Madrid serà la capital europea de l'extrema dreta?

24 - 30 ABRIL 2021
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
MADRID SERÀ
LA CAPITAL
EUROPEA
DE L’EXTREMA
DRETA?

2
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
LA SETMANA
MADRID, POL DE L’EXTREMA DRETA?
ROGER GRAELLS FONT
Setmana marcada
per les eleccions
madrilenyes i les
amenaces contra
diversos càrrecs
polítics. La campanya
de Madrid ja era
molt tensa, però s’ha
enverinat d’ençà
que Pablo Iglesias va
abandonar el debat
de la SER divendres
passat, mentre
Rocío Monasterio,
candidata de Vox,
exhibia la vena feixista
La capital espanyola podria convertir-se en el referent de
l’extrema dreta a Europa amb la victòria del PP d’Ayuso i el
suport de Vox, amb l’esquerra sense poder fer-hi majoria
amb el PSOE i Ciutadans que continua el seu declivi
Setmana marcada per les eleccions
madrilenyes i les amenaces contra
diversos càrrecs polítics. La campanya
de Madrid ja era molt tensa, però s’ha
enverinat d’ençà que Pablo Iglesias va
abandonar el debat de la SER divendres
passat, mentre Rocío Monasterio,
candidata de Vox, exhibia la vena
feixista. Tots els sondatges dibuixen
una victòria clara del PP d’Isabel Díaz
Ayuso, que pot doblar el resultat del
2019 i arrasar Ciutadans. Ayuso ha
explotat el populisme de dretes i
l’antagonisme a Pedro Sánchez, tot
situant-se com la cap de l’oposició de
facto, paper que ha exercit durant la
gestió de la pandèmia. De fet, també
ha aconseguit que es parli poc de les
xifres nefastes que ha tingut el seu
govern durant aquests mesos.
Però Ayuso no podrà governar sense el
suport de Vox. L’extrema dreta sembla
que obtindrà un resultat semblant al de
fa dos anys i tornarà a tenir la clau
de la governabilitat, fins i tot podrà
exigir l’entrada a l’executiu. El PSOE
resta encallat i l’esquerra, representada
per Més Madrid i Unides Podem, no
aconseguiria de créixer prou, malgrat
que confien en una mobilització de
darrera hora per a aturar l’extrema
dreta. El càstig de l’electorat madrileny
al govern espanyol pot traduir-se en un
triomf aclaparador d’Ayuso, que fins i
tot pot fer tremolar la cadira de Pablo
Casado si torna a perdre les pròximes
eleccions espanyoles.
Per una altra banda, Ciutadans continua
en declivi. És probable que el partit d’Inés
Arrimadas quedi fora de l’assemblea
madrilenya, dos anys després de gairebé
atrapar el PP i d’aconseguir la vice-presidència
i l’entrada al govern de la comunitat.
La jugada de situar Edmundo
Bal, mà dreta d’Arrimadas al congrés,
com a cap de llista, sembla que no dóna
resultat. La davallada de Ciutadans pot
causar una nova sagnia de càrrecs i de
quadres territorials i pot fer trontollar
Arrimadas un any després d’assumir el
lideratge del partit.
Aquestes eleccions poden convertir Madrid
en un pol de l’extrema dreta europea.
El populisme de dretes d’Ayuso,
allunyada del centre-dreta moderat que
representa la dreta democràtica europea,
alimenta la ultradreta. Però cal recordar
que fou el PSOE, que ara demonitza Vox,
qui va precipitar aquestes eleccions amb
la maniobra fallida de les mocions de
censura a Múrcia, pactant amb Ciutadans
d’esquena al PP. Ayuso va témer
de perdre la presidència i va decidir de
convocar eleccions anticipades abans de
donar opcions a qualsevol moviment de
l’oposició que tingués el suport de Ciutadans,
i tot sembla indicar que la jugada
li sortirà rodona i recuperarà gairebé tot
l’electorat de la formació d’Arrimadas.
Sánchez s’ha implicat a fons en la campanya
d’Ángel Gabilondo, però en pot
sortir debilitat. El president espanyol
ataca ara l’extrema dreta, tot i que no

3
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
LA SETMANA
fa gaire temps elogiava el “sentit d’estat”
de Santiago Abascal i promovia la
polarització del debat entre el PSOE i
l’extrema dreta durant la campanya de
les eleccions espanyoles del 2019. La
repetició electoral, causada també per la
negativa de Sánchez a pactar amb Unides
Podem, va permetre que Vox doblés la
seva representació al congrés. Tot plegat,
afegit al fet que no van parar els peus a
la ultradreta quan la víctima n’era l’independentisme
amb amenaces, atacs,
insults i persecució i repressió judicial.
En tot aquest panorama també hi té un
paper ben galdós la premsa espanyola,
especialment els diaris de dretes
i alguns periodistes de mitjans suposadament
progressistes que ara han
descobert què és Vox i quina amenaça
representa per a la debilitada i corcada
democràcia espanyola, però que temps
n’eren còmplices.
Mentre tot gira entorn de Madrid, a Catalunya
la política roman congelada.
ERC i Junts han avançat tímidament en
la negociació per a investir Pere Aragonès
i formar govern amb una reunió
als Lledoners. Aragonès s’ha implicat
en la negociació i s’ha reunit amb Jordi
Sànchez, que dirigeix el rumb de Junts de
la presó estant, no pas sense dificultats.
Al parlament, la diputada de Junts Aurora
Madaula ha estat elegida secretària segona
de la mesa, en substitució de Jaume
Alonso-Cuevillas, que va plegar després
de les seves declaracions a VilaWeb.
En l’àmbit judicial, el Tribunal Constitucional
espanyol ha publicat els dos
vots particulars contra la sentència que
refusa el recurs d’empara de Jordi Turull.
Els magistrats Juan Antonio Xiol Ríos i
María Luisa Balaguer consideren que la
pena va ser desproporcionada i que no es
va ajustar al dret. Malgrat la prudència
respecte de la sentència del Tribunal Suprem
espanyol i el judici contra el procés,
són prou contundents i també afirmen
que es van vulnerar drets fonamentals.
Aquestes manifestacions són importants
amb vista a la demanda que els presos
polítics registraran contra l’estat espanyol
al Tribunal Europeu dels Drets Humans
d’Estrasburg. També hi ha hagut
un vot particular al TSJC que defensa que
el president Quim Torra tenia el dret de
penjar la pancarta per l’alliberament dels
presos polítics i els exiliats a la façana del
Palau de la Generalitat, mentre la resta
dels magistrats han sentenciat contra
el president i han dit que tenia “finalitats
partidistes”.
Aquesta setmana el TC també ha admès
a tràmit el recurs d’empara del
president Quim Torra contra la seva
inhabilitació, i la defensa ja ha avançat
que les setmanes vinents presentaria la
demanda a Estrasburg contra el TC per
haver refusat les mesures cautelars que
va demanar. Per una altra banda, la fiscalia
ha recorregut contra l’absolució
dels síndics de l’1-O a l’Audiència de Barcelona.
El TSJC també ha tancat la instrucció
de la causa contra els diputats
d’ERC Josep Maria Jové i Lluís Salvadó
per la seva participació en l’organització
de l’1-O i aviat els podria enviar a judici,
i ha obligat la Generalitat a vaccinar
els agents de la policia espanyola i de
la Guàrdia Civil destinats a Catalunya.
Aquesta decisió ha indignat el govern i
el Departament de Salut, i el secretari de
Salut Pública, Josep Maria Argimon, la va
criticar durament. L’endemà, Ciutadans
va instigar una campanya de desprestigi
contra Argimon i el govern, intensificant
el discurs de l’odi contra Catalunya.
La diada de Sant Jordi de divendres passat
va ser un èxit, i la Cambra del Llibre de
Catalunya ha destacat que s’hi van vendre
vora 1,3 milions de llibres, dels quals
el 53% eren títols en català. Sant Jordi va
tornar a omplir els carrers després d’un
any d’aturada obligada per la pandèmia,
amb una organització impecable. De fet,
va anar tan bé que s’analitzarà si el model
s’aplica a la festa els anys vinents.
Al País Valencià hi ha hagut polèmica
perquè el PP, Ciutadans i Vox volien
canviar el nom de l’avinguda dedicada
a l’escriptor Enric Valor per “avinguda
Mentre tot gira entorn de
Madrid, a Catalunya la
política roman congelada.
ERC i Junts han avançat
tímidament en la negociació
per a investir Pere Aragonès
i formar govern amb una
reunió als Lledoners
d’Espanya”. La pressió institucional
i popular ha forçat el batlle del
PP, Sebastián Cañadas, a rectificar i a
cercar una altra via per mantenir el nom
d’Enric Valor, però el PSPV, Compromís
i Unides Podem han votat contra la
proposta perquè és d’una avinguda als
afores. Diumenge es va fer la diada d’un
Vint-i-cinc d’Abril atípic. L’esquerra
independentista es va manifestar a València
durant la vigília, Acció Cultural del
País Valencià va reclamar per enèsima
vegada el retorn de TV3 i el president de
les Corts, Enric Morera, va demanar un
canvi estructural a l’estat espanyol.
Quant a la pandèmia, no hi ha hagut
canvis en les mesures ni tampoc notícies
sobre què passarà a partir del 9 de maig,
quan s’acaba el termini de l’estat d’alarma.
Catalunya Nord sí que començarà
un desconfinament en quatre fases
a partir del 19 de maig, segons un pla
elaborat pel govern francès. La Comissió
Europea ha denunciat AstraZeneca
als tribunals pels incompliments en el
lliurament dels vaccins compromesos i
l’OMS ha advertit que la variant índia
de la covid-19 pot ser més contagiosa i
resistent als tractaments i els vaccins.
L’Índia s’ha convertit en l’epicentre
mundial de la pandèmia, amb desenes
de milers de casos diaris que han desbordat
el sistema sanitari. Les imatges
dels crematoris a l’aire lliure han fet la
volta al món i les autoritats temen que
la situació empitjorarà aquests dies.

4
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
SUMARI
24-30 D’ABRIL 2021
PORTADA
4 - M
Madrid serà la capital europea de l’extrema dreta?
Per Vicent Partal.
El nou cinturó de Vox: l’extrema dreta esdevé una força clau a Madrid
Per Redacció.
Amiguisme, corrupció i flirteig ultra: l’ascens meteòric d’Isabel Díaz Ayuso
Per Oriol Bäbler.
La difícil convivència a la capital dels espanyols
Per Redacció.
ENTREVISTA
Jaume Pastor: “Madrid podria ser una palanca per a rellançar el pol
d’ultradreta a Europa”
Per Roger Graells Font.
ENTREVISTES
Neus Torbisco: “I mentrestant, l’estat va rient”
Per Josep Casulleras Nualart.
J. M. Mulet: “Si tota l’agricultura és ecològica, a la terra no hi haurà prou
aliments per a tothom”
Per Esperança Camps Barber.
Àlex Ruiz: “Em presente perquè no vull que el Bloc s’assemble a un partit més
de l’esquerra espanyola”
Per Esperança Camps Barber.
Juan Carlos Moreno Cabrera: “Podem ha seguit l’opressió d’un poble sobre
un altre”
Per Ot Bou Costa.
REPORTATGES
Armin Laschet: qui és l’home triat per substituir Angela Merkel?
Per Ed Turner.
Miquel Àngel Riera i Damià Huguet: antagònics, descatalogats i reivindicables
Per Sebastià Bennasar.
Màrius, el majordom
Per Andreu Barnils.
Per què l’Índia ha superat de sobte els Estats Units i el Brasil com el país més
colpit per la covid-19?
Per Rajib Dasgupta.
Èxit de Sant Jordi: 1,3 milions de llibres venuts, dels quals el 53% en català
Per Redacció.

