L'exili encara la batalla final

29 MAIG - 04 JUNY 2021
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
L’EXILI
ENCARA
LA BATALLA
FINAL
TRES ANYS D’ÈXITS
LITIGANT A EUROPA

2
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
LA SETMANA
DUES BUFETADES (MÉS) A LA JUSTÍCIA ESPANYOLA
ROGER GRAELLS FONT
Puigdemont, Comín
i Ponsatí es podran
tornar a moure
lliurement per tota
la UE, tret de l’estat
espanyol. De fet,
dissabte Ponsatí ja va
assistir a la nombrosa
manifestació de
Perpinyà en defensa
del català
El Tribunal General de la Unió Europea retorna cautelarmanet
la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, mentre el Comitè
de Drets Humans del Consell d’Europa demana l’alliberament
dels presos polítics i la retirada de les euroordres
La setmana ha estat farcida de notícies
destacades en la batalla judicial de l’independentisme
contra l’estat espanyol.
Dimecres, el Tribunal General de la Unió
Europea (TGUE) va acceptar la petició de
mesures cautelaríssimes de la defensa
del president Carles Puigdemont i dels
consellers Toni Comín i Clara Ponsatí
i va retornar-los provisionalment
la immunitat que havien perdut amb
l’aprovació del suplicatori al Parlament
Europeu. El TGUE, a més, va fer-ho sense
esperar les observacions dels serveis
jurídics de l’eurocambra, que ara es
troben entre l’espasa i la paret en el cas
que vulguin presentar al·legacions. La
decisió és molt transcendent perquè no
s’havien concedit mai aquestes cautelaríssimes
amb tanta rapidesa i en un cas
de retirada d’immunitat. És una bufetada
més contra la justícia espanyola,
i també contra el Parlament Europeu.
En una entrevista a VilaWeb, l’advocat
Gonzalo Boye es mostrava optimista,
perquè entén que el TGUE ha considerat
que hi ha prou motius per a concloure
que hi ha persecució política.
Puigdemont, Comín i Ponsatí es podran
tornar a moure lliurement per tota la UE,
tret de l’estat espanyol. De fet, dissabte
Ponsatí ja va assistir a la nombrosa manifestació
de Perpinyà en defensa del
català. Els tres eurodiputats de Junts han
intensificat la pressió sobre l’eurocambra
perquè protegeixi els seus drets i deixi
de fer seguidisme del Tribunal Suprem
espanyol. El president de l’eurocambra,
David Sassoli, manté silenci. També són
estridents els silencis mediàtics a Madrid
i els dels eurodiputats que volien retirar
la immunitat als dirigents independentistes
a l’exili, especialment els espanyols
que tant van pressionar perquè s’aprovés
un suplicatori molt discutit en la votació
final al plenari.
És previst que d’aquí a dos mesos el
TGUE es tornarà a pronunciar sobre la
immunitat, i tot sembla indicar que la
mantindrà mentre no resolgui el fons
de la demanda dels tres eurodiputats
catalans contra el Parlament Europeu.
El motiu d’aquesta demanda fou la vulneració
dels seus drets i les irregularitats
que va haver-hi en el procés de
concessió del suplicatori, contaminat
per la falta d’imparcialitat del president
de la Comissió d’Afers Jurídics, Adrián
Vázquez (Ciutadans), i per les filtracions
de l’informe i l’error en el cas de Ponsatí,
entre més irregularitats. D’aquí a un
any, el Tribunal de Luxemburg podria
donar definitivament la raó a Puigdemont,
Comín i Ponsatí, que aleshores
estarien en disposició d’exigir a les institucions
europees que facin complir a
Espanya els tractats de la UE i que es
respecti la seva immunitat, també a
l’estat espanyol, amb la retirada de les
ordres de detenció vigents.
El clatellot contra el jutge Pablo Llarena
va ser més sorollós dijous, una volta es va

3
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
LA SETMANA
fer públic l’informe del Comitè de Drets
Humans del Consell d’Europa, aprovat
per àmplia majoria, en què es reclama
l’alliberament dels presoners polítics i
la retirada de les euroordres. La justícia
espanyola no en surt ben parada, i de fet
el document –que encara ha de rebre el
vist-i-plau de l’assemblea– tracta de les
vulneracions que hi ha hagut a Espanya
i a Turquia. Incomprensiblement, el
Ministeri d’Afers Estrangers espanyol
ha venut el contingut de l’informe com
un èxit per al relat espanyol, malgrat
que és incoherent i reconeix que s’insta
l’estat espanyol a deixar en llibertat tots
els dirigents independentistes, empresonats
i exiliats a causa de la repressió
judicial. Puigdemont també havia rebut
una bona notícia dilluns, quan es va saber
que el Tribunal Federal del Canadà
estudiaria la seva impugnació contra la
denegació del govern d’aquell país que
va impedir-li una visita al Quebec el
març del 2019.
Encara en l’àmbit judicial, el Tribunal
Constitucional espanyol ha avalat les
condemnes contra Jordi Sànchez i Jordi
Cuixart, que ja poden portar sengles
casos al Tribunal Europeu dels Drets
Humans. Els dos vots particulars dels
magistrats Juan Antonio Xiol i Maria
Luisa Balaguer han tornat a trencar la
unanimitat del tribunal i reforcen la
demanda que les defenses preparen
per a lliurar la batalla contra Espanya
a Estrasburg. També hi ha hagut moviments
interns al TC respecte de la
ponència del cas d’Aturem el Parlament,
que continua sense resoldre’s.
La majoria conservadora ha forçat la
retirada de Cándido Conde-Pumpido,
la ponència del qual posava en risc la
sentència condemnatòria que va fer
Manuel Marchena contra els activistes.
Aquesta pinya entorn del president de la
sala segona del Suprem ha fet que la resolució
del cas s’allargués encara més. El
magistrat Antonio Narváez, recusat dels
recursos dels presoners polítics pel seu
antiindependentisme manifest, en serà
el nou ponent. La sentència va aturar-se
per a evitar de debilitar la condemna del
Suprem contra els presos polítics, i és
previst que acabi avalant la doctrina de
la violència ambiental que Marchena ha
utilitzat en ambdós casos.
Aeroport de Barcelona i port de
València: qüestions espinoses
Aquests últims dies ha agafat embranzida
el projecte d’ampliació de l’aeroport
de Barcelona, polèmic perquè
probablement destruiria l’espai natural
de la Ricarda, fortament protegit per
la normativa ambiental de la UE. El
sector econòmic és partidari de fer
l’ampliació, però els grups ecologistes,
la plataforma Zeroport i els ajuntaments
de Gavà i Castelldefels hi són
contraris. La Generalitat no té encara
una posició definida i a l’Ajuntament
de Barcelona hi ha divisió, amb el PSC
a favor i Barcelona en Comú en contra.
ERC també va votar-hi en contra i Junts
va abstenir-se; la resta de formacions
s’hi mostraven favorables. El debat ha
començat a fer-se un lloc a l’agenda
mediàtica i probablement hi serà present
els pròxims mesos. Hi ha molts
interessos econòmics en joc, a més de
la conservació de l’espai natural i la
contaminació que pot originar l’augment
de trànsit aeri. El president de la
Generalitat, Pere Aragonès, convocarà
una taula per a mirar d’arribar a un
consens respecte de l’ampliació.
A València persisteix la polèmica sobre
l’ampliació del port, que té una
forta oposició de la societat civil i de
Compromís i Unides Podem, mentre el
PSPV fa el desentès. En una entrevista
a VilaWeb, la consellera de Transició
Ecològica, Mireia Mollà, fins i tot
acusava el president de l’Autoritat
Portuària, Aurelio Martínez, d’afavorir
els interessos de les navilieres
i advertia del risc per a l’Albufera. La
falta d’entesa en el govern del Botànic
és una font de tensió que s’afegeix al
desgast que hi ha i que s’ha aprofundit
amb algunes desavinences públiques
durant la gestió de la pandèmia, i pot
fer créixer encara més l’escletxa entre
els socis de govern.
A València persisteix la
polèmica sobre l’ampliació
del port, que té una forta
oposició de la societat civil i de
Compromís i Unides Podem,
mentre el PSPV fa el desentès
S’acaba el confinament nocturn al País
Valencià i a les Illes
El Consell ha anunciat que dimarts
s’acabarà el confinament nocturn al País
Valencià. A més, el lleure nocturn es tornarà
a obrir fins a les dues de la matinada,
amb una cabuda del 50% a l’interior i del
100% a les terrasses, s’eliminarà el límit
de deu persones en reunions i s’ampliarà
al 75% el límit de capacitat als centres de
culte. A les Illes el confinament nocturn
s’aixecà diumenge, però el Tribunal Suprem
espanyol s’ha avançat i ha tombat
la mesura, amb efecte immediat. També
ha suspès la limitació de sis persones
en reunions. Al Principat, la restauració
amplia l’horari d’obertura fins a la una
de la matinada i ja es permet l’entrada
del públic a estadis i pavellons de futbol
i bàsquet professional, entre més mesures.
Quant a la vaccinació, s’ha aprovat la
inoculació de la monodosi de Janssen als
qui tenen entre 40 anys i 49 i a Catalunya
s’han començat a citar els qui en tenen
entre 45 i 49.

4
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
SUMARI
29 DE MAIG - 4 DE JUNY 2021
PORTADA
Com s’ha girat la truita?
Tres anys d’èxits del litigi independentista a Europa resumits
en els nou moments clau
Per Vicent Partal.
Gonzalo Boye: “El TGUE veu que això és un cas de persecució política”
Per Roger Graells Font.
ESPECIAL
EL DEBAT SOBRE L’AMPLIACIÓ DE L’AEROPORT
Germà Bel: “És urgent que Barcelona recuperi els vols
intercontinentals perduts”
Per Andreu Barnils.
Òscar Oliver: “Hem de continuar posant els nostres polítics
contra les cordes”
Per Josep Casulleras Nualart.
Alejandro González: “Els empresaris fan un xantatge
amb l’ampliació de l’aeroport”
Per Josep Rexach Fumanya.
ENTREVISTES
Mireia Mollà: “L’únic que explica el model de port d’Aurelio Martínez
són els interessos de les navilieres”
Per Esperança Camps Barber.
Joan Sebastià Haydn: “No necessitem que tolerin la nostra existència,
sinó un reconeixement legal”
Per Arnau Lleonart Fernàndez.
Pere Soler: “El discurs que la normalitat només tornarà a l’escola si es
vacunen els nens és fals”
Per Txell Partal.
ANÀLISI
CRÒNICA
I si Felipe VI no volgués signar els indults?
Per Josep Casulleras Nualart.
Jordi Pujol, el perdó i la independència
Per Andreu Barnils.
Nins i electes: el Constitucional francès topa amb la protesta de Perpinyà
Per Vicent Partal.

5
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
Com s’ha girat la truita?
Tres anys d’èxits del litigi
independentista a Europa resumits
en els nou moments clau
La decisió del Tribunal General de la Unió Europea de retornar provisionalment
la immunitat parlamentària al president Carles Puigdemont, a Toni Comín i a
Clara Ponsatí significa un canvi de rasant en la lluita des de l’exili, que tres anys
i mig després ja veu com s’acosta l’horitzó que havia dissenyat, la derrota de
l’estat espanyol a partir de la legalitat europea. Un disseny que, com expliquem
en aquest dossier especial, és d’una gran coherència i ha reclamat un esforç en
camps ben diferents.
VICENT PARTAL

6
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
1
EL DISCURS DEL PRESIDENT D’UNA REPÚBLICA
PROCLAMADA. GIRONA, 28 D’OCTUBRE 2017
Els fets
El 28 d’octubre de 2017, poques hores després de la proclamació
de la independència, el president Puigdemont va fer un
discurs a la seu de la Generalitat a Girona. El govern espanyol
ja havia ordenat la intervenció del govern, a l’empara del 155,
i el país es debatia en un estat d’ansietat, sense entendre gaire
què passava. Puigdemont va dir:
“El missatge que us voldria adreçar és que tinguem paciència,
perseverança i perspectiva. Per això tenim clar que la
millor manera de defensar les conquestes assolides fins avui
és l’oposició democràtica a l’aplicació de l’article 155, que és
la consumació d’una agressió premeditada a la voluntat dels
catalans que de manera molt majoritària i al llarg de molts anys
ens hem sentit nació d’Europa”.
El context
Paciència, perseverança i perspectiva era l’avís que les coses no
anirien com la ciutadania esperava. Aleshores encara no se sabia
que el govern havia pres la decisió d’anar a l’exili i continuar
lluitant des d’allí però l’advertiment públic que començava una
nova etapa que seria llarga i requeriria perspectiva per a ser
entesa posava els fonaments d’allò que havia de passar. I d’allò
que efectivament passà, especialment després de l’arribada de
l’equip d’advocats encapçalat per Gonzalo Boye i el seu disseny
de l’estratègia del dòmino.

7
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
2
LA SORPRESA AL COR INSTITUCIONAL D’EUROPA.
BRUSSEL·LES, 31 D’OCTUBRE DE 2017
Els fets
El 31 d’octubre de 2017 el president Puigdemont i la major part
de membres del seu govern van comparèixer a Brussel·les per
anunciar que havien optat per exiliar-se.
Puigdemont digué: “Una part del govern, encapçalat per mi com a
president legítim, ens hem desplaçat a Brussel·les per fer evident el
problema català al cor institucional d’Europa i denunciar també la
politització de la justícia espanyola, la seva manca d’imparcialitat,
la seva voluntat de perseguir les idees, no els delictes, i fer evident
al món les greus mancances democràtiques que es viuen a l’estat
espanyol i la ferma aposta del poble català pel dret a l’autodeterminació,
pel diàleg i per una solució acordada” i “que una altra
part, encapçalada pel vice-president i pel cap de llista de Junts
pel Sí, continua a Catalunya fent activitat política com a legítims
membres del govern de Catalunya. No abandonarem en cap cas
el govern català, continuarem treballant tot i les limitacions que
imposa l’estratègia de no-confrontació i assumirem la defensa
de la querella de l’estat. És una querella política i, per tant, ens hi
enfrontarem des d’una posició política, no jurídica.”
El context
“És una querella política i, per tant, ens hi enfrontarem des
d’una posició política, no jurídica.” L’avís del que havia de venir
es fa d’ençà del primer dia, fonamentant allò que més endavant
tots anomenarem a “litigi estratègic”. El govern porta el plet a
les institucions europees, que són les que poden acabar forçant
Espanya a dialogar o a acceptar la decisió dels ciutadans de
Catalunya expressada el Primer d’Octubre.
Més endavant aclareix: “Si aquesta actitud té com a preu alentir
el desplegament de la República, cal considerar que aquest és un
preu raonable a l’Europa del segle XXI. És indiferent que aquest
exercici de responsabilitat sigui apreciat o no pels altres. És un
acte de coherència que demostra que la República catalana serà un
estat diferent. No hem arribat fins aquí per comportar-nos com
tantes voltes hem criticat que s’ha comportat l’estat espanyol.”

8
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
3
LA RETIRADA DE LA PRIMERA EUROORDRE:
AIXÒ NO SERÀ CAP PASSEJADA PER A ESPANYA.
BRUSSEL·LES, 5 DE NOVEMBRE DE 2017
Els fets
El 5 de desembre, el magistrat del Tribunal Suprem Pablo
Llarena, en vista de l’evolució de la situació als tribunals
belgues, decideix de retirar l’ordre europea de detenció, però
no pas l’ordre de detenció espanyola, de manera que, en cas
que els membres del govern tornessin a Catalunya, podrien
ser immediatament detinguts. El jutge espanyol no volia que
la justícia belga decidís sobre la situació de Puigdemont i els
altres quatre consellers; volia evitar que fossin jutjats per un
delicte de malversació i no per sedició i rebel·lió, delictes que no
existeixen a Bèlgica. Bèlgica va aixecar les mesures preventives
i deixà en llibertat els polítics catalans.
El context
La primera gran bufetada a l’estratègia espanyola. El govern
espanyol de Mariano Rajoy havia externalitzat la solució del
conflicte català a la justícia, tot proposant una repressió sense
quarter contra el moviment independentista. Però els jutges
ignoraven com funciona Europa i es van trobar, de sobte, que
la jurisdicció belga no podia entendre els seus arguments i
valorava que allò era una persecució política. En aquell moment
Espanya encara va atribuir la situació a una peculiaritat del país
on el govern havia anat a exiliar-se.

