18 llibreries dels Països Catalans que heu de descobrir

9 - 14 D’ABRIL DE 2022
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
18 LLIBRERIES
DELS PAÏSOS CATALANS
QUE HEU DE DESCOBRIR

2
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
SUMARI
9 - 14 D’ABRIL DE 2022
PORTADA
ENTREVISTES
18 llibreries dels Països Catalans que heu de descobrir
Per Sebastià Bennasar.
Adrián Sas: “És la Generalitat, amb la seva acusació, qui em posa els dos peus
a la presó”
Per Txell Partal.
Carme Laura Gil: “Enforteixen el castellà, debiliten el català i fan més
dolorosa la repressió que patim”
Per Assumpció Maresma.
Miquel Àngel Maria: “El govern ha escoltat les pressions dels sectors
econòmics perquè no s’aprovi la llei de reserva de la biosfera”
Per Esperança Camps Barber.
Antoni Rubio: “En el tema de Catalunya es veu l’assumpció de la cosmovisió
blavera de Compromís”
Per Esperança Camps Barber.
Gautier Sabrià: “Que hagi pujat tant el vot d’extrema dreta a Perpinyà no
significa un augment del racisme”
Per Arnau Lleonart Fernàndez.
Mireia Mollà: “La cacera de l’extrema dreta contra Mónica Oltra és la mateixa
que contra més dones de l’esquerra a tot l’estat”
Per Esperança Camps Barber.
REPORTATGES
ANÀLISI
Què s’hi juga Menorca, amb el trencament del pacte de govern?
Per Esperança Camps Barber.
Així es va forjar l’aliança Boye, Salellas, Van den Eynde a Luxemburg
Per Josep Casulleras Nualart.
Regionalistes a la marroquina
Per Ot Bou Costa.
És un bon moment per a contractar una hipoteca?
Per Jordi Goula.
Les rèpliques de la revolta interna a Junts
Per Odei A.-Etxearte.
Mónica Oltra, el pèndol i l’estabilitat del Botànic
Per Esperança Camps Barber.
OPINIÓ
Allò que importa no és si els catalans cauen simpàtics o no
Editorial de Vicent Partal.
Elles competeixen, elles viatgen
Mail Obert de Mercè Ibarz.
Les lleis universals de l’estupidesa
Mail Obert de Joan Ramon Resina.
La terra és plana, la covid no existeix, el final s’acosta
Mail Obert de Marta Rojals.

3
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
18 LLIBRERIES
DELS PAÏSOS CATALANS
QUE HEU DE DESCOBRIR
SEBASTIÀ BENNASAR
El mes d’abril és, per excel·lència, el mes de les llibreries,
tot i que de dies i motius per a visitar llibreries n’hi ha tot
l’any. Al nostre país hi ha moltíssims establiments que
es dediquen a vendre llibres i per això la feina ha estat
nostra per a triar-ne divuit i prou.
El primer criteri que hem seguit ha estat excloure’n les
llibreries de les grans ciutats, llevat d’Andorra la Vella i
Perpinyà, per a no deixar cap territori sense una llibreria
representativa. Ni Palma, ni València, ni Barcelona, com
tampoc Alacant, Castelló, Tarragona, Lleida i Girona, que
concentren el gruix més important de llibreries, no aporten
cap establiment a la nostra llista. Les hem excloses
amb plena consciència, sabent que hi ha professionals
molt bons i botigues extraordinàries que paguen molt la
pena, però que s’allunyaven de la intenció de descoberta
de la nostra proposta.
Hem barrejat llibreries històriques amb algunes de
més noves per mostrar que hi pot haver arrelament a
la terra amb voluntat de fer coses i amb ganes de tirar
endavant. Totes les llibreries han patit molt per culpa de
la pandèmia, però gairebé totes han reflexionat, s’han
modernitzat i han entès que o bé es reconvertien en petits
centres culturals on passen coses importants, o bé fóra
molt difícil que sobrevisquessin. Moltes ja tenien aquesta
vocació de bon començament i actualment són agents
culturals molt vius en sengles poblacions.
Ara que es compra més que mai per internet és importantíssim
de reivindicar l’ofici que fan els llibreters de
capçalera, aquells que no es podran mai comparar amb un
algorisme, aquells que en entrar a la botiga diuen bon dia
amb un somriure que t’alegra tot el dia i que et recomanen
llibres i gairebé sempre l’encerten. Heus ací, doncs, 18
botigues imprescindibles d’un país on, en realitat, totes
les que hi ha ho són, d’imprescindibles.
KEVIN ET LAURIANNE LANGLAIS / UNSPLASH

4
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA CATALANA
La Llibreria Catalana es va fundar el 1986 a Perpinyà i
és l’única de Catalunya Nord especialitzada en llibres
en català i de temàtica catalana. La varen fundar Joan
Miquel Touron i Mijo Gómez a partir de l’experiència
prèvia d’una llibreria mòbil que recorria els pobles
de Catalunya Nord venent llibres en català, i també
després d’haver tingut la Llibreria del Grup Cultural.
Touron i Gómez van comprar la Librairie de Catalogne,
que anys abans havia estat propietat de Júlia
Gual i després del poeta Jordi-Pere Cerdà. El 2011 fou
traspassada a Joana Serra. El 2020 va guanyar el VII
Premi Martí Gasull i Roig, per la defensa de la llengua.
En el fons que conté es destaquen nombrosos llibres en
català sobre Catalunya Nord o d’autors de la contrada
difícils de trobar a les altres llibreries del país.
Comarca: Rosselló.
Adreça: plaça de Jean Payra, 7, Perpinyà.

5
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA LA TRENCA
La llibreria la Trenca d’Andorra és una de les més
noves del país, però ha nascut amb molta potència i
amb moltes ganes de convertir-se en un espai veritablement
dinamitzador de la cultura i la literatura. Un
dels principals objectius que té és difondre la producció
literària d’Andorra i de les terres pirinenques, a més
de divulgar la producció literària en llengua catalana,
incentivar l’hàbit lector entre els infants i els joves i
estendre l’ús del català entre gent que no el parla ni
el llegeix habitualment. Els promotors estan convençuts
que la cultura i les indústries culturals i creatives
aporten valor afegit al país, i que són un factor imprescindible
per a definir nous models socials i econòmics
sostenibles.
No és pas l’única llibreria nova del Pirineu. El Refugi
va obrir també fa poc temps a la Seu d’Urgell. És un
establiment cooperatiu, amb una trentena de socis, i
allò que el defineix és que fomenta el pensament crític.
Natura i Llibres és un altre nou espai dedicat als llibres,
en aquest cas a Alins (Pallars Sobirà).
Territori: Andorra.
Adreça: plaça de Rebés, 4,
Andorra la Vella.

6
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LA BOOKMAN LLIBRERIA
La Bookman Llibreria va néixer el mes d’abril del 2016
per enfortir i enriquir el teixit cultural de Figueres i, per
extensió, de la comarca. La literatura de ficció és el seu
principal punt fort, sense fer escarafalls als gèneres
populars. La narrativa, la ciència-ficció, la fantasia,
la novel·la negra i el còmic en tots els vessants –de
l’europeu a l’americà i al manga– hi tenen un espai. I
això sense passar per alt la presència forta de literatura
infantil i juvenil. Programació d’activitats, presentacions
i tallers complementen l’oferta. Bon ús de les
xarxes socials i alguna idea esbojarrada l’han ajudada
a fer-se un nom.
A l’Empordà també és imprescindible de visitar, si més
no, tres llibreries més: la Vitel·la, a l’Escala; la Singlantana,
a la Bisbal; i la Cucut, a Torroella de Montgrí.
Totes tres es destaquen per l’activisme, per la dedicació
i per la voluntat de dinamitzar el territori, portant-hi
els grans escriptors i alhora consolidant el talent local.
Comarca: Alt Empordà.
Adreça: carrer de Sant Llàtzer, 17,
Figueres.

7
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA L’ALTELL
La llibreria l’Altell es va obrir el 1973 i el 2009 es va
traslladar a l’emplaçament actual. El canvi de local va
implicar canvis d’equip i es va poder eixamplar la secció
infantil, una de les característiques bàsiques d’una casa
que creu que els llibres són una eina insubstituïble per
a l’aprenentatge del nen, tant per a educar com per a
afavorir-ne la creativitat. Hi ha també un fons de llibres
d’art infantils i de treballs manuals dels més complets
del país. Un dels lemes d’Irene Tortós-Sala, la llibretera,
és que cal promocionar la lectura. Per això es va
inventar una de les activitats més reeixides de l’estiu
literari: la nit dels narradors. Com que tothom ha de
tenir cabuda en aquest món, hi ha seccions de poesia,
teatre, art, disseny i cuina i un magnífic espai per a presentacions,
conferències, tallers i sala d’exposicions.
Comarca: Pla de l’Estany.
Adreça: carrer de la Canal, 2, Banyoles.

8
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA DRAC
El 1903 a la ciutat d’Olot es va construir la casa modernista
Gaietà Vila i setanta anys després va obrir les
portes la llibreria Drac, que n’ocupa els baixos. És el
centre de difusió literària més important de la Garrotxa.
Té una planta dedicada exclusivament a la literatura
infantil i juvenil, perquè originàriament hi havia una
secció de joguines educatives i de fusta. És una llibreria
generalista, tot i que hi tenen una importància cabdal
les publicacions locals, que hi ocupen un lloc preferent
i que a més tenen molt bona sortida comercial. Alhora
s’hi ofereix servei de cerca de llibres d’importació i de
segona mà. No té sala per a presentacions literàries,
però n’organitza moltes en uns altres espais de la
ciutat, com ara la biblioteca, la sala de l’arxiu i la sala el
Torin. De fa uns quants anys és la llibreria de referència
de les activitats del festival MOT que es fan a Olot.
Comarca: Garrotxa.
Adreça: passeig de l’Escultor Miquel
Blay, 61, Olot.

9
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA L’ARGONAUTA
Un dels texts clàssics més fascinants és el dels Argonautes,
aquells fabulosos companys de Jàson, amb qui
solquen la mar fins a la Còlquida per aconseguir el velló
d’or. Ara en tenim un de sol al bell mig de Balaguer: la
llibreria l’Argonauta. Andrea Giovannoli capitaneja
aquesta nau de 170 metres quadrats d’exposició que va
obrir el 2015 i que avui és una referència a Balaguer i
els encontorns. Aquest local, que havia estat una antiga
botiga de roba, ha renascut per vestir l’ànima dels habitants
de la capital de la Noguera. Una secció infantil
molt bona i un munt de prestatges de segona mà que
provenen de la desapareguda llibreria Robafaves de
Mataró van ajudar a començar el negoci, que s’ha anat
consolidant gràcies al bon ofici del llibreter, que coneix
a la perfecció tant els clàssics –la seva passió– com les
darreres novetats. Això es barreja amb els mobles nous
fets a mida i les lletres magnífiques d’una llibreria que
paga la pena de conèixer.
Comarca: Noguera.
Adreça: carrer de Barcelona, 28,
Balaguer.

10
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA FOSTER & WALLACE
La Foster & Wallace és una petita llibreria independent.
Els fundadors de la botiga pensen que la cultura i les
humanitats són l’única cosa que ens pot salvar. Varen
obrir al centre de Vic el 2018 i en aquest temps s’han
consolidat com una llibreria referencial que fa una
funció essencial: ser un filtre (marcat en part per l’espai
que tenen) davant tota l’allau que es publica. És a dir,
fan una primera selecció que després creix amb la prescripció.
Vol ser una llibreria personal i amb personalitat
que pren el nom del magnífic escriptor David Foster
Wallace (tot i que la llibreria també es podia haver dit
Bouvard i Pecouchet, com la novel·la de Flaubert). Un
autor referencial que es mou entre l’erudició i la diversió
i que marca la línia de l’establiment, inspirada en
part per les llibreries petites angleses. Hi predomina
el blanc, que aporta una sensació de més amplitud,
espai i netedat. Hi ha un munt de seccions i es destaca
perquè és un lloc on saps que sempre t’aconsellaran bé.
Comarca: Osona.
Adreça: carrer de la Riera, 20, Vic.

11
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA L’ARANYA
L’Aranya va obrir les portes el 2005 a Cerdanyola del
Vallès, com a llibreria general amb un gran espai per
a la literatura infantil i juvenil i els àlbums il·lustrats.
Amb la vocació d’encomanar el plaer per la lectura a
tota la societat, ha teixit complicitats d’una manera
professional, però sobretot apassionada. Ara mateix
ofereix la botiga presencial i la botiga en línia i organitza
moltes activitats per a públic de tota mena: clubs de
lectura, presentacions, tallers, seminaris, explicació de
contes, elaboració de biblioteques personals i escolars i
fins i tot una gran festa anual, en què cada mes de maig
són convidats els millors il·lustradors. La dinamització
de tota aquesta teranyina d’activitats amb els agents
socioculturals, de la ciutat i del país, i la forta presència
a les xarxes socials, han fet que sigui reconeguda com a
“Llibreria de referència de Catalunya” i ha esdevingut
imprescindible en la programació cultural de la vila.
Comarca: Vallès Occidental.
Adreça: carrer de Santa Anna, 1,
Cerdanyola del Vallès.

12
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LA LLAR DEL LLIBRE
La Llar del Llibre és una llibreria històrica de Sabadell
inaugurada a principi dels anys vint del segle passat,
a la via Massagué, pel poeta Joan Sallarès Castells. El
1957 Miquel Fàbregues i Morlà va agafar la llibreria,
que continua essent un llegat i una referència per a la
ciutat i per a tota la zona d’influència. Es va instal·lar al
passeig de la plaça Major i fa anys que és al nou local,
molt gran, al carrer de Sant Antoni. La llibreria és generalista,
però hi trobareu un bon equip de llibreters que
encara duen l’ofici a la sang i que fan de la prescripció
una de les bases de l’ofici. A la Llar del Llibre, s’hi fan
nombroses presentacions i clubs de lectura. És la seu
de les Dames del Crim de Sabadell, que cada any organitzen,
juntament amb la llibreria, el Sabadell Negre,
un dels festivals de novel·la negra més prestigiosos i
reconeguts del país. Tradició, expertesa i ganes d’estar
al dia, tot plegat.
Comarca: Vallès Occidental.
Adreça: carrer de Sant Antoni, 20,
Sabadell.

13
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
L’ESPOLSADA LLIBRES
Fe Fernández va obrir l’Espolsada el 2007. Traductora
de formació i llibretera per vocació, l’ha convertida
en un espai de proximitat, de pausa, de conversa i de
cultura. Un dels trets essencials és la seva tasca de
prescripció literària aprofitant les noves tecnologies i
compartint les lectures a la xarxa. Una de les marques
de la casa són les activitats que organitzen. I això que
la llibreria és en un lloc on s’ha d’anar expressament
i es va obrir en un moment en què era habitual que
de llibreries se’n tanquessin. Hi han passat autors,
traductors, editors i il·lustradors de primera fila i ha
aconseguit de fidelitzar molts clients i crear-ne de
nous. A l’Espolsada, la narrativa per a adults i el llibre
infantil són els grans cavalls de batalla. I els clubs de
lectura per a adolescents i per a infants que s’hi organitzen
són l’enveja de molts llocs que disposen de
molts més recursos.
Comarca: Vallès Oriental.
Adreça: plaça de l’Espolsada, 8,
les Franqueses del Vallès.

14
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
CAL LLIBRETER
Cal Llibreter, de Sant Just Desvern, va obrir la nit de
Reis del 2016, després d’uns quants anys de provatures
organitzant actes culturals, cada vegada més plens
gràcies a la participació de les entitats de la contrada.
S’hi feien, per exemple, uns tasts de poesia i vi que
varen tenir molta anomenada i que van conduir de
manera natural a la venda de llibres. Així va ser com
va començar el projecte que impulsen Silvana Vogt,
escriptora, i Arnau Cònsul, periodista especialitzat en
història. De mica en mica, Cal Llibreter s’ha convertit
en un espai de referència i les opinions i recomanacions
que fa sobretot la Silvana a les xarxes socials (i també la
seva visió àcida i desacomplexada de l’ofici del llibreter)
tenen molt de predicament, tant entre els lectors
com entre la gent de l’ofici. Un bon regal de Reis per a
tots els amants dels llibres i una llibreria aixecada amb
l’embranzida de l’activisme cultural.
Comarca: Baix Llobregat.
Adreça: carrer de la Bonavista, 81, Sant
Just Desvern.

15
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA ROCA
La Llibreria Roca de Valls va ser fundada l’any 1944
per Octavi Roca i Júlia Ortiga, avis de l’actual llibretera,
Júlia Secall Roca, tercera generació vinculada a
l’establiment. A la Llibreria Roca, en ple franquisme,
s’hi podien trobar amagats i a l’abast de qui més els
necessitava llibres en català o d’autors prohibits pel
règim franquista. És molt ben situada, al carrer de la
Cort, un punt de pas quasi obligatori en la vida de la
ciutat. D’ací a dos anys ja tindrà vuitanta anys d’història,
servint sempre tota mena de llibres als clients,
de novel·les acabades de publicar a llibres de fons especialitzats
en la història de la comarca i, per extensió,
de les comarques veïnes. Ortiga és bastant activa a les
xarxes socials i les empra molt sovint per reclamar
més ajudes per a un sector que aquests darrers anys
viu una crisi continuada i profunda.
Comarca: Alt Camp.
Adreça: carrer de la Cort, 60, Valls.

16
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
L’ESPLAI LLIBRES
Aquesta llibreria de l’Alcúdia, especialitzada en l’edició
en català i en llibres del País Valencià, va obrir les
portes el 1994. Ja de bon començament, la intenció
era d’aconsellar bones lectures i promoure cultura i
coneixement, cosa que han fet amb activitats i amb
dinamització constant. Alhora, una de les marques de
la casa és la prescripció literària. Al local, s’hi destaca
el fons disponible. Hi ha una predilecció especial pel
llibre infantil i per l’il·lustrat, no tan sols adreçat a
nens. La novel·la per a adults en llengua catalana n’és
un altre puntal. Una bona secció de joguines i material
de papereria hi fan de complement, sempre pensant a
ser una bona via d’entrada per al foment de la lectura.
Comarca: Ribera Alta.
Adreça: avinguda d’Antoni Almela, 42,
l’Alcúdia.

17
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
AMBRA LLIBRES
Ambra és una llibreria que ha anat canviant de lloc.
Pepa Ferando obrí la primera botiga a Dénia, però el
1993 es va traslladar a Gandia, a la plaça de l’Escolapia, i
el 2006 va arribar a l’emplaçament actual, a l’avinguda
d’Alacant. Les bones prescripcions de les llibreteres
s’afegeixen a una programació cultural que d’ençà del
primer moment ha volgut ser referent a la vida de la
ciutat, amb presentacions de llibres, taules rodones i
ara també una oferta variada de cursos de tota mena per
als clients. La llibreria es defineix com a espai cultural
i s’hi programen regularment signatures, recitals de
poesia, contes contats i tallers per als més menuts, a
més de concerts de música barrejada amb literatura.
D’ençà del 2014, també és productora audiovisual de
documentaris i de programes de ràdio i televisió, sempre
relacionats amb la literatura, la cultura i la història.
Comarca: la Safor.
Adreça: avinguda d’Alacant, 12,
Gandia.

18
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA LA COSTERA
La llibreria la Costera es va fundar el 1976 i sempre ha
mostrat una atenció especial als llibres publicats en
català, dels quals té un fons molt notable. A més, ha
impulsat nombroses activitats culturals i solidàries a
la comarca, com per exemple el concert de celebració
dels quaranta anys de la llibreria. L’editorial Bromera
va entrar en l’accionariat d’aquest espai, que amb el
temps s’ha convertit en un espai cultural de referència
de la ciutat i un dels punts imprescindibles de trobada
per als escriptors del País Valencià. Els fundadors varen
ser Carlos Sánchez i Cristina Poveda, i Pepe Miralles
s’hi va incorporar com a director per continuar impulsant
tant la venda de llibres com el nombrós catàleg
d’activitats i presentacions que s’hi impulsen.
Comarca: la Costera.
Adreça: avinguda de Gregorio Molina,
17, Xàtiva.

19
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
DETROIT LLIBRES
El 25 de març de 2017, la llibreria Detroit Llibres va obrir
la porta a Alcoi partint d’una premissa: si a Detroit hi
ha una avinguda que es diu Alcoi, per què no hi pot
haver, a Alcoi, una llibreria que es digui Detroit? Hi ha
hagut mesos en què han fet més d’un acte la setmana,
i la llibreria vol convertir-se en un espai cultural de
referència a la vila i a totes les comarques centrals. El
2019 varen obtenir el premi que atorga la Conselleria
d’Educació, Cultura i Esports de la Generalitat a la llibreria
més innovadora de l’any. De fet, una bona part
del seu èxit es basa en una molt bona programació,
en la cura que posen per a promocionar els autors que
escriuen en català i tots els llibres locals, i en un ús molt
interessant de les xarxes socials per a fer promoció.
Comarca: l’Alcoià.
Adreça: Carrer Oliver, 5. Alcoi.

20
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
LLIBRERIA PAU
La llibreria Pau va néixer el 1987 amb la intenció
d’acostar el plaer de la lectura a tot Menorca, i s’ha
convertit en una referència ineludible a Ciutadella,
tant per als menorquins com per als visitants de fora.
Un dels primers objectius de la llibreria va ser aconseguir
llibres en català per als clients, i per això varen
començar l’activitat com a distribuïdors d’editorials
especialitzades en llibres infantils, inculcant d’aquesta
manera el gust per la lectura des de ben petits. De
llavors ençà, ja hi ha com a mínim dues generacions
de menorquins que han gaudit de les propostes de la
llibreria Pau, ben arrelada també a la vida cultural de
Ciutadella. S’encarreguen, principalment, de narrativa
i novel·la, tot i que també fan les campanyes de llibre
de text i lectura dels instituts i complementen l’activitat
amb papereria i material escolar. El 2021, com a
conseqüència directa de la pandèmia, varen crear la
botiga en línia i ara fan servei a domicili.
Illa: Menorca.
Adreça: carrer del Nou de Juliol, 23,
Ciutadella.

21
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
18 LLIBRERIES
MÓN DE LLIBRES
La llibreria va obrir el 2004 a Manacor, primer al número
18 del carrer Major i després al número 7, un local
més gran. En aquest temps, i gràcies al llibreter Fausto
Puerto, Món de Llibres s’ha convertit en una de les llibreries
més rellevants de Mallorca, i ha aconseguit de
ser-ho fora de Palma: a Manacor i a tota la comarca del
Llevant de Mallorca. El llibreter s’ha convertit en una
persona de la màxima confiança per a molts clients,
que es deixen recomanar les lectures que proposa i que
també queden seduïts per les propostes culturals de
la llibreria, que desenvolupa una petita tasca editorial
(per exemple, són els encarregats de publicar les obres
guanyadores dels premis literaris Ciutat de Manacor).
L’èxit ha estat aconseguir que molts lectors no hagin
de baixar fins a Palma per aconseguir els llibres que
volen llegir.
Illa: Mallorca.
Adreça: carrer Major, 7, Manacor.

