S'ha acabat el fenomen Netflix?

18
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
ROGER COMA
La llengua ha de ser una
cosa viva, no ha de ser
programada políticament.
També pot tenir un suport
polític, però ha de ser una
cosa personal, i cada vegada
sento més que tinc aquesta
responsabilitat
que sempre sostinc el català a totes les
converses, que salvo els pronoms febles
amb els meus fills... M’agradaria demanar
disculpes.
—La defensa del català i de la independència
l’heu feta tota la vida o hi ha hagut
algun punt d’inflexió?
—De tota la vida... Sóc de Banyoles i allà
t’adoctrinen des de la panxa. D’adolescent
ja patia... Continuo patint, tot i que
també es pot mirar d’una manera més
eufòrica, perquè hi ha molta consciència
i debat, es parla del tema. M’agrada
molt el punt de vista de l’Enric Gomà,
que diu que no siguem fatalistes amb
la llengua. Diu que Catalunya pujarà en
nombre d’habitants i, percentualment,
baixarà el nombre de parlants. Però en
termes absoluts caldrà mirar si es manté
o no. També penso que, si fem propostes
genuïnes i amb pes, més que transversals
i multiplataformes, funcionaran. La
llengua ha de ser una cosa viva, no ha de
ser programada políticament. També pot
tenir un suport polític, però ha de ser una
cosa personal, i cada vegada sento més
que tinc aquesta responsabilitat.
—A El món a RAC1 una vegada vau dir:
“El procés és un exercici de voler agradar
molt. Volem la independència sense
desagradar ningú”. És un dels problemes
que té el moviment independentista
ara mateix?
—Sí, sí, més que mai! Hi ha una exposició
pública que fa que estiguem pendents
d’una mena de judici que no existeix.
Aquesta exposició patològica de les xarxes,
que cada vegada agafa un auge més
nociu, bloqueja qualsevol moviment. I
l’independentisme és un moviment explosiu
que no pot ser conciliador, no pot
ser amable. És una oposició, una reacció.
Però com que no volem quedar malament,
fem una mena d’independència
teòrica. En la nostra ment ens sentim
independents.
—En part és el “ni un paper a terra”.
—El “ni un paper a terra” ha fet molt
de mal. Els catalans tenim aquesta cosa
social de destacar poc, de voler parlar
fluix. Després som cridaners, però pensem
que parlem fluix. Fins que algú no ve
reconegut del poble veí al teu poble no el
reconeixes. Això passa a tot arreu, però
aquí d’una manera força aguda, aquest
no destacar. I s’ha de molestar algú, a
la vida. Però això crec que ho aprens de
gran i jo no sé encara si ho he après...