9
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
4
PUIGDEMONT, DETINGUT, EMPRESONAT, JUTJAT I ALLI-
BERAT A ALEMANYA: EL GRAN TOMB DE LA SENTÈNCIA
DE SLESVIG-HOLSTEIN. SCHUBY, 25 DE MARÇ DE 2018
Els fets
El 25 de març de 2018 la policia alemanya deté el president
Puigdemont a la frontera amb Dinamarca, mentre viatjava cap
a Bèlgica per a atendre l’euroordre que Llarena havia reactivat.
Ingressa a la presó de Neumünster, on s’està fins al 5 d’abril,
quan l’Audiència de Slesvig-Holstein descarta l’extradició per
un delicte de rebel·lió i el deixa en llibertat sota una fiança de
75.000 euros, amb la prohibició d’abandonar Alemanya i amb
l’obligació de presentar-se a qualsevol comissaria del país una
vegada per setmana. Finalment, el 19 de juliol la justícia alemanya
anuncia que descarta els delictes de rebel·lió i sedició i que
en tot cas accepta que sigui la justícia espanyola que decideixi
sobre el delicte de malversació. Llarena rebutja la decisió i retira
l’euroordre i Puigdemont resta en llibertat i torna a Bèlgica.
El context
Segurament aquest és el moment més transcendental del procés.
La detenció de Puigdemont a Alemanya i l’ingrés a la presó
és celebrat a Espanya com la fi de l’exili. Tanmateix, quan els
jutges alemanys absolen el president dels delictes de rebel·lió
i sedició la truita canvia completament. Ara una segona jurisdicció
europea ha jutjat els fets i no els troba compatibles amb
el funcionament d’una democràcia. La “querella política” que
el govern havia anunciat en aparèixer a Brussel·les comença a
fer-se efectiva. La detenció de Puigdemont desperta, a més,
reaccions de solidaritat en molts països, que desconcerten
encara més Madrid.

10
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
5
BÈLGICA TOMBA LA SEGONA EUROORDRE AMB UNA
DESAUTORITZACIÓ INÈDITA DE LLARENA. ESPANYA HA
TRENCAT EL PRINCIPI DE CONFIANÇA MÚTUA.
BRUSSEL·LES, 16 DE MAIG DE 2018
Els fets
Encara amb l’impacte de l’alliberament del president Puigdemont
a Alemanya, al Palau de Justícia de Brussel·les hi ha
una vista important sobre la segona euroordre emesa pel jutge
Llarena, ara contra els consellers Toni Comín, Meritxell Serret
i Lluís Puig. L’equip d’advocats dels exiliats hi anava preparat
per a entrar al fons de la qüestió, a les acusacions de rebel·lió
i malversació, però es troben amb una sorpresa: el tribunal ni
tan sols hi entra, perquè veu que Llarena no ha esmenat uns
defectes de forma molt evidents, i acaben retornant l’ordre
europea de detenció a Espanya. Ho fa la fiscalia belga, que
actua com a part acusadora, amb un informe molt dur contra
Llarena, gairebé humiliant. Si feia poques setmanes la justícia
alemanya ja deia que, d’entrada, no hi veia rebel·lió i alliberava
Puigdemont, ara Bèlgica tornava a tancar la porta a Llarena en
relació amb els consellers.
El context
Si el mecanisme de l’euroordre es fonamenta, per damunt de
tot, en la confiança mútua entre els diversos sistemes judicials
dins la Unió Europea, aquesta segona euroordre fracassada
a Bèlgica constata la pèrdua de confiança envers la justícia
espanyola. Per la insistència i el començament d’un abús
d’aquest mecanisme i per la desídia formal i manca de rigor
que va demostrar el jutge Llarena. Si Bèlgica ja va ser a punt
de refusar la primera euroordre perquè no veia que els delictes
pels quals els exiliats eren perseguits fossin homologables al
seu codi penal, ara s’obria una distància fonamentada en el
recel i la desconfiança que després es demostrà insalvable,
quan Llarena, el mes de juliol, reaccionà de manera furibunda
al rebuig definitiu de l’euroordre a Alemanya, amb un escrit ple
de desqualificacions envers els jutges del Tribunal Superior de
Slesvig-Holstein i els jutges belgues.

11
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
6
PUIGDEMONT, JUNQUERAS I COMÍN, ELEGITS EURODI-
PUTATS. ESCLATA EL CONFLICTE DINS LES INSTITUCIONS
EUROPEES. ESTRASBURG, 2 DE JULIOL DE 2019
Els fets
En un tomb inesperat, el president Puigdemont decideix de
presentar-se a les eleccions europees i les guanya a Catalunya. A
la seva llista és elegit diputat també Toni Comin i el vice-president
Junqueras és elegit com a cap de llista d’ERC. Més tard el
Brexit farà eurodiputada també la tercera de la llista de Junts,
Clara Ponsatí. Espanya reacciona enfurismada i s’inventa una
teoria que diu que ningú no és eurodiputat fins que no acudeix
a jurar el càrrec a Madrid. A Oriol Junqueras no el deixen sortir
de la presó per a fer-ho i Puigdemont i Comín no van a Madrid
pel risc de ser-hi detinguts immediatament. La decisió espanyola,
però, és contestada judicialment pels tres eurodiputats.
Al Parlament Europeu el president Tajani, molt ben relacionat
amb les autoritats espanyoles, impedeix la presència dels eurodiputats
electes, cosa que origina un escàndol a la primera
sessió. A les portes, s’hi concentren milers de catalans i dins
l’hemicicle diputats d’uns quants països exhibeixen cartells
amb les cares de Puigdemont, Junqueras i Comín.
El context
La querella política catalana entra en les institucions europees
per primera vegada, i trenca la pretensió espanyola que l’afer de
Catalunya és intern i els altres no tenen res a dir-hi. Les maniobres
de Tajani i el lobby espanyol són tan barroeres que acaben
originant reaccions d’indignació, però, sobretot, la intervenció
de la justícia europea. La decisió de Puigdemont, Comín i Junqueras
d’acudir a les eleccions europees és una jugada tàctica
brillant que eleva el nivell polític de la partida. Ara ja no és
solament que l’exili hagi aconseguit que les extradicions hagin
estat refusades per algunes jurisdiccions (Bèlgica, Escòcia en
el cas de Clara Ponsatí i Suïssa en els de Marta Rovira i Anna
Gabriel); ara les institucions europees es veuen arrossegades a
una batalla que posa en qüestió el conjunt de la Unió Europea. I
així l’Espanya que va rebre el permís europeu per a fer allò que
volgués el Primer d’Octubre, tot d’una esdevé un problema greu
per als qui l’hi van concedir. La lluita des de l’exili s’accelera
alhora que a l’interior el resultat de les successives eleccions,
la sentència del Suprem i la reacció popular consegüent deixen
clar que l’independentisme no es fa enrere.

12
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
7
LA “DOCTRINA JUNQUERAS”: UNA BUFETADA
MONUMENTAL A LES PRETENSIONS ESPANYOLES
DE FER JUSTÍCIA CREATIVA.
LUXEMBURG, 19 DE DESEMBRE DE 2019
Els fets
El 19 de desembre de 2019 el Tribunal de Justícia de la Unió
Europea decideix que un diputat adquireix la immunitat en
el moment de ser elegit i rebutja l’afirmació espanyola que
cal acudir a Madrid a jurar el càrrec. El tribunal assegura que
aquesta immunitat implica l’aixecament de la mesura de presó
provisional imposada al vice-president, amb l’objecte de permetre-li
de desplaçar-se al Parlament Europeu i complir-hi les
formalitats requerides. I aclareix que si Espanya el vol mantenir
a la presó haurà de demanar un suplicatori al Parlament
Europeu. Malgrat la claredat de la sentència, Junqueras no és
alliberat ni arribarà a prendre possessió de l’escó, però el nou
president del Parlament, l’italià David Sassoli, ordena que
Puigdemont i Comín siguin acreditats immediatament com a
eurodiputats, cosa que desespera la delegació espanyola.
El context
La sentència del Tribunal Europeu ataca l’arrel de l’actuació
judicial espanyola contra l’independentisme català, la
imprevisibilitat d’un sistema capaç d’inventar-se normes a
conveniència per a infligir una persecució política. Però també
ensenya els límits del litigi estratègic, perquè no s’aconsegueix
que Junqueras, que ja és a la presó, pugui ser eurodiputat, cosa
que reforça l’encert de la decisió de l’exili.

13
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
8
L’ESCAC I MAT DE LLUÍS PUIG: LA NO-EXTRADICIÓ QUE
POT FER TRONTOLLAR TOTA LA REPRESSIÓ DEL SUPREM.
BRUSSEL·LES, 7 D’AGOST DE 2020
Els fets
La justícia belga resol, finalment, que no pot extradir Lluís Puig,
conseller de Cultura a l’exili, perquè el Tribunal Suprem espanyol no
és competent per a demanar-ne l’extradició. El 7 de gener de 2021 el
Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les confirmarà aquest rebuig, tot citant,
a més, la resolució del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de
l’ONU, que considerava incompetent el Suprem en el cas del Primer
d’Octubre. El Tribunal introdueix un altre argument molt contundent
contra l’estat espanyol: en la sentència diu que hi ha risc de violació de
la presumpció d’innocència de Lluís Puig si és extradit, i ho fa basant-se
en les declaracions públiques de jutges, fiscals i autoritats polítiques
espanyoles en general contra els dirigents independentistes. Concretament,
diu que no es respecta la directiva de la UE 2016/343 sobre
el dret de presumpció d’innocència en els processos penals, cosa que
posa en qüestió de dalt a baix tot el procés judicial del Tribunal Suprem.
El context
La decisió ferma de la justícia belga de denegar l’extradició del
conseller Lluís Puig és la derrota més dura de la justícia espanyola
en la repressió contra l’independentisme i una fita que
ho canvia tot. Per arribar fins aquí, de primer calia desmentir
el missatge dels aparells mediàtic, polític i judicial espanyols,
segons els quals els exiliats eren “pròfugs” de la justícia. I per
això van comparèixer immediatament, quan foren requerits,
davant les autoritats belgues. En segon lloc, l’estratègia implicava
fonamentar una defensa basada en el perill de vulneració
de drets que significaria l’extradició a l’estat espanyol,
per la indefensió jurídica, per la vulneració de la presumpció
d’innocència, per la imputació d’uns càrrecs tan greus i arcaics
(rebel·lió, sedició) que no tenen correspondència en la
resta de jurisdiccions de la Unió Europea. Això va fer que de
seguida els jutges belgues, i fins i tot la fiscalia, veiessin amb
mals ulls les euroordres enviades per la justícia espanyola, i
era tan evident que anaven mal dades per al Suprem espanyol
que el jutge Llarena va retirar la primera. La segona euroordre
va servir per a humiliar-lo: primer fou Bèlgica, que la va
retornar per defecte de forma perquè no la va saber enviar bé;
i després Alemanya, quan el tribunal de Slesvig-Holstein va
dir que no es podia extradir Puigdemont per rebel·lió. Llarena,
enfurismat, va retirar l’euroordre enviada a Escòcia contra
Ponsatí just quan el judici –que feia molt mala pinta per a les
pretensions del Suprem– era a punt de començar. I després de
la sentència, la tercera euroordre, que es va enfangar primer
al Regne Unit amb Ponsatí, i que va fracassar definitivament a
Bèlgica, amb uns arguments esgrimits pels jutges belgues que
són ben bé aquells que la defensa de Boye, Marchand, Beckaert
i companyia havien ressaltat amb un propòsit que transcendia
la defensa dels exiliats i que ja pretenia anar més enllà. El litigi
que havia començat amb l’aparició del govern legítim a Brussel·les
ja no es limitava a defensar la llibertat dels exiliats sinó
que desactivava el fonament mateix de la repressió espanyola
i feia un autèntic escac i mat a l’estat i al règim espanyols.

14
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
9
EL SUPLICATORI AL PARLAMENT EUROPEU:
L’AGONIA FINAL DE LA VIA POLÍTICA ESPANYOLA.
BRUSSEL·LES, 9 DE MARÇ DE 2021
Els fets
Després d’una dura campanya de pressió per part d’Espanya
i de l’establiment d’un procediment ple d’irregularitats, el
Parlament Europeu va votar de retirar la immunitat del president
Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara
Ponsatí, d’acord amb el suplicatori enviat pel Tribunal Suprem
espanyol feia més d’un any. En el cas de Puigdemont, dels 693
vots emesos, el resultat va ser de 400 a favor, 248 en contra i
45 abstencions, cosa que significa que un 42% de l’hemicicle
no avala la maniobra espanyola. Això indica una forta oposició
política, que va molt més enllà del centenar de vots dels grups
Verds-ALE i Esquerra Unitària Europea que havien anunciat
oficialment que s’hi oposarien. Les pressions i amenaces de
la delegació espanyola als grups majoritaris de la cambra, on
són molt importants, no van ser tan efectives com s’esperava.
La votació és saludada pels eurodiputats catalans com
“una derrota aritmètica, però una victòria política”. Victòria
que s’eixampla enormement el 2 de juny, quan el Tribunal
General de la Unió Europea accepta les cautelars presentades
i restitueix provisionalment la immunitat dels tres membres
del govern legítim.
El context
Després de les derrotes inapel·lables als tribunals, Espanya va
posar tota la confiança a aconseguir una victòria en un terreny
més permeable a les pressions i les amenaces: el parlament.
Però la victòria ha estat pírrica i ha elevat encara més l’aposta
de l’exili. Per una banda, no hi havia hagut mai una oposició
tan forta a un suplicatori finalment concedit, cosa que posa en
relleu que el missatge que tenim davant una persecució política
ha arrelat profundament a Brussel·les. Però és, sobretot, la
decisió del tribunal que aporta un tomb inesperat a la situació,
perquè mai no s’havien concedit unes cautelars relacionades
amb un suplicatori. Ara cal esperar que la sentència es consolidi,
però si les cautelars es confirmen el parlament haurà
rebut una humiliació mai vista. Tot plegat deixarà Espanya
en una situació molt difícil, i als exiliats se’ls obre de bat a bat
la porta del retorn al Principat, car demanaran al tribunal si la
immunitat s’aplica també a Espanya i la resposta serà positiva.

15
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRONOLOGIA DE L’EXILI
I el futur?
Tot aquest procés resumit en vuit punts demostra que l’exili ha treballat a partir
del primer moment, el discurs de Girona del 28 d’octubre de 2017, amb un pla
al cap, i que ha aconseguit de girar la truita. Davant la violència espanyola, tal
com va dir el president Puigdemont a Brussel·les dies després, el govern legítim
estableix una estratègia que consistirà a respondre políticament mitjançant els
tribunals de justícia europeus fins a obligar les institucions de la Unió a forçar
Espanya a acceptar el joc democràtic i les decisions dels catalans. El trajecte
ha estat complicat, però les tres P d’aquell discurs –paciència, perseverança i
perspectiva– funcionen. Tant que, segurament, són la clau perquè el govern
espanyol apliqui els indults en un intent desesperat de frenar les conseqüències
polítiques que se’n deriven. Ara cal completar el litigi estratègic i aconseguir les
darreres decisions que inhabilitin per sempre la repressió espanyola i acorralin
l’estat espanyol per allò que va fer l’octubre del 2017. I fer d’aquesta victòria el
pas decisiu cap a la independència de Catalunya.

