el favor més gran
que podia fer al seu poble era
compartir a les xarxes tot allò
que li arribava perquè tothom
en fos conscient.

24
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
REPORTATGE
Guàrdies civils acarnissats
en pobles petits
“El telèfon bullia”, recorda.
Entre els molts missatges que
va compartir, va fer córrer el
nom i la fotografia d’un guàrdia
civil de paisà que, segons
es veia a les imatges de Sant
Carles de la Ràpita i Roquetes,
semblava que dirigia els
operatius. A causa d’aquells
missatges fruits de la indignació
per la violència contra
ciutadans desarmats, l’investiguen
per suposats delictes
d’incitació a l’odi, injúries,
calúmnies i amenaces, en una
causa on hi ha set investigats.
Torta va publicar els missatges
de París estant, però la
causa s’ha instruït al jutjat de
Tortosa. Demà, prop de cinc
anys després dels missatges
de Facebook, és citat a declarar
per videoconferència des
del jutjat de Nanterre.
pressió. Montserrat Vinyets,
advocada de Mariona Reig,
ja va manifestar els dubtes
sobre els suposats perjudicis
morals, físics i psicològics que
l’agent diu que va sofrir, perquè
els informes mèdics no
estableixen una relació clara
amb els missatges a les xarxes
socials.
Mariona Reig: “Interessa
que una persona de setanta
anys invàlida també sigui
cridada a declarar”
Torta i Reig no es coneixien,
però quan ell va veure que
el mateix guàrdia civil que
l’acusava havia denunciat
una mestra jubilada de setanta
anys va cercar-la per
les xarxes socials i li va enviar
un missatge de suport. “Vam
parlar i ens vam fer amics”,
diu. “Em va dir que no m’ho
prengués de broma i busqués
un grup de suport.” Va ser
arran d’això que va contactar
amb el CDR de París i l’ANC de
França, que l’han acompanyat
durant el procés judicial.
Un cas que s’allarga en el
temps
Aquesta no és la primera vegada
que el citen, però fins ara
no ha pogut comparèixer. La
primera citació judicial la va
rebre el 2020, quan va baixar
a Sant Carles de la Ràpita
amb la filla a passar-hi l’estiu.
“Primer em va fer una mica
de riure, em semblava inversemblant
una acusació per un
missatge al Facebook”, diu,
però va parlar amb una amiga
advocada que el va advertir
que podia ser més seriós que
no semblava. “Em vaig co-
mençar a preocupar pel que
pogués passar”, explica.
Es va posar en contacte amb
Juristes per les Llibertats,
que d’ençà d’aleshores en
porta la defensa. L’havien citat
el 3 de novembre de 2020,
però com que era a París, van
presentar un escrit demanant
d’ajornar-ho. Finalment, es
va acordar que la declaració
es faria per videoconferència
des del jutjat de Nanterre,
però al jutjat de Tortosa
“Este senyor tenia un perfil
públic a Facebook i la gent,
quan el va veure en uns vídeos
on semblava que dirigia
l’operació, el va trobar. Em va
arribar un missatge amb una
captura de pantalla del seu
perfil a Facebook i jo el vaig
compartir dient ‘el mercenari
en cap’, però no el vaig
amenaçar, ni el vaig insultar
ni res”, explica. El guàrdia
civil que l’ha denunciat és el
mateix que persegueix Mariona
Reig, una mestra jubilada
de Palafrugell a qui també
va portar als tribunals per un
comentari a les xarxes socials.
Segons que explica Francesc
Xavier Torta, el guàrdia civil
els acusa de ser responsables
d’una baixa laboral per deno
van ser capaços de connectar-s’hi
i es va tornar a
ajornar. Espera que demà el
procés comenci d’una vegada
i no el demorin més.
“Jo no he amenaçat ningú,
simplement he difós uns vídeos”,
diu Torta, que lamenta
haver-se vist enredat en un
cas així per la denúncia d’un
guàrdia civil que dirigia la violència
policíaca contra els
votants de Sant Carles de la
Ràpita i Roquetes.
“Jo no he amenaçat ningú, simplement he
difós uns vídeos”, diu Torta, que lamenta
haver-se vist enredat en un cas així per la
denúncia d’un guàrdia civil que dirigia la
violència policíaca contra els votants de
Sant Carles de la Ràpita i Roquetes

25
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
El contraatac de Tamara Carrasco:
com ho pot fer pagar a Espanya?
Prepara una reclamació de responsabilitat patrimonial contra el Ministeri
de Justícia espanyol pels perjudicis causats durant quatre anys
JOSEP CASULLERAS NUALART
Vivia en una presó de vint quilòmetres
quadrats. Durant més
d’un any, entre el 12 d’abril de
2018 i el 24 de maig de 2019,
Tamara Carrasco va haver de
viure confinada per ordre de
l’Audiència espanyola. No podia
sortir del terme municipal
de Viladecans. Era una mesura
cautelar que el jutge Diego de
Egea havia imposat mentre la
investigaven, inicialment, per
rebel·lió i terrorisme i, després,
per incitació als desordres públics.
Dos dies després d’haver
estat detinguda a casa per una
desena d’agents amb armes
llargues i passamuntanyes,
d’haver-se trobat una munió
de càmeres de televisió que
n’enregistraven la detenció
quan sortia al carrer, d’haver
estat traslladada a Madrid
i d’haver passat dues nits a
l’Audiència espanyola, Tamara
Carrasco va tornar a casa,
a Viladecans, en una llibertat
provisional limitada. Estava
confinada. I fins que un jutjat
de Barcelona no va assumir la
causa no va recuperar la llibertat.
Després va ser absolta, però
la fiscalia va recórrer en contra
de l’absolució. L’Audiència de
Barcelona la va tornar a absoldre,
i la fiscalia del Suprem hi
va tornar a recórrer en contra.
Finalment, el Suprem l’ha absolt
definitivament, malgrat
Marchena i Llarena, que la volien
condemnar. I ara, quatre
anys després, Tamara Carrasco
vol que paguin per tot allò que li
van fer. El camí serà llarg, però
el seu advocat, Benet Salellas,
ja té al cap la manera de començar
el contraatac.
De Zaragoza a Susanna Griso:
així fou el gran muntatge
contra Tamara Carrasco que
s’ha esmicolat
Tamara Carrasco presentarà
una reclamació de responsabilitat
patrimonial contra el
Ministeri de Justícia espanyol
pels perjudicis que li ha causat
el funcionament anormal de
la justícia. La demanda, encara
trigarà a presentar-la (i,
de fet, disposa d’un any per
a presentar-la tan bon punt
la sentència que l’absol és
ferma), perquè primer caldrà
tenir a mà tota la informació
necessària, i això inclou
la resolució del Suprem, que
encara no s’ha fet pública. Salellas
haurà d’examinar tot
allò que sigui quantificable,