5
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
Madrid serà la capital europea
de l’extrema dreta?
Vox irradia l’extrema dreta de Madrid estant · És un fenòmen sorprenent
i desconegut a Europa

6
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
VICENT PARTAL
De les vint principals ciutats o àrees metropolitanes
de la Unió Europea, vuit són
governades pels socialistes (París, Dortmund,
Berlín, Rotterdam, Hamburg,
Lisboa, Munic i Viena), cinc governades
pels Verds (Milà, Hamburg, Budapest,
Stuttgart i Amsterdam), tres per esquerres
més o menys alternatives (Nàpols,
Barcelona i Bucarest), tres per la dreta
moderada (Atenes, Estocolm i Varsòvia)
i una per la dreta populista (Roma).
Quinze ciutats o àrees metropolitanes,
doncs, governades per l’esquerra contra
quatre governades per la dreta. Però en
cap, fins ara, l’extrema dreta no ha arribat
al govern, una situació que Madrid,
que ara és governada pel PP, podria canviar
de soca-rel aquesta setmana.
Si el govern de la Comunitat de Madrid,
una institució que en alguns altres països
es podria equiparar a una gran àrea
metropolitana, resta a les mans d’una
coalició entre el PP i l’extrema dreta de
Vox, la capital espanyola, que per població
és actualment la cinquena gran ciutat
de la Unió, marcarà el pas a l’extrema
dreta continental. Una extrema dreta
que a escala local té pocs triomfs a lluir.
Ara només governa en ciutats molt concretes,
entre les quals, destacadament al
nostre país, Perpinyà. Però no són en cap
cas ciutats grans. A l’estat francès, per
exemple, en les poblacions de més de
30.000 habitants només hi ha dos batlles
del Front National. A l’estat espanyol
també fins ara hi ha quatre batlles de Vox
però tots en poblacions molt petites de
Castella i Extremadura.
L’evident creixement de l’extrema dreta
a Europa ha topat fins ara amb problemes
seriosos a les grans ciutats. Els ultres ja
són gairebé a tots els parlaments i a diversos
governs. Només a Àustria i Hongria
són al govern de l’estat i participen en
coalicions o donen suport parlamentari
a partits de dreta en diversos governs
regionals. Fins ara, tanmateix, les capitals
i les grans ciutats els han estat esquives.
Madrid, sens dubte a partir de l’excepcionalitat
del nacionalisme espanyol,
està en condicions d’esdevenir la gran
anomalia europea. I de fet en aquesta
ciutat i a la comunitat ja passen coses
que no passen enlloc més.
Per exemple la mitjana del vot de Vox a
Madrid és superior a la mitjana estatal
(3,6 punts més). I això no passa a les
altres capitals, sinó que sorprèn. A París,
per exemple, el Front National no arriba
al 5% dels vots, i en canvi la mitjana de
l’estat supera el 20%. Només hi és comparable
la situació d’Alemanya i d’Itàlia,
i encara. A Alemanya les xifres s’acosten
i Berlín vota l’extrema dreta sols lleugerament
per sota de la mitjana nacional.
I a Itàlia els partits de l’extrema dreta
sumats tenen una mitjana de vot més
baixa a Roma que no al conjunt del país;
però, separadament, Fratelli d’Italia
supera aquesta mitjana.
Una ciutat de funcionaris estatals, encara
L’explicació d’aquesta anomalia espanyola
té a veure amb les peculiars característiques
de Madrid, una ciutat creada
al voltant de la cort i plena de funcionaris
amb un pensament molt dretà. És prou
sabut que Vox obté uns resultats molt millors
entre els militars i els guàrdies civils
que no pas entre la població en general.
Una dada molt eloqüent quan s’analitza
el vot al barri de Chamberí, on hi ha la
direcció general de la Guàrdia Civil: el
37% va a parar a l’extrema dreta, molt per
sobre de la mitjana. I a El Goloso, al nord
de Madrid, on hi ha una gran base militar,
Vox va aconseguir-hi el 41% dels vots.
La Comunitat de Madrid és la província
de l’estat espanyol on es concentra un
nombre més alt de funcionaris. N’hi
ha 429.643, que vol dir, per exemple,
130.000 més que a Catalunya. En termes
relatius, això és el 15% de la població.

7
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
La geopolítica de Vox. En quins municipis va guanyar les darreres
eleccions espanyoles
La comparació, novament, és clara: la
demarcació de Barcelona té tan sols un
9% de funcionaris.
En termes geogràfics, a les últimes eleccions
espanyoles, el 10 de novembre
de 2019, Vox va fer forat a gran part de
la rodalia de Madrid, on viuen molts
d’aquests funcionaris, i guanyà en un
terç dels municipis madrilenys, concretament
en 61 de 179. El suport va ser
especialment gran a la segona corona
metropolitana, als extrems de la comunitat.
Fou el primer partit en localitats
força grans, com ara Valdemoro (74.750
habitants) i Navalcarnero (30.000).
Madrid com a irradiadora de l’extrema
dreta
El paper destacat que té Madrid en l’expansió
de Vox encara és molt més clar si
analitzem el mapa de l’estat espanyol.
Si prenem per referència els municipis
on Vox va guanyar les darreres eleccions
espanyoles, es fa evident que Madrid és el
nucli irradiador de l’extrema dreta a l’estat
espanyol. A l’entorn es configura una corona
derivada de la macrocefàlia i composta
per les zones que són absorbides en tots els
aspectes pel planejament radial de l’estat,
sobretot Castella però incidint ja en la vall de
l’Ebre i el ponent valencià; i finalment hi ha
les platges preferides dels madrilenys, on hi
ha un gran nucli de pensionistes de l’estat,
amb un gran epicentre a Múrcia.
Al marge de tot plegat hi ha l’Andalusia
interior i Extremadura i la línia que en
gairebé tots els mapes divideix l’estat
en dos, una línia al nord de la qual hi ha
els Països Catalans, el País Basc i Galícia,
les tres nacions no espanyoles de l’estat
i les zones industrials dinàmiques del
Cantàbric i la vall de l’Ebre.
Crida molt l’atenció que al nord d’aquesta
línia Vox no guanyés en gairebé cap
municipi, tot i que és visible que comença
a fer forat a les demarcacions de Saragossa,
València i sobretot Alacant. Fora
d’això, Pertusa i Antillón, dues petites
poblacions d’Osca, en són l’excepció.
Una altra vegada, per comparació amb
alguns estats europeus, aquest comportament
és anormal i completament
oposat a l’habitual. I això significa que
si Vox aconsegueix el seu objectiu és
bastant probable que l’extrema dreta
europea repensi les seves estratègies
–tot i que és molt difícil de trobar res
que es pugui comparar sociològicament,
culturalment i políticament amb Madrid,
en cap altre estat europeu.

8
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?

9
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
El nou cinturó de Vox: l’extrema dreta
esdevé una força clau a Madrid
La formació ultra va ser primera força a les eleccions espanyoles a 61 municipis dels
179 de Madrid · Ara podria formar part del govern de la comunitat
REDACCIÓ
Vox ha esdevingut el centre de la polèmica
durant la campanya de les eleccions
autonòmiques de Madrid i es preveu que
mantindrà protagonisme en aquesta
nova legislatura si, juntament amb el PP
d’Isabel Díaz Ayuso, obtenen la majoria
d’escons.
L’ascens de Vox no ve pas de nou a ningú.
El partit no ha estat aïllat parlamentàriament,
ni de bon tros, sinó que ha estat
soci del PP i Ciutadans, tot donant suport
extern al govern autonòmic. Alhora a
l’oposició, el PSOE principalment, li ha
interessat durant molt de temps que Vox
tingués presència als mitjans per restar
vots al PP i presentar-se com a alternativa
en aquesta polarització.
Quan Pedro Sánchez volia un debat
amb Vox encara que fos un partit
extraparlamentari
I Vox l’ha aprofitat, aquest protagonisme.
A les eleccions de Madrid es preveu
que millori els resultats d’ara fa dos
anys, que s’acosti al 10% dels vots i que
esdevingui el principal soci del PP arran
de l’enfonsament de Ciutadans, que fins i
tot pot ser que no entri a la cambra. El resultat
de Vox encara seria millor si no fos
perquè Ayuso concentra el vot de la dreta.
El PP pot superar el PSOE com a primera
força i guanyar a tots els districtes de la
ciutat de Madrid, inclòs el de Vallecas.

10
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
A les últimes eleccions espanyoles, el 10
de novembre de 2019, Vox va fer forat a
gran part de la rodalia de Madrid i guanyà
en un terç dels municipis madrilenys,
61 de 179. El suport va ser especialment
gran a la segona corona metropolitana,
als extrems de la comunitat. Fou primer
en localitats força grans, com ara Valdemoro
(74.750 habitants) i Navalcarnero
(30.000).
Les zones amb més suport són feus tradicionalment
de dretes, que han optat per
la formació més conservadora. El votant
majoritari de Vox és jove, d’ideologia de
dreta, conservador, espanyolista i crític
amb la política. Per tant, principalment
hi ha hagut una reordenació del bloc de
la dreta.
Mapa de la comunitat de Madrid el 28 d’abril i el 10 de novembre de 2019. TELEMADRID
Així doncs, no hi trobem un votant de
zones en declivi i en procés de desindustrialització,
com el que ha atret l’extrema
dreta en algunes altres parts d’Europa,
a causa d’un discurs més modern. Vox
manté el discurs ultra de sempre, reaccionari
i espanyolista. I una part del
votants encara ha anat més enllà. A les
eleccions municipals, partits encara més
extremistes van obtenir representació. A
los Santos de la Humosa, l’actual batlle
és d’España 2000, gràcies al suport del
PP i Vox.
Tanmateix, sí que hi ha una part del votant
que prové de l’esquerra, més d’un
5% en les últimes eleccions espanyoles,
segons el CIS. Vox també ha entrat amb
força al cinturó roig de Madrid, localitats
populars i feus de les esquerres, però
ha estat principalment a costa del PP.
Tota aquesta àrea continua sota domini
del PSOE, però sovint Vox hi és segona
força i supera àmpliament Podem fins i
tot en ajuntaments on van governar els
comunistes en les primeres eleccions
municipals després del franquisme.
Municipis del cinturó roig de Madrid governats pel Partit Comunista després del franquisme.
[VÍDEOS] La policia espanyola carrega
contra els antifeixistes a Vallecas en
una protesta contra Vox
Aquesta vegada la campanya de Vox s’ha
centrat a anar a barris com ara Vallecas
o Villaverde a cercar la confrontació i
provocar una reacció combativa de les
esquerres, una reacció que creuen que
pot beneficiar-los. El partit de Santiago
Abascal, després d’haver estat impulsat
per amplis sectors mediàtics espanyols
durant molt de temps, ha esdevingut
el centre de la campanya i amb possibilitats
d’entrar o de ser clau al govern
madrileny. Com més va, més domina
el discurs i més ha normalitzat la seva
presència, encara que molts dels qui el
van promoure ara se’n penedeixin.
“Senyor Iglesias, vostè és un feixista”:
ara toca a Podem