16
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ENTREVISTA
GONZALO BOYE
“El TGUE veu que això
és un cas de persecució política”
Entrevista a l’advocat de Puigdemont, Comín i Ponsatí
arran de la resolució del TGUE que els retorna la immunitat
com a eurodiputats

17
GONZALO BOYE
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ROGER GRAELLS FONT
La resolució és un pas més
en un procés llarg en què
molt poca gent ha confiat
en nosaltres, i en un procés
en què habitualment no es
donen aquestes mesures
L’advocat Gonzalo Boye atén la trucada
de VilaWeb poc després de
saber-se la resolució del Tribunal
General de la UE que li dóna la
raó i retorna la immunitat a Carles
Puigdemont, Toni Comín i Clara
Ponsatí, provisionalment, fins que no
hagi resolt el fons del recurs presentat
contra l’aprovació del suplicatori al
Parlament Europeu. Boye està exultant,
però parla amb prudència. Alhora, està
convençut que aquesta nova victòria
judicial de l’exili és un pas més perquè
els tres exiliats puguin tornar a trepitjar
el Principat.
—Quina és la importància d’aquesta
decisió?
—Bàsicament, la resolució és un pas més
en un procés llarg en què molt poca gent
ha confiat en nosaltres, i en un procés en
què habitualment no es donen aquestes
mesures. Ara, què significa en el fons?
Significa que, a primer cop d’ull –en termes
jurídics, a prima facie–, el TGUE veu
que això és o seria un cas de persecució
política, com nosaltres argumentem. A
partir d’això, consideren que cal preservar
els drets dels eurodiputats mentre no
s’entri en el fons.
—Dèieu que era poc habitual que s’acceptessin
les mesures cautelars. Ho
considereu una victòria o sou prudent?
—Crec que hem de ser cauts i correctes.
És un primer pas, però un pas molt important.
És el primer pas cap a la batalla
mare, o a la mare de totes les batalles que
lliurarem, la del suplicatori. Sempre hem
sostingut que és el fumus persecutionis,
una persecució política, i que s’ha de
tractar com a tal.
—La devolució de la immunitat és fins
que no s’hagi resolt el fons del recurs o
la demanda de les cautelars?
—La demanda de cautelars s’haurà de
resoldre, però de manera cautelaríssima
ja ens han donat la raó. Poden revocar-la,
és clar, però haurien de cercar uns arguments
molt forts per a canviar un criteri
que han establert ells mateixos.
—Per tant, la immunitat serà vigent fins
que el tribunal no hagi resolt el fons.
—Creiem que en principi sí, seria l’actitud
correcta. Però és una decisió en mans
de la justícia. De la justícia en majúscules.
Sempre hem respectat les resolucions
que ens donen la raó i les que alguna
vegada ens l’han negada, com la del 2 de
juliol de 2019, en què van denegar-nos
les mesures cautelars. Vam recórrer contra
aquella decisió i vam acabar guanyant-ho
el 20 de desembre de 2019. En
principi, sempre hem tingut raó en els
passos que hem fet a Europa i confiem
que en continuarem tenint.
—Quant de temps pot trigar la resolució
del recurs? Un any?
—Un any o una mica més. Estic convençut
que això és un debat únic. He dit
moltes vegades que hem entrat fa temps
en un terreny inexplorat. Ho és per al
Parlament Europeu, ho és per a nosaltres
i ho és per al TGUE. Per tant, tots ens
mourem amb un rigor i una precaució
intel·lectual i jurídica molt important i
creiem que aquesta és la base perquè les
coses surtin bé.
—Demà mateix podrien viatjar i sortir
de Bèlgica sense risc?
—Sí, és clar. És una mesura executable
immediatament.
—I com queden les euroordres? Congelades?
—Les euroordres han estat dictades en
contradicció amb la immunitat com a
europarlamentaris, perquè ja la tenien.
D’una altra banda, el jutge Llarena va
presentar unes qüestions pre-judicials
que per definició legal suspenen la
tramitació d’aquestes. No és un factor
de discussió. Només ho serien si algú
vulnerés la llei.

18
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
GONZALO BOYE
—El retorn de la immunitat pot tenir cap
efecte sobre aquestes qüestions pre-judicials
pendents de resoldre’s al TJUE?
—Creiem que són dues qüestions independents,
però íntimament relacionades.
Per tant, nosaltres en tots els nostres
escrits vinculem l’una cosa amb l’altra.
Tot té relació.
—A la resolució el TGUE diu que ha pres
la decisió sense esperar les observacions
del Parlament Europeu. Us sorprèn que
no hagin esperat l’opinió de l’eurocambra?
Creieu que les presentaran, ara?
—El TGUE té per missió principal garantir
els drets de les parts en conflicte,
especialment aquelles que poden veure
afectats els drets fonamentals, com
el cas dels eurodiputats. Per una altra
banda, estic segur que el Parlament
Europeu presentarà al·legacions, però
em costa de pensar que en presentin
unes que perjudiquin els drets dels eurodiputats
i vagin en contra del criteri
del Tribunal General. Sincerament, em
costa de veure.
—La decisió és un nou revés a la justícia
espanyola, tot i que continua vigent
l’ordre de detenció contra Puigdemont,
Comín i Ponsatí.
—Crec que amb aquesta decisió i aquesta
batalla jurídica s’ha demostrat que cada
dia és més injustificable la situació que
tenen a Espanya, tenint en compte la que
tenen a la resta d’Europa. Té molt poca
justificació, o gens.
—En el cas que us donin la raó també en
el fons, el pas següent quin és? Podreu
demanar empara al Parlament Europeu
perquè Puigdemont, Comín i Ponsatí
puguin trepitjar territori de l’estat espanyol?
—El pas següent serà que tots els seus
drets siguin reconeguts a tot el territori
de la Unió Europea. Llavors s’haurà de
definir quin és el territori de la UE, i
punt.
Estic segur que el Parlament Europeu presentarà
al·legacions, però em costa de pensar que en presentin
unes que perjudiquin els drets dels eurodiputats i vagin
en contra del criteri del Tribunal General
—I el procediment és demanar empara
al Parlament Europeu?
—Seré prudent. Hem d’anar pas a pas.
Anem demostrant que treballant bé i
amb cautela som capaços d’avançar en la
línia correcta i adequada. No veig raons
per a precipitar-nos en aquest moment.
Ara per ara no farem més passos, hem
d’esperar que els altres moguin les seves
fitxes.
—No puc acabar sense preguntar-vos
per la qüestió dels indults i el debat sobre
si seran condicionats.
—Es juga amb massa gobelets i tothom
mirant on hi ha la boleta. La llei d’indult
i gràcia és molt clara. Els indults
per definició no són revocables, però
sí que poden ser concedits de manera
que s’hagin de complir unes condicions
prèvies. Ara, el procés d’execució una
volta concedits els indults és més lent
que no pensa molta gent. He explicat la
meva posició moltes vegades. Jo m’alegro
moltíssim pels presos si finalment
els donen l’indult i són efectius, però
crec que no és la solució d’un conflicte
de dimensions polítiques a escala de país,
no de persones.
Gonzalo Boye: “Espanya es veurà forçada
a retirar l’ordre de detenció estatal
contra Puigdemont”

EL DEBAT SOBRE L’AMOLIACIÓ DE L’AEROPORT
EL DEBAT
SOBRE L’AMPLIACIÓ
DE L’AEROPORT DE BARCELONA
ENTREVISTES: GERMÀ BEL, ÒSCAR OLIVER I ALEJANDRO GONZÁLEZ

20
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ENTREVISTA
GERMÀ BEL
“Podem portar molta gent a passar
gana per no ampliar l’aeroport”
Entrevista a l’economista, expert en infrastructures,
sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat
Germà Bel, en una imatge d’arxiu. ADIVA KOENIGSBERG

21
ESPECIAL AEROPORT
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ANDREU BARNILS
Demà hi ha convocat un acte de més
de dues-centes entitats a favor
d’ampliar l’aeroport del Prat. De
la Cambra de Comerç de Barcelona
a Foment reclamen un acord entre
les institucions catalanes per afavorir
l’ampliació. Hi ha més veus que s’hi
han mostrat en contra. Per parlar-ne,
VilaWeb s’ha posat en contacte amb Germà
Bel (1963), economista, ex-diputat
i expert en infrastructures. És l’autor
del llibre d’èxit Espanya capital París (la
Campana), però també d’estudis especialitzats
que lliguen vols internacionals i
llocs de feina, com ara Arribar de pressa:
la globalització, els vols intercontinentals
i la localització de les seus, al Journal of
Economic Geography 8 (2008). Bel
defensa dos elements: si Barcelona està
més ben connectada internacionalment
amb vols de llarga distància, hi haurà
empreses que s’establiran a la ciutat,
amb feines de bons salaris. “La qüestió
és aquesta, i no els turistes”. I en segon
lloc, afirma que no serveix de res afegir
una terminal si mantens les pistes velles.
La clau és actuar sobre les pistes.
—Germà Bel ampliaria l’aeroport?
—Aquest és un projecte de decisió col·
lectiva. Però per fi ens adonem d’una
situació: l’aeroport té una limitació, i no
és marcada per l’espai de les terminals,
sinó per la limitació de les pistes. Imagina’t
que tens un garatge a casa, on cap un
cotxe petit. I al camí que t’arriba a casa
només hi poden circular cotxes petits.
És un camí estret. Per què vols ampliar
el garatge per tenir-hi cotxes grans, si
la carretera continua essent petita? No
Els cinquanta-cinc
milions que diuen
que tenim a tocar no
són el problema: és
normal tenir un cert
grau de congestió en
dies concrets
Germà Bel, en una imatge d’arxiu. ADIVA KOENIGSBERG

22
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ESPECIAL AEROPORT
hi podrien arribar. El problema de l’aeroport
el tenim al camí que hi arriba. El
problema és a les pistes. Una vegada amplies
el camí, aleshores ja pots ampliar el
garatge. La limitació de les pistes ve del
fet que una pista és molt curta, que afecta
flora i fauna a l’espai de la Ricarda. I una
altra pista molesta uns veïns. Uns veïns
que vull recordar que s’hi van instal·lar
quan ja hi havia l’aeroport. És on hem
d’actuar.
—Frase: “L’aeroport té un problema
perquè és a punt d’arribar a cinquanta-cinc
milions de passatgers.”
—Els cinquanta-cinc milions que diuen
que tenim a tocar nosón el problema: és
normal tenir un cert grau de congestió
en dies concrets. Hi ha carreteres o autopistes
que Divendres Sant van plenes,
i la resta de l’any molt bé. No pots doblar
l’autopista per un sol dia l’any. Amb
les terminals actuals ja hi caben més
passatgers. L’estrangulament de l’aeroport
no ve de l’espai terminal, sinó de
les pistes. I és important de veure quin
és el primer obstacle. I no és la manca
de terminal satèl·lit, sinó de pistes. Si
no s’actua a les pistes, no té sentit una
terminal satèl·lit.
Però està per sota del que podria estar.
I per tant, limitem l’atracció de centres
d’activitat econòmica de valor afegit.
Tenim bona oferta de llarga distància,
però cal que sigui aeroport on es puguin
fer connexions. I això té a veure amb les
pistes. Les operacions aeroportuàries
fluides. És aquest el problema de les
pistes.
—L’ampliació no té a veure amb els
turistes?
—No és una qüestió de turistes. No. És
mentida. És una qüestió d’operacions
complexes que fomenten la connectivitat
d’una ciutat a llarga distància, creen
llocs de treball i activitat empresarial i
valor afegit.
—Quins llocs de treball?
—Serveis tecnològics, serveis avançats,
decisió empresarial. Les empreses instal·len
seus, on van directius, als llocs
on són més ben connectades. On hi ha
les ambaixades i les multinacionals? A
ciutats ben connectades. La Universitat
de Chicago tenia un centre a Barcelona
que al final el va dur a Londres perquè
no podien arribar-hi directament. Ho
van dir. Parlem d’aquesta mena de
coses. Per això dic que la relació entre
bones feines i aeroport és directa. I que
el temps que tardes a arribar és important,
i té valor. I la gent pren decisions
en aquesta línia.
—Donem feina a un directiu que ve de
fora. I feines per als de Barcelona, quines
hi hauria?
—Les dels qui tinguin la formació requerida.
Si té bona formació i –gràcies
a la connectivitat– hi ha empreses de
nivell que s’instal·len a Barcelona, es
podrà quedar. I si no, el català amb bona
formació se n’haurà d’anar. Actualment
es creen llocs de feina a Barcelona amb
salaris alts, però no tenim prou gent
formada per a accedir-hi. Ara, si pensem
a tenir feines per als catalans pel sol fet
de ser catalans, i no per la seva formació,
aleshores és economia circular. Tancada.
Les visions romàntiques de l’economia
impliquen una visió autàrquica, de tancament.
I recordo que al món l’economia
autàrquica són els Borbons casant-se
entre ells.
—Què vol dir “actuar”?
—Pots allargar la pista que passa per
l’espai de la Ricarda. O pots fer un ús
més intensiu de la pista, crec que és la
tercera. Fent-ho, podràs tenir més vols
i interconnectivitat amb vols de llarga
distància.
—I què hi guanya la ciutat si l’aeroport
té més vols de llarga distància?
—La ciutat millora l’atracció com a centre
d’activitat econòmica. Valor afegit.
L’any 2008 vam escriure un article amb
en Fageda, sobre això: Arribar de pressa:
la globalització, els vols intercontinentals i
la localització de les seus (Journal of Economic
Geography 8, 2008). Sabem que
Barcelona està per sota del que li correspondria
pel pes demogràfic i econòmic.
Està millor que fa quinze anys, això sí.
Si pensem a tenir feines per als catalans pel sol fet de ser
catalans, i no per la seva formació, aleshores és economia
circular. Tancada

23
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ESPECIAL AEROPORT
Germà Bel, en una imatge d’arxiu. ADIVA KOENIGSBERG
Quanta gent estem disposats
a arruïnar, a retardar
intervencions als hospitals,
prenent mesures que eviten
la creació de llocs de treball
de qualitat, amb la recaptació
fiscal corresponent, que
permetria fer aquestes
intervencions?
—El vostre argument, doncs, és que la
connectivitat portarà seus i feines de
nivell a Barcelona.
—El meu argument és: quanta gent estem
disposats a arruïnar, a retardar intervencions
als hospitals, prenent mesures
que eviten la creació de llocs de treball
de qualitat, amb la recaptació fiscal cor-
responent, que permetria fer aquestes
intervencions? Jo vull saber això: quants
morts, quanta gana, i quantes oportunitats
perdudes val no fer l’ampliació del
port? El turisme d’entrompada està malament,
el turisme de l’Hermitage està
malament, portar empreses de qualitat
està malament. Hi ha res que estigui bé?
—No vols tants turistes a Barcelona.
Com ho fas?
—Apuges les taxes i els envies a Girona.
En lloc de trenta i escaig per passatger,
setanta en temporada alta. I cap a
Girona. No parlem de turistes, parlem
de capacitat d’atreure i desenvolupar
feines d’alt valor afegit, algunes de les
quals podran arreplegar catalans, i algunes,
gent de fora. I encara farem una
millora de l’espècie. Si demanem llocs
de treball amb salaris alts i ens neguem
a fer allò que facilita llocs de treball amb
salaris alts, no fem sinapsi. La decisió
sobre l’aeroport ha de ser informada.
I aquí no parlem de més turistes, sinó
de més avions de llarga distància. Els
vols de llarga distància creen riquesa i
llocs de feina amb valor afegit. Hem de
jugar seriosament. Les ciutats de l’àrea
metropolitana han de decidir quin model
volen. És molt fàcil de dir que no, perquè
tinc uns votants que viuen a prop de l’aeroport
i s’hi oposen. I bloquejar. I això ho
bloquejarà. Com sempre.
—Fem la quarta pista, però no a Barcelona.
—El govern de la Generalitat ha de deixar-se
de beneitures. Dir que farem la
quarta pista a Girona, per evitar el problema
amb els veïns és mentida. No ha funcionat
enlloc del món. Dues excepcions, en
una àrea concreta de trenta-vuit milions
d’habitants. Ni ells no tenen serveis exprés.
El govern ja no pot jugar al solitari.
No faran una quarta pista perquè una
quarta pista no funciona enlloc del món.
—En contra de l’ampliació, hi veieu el
problema ambiental?
—Hi ha una qüestió ambiental, que s’ha
d’endreçar. Òbviament. Però no hi ha un
problema ambiental molt gran. Mateu els
ànecs, diuen. Mira, jo els ànecs els portaria
al delta de l’Ebre. I que es barregin
amb els altres. Ara són una endogàmia
que acabarà destruïda. A mi m’agrada
l’exemple de l’aeròdrom d’Alfés, a
Lleida. Es va proposar d’ampliar aquest
aeròdrom, abans de fer el nou aeroport
d’Alguaire, però al final no es va ampliar
l’aeròdrom perquè hi havia una colònia

24
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ESPECIAL AEROPORT
Hi ha una qüestió ambiental,
que s’ha d’endreçar.
Òbviament. Però no hi ha un
problema ambiental molt
gran. Mateu els ànecs, diuen.
Mira, jo els ànecs els portaria
al delta de l’Ebre
d’alosa becuda. Moixons. Cap a Alguaire.
Jo, per cert, era contrari a l’una cosa i a
l’altra. I quan ho deia quedava superguai,
perquè anava contra l’aeroport. Però no
hi anava per motius ecològics.
—Doncs per què?
—Perquè destruïa vides de la gent de
Lleida. A Alguaire, s’hi van invertir noranta-cinc
milions d’euros per fer el nou
aeroport, i ara i cada any se n’hi gasten
quatre o cinc. I aquests milions han fet
que gent hagi mort per falta d’intervenció
quirúrgica, o han acabat desficiats
perquè no han tingut serveis socials. Hem
llançat cent cinquanta milions d’euros
que haurien pogut anar a uns altres llocs.
Ha impedit d’evitar que mori gent. Doncs
vols creure’t que l’any 2007 les aloses
becudes van desaparèixer? Putada. No
s’amplia l’aeròdrom... i se’n van les aloses
igualment! Doncs el 2016 ja en van
veure quatre, a Alfés, i ara set. Es veu
que les aloses van i tornen. Vols dir que
no és bona idea enviar els ànecs a cardar
a l’Ebre? Podem, si us plau, arribar a un
acord sobre quin valor donem als ànecs
i quines accions fem? Fem-ho. Perquè
podem portar molta gent a passar gana
per no ampliar l’aeroport. Quanta gent
estem disposats a deixar sense feina
per no tocar l’aeroport, amb les compensacions
que siguin? Jo estic d’acord
que l’aeroport es bloquegi si acceptem,
això sí, viure d’una altra manera. Salaris
de 1.000 euros, 1.200, assumir que la
gent més capacitada se n’anirà i que ens
quedem amb menys recursos públics.
Germà Bel, en una imatge d’arxiu. ADIVA KOENIGSBERG

