S'ha acabat el fenomen Netflix?

20
FRANCESC XAVIER VILA
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ASSUMPCIÓ MARESMA
Francesc Xavier Vila va entomar la
responsabilitat de ser secretari de
Política Lingüística de la Generalitat
de Catalunya el juliol passat.
Avalat per una carrera brillant en
el món acadèmic, catedràtic de sociolingüista
a la UB, el seu nomenament
va crear expectatives positives i respecte.
Ara, a la seva taula, moltes de les
dificultats que ell ja havia descrit com
a acadèmic. També l’envit de trobar
la manera de capgirar les polítiques
d’aquests darrers vint anys, que considera
que han estat negatives per al
català. El seu discurs és concret: la
situació del català és diversa, delicada,
complexa i reversible. El diagnòstic a
remarcar amb un retolador fluorescent
és sobretot el reversible. Per poder-ho
fer possible i fer aquest tomb cap a bé,
no demana fe, sinó canvis d’actitud,
canvis d’arguments i molta implicació
per part de tothom. Una de les eines
per a aconseguir-ho és el Pacte Nacional
per la Llengua, que treballa a tota
màquina i del qual ha de presentar les
propostes a la tardor. Convida tothom
a participar-hi, individualment i col·
lectivament.
La situació és dura, però, amb perspectiva,
hi ha impactat profundament
la sentència dels tribunals espanyols
del 25%. Utilitzant una paraula seva,
la sentència l’ha enfosquida. De moment,
la modificació de la llei de política
lingüística encara no s’ha votat. Es
negocia un consens que es va presentar
com a fàcil i que ara per ara no ho és. En
aquesta entrevista, parla de quin és el
seu punt de vista, especialment sobre
com sortir de la situació creada pels
tribunals espanyols, però també de més
qüestions, com ara del català en el món
de la salut, de com la política durant
els anys del procés no va cuidar prou la
llengua i dels subtítols en castellà del
film Alcarràs.
—Aquesta setmana s’hauria d’haver
aprovat la modificació de la llei de política
lingüística al parlament, però no
s’ha votat. Quina és la situació?
—És en negociació. Els partits parlen els
uns amb els altres i també amb entitats;
per tant, esperem que la cosa arribi a bon
port i amb la millor solució per a tothom.
—Es fa difícil d’entendre que introduir
l’aprenentatge en castellà a la llei de
política lingüística catalana no sigui
per a complir la sentència, com alguna
vegada heu dit, sinó per a anar cap a un
model més bo.
—No s’introdueix el castellà a l’aprenentatge
perquè ja hi és, i això ho sabem
tots.
—Disculpeu, parlava d’introduir-lo a
la llei.
—Jo parlo de les escoles.
—Jo, de la llei.
—Però jo de les escoles.
—La llei i allò que passa a les escoles són
dues coses diferents.
—En el marc legal en què ens movem,
des de l’any 1994 ja s’havia dit que el
català no era la llengua exclusiva de Catalunya.
—Entenc això que dieu, però la pregunta
és sobre si introduir l’aprenentatge en
castellà en la llei pròpia de Catalunya és
complir la sentència. Ho matiso concretament.
—Ho plantejo d’una altra manera. Hem
de partir del fet que ara no som una república
independent i, per tant, dins el
marc legal en què ens movem, com a
part d’un estat que no solament inclou
la legislació catalana sinó les sentències
dels tribunals i la legislació espanyola, el
català no ha estat mai la llengua exclusiva
del sistema educatiu de Catalunya. Des
del punt de vista de la legislació, el català
Es tracta de veure de
quina manera podem
millorar el sistema
educatiu dins el marc
que podem gestionar
no és llengua exclusiva. Des del punt de
vista de la realitat social de les aules, crec
que no hi ha ni discussió. Tothom sap
que el castellà és una llengua que es fa
servir als centres educatius de Catalunya.
En conseqüència, des d’aquest punt de
vista, el fet que la legislació catalana
reconegui la realitat no vol dir aprovar,
seguir o complir la sentència. Es tracta de
veure de quina manera podem millorar el
sistema educatiu dins el marc que podem
gestionar.
—Però, per exemple, l’advocat Benet
Salellas ha explicat que aquesta introducció
en el marc legislatiu català pot
afectar negativament la defensa que se’n
faci a Europa.
—Suposo que tothom té clar que cap
institució europea no dirà mai: “Podeu