26
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
per a poder exigir una quantitat
concreta d’indemnització
al ministeri, tenint en compte
els perjudicis que li van causar,
sobretot, els tretze mesos
que va restar confinada, i les
conseqüències que això va tenir
per a la seva feina.
Però el patiment que va sofrir
durant tot el temps de confinament
és difícilment quantificable:
el dany moral i anímic
fou enorme. “No puc sortir de
Viladecans. Només puc anar
el dilluns a Gavà per signar al
jutjat, fer visites mèdiques i
anar a treballar a Barcelona.
Sóc presa en un poble”, explicava
en una entrevista a
VilaWeb. No la van deixar ni
anar a Sant Vicenç dels Horts a
visitar la mare quan es va trencar
la cama. I li van deixar clar
que la vigilaven, però no sabia
com; van jugar amb la pressió
psicològica: “Potser ara em vigilen,
no ho sé. Aquesta també
és una forma de repressió. Et
tenen pressionada perquè al
final ja no saps si la furgoneta
que tens aturada al davant és
la Guàrdia Civil de paisà. O si
em tenen el telèfon punxat.
Juguen amb la por psicològica”,
deia aleshores. Com es
quantifica aquest dany?
Tan bon punt la defensa de
Carrasco hagi presentat la
demanda, el Ministeri de
Justícia disposarà de mig any
per a tramitar-la. Haurà de
demanar informes al Consell
General del Poder Judicial
(CGPJ) sobre l’expedient de
Carrasco, per a comprovar
quines han estat en tot moment
les mesures que se li
han aplicat. Haurà de veure
que va passar tretze mesos
confinada per unes sospites
de delicte que han estat desmentides
tres vegades: per un
jutjat de primera instància,
per l’Audiència de Barcelona
i pel Tribunal Suprem. Però
també haurà de veure que la
seva situació de privació de
llibertat es va allargar encara
més temps per una decisió
insòlita del jutge De Egea, de
l’Audiència espanyola, quan
va decidir traspassar el cas a
un jutjat de Catalunya. Perquè
no es va inhibir en favor
de cap jutjat en concret, sinó
que ho va fer genèricament als
jutjats d’instrucció de Catalunya.
De manera que durant
uns quants mesos hi va haver
la incertesa si el cas aniria a
parar a un jutjat de Gavà o a un
de Barcelona, fins que l’Audiència
de Barcelona va decidir
que el portés el número 24 de
Barcelona.
Aquesta petició de responsabilitat
patrimonial és habitual
que la formulin les persones
absoltes després d’haver passat
per una situació de presó
preventiva injusta. I el cas de
Carrasco, amb el confinament
que va sofrir, seria equiparable.
Previsiblement, el CGPJ
es pronunciarà sobre la conveniència
d’atendre la petició
d’indemnització de Carrasco, i
el ministeri tant pot fer-ne cabal
com no. La decisió és seva.
I si la resposta fos finalment
negativa, a Tamara Carrasco
li quedaria la possibilitat de
recórrer contra la decisió per
la via judicial, amb la dificultat
afegida que la demanda no
aniria a parar pas a un jutjat a
Catalunya, sinó que se n’encarregaria
algun dels jutjats
centrals contenciosos administratius
que hi ha a l’Audiència
espanyola, a Madrid.
Però el patiment que va sofrir durant tot
el temps de confinament és difícilment
quantificable: el dany moral i anímic fou
enorme
El camí és llarg i complicat,
i no garanteix pas a Tamara
Carrasco la indemnització
pel calvari que va passar. Si
més no, a curt termini, perquè
sempre quedaria en l’horitzó
la possibilitat de portar la reclamació
al Tribunal Europeu
dels Drets Humans, previ recurs
al Tribunal Constitucional
espanyol.
Però a més de demanar responsabilitat
patrimonial pels
perjudicis causats per quatre
anys de calvari judicial,
Tamara Carrasco també vol
saber com va anar a parar un
missatge d’àudio privat en un
grup de WhatsApp en mans de
la Guàrdia Civil i de l’Audiència
espanyola. Ha estat l’única
prova que han esgrimit contra
ella tot aquest temps, i fins ara
cap responsable policíac o judicial
no ha sabut, o no ha volgut,
explicar-ho. La defensa de
Carrasco també té intenció de
demanar al Ministeri d’Interior
espanyol que ho expliqui,
i en cas de negativa, considera
de presentar una demanda
judicial per accés il·legal a les
comunicacions privades.
I encara hi haurà pendent
una altra qüestió: que els responsables
polítics i de mitjans
de comunicació (principalment
espanyols, però
no tan sols) li demanin perdó
per haver-la tractada de
terrorista, vulnerant en tot
moment la seva presumpció
d’innocència, i per haver-la
situada al centre de la diana
repressiva de l’estat. Amb el
gran impacte que ha tingut
en la seva vida. Tot i l’absolució
definitiva d’aquesta
setmana, van aconseguir
l’efecte que perseguien: van
infligir a Tamara Carrasco
un llarg patiment i, com a
cap de turc, van aconseguir
que el seu cas ressonés prou
per a generar el chilling effect,
l’efecte dissuasiu que pretenien
d’escampar entre el
moviment independentista.
El cas de Tamara Carrasco i
el d’Adrià Carrasco van ser
un primer cop important per
als CDR, per a atemorir la
població davant la possibilitat
d’exercir simplement
un dret fonamental com el
de manifestació i de protesta.

27
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
Ja hem protestat molt: i ara, què?
A la societat catalana no semblem prou conscients de l’immens mal que
impliquen, per al futur benestar del país, les retallades d’inversions que fa
l’estat espanyol, any rere any
JORDI GOULA
Ja ha passat gairebé una setmana
des que vàrem saber
que l’execució del pressupost
d’inversions per al 2021 havia
estat tan sols una tercera part
del previst. De llavors ençà, hi
ha hagut un sac de protestes.
Patronals, cambres, sindicats,
institucions... tothom hi
ha dit la seva, contra aquest
insult als catalans. Alguns les
han dites grosses, o han cridat
més... Però, al capdavall, la
gran pregunta que avui ens
hauríem de fer tots és: i ara,
què? Doncs em fa l’efecte que
res de res. Em jugo un pèsol
que, passada la flamarada,
tot tornarà al seu lloc. Això
sí, podem recordar que, per
a enguany, ens han tornat
a prometre més inversions
que a ningú, cosa que va fer
remugar i dir les ximpleries
habituals a molta gent de
l’Espanya profunda. Passarà
també, finalment, com als
anys anteriors? No tinc cap
bola de vidre, però si m’he de
refiar de les estatístiques diria
que sí, com sempre. Temps al
temps.
Hi ha un fet que encara em
preocupa més: que, després
del gran xivarri d’aquests
quatre dies o cinc , tothom
calli i giri full. Fa molts anys
que estem igual i cada vegada
perdem més pistonada.
“Barcelona i l’àrea metropolitana
han perdut terreny
davant Madrid, és una evidència
empírica, no necessita
subjectivitat, les dades
són òbvies”, deia la setmana
passada el candidat a presidir
el Cercle d’Economia, Jaume
Guardiola. I tenia tota la raó.
Com voleu que no en perdi?
Aquí han executat el 35% del
pressupost inversor previst i
a Madrid el 184%! I pregunto:
què ha fet la seva institució
per evitar-ho? Doncs res. Parlar,
parlar i parlar, com totes
les altres. Ah! I reunions, moltes
reunions, és clar. Però aquí
sembla que ens desfoguem
així, mentre els diners continuen
anant cap a millorar
Madrid.
El dirigent del PSC, Salvador
Illa, ha admès, arran d’aquest

28
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
enrenou: “A Catalunya, fruit
de governs del PP, hi havia un
dèficit inversor.” No obstant
això, des que governa el Partit
Socialista, diu, “s’ha invertit
aquesta tendència”. Aquesta
frase és molt dura. Jo, amb les
xifres que tinc, no ho sé veure.
Més aviat veig que tot continua
igual. Illa afegeix: “El
PSC treballa per revertir una
tendència que es va originar
en uns anys de govern del PP”,
mentre que la Generalitat “no
s’ocupava d’aquestes coses”.
Amén. Tampoc no és cert.
Sembla que tot s’acaba fent
reunions. Precisament, sobre
la de la comissió bilateral
d’infrastructures que tenen
pendent de fer els governs
català i espanyol per analitzar
aquestes qüestions, va
dir: “Hi ha d’haver reunions
tècniques, polítiques i de tota
mena. [...] Catalunya mereix
tenir unes inversions a
l’altura de la seva representativitat
i del pes de la seva
economia i demografia.” Les
seves paraules i les xifres que
comentem ho diuen tot. Senzillament,
es contradiuen. Res
a afegir.
va justificar dient: “Mai com
ara no hi havia hagut un volum
d’obres en marxa tan importants.”
Això sí. Va dir que
confiava que s’arribés als nivells
d’execució “que mereix
Catalunya” i que no estiguin
per sota de les altres comunitats
autònomes o per sota de
la mitjana. I va defensar que
s’havia d’arribar almenys a
la mitjana. Gràcies, ministra!
(de moment, ens hem quedat
a la meitat d’aquesta mitjana).
Anem bé.
Estic segur que
a Catalunya
no vindran les
inversions que
necessitem mentre
no tinguem la mà
directa a l’aixeta
dels diners
Més enllà de la frontera, el
president Puigdemont deia
dissabte a Argelers que això
ha estat un aporellos pressupostari,
i que volen que hi
hagi un govern socialista per
deixar anar la pasta. Doncs,
veient la història que hem
vist des de fa molts anys, la
veritat és que no sé si això és
així o va més enllà dels socialistes
o del PP. Madrid té
un afany centralitzador molt
arrelat en el curs dels anys,
dels decennis... I el bo i millor
sempre ha de ser per a la capital
espanyola. El fenomen
de l’Espanya buidada és prou
significatiu. La ciutat creix tot
xuclant als altres i crea desert
al voltant. I Barcelona no li fa
gràcia. Gens ni mica. No li n’ha
fet mai. La retallada constant
de les inversions n’és només
un exemple. Tots en tenim
molts més al cap. En el fons, el
comportament global és com
una mena de versió posada al
dia –i incruenta, és clar– de la
famosa proclama del general
Espartero a la primera meitat
del segle XIX: “Pel bé d’Espanya,
cal bombardar Barcelona
cada cinquanta anys.” La cosa
ve de lluny.
que no n’hi ha prou. En pocs
anys ens adonarem de l’error
de no haver estat molt més
combatius en aquest punt.
L’altre dia sentia a RAC1 el
psicòleg Javier Wilhelm, especialista
en resolució de conflictes,
que parlava sobre “les
queixes”. I em va fer pensar
una mica en la nostra actuació
social. Deia que la clau
és que la queixa vagi lligada
a l’acció i la corresponsabilització.
“Si la persona no es
corresponsabilitza d’allò de
què es queixa, no fa res més
que tirar pilotes fora.” Això,
segons Wilhelm, és una conducta
típicament adolescent,
un simple mecanisme de defensa
en situacions que produeixen
angoixa, malestar o
rebuig. Potser sí que tots som
encara una mica adolescents.
Però no acabava aquí. “Un excés
de queixa que només es
quedi en paraules –deia–, té
conseqüències negatives per
a la persona i el seu entorn.”
D’entrada, una “retroalimentació
del malestar”, i també
“frustració, impotència i la
sensació de no saber què fer”.
No hi puc estar més d’acord.
Tampoc no és que la ministra
de Transports espanyola hagi
ajudat gaire a aclarir per què
ha passat això. I, amb el temps
que ha estat batllessa de Gavà,
sap perfectament quina
és la situació que vivim aquí.
Raquel Sánchez subratllava
que el ritme de les execucions
de les obres previstes a
Catalunya “té un seguit de
complexitats i tramitacions
llargues” – insinuava la història
(falsa) que a Catalunya
som més ineficients que a la
resta de l’estat espanyol. I es
I m’irrita molt que aquestes
infrastructures tercermundistes
que tenim i que
impedeixen que millorin no
sacsegin la ciutadania, com
sí que la sacsegen alguns altres
aspectes de la vida. Potser
perquè aquest punt no toca la
butxaca directament o no és
prou emocional. No ho sé. De
totes maneres, no és pas que
no n’hi hagi mil motius. Viatgeu
en rodalia? Heu de voltar
per les carreteres del Vallès?
Voleu que parlem del corredor
mediterrani?... Però sembla
També estic segur que a Catalunya
no vindran les inversions
que necessitem mentre
no tinguem la mà directa a
l’aixeta dels diners. Vull dir
quan no se’n perdin tants pel
camí, en el viatge d’aquí a Madrid
i de tornada, de Madrid
cap aquí. O ho tenim ben clar
o continuarem en el malaltís
estat actual entre la frustració
i la impotència.

