C+ Revista de lletres i més: número 2

.
EDITORIAL Maties Segura
RELATS Rafael Ferran, Carme Marín,
Ferran Oltra i Júlia Marchena
SOCIOLINGÜÍSTICA Àlex Perpinyà i
Juan Miguel Planells L’ENTREVISTA
Mariona Bosch-Saumell ASSAIGS
Norman Rangel i Pere Juvés
HISTÒRIES DE LA LLENGUA
Maties Segura i Carme Marín
RESSENYES Neus Aguiló i Patrícia Bosch
POEMES Júlia Marchena i Maties Segura
Número 2 Octubre 2021
Voltes
1
al
temps

Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència Creative
Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera
es poden compartir i difondre lliurement. Reenvia-la! ;-)
2
29 HISTÒRIES DE LA
3
LLENGUA
Coordinació: Maties Segura i Rubio.
Correcció ortogràfica: Carme Marín Páez,
Patrícia Bosch Mir i Maties Segura i Rubio.
Disseny i maquetació: Abraham Carreiro.
www.revistacemes.cat
revistacemes@gmail.com
SUMARI
4 EDITORIAL
Maties Segura
5 RELATS
Carme Marin Páez
Ferran Oltra Artal
Júlia Marchena
Rafael Ferran i Peralta
15 SOCIOLINGÜÍSTICA
Àlex Perpinyà
Juan Miguel Planells
20 L’ENTREVISTA
25 ASSAIGS
Mariona Bosch-Saumell
Norman Rangel
Pere Juvés
Maties Segura i
Carme Marín
32 RESSENYES
Neus Aguiló
Patrícia Bosch Mir
35 POEMES
Júlia Marchena
Maties Segura

EDITORIAL
RELATS
La revista d’alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes
segueix avant i es consolida com un mitjà alternatiu
SORTIR CORRENTS
perquè l’alumnat puga canalitzar les seues inquietuds i el
seu impuls creatiu, sense la cotilla acadèmica de la UOC.
Carme Marin Páez
El pla d’estudis del grau prioritza activitats d’anàlisi molt
dirigides i, per contra, bandeja la creació literària. Aquest tercer
número de la revista confirma les ganes dels participants de, lluny
de conformar-se amb el rol d’alumnes, ser actius, crítics i creatius.
Apostem per aquest projecte col·lectiu, subvertint les tendències
"L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no pel nostre amor al mar i al windsurfing. Tots
individualistes i isoladores de la UOC.
té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller els caps de setmana buscàvem el mar perquè
ens fes la millor companyia, perquè ens
Aquest número gira al voltant del pas del temps. En el retrovisor
ni interessat, no s’irrita ni es venja; no s’alegra
de fer el mal, sinó que troba el goig en regalés l’oportunitat de navegar durant ho-
tenim dos fets que han succeït aquest estiu i mereixen ser denunciats.
D’una banda, Pablo Casado, president del PP i màster
la veritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho res. Ens coneixíem des de feia molt, però,
en filologia per la Universitat de Harvard, va afirmar el 24 de juliol
espera, tot ho suporta."
en realitat, no sabíem res important l’un de
que a les Illes Balears no es parla català, atacant la unitat de la
Corintis 13:4-7 l’altre, no hi havia preguntes ni més compro-
4 llengua. D’altra banda, el 22 d’agost l’espectacle «Riures en va-
5
lencià», que tenia lloc a Moncofa (Plana Baixa), va ser interromput
al crit «¡En castellano, que estamos en España!». Tant el secessionisme
atiat per la dreta com els atacs als actes públics en
valencià que ens apropen a la normalització lingüística, a poder
viure plenament en valencià, són un déjà-vu que ens fa pensar
que avui seguim com ahir, atrapats en el dia de la marmota. Tanmateix,
cal aïllar els crits rancis del passat i mirar cap endavant.
Per exemple, en aquest número hi ha escrits de companys i companyes
de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, posant
en joc diferents dialectes i parlars, i palesant la riquesa del català,
una llengua que abraça tots els Països Catalans.
En aquest número oferim quatre relats curts i dos poemaris; reflexionem
sobre el pas del temps; fem l’entrevista a Jordi Crespo,
interessats en el parlar de l’Espluga de Francolí; convidem a compartir
a Twitter mots en desús perquè no caiguen en l’oblit; visitem
la Viquipèdia; recuperem el que deien els pensadors llatins sobre
el temps; ressenyem els llibres L’anguila i Per què ser feliç quan
podries ser normal?; i reivindiquem el llegat de Ramon Llull. Esperem
que gaudiu d’aquest número i passeu una bona estona!
Maties Segura i Rubio
Memòria i records, vivències d’un
temps passat que, inexorable,
mai no s’atura. Molts d’ells s’esvaeixen,
passen a un adormit
oblit i acaben desapareixent.
Altres resten afonats a l’espera per assaltar-nos
sense compassió.
No m’agraden les nits d’estiu; quan des de
la meva finestra miro la foscor i sento que
el mar em crida, se’m glaça la sang. És un
neguit que em neix al cor i que m’evoca moments
que voldria perduts, em transporta a
un passat que hagués preferit oblidar i em
somouen punyents records que creia enterrats.
Més que curar, el temps apaivaga el dolor, el
desencís, la vergonya; el temps és un analgèsic
per a la nostra ànima. Els remordiments
i la mala consciència em mengen l’esma, i et
sento xiuxiuejar el meu nom, a cau d’orella,
com si vingut del més enllà volguessis fer-me
saber un cop i un altre que no vaig estar a
l’altura, que sortir corrents és el meu do.
Ens coneixíem de ben petits, units sempre
mís que el del salnitre, les onades i el vent.
Quedàvem ben d’hora i baixàvem a la platja,
i si el dia acompanyava, optàvem pel kite.
Dilluns, jo tornava a la meva vida d’universitària,
i tu... tu no sé massa bé a què, perquè,
en realitat, no m’importava gaire.
L’estiu era el nostre moment estrella, i ni els
oratges del capvespre ens impedien navegar.
Tardes de sol i mar i nits de festa sense
fre, sense separar els nostres cossos amarats
de ginebre. No som més que amics, em
repetia a mi mateixa, i així dormia tranquil·la
esperant l’endemà al matí per tornar al mar.
Al setembre del meu segon any, vas fer el
teu primer viatge. Va ser a Tarifa, un viatge
acompanyat d’un “amic” perillós i prohibit
que jo no vaig saber reconèixer. Des de llavors,
tu surfejaves dia i nit; de dia, tu, jo i les
onades, de nit, tu, els teus dimonis i les teves
fugides a un món enlluernador.
El primer dia que em vas trucar perquè estaves
retingut a comissaria em vaig quedar
colpida; però bah, va ser per un error, només
portaves uns grams que algun col·lega
t’havia fet guardar. I en sortir, com cada diu-

La platja era plena de gom a gom i, estirat
a la sorra, entre l’aldarull de gent que cridava
salves, estava el que quedava de tu.
En aquell mateix instant em vaig avergonyir
d’haver format part de la teva vida, d’haver
sentit que el meu món i el teu eren un i d’haver
albergat el desig de passar tots els meus
dies amb tu i el nostre mar.
Durant aquell estiu, quan et trobava col·locat
pels bars del port, demanant una cigarreta,
paper o unes monedes als que prenien copes,
feia veure que no et coneixia, i ho feia
perquè m’incomodava que em relacionessin
amb tu i el teu món.
I a mi em va arribar el temps de baixar a
moltes platges sense tu. El temps inexorable
i destructiu et va convertir en un record
d’aquells que guardes a la pròpia capsa de
Pandora, la que no penses tornar a obrir.
Fins que un setembre de l’any 97 et vaig fer
morir a la meva vida. La capsa de les meves
tribulacions es va tancar i tu et vas quedar
allà, guardat a les golfes del meu cap, on
no tenia cap intenció de pujar mai. I vaig se-
canta amb veu d’ones o quan el vent em porta
l’aroma del ginebre embolicat entre les lletres
del teu nom. La meva ha estat una vida
fàcil, la vida planera i senzilla que sempre
havia buscat. Però és a l’estiu, durant les nits
de fort onatge, quan em torturen mil preguntes
i penso què hagués estat de les nostres
vides si hagués entrat al teu carreró sinistre
per fer-te marxar a estrebades i abandonar
el món on vivies. I sí, la teva mort em pesa,
és com si el dia que vaig decidir que per a mi
havies acabat, hagués signat una sentència
de mort impossible de fer retrocedir.
Quant de temps ha passat! I com ensenya
el temps! Diuen que tothom té un do, i jo
sé quin és el meu: sortir corrents! I ho sento,
perquè el meu do et va condemnar i el
temps, malauradament, no ha fet més amable
el record i la meva pena.
Carme Marin Páez
Coma-Ruga agost de 2021
VIATGE AL PUNT DE
PARTIDA
de la nit anterior.
Quan començava a recuperar-me, em vaig
dirigir a la butaca del menjador per engegar
la tele; tal vegada aconseguia trobar alguna
cosa interessant que mantingués ocupada la
meua atenció. Com que no hi havia ningú a
casa, podia escollir el millor lloc on seure, i
aquest no era altre que la butaca del centre,
reservada per al meu pare. Tenia l’alçària,
mida i distància idònies per mantenir
cap i cos rectes i perpendiculars a la pantalla.
Sens dubte, un tron que a hores d’ara
no tenia rei que el mantingués calent. Una
vegada acomodat, vaig agafar el comandament
i vaig adonar-me que no funcionava.
S’havia quedat sense piles! Recordava que,
anys enrere, utilitzava el soterrani per veure
pel·lícules amb amics, i que allà tenia un calaix
amb piles de recanvi. Amb una mica de
sort encara hi serien. Sense pensar-ho dues
vegades, vaig baixar a buscar-les.
Mentre creuava el garatge em venien a la
ment els records més recents: la paella a la
caseta d’en Josep, la vesprada al camp passejant
pels tarongers, l’arribada de la resta
menge, vam baixar a la riba; res importava,
d’amics, el sopar i la festa. Vaig arribar al soterrani
i, mentre revisava els prestatges, em
només tu i jo i volar sobre el mar. No vaig
fer-te cap retret, cap pregunta... La segona
vaig parar en un d’ells on hi havia una caixa
vegada que et van enxampar, però, anaves
polsosa amb alguns objectes de la infància:
Ferran Oltra Artal
tan col·locat que no vas saber ni a qui trucar.
la col·lecció de bales, un àlbum de fotos de
I així, sense adonar-me’n, van acabar els
l’escola, una pilota de futbol “Adidas Questra”
commemorativa del mundial del 1994 i
dies de windsurfing estival, perquè les teves
nits de fugida en solitari, portat per una ratlla
un trofeu d’un campionat d’escacs.
o dues, o un tiro del que fos, qui sap, em van
Oblidant per complet les piles, vaig agafar la
guanyar la partida (bé, jo me la vaig deixar
Despertava
caixa i la vaig col·locar en un banc de treball
Foto: Alex Andrews
sobresaltat i mullat
guanyar, ara ho veig).
de suor un diumenge a casa els
que tenia al final del soterrani. Vaig treure
I sense el mar ni el vent a les veles em vaig guir el meu camí, com la vida mana, com els
meus pares per culpa d’un malson.
Tenia ressaca… Ja feia uns
els objectes i els vaig deixar amb cura l’un
anar allunyant de tu cap a altres platges. Insensible,
amb una breu trucada, et vaig dir tur buscat, fet a mida i redreçat cada vegada
temps obliguen. Vaig fer via cap al meu fu-
al costat de l’altre. Mentre els treia, me’ls
dies que havia baixat de Barcelona
i havia vist tota la família que tenia al
mirava i recordava cadascun dels moments
adeu. No tenia sentit continuar perquè havia que un cop de destí el feia trontollar.
en què havien estat utilitzats. El record d’una
decidit estudiar fora aquell curs i a la meva Alguna vegada vaig tornar a trobar a la persona
que el temps havia fet de tu, i la tardor
poble. La nit del dissabte la vaig aprofitar
infantesa bonica i plena. La d’un xiquet valencià
feliç en un món injust que ignorava i
tornada ja veuríem. Van ser poques paraules
per sopar amb els amics, contant històries
i una excusa tan pobra com miserable. d’uns anys després vaig llegir la notícia al diari.
El cos que un dia va ser teu, aquell que
de la vida mullades amb ginebra per acabar
desconeixia a la vegada, centrat sols en la
Nou mesos de llunyania, poc temps o massa?
Són tota una vida quan decideixes que tants cops jo havia abraçat, havia aparegut a
veient sortir el sol. Tocava la una del migdia
seua felicitat…
i vaig arrossegar el meu cos deteriorat fins
Em vaig parar a observar més detingudament
l’àlbum de fotos. A la primera apareixí-
sigui així, quan vius una nova vida apartada la sorra de la platja. Cap més detall; mort per
a arribar a la cuina. Allà m’esperava el Sant
del mar.
a mi feia temps i definitivament sense vida
Grial, l’aigua de la nevera. Vaig preparar una
em tota la classe disfressats de D’Artagnan
Vaig tornar pels voltants de la festa major, la des de llavors.
amanida ràpida i em vaig asseure a la taula
al carnestoltes del noranta-sis. Em va cridar
mare de Déu del Carme. Passejaven la Verge
per la badia en una barca de vela llatina. nits d’estiu, sobretot aquelles que la platja
imatge estava buit. No hi havia cap xiquet en-
Des d’aquell dia, la tristor m’atrapa moltes
penedint-me de les bestieses que recordava
l’atenció que el lloc on havia d’estar la meua
6 7
tre els dos companys que tenia als costats!
Una suor freda va començar a baixar-me pel
front en comprovar que en cap altra foto de
les moltes pàgines de l’àlbum apareixia jo.
No tenia cap sentit! Nerviós, el vaig tancar
d’un cop. El vaig tornar a obrir, però res havia
canviat. Un fort mareig m’ennuvolava la
vista. Els llums del soterrani es van tornar intermitents
i no vaig pensar en altra cosa que
no fos córrer cap a la sortida. De sobte, els
llums es van apagar, vaig caure a terra i vaig
rebre un fort colp al cap. Després, el silenci
i la foscor.
Quan vaig recuperar la consciència, la situació
encara era més surrealista. Estava
estirat a una de les grades de l’escola que
m’havia vist créixer. Els xiquets corrien pel
pati disfressats... de D’Artagnan! Havia aparegut
al carnestoltes de la foto! Com havia
passat això? Per quina raó el destí, o ves
a saber què m’estava jugant a mi aquesta
mala passada? Inquiet, baixava les grades a
pas valent, sense mirar per res als que vint-icinc
anys enrere havien estat els meus com-