25
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ENTREVISTA
ÒSCAR OLIVER
“És urgent que
Barcelona
recuperi els vols
intercontinentals
perduts”
Entrevista al professor de la UPC School i director general del
CETMO sobre la necessitat d’ampliar l’aeroport de Barcelona
ALBERT SALAMÉ

26
ESPECIAL AEROPORT
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
JOSEP CASULLERAS NUALART
Òscar Oliver és un dels qui van
aconseguir, després de molts anys
de picar pedra, que l’aeroport de
Barcelona tingués una oferta de
vols intercontinentals que l’encaminava
a un model de hub per a competir
amb els principals aeroports europeus.
Com a director comercial d’Aeroports
de Catalunya, entre el 2011 i el 2017, va
nedar contra corrent, contra un model
d’estat hipecentralista i un favoritisme
descarat envers Madrid, per seduir grans
aerolínies, que es van acabar decantant
cap a Barcelona. Però la pandèmia ho
va estroncar, i va deixar l’aeroport sense
moltes de les connexions de llarga
distància que tenia. Per això Oliver, que
actualment és professor de postgrau a la
UPC School i director general del Centre
d’Estudis del Transport per a la Mediterrània
Occidental (CETMO), demana
un esforç urgent per a recuperar-les. I
per a acordar i pensar molt bé com s’ha
de fer l’ampliació que diu que necessita
l’aeroport.
ALBERT SALAMÉ
—L’aeroport del Prat podrà recuperar
l’activitat d’abans de la pandèmia?
—Sóc optimista. A mitjan 2022 o a tot
estirar el 2023 recuperarem els índexs
de trànsit d’abans del 2020. El 2019 va
ser històric, al llindar de la capacitat
teòrica de l’aeroport de Barcelona, amb
53 milions de viatgers. El 2020, per la
pandèmia, ens vam quedar amb 13 milions.
Tot sembla indicar que aquest estiu
amb l’arribada de la temporada forta del
turisme les aerolínies tornaran a recuperar
la capacitat. Per exemple, Vueling
arriba a un 50% o 60% de la capacitat
que tenia abans de la pandèmia. Això
vol dir que ens tornarem a situar en una
perspectiva d’esgotament de la capacitat
de l’aeroport.
—Com es podrà fer la recuperació amb
una pèrdua tan important com la de
Norwegian.
—El tancament de la base de Norwegian
és molt negatiu. Perquè tenia a
Barcelona un hub, amb vols de curt
abast, mitjà i llarg. Amb la pèrdua de
Norwegian es perd la possibilitat que
Barcelona esdevingui el hub de referència
del sud d’Europa i un pont entre
Àsia i Amèrica. Això començava a ser
possible amb la construcció d’aquesta
base per part de Norwegian. Actualment
no tenim els vols que teníem a
Xangai, a Pequín, a Hong Kong, els
vols a Àsia s’han perdut, sobretot per
culpa de la pandèmia. Hi ha una primera
tasca a fer molt important que és
recuperar les ofertes de llarg radi que
teníem i que ara ja no tenim. L’aeroport
de Barcelona ha perdut capacitat
intercontinental.
—Hi ha el risc que allò que es va perdre
ja no es pugui recuperar?
—El govern de Catalunya, l’Ajuntament
de Barcelona, la Cambra de Comerç i
AENA s’han d’implicar a potenciar tota
l’acció comercial encaminada a tornar a
seduir les companyies aèries. Aquelles
companyies que no hi operen per causa de
la pandèmia les hem de recuperar, tant sí
com no. Perquè la demanda de passatgers
que voldran volar a Xangai continuarà i
les empreses catalanes que necessiten
internacionalitzar-se i anar cap al continent
asiàtic, també. Instruments com
el comitè de desenvolupament de rutes
aèries s’han de potenciar molt més, amb
recursos econòmics i materials per a fer
aquesta acció comercial. En segon lloc, hi

27
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ESPECIAL AEROPORT
ha un potencial que s’ha de fer valer, que
és la relació entre dues companyies que
tenen el hub a Barcelona: Vueling i Level.
Perquè l’una fa vols de curta i mitjana
distància i l’altra en fa amb el continent
americà, i són complementàries.
—Level era el competidor de Norwegian.
—I ara que no tenim Norwegian, cal donar
valor a aquestes dues companyies i
convèncer-les perquè continuïn operant
amb llarga distància, a Amèrica però
també a Àsia.
—Quines companyies han deixat de
volar a Barcelona?
—Cathay Pacific, que tenia un vol diari
a Hong Kong; Air China, que en tenia
a Xangai i a Pequín... Afortunadament
encara tenim el vol a Seül, però teníem
dues companyies que volaven a Seül,
Asian Airlines i Korean Air, que ara no
hi volen. Això s’hauria de recuperar. I
tenim la gran assignatura pendent, el
vol a Tòquio, que no hem tingut mai, el
número u de la llista de rutes no servides
per l’aeroport de Barcelona.
—Quin és el cost per a l’economia del
país de no tenir aquestes rutes cobertes?
—Es calcula que l’activitat total de l’aeroport
de Barcelona representa si fa no fa
un 9% del PIB català. És important. Però
les rutes intercontinentals són bàsiques
per al sector de fires i congressos de la
ciutat de Barcelona, que és referent en
aquest camp, la tercera del món fins no
fa gaire anys; també per a l’activitat turística
de Barcelona, per la indústria dels
creuers també... Si sumem el potencial
econòmic que representa per a la ciutat
és molt important.
—Però és una economia molt concreta,
de serveis associats al turisme. Com pot
beneficiar els altres sectors de l’economia
del país?
—Hi ha moltes empreses catalanes en
procés d’internacionalització, que necessiten
obrir-se a mercats asiàtics o
americans. El fet de no haver de passar
per Madrid, ni per París ni per Frankfurt
per accedir-hi és clau. Acció sempre ha
reivindicat que hi hagi aquesta oferta de
rutes intercontinentals de llarga distància
per ajudar les empreses catalanes a
sortir a l’exterior. Però hi ha més sectors
de l’activitat econòmica que en pengen i
que són importants. Si l’aeroport esdevé
referència al sud d’Europa i pot ser un
aeroport de connexió, es pot establir
tota la indústria aeronàutica vinculada al
manteniment d’aeronaus, i tots els llocs
de feina especialitzats que se’n deriven.
—Amb l’impacte de la pandèmia en
els vols hi havia qui deia que era una
oportunitat per a repensar el model, per
a reduir connectivitat. Què en penseu?
—Hi estic absolutament en contra. Hi ha
el debat de la sostenibilitat del transport
aeri, fins a quin punt contamina. Hi ha
la revolució dels ecocombustibles i una
recerca vinculada a motors elèctrics en
la construcció d’aeronaus. I s’enfoca la
indústria cap a una perspectiva de més
sostenibilitat. Però a més sóc contrari
a reduir la connectivitat de Barcelona,
sobretot la intercontinental. Perquè no
solament les empreses, sinó els ciutadans
s’han queixat que havien de passar
per Londres, París, Madrid... i que no
tenien connexions directes. Ara tenim
l’oportunitat de tenir-les. Hi ha una
oportunitat real de construir una oferta
de rutes de llarg radi de Barcelona estant.
Per què ens hem de situar un pas enrere
i haver de passar per Madrid?
—I les rutes més curtes? Tenen sentit?
—Cal veure fins a quin punt el ferrocarril
les pot substituir. En tot allò que no arribi
a cinc-cents quilòmetres fem-lo servir
si és possible. Però perquè el ferrocarril
pugui ser alternatiu a l’avió hauríem de
tenir una connexió d’alta velocitat a l’aeroport
de Barcelona, i ara mateix no hi és
ni és previst que hi sigui. És una oportunitat
perduda. Imagineu, com passa a
l’aeroport de París, al Charles de Gaulle,
que a la terminal hi arriba l’alta velocitat.
Si poguéssim tenir aquest model a Barcelona
podríem pensar a suprimir vols
de curt radi i es podria avançar cap a un
model molt més sostenible.
Es calcula que l’activitat
total de l’aeroport de
Barcelona representa si fa
no fa un 9% del PIB català.
És important. Però les
rutes intercontinentals són
bàsiques per al sector de fires
i congressos de la ciutat de
Barcelona
—Un altre gran problema: la connexió
de l’aeroport amb el territori. Som al
2021 i encara estem així.
—El govern espanyol tenia un cert model
d’infrastructures al cap, d’afavorir la
connectivitat ferroviària i aeroportuària
però a l’aeroport de Madrid. I l’administració
de la Generalitat sempre ha
anat batallant perquè les infrastructures
tinguessin el nivell de desenvolupament
que els pertoca. Aquests dos models han
topat: l’un radial i l’altre pensant més en
un corredor mediterrani. Això ens ha dut
a un dèficit de connectivitat de l’aeroport
de Barcelona amb el seu entorn. No hi
arriba l’alta velocitat, i fins ara no es
comença a executar un tren llançadora
entre la T-1 i la T-2. Però ara, el 2021. Un
aeroport no pot funcionar bé si no té una
bona oferta de connexió terrestre amb la
seva àrea d’influència.
—El xoc dels dos models encara continua.
No hi ha signes de millora.
—Jo crec que hi ha hagut una lleugera millora
de la sensibilitat del govern espanyol
envers les necessitats d’afavorir el corredor
mediterrani amb el nomenament
d’un comissionat, Josep Vicent Boira.
Però venim de decennis d’imposició d’un
model radial que encara pesen molt.

28
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ESPECIAL AEROPORT
Barcelona va demostrar
que podia ser un aeroport
amb el mateix potencial que
el de Madrid, perquè té les
característiques adients per
a ser-ho, molt ben situat en
relació amb els països del sud
d’Europa, però també del
nord d’Àfrica
ALBERT SALAMÉ
—El creixement tan gran que va tenir
l’aeroport de Barcelona va ser malgrat
el llast de Madrid?
—L’estat tenia un model aeroportuari
amb un sol hub, el de Madrid, que volien
que fos la porta d’entrada dels vols de
llarga distància amb l’Amèrica Llatina
i amb Àsia. Barcelona va demostrar que
això podia no ser així, que hi havia més
models viables, com passa a Itàlia, que
hi ha dos hubs, Roma i Milà; i com passa
a Alemanya, amb Frankfurt i Munic.
Barcelona va demostrar que podia ser un
aeroport amb el mateix potencial que el
de Madrid, perquè té les característiques
adients per a ser-ho, molt ben situat en
relació amb els països del sud d’Europa,
però també del nord d’Àfrica.
—Per això ho deia, ho vau fer nedant
contra corrent, o sigui, contra Madrid.
—Sí. Ho vam fer durant set anys. Les
condicions no eren favorables. Vam fer
una feina de promoció de l’aeroport, però
que era també de promoció de la ciutat i
de Catalunya, dels atractius i el potencial
econòmic. Al principi les companyies ens
deien que ja operaven a Madrid, i que per
què ho havien de fer també a Barcelona.
I els dèiem que Barcelona i Catalunya
tenien un potencial propi, amb una indústria
turística potent, i els anàvem
explicant. Lluitar contra això va ser molt
difícil, però ho vam aconseguir. Tenim un
vol directe amb Singapur que vola des de
Barcelona, no des de Madrid, perquè és
més rendible, perquè hi ha més demanda

29
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ESPECIAL AEROPORT
de Barcelona amb el continent asiàtic
que des de Madrid. I això es demostra
amb xifres.
—Per què és tan important l’ampliació
de l’aeroport? És necessària?
—Sí. Però s’ha de fer amb consens de
totes les administracions i agents econòmics
i socials. Ara tenim un acte a ESADE
que reivindica aquesta necessitat, però
alhora tenim l’ajuntament i la Generalitat
que s’hi oposen. La meva opinió
és que cal construir la nova terminal
satèl·lit, orientada exclusivament als vols
intercontinentals.
—I l’allargament de la tercera pista cal?
—Primer hem d’explorar la capacitat
que hi ha d’optimitzar les pistes que ja
tenim. Hem d’estudiar, juntament amb
AENA, com es pot fer. Perquè l’allargament
de la tercera pista, amb l’impacte
ambiental que tindria en l’estany de la
Ricarda, que és un espai protegit, probablement
toparà amb l’oposició de la
Unió Europea. I contra això serà difícil
de lluitar-hi.
—Com s’optimitzen les pistes actuals?
—Tenim la pista nord, la més llarga, de
més de tres mil metres, que no es fa servir
tant com s’hauria de fer servir. És cert que
té un impacte acústic sobre els municipis
de l’entorn, però hi ha mesures per a
protegir-los, amb la impermeabilització
acústica dels edificis, que ens podria permetre
d’usar més la pista nord. I la pista
sud es podria fer servir més i millor. Per
exemple, hi ha unes hores punta en què
hi ha una certa saturació, i s’haurien de
redistribuir els vols en franges horàries
diferents. Això s’hauria de fer entendre
a les companyies, perquè no ho concentressin
tot a primera hora del matí i al
capvespre.
—El nou govern no es compromet encara.
—Segurament és molt aviat per al nou
govern, però potser és massa tard per
a l’aeroport de Barcelona. El debat es fa
ara perquè s’ha de fer ara. Us deia que
cal recuperar les rutes de llarg abast que
s’han perdut. És important de parlar de
l’ampliació de l’aeroport, però simultàniament
hem d’anar a picar a la porta
de les companyies aèries perquè tornin
a volar des de l’aeroport.
—Però tenen un marge de maniobra
limitat. Qui hi té l’última paraula és el
govern espanyol.
—I per sobre del govern espanyol, Brussel·les.
Però tenim la societat civil que
actua de lobby, que pressiona, i les administracions
sense competència directa,
Generalitat i ajuntament, però que tenen
tot el dret de reclamar que l’aeroport
sigui el millor possible.
—Voleu dir que s’han de treure la son
de les orelles?
—Han de pressionar per aconseguir la
recuperació de les rutes, sobretot intercontinentals,
i que treballin braç a braç
amb agents econòmics amb posició de
consens.
—El model de gestió és un impediment,
també. Qui té l’última paraula.
—Un exemple que va funcionar bé era el
del comitè de desenvolupament de rutes
aèries, que es va centrar en la captació
de rutes i companyies que ens hauria
d’inspirar en un model de governança
diferent que donés més capacitat de decisió
al govern de Catalunya, als ajuntaments
i al teixit empresarial. Reivindico
que hi hagi un consell rector que tingui
capacitat de prendre decisions sobre tot
allò que és estratègic. Hem d’anar més
enllà, decidir sobre el pla director de
l’aeroport, sobre l’ampliació, l’orientació
estratègica...
—Però això és demanar a AENA que
cedeixi capacitat de gestió. Això no ho
voldran.
—Aquesta idea del consell rector ja la
va formular el govern Zapatero. Quan es
va parlar de la privatització de la gestió
de l’aeroport de Barcelona i de Madrid.
Per primera vegada es va proposar el
trencament del monopoli d’AENA. Després
va venir el govern del PP i ho va
liquidar tot.
No pot ser que el futur de
l’aeroport depengui només
d’AENA
—Ara no sembla que el govern de Pedro
Sánchez vulgui anar per aquí.
—Però ara és el moment que el govern de
la Generalitat exigeixi d’arribar a aquesta
maduresa més gran en la gestió dels aeroports,
i això passaria pel consell rector,
que tindria aquesta funció estratègica i de
visió de futur. No pot ser que el futur de
l’aeroport depengui només d’AENA.