22
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ENTREVISTA
ADRIÁN SAS
“És la Generalitat, amb la seva
acusació, qui em posa els dos
peus a la presó”
Entrevista a l’activista Adrián Sas, que podria esdevenir
el primer pres polític de les mobilitzacions del Primer
d’Octubre
ALBERT SALAMÉ

23
ADRIÁN SAS
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
TXELL PARTAL
Adrián Sas pot esdevenir el primer
pres polític de les mobilitzacions
del Primer d’Octubre. En qualsevol
moment pot sortir publicada
la sentència ferma del seu cas.
Aleshores, li donaran deu dies perquè ingressi
a la presó. El malson va començar
un dia de desembre del 2018, quan Sas
passejava amb el seu pare per Vilafranca
del Penedès. De sobte, uns quants agents
dels Mossos d’Esquadra els van envoltar
i se’l van endur detingut. Així començava
el seu procés judicial, que ha acabat amb
una condemna a tres anys, sis mesos i
un dia de presó per un delicte d’atemptat
contra l’autoritat i un delicte de lesions
lleu, a més d’una sanció econòmica. Va
ser jutjat a l’Audiència de Barcelona,
acusat d’haver donat cops a la policia
en les protestes del primer d’octubre de
2018, primer aniversari del referèndum.
La Generalitat es va personar en el cas
com a acusació particular i va demanar
cinc anys i mig de presó. El Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)
ja va desestimar el recurs d’apel·lació
contra la sentència. I ara només falta la
decisió del Tribunal Suprem espanyol.
Fa més de quatre anys que lluita, i Sas
no s’ha mogut ni un mil·límetre dels
seus ideals. Es mostra convençut que, si
tornés enrere, no canviaria res. “La presó
és un lloc més on lluitar, i mentre sigui
fort amb els meus ideals tot és millor.
Si tens clar per què hi ets, se’t fa menys
feixuc, perquè saps contra quin monstre
lluites.” Sas és molt crític amb la classe
política. És més, els acusa d’haver d’anar
a la presó. “Qui no va estar a l’altura van
ser els polítics, no el poble. A mi em faria
vergonya fer el que han fet els presos
processistes. Em faria molta vergonya
portar la gent a defensar les urnes davant
la policia espanyola, deixant-hi la pell, i
més tard claudicar al primer moment.
Crec que els presos processistes haurien
Si tens clar per què hi
ets, se’t fa menys feixuc,
perquè saps contra quin
monstre lluites
de ser assenyalats cada dia. Que tinguessin
por de sortir al carrer. Que haguessin
de marxar de cada acte on van.”
—En qualsevol moment pot sortir la
decisió del Tribunal Suprem espanyol,
i després la sentència ja serà ferma. El
pas següent és que dictamini l’entrada
a la presó.
—Sí, ara mateix estem pendents que
el Suprem dictamini el que ha de dictaminar,
encara que ja sabem què farà.
Després d’això, passarien la sentència
al TSJC, que és el tribunal que em va
jutjar. Seran ells els qui faran efectiu el
meu ingrés a la presó. Em donaran els
famosos deu dies perquè em presenti
voluntàriament a la presó. Només em
quedaria un recurs a Europa, però jo ja
seria dins la presó.
—Hem vist casos en què es presenten
recursos i s’ajorna l’entrada a la presó.
Els condemnats per l’assalt a la Blanquerna
a Madrid van aconseguir d’endarrerir-ho
uns quants anys…
—Hi ha diferències molt grans entre els
de Blanquerna i jo. Per descomptat, hi ha
diferències ideològiques. Sabem que els
jutges estan més de la seva banda que no
de la nostra. Per tant, a ells els donaran
totes les facilitats i a nosaltres cap.
—I heu pensat què passarà quan us
arribi la notificació d’ingrés a la presó?
—Des del principi he tingut clar que
aquest és un judici polític, i la defensa
ha de ser política. Per tant, no m’hi
presentaré voluntàriament. Si em volen
tancar a la presó, hauran de ser ells qui
em vinguin a buscar.
—No confieu que canviï res, doncs.
—No, no tinc cap confiança que canviï
res. Des del primer moment sabia que
això acabaria així, jo entrant a la presó.
Sé que pot semblar estrany o victimista,
però al final vivim en un país on això
no és nou. Vivim en un país de caràcter
feixista. Des del 1939 no hi ha hagut un
sol dia sense presos polítics a les presons
del règim. I això no canviarà de la nit al
dia. Si no vaig tenir cap confiança quan
vaig presentar el recurs al TSJC, en què
vam posar de manifest les contradiccions
en què havien entrat els agents dels
Mossos durant el judici i que la cadena de
custòdia no es va seguir correctament,
ara menys. No s’aguanta per enlloc, la
seva defensa de la causa, i malgrat tot,
he acabat condemnat a més de tres anys
de presó. Si amb el TSJC teníem poques
esperances, amb el Tribunal Suprem
espanyol encara menys.
—La sentència ferma pot arribar en
qualsevol moment, dieu. Hi ha cap previsió?
Parlem de mesos?
—No ho sabem. I aquesta és una de les
coses amb què juguen. La repressió no
és únicament la condemna que em pugui
caure a mi o a qualsevol represaliat,
també és molt important el procés. Hi
ha hagut represaliats que han sortit absolts,
però la condemna ja l’han patida.
Es fan molt durs, tots els anys que dura
el procés judicial. El meu va començar el
2018. Són quatre anys, més els tres que
pugui passar a la presó, ja són set anys.
El final no són els tres anys, sis mesos i
un dia que m’han condemnat, sinó tot el
procés que hi ha pel mig. Ells saben que
això afecta. Afecta psicològicament, però

24
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ADRIÁN SAS
ALBERT SALAMÉ
Vivim en un país de caràcter
feixista. Des del 1939 no hi
ha hagut un sol dia sense
presos polítics a les presons
del règim. I això no canviarà
de la nit al dia
també laboralment. Fins i tot, no t’afecta
a tu i prou. Aquest procés afecta els teus
companys de lluita, la teva família, el teu
entorn... A vegades això és el més difícil.
Tinc clar per què estic represaliat. Tinc
clar els meus ideals, i sóc conscient que
he acabat aquí per haver-los perseguit.
Però explicar això a la teva xicota o a la
família és més complicat. Els meus ideals
em donen la fermesa per a continuar
endavant, però explicar-ho a una mare o
un pare, amb qui ideològicament tenim
poc a veure, costa molt més. Ells juguen
amb això.
—Aquesta espera es fa llarga? O, en
realitat, ja vols que ho sigui, de llarga,
perquè no vols entrar a la presó? Són
contradictoris, aquests sentiments, oi?
—Correcte. És difícil. He passat per tots
els pensaments, tinc dies de tot. Va canviant.
Fa quatre anys que lluitem, la vida
dóna moltes voltes. En un primer moment,
amb la meva xicota, quan vam
començar, teníem por de fer cap pas més.
Són quatre anys sense saber què passarà
amb la teva vida. No sabíem quant tardaria
a entrar a la presó, ni quina seria
la condemna. Pensar amb el futur era
complicat i això afecta el dia a dia com
a parella i a la feina. Però, com que la
repressió precisament vol estigmatitzar-te
i aïllar-te, hem decidit que no
els donaríem aquest gust. No els volem
donar aquest poder, no decidiran el meu
futur. Amb la meva xicota, hem decidit
de fer un pas endavant i casar-nos. Si tot
va bé, ens casarem al juliol. He tingut la
sort que ho ha entès i em dóna suport.
No negaré que hem tingut discussions.
N’hem hagut de parlar molt. No ha estat
fàcil, però al final ho ha acabat acceptant
i sap que tard o d’hora entraré a la presó.
Hem estat valents i ens casarem a l’estiu.
Hem trigat a fer el pas. De fet, ara tenim
por que arribi la resolució del recurs
abans que ens casem.
—Parlàveu també de la feina?
—Amb la feina també ha passat una cosa
similar. Em volien fer un contracte fix,
però em van dir que s’esperarien un any
per veure com acabava el meu procés
judicial. Finalment, he tingut molta sort.

25
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ADRIÁN SAS
El mes passat, el meu cap em va dir que
em feien fix. És més, s’han compromès a
guardar-me el lloc de feina quan entri a
la presó. He tingut sort, en aquest sentit.
—No tothom té la mateixa sort…
—Conec represaliats que han perdut la
feina, la dona... tot! Afecta molt. Com que
s’allarga durant molt de temps, t’acaba
afectant en tot. Sóc conscient que jo he
tingut sort, i no m’ha afectat de la mateixa
manera. He tingut un entorn que
m’ha ajudat molt.
—Penseu en el moment d’entrar a la
presó? Us prepareu d’alguna manera?
—M’hi preparo des del primer dia. No
volia que m’afectés ni a mi ni al meu
cercle proper, i per això vaig decidir que
havia de ser fort, jo. Era conscient que
això acabaria en presó. No tinc cap mena
de confiança amb aquest estat feixista.
Mentalment, des del principi que em
preparo per a la pitjor situació. Si després
no passava, millor. Fa temps que escolto
consells de persones que han estat a la
presó. Per desgràcia, hi ha molts represaliats
en aquest país i he pogut coincidir
amb alguns que han estat a la presó.
M’han explicat com superar aquest tràngol.
Tots m’han dit que la presó és un lloc
més on lluitar, i mentre sigui fort amb
els meus ideals tot és millor. Diuen que
si tens clar perquè hi ets, se’t fa menys
feixuc, perquè sap contra quin monstre
lluites. Has d’estar capacitat per aguantar
això, només així aconsegueixes que l’estat
no et guanyi aquest torcebraç.
—Dieu que sempre heu tingut clar que
acabaríeu entrant a la presó, però hi va
haver un moment que semblava que la
Generalitat de Catalunya retirava certes
acusacions i podria haver canviat el
transcurs de tot plegat…
—Com tots els moments de la història,
s’ha de veure amb perspectiva. I
ara, quan t’hi pares a pensar, veus que
era just abans de les eleccions. Al final,
era tot una mentida política. En aquella
reunió al parlament ens van assegurar
que es retirarien del meu cas i de la resta
de casos on es presentava la Generalitat
com a acusació particular. I no tan sols
no ho van fer, sinó que va ser l’agreujant
presentat per la Generalitat, i no pas la
fiscalia, el que fa que la meva condemna
superi els dos anys i mig. Això és el que
ha fet que hagi d’entrar a la presó. És la
Generalitat, amb la seva acusació, qui
em posa els dos peus a la presó. És una
traïció més. Hem vist aquesta mena de
traïcions constantment. Els presos processistes
van pidolar un indult a canvi
d’aturar el moviment als carrers i la lluita
independentista. Veiem com ara fan igual
amb la llengua. S’estan venent la cultura.
No sé a qui li pot sorprendre tot plegat a
hores d’ara.
—Els considereu responsables?
—Totalment. Junts per Catalunya i Esquerra
Republicana són responsables
del meu ingrés a la presó, per mantenir
aquesta política i un cos policial, el dels
Els presos processistes van
pidolar un indult a canvi
d’aturar el moviment
als carrers i la lluita
independentista. Veiem
com ara fan igual amb la
llengua. S’estan venent la
cultura
Mossos d’Esquadra, ple de feixistes. Cal
recordar que el pes de la meva acusació
el porta Jordi Arasa, un mosso d’esquadra
que ha estat condemnat a dos anys i quatre
mesos de presó per haver apallissat
manifestants. No va entrar a la presó. No
el van destituir. Al contrari, l’han ascendit.
Com a govern, són responsables de totes
les coses que ens passen com a poble.
—Però no ha de ser fàcil…
—No, però al final tot és convicció i ideals
polítics. Per desgràcia, això no és nou, no
sóc el primer ni seré l’últim.
ALBERT SALAMÉ

26
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ADRIÁN SAS
ALBERT SALAMÉ
Adrián Sas: “Qui m’acusa és un policia
sanguinari condemnat a dos anys de
presó”
—D’ençà d’aquella reunió heu tornat a
parlar amb algun representant polític?
—No, amb l’únic partit amb el qual he tingut
contacte i encara en tinc és la CUP. No
he tornat a parlar ni amb Esquerra ni amb
Junts per Catalunya. No tan sols no van fer
allò que van dir que farien a la reunió, sinó
que, a més, van presentar un agreujant
contra mi, que va fer augmentar la pena.
A més, quan va acabar el judici, vam haver
de sortir a desmentir unes declaracions
de la consellera Budó. Ells deien que ens
havien ofert un ajornament del judici. No
m’ho van oferir mai. També us diré que si
ho haguessin fet, o si m’haguessin ofert un
pacte, jo l’hauria declinat. No hi pactaria
mai, amb ells. Si pactes, acceptes la culpa. I
hem de ser conscients que les decisions que
prens com a represaliat no són individuals,
tenen una repercussió per a la resta.
—La vostra causa neix arran de la manifestació
que hi va haver el primer
d’octubre del 2018. Precisament, us
vau manifestar per defensar el govern
de la Generalitat. No és xocant?
—Sí, pot ser xocant. Però també hem de
ser conscients que els interessos de classe
no són els mateixos. Nosaltres tenim la
sort que sabem què és la solidaritat, els
polítics, no. Com a classe treballadora,
vam sortir a defensar les institucions
catalanes i uns presos processistes que
sabíem que estaven emmarcats en un
caire burgès. Però teníem clar que els
atacs de Madrid estaven per sobre de
les nostres petites diferències de classe.
Quan vaig sortir a defensar el mandat
del Primer d’Octubre i la independència
de Catalunya, ho feia des d’un prisma de
lluita de classes.
—Uns dies abans, el president de la
Generalitat, Quim Torra, instava a sortir
al carrer i pressionar la classe política…
—Sí, totalment. En aquell context històric
es necessitava l’organització i la
fermesa del poble català per a defensar
les institucions. El poble va estar a
l’altura. Ho vam fer. Qui no va estar a
l’altura van ser els polítics. És normal
que molts catalans se sentin decebuts
i enganyats. Al final, si et deixes
portar per aquest entusiasme que van
vendre les altes esferes, semblava tot
flors i violes. Però la independència no
s’aconseguirà mai d’un dia per l’altre,
i molt menys claudicant i sense anar
a totes.
—Tornaríeu a manifestar-vos aquell
primer d’octubre sabent tot el que sabeu?
—Aquell dia i sempre. Si no, la meva
lluita no tindria sentit, ni la de molts
altres companys.
—Us heu sentit sol?
—Puc dir que he trobat a faltar els partits
polítics. Però si sóc sincer, tampoc els
esperava. No m’he sentit pas sol. He estat
acompanyat dels meus. Tinc un grup de
suport que no ha parat de fer soroll, ara

27
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ADRIÁN SAS
mateix fa una campanya per a explicar el
meu cas. A Vilafranca, sempre he tingut
el suport de l’esquerra independentista.
Els meus aliats de classe no m’han abandonat
en cap moment.
—I la societat? Trobeu a faltar que la
gent surti al carrer a defensar-vos? En
definitiva, podríeu ser el primer pres
polític relacionat amb les mobilitzacions
del Primer d’Octubre.
—Crec que sí que hi ha moviment. El
meu grup de suport ha fet molt bona
feina. He anat a molts actes. Crec que he
tingut sort. En realitat, sempre intento
explicar que tinc sort perquè compto
amb la solidaritat de l’ANC i d’Òmnium,
però si m’haguessin detingut dos anys
abans en una manifestació del 15-M
o per a aturar un desnonament, no
hauria tingut aquest suport. Molt del
suport que tinc és perquè el meu cas
està relacionat amb la independència.
Si hagués estat per una altra lluita, no
l’hauria tingut.
—Què demanaríeu a la societat els mesos
vinents?
—Sempre confio en el poble. Si no, no
lluitaria. La meva llibertat no me la dona
cap jutge ni les institucions. Si aconseguim
la meva llibertat, serà per la meva
lluita diària als carrers. L’única cosa que
demanaria al poble català és que, igual
que vam ser capaços de sortir a defensar
els presos processistes, hem de ser
capaços de defensar els més de 4.000
represaliats que tenim. Queda clar que les
institucions han fet un pas enrere, ara ja
no volen que sortim al carrer. Estic segur
que van arribar a un pacte amb el govern
espanyol perquè els donessin l’indult. I
en aquest pacte, ells es van comprometre
a aturar la lluita al carrer. La burgesia
catalana fa la seva feina, però com a poble
hem de continuar lluitant. Hem de tenir
clar que per assolir la independència
calen sacrificis. Ningú vol entrar a la
presó, però si vols un canvi real, haurem
de passar per tot això. Jo no vull entrar a
la presó. No obstant això, no aturaran la
meva lluita.
—Si els tinguéssiu davant, què diríeu a
Turull o a Junqueras?
—Buf... Si digués el que penso, potser
entraria abans i tot a la presó. [Pensa un
moment] Els diria que són uns botiflers,
ens han deixat venuts. A mi em faria vergonya
fer el que han fet. No pot ser que
hagin defensat uns ideals i després no
hagin predicat amb l’exemple. Em faria
molta vergonya portar la gent a defensar
les urnes davant la policia espanyola,
deixant-hi la pell, i més tard claudicar.
Crec que els presos processistes haurien
de ser assenyalats cada dia. Que tinguessin
por de sortir al carrer. Que haguessin
de marxar de cada acte on van.
—La Generalitat es va comprometre a
revisar i retirar les acusacions de centenars
de casos. Finalment, no ho ha fet.
—No, i això no és únicament culpa d’Esquerra
i Junts. Malgrat que, en el meu cas
particular, no els puc retreure res, he de
dir que en això la CUP també és responsable.
Està sustentant aquest govern, i
ha pactat amb Esquerra Republicana que
la Generalitat podrà continuar personant-se
com a acusació popular. D’acord,
han dit que sempre que hi hagi lesions,
ALBERT SALAMÉ
Crec que els presos
processistes haurien de ser
assenyalats cada dia. Que
tinguessin por de sortir al
carrer. Que haguessin de
marxar de cada acte on van
però ja sabem com funciona, això. Els
atestats i els comunicats de lesions se’ls
fan a mida. Si no hi són, se les inventen.
No ha canviat res amb aquest pacte. Als
altres no crec que els hagi de dir res, ja
saben el que fan i per què ho fan.

28
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ENTREVISTA
CARME LAURA GIL
“Enforteixen el castellà,
debiliten el català i fan més
dolorosa la repressió que
patim”
L’ex-consellera considera que aquest canvi és un greu
error perquè espanyolitza, reforça el bilingüisme i crea
més disglòssia
ALBERT SALAMÉ

29
CARME LAURA GIL
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ASSUMPCIÓ MARESMA
Carme Laura Gil (Benissanet, Ribera
d’Ebre, 1935) és filòloga i
catedràtica de llatí. Va ser consellera
d’Educació de l’any 1999 al
2003. Abans havia estat directora
general del mateix departament. La setmana
passada va signar el manifest per a
aturar la modificació de la llei de política
lingüística que vol introduir el castellà a
l’escola. Coneixedora profunda de tot el
procés de normalització lingüística, hem
volgut saber què en pensa i per què està
tan preocupada.
—Què en penseu, de la proposició de
canvis a la llei de normalització lingüística?
—M’ha sorprès enormement que gent
que ha de saber què és la immersió digui
que no desapareix amb aquest canvi.
Aquesta proposició de llei és l’estocada
final. Confonen, o fan que confonguem,
la immersió i els programes d’immersió.
—Què voleu dir?
—El programa d’immersió que tenen
els centres, digues-li com vulguis, és el
que ensenya la llengua catalana a aquell
alumne que arriba a l’escola i no en sap.
En canvi, la immersió és que s’ensenya
en català a tot l’alumnat. L’únic que
queda viu en aquest projecte de llei és
el programa d’immersió que tingui el
centre i com que, a més, no se’n diu res,
també podria ser un programa d’immersió
en castellà.
—Us va sorprendre, aquesta resposta
dels dos partits independentistes que
formen el govern?
—Com es pot fer, això? No podran evitar
de cap manera que hi hagi atacs i
recursos de qualsevol mena, d’un particular,
d’una associació. Ningú no ho
podrà impedir. En canvi, estabilitzes el
bilingüisme en una llei catalana, fas que
la immersió desaparegui. El català i el
castellà a la proposició de llei són col·locades
com a llengües del mateix rang.
Fins i tot hi ha una vaguetat absoluta
quan es diu “és la llengua pròpia”. En
canvi, la llei de normalització deia: “És
la llengua pròpia de Catalunya i la pròpia
de l’ensenyament, que per això és oficial.”
Si la llengua és pròpia, la immersió
hauria de ser total, tal com deia la llei de
normalització.
—Els qui proposen aquest canvi diuen:
“Si no ho fem nosaltres, ho faran ells.”
—És una renúncia absoluta, quan allò
que s’ha de fer és resistència. És un error
perquè una llei no la pots tirar enrere. Fan
un retrocés i això en una llei és difícil de
redreçar. Quan sents dir com s’ha negociat,
també tens molts dubtes. Diuen
que han parlat amb el president Montilla.
Com es pot negociar sobre la llengua amb
l’ex-president Montilla? Per què no s’ha
Aquesta proposició
de llei és l’estocada
final. Confonen, o
fan que confonguem,
la immersió i els
programes d’immersió

30
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
CARME LAURA GIL
Només hi ha consens
perquè fem allò que
volen que es faci
negociat amb un altre ex-president, com
ara el president Torra? Això m’imagino
que vol dir que ha estat un enllaç amb el
govern de l’estat.
—També diuen que es fa perquè és necessari
que hi hagi consens.
—Sí, diuen que la proposició té un gran
consens. Però el té perquè diu que és
el que volen que diguem. Si haguéssim
presentat una proposició de llei en què
es digués que hi ha la immersió, que la
llengua catalana és la llengua vehicular
i la pròpia de l’ensenyament, segur que
amb socialistes i Podem no hi hauria
consens. Només hi ha consens perquè
fem allò que volen que es faci.
—Argumenten que així no s’aplicarà la
sentència del 25%.
—És impossible que això que es proposa
aturi una denúncia en cap jutjat. No hi
ha cap llei que digui que és prohibit de
presentar recursos contra el català davant
la justícia. No entenc que es pugui
parlar de grans consensos. De tot el que
diuen, hi ha una frase que és la de més
mal pair: “Que la llengua catalana no
s’ha de confondre amb la llengua dels
independentistes.” Això és brutal.
ALBERT SALAMÉ

31
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
CARME LAURA GIL
—Això, entre més gent, ho ha dit el
president Aragonès: “El català no pot ser
llengua de part. No pot ser la llengua dels
independentistes, perquè hi ha catalans
que no ho són.”
—És tan fort que el govern mateix i els
partits independentistes diguin que els
qui volem, o un dia voldran, que Catalunya
sigui un país independent són
solament els que parlen català. Que atribueixin
políticament la llengua catalana
als independentistes és greu i encara ho
és més que ho digui un govern independentista.
Aquesta idea sí que fa una ferida
gran. Fan dos bàndols en el país respecte
de la llengua i això no és així. Amb aquest
discurs obren un espai ideològicament
tremend. Què té a veure una cosa amb
l’altra? No sé com es pot dir aquesta barbaritat
i que fins i tot ho digui el president
Aragonès. Em demano per què ho diuen.
Amb aquest discurs volen eixamplar la
base social? Dir això també és un atac
fortíssim a la independència.
—Diuen que volen evitar que passi, però
justament sembla que fan l’efecte contrari:
divulgar el discurs dels qui van
contra el català.
—Pacten amb els qui volen el bilingüisme.
Que no s’adonen que tot passa molt
de pressa? Que creuen que sempre governaran
els socialistes, a l’estat espanyol?
Potser serà el Partit Popular, o Vox. Per
exemple, ja sabem el que el Partit Popular
en diu a Galícia “bilingüisme perfecte” i
és del 50% i 50%. No puc entendre que
hagin negociat amb un sector polític que
vol el bilingüisme. A més, quan el govern
de l’estat ha dit precisament i entre cometes
que “ara per ara no treu el recurs,
que no farà que la sentència s’executi”.
Ara per ara, què és, això? Un xantatge,
una amenaça...
—Per què creieu que ho fan?
—Crec que no han vist les conseqüències
Que creuen que
sempre governaran
els socialistes, a l’estat
espanyol? Potser serà el
Partit Popular, o Vox
polítiques i socials. Enforteixen el castellà,
debiliten el català i fan més dolorosa
la repressió que patim. Què hi guanyem?
Que no hi hagi un recurs? Ens ho preguntem
i no ho sabem. És una negociació que
ha ultrapassat els agents del parlament.
Què negociem, amb la llengua? No ho
sé. Hauria estat lògic que una cosa tan
important es parlés més amb tota la
societat. La Plataforma per la Llengua ja
ha dit que no hi està d’acord. Òmnium
no ha dit ni que sí ni que no, parla de
consens, però el que jo dic no pot tenir
consens. És impossible. Tan sols hi pot
haver consens si renuncies i acceptes el
posicionament de l’altre.
—Un altre raonament que posen sobre
la taula els impulsors del canvi és que
la proposta s’adapta a la realitat sociolingüista.
—Això xoca fortament amb el fet que
hem d’enfortir l’ús social del català.
Aquesta realitat sociolingüística canviarà
si posem en peu d’igualtat el català i el
castellà a l’escola? És una contradicció
permanent. Són un seguit de frases que ja
han perdut tot el sentit, que les van dient
i que poden penetrar en el corpus social.
No enforteixen, debiliten. Fan que el català
es debiliti i la disglòssia serà encara
més potent que no ho és ara. Apoderem la
llengua castellana i debilitem la catalana.
—També diuen que així no es portarà el
conflicte a l’escola.
—On és, aquest conflicte? Quin és aquest
conflicte a l’escola? L’has vist mai? El
conflicte el fan uns pares, amb bona fe
o mala, que presenten un recurs perquè
tota l’escola vol que sigui en català i ells
volen que sigui en castellà. El conflicte
és a fora. Mai a dins! No és real, no és
veritat. Això no es fa per un conflicte
social. Aquest conflicte no és a l’escola,
però tampoc no és al carrer. A la meva
família, de la part del pare eren castellans

32
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
CARME LAURA GIL
Crec que no s’adonen
que això que fan portarà
a una disglòssia terrible,
que faran miques la
llei de normalització
lingüística. Treuen
el sentit a la política
lingüística
i de la de la mare eren catalans, la nostra
llengua comuna és la koiné, és el català,
i no hi ha hagut cap conflicte.
—En el vostre bloc dieu que aquest canvi
pot influenciar uns altres àmbits, com
ara els mitjans de comunicació.
—És un precedent. No tinc cap dubte que
això servirà per a TV3, Catalunya Ràdio...
Tots els mitjans de titularitat pública.
—S’aturarà, aquesta proposició de canvi,
tal com heu demanat els signants del
manifest impulsat per la Plataforma per
la Llengua?
—No en tinc ni idea. Sóc de Junts, però no
hi tinc contacte polític, tan sols pago la
meva quota. No sé què faran, però penso
que tant Junts com Esquerra han estat
actors secundaris d’aquesta proposició.
Adonant-se’n o no, faran un servei a les
tesis dels governs espanyols.
—Què faríeu? Abans heu parlat de resistència.
—S’ha d’acatar? M’ho hauria de pensar
molt. Sé que és més difícil que quan jo era
diputada. Si hi havia alguna cosa contra
les llengües, no anava a votació. Hauria
de pensar-hi molt abans de respondre,
però tinc clar que s’ha de resistir. Què
passaria si tot un govern no ho acatés
i la gent sortís al carrer? S’ha de seguir
una política de resistència absoluta, però
mai de renúncia. Tot no ho pots aconseguir.
T’ataquen, però resisteix, mai no
renunciïs. Si renunciem, ho hem perdut
tot. No es pot renunciar. Ho trobo imperdonable.
Crec que no s’adonen que això
que fan portarà a una disglòssia terrible,
que faran miques la llei de normalització
lingüística. Treuen el sentit a la política
lingüística.
—Com ha de ser, aquesta resistència?
—Els atacs no s’acabaran. El 1492 en
Nebrija fa un capítol de la seva primera
gramàtica i parla de la superioritat de la
llengua castellana sobre les altres llengües
peninsulars. Imagina’t, és el mateix
i parlem de fa més de cinc-cents anys.
Com vols que s’aturi? No s’aturarà mai.
La gent diu que la immersió ha fracassat,
però és miraculós com s’ha anat resistint.
És miraculós amb tots els atacs que s’han
anat rebent contínuament. Tot plegat ve
de molt lluny. La constitució espanyola
deia el mateix que Nebrija. De llengua
n’hi ha una i després unes altres que no
tenen ni nom, són les anònimes. No hi ha
una solució que no sigui ser independents
i que ningú no ens pugui manar sobre la
nostra llengua. Si no tenim això, hem de
fer el que hem fet sempre, resistir, però
amb més força. Si ara tenim un parlament
amb una majoria de vots, de gent que
vol la independència de Catalunya, no
s’entén que fem una proposició de llei
que vingui a dir que tenim dues llengües
quan l’únic patrimoni real que tenim és
la llengua. Donar a entendre que hi ha
dues llengües pròpies a Catalunya... Això
no és així.
—Abans us demanàveu per què s’havia
fet. Voleu dir que és a canvi d’algunes
altres coses que no es diuen?
—No ho sé! És cert el que fem històricament
i socialment. Com volen enfortir
l’ús social, així? En què es basa el nostre
govern per a dir que enfortirà l’ús social
del català quan el debilita a l’escola? És
una contradicció.
—Abans d’acabar, com veieu el camí cap
a la independència?
—No hi veig punt de retorn. Va ser tan
important, allò que es va fer, i la repressió
va ser tan dura, que va demostrar
que havíem fet una cosa importantíssima.
Si allò que vam fer no hagués estat
crucial, no hi hauria aquesta repressió.
Durarà. A més hi ha força i magma de
talent de la gent jove. Els joves voldran