29
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
La justícia espanyola
escanya el Catalangate
Són les dues vares de mesurar de la justícia espanyola sobre un mateix delicte:
amb Sánchez van per feina i amb els catalans, silenci
JOSEP CASULLERAS NUALART
El juliol del 2020 el diari The
Guardian va destapar que el
president del Parlament de
Catalunya, Roger Torrent,
havia estat víctima d’una
infecció amb el programari
espia Pegasus al seu telèfon
mòbil. No pas ell i prou: també
es va saber que Ernest Maragall,
Anna Gabriel, un tècnic
del Consell per la República i
un soci de l’ANC havien estat
espiats. Dos anys després, la
denúncia de Torrent i de Maragall
en un jutjat de Barcelona
ha estat provisionalment
arxivada. I això que el seu cas
fou la punta de l’iceberg d’un
gran escàndol d’espionatge,
el Catalangate. Però allò
que la defensa del president
del parlament no ha aconseguit
en dos anys, per més
que disposés de les proves
aportades per un organisme
independent i de prestigi com
Citizen Lab, ho ha tingut en
poques setmanes el president
del govern espanyol, Pedro
Sánchez: una comissió rogatòria
a Israel i la citació perquè
declari com a testimoni el ministre
de la Presidència, Félix
Bolaños. Perquè així ho ha
decidit el jutge de l’Audiència
espanyola José Luis Calama
en la investigació del suposat
cas d’espionatge al president
espanyol i a la ministra Margarita
Robles.
Són les dues vares de mesurar
de la justícia espanyola
sobre un mateix delicte. Deu
dies després d’haver esclatat
l’escàndol del Catalangate, el
govern espanyol va anunciar
sorprenentment que Sánchez

30
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
i Robles havien estat espiats el
maig i el juny de l’any passat.
I que no ho havien sabut fins
ara, després d’haver sotmès
sengles telèfons mòbils a una
anàlisi del Centre Criptològic
espanyol, depenent del CNI.
Cap organisme internacional
independent –que se sàpiga–
no ha validat les anàlisis
forenses dels mòbils.
Però en aquest cas el jutge de
l’Audiència espanyola ha anat
avançant a una gran velocitat,
després d’haver desestimat
que la Generalitat de Catalunya
pogués presentar-se a la
causa com a acusació popular:
ja va prendre declaració a
l’ex-directora del CNI Paz Esteban
i al funcionari d’aquest
organisme encarregat d’elaborar
els informes sobre espionatge;
ha acordat d’ampliar
la comissió rogatòria a Israel
perquè una comissió judicial
que ell mateix encapçalaria
vagi a prendre declaració a
Shalev Hulio, el director general
de la companyia propietària
de Pegasus, NSO, i ha
citat a declarar Bolaños el 5 de
juliol vinent a les nou del matí
com a testimoni.
Txell Bonet, Jordi Bosch i Elena
Jiménez), els de l’ANC (Elisenda
Paluzie, Jordi Sànchez,
Sònia Urpí, Jordi Domingo
i Arià Bayé) i una part dels
espiats d’ERC, aquells que no
formen part del govern.
La pretensió de tots era de
formar una macrocausa al
jutjat 32, que ja tenia oberta
la de Torrent i Maragall.
Però el jutge no va pas acceptar
d’acumular les noves
querelles que li han anat arribant,
que han acabat en uns
altres jutjats d’instrucció de
Barcelona, el 21, el 22 i el 24,
que ara han de decidir què en
fan. La fiscalia tampoc no és
partidària d’acumular-ho
tot en una sola causa i vol limitar
les investigacions, tot
deixant fora la petició dels
demandants perquè s’investigui
qui va comprar Pegasus,
quin organisme estatal va ser
responsable d’utilitzar-lo. La
resposta a les pretensions dels
demandants es mou entre el
silenci i la negativa dels jutges.
Les querelles dels afectats
d’Òmnium i la CUP anaven
enfocades a investigar NSO,
per estirar el fil i arribar fins
als responsables espanyols.
Això mateix pretenia l’advocat
Andreu Van den Eynde
amb la querella de Torrent
i de Maragall, però ha topat,
primer, amb la lentitud
exasperant de la instrucció
i, després, amb la negativa
del jutge a continuar prorrogant-la
si no tenia resposta
a les comissions rogatòries
demanades a Israel. Si hi
hagués cap resposta a les
peticions d’informació que
fa temps que es van fer, el
jutge podria reobrir el cas.
Van den Eynde va demanar
al jutge, José Antonio Cruz
de Pablo, que reconsiderés
l’arxivament provisional,
però encara ara no n’ha obtingut
resposta.
Els afectats de l’ANC encara
esperen resposta a les querelles
que van presentar, també
al jutjat 32. El fet que les
seves demandes no anessin
adreçades contra NSO els fa
pensar que potser en el seu cas
hi haurà més sort, perquè ells
demanaven empara al jutjat
per violacions de drets, i assenyalaven
el CNI, la policia
espanyola i la Guàrdia Civil.
Però ara com ara, en aquest
cas també hi ha silenci. Cap
resposta.
A l’estat espanyol encara hi
ha oberta una altra querella,
la de l’advocat Gonzalo
Boye, presentada al jutjat 39
de Madrid. Fa més d’un mes,
que la va presentar, i tampoc
no n’ha tingut resposta.
Boye es querellava contra els
responsables jurídics de NSO.
La seva estratègia, que seguiran
els afectats de Junts en
el Catalangate, és presentar
les querelles en diversos jutjats,
d’acord amb el lloc on
s’esdevingués l’espionatge
documentat per Citizen Lab.
Això implica que hi haurà
més d’una vintena de noves
querelles que es presentaran
en jutjats de l’estat espanyol,
però també de l’estat francès,
Alemanya, Portugal, Bèlgica
i Suïssa. L’objectiu d’aquesta
estratègia és mirar de jugar a
més d’una carta, i, tot aprofitant
jurisdiccions europees
diverses, superar una situació
de blocatge i d’ofec de les
demandes com la que ja es va
veient.
Si l’Audiència espanyola s’ha
arromangat amb la denúncia
que va presentar-hi l’advocacia
de l’estat, el titular del
jutjat 32 de Barcelona ha anat
deixant que s’esllanguís la
investigació que va obrir per
l’espionatge a Torrent i Maragall,
i s’ha tret del damunt –o
no ha respost– les querelles
que fa poc van presentar-hi
més afectats per l’espionatge
amb Pegasus, com ara els
de la CUP (David Fernàndez,
Carles Riera i Albert Botran),
els d’Òmnium (Marcel Mauri,
Si l’Audiència espanyola s’ha arromangat
amb la denúncia que va presentar-hi
l’advocacia de l’estat, el titular del jutjat
32 de Barcelona ha anat deixant que
s’esllanguís la investigació que va obrir
per l’espionatge a Torrent i Maragall