30
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ENTREVISTA
ALEJANDRO GONZÁLEZ
“Els empresaris fan un xantatge amb
l’ampliació de l’aeroport”
És el portaveu de la plataforma Zeroport, contrària
a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona

31
ESPECIAL AEROPORT
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
JOSEP REXACH FUMANYA
L’ampliació de l’aeroport de Barcelona.
Aquest és el debat que s’ha instal·
lat aquesta setmana en l’actualitat
catalana. Els sectors econòmics i
empresarials pressionen la Generalitat
perquè accepti l’oferiment de
1.700 milions d’euros d’AENA i, d’aquesta
manera, ampliar la capacitat d’un
aeroport, cosa que diuen, revertiria en
més ocupació. Per l’altra banda, hi ha
sectors ecologistes que rebutgen el pla
d’ampliació perquè malmetria encara
més el delta del Llobregat i comportaria
un augment de les emissions en un
moment en què Europa assenyala que
cal optar més pel transport ferroviari.
Comentem els pros i els contres d’aquest
gran projecte amb Alejandro González,
portaveu de la plataforma Zeroport,
integrada per col·lectius ecologistes i
veïnals de Catalunya.
—Per què no s’ha d’ampliar l’aeroport
de Barcelona?
—Per diverses raons. La primera i més
important, per una qüestió climàtica. Un
informe de Barcelona Regional que va fer
l’ajuntament va calcular que les emissions
d’aquesta infrastructura serien
el doble de les que causa la ciutat. Això,
si considerem l’enlairament i l’aterratge
dels avions, la infrastructura i les
emissions del vol en si mateix. Si les
emissions del trajecte no les comptem,
seria una cinquena part de les emissions
de Barcelona. De totes maneres, és una
infrastructura amb unes emissions de
carboni molt altes.
—I teniu calculat quin augment d’emissions
significa ampliar 500 metres la
tercera pista de l’aeroport?
—És difícil de saber fins que no hi hagi
un projecte anunciat. Penseu que la pista
en si mateixa no atraurà més aviació. Hi
ha d’haver unes negociacions per a veure
quines aerolínies estarien interessades a
operar a Barcelona. Ara hi ha més incertesa
que mai, perquè ningú no sap com es
Els vols de llarga durada tenen un impacte
climàtic molt més gran. Per tant, el que no
s’ha de fer és incrementar l’aeroport
recuperarà el sector de l’aviació, com es
recuperarà el turisme ni com es recuperaran
els viatges de negocis, que és una
part molt important del nombre de vols.
Calcular les emissions és molt difícil,
perquè dependrà d’on vinguin aquest
vols. I el que pretenen aquests senyors,
les corporacions i les elits econòmiques,
és que la tercera pista s’ampliï, ocupant
una gran part d’un ecosistema protegit, i
així augmentar uns vint milions o trenta
de passatgers. Això vol dir incrementar
molt considerablement les emissions
en un moment en què la Unió Europea
demana que es redueixin entorn d’un
40%. I Espanya es va comprometre a
reduir-les un 25%. Aquest aeroport no
pot estar al marge de l’Acord de París i
de les lleis climàtiques. Per una coherència
política, aquesta infrastructura
no s’hauria de fer.
—Sobre l’ocupació de l’ecosistema protegit,
també hi ha la possibilitat d’ampliar
la capacitat de l’aeroport sense
envair l’espai de la Ricarda, concentrant
els enlairaments a la pista de muntanya.
Tampoc no ho veieu amb bons ulls?
—Des d’un punt de vista conservador, no
s’ha d’ampliar la infrastructura. Ampliar
l’aeroport vol dir substituir vols de curta
durada a Europa per vols de llarga durada.
Això també significaria un increment de
les emissions. Amb dades del 2017, els
desplaçaments intercontinentals, fora de
la Unió Europea, representaven un 12%
de les operacions, però en emissions eren
un 35%. Els vols de llarga durada tenen
un impacte climàtic molt més gran. Per
tant, el que no s’ha de fer és incrementar
l’aeroport.
—En un context en què es rebran els
fons Next Generation, que demanen
d’optar per un desenvolupament tecnològic,
no és primordial defensar uns
vols de llarga distància que generin més
activitat empresarial?
—És una manera de veure l’economia
des d’un vessant força neoclàssic i capitalista.
És pensar que la globalització ens
resoldrà els grans problemes econòmics.
La digitalització també permet que el
consum i les empreses estiguin deslocalitzats
en qualsevol lloc. No cal que les
empreses siguin aquí físicament. I si hi

32
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ESPECIAL AEROPORT
són, Barcelona pot oferir altres coses,
com un bon clima, condicions fiscals
més bones que altres països, connexió
amb altres capitals europees, capital
humà... Hem de pensar que la migració
de persones altament qualificades i
amb alts salaris també fa que en algunes
parts de la ciutat hi hagi gentrificació. A
Barcelona, hi ha un problema molt greu
de polarització social, en què les classes
mitjanes i baixes es veuen obligades
a anar-se’n fora de la ciutat. Per tant,
aquesta connexió internacional s’ha de
mirar des de molts prismes. És clar que
n’hi ha d’haver, però dins uns límits
climàtics. Si no, quina societat creem?
És que parlem de tenir un aeroport com el
de Heathrow, i Londres és una ciutat quatre
vegades més gran que Barcelona
—Llavors, què proposeu?
—L’única alternativa és decréixer en el
nombre de vols. Per això s’ha de pensar
de manera estratègica: com es poden
recuperar aquests diners en connexions
transfrontereres en trens per reduir
el nombre de vols de curta distància
i, llavors, potser incrementar algunes
connexions internacionals. També hem
de decidir quin tipus d’economia volem
segons qui ve, si volem un turisme més
econòmic, si volem més relacions comercials
amb altres continents... Tot això
s’ha de decidir, però en coherència amb
el marc de reducció d’emissions. L’especialització
turística ha demostrat que,
davant de riscos globals, cau la mobilitat.
I una economia que depèn altament de la
mobilitat de persones té una estructura
laboral precària, com la que tenim a
Barcelona, on hi ha hagut una crisi social
importantíssima que hem hagut de
subvencionar entre tots. Falta un debat
sobre això. A banda que la inversió que
proposa AENA no és justificable tenint
en compte la crisi econòmica que tenim.
—En quin sentit?
—No oblidem que totes les companyies
aèries espanyoles han hagut de ser rescatades.
I AENA també. Té un deute de més
de 6.000 milions d’euros. I recordem que
els fons d’inversió que hi ha darrere seu
compren habitatge a Barcelona.
—Expliqueu-me això.
—AENA va ser liberalitzada fa uns anys
i ara està constituïda per fons d’inversió,
entre els quals, Blackrock, un dels
més importants del món. Aquests fons
inverteixen en habitatge i apartaments
turístics de luxe. I tot aquest finançament
que ha anat associat al turisme des del
2008 –perquè en el turisme es va trobar
la sortida a la crisi perquè es podien fixar
molts capitals mitjançant les immobiliàries–
té un origen en els bancs i aquests
fons d’inversió. I és aquesta gent qui vol
crear més possibilitats perquè entri més
capital i més turisme a Barcelona.
—Un dels arguments dels empresaris és
que ampliar l’aeroport generaria 83.000
ocupacions directes i 360.000 d’indirectes.
En un moment de crisi pot ser
un impuls.
—És un caramel econòmic si ho garanteixen.
Això que fan els empresaris amb
l’ampliació de l’aeroport és un xantatge
a una societat que ha estat maltractada
pel coronavirus. És un llenguatge trumpista.
Juguen amb la por de la gent, que
ho passa malament, perquè hi ha atur i
encara hi haurà més aturats quan acabi
tot això. I volen crear unes expectatives.
Però no diuen que la majoria dels treballadors
turístics són els que tenen els
pitjors salaris de la ciutat de Barcelona i
que les feines que genera l’aeroport també
són precàries. A banda que aquestes
xifres són una especulació i molt difícils
de calcular.
—Són previsions fetes d’acord amb un
estudi de la Universitat de Barcelona.
—Sí, però no es poden fer aquestes conclusions.
Quin model econòmic pot incloure
tantes variables, en un moment
com aquest, i obtenir una estimació
precisa? I més ara, amb una incertesa
tan important. El sector de l’aviació està
subvencionat i infrafiscalitzat, perquè
no paguen imposts d’IVA en vols
internacionals, no paguen imposts en
combustible, tenen molta promoció,
hi ha infrastructures que les paguen els
governs... I tot això ha desaparegut. La
majoria de persones han anat a l’atur i

33
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ESPECIAL AEROPORT
volen recuperar el lloc que tenien. Però
les empreses continuaran fent la mateixa
quantitat de viatges de negocis? El
turisme continuarà viatjant com abans
de la crisi? Totes aquestes variables no
es tenen en compte. Ells saben que tenen
poques opcions, perquè com més temps
passi, aquestes infrastructures estaran
més infravalorades. I es devaluarà més
la mobilitat en aviació.
Parlem de destruir un espai de Xarxa Natura
2000 a Europa i això seria una distopia
—Hi ha exemples d’aeroports europeus
que defensin aquest decreixement del
qual parleu?
—Sí. L’única ampliació que coneixíem
era la de Berlín. Es va construir i ara
és un aeroport sense utilitzar. França
va decidir de no ampliar l’aeroport de
Marsella i Itàlia de no ampliar el de
Roma. A Londres es va proposar una
ampliació similar a la de Barcelona
amb Heathrow, i la justícia ho va parar
en un primer moment. Després ho va
permetre. Fixem-nos en Copenhaguen,
que no és a la llista de principals
aeroports europeus i té una economia
molt internacional. És que parlem de
tenir un aeroport com el de Heathrow,
i Londres és una ciutat quatre vegades
més gran que Barcelona. L’aeroport de
Barcelona ja és el sisè d’Europa, només
superat per Madrid, Londres, Frankfurt
i París. No és un aeroport petit, com
deia una persona que vau entrevistar
[Germà Bel]. Volen ampliar aquesta
pista per incrementar l’operativa i tenir
més vols.
—S’incompliria alguna llei sobre la crisi
climàtica, en cas que es dugués a terme
un projecte com aquest?
—Ho hem d’estudiar. Però l’aviació,
generalment, és fora dels acords climàtics.
A escala europea no hi ha cap
acord sobre el fet d’obligar l’aviació
a reduir les emissions. Se’n parla ara,
perquè es va donar un temps a la indústria
perquè proposés un mecanisme de
compensació, però els estudis assenya-
len que no és satisfactori. Per tant, les
lleis estatals no inclouen l’aviació en
els processos de descarbonització. Ara
la Unió Europea ha emès una directiva
per a incrementar el transport ferroviari,
però no és d’obligat compliment.
Aquest és el problema. Però ho hem
d’estudiar més bé per estar-ne 100%
segurs i analitzar altres mecanismes
de legislació internacional.
—El projecte d’ampliació hauria de tenir
l’aval de la Unió Europea. Confieu que
no el doni?
—Jo crec que no el donarà. Aquí hi ha
un procediment d’infracció que no està
resolt. AENA havia de fer unes compensacions
ambientals per la modificació
del curs del riu Llobregat, però encara no
s’han fet. Sobre aquest espai de delta, la
Unió Europea ja s’hi va pronunciar i va
obrir un procediment d’infracció. Per
això no crec que obri un altre expedient
si l’anterior no s’ha tancat. Parlem de
destruir un espai de Xarxa Natura 2000
a Europa i això podria ser molt greu. És
ecosistema europeu i destruir-lo seria
una distopia.
—El president de la Generalitat ha convocat
les diverses parts implicades per
cercar una solució consensuada. Us hi
han convidat?
—De moment no ens han convocat. Però
estem en contra que es creï aquesta taula
de negociació encaminada a parlar de
l’ampliació. Hauria de ser una taula per
parlar sobre com fer una transició justa
d’un aeroport amb criteris climàtics,
analitzar què passarà amb els treballadors
i l’economia que depèn tant d’això...
Això seria el més intel·ligent. Si hi ha una
taula de negociació, no hi haurà consens
si tenim en compte el canvi climàtic. I la
Generalitat té un problema, perquè hi ha
gent del govern que ho vol, gent que no
i gent que no ho sap.

MIREIA MOLLÀ
“L’únic que explica el model de port
d’Aurelio Martínez són els interessos
de les navilieres”
Entrevista a la consellera de Transició Ecològica sobre
les conseqüències de l’ampliació del port de València ·
Per a Mollà, qualsevol actuació tindrà efectes negatius
sobre l’Albufera
Mireia Mollà en una imatge d’arxiu

35
MIREIA MOLLÀ
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ESPERANÇA CAMPS BARBER
L’ampliació del port de València
continua suscitant debats encesos.
L’última brega dialèctica, amb intercanvi
de cartes i retrets, l’han
tinguda a l’esfera pública Mireia
Mollà, consellera d’Agricultura, Desenvolupament
Rural, Emergència Climàtica
i Transició Ecològica, i Aurelio Martínez,
el president de l’Autoritat Portuària de
València. Mollà diu que Martínez no
vol saber res dels efectes perniciosos de
l’ampliació i treballa per als interessos de
les grans empreses navilieres i no per a
l’interès general.
Es necessita més anàlisi de la situació actual i del
futur que es vol per al port, i crec que no s’ha fet. Que
tot això responga a un interès empresarial i no al
model de port que volem, o al model ciutat-port que
volem, em sembla una equivocació
Aurelio Martínez, que vol executar com
siga l’ampliació de port, té l’oposició
frontal d’entitats veïnals i ecologistes,
a més de Podem i de Compromís. Els
socialistes s’expressen amb tebiesa. La
disputa està en la vigència o no d’una
declaració d’impacte ambiental (DIA)
del 2007 que l’entitat Ports de l’Estat
va donar per bona fa unes quantes
setmanes. Els arguments de qui s’hi
oposa són que han passat molts anys,
que la normativa ambiental ara és més
restrictiva i, sobretot, que la ciutat no
necessita un megaport, que seria un
focus de contaminació ambiental.
—És necessària l’ampliació del port de
València?
—Es necessita més anàlisi de la situació
actual i del futur que es vol per al port, i
crec que no s’ha fet. Que tot això responga
a un interès empresarial i no al model
de port que volem, o al model ciutat-port
que volem, em sembla una equivocació.
—Quin és aquest model ciutat-port?
—Primer s’hauria d’analitzar i, per tant,
saber si necessitem una ampliació o no.
O, si amb l’actual capacitat, però amb
més bona organització, es podria augmentar
el servei. Però no vull una ciutat
adherida a un port. En tot cas, el port ha
d’atendre les necessitats del territori,
més enllà de València. Per exemple, la
concentració que fa MSC té un impacte
negatiu sobre el port de Castelló. No sé
per què hem de promocionar activitats
o directrius empresarials que generen
perjudicis.
—Parleu d’un torcebraç entre les grans
navilieres i els poders públics?
—És que el que a escala mundial passa
això: que es vol concentrar una activitat
sobredimensionada en uns quants ports
sobredimensionats. Per a què? Per a afavorir
els interessos econòmics de les navilieres.
Perquè puguen augmentar el seu
compte de resultats. I en canvi, aquestes
infrastructures que s’han d’emmotllar a
aquestes visions empresarials, tenen uns
impactes que per a mi són inassumibles,
tant pel que fa a qüestions socials, com
laborals, com econòmiques. I fonamentalment,
en l’àmbit ambiental.
—El debat sobre l’ampliació del port de
València s’ha centrat molt en si cal una
nova declaració d’impacte ambiental.
Això és reduir el debat?
—L’àmbit de les meues competències
són les que són. I, per tant, alerte de la
normativa i dels criteris tècnics. Això no
vol dir que no tinga una opinió més general
sobre l’impacte potencial d’aquest
projecte que encapçala i promociona
l’Autoritat Portuària. Però del punt de
vista de les meues competències, he
d’exercir la protecció ambiental. Per a
mi, l’ampliació tal com s’ha proposat no
respecta la normativa ambiental.
—Quan dieu Autoritat Portuària, dieu
Aurelio Martínez, de qui vàreu afirmar
que es comportava més com un promotor
d’una companyia que no com un
servidor públic.
—L’única explicació del model de port
que té al cap Aurelio Martínez està en
els interessos de les empreses navilieres.
Ell no ho explica de cap altra manera.
Martínez és un servidor públic i nosaltres
avisem que s’han d’atenir a la
normativa ambiental i els procediments
de transparència i governança comuna.
Això no és una governança exclusiva al
servei dels interessos d’unes empreses,
sinó de l’impacte social que també té el
port. Martínez hauria de vigilar exhaustivament
si es compleix la normativa. Un
servidor públic no pot promocionar un
projecte que pot tenir impactes irreversibles
i, sobretot, impactes no avaluats.
—No ho ha fet?
—Vull recordar que en el primer projecte
que proposà, de molta més envergadura