33
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
CARME LAURA GIL
ALBERT SALAMÉ
la independència. Això no s’ha esborrat,
no s’ha perdut res. No crec que el
moviment sigui mort, és ben viu. Els
camins no sempre són en línia recta.
Els anirem passant. Som com aquests
volcans que no s’adormen mai. Fan
aquelles erupcions enormes, però no
estan adormits. Nosaltres no estem
adormits. S’ho poden pensar, però no
ho estem gens. Ens falten dirigents, han
escapçat una generació important. Però,
a l’exterior, Puigdemont i els consellers
fan una feina crucial. A l’exili es fa una
feina extraordinària. Així ho sento, i
ho sent molta gent. Per a quan arribi el
dia, que segur que arribarà, s’ha d’anar
alimentant i treballant, i segur que una
proposició com la que han fet ara no és
una manera de treballar. Segur que no,
perquè espanyolitza.
—Voleu afegir res?
—Sí, hi ha una altra pèrdua enorme i
és que l’escola és un model per a tots
els Països Catalans, per tots aquells que
lluiten per tenir la llengua vehicular i
més ús social del català al País Valencià,
a les Illes, a l’Alguer o a Andorra. On serà,
ara, el model? On ha nascut el català, ja
no som el pal de paller? Quin exemple
que donem!
Al’exterior, Puigdemont
i els consellers fan
una feina crucial. A
l’exili es fa una feina
extraordinària

34
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ENTREVISTA
MIQUEL ÀNGEL MARIA
“El govern ha escoltat les pressions
dels sectors econòmics perquè
no s’aprovi la llei de reserva de la
biosfera”
Entrevista al vice-president del Consell Insular de
Menorca i coordinador de Més per Menorca, arran
de la crisi oberta a la institució

35
MIQUEL ÀNGEL MARIA
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Avui el Consell Insular de Menorca
havia d’aprovar l’avantprojecte
d’una de les lleis més ambicioses
de la legislatura, la llei de Menorca
reserva de la biosfera. Un
canvi d’opinió d’última hora del Partit
Socialista, majoritari al govern insular,
va fer que Susana Mora, la presidenta,
decidís d’ajornar el ple extraordinari
convocat expressament.
Això va fer que ahir a migdia Més per
Menorca, amb tres consellers, donés
per trencat el pacte de govern i decidís
de sortir de l’executiu. Aquest anunci va
provocar un sotrac a tota l’illa.
La confecció d’aquest text normatiu, que
ha d’ajudar a protegir i a projectar l’illa
les dècades vinents, era un compromís
signat tant en el pacte de legislatura del
consell com en el que la formació menorquinista
va signar per a facilitar la
investidura de Francina Armengol com a
presidenta del Govern de les Illes Balears.
Miquel Àngel Maria, vice-president del
consell i coordinador de Més per Menorca,
atribueix aquest canvi d’actitud
de la presidenta a maniobres polítiques i
econòmiques per a evitar que Menorca es
doti d’una eina tan important com la llei
de reserva de la biosfera. En aquesta entrevista
compara això ha passat aquests
dies amb allò que va passar l’any 2003,
quan el consell insular, també amb una
presidenta socialista, va aprovar el Pla
Territorial Insular (PTI), una mena de
full de ruta que maldava per protegir el
territori que és reserva de la biosfera de
la UNESCO d’ençà del 1992.
—Dieu que no és Més que dóna per acabat
el pacte, sinó que és el PSOE que l’ha
trencat. Per què?
Nosaltres no podem tolerar
que el govern ens digui que
hem de canviar coses abans
d’aprovar-ho al consell.
Això és una intromissió
intolerable
—La presidenta del consell ha desconvocat
el ple en què s’havia d’aprovar una
proposta de llei que va ser presentada el
13 de març. La presidenta fa una cessió al
Govern de les Illes Balears que demana
que canviem coses de la llei abans no
arribi al parlament. Nosaltres no podem
tolerar que el govern ens digui que hem
de canviar coses abans d’aprovar-ho
al consell. Això és una intromissió intolerable.
I això no vol dir que siguem
inamovibles. Si s’han de canviar coses,
s’ha de fer al parlament, no abans que
ho aprovi el consell.
—Quines coses són les que el PSOE vol
canviar?
—Fa tres setmanes van començar a dir
que hi havia aspectes que vulneraven
competències del govern, que s’apropiaven
competències que no són del consell.
Nosaltres els vam dir que es podia canviar
durant la tramitació parlamentària, amb
la intervenció de tots els grups polítics.
Allí es revisa la legalitat i es llimen determinades
qüestions. Quan els vam dir
això va començar el xantatge.
—Xantatge?
—Dimecres ens van presentar un informe
tècnic del Ministeri de Transició
Ecològica, i cal recordar que la ministra
és Teresa Ribera, del PSOE, i que té de
cap de gabinet Marc Pons [també del
PSOE, va ser president del Consell Insular
de Menorca i conseller de Presidència
en la primera legislatura de Francina
Armengol]. I ens presenten també unes
notes jurídiques urgents elaborades per
l’advocacia de la comunitat autònoma a
petició de la conselleria de Presidència.
A partir d’aquí, per a nosaltres ja resulta
absolutament intolerable i injustificable
que ens diguin que si acceptam els canvis
abans d’aprovar el text al consell no
entraran aquests informes per registre.
Ells ens els havien donat en mà, en paper.
El PSOE ens diu: si us hi negau, abans
de la convocatòria del ple presentarem
aquests informes per registre i, per tant,
ens justificaran que ens oposam a la llei,
i la llei neix morta.
—La presidenta del consell, Susana
Mora, què hi diu?
—Dimarts ens va dir que això anava cap
a un xoc de trens, cap a un conflicte,
amb ella al mig, i que si havia de triar
entre tenir un conflicte amb el govern
o amb el consell, ella prendria partit pel
consell. Vint-i-quatre hores més tard va
dir el contrari.
—Heu parlat de Marc Pons, durant molt
de temps mà dreta de la presidenta Armengol.
Creieu que hi ha influït que ell
ara sigui el cap de gabinet de Teresa Ribera
perquè el ministeri espanyol s’hagi
posat amb les orelles dretes?
—Com a mínim, ha tingut un paper passiu
i no ho ha aturat. Si el PSOE ha utilitzat
el Govern de les Illes Balears –perquè
és això, nosaltres parlam del govern i
parlam del PSOE al govern– com us deia,
si el PSOE ha utilitzat el govern per intentar
pressionar perquè aquesta llei no
s’aprovi en els termes en què està plantejada
ara, entenem que és perfectament
possible que hagi pressionat perquè el

36
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MIQUEL ÀNGEL MARIA
Ministeri de Transició Ecològica, quatre
dies abans que l’aprovem, ens entri un
informe tècnic tan magre. No hi ha res
que no sigui assumible, però, per què
ho envien ara, i no ho fan en tramitació
parlamentària? És inaudit! Això no havia
passat mai. El que fa excepcional aquesta
situació és que no s’ha produït mai. Una
proposició de llei no havia tingut mai
informes preventius previs.
—Quins són els punts conflictius que
originen la intervenció del ministeri
espanyol?
—Tant l’informe del ministeri com el
del govern se centren en el mateix. Són
aspectes competencials. El ministeri
diu –en un document de tres pàgines,
el típic informe de quan s’elabora una
llei–: alerta, que tal precepte de tal article,
tal frase, vol dir una apropiació
per part del consell d’una competència
reservada a tal ministeri; o fins i tot diu:
això correspon al govern balear. Coses
aïllades. No hi ha cap inconvenient a
incorporar-ho en la tramitació parlamentària.
Perquè, en realitat, el consell
fa una proposició de llei. Proposa la llei
perquè comenci el tràmit parlamentari.
Les notes jurídiques del govern van en
el mateix sentit que les del ministeri
en qüestions de competències. El cas
és que mentre no vulneri l’estatut o la
constitució, una llei pot modificar una
altra llei, però fins i tot, per a evitar que
hi pogués haver aquesta por de fer una
il·legalitat, nosaltres havíem acceptat
que tota aquesta part competencial que
a ells els molestava la convertíssim en
una disposició transitòria. Però ni això
no ens han volgut comprar.
—Aquests informes no tocaven l’arrel
de la llei? No la trobaven massa restrictiva?
—Hi ha una part formal del conflicte,
que és tot això que us explic, però hi ha
allò que nosaltres ens temem. En dos
sentits. Per una banda, que el govern no
pot tolerar que Menorca tengui un model
diferenciat, perquè llavors Eivissa i For-
mentera també roncaran. És a dir, és un
plantejament centralista, de no entendre
que les illes, que tenen una autonomia
pròpia, es poden desenvolupar asimètricament.
Aquest és el problema que
sempre té Madrid amb les comunitats
autònomes. No accepten bé l’heterogeneïtat,
tot ha d’anar en el mateix sentit i
ha de passar pel mateix adreçador. I, per
una altra banda, i això ens sembla molt
fort, ara ha passat exactament igual, fil
per randa, que va passar els darrers deu
dies abans de l’aprovació definitiva del
PTI de l’any 2003 a Menorca.
—Pressions?
—Aquells darrers deu dies hi va haver
informes, amenaces, telefonades de ministres,
telefonades i advertiments de
consellers del govern balear, que deien
que el PTI de Menorca anava massa enllà…
I què hi havia darrere? És evident.
Hi havia la pressió de lobbys econòmics.
I nosaltres no ho sabem, però ens temem
que ara ha tornat a passar, que hi
ha gent que no pot tolerar que Menorca,
el Consell Insular de Menorca, tengui
la capacitat de decidir coses com, per
exemple, frenar l’entrada de vehicles o
regular de manera més estricta els fondejaments
a la costa. Per tant, ací hi ha
sectors econòmics molt lucratius que han
fet les seues pressions i que el govern les
ha assumides.
—Durant la negociació de la llei, que ha
estat ben llarga, havíeu notat aquestes
pressions?
—No. De cap manera. I això explica bastant
la naturalesa del conflicte actual. Ara
el govern diu que en realitat aquesta llei
no ha estat negociada amb ells i això és
cert si donem per bo un sofisma. És a dir,
una proposició de llei del consell, igual
que una iniciativa legislativa popular,
o d’un grup polític del parlament, no
es negocia prèviament amb el govern.
Es negocia en el marc de la tramitació
parlamentària. Amb tot, hi ha hagut
dues exposicions públiques i múltiples
reunions amb representants del govern.
I, a més, hi ha una qüestió clau:
al govern ja li va agafar mal de panxa fa
uns quants mesos, perquè la redacció
de l’any 2021 deia que les competències
que s’esmentaven a la llei i s’atribuïen
al consell insular, en el moment
que s’aprovava la llei ja eren pròpies
del consell insular. I això ho van trobar
una aberració política i jurídica, perquè
deien que de cap manera, que això volia
dir que no s’havia negociat un procés de
traspàs de competències. Nosaltres hi
vam introduir un canvi substancial: una
disposició transitòria que deia que no es
consideràs transferit, sinó que es negociaran
terminis i continguts de la manera
que ja preveu l’estatut d’autonomia i la
normativa d’aplicació. Per a nosaltres,
això va representar descafeïnar la llei,
però ho vam assumir perquè liquidava
un problema que hi havia amb el govern.
El 13 de març es va presentar a la premsa
la proposició de llei i hi eren presents la
presidenta del consell, el nostre conseller
de Medi Ambient i la representant de
Podem. Tot eren lloances. Van dir que la
llei havia estat molt pactada i negociada i
acordada. Han passat quinze dies. Què ha
passat perquè ara diguin que no?
Ací hi ha sectors
econòmics molt lucratius
que han fet les seues
pressions i que el govern
les ha assumides

37
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MIQUEL ÀNGEL MARIA
Nosaltres ens n’anam per
coherència. Serem fora,
però no fem cap cessió ni
cap contradicció amb el
nostre discurs
—Lobbys que pressionen per marcar
territori?
—Menorca és exemplar perquè s’avança
en el temps. El PTI del 2003, que havia
de ser tan catastròfic segons el PP
i que havia de dur Menorca a la ruïna,
és una planificació territorial premiada
en àmbits universitaris i és reconegut
com a exemple de bones pràctiques en
qüestions de planificació territorial a
tot l’estat. Insistesc en la pressió que hi
va haver en el moment d’aprovar-se: va
ser duríssima. Però en aquell moment
hi havia una presidenta a Menorca que
es deia Joana Barceló, del PSOE, que
va resistir, va aguantar totes aquestes
pressions i va dir: “Menorca decideix.” I
nosaltres ara no diem res més que això:
“Menorca decideix.” Tampoc no és la
nostra llei, hem fet concessions, hem
dit que al parlament cedirem en coses
que són importants. Ara, anant al fons,
els dos darrers anys, amb el context de
covid, a Menorca hi ha hagut un canvi
en la mena de turistes que vénen, i això
ens porta problemes de massificació.
Veim que les mesures del PTI del 2003
ja són insuficients per a afrontar el futur.
També som en el context del canvi climàtic.
Una vegada més Menorca necessita,
per a la sostenibilitat i la conservació,
una eina potent, que doni la capacitat
al consell per a decidir coses en benefici
dels menorquins, de la preservació del
medi i de la vida i de la cohesió social a
Menorca. I aquest instrument és la llei
de la reserva de la biosfera. És clar, això,
com sempre, amenaça determinats interessos.
És evident.
—Aquest canvi d’actitud del PSOE pot
ser també per a fer-vos pagar a Més per
Menorca que no doneu suport explícit al
govern al parlament?
—Sí, i fins i tot us diria per què es produeix
ara.
—Digau.
—Per convicció, nosaltres, preferim no
ser dins el govern, i donar-hi suport extern.
Tenim un pacte d’investidura i cada
any negociam i aprovam els pressuposts.
D’aquesta manera aconseguim coses
per a Menorca. Ha estat positiu, fins ara.
Aquests tres anys, malgrat la covid, hem
aconseguit d’acordar moltes coses. I això
és útil per Menorca, i no negaré que
políticament també va bé al partit. Ara
comencen a sortir enquestes d’intenció de
vot i resulta que el partit menys desgastat
a Menorca per l’acció de govern som nosaltres.
Podem tendeix a la baixa i el PSOE
també. Més per Menorca es manté i fins
i tot té una certa expectativa d’augment
de vot. Això els ha fet veure que haver-nos
permès que fóssim aquest esperit lliure al
parlament, va contra els seus interessos
de partit, no contra els interessos del govern.
Per tant, si em demaneu si ens ho
fan pagar, la meva resposta és que sí. Ens
ho fan pagar perquè diuen que aquesta
situació ens ha beneficiat. Però també veig
clar que la claudicació de la presidenta del
consell davant el govern la perjudica a ella,
no a nosaltres. Nosaltres ens n’anam per
coherència. Serem fora, però no fem cap
cessió ni cap contradicció amb el nostre
discurs. En canvi, la presidenta ho té
molt malament per a mantenir un relat
coherent.
—Més per Menorca abandona les competències
que té dins el Consell Insular
de Menorca, en quina situació es trobarà
la institució?
—Aquí hi ha una afectació quasi emocional.
Nosaltres gestionam els departaments
de Medi Ambient, Cultura,
Educació, Joventut i Esports i el de Mobilitat.
Són projectes que ens estimam
i on hem fet moltíssima feina. Tenim
coses a punt de tancar, com ara Menorca
Talaiòtica. Jo hi he deixat mitja vida, en
això. Amollar tot això ara és molt dolorós.
No poder culminar els projectes
que hem començat o que hem empès
aquesta legislatura i l’anterior, durant
set anys, fa molt de mal. Aquesta és la
part dolorosa. Però és una realitat que
hem d’assumir. Per a nosaltres seria
pitjor denunciar tot això i quedar dins el
govern, aferrar-nos a les cadires. Això,
per res del món. Per tant, nosaltres demà
de matí [avui, dilluns] presentarem la
dimissió. Els consellers i els directors
insulars.
—Teniu prevista cap reunió o negociació
amb el Partit Socialista ben aviat?
—Tant el comunicat que ha fet la presidenta
del consell a la pàgina web, com el
PSOE, parlen d’ajornar el ple de dilluns.
Per tant, negociació no n’hi haurà, n’hem
tinguda tots aquests dies passats, s’ha
consumat que no hi havia canvi de posició
i no acceptaven la nostra darrera
concessió. A més a més, aquesta concessió
ha estat mala de pair dins ca nostra,
ens consideraven massa tous, deien que
cedíem davant la pressió i que no ho
havíem de fer… Però és igual, ho havíem
de fer per continuar amb la unitat del
pacte de govern. Per tant, negociació no
pot haver-n’hi. Si la presidenta ens diu
que torna a convocar el ple per al primer
dia que sigui possible, amb el mateix
plantejament que hi havia, nosaltres
no dimitirem. Per això dic que no som
nosaltres que trenquem el pacte. És la
suspensió del ple que trenca el pacte, és
la no-aprovació de la llei que trenca el
pacte.

38
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ENTREVISTA
ANTONI RUBIO
“En el tema de
Catalunya es veu
l’assumpció de
la cosmovisió
blavera de
Compromís”
A ‘Valencianisme líquid’ analitza la transformaciò
ideològica de Compromís d’ençà que fa part del govern
del Botànic
PRATS I CAMPS

39
ANTONI RUBIO
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Antoni Rubio (Esplugues de Llobregat,
1978), professor i escriptor,
acaba de publicar l’assaig
titulat Valencianisme líquid (Edicions
3i4). Un títol que és un homenatge
clar a Zygmunt Bauman, de
qui Rubio es declara seguidor i que no
permet d’albirar cap final feliç, perquè
d’ençà que Bauman va formular la seua
teoria, qualsevol cosa acompanyada per
l’adjectiu líquid implica poca estabilitat
o consistència.
A partir d’una paradoxa diabòlica, l’autor
asseu Compromís al divan del psiquiatre
i el sotmet a una mena psicoanàlisi. Seqüència
de la paradoxa: un partit arriba
al poder perquè convenç els votants que
farà transformacions profundes a la societat.
El partit té la convicció que les farà.
Però una volta instal·lat a les cadires, hi
renuncia per evitar de descontentar una
part dels seus votants i perdre el poder.
I a partir d’ací, Antoni Rubio fa una anàlisi
històrica del nacionalisme valencià.
D’aquell que restava a les portes de les
Corts perquè no aconseguia d’arribar
al topall del 5% dels vots, i d’aquell que
l’any 2015 va viure un esclat efervescent
perquè va rebre un suport aclaparador
a les urnes. Va entrar no solament a les
Corts, sinó que va fer part del Consell. A
partir d’aquell mes de maig, diu Rubio,
Més Compromís, que abans era el Bloc i
la coalició Compromís, ha aigualit el discurs,
ha descafeïnat el terme sobiranisme,
ha renegat del nom de la llengua i del
país i ha acceptat, sense remordiments,
el marc mental espanyol.
—Heu rebut respostes de càrrecs orgànics
o institucionals de Compromís?
—Com que publique articles regularment,
ja fa temps que m’arriben comentaris.
I quant al llibre, sé que hi ha un cert
interès a veure què s’hi diu. Una anècdota:
catorze minuts després d’aparèixer la
notícia que es publicava ja em va arribar
la primera crítica. El llibre encara no era
a les llibreries. Em va sorprendre. Espere
reaccions negatives perquè la voluntat
del llibre és obrir un debat sobre com es
fan les coses i com millorar.
—És un debat que fins ara ha estat emmudit,
perquè la resposta sempre era:
“Vols que torne la dreta?” Com a debat,
si més no, és castrador.
—Eixe argument és molt potent i entenc
que en temps electorals, la temptació és
traure’l a passejar. No és fal·laç. Una alterativa
al govern del Botànic seria molt
pitjor, però això no obsta per a constatar
que les coses no es fan bé.
—Quina és la voluntat del llibre?
—Formular preguntes més que donar
respostes. Ja som prou grandets per a
saber que moltes de les renúncies tenen
un component estratègic que fins i
tot pot tenir una certa justificació. Però
quan les renúncies són tan grans que
desdibuixen el teu programa electoral, o
fins i tot costa parlar en un article de “la
coalició valencianista”, és quan tenim
un problema. Al llibre plantege que quan
hi ha coses que tradicionalment has dit
i ara no les pots dir, o dius les coses que
abans deien els altres, tens un problema.
—Us referiu a l’ús dels eufemismes per
a parlar del català i del País Valencià,
per exemple?
—Som un país que ha hagut de viure de
l’eufemisme. En tenim dos d’històrics,
que són la llengua i la terra. Dient llengua
i dient terra hem solucionat moltes coses.
Això, en determinades circumstàncies,
pot ser útil, però, com deia Fuster, un
eufemisme en si ja és una mentida. Compromís
ara té molta quota de poder, i si no
l’aprofita per anar fent saó, no té sentit.
Hi ha una cosa que em sorprèn molt. Hi
ha molta gent que diu que País Valencià
és inventat i que el nom és Comunitat
Valenciana. Quan Comunitat Valenciana
possiblement ni existia quan ells ja havien
nascut. País Valencià és un nom que té
molta més tradició. El nom de Comunitat
Valenciana s’ha normalitzat tant, és tan
institucionalitzat i tan regularitzat, que
al final es normalitza en el sentit literal de
la paraula. Si la gent de l’espectre polític
del valencianisme no normalitza el terme
País Valencià, mai no eixirem d’ací. Passa
igual amb el nom de la llengua. No dic que
s’haja d’utilitzar català per sistema. Els
valencians hem emprat històricament
valencià com a nom de la llengua, i ens ix
natural, i no cal que canvie. Ara, explicitar
d’alguna manera la unitat de la llengua
des d’un punt de vista jurídic, a l’estatut,
que és com ho tenen a les Illes i a Catalunya,
solucionaria molt de conflicte.
—Són exemples que il·lustren la paradoxa
que formuleu al llibre.
—És la paradoxa de la política líquida.
Per què parle de valencianisme líquid?
Perquè aconsegueixes d’arribar a un punt
al qual no havies arribat mai, però quan hi
ets no mires d’implantar les coses en què
has cregut per por a perdre eixe poder.
Llavors, de què serveix?
Arribes a un punt en què no
havies estat mai i quan hi
ets no mires d’implantar
allò en què has cregut per
por de perdre el poder

40
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANTONI RUBIO
—…
—Una altra cosa és que el poder siga acumular
cadires. Això és una altra història.
Però vull pensar que eixe no és l’objectiu.
Aleshores, no solament és una paradoxa,
és que és una pèrdua de temps.
—En aquest procés de descafeïnament
dels postulats de Més Compromís, hi ha
la renúncia, a vegades explícita, al llegat
de Joan Fuster.
—Sí. Som un país que faria bavejar un poquet
Freud. Perquè sí que tenim aquesta
obsessió de matar el pare. Aquesta setmana
mateix, hem tingut un macroconcert
a València de la Fúmiga, fantàstic, i ja
he llegit algun comentari que deia “veus
com ja no és la bandereta i la dolçaina
com en l’època d’Obrint Pas i de la Gossa
Sorda?, ara tenim superèxits”. Però és
que, possiblement, sense Obrint Pas i
sense la Gossa no hi hauria la Fúmiga. A
Menysprear la part
ideològica de Joan Fuster
com fa Compromís és
menysprear allò que li
permet d’existir
la política passa igual. Ara es menysprea
la figura de Joan Fuster, o almenys la
part política i ideològica i els seus plantejaments,
i això és menysprear allò que
t’ha permès d’existir. Només per això
ja hi hauria d’haver un agraïment. El
pensament fusterià va representar una
modernització sideral del valencianisme!
Evidentment que s’han de reformular
algunes coses, evidentment que les coses
canvien, però fins al punt d’arraconar-lo...
Voler arraconar una part de la
teua naturalesa et porta a caure en incongruències
i en incoherències. En una
entrevista a Àgueda Micó, li preguntaven
fins a tres voltes si era independentista
i, com Sant Pere, tres voltes ho va negar.
Dues o tres peguntes després, deia que
ella aspirava al màxim autogovern per
al seu país... El màxim autogovern és
la independència, no? La qüestió de les
sobiranies. Més Compromís, l’antic Bloc,
PRATS I CAMPS