11
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
Amiguisme, corrupció i flirteig ultra:
l’ascens meteòric d’Isabel Díaz Ayuso
Els sondatges atorguen a Díaz Ayuso una clara victòria electoral el 4-M, tot i que
ha dirigit un govern disfuncional que ha convertit Madrid en el forat negre de la
pandèmia a l’estat espanyol
ORIOL BÄBLER
“Si m’he d’identificar amb un personatge
històric, és amb Isabel la Catòlica.
Pel seu projecte d’unitat d’Espanya
i per tot allò que va representar”
Isabel Díaz Ayuso, en una entrevista a
El Mundo
Isabel Natividad Díaz Ayuso (Madrid,
1978) és la principal figura de poder del
PP en l’arena política espanyola. De fet,
ha convertit la presidència i el govern
de Madrid, especialment durant la pandèmia,
en una trinxera de propaganda
contra l’executiu espanyol, però també
contra l’independentisme català. I ara, en
plena campanya electoral a l’Assemblea
de Madrid, no ha fet res més que prémer
encara més l’accelerador al crit de “socialisme
o llibertat”, mentre llueix un
braçalet amb la bandera d’Espanya i un
altre del sindicat de policia ultra Jusapol.
Membre de l’ala més dura del PP, Ayuso
va entrar a la formació conservadora
de la mà de Pablo Casado (2005), quan
aquest encara era president de les Noves
Generacions, i de seguida va cridar
l’atenció d’Esperanza Aguirre, que la va
convertir en una de les protegides del seu
cercle més íntim. Aquestes connexions li
han permès ascendir fins al capdamunt
de la jerarquia popular, però també li
han esquitxat l’expedient amb diversos
escàndols.
Ara bé, davant de qualsevol crítica o

12
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
acusació, Ayuso sempre s’amaga rere
la bomba de fum de les teories de
la conspiració. Un recurs que, tot i ser
una fugida endavant, no l’ha penalitzada
gens. Actualment, els sondatges
la situen claríssimament al capdavant
de la carrera electoral. L’únic dubte és
saber si acceptarà el suport de Vox per
ser a investida i formar un govern amb
majoria absoluta.
Aquests darrers dies, Ayuso ha dit, amb
la boca petita, que preferia de governar
en solitari, tenint en compte l’executiu
fallit amb Ciutadans, que tenia el suport
extern del partit d’extrema dreta. Però
també és veritat que més d’una vegada
ha fet declaracions simpàtiques i gairebé
elogioses sobre Vox i el seu líder, Santiago
Abascal, de qui ha dit que admirava
quan era regidor del PP al País Basc.
“Vox, per segons quines qüestions, no
és ultradreta. Si comencem amb les etiquetes
dels ultres, tenim als parlaments i
les assemblees d’aquest país gent que va
davant [de Vox]. Tenim un senyor com
Otegi de qui ningú diu que sigui ultra de
res. I tenim també Iglesias”, va dir fa poc
en una entrevista a la Cadena SER.
Protegida per Pablo Casado i
Esperanza Aguirre
Llicenciada en periodisme per la Universitat
Complutense de Madrid, Ayuso
va entrar formalment en política el 2005
de la mà de Pablo Casado. Abans ja havia
passat per la fundació FAES i havia estat
voluntària en la campanya electoral de
María San Gil al País Basc, on va conèixer
un jove Santiago Abascal.
Dins les joventuts del PP, la carrera
d’Ayuso no va trigar gens a agafar
embranzida. El 2006 va ser nomenada
assessora del conseller de Justícia
i d’Interior de Madrid, Alfredo Prada,
que actualment està pendent de judici
a l’Audiència espanyola per contractes
irregulars en el projecte urbanístic del
Campus de la Justícia de Madrid.
Poc després, la presidenta madrilenya,
Esperanza Aguirre, es va fixar en ella i
la va incorporar al seu equip personal.
En aquella època, el PP governava la
Comunitat de Madrid amb mà de ferro,
gràcies a una sòlida majoria absoluta.
Aquest control total, que incloïa també
l’ajuntament de la capital espanyola,
va ser el caldo de cultiu perfecte per a
futures trames de corrupció com Gürtel,
Púnica i Lezo.
Canvi de sector, però al servei del PP
El 2008, Ayuso va deixar sobre el paper
la primera línia de la política i es va incorporar
a Madrid Network, una entitat
público-privada creada per Aguirre per

13
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
a fomentar “la innovació empresarial”.
Tanmateix, l’entitat va destacar per ser
un ens opac que engolia subvencions
milionàries —com la fundació Danaes
de Santiago Abascal— i col·locava desenes
d’assessors del PP.
El seu nom va aparèixer relacionat amb el cas Púnica,
una trama d’adjudicació de serveis públics a canvi de
comissions per a finançar irregularment el PP
En aquesta entitat, per fer tasques de
comunicació, Ayuso va cobrar un sou
mensual de 4.219 euros fins a l’estiu del
2011, quan va entrar a l’Assemblea de
Madrid com a diputada en substitució
d’Engracia Hidalgo. En aquelles eleccions,
el PP d’Aguirre va consolidar la
seva majoria absoluta amb 72 diputats
(51,72% dels vots). Inicialment, Ayuso
va quedar-se sense escó perquè ocupava
el 74è lloc a la llista electoral.
Cal dir que, mentre cobrava de Madrid
Network, Ayuso també formava part de
l’equip de comunicació del PP madrileny.
De fet, va ser especialment activa
durant la campanya electoral d’Aguirre,
de qui gestionava les xarxes socials, i va
arribar a crear un compte de Twitter a la
gossa de la presidenta, un Jack Russell
anomenat Pecas.
De l’escó a l’altra cara del govern
El periple parlamentari d’Ayuso va començar
en l’anonimat. La legislatura
va estar marcada per la renúncia a la
presidència d’Esperanza Aguirre, que va
cedir el càrrec a la seva antiga mà dreta
Ignacio González, que anys més tard
va ser vinculat amb diversos casos de
corrupció com ara Lezo, per al qual va
ser empresonat de manera preventiva
durant mig any.
No fou fins a la legislatura següent (2015)
que Ayuso va guanyar pes polític, sobretot
després d’haver participat en la
campanya electoral de Cristina Cifuentes,
que va ser investida amb els vots de
Ciutadans. El PP havia perdut la majoria
absoluta a la cambra, una cosa que no
passava des del 1995.
En aquella legislatura, Ayuso va exercir
com a portaveu adjunta del grup parlamentari,
però arran d’una remodelació
de govern, el setembre del 2017, va ser
nomenada vice-consellera de Presidència
i Justícia, a les ordres del conseller
Ángel Garrido. Quatre mesos més tard,
va esclatar un escàndol que l’involucrava
per primera vegada amb la corrupció
crònica del PP.
Esquitxada pel cas Púnica
El seu nom va aparèixer relacionat amb
el cas Púnica, una trama d’adjudicació
de serveis públics a canvi de comissions
per a finançar irregularment el PP. En un
informe de la Unitat Central Operativa
(UCO) de la Guàrdia Civil hi constava
un correu electrònic d’Ayuso a un dels
principals sospitosos, l’empresari Alejandro
de Pedro Llorca, que el 2014 va
passar un mes en presó preventiva per
aquesta causa.
En aquell correu, amb data de 28 de gener
de 2011 i amb el títol de “Petit favor”,
Ayuso demanava a De Pedro una plantilla
de pàgina web per a la presidenta
d’aleshores, Esperanza Aguirre. En l’informe,
la Guàrdia Civil descrivia Ayuso
com a “canal de comunicació” entre
l’empresari i la cúpula del PP de Madrid
per a la contractació irregular de serveis
de reputació.
Tot i que no es va poder provar que Ayuso
estigués al corrent dels pagaments, el
comiat del correu deixava palès el vincle
estret que mantenia amb De Pedro.
“Encara ets fora? Et trobem a faltar”, va
escriure. En els mesos següents, la seva
carrera política va trontollar, però no pas
pels tentacles del cas Púnica.
La dimissió de la presidenta Cristina Cifuentes,
després d’haver-se sabut que
havia falsificat un màster i que havia
robat una crema en un supermercat,
va portar Ángel Garrido al capdavant del
govern. Una de les primeres decisions
del nou president fou fulminar Ayuso,
amb qui estava enemistat públicament.
De fet, Garrido no s’ha amagat gens i ha
assegurat diverses vegades que “Ayuso
és un personatge perillós per a Madrid”
i que les seves declaracions, en termes
generals, “solen ser desafortunades”.
La vice-conselleria de Presidència i Justícia,
que només li va durar vuit mesos, és
l’única referència a la gestió pública que
apareix al currículum d’Ayuso, on no hi
ha rastre de cap experiència real al sector
privat o al marge de la política.
La caiguda de Garrido i l’ascens a la
presidència
Havent estat expulsada del govern, Ayuso
es va reciclar dins l’equip de comunicació
del PP madrileny gràcies a Pablo
Casado, llavors vice-secretari general
de comunicació del partit. Tanmateix,
aquest refugi a la rereguarda va durar ben
poc, perquè la moció de censura contra
Mariano Rajoy va propulsar novament
l’ala més dura del PP.
El 21 de juliol de 2018, després del front
comú amb María Dolores de Cospedal,