31
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
Rufián i l’estigmatització
de Puigdemont: història d’una
trajectòria de quatre anys
Les paraules de Rufián culminen una trajectòria de desqualificació
i estigmatització de l’exili que encarna Puigdemont
JOSEP CASULLERAS NUALART
Mai com ara una sortida de to de Gabriel Rufián no havia causat
un terrabastall com aquest. Les declaracions en què ahir
va qualificar de “tarats” els qui van proclamar la independència
han sacsejat el seu partit i tot. Perquè ja no ha insultat
tan sols el president a l’exili, Carles Puigdemont, a qui ja feia
temps que faltava al respecte, sinó que ha menystingut tots els
protagonistes del procés cap a la independència. Ha anat tan
lluny que el president Pere Aragonès el va desautoritzar ahir
de manera contundent i Rufián es va trobar forçat a demanar
disculpes i a dir clarament que s’havia equivocat. Però els mots
de Rufián al programa Planta baixa no són anecdòtics, sinó que
culminen una trajectòria de desqualificació i estigmatització
de l’exili que encarna Puigdemont, i de viratge des de posicions
unilateralistes defensades amb dents i ungles durant el 2017
cap a una via pactista a Madrid que fins ara no li ha donat pas
el resultat que esperava.
Rufián va fer aquestes declaracions en un moment en què
companys seus de partit havien assenyalat precisament Puigdemont
pel seu discurs crític amb l’estratègia negociadora
d’ERC durant el congrés de Junts, aquest cap de setmana passat
a Argelers. Marta Rovira, tot just fa tres dies, havia fet un parell
de piulets crítics amb Puigdemont: “Desitjo que comenci una
nova etapa, en la qual s’abandonin els retrets incomprensibles
dirigits a companys de viatge que avui encara hem tornat a
sentir”, piulava la secretària general d’ERC. I en aquesta línia

32
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
crítica amb el discurs de Puigdemont s’expressava també ahir
un dels homes més influents en el partit, Sergi Sol, en un article
a El Periódico en què es demanava: “Per què Puigdemont va
ser tan agressiu, tan tens, tan cridaner, va estar tan enfadat?”
Les paraules de Rufián deixaven malparada particularment
Marta Rovira, perquè precisament feia allò que ella criticava, i
ho duia a un altre nivell, el de l’insult i la desqualificació, no tan
sols contra el president sinó contra tots els diputats independentistes
de fa dues legislatures. Per això la incomoditat dins d’ERC
aquesta vegada ha estat més gran i més visible. No solament
hi ha hagut una desautorització immediata de Pere Aragonès
i del president del grup d’ERC al parlament, Josep Maria Jové,
sinó que alguns diputats d’ERC van expressar disconformitat
amb Rufián. Per exemple, José Rodríguez, que va piular: “La
generació actual de diputats i diputades independentistes devem
massa a l’anterior generació de líders i representants polítics
independentistes que se la van jugar i van aconseguir fer el
Primer d’Octubre. Com a mínim els devem el nostre respecte.”
El terratrèmol a ERC era evident, i Rufián va convocar els periodistes
al passadís del congrés per fer un missatge inequívoc
de disculpa i rectificació, després d’haver fet un piulet amb
l’habitual afirmació que les paraules s’han tret de context i
també l’assenyalament al missatger, amb la crítica a un titular
que reproduïa allò que ell havia dit:
I amb més indignació, Ruben Wagensberg, que va qualificar
d’indecent i repugnant el tracte dispensat a Puigdemont, retreia
a Rufián no tenir cap mena de cultura antirepressiva i li
deia que no patiria mai la repressió.

33
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
Immediatament després de les disculpes, Marta Rovira va
tornar a piular, tot aplaudint la rectificació i amb voluntat de
girar full.
esmorzars informatius de Madrid just després de l’èxit de convocatòria
dels exiliats en el gran acte que es va fer a Perpinyà
el febrer del 2020. “Està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà
però el desafiament és que t’aplaudeixin a Cornellà, a Santa
Coloma o a Sabadell”, va dir.
Però la polèmica encesa per Rufián respon més a una actitud
i a una trajectòria discursiva que ja fa anys que dura que no
pas a un incident o a una relliscada aïllada en una entrevista
en directe a la televisió, en un context distès. Perquè precisament
Puigdemont, en aquell discurs del cap de setmana, feia
referència a una altra sortida de to ben recent de Rufián, quan
va etzibar al portaveu dels comuns al congrés, Jaume Asens,
que deixés d’anar tant a Waterloo. Ho va fer a l’acabament
d’una intervenció en un debat parlamentari tens entre el dirigent
d’ERC i el dels comuns sobre l’espionatge polític amb
Pegasus i el possible benefici que n’havia tret Ada Colau. Enmig
d’aquell intercanvi, Rufián va disparar, de sorpresa i sense
venir a tomb, contra el factor humà d’Asens; contra l’amistat
que té amb Toni Comín i que va fer que l’ajudés tant com va
poder en la sortida a l’exili, i contra el respecte i consideració
que sempre ha demostrat envers el president Puigdemont i la
resta d’exiliats per la seva situació personal i pel seu combat
polític i judicial.
Era un dard més contra Waterloo, una pedra més en el mur de
separació que tant ell com tants mitjans i polítics espanyols
(i també catalans) han anat construint entre l’exili i la presó,
entre la valentia de qui es queda i la covardia de qui fuig, la
responsabilitat de qui gira full del passat i s’arromanga per
negociar i aconseguir beneficis per a la població i les quimeres
dels qui branden la validesa del mandat del Primer d’Octubre.
Com a exemple, les declaracions que va fer en un dels cèlebres
Però si hi va haver un moment que les seves paraules van tesar
especialment la relació entre Junts i ERC (abans de les declaracions
d’ahir) fou quan, acabada d’esclatar la guerra d’Ucraïna,
va fer seu el relat d’una bona part de la premsa espanyola
sobre la trama russa, sobre els suposats contactes de l’entorn
de Carles Puigdemont amb Rússia per a aconseguir el suport
del Kremlin a la independència de Catalunya. A mitjan mes de
març, alguns diaris de Madrid van tornar a publicar informació
del sumari del cas Vólkhov que anava en aquesta línia, i
un periodista d’extrema dreta, Javier Negre, va aprofitar una
compareixença de Rufián per demanar-li per les informacions
que s’havien esbombat sobre aquestes reunions.
I si bé anteriorment Rufián s’havia negat a respondre a preguntes
de mitjans ultres, aquell dia va plegar el guant de Negre i va
dir: “Ja sabeu que jo intento no parlar mai de Junts o d’aquest
espai de l’antiga Convergència, però com que van mal dades ho
faré. Crec que són senyorets que es passejaven per Europa tot
reunint-se amb la gent equivocada perquè d’aquesta manera,
durant una estona, es pensaven que eren James Bond. No ens
representen. És d’una frivolitat terrible. Només era per fer-se
una selfie en segons quins despatxos. I les explicacions les han
de donar ells. Mai no ha representat la nostra línia de política
internacional reunir-nos amb sàtrapes. I us puc assegurar que
el conseller d’Afers Estrangers que va acabar a la presó, Raül
Romeva, ho hauria pogut fer i no ho va fer.”

