S'ha acabat el fenomen Netflix?

15
ROGER COMA
vilaweb.cat
Divendres, 6 de maig de 2022
CLARA ARDÉVOL MALLOL
Fa poques setmanes que l’actor Roger
Coma (Barcelona, 1976) ha estrenat
la seva primera aventura com a presentador
televisiu. És Caigut del cel,
una docusèrie de TV3 en què Coma
cerca els hereus legítims de persones
que han mort sense haver fet testament,
sovint familiars llunyans que no saben
que tenen dret a l’herència. Si, després
de la investigació, s’aconsegueix trobar
l’hereu, ell li comunica la bona notícia.
Parlem amb Coma sobre el programa
i el paper que hi fa, però també sobre
altres àmbits de la seva vida: Com si
fos ahir, la seva relació amb les xarxes
socials i la seva preocupació per l’estat
de la llengua.
—A Caigut del cel feu de presentador, i
fins i tot una mica de periodista d’investigació.
Com ha estat l’experiència?
—Bé, de periodista poc. Havia fet alguna
cosa més enllà d’actuar, com ara ser
membre del jurat a Oh happy day, tenir
una secció a la ràdio... Però conduir un
programa és diferent. Vaig trobar molt
pesat veure la meva cara tota l’estona, era
un excés de mi! Potser he pogut aportar
una mica de salsa a una cosa tècnica. Als
petits interrogatoris que faig estic més
pendent d’allò personal, de mirar on
pot haver el ganxo televisiu. Estic més
acostumat a pensar en això que no en
un element periodístic. El meu principal
objectiu és “the show must go on”.
—Què us ha sorprès més?
—Que la gent és poc inclinada a sortir
per la televisió. No només els hereus,
que ho entenc. La gent no vol dir que ha
guanyat diners per aquesta cosa del risc
i de l’exposició pública d’allò monetari.
Fa vint anys la televisió tenia un atractiu,
el fet de tenir el teu minut de glòria. Això
ha prescrit, fins i tot amb la gent gran.
Perquè vulguin sortir has de convèncer
i seduir.
—Els hereus reaccionen d’una manera
força neutra quan els doneu la notícia.
—La gent és molt escèptica i realista...
Una mica d’il·lusió, si us plau! Jo esperava
més plors, crits i petards, però tothom
és molt conscient que hi haurà Hisenda
i advocats pel mig, que s’haurà de veure
quant es cobra...
—Quines històries us han fascinat més?
—La història del Joan, que es va salvar
d’un afusellament i va fugir exiliat a prop
de París. Era algú molt carismàtic i, dins
la família, que era annexada, d’un segon
matrimoni, la gent l’estimava molt. Al
final és el vox populi, el mite, allò que la
persona explicava i que la gent ha interpretat
d’algú que ja és mort. I sempre
apareixen accidents que no són al centre
de la història. Hi ha hagut personatges
molt pintorescos, i aquí és on hi ha l’element
més literari, d’espectacle, i no pas
en si es troba l’hereu o no, que és com
una trampa per a mantenir l’espectador
enganxat, però que com a presentador
m’interessa menys.
—Parlàveu d’Hisenda i del realisme de
la gent. Tot el que envolta les herències
i l’impost de successions sempre genera
debat. Què en penseu, després d’haver
fet el programa?
—Crec que el programa, moralment,
a vegades em crea una mena de dubte,
perquè penso que si aquella gent no ha
volgut fer testament, que s’ho quedi
tot l’arca pública. Són gent que ha mort
desentesa de la família per qüestions
de distància i temps, sense situacions
controvertides. Però són en el seu dret
que aquestes herències arribin a qui tocaria
i explícitament tampoc no han dit
que volen que els diners vagin a l’estat.
Jo personalment encara no he fet testament,
tot i que tothom m’ho diu. Ni testament,
ni matrimoni... Sóc desendreçat
i visc molt al dia.
Fa vint anys la televisió
tenia un atractiu, el fet
de tenir el teu minut de
glòria. Això ha prescrit,
fins i tot amb la gent
gran. Perquè vulguin
sortir has de convèncer
i seduir