panys, i, quan quasi havia creuat el pati, vaig
veure Paco, el meu mestre d’aquell curs.
Paco era un home molt savi i tal vegada em
podria donar una explicació lògica, si és que
n’hi havia al que m’estava passant.
A mesura que anava apropant-me, el semblant
de Paco canviava. De feliç i content
com se’l veia, a una mescla entre furiós i espantat.
—Paco! Soc jo, Marc! Em pots explicar què
faig ací?
—Això voldria saber jo: què fas ací? Marc?
Quin Marc? No et conec de res! I què fas
vestit així amb el fred que fa? És que t’has
perdut en el temps? On creus que vas? Atura’t
immediatament! O te’n vas d’ací o cridem
ara mateix la policia!
—No, no! No cal. Ja me’n vaig. Perdoneu-me.
La porta estava oberta i volia passar a veure
la festa de carnestoltes...
—La porta no està oberta per a adults. Fes el
favor d’anar-te’n.
8
—Sí, sí. Disculpes! Ja me’n vaig …
per la inèrcia del colp i el dolor van ser tan
punt on sabia que el meu rival anava a obtenir
un avantatge.
gut tres els colps i els despertaments en tres
una paraula: “Atura’t” i “Temps”, i havien si-
intensos que vaig perdre el coneixement i es
9
Mentre enfilava cap a la sortida i veia els xiquets,
em van cridar l’atenció un parell que
estaven jugant a bales. Em vaig apropar per
intentar veure qui eren. Un era Carles, inconfusible
per ser més alt que la resta. L’altre...
era jo! El meu altre jo de feia molts anys
abans! Vaig decidir no interrompre i seguir
endavant cap a la sortida, quan, de cop i volta,
aquell nen que era el Marc es va girar,
somrient, em va mirar fixament i em digué:
—Atura’t, Marc! Què t’ha passat? És que
t’has perdut en el temps?
Em vaig quedar gelat i espantat, sense saber
què fer. El xiquet em mirava sense pronunciar
paraula, amb aquell somriure irritant que
tant el (ens) caracteritzava. La llum del sol
va començar a posar-se intermitent. L’última
imatge que recorde d’aquell moment és la del
Marc d’onze anys rient-se de mi. Després una
caiguda, un colp al cap i la foscor i el silenci...
El següent despertar va ser al mig d’un estadi
de futbol ple de gom a gom. Al marcador:
Argentina 2-Grècia 0. Minut 59... El destí, o
el que fos, havia cregut convenient que aparegués
en el precís moment en què Maradona
va marcar el darrer gol de la seua vida
en un mundial; el de 1994, als Estats Units.
Estava situat dins la porteria defensada per
Grècia, on just anava a produir-se aquella
obra d’art en forma de gol. Vaig intentar sortir
de la porteria o posar-me a cobert, però alguna
força m’impedia moure’m. Minut 60, fins a
cinc jugadors argentins es passaven la pilota
al voltant de l’àrea de Grècia. Arribà la bola
a Maradona i amb un xut sec d’aquella cama
esquerra tan prodigiosa va enviar un míssil
en forma de pilota “Adidas Questra” en la direcció
on estava jo immòbil. A la meitat de
la trajectòria, es frenà tot, excepte la figura
de Maradona, que, mirant-me orgullós em va
dir: “¿Qué hacés vos acá, boludo? Paráte!
¿Acaso te perdiste en el tiempo?”
I aleshores tot tornà a moure’s. També la pilota,
que entrà dins la porteria per seguidament
impactar-me amb força a la cara. La caiguda
va fer tot fosc i silenciós novament...
Vaig pensar per què m’estava passant tot
allò. Qui o què m’estava gastant aquella
broma macabra i com aconseguiria sortir
d’aquell embolic? El meu espant es va convertir
en tristor. Les llàgrimes m’ompliren els
ulls mentre levitava entre el buit obscur. Intuïa
el que havia de passar ara. Sols quedava
el trofeu d’escacs per fer acte de presència.
Em vaig desvetllar a una gran sala buida de
mobles, amb uns finestrons que gairebé ocupaven
tota la paret. A fora hi havia una ciutat
amb unes muntanyes nevades al fons. Al mig
de la cambra hi havia una única taula amb
dues cadires, un tauler d’escacs i un rellotge
antic de competició. La porta del fons s’obrí
i aparegueren dos homes: un de complexió
atlètica i vestit amb corbata, i l’altre més baix
i gras amb un trofeu a les mans. El segon es
dirigí a un costat de la sala i es quedà allà,
dret i ferm. Era l’àrbitre. L’altre caminava decidit
cap a la taula al costat on estaven les
peces blanques i, en arribar, em mirà i feu
un gest de donar-me la mà amb semblant
orgullós. Les meues cames van començar a
moure’s en la seua direcció. A mesura que
anava apropant-me identificava la figura
del meu contrincant. Anava a enfrontar-me
al gran campió estatunidenc Bobby Fischer
i el lloc on estava era Reykjavík, en algun
moment del “matx del segle” de 1972! El lloc
que jo anava a ocupar era en substitució del
també campió rus Borís Spasski que va perdre
i va cedir el títol mundial.
L’àrbitre ens va donar pas per començar la
partida. Salutació cordial, i Fischer va moure
primer.
1.c4
No se’m podia gastar una broma més pesada
que portar-me al moment en què Fischer
jugà la partida sis del campionat del món. Jo
recordava tots els moviments perquè se la
considerava la millor de la història. Vaig decidir
jugar exactament com recordava que ho
havia fet Spasski feia anys.
...e6/2. Cf3-d5...
Vàrem arribar a un moment clau del joc; el
22. e5!
En aquell moment vaig tornar a suar amb
abundància. Fischer somreia i em mirava,
sense pronunciar paraula. De sobte, l’àrbitre
començà a caminar en la nostra direcció i es
parà just davant de nosaltres i em digué:
—Què et passa, jugador? Atura’t... Pensa...
Potser pugues ser capaç a partir de les nostres
paraules de guanyar al temps i deixar
d’estar perdut en ell. Aquesta partida, ja la
tenies perduda fins i tot abans de començar
a jugar-la.
Tenia raó aquell home... Em vaig alçar de la
cadira i vaig donar la mà a Fischer en senyal
d’abandó. Ell va esclatar a riure amb crueltat,
les riallades van ressonar per tota la cambra
i les cortines dels finestrons es tancaren de
colp. Els llums de l’habitació es posaren intermitents
i les peces d’escacs començaren
a volar en cercles al meu voltant. Cada vegada
giraven amb més velocitat fins que es van
parar en sec i van caure a terra amb força.
Totes menys el rei blanc que es quedà flotant
davant meu uns instants, per, tot seguit,
sortir disparat i colpejar-me amb força just al
front! El colp em va fer caure a terra inconscient.
El silenci i la foscor ocuparen novament
els meus pensaments.
El meu cos volava en una altra dimensió. Al
meu voltant passaven imatges de moments
puntuals de la meua vida: el meu naixement,
el primer dia d’institut, les festes del 9 d’octubre,
els concerts de rock, les hores passades
amb els avis, els moros i cristians... M’envoltaven
mentre jo buscava com sortir d’aquell
embull. Una de les imatges era la festa del
dissabte a la caseta d’en Josep. Vaig intentar
dirigir-me d’alguna manera cap a ella,
però no ho aconseguia. Mentre observava
com s’allunyava, vaig recordar les paraules
de l’àrbitre de la partida d’escacs. “Potser
pugues ser capaç a partir de les nostres
paraules de guanyar al temps...”. De sobte
vaig recordar que tots els personatges de la
meua història havien coincidit en una frase i
situacions diferents.
Amb totes les meues forces vaig pronunciar
les paraules tres vegades seguides mentre
mirava la imatge del meu present.
—Temps atura’t! Temps atura’t! Temps atura’t!
I es va fer el no-res mentre volava a gran velocitat.
No sé quanta estona va passar, però
sé que vaig arribar al punt de partida. Al lloc
on havia començat tot i que possiblement
seria la sortida d’aquella horrible situació.
Despertava sobresaltat i mullat de suor un
diumenge a casa dels meus pares per culpa
d’un malson. Tenia ressaca...
Ferran Oltra Artal