41
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANTONI RUBIO
vol ser sobiranista, però ho disfressa
donant-li a sobirania un sentit que si la
sobirania alimentària, que si la sobirania
no sé què… que està molt bé, però al final
els teus plantejaments són els que es
pressuposen en un partit d’esquerres,
normal, sense cap vernís més. Al final et
converteixes en una fotocòpia, i en política,
les fotocòpies funcionen un temps.
La gent torna a l’original.
—Un altre dels retrets que feu a Compromís
és la manca d’empatia amb Catalunya
arran del procés. Tant, que no hi
ha diferència entre el comportament de
Compromís i el del PSPV.
—Això és dur de dir, i dolorós, però amb
el tema Catalunya es veu l’assumpció
absoluta de la cosmovisió blavera. Quan
comences a parlar de dinarots de Puigdemont,
que el personatge et pot agradar
més o menys, i el procés té moltíssimes
coses criticables, però parlar de dinarots
referint-se a una persona que és exiliada
per una persecució judicial i política de
l’estat espanyol que no se sosté per cap
banda fora de les fronteres espanyoles és
dur. Quan fins i tot entres en el discurs
de dir que és clar, si Catalunya monta
el pollo, li ho donaran tot, i a nosaltres
ens ho llevaran tot... És que ni tan sols
és original, ja s’ho va inventar González
Lizondo, i ja venia de molt abans. És especialment
dur. Una cosa és que tu, per
una qüestió d’estratègia política, vulgues
amagar la qüestió dels Països Catalans,
separar-te’n, no voler vincular-te al
procés, però una altra cosa és acabar
assumint el contrari, perquè acceptes un
marc ideològic que no és el teu. A això em
referia abans, quan deia que si aquestes
coses les digués algú altre, acabaries
traient foc pels queixals. Crec que darrere
de tot això hi ha que Compromís ha
assumit completament el marc mental
hispanocèntric. Hem assumit el País
Valencià com una comunitat autònoma.
I així, on queda la unió amb Catalunya o
les Illes més enllà que són tres autonomies
que pertanyen a l’estat espanyol?
Es renuncia a coses tan bàsiques com
la reciprocitat televisiva, entrar de ple a
l’Institut Ramon Llull... Si renunciem a
això, de què parlem?
—En aquesta entrevista heu parlat ja de
blaverisme i de González Lizondo. Hi ha
algun aspecte en el comportament de
Compromís que s’hi acostaria?
—Hi ha clares diferències polítiques
i culturals. Vicent Flor deia que Unió
Valenciana s’autodenominava valencianista,
però era filofeixista i d’un espanyolisme
recalcitrant. Però sí que és de
veres que aquest intent de modernitzar
el valencianisme en molts casos ha esdevingut
una folklorització. Allò que
denunciava, i que em perdonen la incòmoda
referència, Joan Fuster, de “ens
volen arraconar a un reducte folklòric”.
Doncs, efectivament, si al final la nostra
valencianitat acaba essent la cultura de
l’esmorzar, el no sé què... D’aquest punt
de vista sí que compren molt el discurs
blaver, en què la part de valenciania era
pur folklore. Tampoc no s’han convertit
en un partit incòmode per al govern
espanyol. Crec que un dels principals
inconvenients que té Compromís és que
s’autopercep com a rupturista, però encara
no sabem què ha trencat. No ha trencat
l’statu quo imperant, es converteix en
una crossa del gobierno más progressista
de la història perquè li toca. Evidentment,
s’han millorat moltes coses. Hi ha una
veritat inqüestionable i és que del 2015
ençà estem molt millor que del 2015 cap
arrere, però és clar, això és una victòria
molt minsa per a Compromís tenint en
compte que hi havia un govern corrupte,
balafiador i antivalencià.
—Al llibre parleu que el govern valencià
ha assumit una mena de 155 de facto, una
submissió voluntària a l’estat espanyol.
—Els resulta còmode. Ja tens una excusa.
Per exemple, una qüestió per mi molt mal
resolta és la del plurilingüisme. De facto
ha causat que es carreguen les línies en
valencià. Això ha fet que en llocs on el
valencià era predominant, hagen hagut
de retallar-lo, i jo qüestione que hi haja
PRATS I CAMPS

42
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANTONI RUBIO
un augment del valencià real en aquells
centres en què el nivell era més baix. Si
per fer-ho, t’excuses en el fet que els
tribunals no et deixarien anar més lluny,
evidentment, ja no cal el debat sobre una
immersió. En el fons, és trist, però aquesta
situació els resulta còmoda, perquè
sempre poden dir que no és culpa seua. És
que no et deixen. Aleshores, en quin sentit
ets rupturista? Quina és la diferència
entre Marzà o algú del partit socialista?
És clar que sí, amb algú del PP o de Vox,
sí que hi ha diferència, però parlem d’ara.
No s’hi oposen perquè lluitar contra la
maquinària de l’estat és molt complex.
Catalunya és l’exemple que en algunes
coses acaben com Camot. No lliures eixa
batalla, estàs tranquil, i tot allò que no
ix bé és perquè els altres no ens deixen.
—Ximo Puig ha estat molt hàbil fomentant
aquest marc mental espanyol. Totes
aquestes tesis del federalisme, de la via
valenciana, de l’Espanya d’Espanyes...
Com és que Compromís no diu res davant
aquest discurs?
—S’ha fet molt visible una circumstància
prou anòmala que passa a Compromís, i
és que el gruix és un partit nacionalista
o valencianista, com li vulguen dir, que
és l’antic Bloc, però a la part de dalt hi ha
Mónica Oltra que pertany a Iniciativa,
que és una altra cultura política. Tenen
molts punts en comú, però, a poc a poc,
aquesta part minoritària que té una sobrerepresentació
per la força electoral
de Mónica Oltra, ha anat calant dins el
món de l’antic Bloc. En la cosmovisió de
Mónica Oltra, no es qüestiona el marc
espanyol. Per tant, trencar-lo és molt
complicat. Això no obstant, es poden fer
coses. Per què no les fan? Al principi pensava
que era una qüestió de por. Tenen
aquell eslògan electoral que deia “Amb
valentia”, però a una part substancial de
la coalició no li interessa. Pressuposen
que al seu votant model, o al que volen
arribar, això no li interessa i, per tant,
renuncien. S’haurien de començar a rebotar
des de dins. Ja va passar un poquet
en el congrés del juny de l’antic Bloc. Et
Compromís s’autopercep
com a rupturista, però
encara no sabem què ha
trencat
done suport i et vote per una cosa que tu
no planteges. Em consta que molta gent
es va ofendre quan va passar tot allò dels
dinarots, o quan no van voler signar el
document a favor dels presos polítics.
—A pesar d’això, costa molt que donen
la cara de manera organitzada. El corrent
més nombrós, el Bloc i País, per
exemple, no va donar suport al candidat
alternatiu, Àlex Ruiz.
—Hi ha una certa desorientació. En quin
moment passes de l’eufòria del 2015 a
la reflexió? A més, el nucli dur té una
maquinària interessant per a contrarestar
eixe discurs. Em va fer gràcia quan
Mónica Oltra va parlar del catsplaning
referint-se als independentistes catalans
i als valencianistes d’arrel fusteriana,
però en contrapartida, es podria parlar
d’un comboispalaning. Quan obris la boca,
PRATS I CAMPS

43
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANTONI RUBIO
pam! Et cauen acusacions que recorden
molt el món del blaverisme. I em sap greu
perquè no dic que Compromís siga blaver,
però fan servir molt eixa estratègia.
—Hi ha una alternativa dins el partit?
—No. I això fa que ningú s’atrevesca a
fer la primera passa. I, a més, quan el
que hi havia era un valencianisme d’un
altre estil, tampoc no tenien tant d’èxit
electoral. I a tot això s’hi afegix tot el
tema judicial de Mónica Oltra. No sé què
ha passat i sorgeix d’una cacera promoguda
per l’extrema dreta. Per tant, com
t’hi claves? Podria semblar que dónes
suport als que volen tombar Mónica Oltra.
Han passat set anys, però encara és
poc temps perquè algú puga alçar el dit
per dir: “Mira, la reina va nua.” Encara
viuen de rendes, i si ens descuidem, les
rendes s’esgotaran abans no hi haja una
resposta interna. Crec que una anàlisi que
no ha fet Compromís és que del 2015 al
2019 hi ha una pèrdua substancial que,
a més, coincideix amb la seua tendència
a fotocopiar-se de la nova esquerra espanyola
i amb l’aigualiment del discurs.
Aleshores, potser no era tan mala idea
tenir eixe puntet més de radicalitat que
no implica necessàriament una defensa
explícita dels Països Catalans, ni voler fer
una revolució.
—Si finalment l’afer judicial de Mónica
Oltra ix com ella espera i qualla la coalició
d’esquerres de Yolanda Díaz, on
acabarà Més Compromís?
—Crec que quedaria molt més clar que
Mónica Oltra hauria fet servir Compromís
per tirar per una via política que
no és la de Més Compromís. Si passa
i Més Compromís traga i s’homologa
completament a la nova esquerra espanyola,
fantàstic. És una via política com
qualsevol altra, però necessitem una
alternativa perquè ja no hi haurà cap
partit nacionalista.
—I si no s’hi adapta i Mónica Oltra se’n
va, hi ha algú per a encapçalar el projecte?
Com veieu Vicent Marzà, després de
la qüestió de la sindicatura a les Corts?
—Més Compromís és el principal damnificat
de la política personalista. Evidentment,
ha tingut figures molt potents,
com Joan Ribó, Mónica Oltra... Ara els
passa factura. Ribó se’n vol anar i Mónica
Oltra està pendent de la justícia i
d’un altre projecte que és una altra mena
de fugida. Això, que seria un problema
grandíssim per a qualsevol formació, per
a Més Compromís encara ho és més. Ni
tan sols són gent del partit estricte. No ha
pogut créixer ningú a l’ombra d’una figura
tan potent com Mónica Oltra. Marzà
era una opció, amb la qüestió de les Corts
ha quedat un poquet al descobert, però
per mi continua essent el principal actiu
que tenen. Ara, si es consolida així, Més
Compromís s’hauria de reprogramar
pràcticament de zero. Hauria de començar
a picar pedra per donar cos a un
candidat potent i, des del punt de vista
ideològic, hauria de reflexionar sobre si
eixa connivència per a homologar-se a
Compromís ha funcionat.
—Feu un perfil del votant de Compromís
i un perfil de qui Compromís es
pensa que és el seu votant i, al remat,
no coincideixen.
—És clar. Intente de pensar com un polític
de veritat i dic “he de fer un discurs per
a eixamplar la base”, una altra referència
incòmoda per al món de Compromís. Si
coses com ara la qüestió de Puigdemont
i entrar en el discurs que “si li donen a
Catalunya ens lleven a nosaltres” penses
que eixamplen la base, vol dir que busques
un perfil de votant que, amb tots els
meus respectes, no et votarà mai de la
vida. I, al contrari, provant de tapar eixa
part, destapes el de casa de tota la vida.
Quanta gent votant de tota la vida de Més
Compromís, del Bloc o, entre els més
vells, de la UPV, estan decebuts, ara? Al
final, eixos són els que queden, i si eixos
també se’n van, tens un problema.
—Us demaneu què vota el votant de
Compromís, però la pregunta es ramifica
i no hi ha resposta.
Considerar la nomenclatura
un debat estèril també
és posar el concepte en
liquidació
—M’ho he preguntat moltes voltes i crec
que molta gent s’ho pregunta. Molta gent
agafa la papereta de Compromís amb un
intent de tenir un País Valencià millor,
que s’autoreconega com a nació, encetar
un camí que pot ser molt llarg cap a una
sobirania o cap a un horitzó polític que
ens permeta de passar d’aquesta etapa
autonomista en què som menors d’edat
perquè no podem ni controlar els nostres
comptes i estem fiscalitzats per totes
bandes. En canvi, trobem una crossa.
L’aritmètica electoral mana, però hi ha
unes crosses més còmodes que unes
altres. A vegades no saps si votes un
partit regionalista, un partit d’esquerres
incardinat a la nova política de l’esquerra
espanyola o a un partit nacionalista.
Votar Compromís pensant que votes un
partit nacionalista valencià és complicat
quan la principal mandatària ha dit per
activa i per passiva que no és nacionalista.
—A Madrid, Compromís és una crossa
del govern de coalició.
—Joan Baldoví podria ser un dels noms
recuperables per a la política estrictament
valenciana. És un parlamentari brillant dins
el seu estil. Dóna titulars i sap com fer-ho
perquè queden bé dins el típic vídeo de
Twitter, però crec que està absolutament

44
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANTONI RUBIO
nugat de mans i peus per l’estructura del
partit. Per què ha de donar suport a un
govern que el toreja en la qüestió capital de
l’infrafinançament? Era evident que s’ajornaria
sine die. No són capaços de retirar eixe
suport. Pot ser una acció simbòlica, però
potser toca començar a fer-ho. Compromís
ha jugat a soci lleial, però arriba un moment
en què la lleialtat en política és una rèmora si
no hi ha contrapartida. Tampoc no crec que
Baldoví tinga tanta autonomia per a poder
prendre eixa decisió.
—Qui mana, a Compromís?
—Mónica Oltra. I no solament és una
qüestió de jerarquia i autoritat, sinó perquè
el seu discurs ha quallat.
—El descafeïnament ve d’assumir el
discurs d’Oltra?
—Ella parla per tot Compromís, però
entenc que Iniciativa no és un partit nacionalista
estricte. Entre la idea que eixe
descafeïnament aporta èxits electorals i
que hi ha una part de la coalició que no
té el valencianisme com una de les seues
prioritats polítiques, s’ha anat fent via.
Una vegada ets en el poder, eliminar
determinats discursos és més fàcil. Si
sóc en Educació i no òbric el meló de la
immersió, visc més còmode. Si no he
d’explicar que hem entrat en el Ramon
Llull, visc més còmode. I amb eixa comoditat
anava quallant el descafeïnament.
I al remat, Compromís el certifica en
el congrés. I això és greu, perquè pots
llogar temporalment alguns postulats
ideològics, però com distingeixes si el
lloguer temporal és una venda definitiva
de l’ànima i t’has convertit en una cosa
diferent de la que eres?
—Al final del llibre feu una mena de
catàleg amb uns requisits mínims que
hauria de tenir Compromís. És tot molt
bàsic. Penseu que el partit és en la circumstància
de tornar a les beceroles?
—Sí, sí. Crec sincerament que sí. Eixe
últim capítol és una idea de barrejar dues
coses que en principi són antitètiques.
L’una és una defensa dels Països Catalans
com a marc en què pense que els valencians
podem surar. Entre un marc espanyol
que t’obliga a canviar de llengua, que et
considera estranger, i un marc que fa
que la teua llengua tinga més difusió,
més parlants, més obertura, crec que la
decisió és clara. Per tant, defensa claríssima
d’eixe marc. Però, al mateix temps,
és una manera de reconèixer alguns dels
arguments que dóna Compromís mateix:
“No tenim una majoria, les coses estan
molt complicades, etc.” Per això les propostes
són tant de mínims. No hi ha res en
eixe capítol que no es puga complir amb
la força electoral i política que ha tingut
aquests set anys. Si no pots arribar més
enllà és perquè no vols, perquè no pots,
perquè consideres que això serà un desastre
electoral per a tu o perquè el gurú de
la calculadora t’ha dit que no, perquè el
més llest de la classe t’ha dit que no... Però
home, aquests mínims... És una manera
de dir, què en queda, del valencianisme?
—La idea.
—Tal com deia abans, hi ha els dos eufemismes
de la terra i la llengua, i encara
n’hi ha un tercer, que és claríssim: la idea.
La idea de Països Catalans. Tot el món la
PRATS I CAMPS
rebutja. Et diuen que sempre estem amb
la matraca, però quan vols pensar en
un marc per avançar, penses en alguna
cosa. Camps n’hi deia Arco Mediterráneo.
Maragall n’hi deia Euroregió, i Ximo Puig
n’hi diu Commonweatlh, fent seu el terme
de Boira. Li pots dir com vulgues, però
la base sempre és la mateixa. Potser tan
mala idea no és, no? Què molesta? L’onomatofòbia
de català? Perfecte. No entrem
en la qüestió del nom. Fuster mateix ja
no parlava tant de quin nom, sinó de la
necessitat de tenir-ne un. Doncs fem eixe
esforç. Tot el món ho entén. És l’espai
natural i més útil per a reeixir en un país
mediterrani com el País Valencià, i si això
va quallant i la gent veu que funciona, ja
es resoldrà la qüestió del nom. Com deia
Àgueda Micó, és un debat estèril. Però,
és clar, estèril si assentem unes bases.
Considerar un debat estèril el de la nomenclatura
també és posar en liquidació,
de retruc, el concepte. Aleshores, femnos
tots de Podem i endavant.
Podeu reservar Valencianisme líquid a la
Botiga de VilaWeb

45
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ENTREVISTA
GAUTIER SABRIÀ
“Que hagi pujat tant el vot
d’extrema dreta a Perpinyà
no significa un augment del
racisme”
Entrevista al sociòleg Gautier Sabrià,
que ens ajuda a entendre les arrels del
Rassemblement National

46
GAUTIER SABRIÀ
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
La ultradretana Marine Le Pen va
confirmar diumenge que Catalunya
Nord és un dels seus vivers de vots
més importants. El 2020 va aconseguir
que Perpinyà fos la ciutat
més important on governen i la senten
prou seva per a elegir-la per a tancar la
campanya de la primera volta, amb un
míting que recordava un concert d’una
superestrella. Le Pen ha rebut el suport
del 32,74% dels catalans i, darrere seu,
a poca distància, el president-candidat
Emmanuel Macron (20,54%) i l’esquerrà
Jean-Luc Mélenchon (19,20%). El sociòleg
Gautier Sabrià ens ajuda a entendre
les arrels del Rassemblement National a
Catalunya Nord.
—Tot semblava indicar que Marine Le
Pen guanyaria a Catalunya i no hi ha
hagut sorpreses.
—Hem de tenir en compte que parlem
d’un territori partit. A les eleccions de
2017 ja vam veure com la comarca del
Rosselló votava majoritàriament Le Pen,
però la zona més muntanyosa hi havia
un vot cap a Mélenchon. Aquesta vegada,
en aqueixa zona on havia guanyat
Mélenchon hi ha uns quants pobles que
han canviat i han votat Le Pen.
—Què farà a la segona volta el 19,20%
dels nord-catalans que han votat
Mélenchon?
—Hi ha un estudi que mostra que hi ha
una part considerable de gent que com a
primera opció volia votar Mélenchon, a
la segona volta diuen Le Pen. Crec que hi
ha també molts votants d’esquerres que
triarà l’abstenció.
—Com és que l’extrema dreta té tanta
força aquí?
—A Catalunya Nord des del 1945 fins als
anys setanta el Partit Comunista tenia un
Una part molt important
de la població ha adoptat
Le Pen com una nova
nord-catalana
pes molt important. Era vist com el partit
més actiu contra l’ocupació nazi i, com
que era un territori força pobre, tenia pes
pel seu caràcter proletari. Ara, a la fi dels
vuitanta és quan l’extrema dreta apareix
a la plana pel vot de la gent que viu en
condicions de precarietat. Les esquerres
han perdut la relació amb les bases més
proletàries i el discurs de l’extrema dreta
actual funciona bé a Catalunya Nord. Ho
veurem amb la lògica de les dues voltes.
D’una banda, tenim el que és considerat
el president dels rics, Macron, i de l’altra
una candidata que s’ha presentat com
la candidata del poble. A més a més, cal
recordar que a Catalunya Nord hi ha un
sentiment molt fort de perifèria. Sem el
territori més lluny de París. Marine Le
Pen, també per raons personals, els últims
anys ha estat molt present a Catalunya
Nord i te la podies trobar pels carrers
de Perpinyà. Una part molt important de
la població ha adoptat Le Pen com una
nova nord-catalana.
—Els resultats han estat particularment
bons a Perpinyà.
—L’extrema dreta és present a la segona
volta de les municipals de Perpinyà des
del 1989. El 2014 va ser a punt de guanyar,
però van haver d’esperar fins el 2020.
Guanyen per un canvi estratègic. Durant
anys havien repetit que calia netejar
Perpinyà i posar-hi més policia, aquest
discurs bàsic d’extrema dreta, però Louis
Aliot ha començat a parlar d’economia
i ha fet un tomb un poc liberal. Marine
Le Pen aquest any ha fet això mateix. Ja
no parla més de sortir de la zona euro
ni de la Unió Europea. Fins i tot proposa
d’endarrerir l’edat de jubilació fins a
seixanta-dos anys. A més, la presència
de Zemmour l’ha feta semblar més
moderada. Rassemblement National ha
fet un test a Perpinyà amb Aliot i, com
que ha funcionat, ho ha fet ara Le Pen a
escala estatal.
—L’hostilitat de Rassemblement National
amb la catalanitat no li ha dut
problemes per a créixer aquí?
—El 2014 vaig entrevistar Louis Aliot i
vam parlar justament de la catalanitat.
Em va dir que quan va arribar aquí li
molestava un poc el fet de veure banderes
catalanes pertot. No quadrava amb
la seva visió de la nació francesa. Tenia
cert rebuig, però els seus militants van
avisar-lo que a Catalunya Nord no podria
fer mai res si integrava pas un toc
de catalanitat en el seu discurs. A partir
del 2012 comença a fer servir el mot “català”
i dóna cada cop més presència a la
llengua catalana en la seva comunicació.
Per exemple, un cop és elegit batlle va
intentar fer tots els consells municipals
en bilingüe, cosa que no s’havia fet mai

47
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
GAUTIER SABRIÀ
abans. Quan se li retreu d’haver canviat
l’escut de Perpinyà i haver tret el lema
“Perpinyà, la catalana” en favor de
“Perpinyà, la radiant”, ell diu que ara
mateix tothom té assumit que Perpinyà
és catalana. Que si ningú no diu “París,
la francesa” o “Barcelona, la catalana”
per què cal que Perpinyà justifiqui la seva
catalanitat?
—Fins on arriba aquesta petita reivindicació
de la catalanitat? Al final, el partit
té un fons eminentment nacionalista
francès. Què en pensen de l’escola immersiva
en català, per exemple?
—A Catalunya Nord el sentiment de
ser catalans és molt fort, però aqueixa
identitat catalana és pas en contradicció
amb la nació francesa. Crec pas que Le
Pen tingui interès per l’escola en català.
Potser és trist, però crec que Catalunya
Nord és un territori on podríem dir que
hi ha tants problemes socials que el tema
de la llengua passa a segon o tercer
terme. No és pas una qüestió de primera
importància. Això fa que l’extrema dreta
té pas menester de proposar massa coses
concretes de cara el català. Quasi en tenen
prou a promoure la Processó de la Sang
Divendres Sant, que és una festa religiosa
però que es veu com una cosa molt catalana.
Només amb tocs així a la gent els va
bé. És cert que hi ha una demanda forta
dels pares perquè s’ensenyi català, però
el cert és que hi ha una oferta de centres,
encara que siguin pocs.
—L’hegemonia política que ha aconseguit
l’extrema dreta a les urnes es
tradueix en problemes de convivència
al carrer?
—Pensi pas. Ara mateix, fora de la militància
de Rassemblement National,
tenim pas grupuscles fatxes o neonazis. O
si en tenim, s’amaguen molt bé. Que hagi
Molta gent d’aquí té més
por de Macron que de Le
Pen. Por que torni a fer
retallades socials o una
reforma de les jubilacions
més que de tenir una
presidenta d’extrema
dreta
pujat tant el vot d’extrema dreta no significa
un augment del racisme ideològicament.
Crec que és més aviat la dimensió
social del partit el que interessa que pas
la part més racista. Estic pas dient que hi
ha cap racista aquí. Sovint els barris on hi
ha més barreja social és pas on voten més
l’extrema dreta, sinó que és el del costat,
els barris que tenen por que hi hagi una
propagació d’aqueixes classes populars
i migrades. El seu electorat més fort està
poc confrontat a la barreja sociocultural.
Actes de racisme, agressions i coses així
crec pas que n’hi hagi.
—Com li han anat les eleccions a Éric
Zemmour, l’altre candidat d’extrema
dreta?
—Ha tret uns quants punts. Passa que
Zemmour, més aviat, ha rebut vots dels
Republicans. Valérie Pecresse és més
aviat una candidata liberal, molt propera
de Macron. Hi havia tota una part dels
militants dels Republicans que volien
una candidatura molt radical. Vist que
Pecresse ha fet una campanya pèssima,
crec que molta gent seva ha votat Zemmour.
També crec que hi ha una part de
l’electorat històric de Marine Le Pen que
se n’ha anat amb Zemmour. Gent que
va començar a votar Jean-Marie Le Pen
els anys vuitanta ho feia perquè era un
radical. Se sabia que havia torturat gent
durant la guerra d’Algèria i tenia unes
quantes frases antisemites. Hi ha gent
que té ganes d’aquest discurs radical i
l’han trobat amb Zemmour.
—Com és que el gran míting de final de
campanya de Le Pen a Perpinyà pràcticament
no va tenir oposició antifeixista?
—L’elecció de Louis Aliot ha fet molt de
mal. Crec que encara hi ha un estat de xoc
entre les esquerres municipals. A l’inici,
vaig pensar que caldria esperar una mica
abans que la gent es revoltés, però veiem
que la revolta triga prou a fer-se visible.
És el més terrible. Perpinyà té un dels
moviments de solidaritat amb els migrants
més potents de l’estat francès i té
un cert dinamisme en les lluites socials,
però potser la gent es va cansant també
de manifestar-se. Cada cop hi ha més
convençuts que Aliot serà a l’ajuntament
per molt de temps. Hi ha una desil·lusió
del sector que es podria mobilitzar contra
l’extrema dreta, i això fa encara més
por de cara a la segona volta. A Perpinyà
veiem que el front republicà (o cordó
sanitari, com es diu al sud) ja no funciona
i em costa molt d’imaginar que a Catalunya
Nord hi hagi una mobilització viva
contra Marine Le Pen. Molta gent d’aquí
té més por de Macron que de Le Pen. Por
que torni a fer retallades socials o una
reforma de les jubilacions més que de
tenir una presidenta d’extrema dreta.