14
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
Casado va derrotar Soraya Sáenz de
Santamaría i va ser elegit president del
partit i, de retruc, cap de l’oposició al
congrés espanyol. Poc després, l’ex-ministra
de Defensa de Rajoy va dimitir com
a diputada arran dels seus tractes amb
l’ex-comissari José Manuel Villarejo,
pels quals ha estat encausada en el cas
Kitchen.
Sense els entrebancs de la vella guàrdia,
Casado va reestructurar el PP al seu gust
i va promocionar personatges afins com
Teodoro García-Egea, actual secretari
general, i Isabel Díaz Ayuso, a qui va
nomenar candidata a la presidència de
la Comunitat de Madrid.
De fet, el nou líder del PP va relegar Ángel
Garrido a la llista de les eleccions europees,
que coincidien amb els comicis
madrilenys (26 de maig de 2019). Un
menyspreu que el successor de Cristina
Cifuentes no va pair bé i va acceptar d’integrar-se
a la candidatura de Ciutadans
a la Comunitat de Madrid.
Atzagaiades electorals
Durant la campanya electoral, Ayuso va
voler marcar perfil propi i distanciar-se
dels escàndols de corrupció que assetjaven
el PP. Paraules com Lezo, Gürtel
o Púnica s’escrivien cada vegada en
lletres majúscules més grosses, però la
candidata va assegurar: “Sóc una altra
persona, tinc un altre perfil. És una altra
època i són uns altres projectes [...] No
renego de ningú, però no he de reivindicar
res.”
D’altra banda, Ayuso també va farcir la
cursa electoral d’atzagaiades com més
anava més cridaneres i sucoses per als
mitjans. En declaracions públiques va
defensar els embussos de les matinades
del dissabte a Madrid com una “senya
d’identitat” de la ciutat i va reclamar
que es canviés la ubicació de la rua del
dia de l’Orgull Gai argumentant que a la
Casa de Campo hi anaven nens i famílies
a passar el dia.
Ara bé, les seves declaracions sobre Catalunya
i l’independentisme van ser encara
més polèmiques. En aquest sentit, va
refusar el “diàleg del bonisme” per a
resoldre el conflicte català i va asseverar
que “els problemes més greus de la humanitat”
no s’havien solucionat pas amb
diàleg. “No es va posar fi al nazisme amb
el diàleg”, va reblar.
A les urnes, el PP va assolir un mínim
històric de 30 diputats i va quedar en
segona posició per darrere del PSOE (37
escons). Tanmateix, la fragmentació
parlamentària i l’entrada de l’extrema
dreta a l’assemblea va permetre que
Ayuso fos investida presidenta amb els
vots de Ciutadans i de Vox. “Pensaré
en l’electorat dels tres partits”, va dir
davant el ple de l’assemblea.
Més escàndols personals
Ayuso va arribar a la presidència acompanyada
d’un bon grapat d’ombres i
escàndols. Mitjans com Infolibre van
publicar que havia utilitzat les seves
connexions en el govern d’Esperanza
Aguirre (2011) per aconseguir un tracte de
favor per part d’Avalmadrid, que va acabar
concedint un crèdit de 400.000 euros
a l’empresa del seu pare, Infortécnica.
La gestió la va fer una vice-consellera
d’Aguirre i l’entitat semipública la va
atendre com una petició directa de la
presidència de la comunitat. Deu anys
després, encara no s’han reintegrat els
centenars de milers d’euros, perquè Infortécnica
va fer fallida. De fet, Lorenzo
Díaz va ser declarat insolvent abans de
rebre el crèdit.
La família Díaz Ayuso va aconseguir de
salvar de l’embargament diversos im-

15
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
mobles perquè els va posar a nom dels
seus fills, entre els quals Isabel, que va
rebre un pis al barri de Chamberí. Cal
dir que amagar patrimoni per evitar el
pagament de deutes pot significar un
delicte d’alçament de béns.
Però els tripijocs no s’acaben aquí, també
es va publicar que Ayuso, conjuntament
amb el seu germà Tomàs, no havia pagat
l’IBI a l’Ajuntament de Madrid durant
cinc anys. El deute es va generar entre el
2012 i el 2017, quan una societat compartida
pels germans era propietària d’un
local d’oficines de 180 metres quadrats.
Ayuso va al·legar que l’immoble feia anys
que era en “en procés de subhasta”.
Un govern disfuncional
El govern d’Ayuso amb Ciutadans va estar
marcat per la tensió i les males relacions
personals. Un exemple clar és el d’Ángel
Garrido, a qui Ciutadans va imposar com
a conseller d’Infrastructures, Transport
i Mobilitat. Però aquest no és l’únic cas.
La relació d’Ayuso amb el vice-president
Ignacio Aguado es va començar a desgastar
poc després d’haver estrenat els càrrecs.
L’assessor de la presidenta i ex-portaveu
del govern de José María Aznar,
Miguel Ángel Rodríguez –conegut per
diverses sortides de to envers l’independentisme–,
va acusar Aguado de
“deslleial”, després del suport de Ciutadans
a la comissió d’investigació sobre el
crèdit d’Avalmadrid a l’empresa del pare
d’Ayuso. “No pararem fins que aixequem
totes les catifes de la Comunitat de Madrid”,
va respondre el vice-president.
La picabaralla, que es podria haver dissimulat
com qualsevol altra fricció ruti-

16
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
nària, no va sinó créixer quan el gener del
2020 la presidenta va decidir nomenar
Miguel Ángel Rodríguez cap de gabinet
del govern. “Ho respectem, però no ho
compartim, i així ho hem manifestat al
consell de govern. És la primera vegada
que es trenca la unanimitat del govern”,
va declarar Aguado.
En aquest ambient hostil i carregat de
desconfiances, el govern va anar descomptant
mesos de la legislatura, en la
qual només ha aprovat una llei. Ni tan
sols Vox, que va permetre la formació
de l’executiu, va facilitar els vots per a
aprovar el pressupost de la comunitat. Al
contrari, davant les febleses del govern,
els diputats d’extrema dreta van redoblar
les seves exigències.
Amb un govern completament desfet, les
mocions de censura de Ciutadans contra
el PP a Múrcia, al març, van servir-li
d’excusa perfecta per a convocar eleccions
anticipades el 4 de maig. La batalla
posterior als tribunals per la legalitat de
la convocatòria i de les llistes electorals
només han servit per a tapar una mica
més la irrellevància política del primer
mandat d’Ayuso.
El coronavirus i la guerra contra la
Moncloa
Ayuso ha convertit la gestió de la pandèmia
en un aparador personal –marginant
els consellers de Ciutadans– i
en una guerra oberta contra el govern
espanyol, especialment després de la
primera onada. La presidenta ha abominat
de bona part de les restriccions
i ha transformat el debat sobre la salut
pública en una arma de propaganda per
a esquivar crisi com les defuncions a les
residències o les vaccinacions irregulars.
Ayuso i Sánchez atenen els mitjans de comunicació després de la reunió.
Així mateix, la poca bel·ligerància de
Pedro Sánchez amb les desautoritzacions
constants han permès a Ayuso,
amb l’ajuda dels mitjans conservadors
i espanyolistes, de teixir una dubtosa
imatge d’única defensora dels interessos
dels ciutadans. De fet, Sánchez ha cedit
unes quantes vegades a les exigències

17
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
de la presidenta madrilenya, com quan
va negar-se a confinar completament
la capital espanyola o quan va acceptar
una reunió cara a cara a la Reial Casa
de Correus.
Ara per ara, Madrid manté la restauració
completament oberta –el confinament
nocturn és a les 23.00– i rep cada dia
milers de turistes, especialment de l’estat
francès. Ayuso defensa que Madrid
s’ha convertit en la capital europea de la
llibertat, on la gent cerca el bullici dels
carrers i el retorn a la normalitat.
Un retrat preciosista que no concorda
amb l’altra cara de la seva estratègia. Madrid
és al capdavant de l’estat espanyol
en tots els registres de la pandèmia. Fins
ara s’hi han detectat 684.590 casos de
la covid i hi han mort 16.606 persones.
I mentre l’estat d’alarma és a punt d’expirar,
la pressió assistencial continua
disparada amb 2.255 ingressats, dels
quals 571 són a l’UCI.
Immunitat contra els escàndols
Les dades no han estat l’única cara negativa
de la gestió de la pandèmia. Durant
la primera onada, Ayuso es va infectar de
la covid i es va aïllar en un apartament de
luxe propietat de la cadena Room Mate.
Més tard, el propietari de l’empresa, Kike
Sarasola, va reconèixer que la presidenta
havia ocupat dos apartaments sense cap
cost i que el contracte d’ús s’havia signat
abans que s’infectés.
Posteriorment, tal com va revelar la Cadena
SER, el govern d’Ayuso va adjudicar
a Room Mate un contracte de 565.749
euros –manipulat quatre vegades– a
canvi de serveis en els hotels que allotjaven
gent gran de residències afectades
per brots de covid.
El PSOE va denunciar els fets a la fiscalia
Anticorrupció, perquè considerava que
Sarasola havia regalat l’estada als apartaments
–valorada en més de 10.000
euros mensual– a canvi d’un tracte de
favor. Tanmateix, el ministeri públic
espanyol va arxivar el cas “per manca
d’indicis delictius”.
De totes maneres, la polèmica dels apartaments
és una nimietat al costat del cas
Zendal. En plena crisi sanitària, Ayuso
va prioritzar la construcció faraònica
de l’Hospital d’Emergències Infermera
Isabel Zendal, en comptes de reforçar
l’actual xarxa d’hospitals, absolutament
masegada per les retallades i les privatitzacions
de la seva mentora Esperanza
Aguirre.
Ayuso va inaugurar l’hospital el passat
1 de desembre, tot i que les obres del
recinte encara no estaven enllestides.
El pressupost inicial era de 50 milions
d’euros, però a principi del 2021, els
sobrecostos ja el situaven per sobre dels
130 milions. D’altra banda, els sindicats
han denunciat unes quantes vegades
amenaces i trasllats forçosos de personal
sanitari per a atendre els pacients
del Zendal.

18
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
Cal recordar que abans de la construcció
del nou hospital, el govern d’Ayuso
havia habilitat el recinte d’IFEMA com
a hospital de campanya. Aquell espai
tenia capacitat per a gairebé 1.300 llits,
uns 250 més que l’hospital construït a
Valdebebas.
Ayuso és la campanya electoral
Quan falten set dies per a les eleccions anticipades,
Ayuso ha menyspreat tots els seus
rivals, inclòs l’ex-vice-president espanyol
Pablo Iglesias, i ha declarat: “El meu rival
és Pedro Sánchez”. Amb un discurs triomfalista,
adientment adornat amb dosis de
populisme i nacionalisme espanyol, Ayuso
va marcant l’agenda de la campanya.
El seu nom apareix constantment a tot
arreu a totes hores, fins i tot als debats
electorals on només participen els seus
rivals. I, quan li pregunten per la seva
absència, Ayuso defensa que “veure els
mateixos debatent sobre els mateixos
temes” avorreix a la ciutadania.
Si no hi ha sorpreses d’última hora, els
sondatges li donen tota la raó i pronostiquen
una victòria clara: una seixantena
d’escons, el doble que ara fa dos anys,
però lluny de la majoria absoluta (69).
En aquest context, amb Ciutadans desapareguts,
Vox serà clau.
Preguntada per possibles pactes amb
l’extrema dreta, Ayuso ha reiterat que no
tanca cap porta i que refusa els cordons
sanitaris. Aquest posicionament ha fet
saltar les alarmes dins la seu de Gènova,
i Pablo Casado tem que un possible acord
de govern amb Vox catapulti la formació
de Santiago Abascal al congrés espanyol.
Una preocupació que també fa tremolar
la seu de Ferraz, tot i que mesos enrere
el PSOE havia animat el fantasma de
l’extrema dreta per debilitar el PP. “Si
és veritat que no volen que hi hagi Vox,
que em donin suport a mi, ja està, solucionat”,
Ayuso, com la banca, sempre
guanya.