UN ALTRE ESTIU
que sigui o per lluny que creiem que es trobi
de la nostra esfera o estil de vida.
Júlia Marchena
Bé, doncs, finalitzant l’agost, després d’un
converses, riures, plors, acudits, barbacoes
10
estiu, a voltes molt llarg i molt curt en aquests
Estic segura que el personal sanitari és qui
amb els amics, paelles a les quatre de la
11
Quan era petita comptava els
anys en Nadals, bé, suposo
que com tothom. Mirava la data
que obria el nou any els primers
dies de col·legi passat Reis, la
lletra rodona i acurada que anunciava un nou
trimestre, i pensava com passava de lent el
temps. Ara que m’he fet gran, o això diu la
meva data de naixement, o millor dit, la dels
meus fills, compto els anys per estius, per
cursos escolars, per semestres o quadrimestres,
per setembres. Cada estiu aprenc més
dels que m’envolten i m’adono com d’afortunada
soc de trobar-me amb gent valenta,
treballadora, disfrutona, com diu la meva
estimada Lola, gent immensament generosa
que m’escolta i em fa escoltar històries
carregades de veritat. La vida al final és un
aprenentatge, donem-la per bona si ens hem
pres la molèstia de deixar de mirar-nos el
melic i escoltar la veu de l’altre, per diferent
moments, vull aprofitar el tema d’aquest nou
número, tempus fugit, per pintar la meva mirada
del pas del temps.
Entre nosaltres, i a risc de ser impopular,
no entenc la gent que no li agrada fer anys:
seria millor no fer-los? Es deu potser a la por
a veure com muta el nostre cos, a la mancança
d’aptituds, a la falta de destresa en els
moviments? No deu ser la por al reflex del
mirall, perquè el pas sibil·lí del temps i com
penetren les arrugues a un ritme absolutament
lent, no ens permeten l’ensurt o la sorpresa,
aquests ens els donen les fotografies,
o als que són menys grans, les cintes de vídeo
que els pares van fer intentant congelar
per sempre aquells menuts adorables. A mi
sí que m’agrada fer anys; mirar fotos, tornar
a llegir llibres que em van acompanyar en un
tràngol amarg o en una etapa feliç, rememorar
l’època de l’institut i contar batalles als
més joves de la família, riure amb els amics
de moments i situacions que el temps ha deixat
difuminats.
La primera vegada que em vaig veure gran
estava pujada en un tren que recorria la cos-
Foto: Júlia Marchena
ta barcelonina primer, el Maresme després, i
tenia el final on comença la Costa Brava, a
la vila de Blanes. Mirant per la finestra vaig
pensar en totes les situacions viscudes per
aquells pobles, només tenia vint-i-vuit anys i
sentia que havien passat tres vides. Suposo
que es devia a l’arrogància de la joventut o
a l’experiència devastadora que representen
les pèrdues prematures.
La vida, un grapat d’anys més tard, m’ha
portat al mateix escenari, amb una altra gent
dins la mateixa costa, que mira aquell mateix
mar, el que jo mirava amb el que pensava
que eren ulls d’experta i que m’ha ensenyat
a comptar el pas del temps en estius i a sentir-me
de nou petita, inexperta i infinitament
ignorant. No és que no aprengui res durant
l’any, seria una gran mentida, però el ritme
frenètic del dia a dia i les rutines no deixen
pas a moltes converses entre copes, o sense
elles, amb el mar de fons com a banda sonora.
Per a mi, el pas del temps és això: històries,
meves i dels altres, noves i antigues,
tarda. El pas del temps és escoltar la vida
dels meus amics mentre l’estiu es va esvaint,
les converses telefòniques d’hora i mitja i la
retrobada amb abraçades. Pensareu: on és
la família per a mi, si el pas del temps és
això; la família és l’amor, la vida pura, el meu
camí. Totes dues esferes en fan veure com
d’afortunada soc de veure plegats el temps
fugir.
Júlia Marchena
LA BASSA
Rafael Ferran i Peralta
Enguany el pregó de la Festa Major
l’ha fet la cap d’infermeria de
l’Hospital, com a homenatge als
sanitaris i a la seva feina durant
tot aquest temps de pandèmia.
No sé què deu haver dit aquesta bona dona
perquè no l’hem poguda sentir tothom a la
plaça, com fèiem abans, ja que l’alcalde ha
decidit de fer aquest acte a porta tancada; el
programa de festes explica que el pregó és
de «caire institucional», és a dir, que no és
un pregó. De fet, l’adjectiu major tampoc no
s’escau gaire a la festa que hem pogut tenir,
però no ens en podem queixar pas, perquè
la de l’any passat encara va ser pitjor que
aquesta, oi?
s’ha endut la pitjor part de tota aquesta crisi
que encara ens afecta, però no ha estat
pas l’únic col·lectiu que ha rebut amb força
l’embat de les onades de la covid. Per això,
vull pensar que, en el seu discurs, la cap
d’infermeria s’haurà recordat de la resta de
treballadors essencials que, com jo mateixa i
molts altres, des del primer moment no vam
deixar de treballar ni un sol dia dels que tocava,
i haurà aclarit que sí, que una petita part
dels aplaudiments que sentíem cada vespre
a les vuit també anava per nosaltres.
Just abans del primer confinament domiciliari
a mi se m’acumulaven les crisis. Estava a
punt de fer-ne trenta i no veia que hagués encarrilat
la meva vida per allà on mínimament
m’hauria agradat. La feina, a la carnisseria
del supermercat, m’agradava força. Havia
assolit una bona categoria professional, tot
i que aquest fet —ves quina novetat!— no
es veiés reflectit al sou. L’horari no estava
tan malament, i el tracte amb el públic més
impertinent no era cap problema gros. Però,
amb la perspectiva que només pot mostrar
el distanciament, començava a tenir clar que

m’agradava bastant més la feina d’abans, a
la cerveseria.
La mort de la Quelònia, la nostra tortuga d’aigua,
m’havia afectat d’una manera estranya.
Com si se m’hagués afluixat algun mecanisme
intern i la maquinària no acabés d’anar
del tot a l’hora. La Quelònia era més gran
que jo, quan vaig néixer feia tres anys que
el meu pare l’havia portat a casa, i aleshores
ja en devia tenir quatre o cinc. Els anteriors
propietaris li havien pintat la closca com un
escaquer amb pintura vermella i platejada
que, afortunadament, va anar caient amb
el temps, a mesura que la tortugueta anava
creixent, renovant les seves escates i recuperant
els seus elegants colors naturals. El
primer hivern que la Quelònia va passar a
casa, els meus pares es pensaven que s’havia
escapat, fins que la van trobar arraulida
darrere de la nevera. Aleshores, l’accés a la
informació no era tan senzill com ara; amb
tot, vam anar aprenent a poc a poc com s’havia
de cuidar aquest tipus d’animals i quan
els primers protocols i tothom ja va tenir clar
que allò duraria força més del que les pitjors
previsions s’havien atrevit a fer públic,
la cosa va empitjorar. La desorientació i la
por inicials van donar pas a una ràbia mal
encaminada que va acabar per afectar-nos
a tothom.
Un dia de principis d’abril vaig tenir la sensació
d’haver tornat a caure a la bassa. De petita,
jugant amb unes amigues, vaig caure en
una bassa d’aquelles de regar i segurament
m’hauria ofegat si no m’hi hagués tret de dins
un home que per casualitat estava rentant el
cotxe al costat mateix. Mentre era dins de
l’aigua plena d’algues, recordo haver obert
els ulls i haver quedat fascinada per la visió
d’un color verd brillant que m’envoltava per
tot arreu. El següent record és estar ajaguda
al meu llit, amb la cara del metge en primer
pla i els meus pares al fons, tots mirant-me.
Entremig hi ha un buit d’unes poques hores.
Em van explicar que l’home va preguntar a
les altres nenes si jo sabia nedar i que no
12
va arribar a l’edat adulta la tortuga ja tenia un va rebre cap resposta, de manera que es va
hàbitat força adequat i era propietària de mig descalçar i es va llençar a buscar-me. Tot i
13
terrat. Un estiu que no sabíem que li passava
perquè es comportava d’una manera força
estranya, va sorprendre’ns a tots ponent
un parell d’ous. D’aleshores ençà, cada estiu
n’havia anat ponent dos o tres que sempre
es van quedar sense fecundar. Fins al seu
darrer estiu, en què el veterinari ens va dir
que en portava set, d’ous, i que li costava
molt de pondre’ls. Pensàvem que se’n sortiria,
però es va morir. La trobem a faltar.
Per acabar-ho d’adobar, la meva parella i jo
ens havíem separat i encara no havíem tingut
temps d’anar a viure cadascú per la seva
banda. Per sort, durant els mesos que va durar
el confinament els nostres horaris eren
força diferents i coincidíem poques hores
a casa, si no, aquesta cohabitació forçosa
hauria estat encara més insuportable.
Els primers dies de l’estat d’alarma van ser
estranys i caòtics. Els carrers gairebé deserts,
excepte les cues quilomètriques a les
botigues, la pugna absurda pel paper de vàter,
el lleixiu o l’alcohol, les primeres mascaretes
casolanes, etc. Quan es van establir
que li dec la vida, no en vaig saber mai res
més, d’aquell home.
Ara ja sé nedar, però hi ha altres basses.
L’últim record que tinc de just abans d’aquest
tornar a caure-hi a l’abril és el d’una clienta
esbroncant-me i dient-me que la culpa de tot
la teníem nosaltres, en general, les dependentes,
el supermercat, els altres, el món…
Normalment, no m’afecten aquesta mena de
rucades, no en faig cas i canvio de tema, però
aquest dia em vaig enfonsar, vaig sentir una
sensació d’ofec i em va semblar que estava
una altra vegada dins l’aigua verd brillant. No
sé com vaig passar les hores següents. Els
companys i altres clients m’han explicat que
estava com absent, fent les coses d’esma,
per inèrcia, com un autòmat, que no semblava
jo. El següent record clar que tinc és al
vestuari, tota sola, plorant a llàgrima viva sobre
les sabates de seguretat que m’acabava
de treure.
Vaig arribar a casa i vaig engegar la tele per
fer-me companyia mentre, sense tenir-ne
ganes, menjava alguna cosa. Feien una pel·
lícula d’un home que es queda atrapat en el
temps en un poble dels EUA just quan s’hi
celebra el “Dia de la Marmota”. Dia rere dia,
el personatge de la pel·li viu les mateixes situacions
amb la mateixa gent i l’únic que canvia
és allò que fa ell, però no sembla que res
del que faci el pugui fer sortir d’aquest bucle
en què ha quedat presoner. Em vaig adormir
abans del final, mentre feien anuncis, i
em vaig quedar sense saber com acabava
la història. L’endemà, al súper, vaig tenir clar
que aquell era el primer dia d’una nova etapa
de la meva vida. Aparentment, jo tornava a
ser la de sempre i tot semblava ser el mateix,
però, en el fons, ni jo era la de sempre ni res
no era igual.
No hi penso gaire sovint, però de vegades
m’he trobat rumiant en aquella caiguda a la
bassa quan era una nena i imagino multitud
de vides meves diferents, paral·leles, que
convergeixen totes en aquell instant precís.
Durant un temps molt breu, la bassa és un