48
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ENTREVISTA
MIREIA MOLLÀ
“La cacera de
l’extrema dreta
contra Mónica Oltra
és la mateixa que
contra més dones
de l’esquerra a
tot l’estat”
La consellera de Transició Ecològica defensa de
renaturalitzar els terrenys de la ZAL
PRATS I CAMPS

49
MIREIA MOLLÀ
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ESPERANÇA CAMPS BARBER
mibles. Hem de vetlar perquè no hi haja
cap impacte inassumible.
Fem aquesta entrevista a Mireia
Mollà, consellera d’Agricultura,
Desenvolupament Rural, Emergència
Climàtica i Transició Ecològica,
quan encara ressonen les bromes i
repulses per un comentari sobre l’origen
d’unes taronges a la fira de Berlín, que es
va fer viral. No amaga que va cometre una
errada i demana disculpes una vegada i
una altra, i admet l’error.
Mollà, militant d’Iniciativa, com la vice-presidenta,
Mónica Oltra, defensa
que no ha de dimitir per la causa judicial
impulsada per membres de l’extrema
dreta. Es manté ferma en la necessitat
de mesurar molt bé quina intervenció
es fa al port de València i es manifesta
partidària de renaturalitzar els terrenys
de la ZAL després de la tercera sentència
que declara nul el planejament inicial.
—Quan heu parlat per darrera volta amb
Aurelio Martínez, president de l’Autoritat
Portuària de València?
—Ostres! Mai! [Riu] Ens hem trobat en
alguna ocasió, ja fa molt de temps, però
mai no m’ha dirigit la paraula. Per carta,
sí. Quan li demane papers i em diu que no
me’ls dóna.
—No toca fer una reunió institucional?
—No crec que ell tinga eixa voluntat. He
parlat amb membres del consell d’administració,
no només pel port, i hem
pogut compartir qüestions de defensa
de rigorositat ambiental, que és el que
jo demane. No demane res més.
Em sembla una aberració
que el Ministeri de
Transició Ecològica done
al port la possibilitat de ser
jutge i part
—Us ho preguntava perquè sembla que
hi ha un enfrontament que ve de lluny.
—No. Ell ha posat molta distància en
les respostes que jo li demanava com a
responsable de les polítiques ambientals
d’aquest govern, quan jo insistia que la
declaració d’impacte ambiental, la DIA
del 2007 que ell dóna per bona, no és
la del projecte actual. Es veu que Aurelio
Martínez té la memòria molt curta,
perquè el projecte que ells registren a la
conselleria no és el d’ara. Era una ampliació
fins i tot més agressiva que ell deia
que estava emparada en la DIA. Encara
no ha explicat per què renuncia a eixe
projecte. A més, ell va arribar a dir que
si no li l’aprovàvem, dimitiria. Jo crec
que és conscient que vol fer un projecte
que no té l’empara de la DIA del 2007. La
meua discrepància amb ell i amb l’APV
no és personal, és per l’encabotament de
voler fer un projecte que no té el suport
d’una DIA.
—Amb Ports de l’Estat n’heu parlat?
—Han canviat diverses vegades de president.
Amb Paco Toledo sí que vam parlar.
Amb el nou, no, encara. Li hem enviat
una carta demanant-li el projecte i ens
ha dit que no ens el pot donar perquè
entenen que fins que no l’haja aprovat
el consell d’administració és un projecte
hipotètic. Crec que la col·laboració entre
administracions hauria de ser més lleial,
més transparent, més participada, més
de cogovernança. Sobretot, per no errar
en un projecte que podria tenir unes
conseqüències i uns impactes inassu-
—Quan el govern espanyol va ratificar
que és l’APV que ha de justificar si cal o
no fer una nova DIA, la vice-presidenta
Oltra va deixar entendre que potser
el port finalment la demanaria. Teniu
aquesta sensació?
—Que demanara una declaració d’impacte
ambiental? No ho veig clar. No
veig cap gest. Absolutament res. I no
és de veres que l’estat haja dit a l’APV
que endavant, que no necessita DIA. No
és això. El document diu que l’APV ha
d’acreditar que no la necessita. I això,
encara no ho ha fet.
—Quina és la manera d’acreditar-ho?
—Primer de tot, vull dir que em sembla
una aberració que el Ministeri de Transició
Ecològica done al port la possibilitat
de ser jutge i part. A més, és a les portes
d’una resolució sobre si això s’ajusta a
dret o no. La meua opinió és que no. En
el cas que això es mantinga, l’autoritat
portuària ha d’emetre una justificació
que no es necessita una nova DIA per a
fer les obres. En algun moment ha de
formalitzar i signar la certificació, però
com a autoritat competent, no com a
promotor, en aquest cas. El pas següent
és que el ministeri decidisca si el certificat
té prou motivació. El ministeri ha d’estar
d’acord en el fet que no es requereix una
DIA. També necessita una autorització
del ministeri per a actuar sobre el medi
marí i això afecta en part l’espai autonòmic
i ens hauran de consultar a nosaltres.
—Dibuixeu un horitzó d’uns quants
anys.
—Ja s’hauria resolt si des del principi,
fa anys, l’APV haguera començat el tràmit
de declaració d’impacte ambiental.
Van dir que no hi havia temps de fer-lo,
perquè l’ampliació del port s’havia de
fer de pressa…
—Vàreu amenaçar d’anar als tribunals
si Martínez escometia les obres.

50
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MIREIA MOLLÀ
Una de les coses que
s’havien de fer és
incorporar la part marina
en el pla de protecció,
perquè ara no hi és prou
—No era cap amenaça. Vaig dir que el
consell ha de fer valer els seus acords. El
govern valencià va acordar les mesures
cautelars de la revisió del pla d’ordenació
de recursos naturals de l’Albufera, el
PORN. Una de les coses que s’havien de
fer és incorporar la part marina en el pla
de protecció, perquè ara no hi és prou.
Com que no sabem quin serà el final, i
com que té unes mesures cautelars de
tres anys, diem que mentre dura eixa tramitació,
i durant eixos tres anys pel cap
baix, no s’ha de poder fer res susceptible
de generar impacte sobre l’entorn.
—El Consell té opinions diferents sobre
l’ampliació del port?
—El govern vol complir la llei. Jo sóc
l’òrgan ambiental que considere que
això no s’ajusta a dret. Ningú del govern
no diu res. Jo no puc creure que el Partit
Socialista pense que es pot fer una am-
pliació del port de València sense totes
les garanties legals i ambientals. Les
garanties ambientals no són cap caprici.
Parlem dels impactes sobre el sud de
València i sobre l’Albufera.
—Hi ha una certa discrepància entre
els socis del Consell sobre què fer amb
la ZAL després de la sentència de l’altre
dia?
—D’això no n’hem parlat en el govern.
El que ha dit el president és que aquesta
sentència arribarà a la Generalitat i
l’advocacia l’avaluarà. Sobretot, perquè
per norma, les sentències contràries a
l’administració són objecte de recurs.
Com que és una cosa que es fa de manera
automàtica, si no es fa, ha de tenir
un pensament i una motivació. Però jo
crec que al final s’arribarà a la conclusió
que hi ha prou motivació per a no presentar-hi
recurs. Ja són tres sentències
PRATS I CAMPS

51
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MIREIA MOLLÀ
sobre la mateixa ZAL. Crec que ja toca
que ho parem, que repensem i vegem
oportunitats. Oportunitats, entre més
alternatives i oportunitats sobre aquest
terreny que és situat en un entorn que
podria convertir-se en un corredor verd
entre el llit del Túria i l’Albufera. A més,
fins i tot els fons de recuperació de la
Unió Europea identifiquen com una de les
línies prioritàries la renaturalització i la
constitució de corredors verds en àmbits
urbans. Pot haver-hi alternatives per a
fer una ZAL.
—És Sagunt, l’alternativa?
—Hi ha Sagunt i pot haver-hi més zones.
Jo no m’hi vull clavar perquè és un tema
d’urbanisme i territori, més que de l’àmbit
ambiental. L’estudi d’alternatives
s’haurà de fer.
—Comença la Setmana Santa i veiem
com els ajuntaments s’han apressat a
netejar les platges malmeses durant el
darrer temporal per a refer l’estampa de
sempre. Quin dia canviarà aquest model
tan amenaçat pel canvi climàtic?
—Eixe dia ja va arribar quan vam posar
damunt la taula el visor dels impactes
del canvi climàtic en el litoral amb les
perspectives i diferents hipòtesis. Fa avaluacions
el 2050, el 2100… És a dir, es veu
clarament quins són els impactes que rebrem.
I a més, la mar continuarà pujant.
Això és claríssim a l’àmbit mediterrani.
Som epicentre d’eixes vulnerabilitats, i és
la ciència que ho diu. Per tant, entenc que
en un moment en què hi ha un temporal
que afecta platges i edificacions es pense
a fer actuacions puntuals, però s’ha de
repensar.
—Hi ha cases amb les terrasses descalçades
perquè són, literalment, damunt
l’arena…
—El dia és ja. Jo anime tots els municipis
del litoral a estudiar bé la ferramenta, que
per això la treballàrem i és pública, l’hem
incorporada a l’estratègia estatal dels
efectes del canvi climàtic al litoral. Anime
qualsevol persona que tinga un sentit lògic
de la funció pública, que els projectes
que plantegen per al futur siguen per a
renaturalitzar i redirigir. Hem d’anar uns
quants passos enrere del litoral, perquè
el litoral que tenim avui no serà el que
hi haurà demà. Hem de retrocedir. Si
això implica que habitatges o negocis ja
consolidats s’han de traslladar, s’haurà
de fer. Òbviament, entenc els batlles que
demanen una actuació immediata, i es
poden fer, però els projectes estructurals
s’han de basar en replantejament de
l’exposició al litoral.
—El programa de mesures de protecció
de l’Albufera ha aconseguit del pla
hidrològic una aportació fixa d’aigua
al llac, però l’Albufera continua essent
l’abocador dels catorze municipis que
l’envolten.
—Hem aconseguit d’incorporar el nou
col·lector i la nova depuradora a Alcàsser.
El col·lector arreplegarà eixes aigües brutes
que arriben a l’Albufera. Del col·lector
s’impulsen a la depuradora d’Alcàsser i
obtindrem 18 hectòmetres cúbics que es
podran reutilitzar per al rec. Són 110 milions
d’euros i està incorporat al pla hidrològic.
Hem obtingut les dues coses més importants
dins el pla integral de l’Albufera.
—Quan és previst que entre en funcionament
aquesta depuradora?
—És el ministeri que en licita l’execució.
Nosaltres ja la tenim adjudicada. És un
projecte llarg. Quatre, cinc anys… És el
nou col·lector i la nova depuradora. No
es pot fer màgia.
—Aquests dies ha entrat a les Corts el
projecte de llei de l’anomenada taxa turística.
Fins al novembre no s’aprovarà
i després hi haurà un any de moratòria
per a aplicar-la. Per tant, serà una altra
legislatura. Naix un poc morta, aquesta
taxa?
—No. Naix amb l’acord a què s’ha pogut
arribar i sempre és millor tindre-la que
no tindre-la. Hem seguit l’opinió fonamentada
i reproduïble en altres països
on els funciona molt bé. Atenem les circumstàncies
que vivim. Deixar un poquet
de marge abans de posar noves figures
impositives no està malament. Particularment,
hi tinc algunes discrepàncies,
amb la llei. La meua opinió és que havia
d’haver estat d’àmbit autonòmic, perquè
això que se cedeix als municipis em
sembla que no respon a l’objectiu d’una
taxa turística. A més, en altres territoris
és molt clara la finalitat de l’ús dels
PRATS I CAMPS

52
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MIREIA MOLLÀ
recursos que se n’obtenen, i ací s’ha
ampliat a moltes coses que no tenen res
a veure amb qüestions ambientals. La
vocació de la taxa turística és minimitzar
o reconduir els impactes ambientals que
el turisme fa en determinats entorns.
Aigua, brutícia, instal·lacions que requereixen
manteniment, espais naturals…
Precisament aquestes àrees són les que
històricament han tingut menys recursos.
Obrir la mà perquè els diners puguen
tenir uns altres usos no em sembla bé.
La vocació de la taxa turística és minimitzar
o reconduir els impactes ambientals que el
turisme fa en determinats entorns. Aigua,
brutícia, instal·lacions que requereixen
manteniment, espais naturals…
—El DOGV no s’havia llegit amb tanta
avidesa com ara per culpa del retard de
la publicació de l’anomenat decret de
renovables. Què passa? Per què no es
publica?
—[Riu] No ho sé. És un decret molt extens.
Es parla molt del decret de renovables,
però no és un decret de renovables.
Les renovables són dins el decret. Hi ha
moltes coses… Mesures de fiscalitat o
administratives que intenten la implantació
d’eficiència energètica, o producció
energètica renovable… Són mesures per
a millorar la situació excepcional actual.
—Heu rebut cap pressió perquè el decret
no es publique?
—No, no. Puc assegurar que el decret
l’hem acordat els membres del govern.
Es va treballar moltíssim per a arribar a
l’acord. No hi ha mans negres…
—Pràcticament ningú no discuteix que
cal optar per les renovables, però han
sorgit grups que reclamen d’anar amb
compte a l’hora de triar el lloc on s’instal·
len les plantes. Les consideren invasives.
Com es pot fer compatible paisatge i
producció d’energia neta?
—Complint els indicadors, les garanties
i el procediment. Quan parlem d’eixes
aspiracions, sembla que es parle de la
tecnologia d’avui. La tecnologia d’avui
no serà la de demà, i serà molt més eficient
com ara ja és més eficient que fa
dos anys. Haurà incorporat coses que
avui dia encara no s’han resolt. I, així i
tot, podrem ser un gran productor de
PRATS I CAMPS

53
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MIREIA MOLLÀ
renovables. Encara no s’ha desenvolupat
del tot tota la part de l’eòlica marina, que
hi ha una estratègia i es desenvoluparà, i
s’instal·larà en zones on no tinga impacte
ambiental. Tota la qüestió de l’hidrogen,
que tècnicament no s’ha resolt…
—Us preguntava per l’ocupació d’espais
per a instal·lar les plaques.
—Amb més eficiència, amb menys ocupació
obtens més energia. Per això pense
que tenim un potencial perquè les fonts
infinites que tenen resolució tècnica
avui per a aconseguir energia renovable
ens situen molt bé respecte d’Espanya
i respecte d’Europa. Podrem ser grans
productors? Sí. Amb la tecnologia que
tenim avui es podrà compatibilitzar el
territori amb la instal·lació? També. Jo
confie moltíssim en el nostre decret, on
es diu que les nostres competències són
de plantes fins a 50 megawatts. Eixes
plantes, dimensionant-les i posant-les
en els espais com toca, ens hi caben perfectament.
No necessitem ni un 0,5%
del territori per a assolir els objectius
que tenim obligació d’assolir. Per tant,
podem ubicar-los. I, òbviament, necessitem
ubicar amb la mateixa agilitat en
tots els sostres on tècnicament es puga.
No és tan sols sobre el sòl. El nostre decret
és garantista. Els parcs més grans, els de
tramitació estatal, a partir de cinquanta,
que poden arribar a ser de 200 megawatts
o 300, que ocupen molt d’espai, són més
difícils d’encaixar en territori valencià.
El nostre territori és diferent de l’extremeny.
I a manera de situar-los i l’impacte
pot ser més gran, i per a mi poden ser
inassumibles.
—Ignore la magnitud de què parleu.
Perquè me’n faça una idea, una planta
de 50 megawatts, quant de terreny
necessita?
—Depèn de les plaques i de l’eficiència,
però ocupen molt d’espai.
—Molt d’espai vol dir una hectàrea, o
vol dir trenta hectàrees, per exemple?
—Molt, vol dir moltes hectàrees.
—Més de trenta.
—Sí.
—En això probablement es basen els
col·lectius que demanen la instal·lació
racional. Ens ve al cap la imatge d’arrancar
tarongers i sembrar plaques.
—Ja, però hi ha molt de sòl. Hi ha sòls
degradats, abandonats. En el decret diem
que es prioritzen sòls que ara són en un
procés de transformació. Per exemple, els
que han estat abocadors… Sempre dic als
municipis que facen una avaluació dels
seus terrenys. Potser tenen terrenys on
s’havia planificat un desenvolupament
urbanístic que no es farà mai perquè el
boom s’ha acabat. Molts plans generals
són encara d’èpoques del desarrolismo
i de la urbanització desmesurada i del
creixement exponencial urbà del municipi.
Allibereu eixes expectatives, eixos
plans! L’immobilisme no és acceptable.
La transició energètica és irrenunciable.
I ho era abans de la crisi social actual.
Hem de descarbonitzar el nostre sistema
productiu, el nostre sistema de mobilitat,
el nostre sistema humà.
—Fa anys que es parla de les renovables,
però amb l’augment de preus hi ha un
boom que fa l’efecte que ha agafat molta
gent amb els deures sense fer.
—No. No els teníem fets, els deures. Per
això hi pose tanta passió. Érem el territori
de l’estat amb menys implantació
de renovables. I continuem molt a la cua,
en una terra amb tot aquest potencial
i amb una dependència d’una central
nuclear com Cofrents. No podem dir que
no es prorrogue la central i estar perdent
oportunitats i perdent temps, perquè la
planificació s’ha de fer per complir els
objectius. Esgotem el temps dels objectius
per a fer front al canvi climàtic. No
passarà que ho fas el dia abans del 2030,
o del 2050, ho fas i l’endemà ja està. És
tot un procés. Un procés de descarbonització,
de transició energètica s’ha de fer,
s’ha de planificar. El que avui autoritzem
és el que ha d’estar instal·lat el 2030. Per
tant, si hem de rebaixar el 40% de les
La transició energètica és
irrenunciable. I ho era abans
de la crisi social actual. Hem
de descarbonitzar el nostre
sistema productiu, el nostre
sistema de mobilitat, el nostre
sistema humà
emissions el 2030, hem de tenir un 42%
de renovables en la xarxa, quan s’ha de
fer? El 2029? S’ha de fer ara. I tot això és
previ perquè es demostre que l’energia
renovable és l’aliada per a la justícia
social. Diumenge passat, gràcies al fet
que havien entrat les renovables i s’havia
pogut expulsar el gas, l’energia es pagava
quasi a zero euros. La renovable ve de
fonts infinites. Són barates. I ja sabem
com és d’injust l’actual sistema de preus.
Allò que va passar diumenge ens ha de fer
entendre a tots com funciona això.
—Molta gent voldria instal·lar autoconsum
però no pot perquè encara és
massa car.
—És cert, però l’administració pública
valenciana arbitra ajudes per a l’autoconsum,
per a la instal·lació per a empreses,
famílies, comunitats de reg o de
veïns, cooperatives, col·legis… S’habilitem
molts recursos per a això. Jo anime
la gent que s’informe. Però no és cert
tampoc que puguem començar per l’autoconsum
i deixar per a demà la producció
en planta. S’ha d’anar amb tots dos a
un ritme veloç.
—Sou molt amiga de la vice-presidenta,
Mónica Oltra. Com la veieu anímicament?

54
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MIREIA MOLLÀ
—Com ens veuríem totes en un cas que
és un episodi personal, familiar que dient
“desagradable” faria curt.
—Si ella us demanara consell, li recomanaríeu
que s’apartara de la primera
línia per a evitar de ser la diana constant
i el focus de qualsevol acte polític?
—En una situació com la d’ara, tan polaritzada,
tan violenta i agressiva per
part de grups d’extrema dreta que tenen
molta capacitat per a muntar aquestes
caceres i aquestes estratègies per a
enfonsar, estic segura que si es retirara
li farien el mateix que li fan. Com li ho
fan a altres dones líders d’esquerres
de tot l’estat. Crec que aquestes dones
aguanten des de mitjans, si es poden dir
així, de comunicació, de xarxes socials,
o institucionalment en certs debats, un
grau de violència verbal, d’agressivitat,
d’odi i de poc respecte. Com li dius, com
que et cacen, amb aquests atacs, aquest
trinxament, t’has d’apartar? Doncs no
s’hi posaria ningú a liderar un projecte
polític d’esquerres.
PRATS I CAMPS
—Amb tot, cada dia que passa és més a
prop la fotografia de la vice-presidenta
del Consell asseguda al banc. Per a ella
personalment serà molt dur, però el
govern està en condicions de suportar
aquesta erosió?
—Aquest tema s’ha explicat tant! Les fotografies
ja s’han produït amb altra gent
d’aquest mateix govern i els processos
s’han resolt favorablement.
—Si us referiu a Trenzano o a Nomdedéu,
són segons o tercers escalons del
Consell, però no una vice-presidenta,
i quan falta un any per a les eleccions.
Continueu pensant que tant si és encausada
com si no serà la millor candidata?
—Jo crec que és la millor candidata a la
presidència de la Generalitat. Ho pense
ara i ho pensava les dues vegades que s’hi
va presentar. És inevitable que si hi ha algun
procés on algun jutge té dubtes o vol
resoldre o interpel·lar, que ho faça. Però
quan s’ha explicat tot, quan s’ha lliurat
eixa documentació, i amb totes eixes
explicacions… En primera instància no
es va decidir d’encausar Mónica Oltra. Ha
passat un procés de declaracions de molta
gent, i tots els que hi han anat no l’han
assenyalada ni en paper ni en declaració.
Sempre contant la mateixa versió que
Mónica ha contat i ha documentat. Si hi
ha un procés, sempre el respectaré, però
crec que té capacitat d’anar i explicar amb
pèls i senyals les accions que ella com a
consellera ha fet.
—Aquest suport granític en la defensa
que feu des de Compromís, es manté en
el si del Consell, o hi ha dubtes?
—No n’hi identifique.
—Ni tan sols fent càlculs electorals?
—No tinc eixa percepció. Un any abans
de les eleccions, després d’haver vist que
en la legislatura passada el president
decidira d’avançar-les sense comptar
amb nosaltres, Compromís està una
miqueta més alerta. Sempre hem dit
que quan arribe el cicle de les eleccions
ja se’n parlarà. És cert que aquesta és la
pitjor legislatura perquè ens dediquem
a mirar amb tant de temps d’antelació
les eleccions. No trobe una legislatura
que puga comparar-se a aquesta. Hem
d’estar amb el cabet a la faena.