19
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
La difícil convivència a la capital
dels espanyols
Recull de testimonis que expliquen els atacs i agressions rebuts a Madrid
REDACCIÓ
Aquesta setmana, Pablo Iglesias (Podem)
ha denunciat que havia rebut una
carta amb dues bales del calibre 7,62
dins, amenaçant-lo de mort, i que no
podia portar els nens al parc a Madrid
perquè l’insultaven agressivament. El
ministre d’Interior espanyol, Fernando
Grande-Marlaska (PSOE), i la directora
del cos de seguretat, María Gámez,
també han rebut cartes amb bales. La
ministra Reyes Maroto (PSOE) va rebre
una navalla ensangonada. La candidata
de Vox a les eleccions de la Comunitat de
Madrid, Rocío Monasterio, s’ha negat a
condemnar les amenaces i Pablo Iglesias
se n’ha anat irat de debats. Són mostres
d’intolerància política viscudes a la capital
espanyola. Una intolerància que
fa anys que viuen de manera molt més
soterrada altres víctimes.
Pedro Sánchez, president espanyol, diu
des de fa mesos que “el problema de
Catalunya no és d’independència, sinó
que és de convivència”, però la pregunta
a fer-se ara és si el problema de convivència
no el tenen precisament a Madrid.
Un problema que no és d’ara, ni neix amb
Vox. Un problema que expliquen testimonis
de primera mà, des de fa anys. Però
amb la campanya madrilenya d’aquests
dies ha ocupat portades i telenotícies.
Joan Tardà (ERC) ha estat quinze anys residint
a Madrid com a diputat. Fa uns mesos,
explicava a VilaWeb per què no havia

20
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
anat mai a cap llibreria ni havia agafat
el metro a Madrid: “A Madrid nosaltres
hem fet vida molt discreta. Per raons de
seguretat hem hagut d’acostumar-nos,
com a mínim jo, a fer una vida de l’hotel
a la feina. He tingut molts problemes
a Madrid, sí. Però això és el pa de cada
dia. T’insulten. No he anat amb guardaespatlles.
Però més d’un cop companys
del partit m’han hagut de venir a ajudar.
L’època de l’estatut, i del ‘mori el borbó’,
no era fàcil caminar pel carrer [...] Anar a
una llibreria, no ho he fet mai per evitar
problemes. I tampoc he anat amb metro,
per desgràcia. La immensa majoria de la
gent no t’increpa. Però sí que reps ‘viva
Espanya’. Insults. Una mica de tot”. El
diputat Joan Tardà va acabar vivint a la
pensió Olga, a deu metres del congrés,
literalment, per estalviar-se problemes
pel carrer.
Gonzalo Boye, advocat de Carles Puigdemont,
explica al llibre Cloacas, sí claro
(Roca Editorial) que aquests darrers
mesos ha rebut amenaces i intents
d’agressió al carrer, que ell sempre denuncia
i que sempre queden arxivats.
“Un d’aquests dies, sortint del despatx,
vaig anar amb la meva companya Rocío
a celebrar el seu aniversari, a fer unes
canyes en una terrassa; quan ja ens
n’anàvem, em van envoltar tres homes
insultant-me, cridant i intentant
d’agredir-me. Feien grans gestos, avisant
tot el món: ‘Aquest fill de puta és
l’advocat de Puigdemont’,’ets un cabró,
un delinqüent, t’han de matar’. Van dir
tota mena d’improperis i tenien intencions
d’atacar-me, en una trifulga que
hauria implicat també la Isabel i la Rocío.
El més sensat va ser retirar-nos, però
amb el mal gust de boca que això representava:
cada dia era més difícil sortir
per Madrid sense veure’m enfrontat a
aquesta mena d’episodis” (pàgina 48).
En el cas de Boye, la pressió no és al carrer
i prou: li han obert una causa penal,
li han entrat dues vegades al despatx,
li han accedit al telèfon mòbil, li han
fet quatre inspeccions d’Hisenda i tres
inspeccions de Seguretat Social, el banc
li ha retirat el compte corrent. “Cada
dia és més evident que som davant una
mena de confrontació entre una manera
franquista d’entendre la discrepància i
abordar-la, i una manera democràtica
d’exigir el respecte als drets bàsics de
qualsevol minoria nacional, entre els
quals es troba el de poder decidir”, diu
al llibre.
Laura Borràs, de Junts, denunciava ara fa
un any que policies espanyols del sindicat
Jusapol l’havien perseguida a la porta del
congrés: “Increïble: ens han perseguit
a la nostra cap de premsa i a mi des de
Cedaceros fins al 40 de San Jerónimo amb
màscares i estanqueras”
Periodistes catalans a Madrid recorden
l’incident del moderat Carles Campuzano,
que durant els anys del procés va
haver de ser escortat fora d’un bar per
les amenaces físiques de la gent.
Parla una militant de l’antifeixisme madrileny
que vol restar en l’anonimat:
“El problema del feixisme no és Vox. És
molt més ampli. Què ha passat amb els
agressors de Blanquerna? Ningú no ha
entrat a la presó. Va haver-hi un xat de
policies locals de Madrid que deien que
havien de liquidar Manuel Carmena. No
ha passat res. Hi va haver un franctirador
contra Pedro Sánchez. A mi m’han
perseguit neonazis per pegar-me perquè
vam denunciar que un militar havia
assassinat un jove antifeixista, quasi un
nen, de setze anys. L’endemà ens van
prohibir la manifestació de denúncia, i
van deixar lliure la del 20-N. Aquí no és
que hi hagi molts feixistes (que hi són,
hi són), el problema és la impunitat que
tenen. I aquests dies es construeix un
marc trampós: el problema és Vox i prou.
I no, el problema no és Vox i prou, ve de
més enrere.”
De fet, quan Manuela Carmena va arribar
a batllia de Madrid, es va trobar que el

21
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
2017, en ple segle XXI, la capital espanyola
tenia 52 carrers amb noms franquistes,
com per exemple: la travessera del
General Franco, la plaça Arriba Espanya,
el carrer dels Caiguts de la División Azul,
la plaça del Caudillo, el carrer del General
Astray, el passatge del General Mola, el
carrer del General Yagüe o el carrer de
Vallejo-Nájera (metge franquista, afecte
al nazisme i teòric de la raça espanyola).
Dels 52 noms, la justícia dirimeix en
aquests moments si vuit es poden retirar
o no, com per exemple el carrer de Millán
Astray. Encara ho han d’estudiar.
La diferència entre la dreta europea i
la dreta a Madrid és que l’europea té
passat antifeixista, i l’espanyola, no. I
no veu problema a l’hora de pactar amb
la ultradreta. L’actual batlle de la ciutat,
José Luis Martínez Almeida (PP),
ha declarat aquesta setmana: “Sóc
alcalde amb un programa de govern
amb Vox, i no ha passat res. Això no
és feixisme o democràcia, sinó Sanchisme
o llibertat”. Segons ell, els qui
pacten amb ERC o Junts no els poden
donar lliçons a ells, que pacten amb
l’extrema dreta de Vox.
L’actual presidenta de la comunitat de
Madrid, Isabel Díaz Ayuso, pot seguir els
passos del batlle i pactar amb l’extrema
dreta en una ciutat on hi ha episodis de
manca de convivència i exaltació del
feixisme de fa molts anys. L’entrada
de Vox ha fet aflorar un problema que
fa anys que denuncien diversos testimonis.
L’advocat Jordi Pina, al llibre El
judici de la meva vida, retrata l’ambient
que va viure a la manifestació de Colón,
convocada per Vox, sí, però també pel PP
i Ciutadans. Era el febrer del 2019, i de
visita a Madrid per qüestions de feina,
s’hi va trobar sense voler:
“Jo no recordava que el trifachito havia
convocat una manifestació a la plaça
de Colón per refermar la ‘unidad del
Imperio Español’, i quan vaig enfilar
cap on havíem quedat, em vaig trobar
de cop i volta amb milers d’individus
amb banderes espanyoles, la majoria
preconstitucionals, i em vaig acollonir.
No sabia si em reconeixien o no, però fos
com fos em demanava què feia jo enmig
d’aquella gent. Vaig arribar fins al bar on
havíem quedat amb l’Anna, i era ple de
gent amb banderes espanyoles que prenien
un cafè o un entrepà abans d’anar a
la manifestació. Li vaig trucar per dir-li
que em batia en retirada, que no tenia
nassos d’entrar allà dins. [...] Estava ben
espantat” (pàgina 193-194).

22
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
JAIME PASTOR
“Madrid podria ser una palanca per a
rellançar el pol d’ultradreta a Europa”
Entrevista a l’intel·lectual i professor de ciència
política sobre les eleccions autonòmiques de Madrid
i l’extrema dreta

23
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
ROGER GRAELLS FONT
El professor Jaime Pastor (València,
1946) creu que la suspensió del debat
de la SER divendres passat pot
ser un punt d’inflexió en les eleccions
autonòmiques de la Comunitat
de Madrid del 4 de maig. Tanmateix,
adverteix que el PSOE i l’esquerra farien
bé de no centrar tota la campanya restant
en l’eix antifeixista i de parlar més de
la gestió d’Isabel Díaz Ayuso durant la
pandèmia i dels drets socials.
Ara es vota més en contra que no a favor, i hi ha un
sentiment anti-Sánchez i anti-Iglesias en sectors
de la població madrilenya que han augmentat amb
la pandèmia
Pastor, professor de ciència política de la
UNED i un dels impulsors de Podem, creu
que cal combatre Vox al carrer, rebatre’l
als parlaments i negar-se a debatre-hi
als mitjans de comunicació. Tem que
Madrid es converteixi en la capital europea
de l’extrema dreta, el neoliberalisme
i l’autoritarisme, i no es creu el cordó
sanitari del PSOE.
—A la campanya de Madrid hi ha molta
tibantor d’ençà del debat suspès a la SER
divendres, arran de l’amenaça de mort a
Pablo Iglesias. Com la veieu, la situació?
—Pot canviar la tendència, però si Vox
es debilita els seus vots aniran a Díaz
Ayuso. No crec que tant per a arribar a la
majoria absoluta, no crec que estigui en
condicions. Veurem què passa aquests
dies. L’eix democràcia-feixisme serveix
contra Vox i en part contra Ayuso, però
no ataca directament el seu missatge
de “llibertat”. Però compte, no podem
confondre la democràcia amb el règim
del 78, és perillós.
—Creieu que pot ajudar a mobilitzar
l’esquerra?
—Sí, crec que hi ha un desvetllament de
molta gent d’esquerres que rebutja el
feixisme i els elements del discurs neofranquista,
tot i que no serà fàcil que hi
hagi una mobilització prou gran. Ara es
vota més en contra que no a favor, i hi ha
un sentiment anti-Sánchez i anti-Iglesias
en sectors de la població madrilenya
que han augmentat amb la pandèmia. El
problema és aquest. Què pesarà més, el
vot antifeixista i antitrumpista o el ressentiment
i el vot contra Sánchez? Aquell
debat crec que hi va ajudar, i l’anterior a
Telemadrid també. S’hi va parlar de la
sanitat i de la situació de Madrid, mentre
Ayuso vol centrar-lo en el govern de l’estat.
Ara se centra en la ultradreta. Crec que
cal recentrar-lo en la justícia social i el
desastre en la sanitat de Díaz Ayuso, desmuntar
les seves mentides i fer aflorar el
desastre i la tragèdia de les residències de
gent gran, cosa que vol amagar sigui com
sigui. L’esquerra no es pot limitar a l’eix
anti-Vox, perquè no n’hi haurà prou per
a arrossegar prou gent del bloc financer
i immobiliari que dóna suport a Ayuso o
de la classe mitjana.
—Què s’hi juga Madrid, el 4 de maig?
—Hi ha en joc el fet que Madrid es converteixi
en el laboratori d’un govern amb
l’extrema dreta. Trumpisme i extrema
dreta pura, amb una deriva ultraneoliberal
en l’àmbit econòmic i ultraautoritària
en el pla político-cultural. Vox afegeix
uns eixos en el pla cultural que Díaz Ayuso
els pensa i els comparteix íntimament,
però que no els manifesta obertament.
Ella vol centrar-se en la batalla contra
Pedro Sánchez. Si presideix el govern,
també pressionarà Pablo Casado perquè
no miri cap al presumpte centre, sinó que
es fixi en Vox per prendre’ls vots compartint
parts importants del seu discurs.
—Madrid es podria convertir en una
mena de capital europea de l’extrema
dreta?
—Sí, s’hi pot convertir. Un còctel Ayuso-Monasterio
és una deriva ultradretana.
I evidentment seria un referent. Si
Ayuso obté una victòria clara, Alternativa
per Alemanya se sentirà reforçada, per
exemple. O Marine Le Pen, que és la referent
d’un neofeixisme amb una faceta
populista en el pla social que no té Vox,
també tindria un estímul. Madrid seria
una palanca de suport obertament per a
rellançar el pol d’ultradreta, també amb
Viktor Orbán.
—Madrid té cap característica pròpia
que impulsi les idees d’extrema dreta,
o creieu que és una situació conjuntural?
—Fixeu-vos que fa gairebé trenta anys
que el PP governa a Madrid. L’anomenat
tamayazo va ser un salt qualitatiu perquè
se sentissin impunes amb la corrupció
política i econòmica. Han hegemonitzat
sectors importants de la societat madrilenya
i han aconseguit una estabilització
d’aquest pol neothatcherià, autoritari
i neoliberal, i han tingut l’estímul de
Trump. Ha estat un procés d’acumulació.