14
gresol de possibles futurs barrejats i, finalment,
surten tantes vides com van entrar-hi,
totes diferents. Només una d’aquestes línies
de vida transporta la meva ànima; el meu
passat arriba a la bassa i, en un sorteig fugaç,
el present determina per quina línia en
sortirà, si és que en surt. El canvi sempre implica
un risc, podria seguir amb la mateixa
vida que tenia o no sortir mai de la bassa,
però el més probable és que en surti canviada,
en un futur on un mascle de tortuga
hagués fecundat els ous de la Quelònia, o
en un altre on no hi hagués hagut cap pandèmia,
o en aquest que, finalment, ens ha tocat
i compartim.
Ja no sé per quina onada de covid anem,
n’he perdut una mica el compte. Ara estic
compartint pis amb una amiga i hem adoptat
una gata que tenia una veïna que no va
superar la malaltia. Així que vaig poder, vaig
deixar la feina del súper i vaig tornar a la cerveseria,
ara deu fer tres mesos. Retrobar la
major part de la clientela em va fer sentir bé.
L’home que sembla formar part del decorat
del local, la parella de gent gran que xerra
pels descosits, la noia que només vol seure
a la darrera taula del local. Tots em diuen pel
nom i jo també els anomeno pel seu. I després
hi ha en Vador, és d’un poble del costat
i ve de tant en tant. Sempre està sol i sempre
està de mal humor, sembla com si només
amb mi es comporti d’una manera més
amable. M’ha costat, però al final he après
a conviure amb ell i haig de dir que la seva
mala ganya és més una closca protectora
que una altra cosa. El propietari de la cerveseria
diu que és una sort que jo hagi tornat
perquè si no hauria acabat fent un disbarat
amb aquest home.
Avui en Vador no està sol a la taula, amb ell
hi ha una noia de mitjana edat vestida molt
elegant. Quan he anat a servir-los, la noia
s’ha hagut d’acabar presentant ella mateixa
i ha resultat ser la seva filla que, a més a
més, és la cap d’infermeria de l’Hospital que
acabava de fer un pregó de Festa Major molt
formal i volia relaxar-se una mica prenent
una cervesa en aquest local que tant semblava
agradar al seu pare. Un parell de mitges
pintes amargues més tard, la conversa
ha derivat cap al tema de la pandèmia i l’ofici
de salvar vides de la noia.
—El meu pare no t’ha explicat que una vegada
ell també va salvar una vida?
—Doncs no, normalment no explica gran
cosa. És més de rondinar i queixar-se per
tot. Ha, ha, ha!
—Ah, i tant! Aquest és ell, sí. La mare sempre
diu que el bon humor del meu pare es
devia quedar al fons de la bassa.
—De la bassa? De quina bassa?
—D’aquella que hi teníeu abans a l’entrada
del poble.
—I com va ser això? — vaig dir jo amb un fil
de veu.
—Fa una pila d’anys, aleshores jo en devia
tenir catorze. Una tarda el meu pare estava
netejant el cotxe i s’hi va haver de llençar
dins per treure una criatura que havia caigut
i s’hi estava ofegant.
Rafael Ferran i Peralta
SOCIO
LINGÜÍSTICA
MELANGIA
Àlex Perpinyà
Tothom té mots a la memòria que
han caigut en desús, generalment
romantitzats pels records amb els
quals estan lligats: un llibre que ens
va agradar, una persona estimada,
la situació en la qual el vam aprendre…
El pas del temps va agranant paraules, les va
allunyant de la nostra vida. Quan açò ocorre
a un grup de parlants, aquest mot deixa de
fer-se servir i una gran part de les vegades
no es torna a recuperar llevat en els parlars
informals.
L’objectiu d’aquest escrit és l’autoreflexió al
voltant de l’enyorança de situacions del passat
que ens produeixen aquests mots, o més
aviat de l’enyorança que no ens produeixen,
ja que no els escoltem habitualment. Potser
açò els fa encara més especials.
Una de les visions possibles d’aquesta reducció
del vocabulari és plantejar-lo com
una moda, amb el seu caire cíclic: podem
pensar que, de la mateixa manera que van i
tornen alguns estils de vestimenta, tornaran
aquests vocables.
D’altra banda, podem pensar que cal rescatar-los,
que aquestes paraules necessiten un
poc d’empenta per a tornar a la vida quotidiana
dels nostres grups de parlants.
Per últim, es pot fer una visió més conformista
i considerar que aquests mots tan enyorats
ja formen part de la història, que s’ha acabat
la seua vida dins de l’ús informal diari.
Aquest exercici de recordar termes -si es poguera
posar en contrast una quantitat raonable
de dades a diverses zones del domini de
la nostra llengua- ens podria ajudar a fer una
anàlisi actualitzada i amb certa profunditat de
diversos assumptes interessants en l’estudi
del català com el volum del vocabulari “oblidat”,
els canvis que ha sofert la llengua pels
contactes amb altres llengües o els termes
en desús comuns a zones relativament llunyanes,
entre d’altres temes.
Sense més pretensions que compartir
aquests termes i passar una bona estona,
proposem la participació de totes les persones
que vulguen a un fil de Twitter. La idea és
exposar i explicar un o dos mots que hagen
deixat d’utilitzar-se a les vostres comunitats
de parlants i que vos porten bons records.
Aquest fil es crearà des del compte de la nostra
revista a Twitter: @revistacemes.
15

16
D’aquesta forma veurem com alguns termes
que s’han deixat d’utilitzar en determinades
comunitats de parlants continuen vius en altres
zones del domini de la llengua catalana.
Qui sap si podrem recuperar part d’ells! Tant
de bo pensar en aquests mots tan vostres
vos haja fet passar una bona estona i reviure
records agradables. En uns dies crearem el
fil i explicarem com funciona.
Vos esperem! Gràcies per endavant!
Àlex Perpinyà
SOCIOLINGÜÍSTICA,
WIKIPEDIA I VIQUIPÈDIA
Juan Miguel Planells
A
partir d’un treball de l’assignatura
de Sociolingüística Catalana del
professor Querol, vaig tenir l’oportunitat
d’investigar l’status quaestionis
de la sociolingüística a l’edició
catalana de la Wikipedia, anomenada
Viquipèdia.
Emmarcar aquesta anàlisi dins la proposta
“el pas del temps” d’aquesta revista no pot
ser més senzill. Els sistemes d’adquisició de
coneixements i les eines de dipòsit d’informació
tenen un abans i un després de l’aparició
de la Xarxa. Malgrat això, els sistemes educatius
reglats, sempre necessiten un temps
per emmotllar-se a la nova distribució i edició
d’informació, però el canvi és un fenomen
imparable. El cert és, però, que existeix una
inèrcia a continuar els procediments educatius
ja establerts.
Per exemple, tothom recorda la inaudita
quantitat de temps que dedica l’escola a
les operacions bàsiques. Els alumnes que
utilitzaven calculadora “feien trampa” i eren
escomesos pels professors. Avui dia, no deixaríem
de desconfiar de la caixera del supermercat
que fes les operacions amb paper i
bolígraf i seria del tot inimaginable veure-ho
fer a un caixer del banc. Així i tot, els sistemes
reglats d’ensenyament continuen dedicant
una quantitat de temps inversemblant al
seu aprenentatge. No té sentit. Ara bé, ¿us
imagineu una escola que no dediqués temps
a ensenyar les operacions bàsiques o que
les ensenyés només amb calculadora?
Vull mostrar en aquest article que la inèrcia
continuista també la trobem amb relació a la
Wikipedia.org. De fet, una de les sorpreses
que m’he trobat a la UOC, per part de companys
i professors, és la lleugeresa amb què
s’emeten judicis de valor contra la Wikipedia.
Per això, tractaré de presentar i considerar
les principals objeccions que s’hi realitzen.
Considerem primer algunes dades bàsiques.
La Wikipedia.org és una enciclopèdia en línia,
sense suport en paper, que va néixer de
zero el 15 de gener de 2001 1 . Està totalment
digitalitzada i a l’abast de qualsevol persona
que tingui accés a Internet. Creix mitjançant
el sistema wiki d’edició lliure. És a dir, en
principi, tothom pot participar en l’edició dels
seus continguts. Té un nucli estable d’uns
450 empleats que són suportats econòmicament
per una fundació amb un pressupost
anual de 130 milions de dòlars.
Existeixen uns criteris d’edició descrits als
cinc pilars de la Wikipedia i, a més a més,
els editors dels articles han de ser ben conscients
de les normes consensuades a cada
llengua editorial i de les normes d‘edició descrites
al conflicte d’interessos. L’accés als
més de 56 milions d’articles, redactats en
més de 321 idiomes diferents és totalment
gratuït. Per a establir una comparació inicial,
cal saber que l’Enciclopèdia Britànica té
1 Mike Miliard (1 de març de 2008). «Wikipediots: Who Are These Devoted, Even Obsessive Contributors to Wikipedia?».
Salt Lake City Weekly. Llegit el 5 de setembre de 2021.
120.000 articles en anglès i exigeix una quota
d’accés anual de $74,95. La Wikipedia.org
té —quan llegeixes això —més de 6.367.397
d’articles en anglès (53x). La inèrcia esmentada,
però, t’indueix a considerar un disbarat
la comparació entre l’enciclopèdia britànica i
la Wikipedia.org. El cert és que es considera
que Wikipedia té un caramull de defectes
que la inhabiliten com a font rigorosa d’informació.
S’assenyalen reiteradament els següents
arguments en contra:
Fonts no contrastades. A la portada de la
Wikipedia s’indica que “Wikipedia és una enciclopèdia
de contingut lliure que tots poden
editar”. Que tothom redacti articles sembla
sinònim de continguts brossa.
Anonimat. Els articles de la Wikipedia no
tenen autor. Una informació anònima, sense
signatura, no sembla digna de crèdit. Tampoc
consta als articles el context ni el seu
propòsit. En nombroses ocasions apareixen
punts de vista contradictoris que devaluen el
seu contingut.
Errades freqüents. Per la seva configuració,
no és difícil detectar nombrosos errors de
contingut, faltes de redacció, de dades, prejudicis,
interpretacions migrades i tot aquell
conjunt de problemes que apareixen quan
una edició no està revisada amb criteris clars
i comuns. La mateixa Wikipedia reporta casos
de trols i vandalisme als seus articles i
també coneix el concepte guerra d’edicions.
El fundador de la Wikipedia, Jimmy Wales,
indica que seria inacceptable que estudiants
universitaris citessin Wikipedia en els seus
projectes 2 .
Per acabar, en alguns articles de la Wikipedia
s’observa una persistència de detalls
erronis difícils de detectar (imprecisions no
necessàriament malintencionades, però que
poden romandre molt de temps). La qualitat
i redacció és prou asimètrica i les seves carències
són molt cridaneres: els mateixos articles
reflecteixen i assenyalen en vermell les
seves pròpies mancances.
Tanmateix, seria un error no repensar detingudament
aquests ‘defectes’ per a una valoració
més acurada. La vox populi en nombroses
ocasions emet judicis que neixen d’una
consideració superficial.
En primer lloc, un estudi de la revista Nature
(Investigación y ciencia) ja indicava l’any
2007 (a sis anys del seu inici) que “Wikipedia
assoleix l’Enciclopèdia Britànica en qualitat 3 ”.
L’Enciclopèdia Britànica va fer una duríssima
crítica contra l’article de la revista 4 obligant
a Nature a exposar el criteri comparatiu utilitzat
5 : un recull d’estudiants independents
analitzaren cegament una selecció d’articles
per tal de triar-ne els millors; no hi trobaren
diferència substancial. Catorze anys després,
la reedició i actualització de milions
d’entrades garanteix que la posició de la
Wikipedia no ha fet sinó consolidar-se com
a referent. Una avaluació actual de les publicacions
científiques en anglès destaca la
Wikipedia com una de les fonts més utilitzades
6 . A tall d’exemple, perquè en considereu
la qualitat, un dels articles més destacats és
el del projecte de seqüenciació dels cromosomes
humans, potser per la seva immediata
actualització.
Els cinc pilars fonamentals que la Wikipedia
estableix per a totes les edicions de l’enciclopèdia
i que tots els articles han de respectar
són: a) han de tenir un format propi d’enciclopèdia,
b) optar per un punt de vista neutral
(els articles han de ser exhaustius i inclusius.
L’objectiu no és oferir un únic punt de vista,
sinó presentar obertament totes les visions
d’un cert tema), c) tenir contingut lliure (respectant
el copyright), d) tenir normes d’eti-
2 Entrevista en català: Albert Cuesta (5 de maig 2013) “Jimmy Wales: “Seria inacceptable que un estudiant universitari
cités la Wikipedia” en ARA. Accessible a: https://www.ara.cat/media/wales-britanica-wikipedia-microsoft-encarta_129_3052884.html.
Llegit el 5 de setembre 2021.
3 https://www.nature.com/articles/438900a
4 https://corporate.britannica.com/britannica_nature_response.pdf
5 https://www.nature.com/nature/britannica/eb_advert_response_final.pdf
6 https://www.nature.com/articles/d41586-018-05161-6
17