36
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
MIREIA MOLLÀ
que l’actual, Aurelio Martínez deia que
no calia una nova declaració d’impacte
ambiental. Fins i tot va dir públicament
que si el feien passar per una declaració,
dimitiria. Ha hagut de modificar el projecte
i no ha sabut i no ha volgut explicar
amb transparència i amb honestedat que,
efectivament, el projecte que va voler
executar incomplia estrepitosament tota
la normativa. Crec que eixa falta de transparència,
eixa falta d’honestedat, de no
voler conèixer els impactes i avaluar-los,
que simplement diga el no pel no, no fa
falta la declaració d’impacte ambiental,
no té impacte sobre l’Albufera, el
no, el no, el no, el descriu perfectament
com a comercial de l’empresa i no com
a servidor públic. A més, ara, de manera
indecent, el govern d’Espanya l’ha deixat
ser jutge i part sobre les avaluacions de
l’impacte que puga tenir aquest projecte.
—A banda d’intercanviar cartes i missatges
pels mitjans de comunicació, us
heu reunit amb el president de l’Autoritat
Portuària?
—No. No. No. Però és que tampoc no
saluda quan ens trobem en coses que
no són un àmbit de reunió. Així que crec
que no li ve de gust reunir-se amb mi. A
més, probablement no seria un diàleg
gaire productiu, perquè la manera com ell
s’adreça no tan sols a mi, sinó la manera
com ha respost per escrit al secretari
d’estat, o en diversos informes que ha
remès… denota que no seria un diàleg
entre iguals, que seria una conversa en
què repetiríem els mateixos arguments
i no avançaríem.
—Amb la ministra de Transició Ecològica
espanyola, hi heu parlat formalment?
—Hi he tingut moltes converses i la seua
posició és que ells són l’òrgan ambiental
i que l’òrgan ambiental actua en la fase
en què ella creu que ho ha de fer, que és
quan l’òrgan substantiu li ho demana o
li reclama actuació. Jo crec, i li ho he dit
moltes vegades, que pot actuar d’ofici. I
per tant, si no ho fa em sembla que és per
a no confrontar-se amb interessos econòmics
i polítics. Ella només vol actuar si
no pot evitar-ho, però crec que ho hauria
de fer d’ofici.
—I amb Francisco Toledo, el president
de Ports de l’Estat, hi heu parlat?
—Sí. També.
—Ell es decanta cap a l’ampliació.
—Hauria d’explicar de què parla. El
projecte inicial no és el mateix que hi ha
ara. El projecte actual no és el definitiu
perquè encara han de resoldre coses que
no són en eixe avantprojecte que han
presentat. Ni sabem els canals d’accessos,
ni sabem els dragats que farien
falta… No em sembla seriós jugar a fet
i amagar, no em sembla normal que es
vulguen passar per alt els impactes irreversibles
que podria tenir a l’Albufera.
La intrusió salina a l’Albufera en podria
representar la mort.
—L’Albufera en seria la gran perjudicada,
de l’ampliació nord del port?
—És evident. No s’ha de fer un treball específic
per a saber que això és el que passa
perquè hi hauria intrusió d’aigua de la
mar. Les espècies s’atrofien, l’aiguamoll
se salinitza. Canviaria completament la
morfologia, la biodiversitat, la qualitat,
el sistema natural en si. I també el sistema
econòmic i productiu. Els arrossers
se’n ressentirien. L’Albufera té unes
particularitats pel lloc on està situada i
en comptes de veure com una virtut que
es puguen impedir desenvolupaments
urbans o industrials, ho veuen com una
cosa roïna. Haurien de veure que tenim
un entorn excepcional.
El port de València porta cua
Ni sabem els canals d’accessos, ni sabem els dragats
que farien falta… No em sembla seriós jugar a fet i
amagar, no em sembla normal que es vulguen passar
per alt els impactes irreversibles que podria tenir a
l’Albufera. La intrusió salina a l’Albufera en podria
representar la mort
—És compatible l’ampliació del port de
València amb la declaració d’emergència
climàtica del consell?
—Per a mi, no és compatible. Per molts
motius. No tan sols perquè la declaració
d’impacte ambiental és del 2007, sinó

37
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
MIREIA MOLLÀ
Som en un procés de revisió del PORN [Pla d’Ordenació de
Recursos Naturals] de l’Albufera, que incorpora superfície
marina i que avalua adequadament una part marina que
no és tan visible, però que suporta molts impactes i molta
degradació
perquè, i això ho vull destacar, la declaració
d’aquell moment no avaluava
adequadament els impactes que havia de
tenir eixe projecte. Els que ja ha tingut i
els que vindrien. A més, som en un procés
de revisió del PORN [Pla d’Ordenació de
Recursos Naturals] de l’Albufera, que
incorpora superfície marina i que avalua
adequadament una part marina que no
és tan visible, però que suporta molts
impactes i molta degradació. Per a mi,
eixa ampliació del port atempta contra
els criteris ambientals i de sostenibilitat
de la declaració d’emergència climàtica
que persegueix el govern valencià, que
persegueix el govern de l’estat i que persegueix
la Unió Europea.
—Què implica la revisió del PORN de
l’Albufera en el procés d’ampliació o no
del port de València?
—Revisar un PORN és un procediment
normal. Posem ordre a les figures de
protecció ambiental i s’estableixen unes
mesures cautelars. Almenys durant tres
anys, qualsevol projecte que puga repercutir
negativament en l’àmbit que
s’analitza, en aquest cas, l’Albufera, no
es podrà fer. En aquest cas es diu literalment
que un dels objectius principals
de la revisió del PORN de l’Albufera és
la inclusió de l’àmbit marí, que fa més
d’una dècada va quedar fora i que s’ha
d’introduir. El govern valencià va prendre
eixa decisió i jo com a consellera del
ram tinc obligació de fer constar que les
mesures cautelars són vigents i afecten
el projecte d’actuació.
—Què vol dir això en la pràctica?
—Vol dir que es dóna un termini de tres
anys a l’administració competent, és a
dir a la conselleria, per a fer una revisió
del PORN de l’Albufera. Si per exemple
es revisara, s’aprovara en un any i mig,
s’hauria complit el termini. Si es tramitara
d’ací a quatre anys, els tres primers
anys tindria unes mesures cautelars associades.
—Que impedirien fer obres d’ampliació
al port?
—Tal com és plantejat, nosaltres entenem
que sí.
—L’autoritat portuària, també ho entén
així?
—No. L’autoritat portuària no ho entén
així. Entén que l’impacte de les obres
que ja s’han fet són els únics impactes
que havia de tenir l’entorn de les platges
o l’entorn de l’Albufera. Nosaltres en
discrepem. Ja els hem fet saber a ells i al
Ministeri de Transició Ecològica que la
DIA del 2007 no va revisar adequadament
els impactes. A més, les lleis estatals diuen
que si hi ha una normativa posterior
que puga afectar significativament un
projecte que ja ha pogut passar per una
declaració d’impacte ambiental, la normativa
podria afectar eixa DIA i per tant
tornar a avaluar els expedients. Aquest és
un dels motius que nosaltres al·leguem.
No s’havia avançat gaire en normativa,
però aquests últims deu anys sí que s’ha
avançat.
—En unes declaracions recents fèieu
responsable el consell d’administració
del port del mal que puga rebre l’Albufera.
—Òbviament.
—Una cadira del consell l’ocupa el batlle
de València, Joan Ribó. La consellera i el
batlle estan en sintonia?
—Crec que sí que hi ha prou sintonia,
però, contràriament al que pense l’autoritat
portuària o altres autors que
defensen a ultrança aquesta ampliació,
no seguim cap estratègia. Jo crec que
seguim el sentit comú, el sentit de la
prudència i la normativa ambiental. El

38
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
MIREIA MOLLÀ
batlle també pensa en la relació ciutat-port
i en tots els impactes com ara
en trànsit rodat, en contaminació… Tot
això ho ha de posar damunt la taula. Hi
ha qui pensa que hi ha una estratègia
darrere. I no, cadascú exerceix les seues
obligacions i les seues responsabilitats.
Qui no ho faça ho haurà d’explicar. Entre
ells, cada membre del consell d’administració,
que en definitiva són els que
donaran el vist-i-plau a l’adjudicació i
la tramitació.
El batlle també pensa en la relació ciutat-port i en tots els
impactes com ara en trànsit rodat, en contaminació… Tot
això ho ha de posar damunt la taula. Hi ha qui pensa que hi
ha una estratègia darrere. I no, cadascú exerceix les seues
obligacions i les seues responsabilitats
—L’última paraula la té sempre Ports
de l’Estat?
—El procediment és: el promotor és
l’autoritat portuària, l’òrgan substantiu
era Ports de l’Estat i l’òrgan
ambiental, el Ministeri de Transició
Ecològica. Dic que era Ports de l’Estat,
perquè el que ha fet el ministeri és
dir que a partir d’ara, l’òrgan substantiu
serà també el promotor, que
és l’Autoritat Portuària de València. I
per tant, Ports de l’Estat es desdibuixa
en aquesta història. No sé si ha sigut
un favor al ministre Ábalos que, en el
seu moment, va liderar l’oposició del
Partit Socialista a aquest projecte. A mi
aquest canvi em sembla indecent i crec
que legalment és molt discutible. Em
consta que la plataforma Ciutat-Port
hi ha recorregut en contra. Veurem què
diuen els tribunals. Per via resolutiva,
de colp i volta, el ministre Ábalos ja no
té res a dir en aquesta història. I això em
sembla curiós. Sobretot pel que ell ha
significat sempre d’oposició al projecte.
—La Generalitat pot impedir legalment
que s’amplie el port de València?
—Normalment, si l’Autoritat Portuària
no s’atén a les normes i els procediments
i les cautelars, qui té l’última paraula
sobre una discussió d’aquestes són els
tribunals. Jo crec que l’última paraula la
podria tenir l’Autoritat Portuària si atenguera
la raó de la normativa i la raó de
l’interès general, que ha de representar
com a servidor públic.
—L’ampliació del port de València és
una de les qüestions que més controvèrsia
creen entre Compromís i Podem
d’una banda i el PSOE d’una altra dins
el Botànic?
—No. Jo no he sentit cap membre del
Partit Socialista del govern que diga que
no calga una declaració d’impacte ambiental.
Encara que siga simplificada com
és el que sembla que tant Ports de l’Estat
com el Ministeri de Transició Ecològica
suggereixen a Aurelio Martínez. He sentit
arguments que diuen que les inversions
en obra que puga fer el port de València
han de ser compatibles amb la sostenibilitat.
I això és el que fa una declaració
d’impacte ambiental. Per tant, crec que
reclamen això mateix que reclame jo.
Em pareix que hi ha arguments que en
aparença donen suport al projecte, però
que, si els analitzem segons la norma,
significarien fer el procés que reclamem.
—Algunes veus del vostre partit han
arribat a demanar que algunes de les
obres que ja són fetes siguen revertides.
És una possibilitat?
—Jo crec que s’ha d’estudiar amb més
deteniment. Jo no ho avalaria ara mateix.
Pots pensar que un dic o una infrastructura
pesant ha pogut produir uns danys i
que, per lògica, per a poder revertir-los,
esborres, elimines la infrastructura i tot
tornarà o es recuperarà. En canvi, amb
les dimensions de què parlem, desmuntar-ho
o desmantellar-ho podria produir
uns impactes que s’han d’avaluar.
—Si Mireia Mollà no fos consellera, es
manifestaria contra l’ampliació del port
de València?
—Com a opinió personal, crec que és
evident que sí, que tindrà un impacte i
que serà irreversible per a l’Albufera. I
ho dic amb totes les lletres. Passa que
la DIA t’indica també quin és el grau de
l’impacte i tu pots saber si és assumible
perquè el benefici pot ser superior al mal.
I, per tant, si algú considera que és una
cosa menor que l’Albufera quede afectada
de manera irreversible, és que o està
fora de la realitat o que el seu concepte
de l’interès públic és molt discutible.
És necessària l’ampliació del port de
València?

39
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ENTREVISTA
JOAN-SEBASTIÀ HAYDN
“No necessitem que
tolerin la nostra existència,
sinó un reconeixement legal”
Entrevista al president de la xarxa d’escoles immersives
Eskolim sobre els efectes de la censura del Constitucional
i les manifestacions de dissabte per tot l’estat francès

40
JOAN-SEBASTIÀ HAYDN
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ARNAU LLEONART FERNÀNDEZ
Catalans, occitans, bascs, bretons,
corsos i alsacians van manifestar-se
dissabte per tot l’estat
francès contra la censura del
Consell Constitucional a la llei
de llengües que impedeix l’educació
immersiva en llengües anomenades
regionals. Aquest era un punt clau de
la llei, que obria la porta a estendre la
immersió en el sistema educatiu públic,
però la decisió del Constitucional
no tan sols ho impedeix, sinó que posa
en perill l’educació immersiva a centres
concertats. Dissabte, a Perpinyà,
un dels portaveus de la mobilització va
ser Joan-Sebastià Haydn, president de
la xarxa d’escoles immersives Eskolim,
que agrupa els centres de la Bressola, en
català; Seaska, en basc; Diwan, en bretó;
Calandreta, en occità; ABCM-Zweisprachigkeit,
en alsacià; i Scola Corsa, en cors.
Parlem amb ell per analitzar l’impacte de
les manifestacions del cap de setmana i
les possibles conseqüències de la decisió
del Constitucional.
Crònica de Vicent Partal: Nins i electes:
el Constitucional francès topa amb la
protesta de Perpinyà
—Hi haurà un abans i un després de les
manifestacions de dissabte?
—Parlem d’uns 40.000 manifestants a tot
l’estat francès, amb força suport de càrrecs
electes de quasi tots els partits. El president
Macron i el primer ministre Castex hi han
reaccionat dient que les llengües regionals
i el seu ensenyament s’han de salvaguardar
i han ordenat als diputats de fer una
comissió que ens rebrà als presidents de
les entitats que fan escoles immersives. Hi
ha una certa incomoditat al govern amb el
tema, perquè hem reaccionat amb força.
Esperem que hi hagi un canvi de posició i
demanem la modificació de la constitució
francesa, perquè ens impedeix de ser reconeguts
i legitimats.
—S’ha evidenciat un canvi important
en la política de l’estat francès; per primer
cop, els jacobins són minoria i els
partidaris de protegir les llengües autòctones,
majoria.
—La societat francesa ha canviat, però
la constitució no s’hi ha adaptat. La promoció
de les llengües regionals ara és
un tema de consens entre la població i
els càrrecs electes, quan cinquanta anys
enrere encara era un tema que es considerava
que dividia la República. És un
canvi radical. Això, els càrrecs electes ho
han entès i s’ho han fet seu, però l’estat
francès encara no. I la constitució, encara
menys.
—Aquest canvi social pot fer que més
pares vulguin escolaritzar els seus fills
en les llengües autòctones dels territoris?
—La demanda ara ja era forta, perquè
tenim llista d’espera a les escoles. No
podem pas acollir tota la mainada que
s’hi voldria inscriure. Sabem que si demà
l’estat francès legitima la immersió
en llengües regionals com a sistema
educatiu, encara tindrem més demanda
perquè hi ha la voluntat per una part
de la població de retrobar les seves arrels
i un sentit d’identitat territorial. És
part de la diversitat d’identitat i cultural
de l’estat francès construïda gràcies a
l’agrupació de territoris amb llengües i
cultures pròpies.
—Com han rebut les mobilitzacions,
els cercles de poder i la premsa més
jacobina?
—Comencem a veure certs canvis en la
premsa francesa. Veiem aparèixer preses
de possessió força positives que defensen
les llengües i les cultures regionals. És un
canvi molt recent, fa uns anys no teníem
cap article que anés a favor d’aquestes
llengües. Les manifestacions han tingut
un cert ressò, perquè és un tema gros per
a l’estat. No és un petit grup de ciutadans
o de militants, sinó una franja important
Sabem que si demà
l’estat francès legitima
la immersió en llengües
regionals com a sistema
educatiu, encara
tindrem més demanda
perquè hi ha la voluntat
per una part de la
població de retrobar les
seves arrels i un sentit
d’identitat territorial

41
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
JOAN-SEBASTIÀ HAYDN
ALBERT SALAMÉ
Nosaltres existim
perquè fem immersió
en llengua regional i
volem formar parlants
en aquestes llengües,
nins que siguin
bilingües
de la població francesa afectada directament
per la decisió del Consell Constitucional.
En canvi, amb els alts funcionaris
i directors de serveis ministerials és més
complicat. Sovint s’han format a l’escola
francesa d’administració, que té
un model molt jacobí. No entenen pas el
perquè de tot això, per ells només hi ha
una llengua francesa, i d’aquesta manera
es vincula el tema de la República indivisible.
Això ho fa més complicat.
—Creieu que el govern francès farà els
canvis necessaris per a protegir l’escola
immersiva, com han dit Macron i
Castex?
—Nosaltres no necessitem que tolerin
la nostra existència, sinó un reconeixement
legal. La tolerància pot desaparèixer
d’un dia per l’altre per un canvi
de govern o el que sigui. Amb la decisió
del Consell Constitucional els nostres
sistemes educatius es poden posar en
qüestió, necessitem un reconeixement
del nostre model. Tenim uns convenis
amb el Ministeri d’Educació que poden
qüestionar-se si no complim la paritat
entre el francès i les nostres llengües. El
perill és aquest. Nosaltres existim perquè
fem immersió en llengua regional
i volem formar parlants en aquestes
llengües, nins que siguin bilingües.
Llur llengua materna és el francès,
no la perden, i s’hi afegeix la llengua
pròpia del territori. Fem classes de
francès segons els criteris del Ministeri
d’Educació i els nostres alumnes tenen
un nivell de francès més bo que en altres
escoles, però la nostra raó d’existir és
la immersió. Hi ha un perill real que