24
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
4 - M
MADRID SERÀ LA CAPITAL EUROPEA DE L’EXTREMA DRETA?
Amb la pandèmia també han aconseguit
de forjar un ressentiment cap al govern
de Sánchez per les restriccions i erigir-se
en els estendards de la “llibertat”.
—Quina és la millor fórmula contra
l’extrema dreta? Plantar-los cara als
carrers, rebatre’n els arguments, no
fer-ne cabal...?
—Una combinació de totes. Allò que va
passar a Vallecas va estar molt bé. Una
protesta dels sectors populars sabent
que causarien un conflicte, que a més
era sostinguda per l’enorme feina de
les xarxes de veïns en suport de la gent
que ha patit més durant la pandèmia.
La resposta al carrer és legítima. Clarament,
Vox va a barris populars hostils a
tot allò que representa l’extrema dreta.
També es va aconseguir que Vox tingués
moltes dificultats per a defensar el seu
victimisme als mitjans. Es va veure que
el responsable dels aldarulls havia estat
Abascal, i va obligar Més Madrid i Unides
Podem a defensar la protesta, tot i que
se n’havien distanciat en la convocatòria.
Respecte dels debats, prioritzaria
d’evitar-los i demostrar que són ells qui
impedeixen que pugui haver-n’hi, com
l’altre dia, i qui vulneren les regles. I al
parlament, on no es pot evitar de debatre
amb l’extrema dreta, cal desmuntar-ne
les mentides i fer-los un cordó sanitari.
Cal desmuntar les mentides sense fer-los
publicitat, però és un equilibri difícil de
mantenir. L’han de protagonitzar les organitzacions
socials, no tant els partits,
i solidaritzar-se amb els amenaçats per
l’extrema dreta o el seu braç clandestí.
—El PSOE, en molts moments, s’ha
situat com a pol oposat a Vox. Creieu
que això els pot haver donat gaire protagonisme?
—Gabilondo mantindrà això del cordó
sanitari fins al 4 de maig per raons
electorals, per evitar que Unides Podem
ocupi el protagonisme en la denúncia de
Vox. Però és evident que després de les
eleccions, si Vox aconsegueix grup parlamentari,
tornarà a debatre-hi. Dubto
que vulguin fer un tomb en el tractament
cap a l’extrema dreta.
—Molts mitjans, sobretot de l’òrbita
de la dreta, equiparen Vox amb Unides
Podem. Fins i tot han dit feixista a Pablo
Iglesias. Com ho valoreu?
—La majoria dels mitjans de comunicació
privats són més a prop de Vox que
no del PSOE, fins i tot del PP en certs
moments. Estan desesperats per mirar
de presentar Podem com a responsable
de la tensió i la polarització. Veneçuela
torna al primer pla, fins i tot. L’editorial
d’El País de diumenge, després de
ficar-se amb Vox, tornava a parlar de
Podem, de la subversió catalana i de Bil-
du. El País vol tornar a l’equidistància,
però li és difícil. La majoria dels mitjans
continuaran insistint en la demonització
de Pablo Iglesias, perquè, com he dit
suara, el rebuig a Iglesias és un element
aglutinador de l’electorat de dretes i de
la vella guàrdia parasitària del PSOE.
Envien el missatge que cal votar Vox o
Ayuso. També hem de veure com Iglesias
modula el discurs per no donar-los
més munició. Cal continuar en l’eix de
la democràcia contra el feixisme però
introduir-hi els drets socials, la justícia
social, la recuperació dels béns públics...
Això pot arrelar en sectors tradicionalment
populars.
—A Catalunya, cert sectors de l’independentisme
han criticat que Unides
Podem hagi fet el desentès durant els
atacs i les amenaces de l’extrema dreta,
malgrat la crítica contra la repressió. I
que ara sembli que n’hagin estat les úniques
víctimes. Quina valoració en féu?
—El problema és que han evolucionat
cap a aquest espai que s’assembla més
a allò que era el PSC abans o ICV, una
esquerra moderada. Han subestimat
l’amenaça que representa Vox, i espero
que a partir de l’entrada al Parlament de
Catalunya i la deriva que tenen hi hagi
més coincidències amb els partits independentistes
en la denúncia d’aquesta
amenaça.
La majoria dels mitjans de comunicació privats són més
a prop de Vox que no del PSOE, fins i tot del PP en certs
moments. Estan desesperats per mirar de presentar Podem
com a responsable de la tensió i la polarització

25
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
NEUS TORBISCO
“I mentrestant, l’estat va rient”
Entrevista a la professora i investigadora sobre drets
humans i membre del consell de govern del Consell per
la República
ALBERT SALAMÉ

26
NEUS TORBISCO
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
JOSEP CASULLERAS NUALART
Neus Torbisco-Casals és segurament
la primera persona que
va activar el front internacional
contra la repressió de l’independentisme.
Era a Ginebra, com a
professora visitant i investigadora al
prestigiós Graduate Institute, quan va
quedar colpida per l’empresonament de
Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. És una de
les més grans expertes en drets humans
del nostre país, i va moure de seguida
els contactes que tenia per activar la
via de defensa i de denúncia a l’ONU. I
des d’aleshores el seu compromís ha
tingut continuïtat també al Consell per
la República, com a membre del consell
de govern. Neus Torbisco considera que
el Consell pot ser l’espai de consens de
l’independentisme des d’on dissenyar
una estratègia de confrontació amb l’estat
espanyol.
En parla en aquesta entrevista que li
fem en una cafeteria del Poblenou, a
pocs metres de l’escola dels seus fills on
va anar a defensar les urnes del Primer
d’Octubre, després d’un viatge llampec
des de Ginebra.
—Qui és Neus Torbisco?
—Sóc filla de pare extremeny i mare
catalana, d’això que en diuen xarnega,
i sempre he estat orgullosa de ser-ho,
d’aquesta família mixta on han conviscut
a casa el català i el castellà, però
amb una consciència catalanista molt
forta. Em vaig casar amb un alemany de
Berlín i a casa parlem anglès, alemany i
català. Sóc catalana, sí, però també molt
cosmopolita i pensava que les identitats
havien de ser compatibles. Mireu, jo no
era independentista, ho sóc des de la sentència
de l’estatut. Era amiga de Carme
Chacón quan érem estudiants al Canadà
i somiàvem una Espanya semblant, amb
un model de federalisme asimètric capaç
de reconèixer Catalunya com a nació.
Un estat on diferents països poguéssim
sentir-nos còmodes i respectats, capaços
de desenvolupar la nostra cultura. No fa
tant d’això. Què ha passat?
—Això, què ha passat?
—Doncs que el 2006 vaig arribar a la conclusió
que Espanya mai no podria ser com
el Canadà i que com a catalans no podíem
dedicar totes les nostres energies a convèncer
els espanyols que ens mereixem
ser tan lliures i tenir tant de reconeixement
de la nostra llengua i cultural, dels nostres
drets col·lectius, com tenen ells. Ni més ni
menys. L’únic camí per a la llibertat plena
i per a tenir representació a les institucions
és tenir un estat propi. Des d’aleshores
l’estat espanyol no ha fet sinó ratificar-me
en la meva posició actual. Jo m’he allunyat
molt d’Espanya, ja fa temps que emocionalment
m’he separat d’aquesta pertinença,
malgrat que m’encanta Sevilla, la
província de Badajoz d’on era el meu pare
i també l’energia de Madrid.
—Quan éreu a Ginebra, us va marcar
molt l’empresonament de Jordi Cuixart
i Jordi Sànchez.
—Sí. Aquell dia jo era al meu despatx al
Graduate Institute. Feia tan sols dos anys
que vivia a Ginebra i seguia molt de prop
què passava a Catalunya. Vaig quedar-ne
molt impactada, per dues raons personals:
d’una banda, perquè havia tingut
un vincle important amb la Fundació
Bofill, que en Jordi Sànchez va presidir
i a qui admirava i coneixia d’uns quants
actes. La Fundació Bofill em va donar una
beca a final dels anys noranta per estudiar
al Canadà i sempre n’he estat molt
agraïda, perquè va ser una estada molt
important i que va marcar molt la meva
carrera acadèmica. I d’una altra banda,
feia molts anys que era sòcia d’Òmnium
i de tota la vida m’he relacionat amb gent
de diverses generacions que en són socis,
sobretot a Igualada, on vaig néixer.
—I vau impulsar immediatament la
primera acció de resposta d’àmbit internacional.
L’estat va optar clarament
per la via de la imposició
a la força malgrat el cost
en termes de democràcia
i drets humans.
Lamentablement, tot i
la incredulitat de molta
gent a Catalunya (inclosos
els presos mateixos i els
advocats a les primeres
etapes de criminalització)
no em vaig equivocar
—Vaig quedar trasbalsada en aquell moment.
Tant, que vaig anul·lar un compromís
docent imminent i, juntament amb el
meu marit, Nico Krisch, que es catedràtic
de dret internacional, vam posar-nos
en contacte amb un col·lega nostre, Andrew
Clapham, avui comissionat de la
Comissió establerta pel Consell de Drets
Humans de l’ONU al Sudan del Sud i amb
molta experiència en conflictes i abusos
greus de drets humans. I tot seguit vam
establir contacte amb Ben Emmerson,
moguts per la convicció que seria necessari
un advocat de prestigi indubtable als
tribunals internacionals.
—Per a poder-hi fer què?
—Perquè sabíem que els presos sens
dubte necessitarien recórrer a aquests
tribunals per assolir una condemna internacional
que tingués impacte per
a relegitimar el moviment a favor del
dret d’autodeterminació. Després vaig