55
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
REPORTATGE
Què s’hi juga Menorca, amb el
trencament del pacte de govern?
No aprovar la llei de reserva de la biosfera fa perillar la capacitat de gestionar de
manera específica el creixement de l’illa i posa en evidència la diferència de model
entre el PSOE i Més per Menorca
ESPERANÇA CAMPS BARBER
El govern de Menorca, el consell
insular, viu aquests dies
les hores més insòlites i tenses
d’aquests darrers anys.
La no-aprovació del projecte
estrella de la legislatura, la
llei Menorca reserva de biosfera,
ha fet miques el pacte
de govern. La decisió de la
presidenta del consell, Susana
Mora, de suspendre el ple que
l’havia d’aprovar, i els motius
que ha adduït, ha causat una
crisi d’un abast que encara
està per veure.
De bon començament, el govern
que presideix Mora ha
quedat en minoria perquè
els socis de Més per Menorca
han dimitit les carteres que
gestionaven. “Som a l’oposició,
no farem una oposició
destralera, però som oposició”,
va dir a VilaWeb Miquel
Àngel Maria, coordinador
de la formació i fins ahir
vice-president del consell.
L’única consellera d’Unides
Podem, Cristina Gómez,
manté el suport.
Una llei acordada
i negociada
No fa ni un mes que els tres
partits que formaven una majoria
progressista, PSOE, Més
per Menorca i Unides Podem,
van presentar l’articulat de la
llei. Deixaven enrere més de
dos anys de feina, de reunions,
de negociacions, de cessions.
La llei és un llençol que havia
de tapar les tres sensibilitats
governants. Uns estiraven cap
a una banda, i uns altres cap a
una altra. El text va ser expo-
sat públicament en dues fases
diferents de l’elaboració, el
Consell Social de la Reserva de
la Biosfera i més entitats hi van
dir la seva i moltes aportacions
van ser recollides. A la mateixa
conferència de premsa de presentació
de mitjan març, totes
tres formacions van remarcar,
estufades, la gran capacitat
de diàleg i d’acord que havien
tingut.
Finalment, semblava que Menorca
podria celebrar el trentè

56
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
REPORTATGE
aniversari de la declaració de
la Unesco amb la tramitació al
Parlament de les Illes Balears
d’una llei que hauria d’ajudar
a protegir-la. Cal recordar que
el consell insular no té capacitat
legislativa i que tota l’estona
es parla d’una proposició
de llei que la institució envia
al Parlament de les Illes Balears
perquè segueixi el tràmit
habitual.
Però no ha pogut ser. Un goig
sense alegria. O ara, que és
Setmana Santa, fum de formatjada.
Poques hores abans
de la celebració del ple extraordinari
que havia d’aprovar
el text, la presidenta Susana
Mora va decidir de suspendre’l.
Va posar damunt la
taula un informe tècnic del
Ministeri de Transició Ecològica
espanyol i unes notes
jurídiques, que més endavant
també havien d’esdevenir un
informe, del Consell Jurídic
Consultiu de les Illes.
Així no ho podem aprovar,
va dir Mora. No podem trametre
al parlament una proposició
de llei que no entra
dins els marcs jurídics. Amb
això n’hi va haver prou per a
fer embarrancar el pacte de
governabilitat signat l’any
2019, i que incloïa l’elaboració
d’aquesta llei.
La reacció de Més
per MENorca
Més per Menorca va botar
com una molla i va denunciar
ingerències i pressions. El
Diumenge de Rams va ser un
diumenge de passió per a uns
i altres. Fa tres setmanes que
les perceben, les pressions,
van dir, i vénen tant de part
del govern espanyol com de
part de Mallorca. “Mallorca”,
en aquest cas, i dit des de
Menorca, s’ha de llegir com el
Govern de les Illes Balears. És
la manera dels menorquins
de denunciar el centralisme
que tendeix a exercir, a vegades
per inèrcia, Mallorca
sobre les illes més petites. És
la doble insularitat que surt
tan cara.
Aquesta qüestió de qui mana i
des d’on és la pilota que bota
aquestes darreres hores i va de
teulada en teulada. Acusacions
bescanviades i declaracions
públiques per a justificar les
posicions. Més per Menorca i
PSOE es van mesurar ahir en
dues conferències de premsa
consecutives per veure qui
era més menorquinista, qui
se sotmetia menys a aquesta
Mallorca mare madrastra
que copia els tics centralistes
de l’estat, i qui n’és més responsable.
Els primers de comparèixer
van ser els tres consellers i els
directors insulars de Més per
Menorca. Van fer un relat de
tot allò que ha passat aquests
darrers dies, i que Miquel Àngel
Maria ja havia explicat
en aquesta entrevista a VilaWeb.
La seva tesi és que tots
aquests arguments jurídics i
tècnics presentats a darrera
hora en un ultimàtum es poden
resoldre a la tramitació
parlamentària de la llei. Que
de cap manera Menorca no
s’ha de sotmetre a allò que digui
el govern. Diuen que darrere
tot això hi ha les presses
i corregudes, els deures no
fets perquè veuen que la llei
és sòlida, que va molt enfora,
i que dota el consell insular
d’instruments molt potents.
Més per Menorca i PSOE es van mesurar
ahir en dues conferències de premsa
consecutives per veure qui era més
menorquinista, qui se sotmetia menys
a aquesta Mallorca mare madrastra que
copia els tics centralistes de l’estat, i qui
n’és més responsable
Per tant, ni “Madrid” ni “Mallorca”
no ho poden permetre.
I com que a Espanya governa
el PSOE i a les Illes també, fan
front comú per a evitar-ho i
demanen a Susana Mora que
trenqui l’obediència menorquina.
Que el consell passi el ribot
La presidenta Mora va comparèixer
un poc més tard
acompanyada de la consellera
de Podem, Cristina Gómez,
que li va oferir suport
absolut i va lamentar el capteniment
dels menorquinistes,
a qui va acusar de voler
apropiar-se una llei que era
de tots.
La intenció de la presidenta,
ho va dir ahir, és que sigui el
consell mateix que perpetri
les estisorades, que passi
el ribot que Alfonso Guerra
es va vantar l’any 2006 de
passar a l’estatut d’autonomia
que Zapatero havia
d’aprovar tal com sortís del
Parlament de Catalunya.
Així, el text hi arribarà net,
al parlament. I va llançar la
pregunta enverinada a Més:
de veritat volem que la llei
es modifiqui a Mallorca en

57
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
REPORTATGE
comptes de fer-ho nosaltres
des de Menorca?
Aquestes estisorades, disfressades
de retocs jurídics, anaven,
segons Més per Menorca,
a la línia de flotació de la llei.
De la llei i de l’autogovern,
perquè aigualir-la volia dir
que el consell es doblegava a
les peticions de l’estat espanyol
i del govern. La proposta
dels menorquinistes era enviar
el text, tal com és acordat,
al parlament i allà, com qualsevol
altra llei que es tramita,
haurà de passar pels filtres
de seguretat jurídica, el Consell
Jurídic Consultiu n’haurà
d’informar, els partits polítics
hauran de debatre, discutir
i acordar. Com totes les lleis
que surten del parlament.
El calendari i la calculadora
electoral
El resum de tot això és que
no hi ha proposició de llei
Menorca de biosfera, que el
govern insular s’ha trencat,
que la legislatura s’acaba, que
els partits tenen la calculadora
engegada i que cada acció que
fan l’avaluen segons els vots
que els sumarà o els restarà.
mengol també va sortir ahir a
demanar diàleg i seny, a donar
suport a Mora i a demanar que
el govern insular no es rompi.
El model en joc
En el fons de tot això, a banda
la imatge de les anades i
vingudes d’uns i altres ahir
a la sala de premsa, hi ha el
model del futur desenvolupament
territorial i social de
l’illa. Hi ha la permeabilitat
dels socialistes a les pressions
dels empresaris. Hi ha l’excusa
que tenim una crisi i que si
en volem sortir no ens convé
gens posar bastons a les rodes
del desenvolupament.
Passa que la proposició de
llei de reserva de biosfera que
s’havia elaborat era un text
avançat, que preveia i preservava
l’illa dels embats futurs
i donava eines al consell insular
per a frenar envestides.
És una llei que vol regular,
per exemple, com i on es permeten
els fondejaments de
barques recreatives a la costa.
A l’empara de la reserva de la
Per Més per Menorca és una
qüestió vital presentar-se
davant l’electorat l’any 2023
amb els deures fets. Amb
aquests deures, concretament.
Amb la llei, si més no,
encaminada. Als socialistes
de Susana Mora i Francina
Armengol ja els van bé els
gests i xutar la pilotada cap
endavant. “Ho hem intentat,
però la legislatura s’ha acabat,
si ens feu confiança, la legislatura
vinent aprovarem la
llei que Menorca es mereix”,
podrien dir. La presidenta Armarca
que atorga la Unesco,
Menorca podia decidir
quants cotxes caben damunt
l’illa. Això va molt enllà del
que poden decidir les altres
illes. Això volia dir tenir una
autonomia de veritat, assumir
unes competències que ara té
la comunitat autònoma. Volia
dir poder decidir el ritme de
creixement d’un territori que
és finit en un escenari de canvi
climàtic. Hi havia la manera
de trobar respostes al canvi
del perfil dels turistes que
visiten l’illa en un entorn encara
marcat per la covid.
I volia dir, és clar, que no hi ha
barra lliure per a l’especulació
del territori, amb l’excusa, per
exemple, que no es pot tancar
cap porta ni cap oportunitat
de negoci, cap ni una, ara que
s’ha de sortir de la crisi.
I volia dir, és clar, que no hi ha barra lliure
per a l’especulació del territori, amb
l’excusa, per exemple, que no es pot tancar
cap porta ni cap oportunitat de negoci, cap
ni una, ara que s’ha de sortir de la crisi

58
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
Així es va forjar l’aliança
Boye, Salellas, Van den Eynde
a Luxemburg
Crònica de com va funcionar l’entesa entre els advocats dels exiliats portes endins
del TJUE per a fer front comú contra les euroordres de Llarena
JOSEP CASULLERAS NUALART
Tots van sortir de la Gran Sala
esgotats per la intensitat i la
durada de la vista al Tribunal
de Justícia de la Unió Europea,
però també satisfets del front
comú que havien pogut fer
davant els quinze jutges que
decidiran sobre les pre-judicials
de Pablo Llarena. És
la primera vegada que hi ha
hagut una coordinació efectiva
i satisfactòria entre uns
quants advocats en un procediment
de lluita contra la
repressió espanyola, sigui a
l’exili o en jutjats espanyols.
Gonzalo Boye, Isabel Elbal,
Paul i Simon Bekaert, Andreu
Van den Eynde i Benet
Salellas van aconseguir de
fer pinya per mirar de forçar
el màxim tribunal europeu a
desautoritzar Pablo Llarena
en la persecució dels exiliats.
Perquè si aquest propòsit reïx,
pot tenir un efecte en cadena
que acabi beneficiant també
els condemnats per sedició
per Manuel Marchena.
Crònica: L’exili pateix per
fer valer el seu cas a Luxemburg
però albira una gran
oportunitat
La coordinació entre ells es va
anar cuinant unes setmanes
abans, a començament d’any,
quan ja va quedar clar que el
TJUE fixaria una data per a la
vista oral. Era clar que el pes de
les intervencions dels exiliats
el portarien Boye i Elbal, perquè
representen els principals
litigants en aquesta causa,
però Van den Eynde i Salellas
podien acabar de tancar el

59
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
cercle, i per això era important
que hi hagués un enfocament
comú, i sobretot que no es
trepitgessin els uns amb els
altres. I amb aquest propòsit
van anar intercanviant punts
de vista i els documents de les
intervencions orals que els
van servir de guió dimarts a
Luxemburg. Quan va començar
aquesta setmana ja ho tenien
pràcticament tot a punt.
“És important per a Marta Rovira tenir
clar que el dret de la Unió es protegeix. El
TS s’aparta repetidament de les decisions
d’òrgans internacionals.”
Però Van den Eynde va tenir
una sorpresa dilluns al vespre
quan, acabat d’aterrar a Luxemburg,
va rebre del Tribunal
Constitucional espanyol
la sentència i els vots particulars
sobre el recurs d’empara
d’Oriol Junqueras. Feia gairebé
dues setmanes que se sabia
que el ple del tribunal l’havia
rebutjat, tant el de Junqueras
com el de Romeva, però el seu
advocat encara no tenia la resolució
ni els vots discrepants
de tres magistrats. I quan ja
era a Luxemburg, preparant
la intervenció que havia de
fer l’endemà en nom de Marta
Rovira, Van den Eynde va rebre
aquests documents. Curiosament,
els va rebre el dia
abans de la vista al TJUE. Si
no hagués estat així, hauria
aprofitat per queixar-se’n,
perquè hi ha una part molt
important d’aquesta sentència
que té molt a veure amb
Luxemburg, perquè tracta la
desobediència que va fer Manuel
Marchena i el seu tribunal
de la sentència de la Gran
Sala que reconeixia la condició
d’eurodiputat de Junqueras i
la seva immunitat.
Era la segona vegada que
trepitjava la imponent sala
del TJUE. La primera, el 14
d’octubre de 2019, es va trobar
en una situació tan insòlita
que devia deixar atònits
els jutges mateixos, perquè
en la vista en què s’havia de
debatre sobre la condició de
Junqueras com a eurodiputat
i la immunitat que això li
podia atorgar, el Suprem el
condemnava a tretze anys
de presó per sedició. El mateix
tribunal que havia fet
les preguntes pre-judicials
al TJUE sobre aquesta qüestió
condemnava Junqueras
sense esperar a saber-ne
la resposta. Un cas insòlit.
L’advocat general ho va fer
notar en les conclusions, al
cap d’unes setmanes. I Van
den Eynde ho va recordar
dimarts, tot explicant als
membres del tribunal que en
aquell cas el Suprem els havia
desobeïts. Ho deia brandant
els vots particulars que
li havien arribat el dia abans
dels magistrats Juan Antonio
Xiol, María Luisa Balaguer i
Ramón Sáez Valcárcel, que
deien amb molta contundència
que Marchena havia
vulnerat la primacia del dret
de la Unió.
Amb aquesta base argumental,
Van den Eynde va advertir
al TJUE que si mai Marta
Rovira, la seva defensada, i
la resta d’exiliats queien en
mans de la justícia espanyola
correrien el mateix risc, el de
ser víctima d’una aplicació del
dret amb voluntat de càstig
per ser qui eren i per una motivació
política. “La realitat
és que el Suprem va desoir la
sentència del TJUE i no li va
donar cap efecte, es va limitar
a dir que en prenia nota. O
sigui que és important per a
Marta Rovira tenir clar que el
dret de la Unió es protegeix.
El TS s’aparta repetidament
de les decisions d’òrgans internacionals.”
Aquesta intervenció de Van
den Eynde a la Gran Sala de
Luxemburg arribava després
de les exposicions d’arguments
de Gonzalo Boye
i d’Isabel Elbal en nom de
Lluís Puig, Carles Puigdemont,
Toni Comín i Clara
Ponsatí. I en reblava el clau.

60
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
Perquè si Gonzalo Boye relatava
la repressió contra
el referèndum, la manca
d’imparcialitat de la cúpula
judicial espanyola i el risc
de vulneració de drets dels
exiliats si fossin extradits, i
si Isabel Elbal alertava de l’ús
arbitrari de les euroordres
per part de Llarena, Andreu
Van den Eynde posava un
exemple clar al tribunal del
menysteniment no solament
del dret de la Unió sinó directament
de les seves resolucions.
Perquè el cas Junqueras
fou això, ni més ni menys,
el menyspreu per part del
Suprem (i del TC, tret dels
tres magistrats crítics) de les
decisions del tribunal.
Totes les intervencions es
complementaven, i també la
de Benet Salellas, en representació
d’Anna Gabriel, que
aportava referències noves a
la jurisprudència tant europea
(sobre la denegació d’ordres
europees d’investigació) com
espanyola (sobre la validesa
que el Suprem mateix dóna
a documents equiparables a
l’informe del Grup de Detencions
Arbitràries de l’ONU), i
finalment oferia un criteri al
TJUE per a desllorigar l’intens
debat d’aquella jornada: “Som
davant un afer d’especial importància
que té processats un
govern, un parlament, i que
ha de ser tingut en compte
com un cas excepcional. La
qüestió del grup de persones
[a qui s’aplica el dret de
manera discriminatòria per
motius polítics] és important,
perquè és un criteri intermedi
quan les vulneracions que
s’invoquen no són sistèmiques
o particulars, sinó d’un
grup.”
És així com tot l’exili, entre
Bèlgica i Suïssa, ha fet front
comú de manera efectiva per
primera vegada. Un cas excepcional
que, segons com
es resolgui, pot ajudar també
als condemnats per sedició
que ja han començat a presentar
els recursos per vulneració
de drets fonamentals
al Tribunal Europeu dels
Drets Humans. La darrera a
presentar-ne ha estat Carme
Forcadell, després de Jordi
Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi
Turull i Josep Rull. Mancaran
Oriol Junqueras i Raül Romeva,
que ja tenen la sentència
del TC, i Dolors Bassa i Joaquim
Forn, que encara en
resten pendents.
Però precisament la manera
d’anar al Tribunal d’Estrasburg
és un exemple d’acció
no coordinada. O de coordinació
de mínims. Perquè
els presos han anat presentant
totes les demandes de
manera individual a mesura
que el TC anava resolent amb
comptagotes els seus recursos
d’empara. Hi va haver
reunions prèvies dels advocats
dels presos, van arribar
a compartir certa informació,
però de cap manera no es va
traduir en un front comú. I, de
fet, és possible que la sala del
Tribunal dels Drets Humans
en què recaiguin aquests recursos
esperi a tenir-los tots
per a acumular-los en un
sol procediment. La pressa
dels primers a recórrer pot
haver ajudat a guanyar un
cert temps, a posar el TEDH
en coneixement directe de la
causa, però no hauran pogut
evitar que la lentitud del TC
afecti el conjunt del procediment.
Però el cas més greu de no coordinació
fou durant el judici
contra el procés al Tribunal
Suprem espanyol, en què cada
defensa va anar a la seva i
es va perdre una oportunitat
única de passar a l’atac i de
convertir aquell procediment
en un judici de ruptura o, si
més no, de portar el tribunal
a situacions límit, a perdre’n
el control.
Ara que el cas dels exiliats
al TJUE entra en la recta final
sembla clar que el resultat
que tingui pot arribar a
beneficiar la causa al TEDH.
Perquè com més va més el
Tribunal de Luxemburg i el
Tribunal d’Estrasburg estan
pendents l’un de l’altre i tenen
en compte la jurisprudència
de manera creuada.
És una oportunitat, doncs,
perquè la bona experiència
de coordinació entre defenses
exhibida aquesta setmana a
la Gran Sala de Luxemburg
no sigui una anècdota, sinó
que serveixi d’exemple per a
continuar la batalla judicial,
sigui al tribunal que sigui.
Ara que el cas dels exiliats al TJUE entra
en la recta final sembla clar que el resultat
que tingui pot arribar a beneficiar la causa
al TEDH

61
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
Regionalistes a la marroquina
Espanya sap que som un territori ocupat i ha mirat sempre de pacificar-nos
seguint la lògica colonial
OT BOU COSTA
El novembre del 2006, el govern
de José Luis Rodríguez
Zapatero va fer arribar al Marroc
un informe confidencial i
extraoficial –un non-paper,
en l’argot diplomàtic– amb
una sèrie de consells perquè
trobessin una solució per al
Sàhara Occidental que afavorís
els interessos marroquins.
En públic, mentrestant,
el PSOE no es mullava i demanava
negociació. El contingut
dència, en favor del vocabulari
de la ‘globalització’, com la
regionalització, l’autonomia
i l’autogovern.”
En públic, Espanya no va trencar
la seva equidistància sobre
el Sàhara Occidental fins el
18 de març passat, després
de mesos de relacions agres
amb els marroquins. El canvi
de posició ha portat problemes
a la coalició de govern
de l’informe va sortir a la llum
l’any 2010, quan Wikileaks va
filtrar un telegrama del Departament
d’Estat dels Estats
Units que en parlava. Deia així:
“El non-paper espanyol
[...] suggereix una solució similar
a l’enfocament que Espanya
ha adoptat amb la seva
pròpia regió de Catalunya. És a
dir, d’abandonar el vocabulari
de la ‘descolonització’, com
ara la sobirania i la indepenespanyola,
perquè Podem
continua defensant el dret de
l’autodeterminació del Sàhara,
tal com fan les Nacions
Unides i tal com feia el PSOE al
seu programa electoral. Pedro
Sánchez, el president espanyol,
va parlar de la integritat
territorial del Marroc com
un bé preuat. Però el canvi és
tan sols escènic: Madrid ja
feia anys que treballava per a
beneficiar Rabat, com mos-

62
ANÀLISI
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
trava el telegrama del 2006.
El ministre d’Afers Exteriors
espanyol d’aleshores, Miguel
Ángel Moratinos, va dir ahir
a La Vanguardia que no hi
havia “cap gir copernicà”,
perquè durant el seu mandat
ja es va considerar que el pla
que oferia el Marroc era creïble
i seriós.
Ara tan sols ha canviat que
el Sàhara ja és prou debilitat
per a oposar resistència a
l’oferta autonomista, mal que
sigui de pa sucat amb oli. Ja fa
prou temps que “el vocabulari
de la descolonització” s’ha
deixat enrere i que es parla
d’una autonomia raonable
per al poble saharià. Amb la
remor ucraïnesa de fons, la
Unió Europea i els àrbitres
internacionals, que fins ara
feien veure que vetllaven pels
drets del Sàhara, han pogut
fer els ulls grossos. Com que
l’ordre internacional torna
a estar en joc, de moment a
Europa li convé més parlar
d’integritat territorial que no
pas d’autodeterminació. El
pragmatisme trepitja l’esperit
democràtic. Sánchez s’ha reunit
avui amb el rei marroquí,
Mohamed VI, per anunciar
que tornaran a col·laborar per
a controlar la migració i que
les fronteres de Ceuta i Melilla
reobriran gradualment.
aconseguiran la independència,
sinó quan recuperaran
l’autonomia. La clau, insisteixo,
és si els independentistes
tenen el poder o no. I no el tenen.
L’estat, sí.” Espanya sap
que som un territori ocupat
i ha mirat sempre de pacificar-nos
seguint la lògica colonial.
Avui, les ocupacions no
es mantenen per la violència
real, sinó per la violència latent.
La recepta per a assimilar
no és la repressió, sinó la integració.
Per això la violència
s’acosta a la superfície quan
les opcions de desocupació
guanyen terreny, i per això
torna la falsa concòrdia quan
el perden.
Si Madrid ha pogut dissimular
que el llenguatge del
conflicte a Catalunya era el
mateix que el del Sàhara, ha
estat per la connivència dels
partits catalanistes i, després,
independentistes –tots–, que
han permès i promogut el relat
de la regió perjudicada i
han fet el joc a l’espanyolisme
tractant de radicals els qui
parlaven d’ocupació. Quan el
president Pere Aragonès diu
que Espanya presenti la seva
proposta, que nosaltres presentarem
la nostra i si perdem
no passa res, en lloc de dir que
els catalans tenim dret a la
independència, legitima “el
vocabulari de la globalització”
espanyol –regionalització,
autonomia, autogovern.
Quan el conseller Jaume Giró
reivindica obertament Convergència,
com va fer ahir,
i diu que els seus dirigents
“van concebre i fer autèntiques
estructures d’estat en
una Catalunya que encara avui
funciona com un rellotge a
l’administració catalana”, fa
exactament igual.
Precisament perquè Madrid
sap com ha de mantenir Catalunya
dins l’estat, la feina
de l’independentisme no és
convèncer els espanyols, sinó
trencar el vincle afectiu i
de lleialtat històrica amb el
sistema de partits que treballen
per mantenir el galliner
no pas silenciat, sinó prou
esvalotat perquè sembli que
s’esvalota, però no prou per a
desocupar Catalunya. La frase
de Cebrián era el document de
Moratinos aplicat a Barcelona.
De cara enfora, Espanya pot
semblar el que sigui. De cara
endins, no es mengen la seva
pròpia propaganda. Per això
aguanten, i nosaltres, no.
Que la intel·ligència espanyola
ja mostrés el camí al Marroc
fa setze anys, basant-se en
Catalunya, m’ha recordat la
profecia lúcida de Juan Luis
Cebrián, llavors president del
grup PRISA. Va ser el primer
de dir que calia aplicar l’article
155, el febrer del 2017. “Llavors
el debat ja no seria quan
De cara enfora, Espanya pot semblar el que sigui. De cara endins,
no es mengen la seva pròpia propaganda. Per això aguanten, i
nosaltres, no

63
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
És un bon moment
per a contractar una hipoteca?
Els bancs ja apugen els tipus de les fixes, mentre abarateixen els de les variables,
com a esquer per als clients, perquè saben que el següent augment del preu dels
diners les farà més rendibles
JORDI GOULA
Contracto una hipoteca de
tipus fix o variable? Aquesta
és una pregunta que et sol
fer gent de confiança que vol
comprar un pis. És un bon
moment, ara?, també acostumen
a dir seguidament. Després
vénen les d’on és millor
fer-ho, quines comissions cal
mirar, què més et demanen
els bancs... És curiós, perquè
a internet avui hi ha un feix
de cercadors-comparadors
d’ofertes bancàries. Però, així
i tot, sembla que tothom està
més tranquil si ho demana a
algú, que, presumptament,
sap de què va una mica tot
això. Doncs si avui em fessin
aquestes preguntes, jo no
dubtaria ni un moment. Signeu
la hipoteca a tipus fix i, sí,
ara és un bon moment... però,
a mesura que passi el temps
no serà tan bo, els diria. És
obvi que no entraria a valorar
si el preu de l’habitatge en
qüestió és correcte o no. Em
centraria en l’aspecte financer
i prou.
I per què penso que és un bon
moment per a contractar una
hipoteca? Doncs perquè la
banca ja ha començat a encarir
les de tipus fix i a abaixar
el tipus de les variables. I això
per què ho fa? Doncs perquè el
mercat monetari està esvalotat
amb les conseqüències de
la guerra d’Ucraïna, sobretot
amb la inflació (9,8% anual al
març) i els advertiments del
BCE sobre possibles pujades

64
ANÀLISI
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
en el seu tipus de referència,
probablement a partir del setembre
d’enguany. La banca
vol avançar-se als esdeveniments
i ja tira cap amunt.
Normal.
De moment, enmig de tot
l’enrenou, ja ha passat que el
preu dels diners que es presten
els bancs entre ells ha
pujat aquests últims mesos.
Sí, aquests diners interbancaris
són els que determinen
el conegut euríbor, el que després
es pren de referència, per
exemple, en les hipoteques
de tipus variable (el corresponent
a dotze mesos). “Escolteu,
que encara és al tram
negatiu!”, em podeu dir. Sí,
és cert. L’últim, per exemple,
és al -0,05%, però és que al
desembre era al -0,5%. La
diferència és molt notable i
la impressió és que ben aviat
–potser en qüestió de dies
o setmanes– el tornarem a
veure en positiu.
Evidentment, la pujada actual
(en realitat, no tan negatiu) de
l’euríbor no la notaran tots els
qui avui tenen una hipoteca
variable contractada. L’interès
d’aquests productes s’actualitza
amb el nou valor una
vegada el semestre o l’any, a
la data indicada al contracte.
De moment, per tant, només
s’encarirà l’interès dels préstecs
que es revisin durant les
setmanes vinents.
Però una cosa sí que cal tenir
ben clara. Els tipus no tornaran
a baixar. Han tocat fons.
Pensem que d’ençà que van
entrar en terreny negatiu, el
febrer del 2016, hem tingut els
preus dels diners més baixos
de la història, segons el Banc
d’Espanya, cosa que haurà
anat molt bé per a endeutar-se
i haurà estat nefasta
per a l’estalvi. Ara això va
canviant i, com era previsible,
comença amb subtils moviments
en les hipoteques, una
de les grans línies de negoci
dels bancs.
A Catalunya, per exemple, el
2021 va ser un any molt bo
en termes hipotecaris per a la
banca. Només en habitatges
se’n van contractar 70.000 per
un valor total d’11.300 milions
d’euros. Això vol dir no solament
uns augments del 28%
i del 14%, respectivament,
sobre l’any 2020, sinó les xifres
més altes des del 2010-
2011. Ben entès, però, que les
xifres encara són a anys llum
de les del boom immobiliari
del 2006, en què van arribar a
ser 243.000 i sumaven 41.000
milions de valor. Gairebé som
quatre vegades per sota, encara.
Tanmateix, espero que
aquelles xifres que ens van dur
a la crisi més dura de l’immobiliari
no es repeteixin.
Bé, fins fa ben poc, les entitats
s’estimaven més que els
clients contractessin hipoteques
de tipus fix, perquè les
variables, amb els tipus d’euríbor
molt negatius, gairebé
no els aportaven entrades de
diners. Per això durant un bon
temps han decantat l’elecció
dels clients cap a les fixes,
oferint-les a uns tipus de
ganga. En aquests moments
això va canviant. En qüestió
de poques setmanes els tipus
de les hipoteques fixes s’han
encarit, segons el criteri de
cada banc, entre el 0,30 i més
d’un punt percentual. I continuen
pujant.
Dins la lògica del mercat, no
és gens d’estrany que la gran
majoria (67%) de les noves
hipoteques s’hagin signat
els últims mesos del 2021 a
tipus fix, cosa que mostra
clarament un canvi de tendència
de fons, perquè uns
quants anys abans era ben
habitual de contractar a tipus
variable. N’expliquen l’empenta
Els preus temptadors i
el fet que els interessos fixos
permetin de pagar sempre la
mateixa quota i protegeixin
de possibles pujades de tipus.
Pensem que el 2017 només
eren el 37% de les noves hipoteques
constituïdes. En
poc temps, el salt ha estat
molt notable.
Però, com diem, el canvi ja
és aquí. Els bancs veuen que
els diners s’encariran i comencen
a abaixar els tipus
de les hipoteques variables (i
a apujar els de les fixes, com
acabem de veure). Intenten de
decantar les preferències dels
compradors d’habitatges cap
a les variables, és clar. Saben
que d’ací a poc temps els donaran
més rendibilitat.
Arran d’aquests canvis, i si es
fixa només en l’oferta de tipus
actual, el client pot pensar
que li convé més una hipoteca
variable, perquè el seu interès
és més baix que el d’una
fixa. Això no obstant, ha de
ser conscient que si l’euríbor
continua a l’alça, el tipus de
la seva hipoteca també augmentarà,
i podria acabar pagant
més diners cada mes que
si s’hagués decantat per una
Contractar una
hipoteca fixa ara
com ara pot ser
una bona opció per
als qui no es volen
arriscar a tenir
un ensurt i pagar
de més per una
pujada posterior de
l’euríbor
d’interès fix. Per això jo crec
que contractar una hipoteca
fixa ara com ara pot ser una
bona opció per als qui no es
volen arriscar a tenir un ensurt
i pagar de més per una
pujada posterior de l’euríbor.
Encara s’hi és a temps
als preus actuals. Però si ho
hagués de fer, jo no esperaria
gaire, perquè els augments de
tipus que aplicaran els bancs
no pararan...

65
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
Les rèpliques
de la revolta interna a Junts
El debat pel català sacseja Junts i fa trontollar el futur del pacte amb el PSC
ODEI A.-ETXEARTE
No va ser per Twitter, sinó per
una revolta interna a Junts. El
dia de l’acord per a reformar
la llei de política lingüística,
la indignació es va estendre
per les bases, els càrrecs intermedis
i els membres de la
direcció que no n’havien estat
informats. Els xats interns
bullien, més que no pas les
xarxes, i aquell vespre el partit
–amb la intervenció de Carles
Puigdemont– va congelar la
participació en el pacte. Poc
després, el PSC, ERC i els co-
ge. Aquest és el retrat que fan
diverses fonts consultades per
VilaWeb, que constaten que
el malestar es manté, tot esperant
que la direcció mogui
fitxa, i caldrà veure si s’esvairà
o si complicarà encara més
el manteniment de Junts en
l’acord, malgrat la voluntat
d’una part del nucli dur parlamentari
i de la direcció, amb
Jordi Sànchez al davant, de
preservar-lo. Malgrat els esforços
interns per a contextualitzar
i argumentar l’acord a
muns van acordar donar-los
més marge i ajornar el debat de
la llei fins al ple que començarà
el dia 26, si no hi ha cap més
canvi sobrevingut. D’ençà de
llavors, Junts manté converses
amb entitats i partits per
a ampliar el consens i per a
introduir canvis a l’articulat.
Però no serà fàcil que les bases
de Junts avalin un pacte que no
modifiqui substancialment
l’acord signat i que mantingui
el reconeixement del castellà
com a llengua d’aprenentatquatre,
n’hi ha que consideren
que les explicacions no han
convençut.
En el darrer consell nacional
a Alcarràs, ho van intentar,
per exemple, els tres negociadors
parlamentaris de l’acord:
Anna Erra, Francesc Ten i la
portaveu del grup, Mònica
Sales. Però diverses fonts
consultades de territoris diferents
comparteixen que van
fer un discurs molt defensiu,
que no va entrar a qüestio-

66
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
nar el contingut del pacte, i
que partia de la premissa que
la majoria no havia llegit la
reforma que es proposava ni
hi havia aprofundit. I això no
va calmar els ànims d’alguns
dels crítics que eren presents
al consell nacional, sinó més
aviat al contrari. Aquell dissabte,
de fet, es va despullar
la situació d’inestabilitat i de
crisi de lideratges que viu el
partit. Alguns consideren que
la gestió interna que Sànchez
va fer del pacte va ser la gota
que va fer vessar el got i que va
precipitar els moviments que
el van portar a anunciar que no
optaria a la reelecció. L’acord
no va passar per l’executiva
ni es va explicar al grup parlamentari,
i fonts properes a
Laura Borràs asseguren que
la presidenta del parlament
no en coneixia la literalitat.
L’acord tampoc no s’havia
consensuat amb entitats clau
en la defensa de la llengua ni
amb una part rellevant de la
comunitat educativa.
El portaveu de Junts, Josep
Rius, va fixar dilluns dues
condicions perquè Junts deixi
de “frenar” la reforma de la
llei: que es “millori” el text
i que s’ampliï el consens. El
pilar de l’acord era el reconeixement
del castellà com a
llengua d’aprenentatge, partint
dels projectes lingüístics
dels centres, adaptats al context
sociolingüístic, entre més
criteris. Sobre aquesta base, el
PSC donava per complerta la
sentència del 25%, defugint
l’establiment d’un percentatge
de castellà generalitzat.
“O ho regulem nosaltres o ho
regularan els tribunals”, va
defensar també el president de
Alguns consideren que la gestió interna
que Sànchez va fer del pacte va ser la gota
que va fer vessar el got
la Generalitat, Pere Aragonès.
És a dir, es pretenia regular la
presència del castellà a l’escola
en compliment de la llei Celaá
perquè no s’imposés el 25% a
tot arreu. El govern va admetre
el pilar d’aquesta estratègia
en la reunió que Aragonès va
encapçalar al Palau de la Generalitat
amb les entitats de
Som Escola, tal com va avançar
VilaWeb: l’executiu va
explicar que estaven obligats
a moure’s dins un marc normatiu
que descarta el català
com a llengua vehicular única,
i que no fer res no era pas una
opció. ERC no és partidària de
fer grans canvis a la reforma
pactada i proposa de donar
garanties a l’acord en el decret
de reforma de la llei d’educació
de Catalunya que aprovarà
d’aquí a uns mesos el govern.
Seria el cas, per exemple, que
el departament assumeixi la
responsabilitat última en la
validació dels projectes lingüístics
dels centres amb el
propòsit de descarregar els
mestres d’aquesta responsabilitat.
Però el reconeixement
del castellà com a llengua
d’aprenentatge pot ser una
veritable línia vermella per
als sectors més crítics amb el
pacte de Junts.
“La gent no passarà”, avisa
una font de les bases de Junts,
que també considera que, per a
una part del partit, no és rellevant
que el PSC sigui a l’acord.
Perquè el que voldrien és que el
consens es mantingués entre
les forces independentistes,
malgrat les veus que adverteixen
que la defensa de la
llengua no es pot identificar
exclusivament amb els partidaris
de la república catalana.
La CUP no va participar en les
negociacions amb els quatre
partits i defensa tota sola el
reconeixement del català a la
LEC com a única llengua vehicular.
Tampoc serà fàcil tancar
un consens amb les entitats
en defensa de la llengua, com
espera Junts, perquè mantenen
criteris divergents sobre
l’acord. Les entitats de Som Escola
van aconseguir de pactar
un comunicat de mínims que
reclamava que la modificació
legislativa es consensués amb
la comunitat educativa i amb
les entitats de defensa del català,
però no entrava a valorar
la introducció del castellà com
a llengua d’ensenyament en
una llei catalana. Dues de les
entitats que més segueixen de
prop alguns sectors de Junts
s’han posicionat rotundament
en contra de l’acord. L’ANC ha
anunciat manifestacions davant
el parlament els dos dies
que es preveu que s’hi debati la
reforma de la llei de política lin-
güística. I la Plataforma per la
Llengua ha demanat que es retiri
la proposta i es faci un front
judicial comú i un pla d’acció
per a la unitat lingüística.
Però Junts també té una altra
ànima, que ha estat qualificada
de pragmàtica, i més vinculada
als membres del partit provinents
de l’antiga Convergència,
que s’alinea amb els
dirigents que defensen l’acord.
Són els qui consideren que tot
es va enredar pels errors de
comunicació del pacte i de la
gestió interna en un moment
de manca d’autoritat de les
estructures del partit, més que
no pas pel contingut de l’acord
en si, que consideren ajustat a
una etapa de no-confrontació
política i d’acatament del
marc legal com ho és l’actual
legislatura. Una altra cosa és
com s’afrontarà la qüestió a
partir d’ara, quan ja es pot haver
estès entre les bases una
discrepància difícil de suavitzar
quan falten dos mesos
per al congrés que ha de renovar
la direcció. “Qualsevol
pacte semblarà dolent”, diu
una font consultada. També
serà clau, en aquest context,
el posicionament que tingui
sobre la reforma de la llei Laura
Borràs, que podria aspirar a la
presidència de Junts si Carles
Puigdemont decideix de no
mantenir-s’hi. Tot això, enmig
de les converses per a mirar
que es presenti una candidatura
unitària al congrés, en
què Jordi Turull es perfila com
a possible secretari general. La
quadratura del cercle es complica
per a Junts i, de retruc, per
a la resta de signants del pacte
lingüístic, si no cedeixen totes
les parts.

67
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
Mónica Oltra, el pèndol i l’estabilitat
del Botànic
La demanda d’un grup de gent de l’extrema dreta ha deixat la vice-presidenta
del Consell a les portes de l’encausament i fa perillar l’estabilitat del govern del
Botànic
ESPERANÇA CAMPS BARBER
La fascinació pel pèndol de
Foucault té a veure amb la
seguretat, amb el fet cert que,
tard o d’hora, el cilindre caurà.
El pèndol va i ve de manera
sincopada, i cada volta és
més a prop del cilindre que
l’espera, immòbil. Fins i tot el
frega, el toca una vegada i una
altra abans de la definitiva. El
cilindre sap que caurà perquè
en un d’aquests vaivens, el
pèndol el ferirà al punt crític,
amb la força que toca, i és
inútil d’oposar-hi resistència.
Per això sempre hi ha algú
amb la mirada fixa al pèndol
que va i torna inexorable.
Tots els moviments que fa el
TSJ en el cas de Mónica Oltra
són aquest anar i venir del
pèndol. El d’ahir el va fer la
fiscalia que va donar suport
a la petició del titular del jutjat
d’instrucció número 15 de
València que havia demanat
l’obertura d’una investigació
a la vice-presidenta del Consell.
Una passa més, celebrada
amb efusió i gesticulació entusiasta
per la dreta i l’extrema
dreta a les Corts Valencianes.
El Botànic, immòbil
El Botànic continua immòbil,
encara que una certa incomoditat
recorre com un fantasma
les sales de màquines del
poder. Una nosa, un tremolor
intangible que amenaça
de complicar molt el final de
la legislatura i, cosa pitjor,
de signar-ne la tercera part.
L’horitzó no va més enllà d’un

68
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
any, el que falta per a les eleccions.
A banda les discrepàncies
sobre alguns temes, que
s’accentuen cada dia perquè
els partits volen remarcar les
diferències, hi ha una agenda
judicial que pot esdevenir
diabòlica.
Al centre de tot hi ha Mónica
Oltra, la vice-presidenta
primera de la Generalitat i
consellera d’Igualtat i Polítiques
Inclusives, que és a les
portes de l’encausament. El va
demanar el jutjat de primera
instància i instrucció número
15 de València que considera
que hi ha indicis que va encobrir
els abusos de l’ex-marit
a una menor tutelada. Ella
sempre ho ha negat. Com
que Oltra és aforada, qui ha
de decidir l’encausament és
el Tribunal Superior de Justícia.
Una alta responsable de
la conselleria, també investigada,
va presentar un recurs
contra la interlocutòria del
jutge. Un intent de tallafocs
que en menys d’una setmana
ha estat desactivat.
Les aigües tampoc no transcorren
tranquil·les per al
president Ximo Puig, que
veu com el cas de les subvencions
públiques a empreses
amb participació del seu germà
Francis ha ressorgit amb
força aquestes darreres setmanes.
És una qüestió que ja
el va acompanyar durant la
campanya electoral del 2019.
Encara cueja i ara s’hi ha afegit
el nom de Pau, el fill del
president. La resposta que donava
el cap del Consell ara fa
tres anys i la que dóna ara és
que si per a l’oposició el gran
problema del País Valencià és
aquesta empresa de comunicació
dels Ports vol dir que les
coses van molt bé.
“Farà el que vulga fer”
Quant a la vice-presidenta,
tothom continua fent pinya
a la coalició Compromís.
L’última persona que s’hi ha
pronunciat ha estat la síndica
Papi Robles que ha dit reiteradament,
i responent de la mateixa
manera preguntes insistents,
que encara que Mónica
Oltra arribàs al 2023 encausada
podrà ser la candidata a la
presidència de la Generalitat
si ella ho vol ser. “Oltra podrà
fer el que vulga amb la seua
candidatura, perquè hi ha una
intenció de perseguir-la i de
buscar el moment electoral
perquè arribe imputada als
comicis”, diu Robles. Oltra ja
ha dit manta vegada que no
pensa ni dimitir ni apartar-se
temporalment de les seues
responsabilitats si finalment
li arriba la citació per a anar a
declarar. La vice-presidenta
ha comparegut unes quantes
voltes a les Corts per donar
les explicacions que li demanava
l’oposició.
D’aquesta manera, el partit
dóna cobertura a la teoria del
complot i la cacera de l’extrema
dreta contra la consellera
i vice-presidenta. Fins ara,
la resta de grups del Botànic
eren tan hermètics com ho és
Compromís. L’argumentari
era automàtic i obvi. Frases
com ara “Oltra és víctima
d’una maniobra de la dreta i
l’extrema dreta”; “És víctima
de la lawfare: allò que no
aconsegueixen a les urnes ho
volen aconseguir als tribunals”;
“Oltra té tot el suport
El Botànic continua immòbil, encara que
una certa incomoditat recorre com un
fantasma les sales de màquines del poder
del Consell”; “Deixem que
treballen els tribunals”; Declaracions
repetides, fos qui
fos l’interrogat, perquè, i això
és una altra conseqüència de
l’afer, d’ençà que el jutge va
demanar que encausassen la
vice-presidenta, la pregunta
és recurrent sempre i a tot arreu.
A qui siga. A Oltra, a Puig,
a Robles, a Baldoví… Mónica
Oltra ha de dimitir?
Tanmateix, ara les respostes
han deixat de ser granítiques
i ja entreobrin la porta
als matisos. Lleugers, quasi
imperceptibles, però matisos
que s’han començat a veure
aquests darrers dies.
L’escenificació de dijous
L’oposició havia avisat que
descarregaria tota l’artilleria
sobre Mónica Oltra i sobre
el president Ximo Puig pels
casos esmentats. PP, Vox
i Ciutadans, preguntassen
què preguntassen, acabaven
demanant la dimissió,
la destitució, la convocatòria
d’eleccions, i arruixant-los
amb paraules gruixudes.

69
ANÀLISI
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
Mónica Oltra: “Seguiu
la pista dels diners”. La
vice-presidenta assenyala
l’origen de les querelles
contra ella
La vice-presidenta va anar
al ple ben preparada. Havia
fet imprimir a una mida prou
gran, perquè les càmeres la
captassen, una fotografia feta
el mes de setembre a l’estació
del TGV de Madrid. A la imatge
hi ha l’ex-president Francisco
Camps, l’agitadora i fundadora
de Vox Cristina Seguí
i Alberto de Rosa, gerent de
l’empresa Ribera Salut, que
era la concessionària d’uns
quants hospitals públics de
gestió privada, segons el model
Alzira implantat per Eduardo
Zaplana.
L’exhibició d’aquesta imatge
va permetre a Oltra de desplegar
una teoria de la conspiració.
Va mig dir, mig insinuar,
que tota la cacera a què és sotmesa
d’ençà de fa anys ve arran
d’algunes decisions preses
pel seu departament que
han fet perdre molts diners a
Ribera Salut. “Seguiu la pista
dels diners!”, va dir, mostrant
la fotografia.
Mentre això passava, durant
els cinc minuts de la intervenció
de la vice-presidenta,
el síndic socialista, Manolo
Mata, no va aixecar el cap del
telèfon mòbil. Ni una mirada,
ni una alçada de cella, ni un
gest de complicitat. Aquesta
setmana, en una entrevista
a la ràdio d’À Punt, Mata
va anar uns mil·límetres més
enllà i va recomanar a la seua
col·lega, tots dos són juristes,
que aporte claredat al procediment.
“No podem traslladar
sempre que hi ha conspiracions
contra nosaltres. Jo
deixaria d’insistir en això.”
Minuts més tard, el president
Ximo Puig deia pràcticament
això mateix. “No crec
en teories de cap conspiració,
però sí que hi ha interessos
determinats per a intentar
pervertir la realitat.” Un petit
tomb d’argumentari, molt
lleu, encara.
La genealogia i els actors
Hi haja conspiració o no de
l’extrema dreta per a abatre
Mónica Oltra i, de passada,
afeblir tant el govern del Botànic
que els resulte impossible
de revalidar els resultats,
val la pena de fer un colp d’ull
a la vida i obres dels personatges
de la fotografia de l’estació
d’Atocha.
Cristina Seguí, que es fa dir
periodista, és la musa de
l’extrema dreta i fundadora
de Vox, però ja no en fa part.
Ella és qui va signar la querella
contra Oltra per, presumptament,
haver encobert
el seu ex-marit condemnat
per abusar sexualment d’una
menor en un centre on treba-

70
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
ANÀLISI
llava com a educador. Els fets
van passar entre el 2016 i el
2017. La condemna és de final
del 2019. Seguí va ensumar la
sang i va voler saber què havia
fet la conselleria quan va
saber aquest cas. I va anar al
Tribunal Superior de Justícia,
que va desestimar el cas, però
Seguí va decidir d’acudir a la
justícia ordinària. En aquesta
instància, el jutge sí que la
va admetre a tràmit, va cridar
a declarar un grapat de
funcionaris de la Conselleria
de Polítiques Inclusives i va
demanar al TSJC que la cridassen
a declarar en qualitat
d’encausada.
Cristina Seguí és piuladora
compulsiva a Twitter i experta
fabricant de notícies
falses. També és ràpida insultant
primer i blocant després
aquells que no li fan la
gara-gara a la xarxa. Quan es
va saber la resolució judicial es
va vantar d’haver-ho aconseguit.
“Us ho vaig prometre
i ací ho teniu” i “ja me’n puc
anar tranquil·la de vacances”
van ser algunes de les piulades
immediates.
Aquesta propagandista de
l’extrema dreta és col·laborada
habitual del programa
de YouTube Estado de alarma.
Des d’allà llança les invectives
més verinoses contra
la presa de torn. Ara la presa
és Mónica Oltra. I per anar
contra ella, tot s’hi val. Fins
i tot utilitzar Teresa, la jove
de qui abusà l’ex-marit de la
vice-presidenta, que ara ja és
major d’edat.
El mes de gener, Seguí i els
seus companys del programa
Estado de alarma van muntar
un espectacle a la sala d’actes
de l’Ateneu Mercantil de València
i el van retransmetre
per YouTube. A l’escenari, la
jove i uns quants col·laboradors
d’aquest programa.
Entre el públic, José Luís Roberto,
el fundador del grupuscle
d’extrema dreta España
2.000, advocat defensor
de la jove. A l’Ateneu es van
fer proclames, per exemple,
contra els ajuts institucionals
als menors immigrants
no acompanyats, contra els
immigrants en general. I, a
més, van telefonar en directe a
Oltra exigint-li que demanàs
perdó a Teresa. Això va provocar
una gran ovació del públic
que omplia la sala i tota mena
de comentaris burlescs contra
la vice-presidenta.
La família De Rosa
La presidenta de l’Ateneu
Mercantil de València que va
permetre aquest espectacle
és Carmen de Rosa, membre
d’una família de la burgesia
valenciana i germana
d’Alberto de Rosa, una de les
persones que apareixen en la
fotografia que va exhibir Oltra
a les Corts. Alberto de Rosa és
el director general del grup
Ribera Salut que es va especialitzar
a aconseguir concessions
per a gestionar no solament
els hospitals públics,
sinó àrees de salut completes,
de manera privada, amb un
sistema anomenat “model
Alzira”. La reversió gradual i
programada d’aquest sistema
per a reintegrar els centres a
la sanitat pública ha originat
xocs constants entre de Rosa
i la Generalitat. L’empresa
ha obstaculitzat tant com ha
Cristina Seguí és piuladora compulsiva
a Twitter i experta fabricant de notícies
falses. També és ràpida insultant primer
i blocant després aquells que no li fan la
gara-gara a la xarxa
pogut la recuperació del servei
públic. La consellera Ana Barceló
va revelar a les Corts que
Ribera Salut havia acomiadat
uns dos-cents professionals
de l’àrea de Torrevella just
abans de la reversió. Amb
tot, va oferir un contracte al
departament d’admissions a
una persona: la jove Teresa,
víctima dels abusos que Seguí
i Roberto exhibeixen com un
trofeu.
Després de la reversió d’Alzira
i Torrevella, Ribera Salut
encara gestiona l’hospital de
Dénia i el d’Elx al País Valencià
i en té uns quants de repartits
per Espanya.
Pablo Delgado, absent a la
foto, però omnipresent
A la fotografia d’Atocha hi ha
Francisco Camps. Durant el
seu mandat, Camps va nomenar
Fernando de Rosa, germà
d’Alberto i de Carmen, com a
conseller de Justícia. Ara Fernando
de Rosa és senador del
PP. També va ser president
de l’Audiència Provincial de
València i vice-president del
Consell General del Poder Judicial.
A la fotografia hi falta un altre
personatge que té molts punts
de connexió amb els presents:
l’advocat Pablo Delgado. Delgado
dirigeix el despatx d’advocats
on treballa Francisco
Camps i és qui ha aconseguit
l’arxivament de la causa del
cas de la Fórmula 1 i el de la
visita de Papa –que afectaven
Camps–, com també la
del cas de les caixes B del PP.
Però també és l’artífex d’una
condemna contra la conselleria
de Mónica Oltra pel tancament
d’un centre de menors
a Sogorb i és qui va impulsar
la defensa perquè els centres
d’ensenyament concertat recuperassen
els concerts que
la conselleria de Vicent Marzà
els havia llevat. I ara és, és clar,
l’advocat que duu l’acusació
contra Mónica Oltra pel presumpte
encobriment dels delictes
comesos pel seu ex-marit.
Qui dóna corda al pèndol
perquè no s’ature mai.

71
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
VICENT PARTAL
ALLÒ QUE IMPORTA NO ÉS SI ELS CATALANS
CAUEN SIMPÀTICS O NO
Els arguments que van
impulsar el moviment
sobiranista català s’han
instal·lat permanentment
i no es dissoldran per més
violència i repressió que
ens apliquen
L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va fer públic ahir un estudi
sobre la polarització política i territorial a l’estat espanyol. En podeu consultar
les dades completes, totes bastant sucoses.
El titular periodístic generalitzat ha anat bàsicament cap a allò que és més
cridaner: que els catalans del Principat són el col·lectiu menys apreciat pels
altres. No incidiré en una cosa que de nova no en té res: això és així de fa segles
i no ho mou res ni ningú. En canvi, em sembla més interessant la manera
com l’enquesta retrata la divergència profunda entre Catalunya i Espanya,
irresoluble. La separació emocional i de projectes entre Catalunya i la resta de
l’estat espanyol, sense ser l’objecte primer de l’estudi, traspua pertot arreu.
És molt significativa, per exemple, la visió que es té de la transició espanyola,
el fet històric que, al cap i a la fi, és l’origen evident de la situació actual.
Quan es demana el grau d’acord amb la frase “la forma com es va dur a terme
la transició de la democràcia és motiu d’orgull”, la mitjana d’acord al Principat
és rotundament contrària: un 3,75 –essent 0, desacord i 10, acord. El País
Basc també hi és contrari, però allà amb una mitjana del 4,45. I sorprèn que
a tota la resta hi haja, malgrat tot allò que ja sabem –GAL, lladres coronats,
corrupció generalitzada, autoritarisme, jutges i militars...–, un acord amb
la frase que oscil·la entre el 6 i el 7. N’estan orgullosos –també, ai!, al País
Valencià que és l’altre territori del nostre país on es fa l’enquesta. La dada és
significativa, doncs, i de passada qüestiona i desarma completament aquell
pobríssim argument que encara algú intenta colar, que diu que, com que el
Principat va votar amb entusiasme la constitució espanyola als anys setanta,
ara no pot criticar-la ni voler-la canviar.
En la mateixa línia resulta també molt interessant la distància enorme
que hi ha en les preferències sobre les formes d’organització de l’estat. Al
Principat hi ha un 15% dels enquestats que voldrien menys autonomia o bé
suprimir-la i un 10% que voldrien romandre com estan. Tan sols un 10%.
En canvi, un 22% vol més autonomia i un 45% vol l’autodeterminació, que
diria que s’entén com a sinònim d’independència.
La lectura d’aquestes dades també impressiona perquè explica fins a quin
punt l’estat de les autonomies és un projecte literalment fracassat. Només
un 32% dels catalans encara creu que la millor manera d’organitzar-se és
en una comunitat autònoma. La resta o és la minoria espanyolista que la vol
liquidar o és la majoria que la vol liquidar per esdevenir un estat independent.
I per a copsar el valor d’aquestes xifres no cal sinó contrastar-les mirant al
País Basc, el segon país més partidari de l’autodeterminació segons l’estudi.
Perquè allí la xifra dels qui encara creuen que amb l’autonomia actual o una

72
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
EDITORIAL
VICENT PARTAL
Només un 32% dels catalans encara creu que la
millor manera d’organitzar-se és en una comunitat
autònoma. La resta o és la minoria espanyolista que
la vol liquidar o és la majoria que la vol liquidar per
esdevenir un estat independent
millora ja anirien bé s’enfila fins al 54%. I aquesta diferència, de més de vint
punts, no pot ser més gràfica a l’hora d’explicar que el projecte estrella de la
transició és un producte completament caducat al Principat.
Afegiré tan sols una darrera dada que m’ha cridat especialment l’atenció
i que té molt a veure també amb la manera com va començar el procés d’independència:
parle del repartiment fiscal. Quan es demana als enquestats
el grau d’acord amb la frase “els impostos són un mitjà per redistribuir la
riquesa de la societat”, el Principat se situa a la banda mitjana d’acord, que
és alta, un 5,34. En canvi, quan es demana el grau d’acord amb la frase “el
sistema fiscal hauria de gravar les regions més riques per transferir recursos
a les pobres”, ací la diferència es torna estratosfèrica. Alerta amb la dada: un
34,6% dels enquestats del Principat, dels mateixos que estan d’acord amb
el paper anivellador dels impostos en l’altra pregunta, hi està totalment i
rotunda en contra. I què hem d’entendre de la lectura conjunta –i que algú
podria pensar que és contradictòria– d’aquestes dues dades? Doncs només
es pot interpretar que la societat catalana està d’acord a fer servir els imposts
per a equilibrar la societat, però no que l’ensarronen i l’espolien.
Són aquestes noves dades, que refermen sondatges i estudis dels darrers
anys però que només tenen una lectura possible: hi ha una base molt sòlida,
rocallosa, del descontentament català, de la rebel·lió ciutadana contra l’actual
estat de coses. I tots sabem quina solució té. Tant ho sabem, de fet, que fins i
tot en el moment més decebedor en termes polítics d’aquests darrers dotze
anys apareix tot amb una claredat rotunda quan algú fa preguntes. Ens van
enganyar amb la transició, l’autonomia ja no serveix per a dur endavant el
país i l’espoliació és insofrible i fa mal a la cohesió social. I la solució és la
independència. Els arguments que van impulsar el moviment sobiranista
català s’han instal·lat permanentment i no es dissoldran per més violència i
repressió que ens apliquen. I per aquesta raó a mi em sembla, modestament,
que és d’això que s’hauria de parlar i debatre, de com resoldre-ho, i no pas
de si caus o deixes de caure simpàtic a ningú.

73
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MAIL OBERT
MERCÈ IBARZ
MERCÈ IBARZ
ELLES COMPETEIXEN, ELLES VIATGEN
Anna Ballbona escriu
sobre l’esport femení i
Marta Soldado sobre el
Vietnam actual
Tinc a les mans dos llibres que alterno. Són dos volums acabats de sortir del
forn del Sant Jordi que com tants dels nostres llibres hauran de passar el túnel
de la torrentada editorial que el públic no pot assumir de cap de les maneres.
Espero que tots dos surtin a la llum després del túnel, s’ho valen per moltes
raons i una de les principals és l’envit que representen en el nostre sistema
literari. Les dues autores són novel·listes, però ni l’un llibre ni l’altre són novel·les.
Tampoc no són contes, ni teatre, ni menys encara llibres d’autoajuda
ni de receptes de cuina ni consells per triomfar o per conformar-te amb el
que tens i fins amb el que no tens, ni tampoc són assaigs. Són històries que en
diuen de “no-ficció”. Això sí, els asseguro que van plens de poesia: la poesia
de la prosa de les autores, la poesia dels afers que hi tracten. Un va de l’esport
femení, l’altre és el relat d’una estada llarga en un país llunyà. Tots dos són una
memòria personal i alhora una memòria comuna amb els seus protagonistes.
A mi, que sóc una negada per a l’esport en tots els sentits, que ni el practico
ni en segueixo lligues ni curses ni res, i que no he fet cap estada llarga en cap
altre país, menys encara en un de l’Orient, aquests dos llibres m’han fet seva.
Tenen el valor de parlar del present, fan viure més el món, les seves paradoxes
i estranyes belleses, tantes històries sepultades que ara treuen el cap. En els
temps fotuts que corren, Anna Ballbona i Marta Soldado ens fan dos regals.
Elles competeixen (Ara Llibres), títol precís i directe com un xut i un salt
d’altura, és el d’Anna Ballbona (1980), poeta, novel·lista i periodista, que
per primer cop s’endinsa en el llibre-reportatge i que no sigui l’últim. Del
llibre atrauen moltes coses i aspectes, però potser el primer és aquest verb
del títol, “competir”, que tants matisos negres té en la vida diària, però que
per parlar de l’esport femení s’alça com el verb d’acció indiscutible. Les
nenes, les noies, les joves no fan esport com si res, com si sortissin a córrer
per qüestions de salut i d’entreteniment, que així s’ha volgut fer creure al
públic fins fa no res: són professionals, i algunes, com bé sabem gràcies
a Alexia Putellas i Gemma Mengual, que signen epílegs del llibre, per no
referir-me a totes les jugadores del Barça, competeixen des de fa anys i
guanyen medalles. Elles competeixen, sí; no es limiten a jugar, nedar, córrer,
saltar, pujar i baixar muntanyes, llançar pilotes de tenis. Ves quines coses
que hem de dir, deuen pensar, com si haguéssim nascut ahir. Però és el que
cal dir: elles competeixen.
En un mosaic d’entrevistes que Ballbona trena i conjuga amb habilitat
periodística i molta traça narrativa, aquí les tenim. Quaranta senyores amb
un munt de coses desconegudes per explicar. La poesia de l’esport, de la
tenacitat, de la confiança en una mateixa i en l’equip, les mestres i les companyes,
la poesia de competir i guanyar de bona llei. Vénen ganes (a mi) de
començar a entendre cada esport.

74
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MAIL OBERT
MERCÈ IBARZ
Dos llibres
diferents i d’alguna
manera semblants,
per la capacitat
d’estil de Ballbona
i de Soldado, estils
que transmeten
la sensualitat,
tan distinta però
no per això sense
paral·lelismes, dels
temes i motius que
relaten.
El cap i la cua del drac, de Marta Soldado (1989), és una companyia
fascinant. Subtítol: Entre Saigon i Hanoi. Simfonies urbanes del Vietnam
(Comanegra). L›autora ens havia donat el 2018 una novel·la, aquesta
primera novel·la que els entesos (així ho vaig tornar a sentir en el debat sobre
connexions generacionals que Joan Safont va conduir la setmana passada a
l’Ateneu) asseguren que és actualment la pedra de toc del mercat, les novel·
les que es volen, les primeres. Soldado ho va avisar quan la va presentar a la
premsa, se n’anava a viure una bona temporada al Vietnam. No ha tornat amb
una novel·la, no s’ha sentit obligada a fer-ne una altra tant si ho vols com
si no, no vol demostrar res. Ha escrit aquesta simfonia urbana del Vietnam
d’ara mateix. El títol descriu la forma física del país, tan diferent entre el
nord i el sud com sabem per la guerra que les dues parts van lliurar davant
la invasió nord-americana, aquella guerra decisiva dels inicis del veritable
món d’avui. Un país amb forma de drac, de persones “que encara avui malden
per conviure amb aquesta doble herència, per trobar aquest punt intermedi
estrany de la terra, entre el cel i l’aigua, entre el cap i la cua del drac”.
Engega amb una ironia sobre el film de Coppola del 1979 Apocalypse
Now, a contracor d›ella mateixa, preferiria alguna altra imatge. A mi m›ha
vingut al cap no aquesta cinta sinó la d›un any abans, El caçador, de Michael
Cimino, i els nord-americans que després d›acabada la guerra hi tornen
d›immediat. Hi ha una bona colla de gent entre els trenta i els quaranta que
com la mateixa autora ha deixat els seus països, fascinats pel Vietnam. És
la gent que desfila per aquesta narració, al costat de natius de la mateixa
generació, un mosaic també, com el llibre que deia abans. Unes vivències
narrades amb prosa poètica, precisa, gens ensucrada ni nostàlgica ni
romàntica. Un tast: «La Radja m›havia dit: ‹Marxaràs de Saigon quan la
puguis desxifrar.› Jo m›hi havia avingut, al·lucinada com ho estava llavors per
la seva incomprensibilitat. Però no teníem raó, he marxat abans de poder-la
entendre. N›he marxat tan sols amb un grapat de sensacions adherides a la
pell. N›he marxat també amb algunes ànimes disperses i intractables que
bateguen amb mi. M›acompanyen.»
Dos llibres diferents i d’alguna manera semblants, per la capacitat d’estil
de Ballbona i de Soldado, estils que transmeten la sensualitat, tan distinta
però no per això sense paral·lelismes, dels temes i motius que relaten.

75
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
JOAN RAMON RESINA
LES LLEIS UNIVERSALS DE L’ESTUPIDESA
La guerra intracatalana,
que ningú no sap aturar
i que cada proposta de
reagrupament i de nou
partit no fa res més que
aprofundir, té una causa
visible en la bona fe de la
gent assenyada
L’any 1976, el professor d’economia de la Universitat de Berkeley Carlo M.
Cipolla va formular les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa. La publicació
d’aquell assaig féu conèixer Cipolla fora de l’àmbit acadèmic, tant que hom
es pregunta si l’èxit de la seva definició d’estupidesa no es deu a l’abundància
de persones a qui es podria aplicar. Perquè malgrat l’anàlisi categorial amb
què Cipolla distribuïa el gènere humà entre estúpids i intel·ligents, cadascú
està convençut que són els altres que configuren la primera categoria, mentre
que ell o ella s’adjudica la segona. Aquest prejudici gairebé universal contradiu
la primera llei de Cipolla: sempre, inevitablement, la gent subestima
el nombre de persones estúpides en actiu.
Segurament per això una frase tan estúpida com “és l’economia, estúpid!”
l’han repetida fins a la nàusea micos de repetició no especialment intel·ligents.
Encunyada pels spin-doctors de Bill Clinton, aquella bajanada serví al
marit de Hillary per a guanyar les eleccions del 1993, no pas pel valor analític
de la frase ni perquè George H. W. Bush fos estúpid (com sí que ho era,
comprovadament, el seu fill, també president), sinó perquè proclamava una
obvietat. Els Estats Units eren en recessió des del final de la Guerra Freda i
Clinton insinuava als crèduls, és a dir, als estúpids de tota pasta i color, que
ell hi posaria remei. Ho féu, de moment, amb els tractats de lliure comerç que
acceleraren la globalització, impulsaren el consum i posaren fi a l’estabilitat
laboral de la majoria de persones. Abaratint el consum a còpia d’exportar la
producció en cerca de costs laborals cada vegada més baixos i de procurar
refugis fiscals als beneficis, l’invent precaritzà la feina i reprimí els salaris de
l’antiga classe mitjana. I al final aquella fórmula màgica tampoc no serví per
a eludir la tirania dels cicles econòmics i les crisis que alimenten la reacció.
El desequilibri, que havia començat als anys vuitanta i s’havia accelerat
amb la política del segon Bush, esclatà durant el mandat de Barack Obama.
El president del “yes, we can” provà de contenir la crisi rescatant els bancs
i la indústria de l’automòbil a costa d’augmentar el deute que penja com
una roca del coll de la classe mitjana. Amb el benefici de comparar-se amb
els seus antecessor i successor, Obama passa per un president intel·ligent,
però a hores d’ara encara no admet l’error de càlcul que va cometre amb
Rússia durant el seu mandat. A la campanya electoral del 2012, quan el seu
contrincant, Mitt Romney, advertí que Rússia era “sens dubte el nostre
enemic geopolític número 1”, Obama ironitzà que ja feia vint anys que la
Guerra Freda s’havia acabat, com si en geopolítica els desplaçaments tectònics
fossin moviments de curta durada.
Equivocar-se no és cap símptoma d’estupidesa, però rabejar-se en l’error
sí que ho és. I la setmana passada, en una conferència a la Universitat de

76
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
Chicago, quan van preguntar a Obama si en vista d’allò que ara sabem hauria
volgut ser més ferm davant Putin, l’ex-president va respondre: “No, perquè
eren unes altres circumstàncies.” Ho argumentà dient que quan Rússia s’annexionà
Crimea, el 2014, el seu govern ja va respondre amb força. Es referia
a unes sancions calculades per no irritar Putin. I va justificar no haver enviat
armes a Ucraïna per no donar a Rússia cap excusa per a ampliar la invasió.
Tampoc no va reaccionar el 2015, quan Rússia començà a bombardar Síria
per estintolar el règim de Baixar al-Assad. Llavors també féu els ulls grossos
a la pràctica d’escabetxar civils, que Putin ja havia emprat a la segona guerra
de Txetxènia i actualment infligeix a Ucraïna.
Cometre errors no és necessàriament un senyal d’estupidesa. Al contrari,
errar pot ser una manifestació d’audàcia intel·lectual i d’enginy. Malgrat
l’opinió de molts estaquirots mentals, la inconsistència no indica pas niciesa.
Com deia a l’article del 6 de març passat, “a molta gent les crisis els serveixen
no pas per a revisar els criteris mineralitzats, sinó per a fossilitzar-los encara
més”. L’estúpid es reconeix perquè actua amb una consistència exemplar,
entestant-se a ensopegar amb la mateixa pedra una vegada i una altra a fi
de deixar constància del seu cretinisme enravenat.
La llei més cèlebre i important de les cinc de Cipolla és la tercera. La que
defineix l’estúpid com aquell que perjudica una persona o conjunt de persones
sense guanyar-hi res i fins i tot perdent-hi alguna cosa. Quan explico
als meus estudiants el maltractament de Catalunya per l’estat espanyol amb
voluntat d’afeblir-ne la competitivitat econòmica, no se’n saben avenir.
Com es pot ser tan curt de gambals? Efectivament, esprement els catalans
fins a l’extenuació, Espanya estronca una de les principals fonts de riquesa
en canvi de recloure’ls dins els límits de la mediocritat nacional. El cafè

77
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MAIL OBERT
JOAN RAMON RESINA
L’estupidesa és
transversal. I això
explica que els
polítics espanyols,
prou astuts en les
seves martingales,
esverin
indefectiblement
la peça que volen
caçar
per a tothom és l’emblema de la igualació per baix que el PSOE imposà
tan aviat com obtingué el poder, amb l’excepció obligada de la villa y corte.
L’estupidesa d’aquesta política no podia trobar cap millor expressió que el
president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra demanant a Jordi Pujol
que no s’afanyés tant a desenvolupar Catalunya a fi que ell, Ibarra, el pogués
seguir. De la incapacitat d’equiparar-se per dalt, de fomentar la iniciativa i
emular l’esforç, vingué posar bastons a les rodes i trencar cames a tort i a dret.
Si l’objectiu de l’estat hagués estat fer de Catalunya una part integral
d’Espanya, la política intel·ligent hauria estat la contrària. Invertint en les
infrastructures que Catalunya fretura per a atènyer el seu potencial i estimulant
la iniciativa que la caracteritza, Espanya l’hauria feta seva i s’hauria
enfortit com a nació. Però, com declara la segona llei de Cipolla, l’estupidesa
és una variable independent d’altres atributs. Es pot ser ric i estúpid, poderós
i estúpid, influent i estúpid. Es pot ser un estat estúpid i alhora membre
d’una comunitat internacional. L’estupidesa és transversal. I això explica
que els polítics espanyols, prou astuts en les seves martingales, esverin indefectiblement
la peça que volen caçar. Ara mateix, Javier Lambán, martell
d’independentistes, esgrimeix Espanya com un argument contra Catalunya
per pressionar el Comitè Olímpic Espanyol en favor de l’Aragó. Aital patriotisme
no casa amb la pretensió d’espanyolitzar Catalunya, però Lambán,
que difícilment obtindria uns jocs olímpics sense participació catalana, rebla
l’estupidesa amb la voluntat malaltissa de perjudicar la “regió” veïna amb
risc evident de malmetre la pròpia candidatura.
El mateix capteniment infecta les relacions “intercatalanes” i explica la
passió “antiprincipatina” d’alguns valencians i viceversa. L’estupidesa determina
la delectança amb els fracassos i misèries alienes que els alemanys
anomenen “Schadenfreude” i a Catalunya fa estralls amb la guerra oberta
entre els partits. Com havia vist perfectament el traçut Thomas Hobbes, allà
on manca l’estat hi triomfa l’homo homini lupus. La guerra intracatalana, que
ningú no sap aturar i que cada proposta de reagrupament i de nou partit no
fa sinó aprofundir, té una causa visible en la bona fe de la gent assenyada. La
quarta llei de Cipolla afirma que les persones que no són estúpides subestimen
el mal que arriben a fer els estúpids i no tenen prou en compte que, en
tot lloc i circumstància, tractar amb gent estúpida té conseqüències nefastes.
Si alguna cosa prova l’actual desconcert polític i la concomitant erosió de
llibertats, cultura i benestar, és la cinquena i darrera llei de Cipolla, la que diu
que l’estúpid és la classe més perillosa d’individu. Sols els estúpids poden
continuar fent-li confiança una vegada certificada la seva influència letal. Si
els no-estúpids no es rebel·len ni quan l’ensarronada dels partits autodefinits
independentistes ja salta a la vista del més miop, Catalunya entrarà en una
decadència tan llarga o més que la iniciada el segle XVI. Aquesta vegada,
però, potser ja no quedarà prou matèria primera espiritual per a endegar
una altra renaixença.

78
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
MARTA ROJALS
LA TERRA ÉS PLANA, LA COVID NO EXISTEIX,
EL FINAL S’ACOSTA
La sobreabundància
d’informació –tant
contrastada com falsa–
i la crisi de confiança
que genera són un
terreny adobat per al
negacionisme reactiu i les
teories de la conspiració
Vegem un exemple recent que és prou gràfic per a introduir el tema –un
tema que, ja us ho dic ara, només es podrà quedar en introducció–: arran
de la notícia de la massacre de civils a Butxa, certs perfils ideològics van
començar a inundar les xarxes i els fòrums digitals de suposades proves que
tot allò borrós que es veia era un muntatge, que els morts eren actors que
es bellugaven i que fins i tot s’aixecaven per aparèixer en altres escenaris;
poc després, quan els fotoperiodistes i enviats especials van començar
a fer cròniques sobre el terreny, la teoria del teatre de carrer ja costava
més de sostenir i els mateixos perfils van passar a atribuir el genocidi als
propis ucraïnesos, a una operació per fer passar una matança entre veïns
per crims de l’exèrcit rus.
Casualment o no, molts dels usuaris que negaven la massacre de Butxa,
i la guerra de Putin per extensió, venien de ser trompeters negacionistes
de la pandèmia, que últimament va de baixa, però és que la seqüència
–si fem cas del seu discurs– ja estava planificada. Per dir-ho amb el seu
vocabulari, del qual m’he amarat per a tots vosaltres: la “planguerra”
succeeix a la “plandèmia”, i així, mantenint el ramat permanentment
distret davant de les pantalles –apaga la tele, et diuen, desperta’t!–, les
elits encapçalades per George Soros poden continuar sense resistència el
seu pla d’implantació del Nou Ordre Mundial; un pla en què els “inoculats”
contra el fals coronavirus, ara controlats pel xip de Bill Gates i les antenes
5G, ens tornarem una mena de zombis teledirigibles i obedients, complint
el somni dels poders globalistes de dirigir remotament la humanitat. Si no
ho heu entès no patiu: ja feu tard per salvar la pell.
La sobreabundància d’informació, tant contrastada com falsa, i la crisi de
confiança que genera són un terreny adobat per al negacionisme reactiu i
les teories de la conspiració. Els seus creients veuen enganys i muntatges
pertot arreu, cortines de fum i senyals ocults que només ells, els “desperts”,
saben identificar i descodificar. Fins i tot la ridiculització per part
dels “desinformats” forma part del pla perfectament orquestrat: fa anys
que des de dalt ens giren el cervell amb sèries i pel·lícules distòpiques perquè
ens prenguem a la fresca els seus advertiments i que, un cop arribi la
catàstrofe anunciada de torn, ja hi estiguem avesats i no ens hi rebel·lem.
Sembla una pel·lícula dins d’una pel·lícula..., però que ens ho sembli, ai,
las, també forma part del pla.
Hom dirà que de negacionistes n’hi ha i n’hi ha hagut sempre –de la
redonor de la Terra, de l’evolució, de l’Holocaust, de l’arribada a la Lluna,
del canvi climàtic, de la sida, del càncer, de la neu (!), dels moixons
(!!)–, igual que sempre hi ha hagut teories de la conspiració i encara no

79
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Barret de paper de plata per a protegir-se
de les freqüències malignes del 5G.
TOM RADETZKI / UNSPLASH
ens n’hem mort. Però en els temps que corren, a diferència del passat,
internet és un factor disruptiu que fa que aquests “sempre” ja no siguin
comparables als d’abans. Amb la pandèmia, per exemple, hem assistit a
una explosió com mai de les idees negacionistes i conspiranoiques, en què
el rebuig al consens científic ha circulat en peu d’igualtat amb l’evidència
contrastada, i fins i tot l’ha avançada per la dreta –la relació d’aquestes
idees amb perfils ultradretans també té un article–, atès que els mètodes
de la ciència requereixen un temps cronològic que les tecnologies digitals
i l’ultimahorisme informatiu han fulminat.
Si en algun moment semblava que en fèiem broma, ara ens posem serioses
de veritat. Perquè, fins fa pocs anys, la propagació d’aquestes teories tenia
les limitacions de la presencialitat, del paper i del correu postal, o com a
molt d’algun programa de ràdio
de matinada; avui, en canvi,
circulen a l’ample pels mateixos
canals per on tos fills miren
els seus streamers preferits, els
teus ex-companys d’institut
et feliciten l’aniversari o ta tia
envia mems de bon dia i bona
nit a totes les seues amistats. I
si abans els gurus analògics havien
de picar pedra per atraure
adeptes al seu voltant, avui hi ha centenars de milers de prescriptors que
acumulen milions de seguidors i als quals no els cal trucar a cap porta per
entrar a les cases. Sempre atent, l’algorisme treu fum: quan detecta que un
Amb la pandèmia hem assistit a una explosió com
mai de les idees negacionistes i conspiranoiques,
en què el rebuig al consens científic ha circulat en
peu d’igualtat amb l’evidència contrastada, i fins i
tot l’ha avançada per la dreta

80
vilaweb.cat
Dijous, 14 d’abril de 2022
MAIL OBERT
MARTA ROJALS
Hem interioritzat aquesta idea que tenir esperit
crític consisteix a desconfiar de tot per sistema,
quan en realitat té més a veure amb saber, de cada
matèria, en quina mena d’experts podem delegar
la nostra confiança
usuari és propens a creure en aquesta mena de continguts, el fa coneixedor
d’uns altres de la mateixa corda. Com els addictes amb les addiccions, un
conspiranoic no està mai adherit a una sola conspiració.
Tot plegat no tindria gens d’importància si no fos que aquestes creences
augmenten, emparades per un concepte esbiaixat de l’esperit crític i
l’escepticisme sa, que ningú no pot negar que n’estem faltats, però en la
direcció contrària. Fent xarxa i compartint la pseudo-informació a tota
velocitat –es calcula que una bola es propaga sis vegades més de pressa
que la veritat–, cada vegada hi ha més gent que s’encara superbament a
científics reputats, que beu lleixiu per curar-se el càncer, que s’organitza
per tombar antenes de telefonia, que acusa els meteoròlegs de censura dels
chemtrails i que –i algun dia tindrem un disgust– insta a segrestar avions
per fer confessar els pilots que ens estan fumigant. Sembla una pel·lícula,
sí, però de terror. Sobretot quan veus mitjans de comunicació seriosos que
s’apunten a algun d’aquests carros en nom d’una falsa i antiperiodística
“pluralitat”.
Moltes vegades hem parlat aquí de la convivència irreconciliable entre
grups socials que tenen concepcions diferents de la democràcia, perquè
en la pugna hi surt perdent la qualitat democràtica en ple; de la mateixa
manera, en un futur fet de persones que entenguin el consens científic
de manera diferent, reduït a una simple qüestió d’opinions, la regressió
com a civilització també serà generalitzada. Acabo amb una reflexió
que no és meua, sinó d’un fotoperiodista desplaçat a Ucraïna a qui li van
demanar si realment havia vist allò que veia: sembla que, al món d’avui,
de cada informació documentada hagi de sortir sempre algú a demostrar
que és falsa. És això: hem interioritzat aquesta idea que tenir esperit crític
consisteix a desconfiar de tot per sistema, quan en realitat té més a veure
amb saber, de cada matèria, en quina mena d’experts podem delegar la
nostra confiança.

LA FOTO DE LA SETMANA
Emmanuel Macron en un discurs a Estrasburg
després de guanyar la primera volta
de les eleccions presidencials de l’estat francès
FOTOGRAFIA: EFE/EPA/MOHAMMED BADRA