S'ha acabat el fenomen Netflix?

60
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Si els catalanoparlants ens pensàvem que
aquesta vegada també podríem exercir
d’espectadors normals, ens hem tornat a
trobar davant la humiliació habitual d’haver de
consultar la llista de cinemes on poder veure una
pel·lícula en la nostra llengua
ho deixaran de tenir els pobles. Freno, Alcarràs, fes-me frenar, que avui és
festa. Corro a buscar l’alegria de la família Solé, que també hi és, i que és la
nostra: la de la canalleta criant-se lliure d’hiperproteccions parentals; les
rialles sota la lluna del germà del poble i la germana de Barcelona –què esteu
borratxos?, els fa la Mariona, desvetllada–; el dinar que esclata amb tothom
tirant tothom a la piscina de casa; i la festa major, que és fer una mica de
trampa, perquè és una alegria obligada.
Acabo ara mateix: Alcarràs té tantes capes que no és un film de veure només
una vegada, de manera que, mentre la païm i fem temps per tornar-hi, voldria
dir dues coses a la mare que el va parir: la primera, que per molts anys,
molts premis i que ho puguem veure, i l’altra, que ens disculpis per la tabarra.
Nota al marge u: S’ha comentat molt la qüestió dels subtítols, i segurament
en parlaran amb encert altres companys de columna. De Pa negre fins a
Alcarràs, el país ha canviat força, tant com ho reflecteix el tractament a l’espectador.
Si els catalanoparlants ens pensàvem que aquesta vegada també
podríem exercir d’espectadors normals, ens hem tornat a trobar davant la
humiliació habitual d’haver de consultar la llista de cinemes on poder veure
una pel·lícula en la nostra llengua: en aquest cas, només en la nostra llengua,
i encara arribats a lloc, haver de revisar la lletra petita de la cartellera. Públic
de Barcelona, no ho cal dir, Sitges, Vilanova, Girona (!), Tàrrega (!!), Aitona
(!!!) i d’altres sales impensables, s’han trobat davant la sorpresa que els
oferien un Alcarràs doblat o subtitulat al castellà –per deferència, ens diuen,
cap als qui no dominen la llengua del país, i que, a aquest pas, tampoc no la
dominaran mai. Alguns, amb les protestes a les xarxes, han aconseguit el
canvi. Ho deixo aquí, ho deixo, perquè avui es tractava de celebrar.
Nota al marge dos: Entre els sons que m’he descuidat, una menció especial
als dels jóvens i les seues músiques: el germà que s’evadeix amb ritmes
piconadors per no pensar, i la germana adolescent que coreografia la mateixa
llatineria que qualsevol adolescent urbana. A les entrevistes, si no ho
recordo malament, tots dos expressaven la voluntat de ser actors. Com a
espectadors, ja podem aprofitar Alcarràs per gaudir del seu accent deliciós,
perquè si tot va com desitgen i desitgem tots i els surten força papers, em
temo que ja l’haurem sentit prou.