27
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
NEUS TORBISCO
L’única defensa, en la
meva opinió, que va ser
adequada a la situació
va ser la de Jordi Cuixart.
Però és lògic que advocats
penalistes tan brillants
com Melero es resistissin a
la idea de fracàs absolut de
l’estat de dret
ALBERT SALAMÉ
posar-me en contacte amb persones
que indirectament coneixia d’Òmnium
Cultural per ajudar en tot allò que calgués
des de Ginebra. Així vam començar la
col·laboració que va acabar en la denúncia
col·lectiva al Grup de Treball de l’ONU i
les diverses demandes contra Espanya al
Comitè de Drets Humans de les Nacions
Unides.
—Com és que teníeu tan clar de seguida
que s’havia de seguir aquesta via?
—Fa molts anys que treballo en casos
relacionats amb els drets humans i els
drets de les minories i també vaig ser
un temps lletrada interina al Tribunal
Europeu dels Drets Humans, i he vist
i explico als programes de màster on
imparteixo docència molts casos semblants
en països que estan en transició
democràtica o que han fet transicions
incompletes o que són directament democràcies
fallides. És un patró força
comú. Quan s’empresona la societat
civil en contextos semblants, l’estat
travessa una línia vermella, i aquest pas
forma part d’una estratègia que invoca
un paradigma de “seguretat” per tal de
limitar els drets humans de minories
dissidents.
—No s’hi atreviran, deia molta gent.
—L’estat va optar clarament per la via
de la imposició a la força malgrat el cost
en termes de democràcia i drets humans.
Lamentablement, tot i la incredulitat
de molta gent a Catalunya (inclosos els
presos mateixos i els advocats a les primeres
etapes de criminalització) no em
vaig equivocar. En la meva opinió, res no
hauria canviat el resultat del procés judicial
ni del judici oral al Suprem espanyol.
Una vegada els jutges s’erigeixen en defensors
de la unitat territorial d’Espanya
emparats en arguments aparentment
constitucionalistes, el dret tan sols fa una
funció de justificació d’una condemna
que ja és escrita. Res no hauria canviat
si en lloc d’advocats s’haguessin assegut
ninots de goma a la sala del Suprem a
Madrid.
—Voleu dir que no hi havia defensa
possible?
—L’intent fracassat de defensa va atorgar
al procés una aparença de “normalitat
institucional” que al final desvirtua
el fet que el judici fos una farsa per a
condemnar políticament els dirigents
d’un moviment pacífic i democràtic que
presenta un repte existencial a l’estat. Per
això, l’única defensa, en la meva opinió,
que va ser adequada a la situació va ser la
de Jordi Cuixart. Però és lògic que advocats
penalistes tan brillants com Melero
es resistissin a la idea de fracàs absolut
de l’estat de dret. Racionalment no es pot
entendre la reacció de l’estat i els juristes
tendim a ser racionalistes.

28
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
NEUS TORBISCO
—Van ser ingenus?
—Crec que hi havia una confiança en el
dret penal, en l’estat de dret en general;
la confiança de dir “evidentment que
no hi ha hagut violència, com vols que
els retinguin en presó provisional?” Els
advocats no s’ho esperaven. Recordo
converses amb un, que després em deia
que era com si l’haguessin partit per la
meitat, perquè tot allò que sabíem sobre
dret penal havia deixat de ser rellevant.
L’objectiu de l’estat és que no governi
l’independentisme. I l’instrument per
a fer-ho és la subversió del dret, mirant
de mantenir una aparença de neutralitat
emparada en una teoria de la divisió de
poders que, a Espanya, és pura aparença.
Jo hi veia, i hi continuo veient, un patró
consistent amb el d’alguns règims polítics
en democràcies no consolidades.
—Per exemple?
—Jo ara ensenyo i faig recerca sobre
casos com el d’Etiòpia i el Kurdistan. A
Espanya aquest patró és molt més tou,
però clarament identificable en trets que
hi són comuns. Per exemple, el fet que les
institucions espanyoles actuessin amb
aquesta contundència contra els Jordis,
l’aplicació sense matisos del 155, i que
l’estat en cap moment no obrís la porta
a dialogar, ni tan sols en els moments
més crítics, eren indicis molt clars que,
des de la perspectiva estatal, s’havien
activat tots els mecanismes per fer front
a un estat d’excepció que, de fet, continua
vigent i hi continuarà en la mesura
en què no aconsegueixin l’objectiu que
pretenen: imposar un govern no independentista
a Catalunya i escapçar el
lideratge polític i social. Resulta trist
dir-ho, però d’alguna manera se’n van
sortint. Tots ho sabem: Divide et impera.
—I què pensàveu quan vèieu això?
—Observava amb horror com al meu país
es reproduïen els patrons de repressió
dels drets humans que explico a classe,
l’ús del dret penal de l’enemic per a
evitar la lliure expressió i la dissidència
política. Molts dels processos que vaig
veure mentre treballava com a lletrada
interina al Tribunal Europeu dels Drets
Humans el 1998 s’hi reproduïen amb
similituds esgarrifoses. I quan parlava
amb companys advocats o juristes de la
UPF, on sóc professora en excedència,
em sorprenia el relativisme més o menys
negacionista. “No pot ser, dona, això
serà insostenible, Espanya és a la UE,
per Nadal seran a casa.” Llavors penjava
el telèfon i volia pensar que potser era jo
que exagerava –potser patia un prejudici
cognitiu derivat de la meva especialització
professional o estava angoixada per
tot allò que succeïa. No hauria volgut res
tant com equivocar-me.
—I el Tribunal d’Estrasburg i l’ONU són
l’única cosa que ens queda?
—És que els únics que poden aturar els
peus als jutges espanyols són els tribunals
i instàncies quasi judicials internacionals,
tant regionals (TEDH) com
instruments universals (Comitè de Drets
Humans, grup de treball sobre les detencions
arbitràries, etc.). I combatre aquesta
política judicial de revenja no tan sols
és crucial per a restablir l’honorabilitat
i la dignitat dels represaliats, sinó per a
legitimar la defensa del dret col·lectiu a
la lliure determinació. Sense diagnosis
correctes és difícil de tenir estratègies
jurídico-polítiques adequades.
—Però les instàncies internacionals ja
s’han tingut en compte.
—Sí, però allò que es va fer amb el grup de
treball de detencions arbitràries de l’ONU
s’havia d’haver fet molt més, i d’una manera
unida, que és com ho vèiem amb Ben
Emmerson i els altres advocats internacionals.
I no anar cadascú pel seu compte
al Tribunal de Drets Humans, presentant
recursos i més recursos individuals probablement
amb relats fàctics diferents i
sense gaire expertesa, que poden generar
confusió al tribunal i desprestigiar la
causa general. S’ha de tenir present que
el Tribunal d’Estrasburg és ara mateix
un tribunal saturat de demandes que té
un elevat grau de discreció en l’admissibilitat.
Uns altres instruments, com el
Comitè de Drets Humans, són mecanismes
que s’han de fer servir de manera
Molts dels processos
que vaig veure mentre
treballava com a lletrada
interina al Tribunal
Europeu dels Drets
Humans el 1998 s’hi
reproduïen amb similituds
esgarrifoses. I quan
parlava amb companys
advocats o juristes de la
UPF, on sóc professora en
excedència, em sorprenia
el relativisme més o menys
negacionista
seriosa perquè els recursos a l’abast dels
òrgans de l’ONU són limitats i la frivolitat
o el mal ús d’aquests mecanismes no és
benvist en aquestes organitzacions.
—N’ha fet un mal ús l’independentisme?
—Si es pretén de comunicar que som
davant d’un intent de perseguir i criminalitzar
els defensors d’un moviment
polític legítim en favor de la independència,
hi hauria d’haver una coherència
i una solidesa que atorguessin integritat
al conjunt de les demandes. N’hi havia de
crucials, que no es van perseguir i unes
altres de supèrflues o amb molt poques
possibilitats d’èxit que s’han presentat
“per provar-ho”. Aquesta manera de
procedir indica un desconeixement preocupant
dels mecanismes internacionals
de protecció dels drets humans i de com
utilitzar la litigació estratègica per fer

29
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
NEUS TORBISCO
ALBERT SALAMÉ
efectius objectius polítics legítims. Hi ha
demandes fetes com si es tractés de posar
una queixa individual contra l’estat i gent
que, com he dit, creu que presentar una
demanda a Estrasburg és omplir el formulari
que hi ha a la pàgina web i indicar
amb una creu els drets humans vulnerats.
—No és així?
—No! Sóc professora a dos màsters on
hi ha estudiants que s’especialitzen en
dret internacional i drets humans durant
un any o dos (segons el programa); hi
ha una borsa d’expertesa en dret penal i
litigació internacional i, com passa a més
àmbits del dret, professionals de reconegut
prestigi. I en canvi a Catalunya i a
Espanya continua havent-hi molt poca
expertesa en dret internacional dels drets
humans, quan es tracta d’unes normes
i jurisprudència tan complexes com la
de les altres branques del dret. A més,
s’assumeix aquesta idea que vaig tornar a
veure reproduïda a la sèrie El judici, a TV3,
segons la qual hi ha una defensa política i
un model de defensa tècnica. Això no ho
he sentit enlloc més.
—Una defensa política i una de tècnica.
No és correcta la distinció?
—És que trobo que es basa en una idea
fal·laç. Una cosa és dir que hi ha judicis
polítics quan es jutgen persones per
raons polítiques i que la democràcia és
incompatible amb l’existència d’aquests
processos injustos. L’altra cosa és suggerir
que les defenses tècniques no es
poden basar en arguments substantius
relacionats amb la defensa dels drets
humans. Implica assumir que els drets
humans no són dret, i que el dret espanyol
no és intrínsecament vinculat a un
ordre jurídic internacional. En realitat els
drets humans, i la protecció d’aquests
drets per part dels tractats internacionals
que ha ratificat Espanya, formen
automàticament part del dret intern i
són immediatament aplicables, a més
de prevaler sobre les normes internes
que els puguin contradir.
—Pensem que podem convèncer l’estat
amb les eines de l’estat.
—És que tenim una mirada cap endins,
totalment, i gens internacional. Quan
lluites per una causa vols explicar les
teves raons, que el teu adversari t’entengui.
Volem que a Madrid ens entenguin,
actuem com si l’estat hagués d’actuar
racionalment i moralment. Com si
aquest procés estigués guiat per la raó,
i no la força o les emocions. No és així. I
mentre no ho entenguem continuarem
estavellant-nos contra una paret immunitzada
contra les nostres “raons”.
L’estat té les seves i són clares: retenir