18
queta que moderin edicions i discussions,
però e) aquestes normes no són inamovibles
i cada llengua editorial pot modificar-les.
Creure que qualsevol persona pot escriure
bajanades a la Wikipedia no reflecteix la realitat.
És molt probable que aquests escrits
siguin immediatament esborrats. Les alteracions
d’articles són revisades i, a tal fi, existeix
un llistat d’editors vàndals que són bandejats.
Les guerres d’edicions i trolejar no és
fàcil que es reiterin.
El funcionament de la Wikipedia.org és satel·litari.
Tot i que hi ha unes directrius i criteris
centrals comuns, cada llengua pot establir
les seves pròpies normes d’edició. Així,
per exemple, la Wikipedia anglesa permet,
com la Viquipèdia.cat, l’edició anònima; l’alemanya
només accepta editors registrats; la
Wikipedia anglesa permet la utilització de
qualsevol material digital lliure, mentre que la
Viquipèdia no permet la inclusió de fotografies
si no són essencials a l’article; l’edició alemanya
cerca la redacció estable d’articles i
el protegeix contra edicions no autoritzades,
mentre que l’anglesa permet l’edició automàtica...
És a dir, i això cal tenir-ho present per
a on vull conduir l’article, cada edició de la
Wikipedia.org depèn, en bona part, de l’activitat
i dedicació dels seus editors, organitzats
per llengua.**
Les dades d’ús de la Wikipedia.org són senzillament
d’un volum esgarrifador i basta una
simple ullada a les estadístiques per comprendre’n
l’abast (anglès, Viquipèdia). El
creixement exponencial de la funcionalitat
de la Wikipedia.org ha necessitat la formació
de nous ‘instruments’. De fet, avui podem
comptar amb les següents eines wiki:
Commons (recopilatori d’imatges de lliure
ús), Wikivoyage (guies de viatge lliures),
Wiktionari (diccionari), Wikibooks (llibres de
text i manuals lliures), Wikinews (periodisme
lliure), Wikidata (base de dades), Wikiversity
(plataforma d’eines d’aprenentatge),
Wikiquote (col·lecció de cites), Wikispecies
(directori d’espècies). Aquestes eines, també
disponibles en diverses llengües, no fan
més que augmentar i desenvolupar-se perquè
la Wikipedia.org, com a organisme viu
que és, no deixa de crear les estructures
que necessita en el desenvolupament de les
seves funcions. L’autèntic cavall de batalla,
la guerra més enverinada no és, per tant, la
qualitat dels seus continguts, sinó la relació
amb continguts protegits per copyright i si
és sostenible econòmicament aquest servei
gratuït d’informació. Considerar que un llibre
publicat fa 20 anys —com ho són la majoria
de les enciclopèdies— és més fiable que
la Wikipedia, és una grolleria que neix de la
inèrcia de què ja hem parlat abans. Això sí,
cal llegir-ho tot amb consciència crítica perquè
l’error pot ser inadvertit.
Per acabar, mencionar altres dues potencialitats:
El fet que els articles de la Wikipedia.org
estiguin interconnectats permet, al lector amb
criteri, navegar d’un article a un altre, d’una llengua
a una altra, per tal de completar la informació
que es trobi escaient. Si, per exemple,
la versió castellana de Churchill no us satisfà,
podeu acudir a l’anglesa; i així ad infinitum.
La navegació per categories i subcategories
possibilita ampliar l’abast de la informació.
El fet que nombrosos articles no es redactin
com un text pla, típic d’enciclopèdies en
paper, i es vagin enriquint els articles amb
imatges visuals, gràfics estadístics, animacions
gif, enregistraments històrics, contingut
extern vinculat amb enllaços, etc. —en un
procés d’addició infinita i constant— justifica
l’hegemonia absoluta de la Wikipedia.
L’èxit de la Wikipedia.org no és difícil d’explicar.
El que pareix més difícil de justificar és,
sense haver llegit cap article concret, l’opinió
que considera la Wikipedia una ‘font no fiable’
perquè ‘allí hi pot escriure tothom’. Bé,
és el que té la inèrcia: ens imposa la direcció
cap al precipici quan convindria canviar el
sentit de la marxa.
Sociolingüística catalana i Viquipèdia..cat
El treball suggerit pel professor Querol consistia
a realitzar un Status quaestionis de la
categoria Sociolingüística a la Viquipèdia.
cat. Per això, he comptabilitzat més de 500
articles vinculats a la sociolingüística; com
també he detectat, i això mostra la necessitat
de continuar el treball, l’absència d’uns 150
articles que es mencionaven i citen en vermell
(el convencionalisme que reflecteix l’absència
d’un article).
El defecte més gran, si el meu superficial estudi
em permet fer un judici tal, és la necessitat
d’actualització. Molts articles de sociolingüística
de la Viquipèdia varen ser escrits
entorn del 2005-8 (4-7 anys posteriors a la
creació de la Viquipèdia). En aquell moment,
després d’una intensíssima reflexió per la
recuperació de l’estatus del català com a
llengua pròpia de la comunitat de parla catalana,
conceptes sociolingüístics clau com
llengua hegemònica, llengua minoritzada,
bilingüisme, diglòssia, suport institucional,
drets lingüístics i un llarguíssim etc. varen
ser patrimoni comú de moltíssims catalanoparlants.
Aquests conceptes contribuïren decisivament
a una presa de posició adient que
brollava d’una anàlisi precisa de la situació
del català.
Succeeix que el temps no deixa de passar i
el context sociolingüístic ha canviat. Tot i que
la ciència sociolingüística analitza contínuament
el nou marc lingüístic —el multiculturalisme
(multilingüisme)— la seva anàlisi no
s’ha vessat en nous articles a la Viquipèdia,
o almenys, aquests no són patrimoni comú
de la comunitat lingüística. Això mena a no
capir del tot la situació sociolingüística actual
de la nostra llengua: per què l’ús del català
davalla, tot i que el seu suport legal i institucional
és patent? Com pot ser que l’increment
del coneixement del català pugi i, en canvi,
el seu ús baixi? La dialèctica llengua hegemònica-llengua
minoritzada és la més adequada
per reflectir el context actual? Quines
són les motivacions que indueixen al jovent
a l’alternança de llengua i al canvi de codi?
Quina és la línia de la política i planificació
lingüística actual? Per què?
Aquests temes haurien de ser patrimoni
comú de tots els que s’estimen la llengua catalana.
De la mateixa manera que ho va ser,
per exemple, el concepte diglòssia. Jo considero
que si el canal d’adquisició d’informació
que ha optat majoritàriament la comunitat de
parla catalana és la Viquipèdia, no podem
estalviar-nos la tasca d’actualitzar i cuidar el
contingut que allí apareix.
Amb aquesta finalitat, s’ha obert recentment
un Viquiprojecte per conjuminar tota l’enorme
tasca que cal fer per actualitzar i donar
a conèixer la reflexió sociolingüística actual.
No ens ha de moure l’èxit personal, els articles
de la Viquipèdia no tenen “amo”, l’editor-autor
no hi apareix enlloc. No ens ha de
moure el benefici, els articles són contribucions
gratuïtes. Només ens pot moure una sincera
voluntat de servei a la comunitat lingüística
catalana. La situació sociolingüística del
català actual és molt complexa i necessitem
la claredat més gran possible.
Juan Miguel Planells
19

L’ENTREVISTA
XERRADA AMB JORDI
CRESPO SAUMELL
Mariona Bosch-Saumell
"Com alimentar-te cada dia als àpats per nodrir-te,
la lectura serveix per no sentir-te buit"
Jordi Crespo Saumell
TRAJECTÒRIA ACADÈMICA
Primer ens centrem en la seva trajectòria
acadèmica. L’autor va començar a estudiar a
l’Autònoma de Barcelona la carrera de Filosofia,
va estar-hi molts anys i al final es llicencià
en filosofia, quan ja no era la llicenciatura
de filosofia i lletres. A la mateixa universitat,
cap al 2003, va cursar el màster d’Història
de les Religions i va focalitzar la seva investigació
sobre el cristianisme antic. També
va aprofitar per cursar el CAP, la Capacitació
d’Aptitud Pedagògica, que actualment
s’ha transformat en el Màster en Formació
del Professorat, per accedir al Departament
d’Educació. Com veurem més endavant, el
món de la docència és la seva vocació.
Al cap d’un temps, després de treballar dins
Ens trobem a la Font Major amb del món de l’educació, se’n va anar cap a
Jordi Crespo, l’autor del llibre El Madrid, a La Universidad Complutense, per
Penyic al perxe (La xapa a les golfes),
editat per l’editorial esplugui-
Va ser aquí on va rebre el primer premi de
estudiar-hi un màster de Filologia clàssica.
na La Musca. El llibre és un recull màster d’iniciació a la investigació científica
20
de la parla del poble de l’Espluga de Francolí
que té l’objectiu de visibilitzar la riquesa socials, el Premi Arquimedes. Aquesta recer-
en el camp de les humanitats i les ciències
21
lingüística tan característica d’aquest poble i
que el temps va arraconant. Jordi Crespo té
arrels familiars espluguines, però per part de
pare té descendència madrilenya. A més a
més, ha passat tota la seva trajectòria vital al
poble de l’Espluga.
ca se centrava en la traducció del primer comentari
anònim trobat fins avui dia sobre la
lògica d’Aristòtil, en concret sobre Les Categories,
dins del Primer Tractat de Lògica del
corpus Aristotèlic. Cal especificar que entre
els segles II i VII dC no s’innovava massa,
s’hi escrivien comentaris sobre les obres dels
caps de les principals escoles filosòfiques.
Se li van concedir dues mencions del premi
esmentat i una estada en un centre adscrit al
CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques)
dedicat a l’estudi de les llengües
i la cultura mediterrànies antigues per poder
seguir amb la seva tasca d’investigador. En
aquesta recerca científica va trobar el text en
què més endavant basarà la seva tesi doctoral.
Amb els diners del premi se’n va anar a Dublín
per cursar-hi un altre màster sobre filosofia
antiga. La tesi la va enfocar en el concepte
pneuma en els tractats d’Aristòtil. Jordi
explica que tothom coneix Aristòtil com un
gran metafísic, però va ser un dels primers
biòlegs o potser, fins i tot, el primer. El concepte
pneuma es tradueix com «esperit», i