42
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
JOAN-SEBASTIÀ HAYDN
ALBERT SALAMÉ
el Constitucional no ens reconegui el
model i es posi en qüestió el nostre
conveni amb l’estat.
—Prepareu més mobilitzacions?
—Tenim prevista aviat una reunió de la
xarxa Eskolim amb el col·lectiu Perquè
Visquin les Nostres Llengües per a preparar
la continuació de les mobilitzacions.
Hem de fer balanç de les manifestacions
de dissabte i valorar quines accions podem
posar en marxa d’aquí a final de curs
i en la tornada de les vacances. El primer
ministre ens ha promès que ens rebria
aviat i som a l’espera d’aquesta trobada
per fer valdre els nostres arguments i
trobar la via legal per a continuar existint.
A Eskolim estudiem la possibilitat de
presentar recursos jurídics a la justícia
europea o francesa.
—Creieu que aquesta qüestió marcarà el
cicle d’eleccions que començarà aviat i
acabarà amb les eleccions presidencials
de l’any vinent?
—Dissabte vam veure que quasi tots els
partits eren presents a les manifestacions
i vam tenir el suport formal de tots
els presidents de regió. És un bon senyal.
Pensant en les eleccions presidencials,
potser és el moment de fer la proposta
de canvi de la constitució per a recollir
la diversitat lingüística francesa. Pot ser
un tema important en la campanya de les
presidencials, si no es fa abans.
Pasqual Tirach: “És greu no poder parlar
a un funcionari en una altra llengua
que no sigui el francès”
Pensant en les eleccions
presidencials, potser
és el moment de fer la
proposta de canvi de la
constitució per a recollir
la diversitat lingüística
francesa

43
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
PERE SOLER
TXELL PARTAL
“El discurs que la
normalitat només
tornarà a l’escola
si es vacunen els nens
és fals”
La setmana passada l’Agència Europea
de Medicaments (EMA) va
avalar la vaccinació amb Pfizer a
menors de dotze anys a setze. I amb
aquesta aprovació s’obria la porta a
la vaccinació d’adolescents i infants. El
conseller d’Educació, Josep Gonzàlez
Cambray, anunciava que al setembre es
podria començar a vaccinar aquesta
franja d’edat als instituts. Ràpidament,
experts en la matèria sortien a alertar que
no cal córrer per aplicar aquesta mesura.
Xavier Abad defensava en una entrevista
a VilaWeb que la població infantil i juvenil
no és vaccinable. I Magda Campins deia
que calia vaccinar tan sols els adolescents
amb patologies prèvies i recomanava de
prioritzar adults de països vulnerables.
En parlem amb Pere Soler, cap de la unitat
de patologia infecciosa i immunodeficiències
de pediatria de l’hospital Vall
d’Hebron de Barcelona.
—Nova polèmica sobre la covid-19 i els
infants. Malgrat que els epidemiòlegs
diuen que el vaccí en els infants no hauria
de ser prioritari, el govern espanyol
i el català ja parlen de vaccinar-los al
setembre...
—Hem de fugir d’aquesta idea que els
metges diem una cosa i els polítics en
fan una altra. Si no, tornarem a començar
una altra polèmica, com la que vam tenir
quan vam obrir les escoles. Hem d’intentar
evitar això a la ciutadania. Aquí
la qüestió important és per què volem
vacunar els nens?
Entrevista a Pere Soler, cap de la
unitat de patologia infecciosa i
immunodeficiències de pediatria
de l’hospital Vall d’Hebron de
Barcelona
—Per què?
—El principal motiu hauria de ser protegir-los.
Si la malaltia els afectés, els
hauríem de vacunar. Però això, com
ja hem dit altres vegades, no és així.
Tenim prou dades per a afirmar que els
infants i adolescents no tenen riscos amb
la covid-19. No tenen complicacions, ni
ingressen. Per tant, realment el benefici

44
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
PERE SOLER
Tenim prou dades per a afirmar que els infants i
adolescents no tenen riscos amb la covid-19. No tenen
complicacions, ni ingressen. Per tant, realment el benefici
és pràcticament nul. I arran d’aquesta situació hem de
pensar si s’ha d’aplicar. I si finalment decideixen fer-ho,
hem d’estar 100% convençuts que és segura
és pràcticament nul. I arran d’aquesta
situació hem de pensar si s’ha d’aplicar.
I si finalment decideixen fer-ho, hem
d’estar 100% convençuts que és segura.
En les vacunes pediàtriques els hem
d’exigir una seguretat molt més gran. Tot
i que les dades dels adults demostren que
és prou segura a curt termini, i per tant
també ho hauria de ser en infants, l’estudi
que ha portat a l’EMA a l’aprovació
de la vacuna de Pzifer per a adolescents
de dotze a quinze anys, és molt minso.
Parlem de dos mil casos i escaig. De fet,
l’EMA ja ha dit que l’estudi és massa
petit per a detectar efectes secundaris no
desitjats. Això em fa preguntar: Podem
quedar-nos tranquils amb les dades de
l’estudi? Sí. Però cal córrer vacunant
adolescents sense tenir prou informació?
Possiblement la medicina d’emergència
que hem practicat amb els adults, perquè
la gent es moria, no cal que la practiquem
amb els infants. Cal tornar a la medicina
d’evidència. Calen dades més clares.
—Però pot ser que s’hagin de vaccinar
per arribar a tenir la immunitat de grup?
—Podria ser un altre motiu per a vacunar-los.
Però realment no tenim prou
informació per a saber si això passarà.
De moment, vacunant només persones
més grans de cinquanta anys, ja hem vist
que s’ha reduït la corba de mortalitat.
Segurament, arribat aquest punt haurem
de decidir si volem fer desaparèixer la
circulació del virus, una cosa poc probable,
o evitar casos greus? Fins on jo sé,
l’objectiu és que la gent no es mori i les
que les UCI no es col·lapsin. I som força
a prop d’aquest objectiu, si la població
adulta es comporta.
—Per tant, és improbable que aconseguim
d’eliminar el coronavirus?
—És clar, si no en volem ni un cas, llavors
segur que haurem de vacunar tothom.
Però també es pot decidir que importa
evitar els casos greus. Que només hi hagi
algun cas de tant en tant, com passa amb
moltes altres malalties. Si és així, no és
necessària la vacunació en infants. Però
a més, també hi ha una part més moral.
Hem de voler vacunar menors d’edat, que
no tenen capacitat per prendre decisions,
per protegir els adults? O encara podem
anar més lluny: hem de vacunar els adolescents
per protegir els adults que no ho
han volgut fer? Caldria fer una valoració
bioètica per a respondre a aquests dubtes.
—Hi ha països que van més avançats en
la vaccinació. Podrien servir de mirall?
—Si, les dades de països amb més vacunats,
per exemple Israel, demostren
que quan vacunes els adults, la corba de
desens de casos pediàtrics és paral·lela.
La transmissió en aquesta malaltia és
d’adults a nens, i per tant, és normal que
passi això. Ara, no tenim prou dades per
a saber quin percentatge haurem de tenir
perquè hi hagi una immunitat de grup.
Encara que tot fa pensar que no caldria
vacunar els adolescents.
—Hi ha qui defensa que s’haurien de
vaccinar perquè poguessin tornar a la
normalitat i llevar-se la màscara a les
escoles...
—Des d’un punt de visita egoista, com a
pare, pot ser còmode. Molts pares pensaran
que si els vacunen, no caldrà que
els confinin. Però, és clar, si aconseguim
que la circulació del virus sigui prou
baixa, com probablement passarà els
mesos vinents, les escoles podran relaxar
mesures sense la necessitat de vacunar.
Alemanya o el Regne Unit, que ja hauran
pres mesures d’aquestes, perquè tenen
un percentatge de vacunació més alt, ens
podran ajudar a decidir. El problema és
que la comunitat educativa ho vol saber
de seguida per poder-se planificar el
curs que ve. Ja voldríem poder-ho saber,
però cal ser conscients que continuem
vivint enmig d’una pandèmia. No podem
respondre a aquestes preguntes encara.
—Podria ser que es poguessin llevar la
màscara a les escoles sense haver estat
vaccinats?
—Tal com van les dades i amb la gent que
hi haurà vaccinada, al setembre s’haurà

45
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
PERE SOLER
Té sentit gastar unes vacunes que són escasses per
tranquil·litzar els pares? No ens en sobren. Recordo que
encara no hem vacunat la gent menor de cinquanta anys
de posar sobre la taula la retirada de les
màscares per al grup de sis anys a onze.
Segons el moment que puguem fer això,
haurem de valorar quan ho podrem
fer amb els més grans. El discurs que la
normalitat només tornarà a l’escola si es
vacunen els nens és fals.
—Per tant, no cal córrer a prendre
aquesta decisió.
—Encara cal aplegar molta més informació.
No som en una situació d’emergència.
Salvar la gent que viu a la residència
o els de setanta anys sí que ho era,
els infants no. I menys si el seu voltant,
que sí que és vulnerable, ja ha estat vacunat.
Us poso un símil: al principi vam
tancar les escoles, perquè ens pensàvem
que la covid-19 era com la grip, i que els
infants eren qui els qui l’encomanaven
als adults. Ara sabem que no. Però imaginem-nos
que fos així. Al nostre país
moren milers de persones cada any per
la grip, i no vacunen els nens. En canvi,
els Estats Units, si més no, mantenen la
coherència, i sí que ho fan. Quin sentit
té vacunar-los per a la covid-19, però
per a la grip no? Cap, en la grip els nens
són poc asimptomàtics. Són els qui infecten
els adults, que sí que poden tenir
quadres greus. Quina coherència tindria
començar a vacunar els infants sense
tenir tota la informació, si no ho fem
amb la grip.
—També molts científics diuen que
abans de vaccinar els infants caldria vaccinar
adults de països més vulnerables.
—Les vacunes són un bé limitat i això
és una pandèmia mundial. L’exemple
més clar és que anomenem variant britànica
la que és prevalent a Catalunya, i
en canvi a Anglaterra la predominant és
l’índia. Amb una pandèmia mundial té
molt més sentit que es vacunin tots els
adults dels països amb menys recursos, i
no que dediquem les vacunes als nostres
adolescents. I no dic això només des d’un
punt de vista solidari, sinó també perquè
si no ho fem així, s’obrirà la possibilitat
que hi hagi persistència de variants amb
capacitat de resistència i que aquestes
puguin arribar aquí. Fins i tot d’una manera
purament egoista, t’ha de preocupar
molt més vacunar els adults d’uns altres
països. Perquè les variants comencen en
un país, però acaben a tot arreu. Si la decisió
depengués de mi, miraria quins són
els països dels quals tinc més immigració
i els oferiria la vacuna. Crec que seria la
cosa més intel·ligent.
—Magda Campins deia l’altre dia que
potser s’hauria de prioritzar vaccinar
adolescents amb alguna patologia prèvia.
—No hi estic d’acord, no hi ha grup de
risc en els infants. No hi ha nens amb
malalties de base que tinguin un quadre
més greu. Potser des del Departament de
Salut faran aquesta aproximació, però
des d’un punt de vista del que ha passat
amb la covid pediàtrica a Catalunya, no
té sentit. Aquests infants no han estat
ingressats. Hi ha companys que diuen
que no hi ha hagut casos perquè han estat
molt protegits. Estic convençut que hi ha
casos que han anat a l’escola...
—Però potser els pares han patit molt
durant la pandèmia i el vaccí els podria
donar certa tranquil·litat.
—És clar, però això és com quan la gent
va el pediatre perquè es pensa que el nen
té febre i se li ha de donar un medicament,
i al final li acaben donant un antibiòtic,
perquè la mare es tranquil·litzi. No
acostuma a ser bo. Té sentit gastar unes
vacunes que són escasses per tranquil·litzar
els pares? No ens en sobren. Recordo
que encara no hem vacunat la gent menor
de cinquanta anys.
—I una última pregunta... Per què hem
de vaccinar els de disset anys i no els de
quinze?
—Aquestes situacions ridícules passen
sempre. A tot hi hem de posar un punt
de tall. Sí que us podem dir que hi ha
molts més estudis sobre els joves de
disset anys.

46
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
ANÀLISI
I si Felipe VI no volgués signar
els indults?
La hipotètica negativa del rei espanyol a signar, l’indult condicionat i la revocació al
Suprem, tres maquinacions en marxa
JOSEP CASULLERAS NUALART
No farà falta que Felipe VI es
negui a signar els indults als
presos polítics que, segons
diuen els mitjans de Madrid,
el govern espanyol podria
concedir el juliol, ben a tocar
de les vacances d’estiu perquè
facin el mínim soroll possible
a Madrid. No caldrà que el
rei espanyol arribi a aquest
extrem, perquè l’estat té uns
altres mecanismes perquè la
pastanaga vagi acompanyada
del cop de bastó, des de la
concessió de l’indult condicionat
(a més de parcial) fins
al recurs de revisió a la sala
tercera del Tribunal Suprem
espanyol perquè els acabi
anul·lant. Tot plegat acom-
panyat d’un clima polític i
mediàtic asfixiant, que ja es
va respirant a la capital espanyola,
que empenyi el govern
de Sánchez o els cinc magistrats
de la secció cinquena de
la sala tercera del Suprem a
fer ben efímera, en paraules
de Jordi Cuixart, la possible
sortida de la presó.
Martín Pallín: “Això què és!?
A Europa deuen estar esmaperduts”
Els mitjans i els influenciadors
polítics més alineats a la
dreta i a l’extrema dreta espanyola
fa mesos que debaten

47
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
si Felipe VI té l’obligació de
signar els decrets dels indults
als presos polítics. En general
arriben a la conclusió que és
inevitable que els signi, que
la constitució espanyola recull
en l’article 62 l’atribució
del rei de signar els indults
(el “dret de gràcia”) i que ho
faci d’acord amb la llei. I la
constitució també diu que “els
actes del rei seran ratificats
pel president del govern o pels
ministres competents” i que,
dels seus actes, en seran responsables
“les persones que
els ratifiquin”. El rei no pot
negar-se a signar un decret
que és una decisió d’un govern
que emana de la sobirania popular.
La fúria de Marchena posa
la base perquè els indults
siguin impossibles
Però hi ha un parell de factors
que en fan dubtar, d’aquesta
darrera afirmació. El primer,
que quan parlem del procés
d’independència els diversos
poders de l’estat espanyol
han travessat línies vermelles
com no ho havien fet mai;
per exemple, amb l’empresonament
de dirigents de la
societat civil per haver-se
manifestat, i també amb el
discurs de Felipe VI del 3
d’octubre, intervenint políticament
com no ho havia
fet mai la institució de la monarquia
aquests darrers quaranta-cinc
anys. I el segon,
que quan parlem de l’indult
ens referim a una figura que,
tot i que és regulada, és estranya
i excepcional, perquè
es mou en el terreny entre el
dret i la política, i perquè té
l’origen en una llei del 1870
(posteriorment retocada) que
fixava el funcionament de la
gràcia reial del perdó.
I precisament aquest origen
feia dubtar l’advocat Marc
Molins, que en una entrevista
a RAC1 aquesta setmana
declarava que “tècnicament
podria passar” que el rei no
volgués signar, perquè la
norma ve de molt abans de
l’actual constitució, perquè es
tracta d’una mesura de gràcia
que proposa el govern espanyol,
però que concedeix el
rei. Molins afegia, tanmateix,
que veu molt poc probable que
acabi passant això.
En tot cas l’aparell mediàtic
de la dreta espanyola ha
aprofitat aquest debat per a
retreure a Pedro Sánchez que
vulgui obligar Felipe VI a fer
quelcom tan abjecte com haver
de signar uns indults com
aquests; precisament a ell, el
cap de l’estat que va fer aquell
discurs anti-independentista
el 3 d’octubre, el símbol de l’a
por ellos institucional.
Indults condicionats
El govern espanyol és qui pot
concedir els indults i ho pot
fer marcant políticament la
decisió, perquè quedi clar davant
les crítiques que li vénen
de fora i de dins que no és
pas de franc aquest gest. Al
decret de concessió de molts
indults, el govern espanyol
inclou un afegitó que diu
“amb la condició que no torni
a cometre delicte dolós en el
termini de X anys d’ençà de la
publicació d’aquest decret”.
És una de les possibilitats
que el govern espanyol ha
fet córrer en forma de globus
sonda aquesta darrera setmana
entre la premsa espanyola,
en mitjans com ara El
Confidencial, que diu que el
govern de Pedro Sánchez vol
deixar clar al decret mateix
que podran sortir de la presó
amb la condició que durant
un determinat període de
temps “no tornin a delinquir”.
A més, l’indult serà
parcial (no pot ser pel total
de la condemna imposada
quan el tribunal sentenciador
s’hi oposa), és a dir, que probablement
l’indult serà pels
anys que quedin de presó,
però es mantindrà la pena
d’inhabilitació.
El rei no pot
negar-se a signar
un decret que és
una decisió d’un
govern que emana
de la sobirania
popular