34
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
I en el camí entre l’un Rufián i l’altre no tan sols han anat rebent
desqualificacions Puigdemont i els altres exiliats de Junts, sinó
també més figures destacades de l’independentisme que no
en comparteixen l’estratègia. Elisenda Paluzie recordava ahir
que Rufián va dir, fent referència a ella i enmig de les fortes
mobilitzacions contra la sentència del procés, que “no ens
representa la gent que duu un còctel Molotov.” ERC s’apartava
del to de les protestes d’Urquinaona, i Rufián ho expressava
així quan s’acostaven les eleccions espanyoles.
Aleshores, els dirigents de Junts ja van advertir que Rufián havia
travessat una línia vermella, però la direcció d’ERC va mantenir
el silenci; Aragonès va dir que no volia contribuir al soroll
i, passada una primera reacció de protesta, el vice-president
Puigneró, tampoc. La demanda de compareixença de Rufián al
parlament perquè s’expliqués sobre el vincle que establia entre
l’entorn de Puigdemont i Rússia va fracassar, perquè el PSC i els
comuns van sumar els vots amb ERC per impedir-ho. I la crisi va
passar, sense més conseqüències per part de Junts per Catalunya.
Tot plegat s’esdevenia en el moment en què el nom de Gabriel
Rufián sonava com a possible candidat d’ERC a les eleccions
municipals a Santa Coloma de Gramenet, on va néixer tot i que
no hi ha fet vida. Hi va haver un cert enrenou, perquè Rufián
posava com a condició que, passés què passés, volia romandre
al congrés espanyol. Aquelles paraules sobre Puigdemont li van
servir, si més no, per a desviar l’atenció i fer sortir dels focus
el debat sobre aquesta possible candidatura.
Al congrés s’hi sent còmode. Després d’uns primers anys en
què corria el risc de caure en una caricatura per les seves intervencions
en què treia de polleguera els diputats del PP, de
Ciutadans i del PSOE, Rufián va anar canviant el to. Ja no és el
Rufián que exhibia una impressora a l’hemicicle poc abans del
Primer d’Octubre per demanar al govern de Rajoy que deixés
de perseguir paperetes i urnes. Ara Rufián és el que reivindica
dia sí i dia també la taula de diàleg, el qui negocia i acorda el
pressupost, la llei audiovisual i la llei Celáa, tot i que el temps
ha demostrat que en tots aquests casos ha anat caient en els
paranys que li ha anat parant el PSOE per aprofitar-se’n. Perquè
la llei Celáa no ha blindat el català a l’escola, la llei audiovisual
deixa al català una presència testimonial, ha beneficiat els
grans grups i s’ha acabat aprovant amb el PP, i Catalunya és
la comunitat més maltractada pel que fa a l’execució de les
inversions previstes en el pressupost.
“Curiosament, aquell dia el govern de l’estat m’infectava amb
Pegasus, el 29 d’octubre del 2019”, deia Paluzie.
Aquests darrers anys, passada la tardor del 2017, les declaracions
de Rufián han irritat i incomodat molts dels seus
adversaris polítics, independentistes inclosos. Ara, aquestes
en què qualificava de “tarat” Puigdemont han incomodat
també la direcció d’ERC. Falta saber si aquesta trajectòria de
desqualificacions que ha anat seguint Rufián s’acaba aquí o si
té continuïtat d’alguna mena; si l’allunyament i la distància
respecte de l’independentisme que representa el president a
l’exili es fa encara més gran; si la mostra de complicitat que
adreçava en l’entrevista del Planta baixa a Xavier Domènech (i
a un cert sector dels comuns) i a Eduardo Madina (i a un cert
sector del PSC) té també una traducció política. Si, en definitiva,
l’exabrupte culmina res o ho comença.

35
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
La patacada de Borràs i el destí amarg
de la fornada rupturista
Si una llista única desmobilitza els afins de Borràs i no pas els de Turull, és
perquè els de la presidenta ja no creuen que hi hagi cap diferència significativa
OT BOU COSTA
Novembre del 2020. Damià
Calvet té el suport públic de
Josep Rull i Joaquim Forn i de
la vella guàrdia convergent.
Laura Borràs, que té a favor
l’enrenou de la base però cap
pes pesant no li fa explícitament
campanya, l’ensorra,
així i tot, amb un 75,8% dels
vots a les primàries de Junts i
el retira de la primera línia política.
Mesos abans, al juliol, el
quistada dins el nou partit.
D’ençà de la derrota de Borràs
a les eleccions, el febrer
següent, aquest procés no ha
tingut cap més rèplica sísmica.
I aquest cap de setmana ha
nascut, finalment, el procés
invers.
Borràs és la presidenta del
partit i té més poder executiu
que no tenia Puigdemont,
president Carles Puigdemont
i Jordi Sànchez fan la fissura
final amb el PDECat: li arrabassen
les sigles, estripen la
negociació amb David Bonvehí
i hi descarten cap acord
electoral. Tots dos episodis
entusiasmen molts independents
de Junts, que en privat
o en públic els presenten com
un procés de despreniment
de la rèmora convergent enperò
el resultat del congrés
fou molt més que una patacada.
No tan sols perquè
fos tercera, darrere Jordi
Turull i Anna Erra, ni perquè
el secretari d’Organització
proposat per ella no obtingués
el mínim suport que es
requeria, ni per la victòria
general dels antics militants
de Convergència sobre la nova
fornada. El congrés va ser

36
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
ANÀLISI
No hi ha un cervell gris a dins
de Junts que en planifiqui la
moderació. L’olfacte els diu
que aquest espai quedarà lliure
i galopen per ocupar-lo. No
és que els pragmàtics s’imposin
als rupturistes, és que
la taca d’oli del pragmatisme
s’escampa per la pura inèrcia
del país rendit. Per això Puigdemont
–que és sincer quan
diu que no creu en el diàleg ni
en cap invenció autonomisuna
derrota personal perquè
la candidatura unitària s’havia
construït –en part– sobre
la por de Turull, que pensava
que si s’encarava amb Borràs
la presidenta l’escombraria
com havia fet amb Calvet. La
idea que abonava aquesta por
era que Borràs dominava el
múscul del partit, i aquesta
idea ja no té fonament,
ni tan sols retrospectivament.
Calvet, ja tou i lluny
dels focus, ha obtingut ara
més vots (1.362) que no pas
Aurora Madaula (919), David
Torrents (918), Salvador
Vergés (1.315), Ester Vallès
(908) o Jaume Alonso-Cuevillas
(1.337), cinc noms de
confiança de Borràs.
Però perquè hi hagués pacte
no tan sols Turull havia de
témer perdre-hi alguna cosa.
Per què Borràs no es va atrevir
a desafiar-lo és la clau que
explica la derrota de dissabte.
Hi ha dues explicacions: o
bé Borràs ja no vol combatre
l’aparell convergent i de cop
i volta s’ha fet partidària de
reconciliar-s’hi, o bé també
dubtava que pogués guanyar
el torcebraç. Totes dues són
un peix que es mossega la
cua. Borràs sabia el desencís
que en molts fidels va originar
el cas Juvillà, però no
veia prou clar quant suport li
havia fet perdre. Una batalla
oberta tenia un final incert;
un pacte li permet de sostenir
el càrrec per a mirar
de recuperar-se. Fins i tot
l’anàlisi més benèvola amb
la presidenta, la desmobilització,
li és demolidora. Si
una llista única desmobilitza
els seus afins i no pas el grup
de Turull, és perquè els seus
ja no creuen que hi hagi cap
diferència significativa entre
allò que pot fer cadascú si
comparteixen direcció.
Aquesta diferència ha estat la
base d’allò que fins ara distingia
Junts per Catalunya
de la vella Convergència. No
pas els fets –perquè Junts
no ha provat cap confrontació
superior a la que va
provar el PDECat, malgrat
tot–, ni tampoc exactament
la direcció, sinó l’esperança
d’una part del partit –sobretot
de la fornada nova que
no havia militat mai a Convergència–
que Junts podia
ser una cosa diferent perquè
el paradigma havia canviat.
Aquesta és la diferència que
Junts va començar a enterrar
dissabte. L’aire pragmàtic
de la formació, que ja navega
obertament, no cessarà,
creixerà: la seva estratègia ja
no és –tan sols– capturar el
vot dels enfurismats amb el
tomb d’Esquerra, sinó recuperar
els qui d’entrada el van
entendre i ara troben que els
republicans no l’han sabut
portar. Un pragmatisme més
nacionalista i més realista.
Convergència no torna: es
drena el pantà, no hi ha alternatives
i la retòrica buida
no resisteix l’envestida.
ta, mal que sigui per la raó
íntima del seu exili– va fer
sortir dissabte la seva versió
més iracunda dels últims cinc
anys quan va parlar d’infrastructures.
“36 a 184, collons!
Que ja està bé!”, va bramar.
Els rupturistes que per lleialtat
al president van adherir-se
a la seva amalgama,
fa cinc anys, i els qui després
s’hi han mantingut per confiança
en el president Torra i
en Borràs hauran de decidir si
abandonen el partit, si encara
proven de trinxar-lo per dins,
o si, com Borràs, es deixen
arrossegar per l’aigua que va
cap a les comportes.
Borràs sabia el desencís que en molts
fidels va originar el cas Juvillà, però no
veia prou clar quant suport li havia fet
perdre

37
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
MANUEL VALLS O COM L’AUTORITARISME POT DESTRUIR
UNA PERSONA FINS I TOT MÉS ENLLÀ DE LA POLÍTICA
El ressentiment i l’odi,
i no saber controlar
les pulsions personals,
han enfonsat un polític
que havia aspirat a ser
diferent
Al meu despatx de la redacció de VilaWeb tinc des de fa molts anys un dels
primers llibres de Manuel Valls. És un volum publicat per Robert Laffont
el 2006, titulat Les habits neufs de la gauche. Recorde bé la sorpresa de
trobar-lo i l’interès amb què vaig llegir-lo. Valls era en aquell moment una
persona encara bastant desconeguda, batlle socialista d’Évry i poca cosa
més. Òbviament, el fet de ser català, condició que ell reivindicava aleshores,
em va cridar molt l’atenció, però també em va interessar especialment
aquell llibre, malgrat ser un poti-poti d’articles, perquè proposava debats
innovadors i parlava obertament de problemes que l’esquerra més aviat no
volia mirar. Alguns dels seus enfocaments reconec que m’incomodaven,
però en aquell moment encara no vaig saber detectar exactament per què.
Tinc el vici, la mania, que m’interessa molt escoltar i pair bé allò que diu la
gent que pensa diferent de mi.
D’aleshores ençà, he seguit amb atenció la carrera meteòrica que va portar
aquest home a ser primer ministre de la república francesa, el moment del seu
màxim triomf personal –per dir-ho així–, i d’allí a l’infern. Certament cada
vegada més incòmode amb ell i la seua degradació personal i intel·lectual. Crec
que avui ja tots som conscients que la seua ambició personal voreja el ridícul
i que té massa eixides de to capricioses i absurdes. Però la cosa que trobe més
interessant d’aquests anys, si ho puc dir en termes gairebé entomològics,
ha estat d’observar i documentar la constant degradació del personatge,
que fins a un cert punt és un reflex i alhora una mostra exagerada de la
degradació intel·lectual de l’esquerra francesa i europea.
I dic això d’aquesta manera perquè, des de la perspectiva del temps passat,
veig cada dia més clar que el seu creixent autoritarisme no sols l’ha destruït
políticament –fent malbé allò que podia tenir d’interessant encara el 2006–,
sinó que també l’ha destruït personalment. A ell mateix. I observar com la
deriva autoritària d’algú pot arrossegar-lo personalment és una cosa que,
tot i no ser nova en la història, sempre m’impressiona molt.
La premsa francesa fa escarn del fracàs de Valls
Siguem clars: Manuel Valls avui és un ninot patètic, un home esmicolat en
mil bocins, una deixalla personal i política. I si ha arribat a aquest punt estic
convençut que en bona part és a conseqüència del mal que fa l’autoritarisme,
del mal que et causa, que ens pot causar a qualsevol, arribar a aquesta
convicció que la imposició i el domini sobre els altres no sols és possible
sinó que és convenient. Com més autoritari políticament ha anat esdevenint

38
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
Manuel Valls avui és un ninot patètic, un
home esmicolat en mil bocins, una deixalla
personal i política
Manuel Valls menys persona ha estat –menys original, per tant– i més s’ha
enfonsat en el seu fangar.
Ja fa dècades que Erich Fromm o Theodor Adorno ens van fornir eines per a
comprendre què els passa, a la gent com Manuel Valls. Fromm va establir que
en la mentalitat d’una persona autoritària no existeix el concepte d’igualtat
i el món simplement es divideix entre els qui tenen poder i els qui no en
tenen, entre els qui són a dalt en l’escala social i els qui són a baix. I d’això
Manuel Valls n’és un exemple paradigmàtic. Ell vol formar part com siga,
compulsivament, del primer grup i que no s’oblide mai que n’ha format part.
Ho diu tot aquesta imatge de Valls –arrossegant-se d’una manera indigna de
qui ha estat primer ministre– en la festa de la victòria de Macron, colant-se
literalment en una celebració a la qual ningú no l’havia convidat i donant
colps de colze per aparèixer en totes les fotografies.
Però Adorno va anar més lluny, sobretot en el llibre Authoritarian Personality, i
crec que ens serveix per a entendre’l encara millor. Jo no tinc prou preparació
per a parlar-ne en propietat –i, per tant, ja em disculpareu l’atreviment i
espere que algun subscriptor ho explique millor que no ho podré fer jo. Però
sí que recorde la tècnica per a discernir els autoritaris –aquella “escala F”,
en què la lletra venia de “feixisme” i en la qual Valls cau de ple– i la tesi que
diu que la gent agressiva, plena de ressentiment, redirigeix políticament i
socialment l’agror interna cap a allò que caracteritzen com “els altres”, cap
a aquells qui no són com ells. Especialment contra les minories.
I he de dir que la carrera de Valls, en aquest cas, és de manual. Gitanos,
catalans i musulmans, entre més però sobretot, hem estat objecte de la
seua ira descontrolada i víctimes de les seues maniobres. I no deixa de ser
especialment aclaridor sobre la seua jerarquia de principis que ell, amb els
seus vots, fes possible que Ada Colau fos batllessa –robant la batllia a Ernest
Maragall– mentre que ara, en el moment del comiat, ha dit adeu demanant
als votants que impedesquen la victòria del “cartel mélenchoniste”, és a dir,
dels qui serien l’equivalent dels comuns a l’estat francès. Per això és lícit
de demanar-se com pot la mateixa persona posar els seus vots al servei del
qui ell creu que és l’extrema esquerra a Barcelona i en canvi avisar que cal
fer mans i mànegues per a frenar l’extrema esquerra a l’estat francès. La
resposta és allò d’Adorno: per damunt de tot hi ha l’odi, irreductiblement
personal però transformat en polític, i la creença autoritària que ell i els qui
són com ell han d’imposar-se, si cal menystenint la voluntat de la gent.
PS. Molts records a Enric Juliana.

39
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
JOAN RAMON RESINA
LLEGIR A CONTRAPÈL
No portar aurèola té certs
avantatges. Ara ja pot
cometre baixeses i lliurarse
a la cràpula com el
comú dels mortals
Des que l’estatística i l’anàlisi de dades començaren a desplaçar la literatura
com a eina per a entendre la societat, el rigor en l’estudi l’ha abandonada. Hi
ha hagut succedanis de rigor i obscurantisme terminològic per a compensar
la theory envy de les ciències “dures”, però allà on les ciències avancen pel
principi popperià de la falsificabilitat, és a dir, descartant teories comprovadament
falses, la teoria literària ha tendit a embolicar la troca del text més
que no pas a desenredar-la. Per això no sorprèn que hi hagi lectors que tirin
pel dret i desdenyin olímpicament el trellat d’un argument o el sentit d’una
opinió. L’espècie en via d’extinció que som els professors de literatura estem
familiaritzats amb l’estudiant que pretén importar els seus prejudicis (en el
sentit estricte de judicis previs, d’idees solidificades i sovint encarcarades)
als textos en lloc d’exportar-ne el sentit. Hi estem avesats. Però de vegades
la diferència entre allò que diu el text i allò que li fan dir és tan gran que
meravella la llibertat que hom arriba a prendre’s amb la lletra.
D’alguna manera en tenim la culpa els docents, car fa quaranta anys que
vam acceptar de “descentrar” el text, d’entronitzar el lector i engegar en
orris el sentit, diferint-lo a les calendes gregues de la semiosi inacabable. Si fa
no fa com difereixen la independència substantiva els partits que en prenen
l’adjectivació. L’autor ja havia estat expulsat del text durant el regnat del New
Criticism; el pas següent fou eliminar-ne el sentit, diluint-lo en una xarxa
d’estructures amb semantemes flotants. Amb aquesta operació el crític, el
professional de l’exegesi, renunciava a la seva autoritat i, per tant, a la responsabilitat.
Feia temps que ningú, ni els crítics marxistes nord-americans,
no creia en el “compromís” predicat per Sartre al primer volum de Situations,
darrer intent d’unificar el text amb la subjectivitat edificant de l’autor. Als
anys setanta la literatura es democratitzava i s’obria pas la idea que totes
les interpretacions són bones, que totes valen igual i totes són “legítimes”
(per dir-ho amb l’expressió que actualment empastifa els debats d’opinió).
Contra això no hi pogueren fer res arguments com els d’Umberto Eco, l’autor
d’Opera aperta, quan anys després de publicar aquest llibre sobre la col·laboració
del lector es queixava d’haver estat entès massa unívocament i advertia
contra la lectura analògica desfermada. El perill era que per a molts lectors
“des que es pot establir qualsevol tipus de relació, el criteri ja no importa”.
I una vegada es prescindeix del criteri que ha de governar la relació entre
els elements del text, o entre el text i la competència cultural de la societat a
la qual pertany, tant se val de què parla realment el text, perquè hom el pot
ventriloquar a plaer. Tot és doncs interpretable. Ara, com diu Eco, si decidir
de què versa un text és una mena d’aposta interpretativa, tenir en compte
el context fa l’aposta molt menys incerta que no pas apostar al vermell o al
negre d’una ruleta.

40
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
D’alguna manera
en tenim la culpa
els docents, car fa
quaranta anys que
vam acceptar de
“descentrar” el
text, d’entronitzar
el lector i engegar
en orris el sentit,
diferint-lo a les
calendes gregues
de la semiosi
inacabable
Eco considerava que una cosa era interpretar un text i una de diferent utilitzar-lo.
Per exemple, posant-lo al servei d’una causa o ideologia alienes.
El filòsof Richard Rorty, format en la tradició del pragmatisme, rebutjà la
distinció entre interpretació i ús. Pels pragmatistes, efectivament, tot és ús.
Però Rorty ho afinà dient que un dels usos a què se sotmet un text és convèncer
els altres que tenim raó en la manera d’entendre’l. Per aconseguir-ho
no n’hi ha prou de glossar un parell de línies; cal dir alguna cosa coherent
sobre què hi fan al text les altres línies.
El problema transcendí de l’aula i la indisciplina lectora s’estengué com
una taca d’oli per la societat. Si tota lectura valia tant com qualsevol altra, la
literatura perdia la funció social i en conseqüència tota raó de ser acadèmica.
Aprendre de llegir i no sols de confegir esdevenia superflu. Una conseqüència
ha estat invalidar la dita que parlant la gent s’entén. Hi ha ningú que encara
cregui en el diàleg entenedor, socràtic, davant l’espectacle de les tertúlies
televisades? I de la mateixa manera que s’ha perdut la capacitat d’escoltar,
s’ha perdut la de llegir, que hauria de ser una activitat tan activa com la de
parar l’orella. Avui qualsevol que sigui capaç de capir les instruccions de
muntatge d’un aparell o les indicacions d’un fàrmac es creu competent per a
grapejar una obra literària, si en llegeix, o desballestar un article d’opinió. Tot
cofoi de parlar en prosa com monsieur Homais, qualsevol es preua de saber
les intencions ocultes d’un text, perquè allò que ha dit l’autor, les paraules
impreses, no compten si no és en referència a un altre text que, per excés o
per defecte, coincideixi amb la intenció del lector.
Allò que vaig exposar en termes polítics la setmana passada i que algun
Übermensch de la interpretació considerà insuficientment “acadèmic” podria
exposar-ho en termes més escolàstics recordant, per exemple, el poema
en prosa –en prosa de monsieur Homais– de Baudelaire, Perte d’auréole.
És un poema sobre el canvi de paradigma a la república de les lletres. A un
poeta modern –neoclàssic o romàntic, tant li fa–, travessant el bulevard
amb pressa per no ser atropellat, li llisca l’aurèola del front i li cau al fang
del carrer. El poeta confessa que no ha tingut valor de tornar enrere per recollir-la
i que s’estima més perdre les seves insígnies que no pas deixar-se
trencar l’espinada pels cotxes que circulen caòticament. No portar aurèola
té certs avantatges. Ara ja pot cometre baixeses i lliurar-se a la cràpula com
el comú dels mortals. Heus aquí, diu, que ja sóc com vosaltres. Penseu reclamar
l’aurèola?, que li pregunten. I ara?, respon. Anar d’aquesta manera
em prova. Vós sou l’únic que m’ha reconegut. A més, la dignitat m’enutja. I
després m’omple de joia pensar que algun mal poeta la collirà i se la posarà
impúdicament.
Si l’aurèola havia estat un signe de glòria literària, el poeta de la modernitat
en prescindeix per envilir-se amb la delectança d’igualar-se als seus lectors.
L’aurèola resta al mig del fang, a disposició de qui tingui el valor de jugar-se
la vida per alçar-la. Però sempre hi ha el risc, és clar, que l’arreplegui algú
que en lloc de provocar admiració faci riure.
Ecce Panis Angelorum in figuris praesignatur. Qui sàpiga llegir que llegeixi.

41
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
TU QUÈ VOLS, PARLAR CATALÀ O QUE ET CURIN?
Paradoxalment, els
supremacistes catalans
som els que entenem que
un metge català no està
més dotat que cap altre
per a exercir en un idioma
diferent
Diuen que el món no són les xarxes, és a dir Twitter, i a vegades penses que
tant de bo. Com per exemple amb les denúncies de discriminació lingüística,
que a la comunitat digital catalana ja són un crit ininterromput: “El metge
de capçalera de la meva mare m’interromp [...] i em demana que li parli en
castellà. No m’entén. Fa vint-i-cinc anys que treballa a Catalunya”; “Amb el
meu pare [...] amb els nervis no ens sortia la paraula en castellà i el metge no
entenia què li feia mal”; “[...] La pediatra era castellanoparlant i nosaltres
anem traduint el que li diu a la nena al català”; “Sóc al metge. [...] Mon fill
té dos anys, és valencianoparlant i ja li han vulnerat els drets lingüístics.”;
“Ma mare de vuitanta-quatre anys amb poc domini del castellà, al metge
de capçalera: ‘Que puc parlar en mallorquí?’ ‘Mejor en castellano, que lo
entiendo mejor.’ I així sempre, d’humiliació en humiliació, d’imposició en
imposició.”
En efecte: la discriminació lingüística en l’àmbit de la salut és dels subgèneres
de la cosa que ens provoquen més sensació d’impotència, perquè ens
agafa en les situacions que som més vulnerables davant de l’interlocutor.
Mentre tens un còlic nefrític, mentre estàs parint, mentre et fan proves neurodiagnòstiques,
mentre t’anuncien les pitjors notícies que et pots esperar,
diguem que no estàs en les condicions més favorables perquè et neguin els
drets que et poden negar en una oficina de correus, en un centre comercial
o en una aula de la Pompeu Fabra.
Per una altra banda, l’opinió pública de masses, cada cop més ferotge a
l’hora de deshumanitzar la minoria nacional catalana –una deshumanització
que ningú no dubtaria a qualificar de delicte d’odi si fos sobre altres
col·lectius històricament oprimits–, justifica la discriminació amb un acarnissament
pervers: què preferiu, ens demanen sempre, que un metge sigui
un bon metge o que parli català? Un fals dilema que ens ve a voler dir, en cru:
què preteneu, parlar la vostra llengua i que a sobre us curin com a tothom?
I la idea ha calat fins al punt que molts catalanoparlants han assumit amb
naturalitat que, donat el cas, i a diferència dels castellans, hauran de triar
entre dos drets (que són intrínsecament seus!): el de l’atenció mèdica i el
de ser entesos –ja no dic atesos– en la seua llengua. Qui us heu cregut que
sou, per merèixer-vos tal privilegi, un pacient de Saragossa o de Badajoz?
A Catalunya, que de tots els Països Catalans és on figura que estem més
bé, es dóna una combinació fatal per a tota llengua minoritzada i sense la
protecció d’un estat –i, segons com, ni tan sols d’un govern:
–Primerament, com que ens falten metges, els hem d’importar, mentre
que els d’aquí se’n van a exercir a fora. Per notícies recents hem sabut que

42
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
THIDMAN / PEXELS
A Catalunya, que
de tots els Països
Catalans és on
figura que estem
més bé, es dóna una
combinació fatal
per a tota llengua
minoritzada i sense
la protecció d’un
estat –i, segons
com, ni tan sols
d’un govern
la meitat dels col·legiats en medicina són formats fora de la UE, la majoria
a Llatinoamèrica, mentre que un 57% dels residents, generalistes o futurs
metges es plantegen marxar del país quan acabin la residència. De fet, no
és més que un altre sector en què les condicions laborals propicien l’exportació
de talent propi i la importació de professionals disposats a assumir la
precarietat vacant.
–Aquest primer punt ens porta al segon, que com que l’hem tractat diverses
vegades l’enllestirem de seguida: la utilització sistemàtica dels nouvinguts
per part de l’espanyolisme i del catalanisme “simpàtic” –el que amaga la
llengua per racisme o classisme– en la seua lluita per acció o per omissió
contra la normalització del català. Aprofitant-se de la manca d’oportunitats
d’aquests treballadors per decidir des del coneixement –condició necessària
per a establir vincles amb la cultura del seu país d’acollida–, se’ls apropien
per defecte, posant les servituds de la seua precarietat al servei de la causa
anticatalanista, posicionant d’aquesta manera la baula feble contra la
llengua feble.
–El tercer punt encara s’acaba més ràpid i ja l’havíem avançat abans: si un
govern no és capaç de fer complir les pròpies lleis, doncs ja ho tens: en la
salut i en la malaltia, pum i pam.
Enfilant els tres punts, la conclusió és clara: mentre els metges catalans
se’n van a exercir a fora en altres llengües, els seus col·legues nouvinguts, per
alguna limitació cognitiva que els suposa el supremacisme castellà, no seran
mai capaços de fer el mateix per atendre els drets dels seus pacients. Paradoxalment,
els supremacistes catalans som els que entenem que un metge
català no està més dotat que cap altre per a exercir en un idioma diferent. Ara

43
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Doncs resulta que les prestigioses facultats
de Medicina catalanes, per gràcia del sistema
de districte únic dins l’estat, tenen un 30%
d’estudiants vinguts de fora de Catalunya
bé: si l’administració també s’ho creu, no sé què espera a oferir-los cursos
especialitzats a manta, a tota hora, gratuïtament. O això, o els ofereixen
salaris i condicions laborals dignes, el que sigui primer, perquè es veu que
el català cau de rebot amb els zeros del compte corrent.
Dit tot això, ara suposem que es fes el miracle: que el país produís tants
metges com ens calen i que els facultatius de quilòmetre zero no es veiessin
obligats a ser de kilòmetres a mils. Doncs resulta que les prestigioses facultats
de Medicina catalanes, per gràcia del sistema de districte únic dins l’estat,
tenen un 30% d’estudiants vinguts de fora de Catalunya. A la Facultat de
Lleida són més de la meitat del total. A la Rovira i Virgili, els alumnes de fora
dels Països Catalans passen del 40%. Sense tenir-ne ni idea, em demano
si Medicina deu ser cap excepció respecte d’altres graus, allò de si un sol
alumne ho demana, la llengua de la classe es gira com un mitjó. Perquè “un
volum important” dels alumnes de fora –les cometes acoten paraules del
doctor Antoni Trilla– vénen amb la idea de formar-se i tornar, i no me’ls
imagino pas en una consulta de les espanyes excusant-se que se’ls escapi
el vocabulari mèdic en català.
Acabem amb un altre supòsit, i és que els doctors no catalanoparlants,
i sanitaris en general, entenguessin i fins enraonessin la llengua del país.
Que, un cop rebuts els cursos corresponents, sabessin entendre i replicar a
ta padrina amb demència, a ton fill amb trastorn de l’espectre autista, a ta
mare balbucejant mentre es desperta de l’anestèsia. De fet, aquests metges i
sanitaris ja existeixen o estan en procés d’existir, així que canviaré els temps
verbals per dir que, així i tot, encara hi ha catalanets que quan els llegeixen
el nom a la placa, o els veuen el color de la pell, o els senten l’accent, canvien
al castellà perquè ells “no tenen cap problema amb la llengua”, donant-los
a entendre que aquell idioma que s’han pres la molèstia d’aprendre tampoc
no el parla tanta gent i que, al final, era una pèrdua de temps. I així es tanca el
cercle de la padrina que no sap escriure el català i de la mare que va estudiar
a l’escola franquista: ensenyant als fills que la llengua de casa, la que no val
per a jugar, tampoc no serveix per a estar malalt.

44
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
JULIÀ DE JÒDAR
INFORMACIÓ ÉS PODER
Un procés per la
independència necessita
un aparell d’informació
i propaganda destinat
a contrarestar la de
l’enemic i foradar els seus
rengles
Un dels efectes del procés d’independència obert fa setze anys amb la manifestació
de la Plataforma pel Dret de Decidir (febrer del 2006) i culminat
amb el referèndum guanyat l’1-O de 2017 haurà estat comprovar que l’estat
espanyol és una màquina perfecta de boicot de la seva autopropaganda com
a garant de la democràcia. Mentre els seus mitjans públics i privats, columnistes
i escriptors, acadèmics i locutors de ràdio, ex-ministres i gasetillers
pugnaven per oferir una estampa criminalitzadora del procés català (“supremacista”,
autoritari, racista...) enfront de la democràcia constitucional
representada per la monarquia, les pràctiques dels aparells de l’estat han
estat un reguitzell d’actes realment criminals tant a l’exterior, amb una
persecució dels exiliats digna dels mortadelos, com a l’interior, des dels fons
de les clavegueres fins a la pàtina ronyosa dels Llarena i Marchena, des de la
repressió continuada a tots els nivells fins a l’espectacle d’una monarquia
més caduca que en temps d’Isabel II, des de la corrupció generalitzada del
PP fins al suport dels fons de rèptils al feixisme caduc de Ciudadanos i la
seva xaranga “civil” i a l’ascendent de Vox i les seves esquadres, des de les
anades i vingudes dels villarejo de torn fins a l’ocultació de proves cabdals
en els atemptats d’agost del 2016 a Barcelona, amb la cirereta de l’escàndol
sense precedents de l’espionatge amb la maquineta Pegasus. (No parlarem
de la qüestió de les inversions a Catalunya, perquè això ja representava el
màxim de “politització” de les classes agenollades en temps de la dictadura
franquista, de manera que treure-ho ara en processó retrotrau els queixosos
de torn als temps dels Porcioles i companyia.)
El cas és que al moviment per la independència no li haurà calgut fer
grans esforços per a contrarestar la maquinària propagandística del règim
borbònic, però, és clar, esperar les errades i marrades de l’enemic per vèncer
és quedar-se a mig camí, perquè continua formant part de la dependència (i
fomentant-la). Una qüestió que, sigui dit de passada, també afecta el tema
de la desobediència, que, en un primer moment, és el primer senyal de no acceptar
el poder d’altri, però que no garanteix la teva capacitat de crear-ne un
de propi. Com és notori, vam demostrar la nostra voluntat de ser (ex-posada
democràticament per a destituir el sistema vigent), però no la nostra voluntat
de poder (im-posada democràticament per a constituir el nou sistema). Vam
arribar a posar en pràctica el fet que les minories oprimides i sotmeses tenen
el “dret natural” a la resistència, a utilitzar mitjans il·legals, un bon punt es
comprova que els legals resulten insuficients, com bé es va demostrar al llarg
del 2017 i, sobretot, arran de les lleis de desconnexió aprovades el 5 i el 6 de
setembre al parlament. Però, quan l’estat va recórrer a la violència, no vam
trencar la violència establerta, tenint ben present que la resistència adequada
només obliga la consciència pròpia a trencar la violència establerta sense crear,
al seu torn, injustícia nova. I el que volíem, precisament, era una nova justícia.

45
vilaweb.cat
Divendres, 10 de juny de 2022
MAIL OBERT
JULIÀ DE JÒDAR
Al moviment per la independència no li haurà calgut
fer grans esforços per a contrarestar la maquinària
propagandística del règim borbònic, però, és clar,
esperar les errades i marrades de l’enemic per vèncer és
quedar-se a mig camí, perquè continua formant part de
la dependència (i fomentant-la)
Un procés per la independència necessita un aparell d’informació i propaganda
destinat a contrarestar la de l’enemic i foradar els seus rengles,
a disciplinar tàcticament i estratègicament els lluitadors i activistes, i a
informar i convèncer els ciutadans en general del seu programa polític,
econòmic, social i cultural. No em refereixo als mitjans que, com aquest
mateix on escric, han donat i continuen donant suport al moviment, perquè
la seva tasca, en la mesura que funcionen dins un sistema informatiu amb
unes exigències deontològiques precises, imposa uns límits per a no caure,
precisament, en els vicis dels mitjans al servei de l’estat, contra les mentides,
la desinformació i la política reaccionària dels quals han de lluitar. Tampoc
em refereixo a revistes, butlletins, fulls o qualsevol altre mitjà d’expressió
d’entitats i plataformes, sinó, bàsicament, a mitjans sorgits directament de
la praxi activista, nodrits d’informació viva i immediata, fets per gent lligada
a la lluita quotidiana, escrits amb competència i rigor: una tasca informativa
com a extensió de la direcció política del moviment i un mitjà de debat públic
per a forjar aquesta direcció i els seus lideratges al marge del poder delegat a
mans indecises, dubtoses o parcials. Creant una xarxa pròpia d’informació
al marge del sistema.
I el tema primer i principal és el finançament, que hauria de ser capil·lar, fet
des de baix i controlat amb rigor i claredat des del primer moment. D’aquells
dos milions llargs de votants de l’1-O, la meitat eren clients de la Caixa? Van
aprovar les maniobres dels seus directius en favor de l’estat? Segur que no,
però tampoc no van poder contrarestar la propaganda de la por i neutralitzar
aquelles maniobres amb un tancament massiu de comptes. No hi va haver
una direcció que incités a fer passos endavant col·lectivament per no tancar-se
individualment en la queixa i el desànim. La direcció política no cau del cel,
s’ha de construir en contacte directe amb el moviment. I, entre altres coses,
requereix informació veraç, ràpida i difosa a tots els àmbits. Atès que no
es van tancar massivament comptes de la Caixa fins a doblegar-la, potser
caldrà anar pensant que cal finançar des de tots els racons mitjans propis
de difusió i propaganda, controlats pel propi moviment, més necessaris que
mai quan la institució i els mitjans públics adopten postures que no tenen
la independència com a objectiu present i realitzable.
No diem res de nou, però la informació és poder. I si el poder ha de sorgir
directament de la praxi col·lectiva, la informació que ajudi a crear-lo, a nodrir-lo
i a difondre’l no podrà ser res menys que directa, eficaç i col·lectiva.

LA FOTO DE LA SETMANA
COMENÇA LA SELECTIVITAT
Alumnes de Menorca al firal de Maó, un dels centres on es fan
les proves per a accedir a la universitat. Avui han començat a les Illes
i al País Valencià i d’avui en vuit es faran les primeres proves a Catalunya.
FOTOGRAFIA: DAVID ARQUIMBAU SINTES.