Crespo va centrar el seu estudi en les diferents
significacions d’aquest concepte dins nes que se suposa que hi estan interessats.
agrada compartir la seva passió amb alum-
dels tractats d’Aristòtil.
Aprofita per fer una petita reflexió sobre els
Un cop a Catalunya, entre el 2013 i el 2014 estudis humanístics i apunta que s’ha rebaixat
molt el nivell acadèmic, sobretot a batxi-
va buscar la manera d’ampliar la seva formació
acadèmica de manera subvencionada,
perquè ja estava tip d’acoquinar calés de els futurs universitaris. El sistema educatiu té
llerat, etapa en què, en principi, es preparen
la seva butxaca, i va estar un any fent coses un nivell molt baix, sobretot en lectoescriptura,
malgrat tots els recursos que tenim a
diverses sense posar-se en el món de la investigació.
la nostra disposició. Per exemple, no saben
Al final, el 2014 va trobar una beca adreçada què és la filosofia fins a pràcticament batxillerat,
i els calen unes habilitats acadèmiques
als investigadors estrangers a la Universitat
de Càller de Sardenya. A Sardenya va fer el que no s’han treballat durant l’ESO, i, és clar,
doctorat on va traduir el text de medicina grec resulta sobrehumà demanar que els alumnes
adquireixin aquestes competències en
més llarg que es coneix avui dia. Té unes 40
pàgines escrites en grec d’un autor anònim un any com a màxim. Aquests, d’entrada, ja
del I dC, i actualment el podem trobar el British
Museum. Són una mena d’apunts d’un tot i que alguns potser aprenen a estimar-la.
reaccionen amb un rebuig cap a l’assignatura,
grec de primer de segle dC que es preparava La digitalització actualment va en detriment
per a una mena d’oposicions. Aquest és el de diversos aspectes de la formació més bàsica
i antiga. «Si la saps fer servir genial, si
text que va trobar a la biblioteca del CSIC.
Només hi havia una traducció a l’anglès, a no, només és palla», afirma Crespo. Li agrada
que els seus alumnes vegin l’hàbit de la
l’Espluga. Hi adjunta registres sonors amb filologia que sigui, encara es considera un
alemany i parcialment a l’italià.
Aquesta tesi doctoral, que va durar uns 3 lectura com una pràctica espiritual: «com alimentar-te
cada dia als àpats per nodrir-te, la
un català que no té res a veure amb el català xat assessorar per una filòloga espluguina,
talls d’entrevistes on els voluntaris utilitzen filòleg amateur. Per aquest motiu, s’ha dei-
22 anys d’estudi, li va permetre tenir-lo com a
23
text de base per poder elaborar diversos materials,
articles en revistes especialitzades
i participacions en ponències, congressos i
seminaris. A partir d’aquest moment, es va
especialitzar en diferents àmbits de la filosofia
i de la medicina, perquè antigament anaven
molt lligades i és fàcil anar d’un camp
a un altre camp sense transgredir l’eficàcia
científica.
EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL
Jordi Crespo està orgullós de tenir experiència
docent en tots els nivells, des de P3 fins
a l’àmbit universitari, passant per primària,
l’ESO, batxillerats i les escoles d’adults. Actualment
treballa de docent d’ESO i Batxillerat
a Vilassar de Mar i, en paral·lel, imparteix
classes de Filosofia Antiga com a professor
associat a la Pompeu Fabra. La docència, comenta
Jordi, «pren molt de temps si ets una
persona compromesa». No posa un notable,
com diu ell, «perquè em surt de l’aixella»,
sinó que s’esmerça en revisar els exàmens
i treballs en deteniment. En la universitat li
lectura serveix per no sentir-te buit», afirma.
Veu que les noves generacions pateixen un
empobriment cultural. Per exemple, els universitaris
d’avui en dia tenen menys cultura
que persones grans de més 50 sense estudis
superiors. Dedicar-se a la docència és
com retornar tot el que ha après com alumne,
ja que el coneixement i la cultura sempre
l’han motivat.
Ara bé, a part de la feina de docent, Jordi
també va treballar a la Cooperativa de l’Espluga
de Francolí, per la campanya de la verema,
netejant tines, calculant el grau, també
de guia turístic al Celler i a les Coves de la
Font Major. Aquest últim treball li va permetre
estar en contacte amb molts pagesos
de l’Espluga i va ser quan es va adonar de
la genuïnitat de la parla espluguina. Sense
pensar-s’ho dues vegades, va començar el que
serà al cap dels anys Del penyic al perxe.
L’OBRA EL PENYIC AL PERXE
L’obra és un recull organitzat per categories
gramaticals que intenta compilar el parlar de
estàndard.
Les circumstàncies que l’han fet possible és
la passió de l’autor per les llengües en general,
l’amor a la seva llengua materna en
particular i, per últim, el seu treball al Celler
de l’Espluga. Se n’adonà, a l’interactuar amb
pagesos locals i amb els visitants forans del
celler, que era evident que al poble parlaven
d’una manera bastant genuïna. «Quan parlaven
els espluguins de més de 60 anys jo
els entenia, però als forasters catalans una
gran part d’aquesta parla se’ls feia estranya,
ja sigui pel que fa a la fonètica com al lèxic»,
explica l’autor. Aquest va ser un incentiu que
el va portar a fer un recull de paraules a darrere
d’uns fulls de fotocopiadora que es van
quedar en un calaix del celler. Més endavant,
ja va informatitzar aquest corpus, contemplant-t’hi
noms, verbs, adjectius, frases fetes,
terminacions verbals, expressions i tots
els endemismes que anava recollint.
Jordi Crespo comenta que, quan ens endinsem
en l’àmbit de les humanitats, parlar de
metodologia és tot un món i fer un estudi filològic
té el seu què. Per molt amant de la
Magda Bultó i pel professor de Dialectologia
Catalana Dr. Pere Navarro de la Universitat
Rovira i Virgili.
Les categories contemplades al llibre són les
següents: frases fetes i expressions, verbs,
adverbis i locucions, substantius, adjectius,
interjeccions, dites, refranys, cantarelles i
jocs de paraules. A cada entrada hi podem
trobar la seva transcripció fonètica, alguns
exemples inventats, d’altres sentits i reproduïts
i d’altres recollits d’entrevistes i àudios
diversos. Mitjançant un codi QR podem tenir
accés al registre sonor d’aquests àudios. Per
exemple, podem sentir les paraules alego
(aviat), sisquere (si com a mínim, si almenys,
etc) o portar un gall (anar mal pentinat), que
en altres indrets de parla catalana no es diuen
o s’han perdut.
L’ OBJECTIU DEL LLIBRE
Crespo comenta que al rerefons de l’obra hi
podem copsar el pes social del registre central
o del català normatiu. S‘ho ha pres com
una mena de lluita personal contra l’imperialisme
dialèctic i demostrar que les llengües
són els seus dialectes. Afegeix: «ja en tenim

24
prou amb l’imperialisme lingüístic, no perdem
la genuïnitat de la llengua!».
El propòsit personal de Jordi també és mostrar
el triangle que hi ha entre la realitat, el
pensament i el llenguatge, és a dir, deixar
constància escrita d’una manera de concebre,
expressar i referir-se al món que està
en vies d’extinció. Així doncs, l’objectiu és fer
prendre consciència que allò que a ell li semblava
molt normal i molt quotidià és gairebé
extraordinari, per després adonar-se que
està en desús, perquè vivim en un món molt
diferent del que s’expressa en aquest llenguatge.
Per últim, comenta: «un jove de 17
anys desconeix tot el lèxic referit a l’agricultura,
i es produeix que tot un camp semàntic
està oblidant-se, per això jo intento deixar-ne
constància». No es considera pessimista,
però sap que alguna part d’aquesta parla es
perdrà. «Coses que perduren i coses que poden
quedar-se pel camí». L’Espluga de Francolí
es troba en una zona d’isoglossa entre
una variant dialectal i una altra. Es dona la
paradoxa que la gent d’una edat de 60 en
amunt amb baixa instrucció i escolarització
és una joia des del punt de vista lingüístic.
Mariona Bosch-Saumell
ASSAIGS
QUÈ ENS PASSA?
Norman Rangel
No sabem amb precisió quan l’home
va començar a comptabilitzat
el temps. Existeix el temps? Què
és el temps? Sembla que molts
cops ho tenim ben clar i, des del
punt de vista de l’ésser humà el temps està
ben definit o, almenys, això es creu.
La identificació amb el nostre cos físic és,
probablement, l’evidència més gran que ens
fa recolzar els nostres coneixements sobre
el pas del temps. Tenim casos, ara més que
mai, amb la proliferació de les xarxes socials
i el culte al cos de gent que fa fotografies
anuals, mensuals o fins i tot diàries per evidenciar
aquest pas del temps terrenal i social
en la nostra pell, cabells o algunes transformacions
de les nostres peculiaritats entre altres
signes físics.
Però, i si com diu la via platònica (i tants altres
abans i després), no fos tot el cos físic
mortal i temporal i hi hagués quelcom immortal,
atemporal?
Potser a alguns els sembla que la nostra societat
(o alguns dels seus estereotips) no volen
que tirem per aquesta via de la qual parlen
algunes ànimes ”impactants” tan grans
en la nostra filosofia (com poden ser Buda o
Jesús). I si és l’amor la via que pot triomfar
en el nostre present?
Amb tot, amb dubtes i sense afirmar res ni
tampoc decantar-nos per les idees o pensaments
de ningú, el pas de les hores en els
nostres dies ens sembla evident. Les nostres
famílies, la nostra societat, parlen de conceptes
totalment temporals, com el naixement i
la mort física. Celebracions d’aniversaris i
efemèrides diverses ens fa entrar a la roda
del hàmster (de l’ésser humà) que veu passar
hores i nits en el seu habitual dia a dia.
Al final, per què estem en aquesta roda del
temps?, per què volem o per què no podem
sortir-ne? Fa temps, un grup de Girona parlava
de la roda... La roda que va girant. Tan
diferents som de tots els éssers vius? Probablement
sí. Tot i que a vegades cal pensar i
treballar molt per sentir-se “superior” o amb
diversa evolució respecte a altres espècies
que demostren molta “humanitat”. Al final,
tampoc es pot oblidar que els hàmsters es
mouen constantment en una roda. Una roda
del temps, potser la nostra roda del temps.
Com deien ja fa temps alguns pensadors, el
passat i el futur és probable que no siguin
presents en la teva realitat actual, però, en
canvi, el present sí que està ben actualitzat
en el que diríem el teu “dia a dia”. Segons
part del món científic, el temps no sempre
ha existit. Alguns parlen de la teoria del Big
Bang (abans no existia ni temps ni probablement
el concepte d’espai) per il·lustrar el començament
de la relació del temps (i el seu
pas) i la humanitat.
I ara bé, si ens posem tots d’acord que el
temps existeix... una altra pregunta seria si
25

aquest passa igual per a tots o si aquest té
el mateix significat. La teoria de la relativitat
elaborada pel gran científic Albert Einstein
(amb la gran i fonamental ajuda de la
seva primera esposa Mileva Maric, a la qual
diferents cultures, com a última etapa de la
vida més propera a la mort. El desig dels homes
i les dones de gaudir una llarga vida no
ha estat exclusiu d’una època o d’una cultura,
és una ambició humana intemporal, per
naves, velut umbra, «el temps vola, com els
núvols, com les naus, com les ombres». En
aquests versos, Virgili posa en relleu la fugacitat
de la vida dels mortals. El temps s’escapa
de les nostres mans fem el que fem, i
després va denigrar després amb exigències Pere Juvés
a la qual la vellesa representa el declivi i la ho fa per a tothom igual, sigui quina sigui la
tals com que havia d’acceptar sense retrets
brevetat de l’ésser humà.
condició social i econòmica de cadascú.
la seva falta d’afecte o que havia de respondre
El tema de la vellesa va ser contemplat pels Ovidi (43 aC- 18 aC), en relació amb la furaula,
immediatament quan ell pronunciés pa-
pensadors clàssics llatins en múltiples asgacitat
del temps que s’esmuny entre els
entre altres grolleries), ja parla de la La principal preocupació de la humanitat
des d’èpoques ancestrals és el
el sanitari. La literatura clàssica mostra molts aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu
pectes com el polític, el social, el psicològic i nostres dits, diu en l’obra Ars amatoria: «Cal
relativitat del pas del temps i indaga sobre el
seu propi concepte, qüestionant-se què és el pas del temps. A mesura que aquest
exemples sobre la influència del pas del rabent» (Utendum est aetate. Cito pede labitur
aetas.); i en Les metamorfosis: «Res és
temps. El temps no només és universal, sinó transcorre uniformement i constantment
els homes i dones no poden
rència de la joventut enfront de la vellesa, ja més veloç que els anys» (Nihil est annis ve-
temps en les persones, destacant la prefe-
que fins i tot, per una sola espècie, la humana,
canvia la seva concepció radicalment si
parlem d’una dona o d’un home de Chiapas,
Barcelona o Lhasa.
En definitiva, potser caldria que visquéssim
més el nostre present i intentéssim ajudar i
millorar la vida dels que ens envolten per tal
que evolucionés la nostra. És difícil, però no
impossible, diuen alguns cors molt nobles.
El present, al final, té molt més valor que
fer res per aturar-lo o retrocedir-lo, per esmenar
o millorar coses passades.
No podem evitar al temps, d’ençà que naixem
fins que morim, és el que determina les
nostres vivències en les diferents etapes de
la nostra vida.
Una de les pors més grans per a la majoria
de les persones és la d’envellir, la gerontofòbia,
que provoca una gran ansietat i angoixa
que aquesta última ha estat vista com una edat
trista, com una mena d’avantsala de la mort.
Les societats més favorables a la vellesa
han estat aquelles que es recolzaven en la
transmissió oral de les tradicions i costums
populars, on l’ancià complia el paper de memòria
col·lectiva. D’altra banda, les societats
en què es rendia d’una manera o una altra
culte a la bellesa o a la força física manifesten
locius.); i sentència «El temps devora totes
les coses» (Tempus edax rerum).
Els homes i les dones s’han d’espavilar amb
el pas del temps, ja ho va dir Ciceró (106 aC-
43 aC) en les Filípiques: «Res està sempre
en flor, una edat en segueix una altra» (Nihil
enim semper floret aetas succedit aetati).
Horaci (67 aC-8aC), ens urgeix a gaudir al
màxim de la joventut quan als seus versos,
26
un major menyspreu per la vellesa. de les Epístoles, afirma: «La joventut s’escalocius.);
el passat i el futur; l’un inamovible, i l’altre, davant dels canvis físics i psíquics que es donen
en arribar a la tercera edat. També exis-
Gràcies a la literatura clàssica, tenim exempa»
(Fugit iuventus.). De la mateixa manera, potser inexistent. El present, al final, és el
27
moment en què més podem impactar. Està
ben viu, i hem de pensar que probablement
el passat i el futur són tan inconsistents com
la nostra pròpia existència terrenal.
Norman Rangel
EL TEMPS DELS
PENSADORS LLATINS
CLÀSSICS
teix la cronofòbia, la por al pas del temps, fet
que provoca en certes persones situacions
de malestar i estres psíquic.
Gran part del pensament humà està centrat
en com actuar enfront de la mort i del temps,
dos conceptes que regeixen la nostra vida
i marquen les diferències culturals entre els
pobles i les societats. Això queda ben palès
en els diferents comportaments de cada poble
davant la mort, amb rituals funeraris específics
per a cada comunitat.
El temps és una mesura exclusivament racional.
Els animals no tenen consciència del
temps ni temen la mort, tant els hi fa el pas
de les hores, minuts i segons, i actuen sense
aquesta preocupació humana.
Els homes i dones actuem condicionats pel
temps. Tenim la dificultat per saber com comportar-nos,
ja que coneixem el passat i desconeixem
el futur. Prenem consciència de la
mort i del kronos i cerquem fórmules per poder
dominar-los, per evitar la mort i controlar
el temps, fita inassolible fins avui dia.
La consideració de la vellesa ha variat en les
ples de molts pensadors que han parlat
sobre el temps i la mort. Un dels primers a
parlar del temps és el poeta romà Virgili (70
aC-19 aC): «El
temps s’esmuny»
(Tempus fugit)
apareix en les
Geòrgiques, però
la frase exacta
és «S’escapa el
temps irrecuperable»
(Fugit irreparabile
tempus).
Aquestes frases
llatines que es
poden trobar en
molts rellotges de
sol de les masies
catalanes; a vegades
es completen
amb els vers
sencer del poeta
llatí: Tempus fugit,
sicut nubes, quasi
quan diem: que curta és la vida!, Séneca, (4
aC- 65 ) respon en De brevitate vitae: «No és
que tinguem poc temps, és que n’hem perdut
molt» (Non exiguum temporibus habemus,
sed multa perdidimus).
El pas del temps també afecta la bellesa i
es nota físicament. Aquesta és una altra de
les preocupacions de les persones, cosa
que ha afavorit la proliferació de clíniques i
de locals de culte al cos. Juvenal (60-128),
anticipant-se al nostre temps, va escriure, en
el Llibre II: Sàtira 6: «La teva cara computa
els teus anys» (Facies tua computat annos).
També l’Ovidi, en Les metamorfosis, fa especial
menció del temps: «El temps és devorador
de les coses i tu, envejosa vellesa, ho
feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de
l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta»
(Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas,
omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi
paulatim lenta consumitis omnia morte). I
Séneca (4 aC- 65) remata, en Epistulae morales
ad Lucilium: «Cada dia morim» (Cotidie
morimur)

Ovidi, «Aprofita les ocasions»! (Utere temporibus).
Horaci acaba amb la millor frase
per a tothom: «gaudeix del moment» (Carpe
diem).
Per a nosaltres, el temps és més important
que els diners, ja que la vida humana està
limitada pel temps. Sèneca en el seu tractat
De brevitate vitae va deixar la seva empremta
afirmant que el que malbarata el seu
temps no el recuperarà mai. Si el malbarata
a mans plenes, no hauria de queixar-se que
la vida és curta. És llarga si s’aprofiten bé
els dies, hores, minuts i segons de què disposem.
Gràcies a Virgili i Horaci podem resumir:
Tempus fugit, carpe diem, «aprofitem, que el
temps passa».
Pere Juvés
HISTÒRIES DE
LA LLENGUA
LA REVOLUCIÓ DE
RAMON LLULL
Maties Segura i Carme Marín
Imatge publicada en Flickr per aewolf
Hi ha d’altres que lloen el pas del temps, com La figura de Ramon Llull implica un voluntat proselitista de conversió universal,
28 Terenci (184 aC-159 aC): «Amb l’edat ens
abans i un després la història de va escriure utilitzant el romanç en uns àmbits 29
tornem més savis» (Aetate rectius sapimus),
la llengua catalana, que per aquell restringits fins aleshores al llatí, de manera que
d’Els germans (Adelphi). Hi ha també aquells
temps no havia aparegut pràcticament
en documents escrits. El La varietat i la complexitat de la seva obra
qualsevol pogués entendre la seva filosofia.
que només pensen en la mort, no s’adonen
del temps que perden, com assenyalava
temps ens ha ensenyat que hi ha fets transcendentals
van impel·lir Llull a una constant renovació
Persi (34-62) en les seues Sàtires: «Viu pensant
per a la història d’una llengua, lèxica. A més de la riquesa i varietat del vo-
en la mort; el temps fuig» (Vive memor Bibliografia
que l’afecten tan convulsament que la fan cabulari patrimonial present en totes les
leti; fugit hora).
perdurar. L’obra de Llull suposa una aparició
seves obres, va introduir al català una gran
Tot i que la vida és limitada a un temps determinat,
trencadora i prematura del català en els quantitat de neologismes provinents fona-
és important que les obres perdurin,
diferents camps del coneixement, superant mentalment del llatí que han deixat empenta
tal com ens recorda Sèneca en De brevitate
la primacia del llatí existent en aquells dies. i perdurat fins als nostres dies.
vitae: «L’art és llarg, la vida breu» (Ars longa,
Ramon Llull, de talent multidisciplinari i amb A l’hora de parlar de les innovacions literàri-
vita brevis). Aquesta frase és una síntesi
una ment privilegiada, va ser alhora escripes
en l’obra de Ramon Llull és adient, abans
d’una cita d’Hipòcrates recollida en els seus
tor, filòsof, teòleg, místic i divulgador, i va de res, assenyalar una qüestió trencadora
Aforismes, «La doctrina és llarga; la vida,
deixar en llegat una obra que és un dels patrimonis
per aquell aleshores: Llull és un exemple
breu; l’ocasió, fugaç; l’experiència, insegura;
més valuosos dels Països Catalans. paradigmàtic del moviment de laics que a la
el judici, difícil...» (Vita brevis, ars longa, occasio
En el segle XIII el domini lingüístic català va segona meitat del segle XIII —recordem que
praeceps, experimentum periculosum,
adquirir la seva forma definitiva. La cultura el beat neix a Mallorca el 1232— manifesten
iudicium difficile…). Aquest posicionament
arriba a la població laica que aprèn a llegir, inquietuds religioses i malden per accedir al
maldava perquè les generacions futures almenys
afavorida per l’ús generalitzat del paper, coneixement i la cultura clerical que abans
coneguin les obres d’autors del pas-
que fa més accessible la lectura. Els textos els era vedada per la seva falta de preparació
sat i quin va ser el seu paper a la història i
lul·lians han estat punt de referència per al escolar. Sens dubte, un motiu de la seva originalitat
a la literatura. Per tant, seguint amb les magistrals
desenvolupament de la cultura occidental.
i el seu tarannà innovador rau en la
afirmacions dels poetes clàssics i la
Llull és un autor de dimensió general i atem-
seva formació autodidàctica, sacsant la ins-
seva visió dels pas del temps, tal com diu
poral, promotor de la prosa catalana. Amb titucionalització del saber (principalment en
Cortés Tovar, Rosario (2017): Sátiras de Juvenal. Cátedra.
Madrid
Del Col, Jose Juan (2013): Diccionario de locuciones latinas.
Instituto Superior “Juan XXIII”. Fundación Universitat
Salesiana. Bahia Blanca (Argentina).
Guillén Cabañero, Jose (2014): Las catorce Filípicas de
M. Tulio Cicerón en su contexto histórico. Pórtico librerias.
Zaragoza
Hipócrates (2002): Aforismos. Ediciones Obelisco. Rubí
(Barcelona).
Moralejos, Jose Luis (2008): Horacio: Sátiras, epistolas,
arte poética. Editorial Gredos. Madrid
Navarro y Calvo, Francisco (1884): Epistolas morales de
Lucio Anneo Séneca. Madrid
Ovidio (2020): Arte de amar. Espasa libros. Barcelona
Ovidio (2000): Metamorfosis. Espasa libros. Barcelona
Persio, traducción por Miquel Dolç (2000): Sátiras. Gredos.
Barcelona
Séneca (2016): De brevitate vitae. Mondadori. Ostiglia
(Italia)
Terencio Africano, Publio (2005): Los hermanos. Biblioteca
virtual Miguel de Cervantes. Madrid
Virgilio (2017): Geórgicas. Ediciones Ulises. Sevilla

Ricard Ackermann
30
la universitat) i esbotzant els compartiments
estancs en els quals l’elit dels clergues mantenia,
gairebé segrestats, els coneixements. tor, l’allibera de tota servitud envers una cort,
tual.
de l’Art—, «una empresa que, com a escrip-
que amb el temps configurarà el català ac-
31
Aquesta pulsió per l’accés al saber, a la un mecenes o qualsevol convenció de gènere
narratiu, líric o didàctica pròpia del context
Maties Segura i Rubio
Veritat, va estretament lligada al seu incansable
activisme politicoreligiós: tota una romànic» (Badia, Satanach i Soler, 2009).
i Carme Marín Páez
vida —des de les aparicions nocturnes d’un Així doncs, podem trobar-nos amb innovacions
santcrist quan feia vida cortesana a la cort
de l’infant Jaume de Mallorca— lliurada a la
causa de la fe i de l’Església, amb els objectius
principals de l’extensió de la cristiandat
i la conversió dels infidels. La seva voluntat
personal d’emancipació intel·lectual, d’accés
a la Veritat, es fusiona amb la voluntat de
promoure «un programa d’instrucció doctrinal
i espiritual per al poble d’un gran abast»
(Soler, 1998), programa que compartia a
grans trets amb Arnau de Vilanova, tot i que,
segons Soler, el de Llull va ser «el projecte
més gran plantejat per un laic a l’Edat Mitjana»
(1998). El mallorquí va desenvolupar
com la fusió tota nova entre la novel·la
cavalleresca i la novel·la al·legòrica del Romanç
d’Evast e Blaquerna (1283). Blaquerna
viu aventures al bosc, lloc i punt de partida
extret de la novel·la cavalleresca, però el
protagonista, en compte d’un cavaller, és un
ermità, i l’element meravellós, habitual del
gènere cavalleresc, ha estat transformat per
Llull en al·legoria, en personificació de virtuts
o conceptes doctrinals, amb una clara finalitat
didàctica. El resultat és d’una novetat absoluta:
és una literatura diferent, moralment
profitosa i formalment brillant, d’acord amb
la funció que Déu havia donat a la literatura
Bibliografia
en un principi: donar glòria a Déu i pro-
tota mena d’instruments formatius que permetien
als illetrats accedir al saber, especialmoure
una distracció honesta. Queda ben
llengua i la literatura de Ramon Llull: llocs comuns, malen-
Badia, Lola, Joan Santanach i Albert Soler (2009), “La
ment mitjançant l’Art. Bé podem dir que «el palesa la llibertat creativa del beat: no se
tesos i propostes”, Els Marges 87 pp. 73-90.
projecte lul·lià vol superar la mediació que
Soler, Albert(1998). Espiritualitat i cultura: els laics i
sent obligat a cap tradició literària ni amb la
l’accés al saber a final del segle XIII a la Corona d’Aragó.
han introduït la ciència i els seus ministres necessitat d’acontentar un determinat públic,
Dins: Studia Lulliana. Barcelona: Universitat de Barcelona,
, núm. 38, p. entre la Veritat i els seus destinataris natu-
ja que, com s’ha dit més amunt, la literatu-
3-26.
rals: aquells que han estat cridats a servir,
amar i honrar Déu i que pel coneixement que
en poden adquirir l’honraran, l’estimaran i el
serviran millor; és a dir, tots els homes sense
excepció» (Soler, 1998). Efectivament, Llull
tenia confiança en què qualsevol home “normal”
podia assolir la Veritat. L’Art i les seves
derivacions i aplicacions permeten arribar al
coneixement de la Veritat d’una manera més
directa i planera que l’escolàstica universitària.
Tota la seva obra es pot entendre com
un esforç ingent de divulgació de la ciència
com a mitjà d’extensió de la Veritat entre els
homes. Un clar exemple d’això és el Llibre
de les meravelles, una obra que és alhora
una enciclopèdia i una novel·la, síntesi de la
combinació de producció científica adreçada
a les elits i alhora literària adreçada al poble.
És a dir, mostrar ciència al poble, perquè
aquest pugui assolir la Veritat.
La seva originalitat també rau en la finalitat
del seu projecte—la conversió d’infidels i
l’extensió de la cristiandat, mitjançant la guia
ra que produeix només està al servei de la
causa cristiana. També manté una posició
excèntrica i innovadora respecte del món de
la ciència que li és coetani. Certament, les
diferents disciplines científiques sotmeses al
seu sistema ens porten a una nova lògica,
una nova astronomia, una nova retòrica, que
desemboquen en una nova ciència.
Potser, com apunten Badia, Santanach i Soler
(2009), no podem parlar de Ramon Llull
com el “fundador de la literatura catalana” i el
“creador de la llengua literària”, però, sense
dubte, ens trobem davant d’una personalitat
extraordinària, absolutament genial, compromesa
i creativa, que va aportar moltes
innovacions a la literatura medieval coetània
i a la llengua catalana que han perdurat fins
avui dia. Llull és un autor que escriu en la
seva llengua vernacla per a fer arribar a la
població el coneixement i la missió cristiana,
aconseguint que la seva obra fos inclosa en
els primers còdexs catalans, on la llengua
emprada per l’autor ha esdevingut el model