48
ANÀLISI
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
És ben bé així com ho planteja
el govern de Sánchez, segons
la informació publicada per El
País : els indults seran ràpids
(es concediran entre el juny i
el juliol), limitats (no es tocarà
pas la pena d’inhabilitació)
i reversibles (condicionats a
“no tornar a delinquir en un
termini que podria ser d’uns
tres anys). Que surtin, però
que no facin política. És la
manera com pensa el PSOE
que pot alleugerir les crítiques
furibundes que ja li cauen al
damunt. De fora el partit i
de dins.
Però si no n’hi hagués prou
amb la possibilitat (segurament
remota) que el rei espanyol
es negui a signar els
indults, o que el govern espanyol
hi afegeixi limitacions
i condicionants certament
humiliants, encara quedarà
una via judicial per a revocar
la mesura, que és el recurs
contra la concessió dels
indults a la sala contenciosa
administrativa del Tribunal
Suprem espanyol. Un recurs
que no pot presentar qualsevol,
sinó les parts afectades a
la causa. I curiosament una
de les parts afectades, perquè
se li va permetre de ser
acusació particular al judici,
és el partit d’extrema dreta
Vox. Vox estaria legitimitat
a presentar recurs contra els
indults. I ho hauria de fer per
defectes de procediment o de
forma, que són els supòsits
que habitualment aquesta
sala del Suprem admet per a
revisar la decisió del govern
espanyol. Però aquests recursos
poden incloure també
l’argument de l’arbitrarietat,
que segurament és el que
explorarà aquest partit. Qui
rebrà el recurs serà una secció,
la cinquena, d’aquesta sala
tercera, on hi ha, entre més,
un magistrat íntim amic de
Carlos Lesmes –que dimecres
va dir que aquests indults no
es podien concedir per manca
de concòrdia– i un altre
que fou el president de la JEC
durant l’etapa més agressiva
i inquisitorial contra l’independentisme,
entre el 2017 i
el 2020.
Un íntim de Lesmes i un
president de la JEC, els jutges
que podrien revisar els
indults
El debat sobre les possibilitats
i els límits de l’indult porta
a una altra reflexió que feia
Cuixart aquest divendres:
“No podem caure en l’error
de dedicar els esforços a sortir
de la presó, quan els hauríem
de dedicar òbviament a aturar
la repressió, però a complir
els objectius polítics.” Perquè
sembla ben clar que la
pastanaga de l’indult anirà
acompanyada inevitablement,
d’una manera o d’una
altra, d’un altre fort cop de
bastó.
Que surtin, però
que no facin
política. És la
manera com
pensa el PSOE
que pot alleugerir
les crítiques
furibundes que ja
li cauen al damunt

49
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRÒNICA
Jordi Pujol, el perdó i la independència
Crònica de l’acte de presentació del llibre ‘Entre el dolor i l’esperança’ (Edicions Proa)
ANDREU BARNILS
El president Jordi Pujol demana
perdó, diu que no és
corrupte i comenta els darrers
anys de política catalana
i mundial amb el periodista
Vicenç Villatoro en el llibre
d’entrevistes Entre el dolor i
l’esperança (Edicions Proa),
presentat ahir al migdia a la
Llar del Llibre de Barcelona.
L’acte, fet poques setmanes
abans que comenci el judici
a l’Audiència Nacional espanyola,
no va comptar amb la
presència del protagonista,
Jordi Pujol, de noranta anys.
“Avui no hi és per un acord
amb ell. Té l’edat que té, i la
condició que té, i no li semblava
oportú exposar-se. Podria
ser que en algun moment es
fes una presentació pública”,
deia l’editorial. El president
només es va poder veure en
un vídeo de set minuts en què,
entre altres coses, demana
perdó i diu això: “Porto un pes
a sobre. Em fa patir la meva
família i em fa patir Catalunya.”
El vídeo és aquest:

50
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRÒNICA
“Com li deia, jo no he estat independentista,
llevat d’un moment fugaç en què es
combinava l’opressió radical del primer
franquisme amb la lectura dels versos de
Ventura Gassol”
L’acte de presentació el van
pilotar Josep Ramoneda
(setanta-dos anys) i un dur
d’orella Vicenç Villatoro (seixanta-quatre
anys), davant
una sala plena de periodistes,
encara amb màscares i
distància de seguretat, pendents
de llegir les paraules
d’un president Pujol que no va
arribar mai però que sempre
va estar present. Un president
que s’ha trobat amb Villatoro
una trentena de vegades
des del febrer del 2019 fins a
l’agost del 2020 per ser entrevistat
sobre quatre eixos: el
procés, el llegat del pujolisme,
el cas Pujol i la visió dels canvis
en el món.
Però si bé Jordi Pujol opina
sobre el procés (“Estem en
un atzucac del qual no sembla
que en pugui sortir la independència
de Catalunya, però que
provoca un molt seriós mal
funcionament d’Espanya”,
pàgina 33), que ningú n’esperi
opinions sobre els seus protagonistes:
Carles Puigdemont,
Oriol Junqueras, Pedro Sánchez,
Artur Mas, el jutge Llarena
o Juan Carlos I no surten
citats ni una sola vegada. No
en diu res. “No vull que cap
paraula meva es pugui interpretar
com un component de
crítica envers persones a qui
devem molt respecte i a qui
hem d’estar molt agraïts i que
ara són o podrien ser a la presó”
(pàgina 49).
“És una entrevista amb una
persona de noranta anys, en
retirada, i que no n’ha donat,
i no en donarà, gaires més.
Tenia la sensació de demanar
el testament polític”,
diu Villatoro. “Vaig comprar
una gravadora, l’he feta ser-
vir, però no gaire. No és una
transcripció de cintes enregistrades,
és el resultat d’una
trentena llarga d’entrevistes
i trobades personals, digitals
i correspondència. El títol és
consensuat. Volia dues paraules
contradictòries, com és ell.
Jo vaig proposar ‘Penediment
i orgull’ i això passa a ser ‘Dolor
i esperança’.”
Pujol sap triar el moment de
treure el llibre, just abans del
judici que tindrà a l’Audiència
Nacional. En el llibre insisteix
que els diners d’Andorra els
rep d’una deixa, que no s’ha
enriquit i que, de fet, tenia
més patrimoni l’any 1975 que
quan va deixar de ser president.
Pujol fa dues coses a la
vegada: demana perdó sobre
el mal que pot haver fet i, alhora,
declara que no és en cap
cas corrupte: “Sí en demano,
de perdó. Que no és ben bé
indulgència a qui em pogués
castigar. Sí que en demano a
les persones properes a qui
hauria d’haver evitat que es
trobin en la situació que es
troben. I també he de demanar
perdó a l’home jove que jo era
fa cinquanta o seixanta anys. I
al meu país. No amb ànim de
rehabilitació. Simplement,
perdó” (pàgina 165). “Jo no
sóc un corrupte. En cap cas
jo no vaig intervenir ni vaig
donar via lliure a actuacions
corruptes, ni me’n vaig beneficiar.
Com rotundament
vaig dir al parlament, jo no
he estat ni sóc corrupte. No
vaig fer servir en cap cas la
meva situació política per a
treure’n profit econòmic”
(pàgina 181).
Segons Villatoro, va ser molt
difícil de convèncer Jordi Pujol

51
CRÒNICA
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
de parlar, primer, i de publicar,
després. “El convencem
dient que potser és un llibre
que no és excitant, però sí que
és sòlid.”
De les entrevistes, n’ha sortit
un llibre de 352 planes i
set capítols que no fa servir
transcripcions literals, sinó
resums de Pujol i Villatoro. Els
capítols són “Temps de canvi”,
“Catalunya, Espanya”,
“Vigència del nacionalisme”,
“El cas Pujol”, “Actius a preservar”,
“Europa i el món” i
“I ara què?”.
No independentista
Durant la presentació, Villatoro
afirma, amb raó, que
Jordi Pujol declara que a la
seva carrera no ha estat independentista:
“Com li deia, jo
no he estat independentista,
llevat d’un moment fugaç en
què es combinava l’opressió
radical del primer franquisme
amb la lectura dels versos
de Ventura Gassol” (pàgina
101). “Jo no vaig impulsar el
moviment independentista”
(pàgina 191). I quan Villatoro
li demana si, sense ser
independentista, l’ha beneït
darrerament, i si està content
del paper que ha fet en aquest
punt Pujol, respon: “Jo crec
que hem d’esperar per fer el
balanç del paper que hem fet
tots i cadascú, en aquests moments.”
Pujol sí que afegeix que potser
no va ser prou contundent
quan va avisar que era “una
quimera” pensar que el procés
seria fàcil, sense contraposició
amb l’estat, i amb records
internacionals multitudinaris:
“Potser llavors ho hauria
d’haver dit d’una manera més
contundent, encara que de fet
ho vaig fer. Per exemple, dient
que les independències de
l’URSS i de l’ex-Iugoslàvia no
eren un referent per a Catalunya.
Que no ens hi havíem de
fixar. Però potser no ho vaig
fer prou” (pàgina 53).
Va bé comparar aquest Pujol
amb el Pujol que apareix al
llibre de Carles Puigdemont
(M’explico, de la investidura
a l’exili, la Campana) on es
reprodueix una carta de Pujol
a Puigdemont just després del
Primer d’Octubre. En aquella
carta Jordi Pujol escriu:
“Tingues present que el dia 1
d’octubre va ser una victòria
per al país i que va confirmar
el teu compromís democràtic
amb els ciutadans de Catalunya.
Primer. Declaració unilateral
d’independència sense
vot parlamentari i per tant
amb poc risc per als diputats.
Però sí per a tu i per a la presidenta
del parlament. Segon.
Eleccions constituents que
podries convocar legalment
i si convingués immediatament.
Tot això es podria fer
abans de l’aplicació del 155”
(pàgina 553).
El no independentista Jordi
Pujol, a favor de la DUI i de
convocar eleccions el mateix
dia, durant l’octubre del
2017.

52
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRÒNICA
Nins i electes:
el Constitucional francès topa
amb la protesta de Perpinyà
Crònica de Vicent Partal sobre la manifestació que ha recorregut
Perpinyà en protesta per la censura de la llei de llengües

53
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRÒNICA
VICENT PARTAL
L’edifici més significat de la plaça de Catalunya de Perpinyà és
un magatzem comercial que té per nom històric “Aux Dames
de France”. Ahir, poc abans de les tres, la porta de l’edifici era
el lloc triat per batlles i més electes catalans que havien decidit
de concentrar-s’hi per encapçalar junts la manifestació contra
el Consell Constitucional i la decisió de censurar la llei de les
llengües anomenades regionals. Van anar arribant a poc a poc.
Alguns amb la banda amb els colors de la bandera francesa
que solen portar tan sols en moments solemnes. N’hi havia
de tots els partits, tret de l’extrema dreta, que governen Perpinyà.
Socialistes, comunistes i macronistes de la República
en Marxa xerraven distrets mentre la plaça s’anava omplint
de manifestants.
Èxit de la manifestació a Perpinyà en defensa del català i
contra el Constitucional francès
I de sobte, sota el rètol a les dames de França i sobre la bandera
francesa creuada al pit, van començar a aparèixer senyeres.
En un gest que no s’havia vist mai abans, una bona part dels
electes es van posar una senyera sobre la banda amb els colors
de la república francesa. I abillats així es van posar ordenadament
al capdavant de la manifestació, que enfilaria cap a la
prefectura. Contra allò que alguns poden pensar, el gest no és
una anècdota i prou. Perquè desafia molts anys d’història. Va
ser el 20 de març de 1790 que l’Assemblea Nacional francesa
va regular que “quan els oficials locals facin la seua funció,
portaran com a marca distintiva una banda amb els tres colors
de la nació: blau, blanc i roig”. I vist de fora pot resultar curiós
el fet, però segons l’article 433.14 del codi penal francès, l’ús
il·legal de la banda o la manipulació es pot castigar amb 15.000
euros de multa.
El gest no va passar inadvertit entre la munió de catalans que
desfilaven amb senyeres, estelades i algunes banderes de partit

54
vilaweb.cat
Divendres, 21 4 de juny maig de 2021
CRÒNICA

55
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRÒNICA
o d’unes altres nacions de l’estat pels carrers de la capital en
direcció al Castellet. Els organitzadors parlaven de més de dues
mil cinc-centes persones, xifra que donaven per excel·lent tenint
en compte que la concentració s’havia organitzat en una
setmana i comptant que des del sud pujava molt poca gent.
L’exigència de la PCR que, teòricament, et demanen per entrar
a l’estat francès havia fet desistir molta gent.
Així i tot, la representació institucional del sud també era important.
Hi havia la presidenta del parlament, Laura Borràs,
acompanyada d’uns quants diputats; hi havia la consellera a
l’exili i eurodiputada, Clara Ponsatí, que anava i tornava en un
viatge llampec des de Brussel·les; hi havia la consellera d’Universitats,
Gemma Geis, de Junts; la diputada a Madrid Montse
Bassa d’ERC, i la cap de llista de la CUP, Dolors Sabaté. Al final
de l’acte, al Castellet, totes han estat aplaudits en ser nomenats.
“Es nota que l’acte de Puigdemont va canviar la visió sobre el
nord de molta gent –em comentava un dels organitzadors–,
perquè mai no havíem vist representacions com aquesta.”
Canalitzada per uns avorrits policies que obrien pas, la manifestació
va enfilar els carrers de la República (francesa) i del
4 d’octubre, per girar devora el riu cap al Castellet. I davant la
prefectura, el símbol màxim de la dominació colonial, es va
aturar. La capçalera, que portava les banderes catalana, basca,
bretona, corsa, occitana, alsaciana, flamenca i savoiana, va pujar
a la vorera per posar-se davant la porta i va començar a entonar
L’Estaca de Lluís Llach, decisió que els manifestants i els electes
van seguir amb entusiasme, fins i tot alguns alçant el puny.
L’himne va acabar amb crits reivindicant la reforma del nefast
article 2 de la constitució francesa, que proclama el francès com
a llengua de la república –en el seu moment, en contraposició
a l’anglès, però ara, gràcies a les trampes del Consell Constitucional,
també contra el català i les altres llengües.
Finalment la manifestació va desembocar al Castellet, al peu
del símbol més preuat de la ciutat, on un modest entarimat i
uns altaveus van servir per als parlaments.
Davant aquells qui hi van intervenir es va formar una rotllana
enorme de xiquets de les escoles catalanes, que batien palmes
tot cantant: “Avui i demà, escola en català”, reien quan sentien
un gos bordar com si intentàs seguir la consigna, i es passaven
l’inevitable baló de rugbi, tot esperant el transcendental partit
que juga avui la USAP i que pot significar, gairebé, el retorn a
la màxima divisió.

56
vilaweb.cat
Divendres, 4 de juny de 2021
CRÒNICA
Hi van parlar, entre més, el professor Alà Baylac-Ferrer, Mateu
Pons-Serradell en nom de les escoles públiques i immersives
Arrels, Joan-Sebastià Haydn, en nom de les Escoles Bressola
i Miquel Arnaudies, de la Federació d’Entitats Culturals
Catalanes, que havia organitzat l’acte.
Els electes s’havien agrupat i va ser en direcció a ells que es van
adreçar els parlaments. Els van demanar coratge per anar més
enllà i exigir la reforma de la constitució, van exigir a Macron el
compliment de la paraula, perquè el president, vista la revolta
que ha generat la decisió del constitucional, ha afirmat en
públic que les escoles en català i en les altres llengües no han
de preocupar-se i podran continuar funcionant. “Fa cinquanta
anys que treballem i ara no ens faran enrere”, afirmava un
dels organitzadors. I es va insistir una vegada i una altra que
l’escola en català és un dret humà bàsic que no pot ser atacat
per les autoritats franceses.
onejava, com sempre, la bandera catalana i, com va ordenar fa
poques setmanes el batlle feixista de la ciutat, també la tricolor
francesa. Però a baix tot eren senyeres i estelades, com va
remarcar en un piulet que volia ser provocador i en realitat
era patètic un Manuel Valls, objecte de riota generalitzada a
l’hexàgon, que ja no sap si vol ser ex-aspirant a batlle de Barcelona
o ex-aspirant a dirigent de França. Senyeres, estelades
i sobretot un munt de nins cridant, cantant, jugant i corrent.
El futur de la terra.
Milers de persones protesten arreu de l’estat francès en
defensa de les llengües
I abans d’entonar Els Segadors van llegir una carta de Jordi
Cuixart. Des de la presó dels Lledoners, Cuixart barrejava la
marea verda mallorquina i la reivindicació valenciana d’Enric
Valor i les unia, tot reclamant “Coratge i autoestima!”, a aquest
moviment que prenia els carrers de Perpinyà, Dalt el Castellet

57
vilaweb.cat
Divendres, 21 4 de juny maig de 2021
CRÒNICA

58
vilaweb.cat
Divendres, 21 4 de juny maig de 2021
CRÒNICA

TOTA L’OPINIÓ DE VILAWEB
EN UN SETMANARI DIGITAL
JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA