S'ha acabat el fenomen Netflix?

48
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ANÀLISI
Així queda Junts
després de Puigdemont
La pugna entre Borràs i Turull pel lideratge també posa en joc l’estratègia
i el full de ruta independentista del partit
ODEI A.-ETXEARTE
Carles Puigdemont no optarà
a la reelecció com a president
de Junts. S’abocarà en l’estratègia
de l’exili i en la feina com
a eurodiputat, i alhora intentarà
d’erigir-se en una figura
transversal de l’independentisme
al capdavant del Consell
per la República, un paper que
ni ERC ni la CUP no han reconegut
a aquest ens –entre
més raons– per la vinculació
orgànica de Puigdemont amb
Junts. Puigdemont deixa pas
a la consolidació de nous lideratges:
“Al partit li cal una
presidència més implicada del
que jo no he estat”, va escriure
ahir en la carta adreçada a la
militància.
El president a l’exili ha estat,
per damunt de tot, un aglutinador:
de militants i dirigents
provinents del PDECat, alguns
dels quals també de l’antiga
CDC, i d’independents decidits
a fer política després de
l’octubre del 2017. Ell, i un
petit nucli de dirigents afí,
van gestar Junts, una marca
que va arrossegar el PDECat
des de la primera candidatura
de les eleccions del 21-D fins
a al trencament de relacions
definitiu. Però Puigdemont no
ha estat mai una figura executiva
decidida a intervenir en la
gestió diària del partit. Aquest
paper el va delegar en Jordi
Sànchez, que no tenia un sector
vertebrat com a tal ni amb
el temps va aconseguir el suport
unànime que s’esperava
per a un càrrec aquest, malgrat
que ha mantingut sempre
connexions amb la família
més institucional del partit.
Sànchez deixa la secretaria
general després de les incomoditats
internes que havia
suscitat la seva manera de
gestionar. L’última, decisiva
en el moment de la retirada, la
del pacte amb el PSC, ERC i els
comuns per a la reforma de la
llei de política lingüística, que
Junts ha aparcat.
Si el paper de Puigdemont no
ha estat mai el d’un president
de partit prototípic (no ha estat
un dirigent ni un militant
clàssic ni tan sols en els orígens
polítics, a Convergència),
no són pas pocs els qui
consideren que aquests últims
temps havia eixamplat encara