RESSENYES
lorosos, però a la vegada trobam dosis altes
d’ironia, mordacitat i, a pesar de tot, una mirada
d’optimisme i un desenllaç esperançador.
Neus Aguiló
PER QUÈ SER FELIÇ
QUAN PODRIES SER
NORMAL?
Patrícia Bosch Mir
CONTRA EL
MANSPLAINING
Neus Aguiló
Títol: L’anguila.
Autora: Paula Bonet.
Editorial: Univers Llibres.
Any de publicació: 2021.
Número de pàgines: 300.
ISBN: 9788418375156.
L’anguila és la primera novel·la de
Paula Bonet, una autora que ha tengut
el coratge de parlar d’una experiència
personal i, a més, considerada
tabú: la mort perinatal. Estam davant
d’una de les poques obres que tracten obertament
sobre aquest aspecte de l’existència.
mament relacionats amb el temps
Hi ha pocs gèneres literaris tan ínti-
Hi ha altres qüestions que s’aborden dins
com l’autobiografia o les memòries.
Aquest llibre se’ns presenta
una obra que mescla ficció, autobiografia i
pintura: la tirania de la imatge, l’anul·lació del
com una intel·ligent combinació
desig sexual femení, la pressió social que
d’ambdues. Jeanette Winterson (Manchester,
s’exerceix sobre les dones per a semblar
1959) és una prolífica escriptora anglesa,
sempre joves o el judici constant de les seves
llicenciada a Oxford, que va agafar renom
accions i opinions.
amb la publicació l’any 1985 de l’obra Oran-
Des de la perspectiva que li donen els anys,
ges Are Not the Only Fruit. En aquesta novel·la,
la protagonista de L’anguila dissecciona la
que contenia certs elements auto-
relació sentimental que va tenir amb el seu
biogràfics, narrava la història d’una noia
professor quan ella era estudiant de Belles
d’estricta educació religiosa evangelista i el
Arts. Es tractava d’un home que li doblava
seu despertar homosexual adolescent. I si
l’edat i el qual la tractava amb un paternalisme
bé la incorporació puntual d’elements per-
32 ridícul, amb la pretensió contínua de dosonals
en la narració és una constant en la
33
nar-li lliçons sobre la vida (avui en dia en diríem
mansplaining). De fet, no és casual que
l’autora no triï un nom propi per a aquest personatge:
li diu simplement l’Homenet. Des
de l’elegància i des d’una befa intel·ligent i
elaborada, Bonet posa en evidència el comportament
d’un senyor prepotent que va humiliar
la protagonista (l’alter ego de l’autora)
mentre va durar la seva relació sentimental.
La narradora fa avançar la història a la vegada
que intercala reflexions sobre diversos
temes, com és el cas de la cultura de la
violació, la qual està penalitzada per la llei,
però, per contra, en moltes ocasions, continua
normalitzada socialment. En relació
amb aquest aspecte, la protagonista relata
als lectors que va ser víctima d’una agressió
sexual, però van haver de transcórrer molts
d’anys fins que va arribar a ser-ne conscient.
En aquest sentit, Bonet denuncia que homes
com Harvey Weinstein poden caminar tranquils
encara que cometin abusos sexuals,
perquè, d’una manera o d’una altra, el sistema
patriarcal els continua protegint.
L’anguila tracta, doncs, temes profunds, do-
Títol: Per què ser feliç quan podries
ser normal?
Autora: Jeanette Winterson.
Traducció: Dolors Udina.
Editorial: Edicions del Periscopi.
Any de publicació: 2021.
Número de pàgines: 257.
ISBN: 978-84-17339-68-5.
seva obra, Per què ser feliç quan podies ser
normal? conté, des de l’inici fins al final de la
història, la descripció íntegra de certs fragments
de la seva vida. Ara bé, l’autora els
narra d’una forma singular, ja que per a Winterson
el concepte temporal es planteja des
d’un punt de vista peculiar:
«En el nostre món interior, podem experimentar
esdeveniments que ens van passar
en un moment donat com si passessin
simultàniament. Al nostre jo lineal no li interessa
el «quan» sinó «el perquè» […] Hi ha
un sentit de l’esperit humà que existeix per
sempre. Això fa suportable la nostra mort.»
(175-176)
A causa d’això, encara que en aquestes
memòries autobiogràfiques se segueix un
cert ordre, la sensació que s’obté de totes
les seves anades i vingudes narratives, és
que es tracta d’un cercle tancat i a la vegada
obert que s’inicia amb la infància de l’autora
i acaba amb el retrobament de la seva mare
biològica.
Jeanette Winterson en realitat es deia Jane, i
va ser entregada per adopció tres setmanes

després de néixer. Aquest fet marcarà l’escriptora
i la portarà a una intensa recerca de prensió dels seus plantejaments. I és que
temporal millora la nostra capacitat de com-
POEMES
la seva identitat al llarg de tota la vida. Els segons l’autora, els finals feliços són només
seus pares adoptius foren una parella d’estrictes
evangelistes que vivien a Accrington, la vida, tres grans tipus de finals: la revenja,
una pausa, i només hi ha, en la literatura i en
Lancashire. La figura materna, enunciada la tragèdia i el perdó.
com a senyora Winterson, es descriu com
a fosca, estricta, rígida, absolutament estranya.
A casa no es llegeix res més que la
Patrícia Bosch Mir
Bíblia, i la Jeanette tindrà sempre la sensació
que ha aparegut al bressol equivocat. Els
POEMARI VIURE,
llibres, la literatura, li donaran un cert confort
enmig d’aquest entorn tan feréstec, però la
APRENDRE, VIURE
senyora Winterson considera la ficció com
Júlia Marchena
heretgia i els crema. Aquest fet impactarà
significativament la vida de l’autora, ja que
davant d’això determina que la mare adoptiva
se’n vagi «a la merda […] els escriuré jo
NITS
mateixa». En un entorn així la seva homosexualitat
esdevé un pecat imperdonable, i Je-
les ales desplegades i
Somnis grans en un cos d’infant,
annette Winterson decideix marxar de casa
el vent bufant.
als 16 anys. La Sra. Winterson lacònicament
Quantes nits amb els ulls tancats,
s’acomiada d’ella formulant-li la pregunta
tocant la lluna
que ha esdevingut el mantra inconscient de
en un mar sense horitzó al davant.
34 moltes generacions: «Per què ser feliç quan
35
podries ser normal?».
Encara que el llibre fa un recorregut no estrictament
lineal de la vida de l’autora, la distància
li permet plantejar, mentre explica els
fets, una sèrie de reflexions vitals. Aspectes
com l’amor, la intel·lectualitat, els conflictes,
el sentit de l’existència, el pas del temps, van
apareixent com a eixos vertebradors en la
recerca de la seva identitat sexual i personal.
Si bé aquesta recerca és comuna per a tots
els humans, en el cas de l’autora assoleix un
cert punt de desesperació a causa del desconeixement
que va tenir durant molta part
de la seva vida sobre quins varen ser els
seus orígens reals. Aquest fet li condiciona
profundament el caràcter de les relacions
amoroses que té i, a la vegada, de tota la
seva obra literària.
En definitiva, ens trobem davant d’un interessant
exercici de reflexió sobre el pas del
temps escrit per una de les autores angleses
més rellevants del segle XX, traduït ara al
català després de deu anys de la seva publicació
original en anglès. Aquesta distància
Nits descarades
que van engolir la vergonya,
que es van beure tots els somriures
que el cel va pintar.
I ara, al davant,
quants matins,
quantes històries
contades i engreixades
amb records difuminats,
envellits, engrandits.
Tornin els ulls a inventar!
Tornin les nits infinites
quan les vulguem estirar!
Que el rellotge no ens marqui les fites,
que les absències i els silencis
ens deixin avançar.
Que tornin els ulls a somiar i
en les nits serenes de silenci,
aquelles que no hem volgut perllongar,
que puguem glopejar la vida i
tornar-la a encetar.
Foto: Júlia Marchena

ENCARA LLUNY DEL DARRER BLAU
Un blau, el darrer,
i el temps encara
repetit.
Tocaren les campanes
i no vam poder avançar.
Els mateixos errors
dins el darrer mirall.
Potser la por a ser a l’altre costat
o potser la fam per sentir-nos grans.
Quantes vegades hem de tornar a ensopegar?
Quantes petjades per respirar més fort,
per respirar més aire,
per engolir-ho tot.
Mai tan lluny,
el darrer blau en l’infinit,
lluny, molt lluny
d’un món compartit.
Encara que passin les hores,
volin els dies
i passi la vida:
Somia.
Encara que el cos no acompanyi
i la ment tot ho enganyi:
Somia.
Somia dormint i despert,
somia per tu i pel darrer.
No deixis que el temps fugi sense desitjar,
no deixis que passi sense somiar:
Viu i somia.
Júlia Marchena
RETORNAMENTS
Maties Segura i Rubio
DOCTOR D´ESTELS
Maties-chan, com ja sabeu,
és el meu nom, bum-bum-bum-bum-bum,
mes no sabeu: soc un estel
que a la lluna vaig.
Uh! Ja sé que, amb el desig de ser un indi, soc
un bon espinguet al mig del món civilitzat.
Penco aquí, i gasto allà.
Bé, així que adeu-siau!
Bones nits i molts bons dies aquí en el camp.
Oh, que bé! Quin bon indret!
Lluny de la gran ciutat!
Amb l’enginy de poemes i relats, les galàxies misterioses
puc recórrer i explorar-les lliurement.
36
Benvolguts amics, si obrim bé les ments, volarem tots, en concòrdia
SOMIA
i sense plors i amb bons somriures. Adeu-siau!
37
EL COR DE DRAC
Grau de Castelló, 27 d’agost del 2021.
Tot és molt fabulós, misteriós, somniador.
Puc fer sense tu aquest viatge estrany i molt llunyà.
Has d’aprendre a estar sol, no dependre d’altres sempre:
només així, amb el cor fort, podràs triomfar.
Aixeca el cap, omple’t el pit si vols que t’estimi.
L’amor no es compra ni es ven, has de ser valent.
Vull viure d’aventures i millor si és amb tu,
perquè així tot és més bonic.
Tothom vol sentir amor i tenir joia al cor,
però si algú et talla les ales, l’has de deixar.
L’amor lliure és el més sa, perquè no t’obliga a res.
Si estàs allunyat de mi,
pensa que, si sé que ets feliç, el meu cor somriu.
Grau de Castelló, 27 d’agost del 2021.

ELS LLUITADORS
Visca, visca, som els lluitadors!
Cada dia lluitem per ser millors,
hem de treballar sense mai parar,
car infinits rebuts hem de pagar.
Un ai vola i va per tot arreu,
és el crit del poble el que escolteu,
que el nostre lament, ubic com el vent,
durarà fins al nostre alliberament.
El govern dretà mai no ens manarà,
defensa l’elit i un poble empobrit…
Serem ingovernables i eixerits!
El cor vola, nostre és l’univers,
l’aventura i els espais oberts.
Lluitem per viure en un món lliure,
i sempre tenim a punt un somriure.
Visca, visca, som els lluitadors!
Cada dia lluitem per ser millors,
38
hem de treballar sense mai parar,
car infinits rebuts hem de pagar.
39
Grau de Castelló, 26 d’agost del 2021.
Maties Segura i Rubio