30
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
NEUS TORBISCO
Catalunya com a part d’Espanya malgrat
els sacrificis en termes de democràcia i
de drets humans. La seva estratègia és
coherent amb això i es legitima amb la
cantarella constitucional. Amb el PSOE
al poder res no ha canviat, tan sols les
formes.
—No servirà de res intentar-hi negociar?
—Quan s’intenta negociar amb l’estat
s’ha de ser molt conscient que qualsevol
predisposició al diàleg serà purament
estratègica i no pas basada en principis,
producte d’una necessitat conjuntural
(com en el moment de la investidura de
Pedro Sánchez); per tant serà un diàleg
inestable i els acords a què es pugui arribar
no seran tampoc veritables compromisos
en una cultura política que, ja
per si, és poc liberal i on molts dirigents
no es caracteritzen pel fet de practicar
virtuts públiques com ara el compliment
dels pactes.
—Què els pot forçar a seure i negociar?
—Els incentius per a promoure la voluntat
real de resoldre un conflicte fent
concessions significatives, permetent
de fer un referèndum d’independència
pactat, no existeixen. Tan sols existiran
com a producte d’un augment de la
pressió domèstica i també internacional.
Però caldrà alhora una confrontació
intel·ligent amb l’estat. Per això penso
que el referèndum de l’1-O va ser una
gran victòria que cal reivindicar i que és
irrepetible com a culminació d’un procés
col·lectiu d’exercici de la democràcia que
ens dignifica com a poble. Si va ser legal
o no és secundari perquè tota revolució
comporta trencament jurídic i la qüestió
important no és la de legalitat sinó la de
legitimitat substantiva.
—Ens costa de decidir-nos a la confrontació?
—Als catalans en part ens passa que som
molt civilitzats per a confrontar-nos
al Leviatan amb les armes adequades:
nosaltres aspirem a fer una revolució
pacífica, amb diàleg, amb manifestacions
creatives i espectaculars, sense cap
trencament, que els altres estats i fins
i tot l’adversari ens comprenguin, que
no es pensin que no els estimem… I que
després de la ruptura no s’enfadi ningú.
Però molt pocs divorcis polítics són de
mutu acord o totalment pacífics, i per
això l’estat continua practicant violència
institucional màxima. Ells entenen que
és una guerra i som l’adversari.
—Ens hem volgut explicar massa?
—Sí, i no hem vist on era el contrapès.
Que no és a Madrid. El judici es va perdre
perquè deixar-nos guanyar no forma
part del guió. L’1-O vam ser massa a prop
de la victòria i l’estat vol assegurar-se
que, malgrat el lema de l’estimadíssim
Cuixart, no ho tornarem a fer. Tanmateix,
el diagnòstic que van fer ells també
era erroni. L’independentisme no és un
suflé, la gent ha demostrat una resiliència,
paciència i esperança que no trobem
ara mateix en la classe política. Cal dir que
òbviament ells són l’objecte prioritari de
persecució i no tothom ha de ser ni vol
ser un heroi, cosa que també s’entén. Per
això la repressió funciona, desconcerta,
ens divideix entre nosaltres i ens genera
inseguretat. Fins al punt que alguns estan
disposats a sacrificar l’1-O com a patrimoni
col·lectiu i moment fundacional
d’un nou país, i han començat a veure el
referèndum com a fracàs per les conseqüències
tan dures que ha tingut. Però
cal perseverar i repensar l’estratègia i
la tàctica.
—Com?
—Mai no hem de perdre de vista que
és Espanya qui ha fracassat sacrificant
l’estat de dret, la democràcia i els drets
humans. Si fos un estat seriós i sense gent
mediocre, haurien vist que el diagnòstic
que van fer fa deu anys o dotze era erroni:
que si no ho enteníem per les bones seria
per les males i en quatre dies no quedarien
independentistes.
—Es pensaven que a cop de tribunal ho
entendríem?
—Sí, i que si calia càstig i presó, ho acabaríem
entenent. I si no ho entenem, no ens
deixen sortir de la presó. És un discurs tan
El judici es va perdre
perquè deixar-nos
guanyar no forma part
del guió. L’1-O vam ser
massa a prop de la victòria
i l’estat vol assegurar-se
que, malgrat el lema de
l’estimadíssim Cuixart,
no ho tornarem a fer
fàcil, tan de manual de la repressió, i que
no ho hagin entès ni tan sols els advocats
després d’haver tingut els seus clients dos
o tres anys tancats... I que encara hi hagi
algun advocat que digui que el seu client
no és un pres polític… En quin món viuen?
És allò de si la realitat no es correspon amb
les meves idees “pitjor per a la realitat”.
Doncs no, senyors. Reconeguin tots plegats
que es van equivocar en avaluar les
possibilitats que oferia el judici. El judici és
una petita anècdota en un camp de batalla
molt més ampli. I sense direcció ni estratègia
col·lectiva mai no s’ha guanyat cap
guerra. Espanya compleix el guió fil per
randa. És la política de la por, de la intimidació
i de la repressió, que aconsegueix
que de mica en mica et vagis afeblint, que
dubtis dels teus, que t’enfrontis als teus.
En les condicions actuals de desmobilització
i divisió internes tenen el camí
aplanat per a assolir l’objectiu.

31
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
NEUS TORBISCO
—Mentrestant, no hi ha pla i restem
encallats.
—Ara som en una situació de pur modus
vivendi, i per això entenc que sigui molt
difícil de formar govern. El filòsof de la
política John Rawls deia que una cosa
és tenir un modus vivendi, per a sobreviure,
en què s’estableixen unes regles
del joc amb l’altre per poder sobreviure
i coordinar-se mínimament i resoldre
problemes que inevitablement requereixen
acció col·lectiva. Però cal un consens
superposat (overlapping consensus) per a
definir una veritable comunitat política. I
ara mateix continuem tenint diàlegs amb
una paret i veiem la crítica interna com
una amenaça, les organitzacions es van
reconvertint en petites sectes de pensament
únic per reduir la complexitat. O
estàs amb mi o ets el meu enemic.
—Com en sortim d’aquí?
—Cal trobar aquest consens superposat,
i no és pas tan fàcil. Cal sortir de la
paret que t’imposa haver de reaccionar
cada dia a les notícies, a allò que ens
passa, a allò que ens fa Espanya… Cal
pacificar el debat, també a les xarxes.
Cal opinar amb respecte, i valorar tots
els represaliats. S’ha de tornar a parlar,
segurament amb una mediació professional
i intentar no renunciar a una
política de la veritat, de reconeixement
del Primer d’Octubre, del president legítim
que tenim a l’exili, dels membres
del seu govern a la presó. Necessitem
tots els lideratges. Espanya ha aconseguit
que tinguem una lluita interna
pel relat i mentrestant la repressió va
arrossegant-nos. I molts moviments
fracassen per això.
—El Consell per la República hauria de
ser aquest espai de consens?
—Continuo defensant el Consell per la
República com a espai idoni per a crear
aquest consens, amb totes les reformes
de governança que calguin. Perquè el
govern és molt limitat, ha de treballar i
gestionar amb els pocs recursos de què
disposem justament perquè no som un
estat, i ho ha de fer en una situació de
crisi social i sanitària brutals. Per això
cal que els dirigents de les principals
organitzacions polítiques i de la societat
civil es trobin en un marc protegit i que
pacifiquin el conflicte intern, repensin
les estratègies i arribin a acords de manera
discreta, i no tan sols adquireixin
compromisos parcials i es trobin perquè
cal formar govern o respondre a una
situació immediata.
ALBERT SALAMÉ

32
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
NEUS TORBISCO
—Però tothom hauria de veure’l, el Consell,
de la mateixa manera i no és així.
—Insisteixo que el Consell per la República
pot oferir un refugi institucional.
I si no té més legitimitat és perquè així
ho han volgut alguns actors. De fet, el
president Puigdemont és una de les persones
més disposades a la transformació
d’aquest espai, un líder amb una visió i
vocació molt clarament enfocades a continuar
lluitant per la culminació d’aquest
procés d’una manera col·lectiva. Resulta
frustrant que es projecti una imatge del
Consell i del seu president que, jo que hi
he estat vinculada des de molt a l’inici,
considero profundament esbiaixada.
Necessitem un espai inclusiu, que pugui
reflexionar i definir estratègies al marge
de les turbulències que permeti una
discussió assossegada. És legítim que hi
hagi gent que digui que hem fracassat i
que no ho podem fer, però que diguin la
veritat i la confrontin obertament.
—En algun moment ha semblat que
Junts també aprofitava políticament el
Consell.
—Penso que el Consell és un símptoma
de la discrepància estratègica que potser
no és tan inhabilitant com ens sembla.
El Consell es va crear fruit d’un acord
de govern entre Junts i ERC i s’havia de
crear una institució a l’exterior, i és la
mínima dignificació que pots fer de la
tasca que fa el president a l’exili, que ha
estat importantíssima per a configurar
l’opinió pública europea, per a resituar-la.
No podem renunciar a aquest actiu
polític. Però a mesura que es consolidava
la divisió, afectava el Consell. Aquest
compromís transversal que inicialment
tenia es va anar debilitant. En aquest
país es categoritza tot; no es discuteixen
els arguments, es discuteix qui els diu.
Tothom assumeix que si dius alguna
cosa és perquè estàs amb mi o contra mi
o perquè pertanys a aquesta institució o
no hi pertanys. Això ho fan institucions
que són sectàries, partits polítics on no
hi ha discrepància interna. Els partits, en
una situació tan greu com la que vivim, se
sectaritzen més, com he dit. I en comptes
d’obrir-se al diàleg amb els altres es pensen
que fer-ho et fa més dèbil, i acabes
repetint cantarelles. I uns diuen que l’1-O
va ser això i uns altres, que va ser allò.
Mentrestant, l’estat va rient.
—Tampoc no s’ha sabut explicar què és
el Consell per la República.
—No s’ha entès en primer lloc perquè
la infrastructura que té és molt fràgil.
No tenim gaires recursos. El Consell
per la República tan sols podria desplegar
el seu potencial si realment el
compromís no fos fictici, sinó real. Si
realment es creu en el seu potencial.
Per això s’han de superar dinàmiques
de confrontació interna que no es poden
superar en el context electoral ni en el
postelectoral. Ara mateix el Consell es
veu com a defensor d’una estratègia,
que és l’estratègia del “preparem-nos”.
No és una estratègia ni tan radical ni tan
idealista; els que creiem en el Consell per
la República pensem que hi ha d’haver
una confrontació amb l’estat. Una confrontació
intel·ligent.
—Què vol dir una confrontació intel·ligent?
—Pot voler dir moltes coses, i això és
un marc. Per això necessitem un debat
profund que incorpori, per exemple,
qüestions com ara si paga la pena que ens
inhabilitin la presidenta del parlament
i en quins fronts selectius cal posar-hi
els recursos. Hem de pensar que els recursos
i el lideratge són béns escassos.
I, d’acord amb allò que he après d’uns
quants conflictes, quan et liquiden el
lideratge trigues anys a refer-te. Si vas a
una confrontació contra l’estat, no pot
ser que vagis topant contra una paret
perquè no tens una estratègia. Pots decidir
de sacrificar la teva vida, però has
de saber per quin objectiu. I per això cal
una estratègia que ens porti a algun lloc.
Si no, la gent no voldrà sacrificar res, amb
tota la raó del món. La gent ja vam sacrificar
molt el Primer d’Octubre i ara volen
saber on anem. Ens hem de preparar per
a una confrontació constant i selectiva
en diversos fronts comuns, hem d’anar
preparats per a transformar la situació
actual i no continuar estancats.
Insisteixo que el Consell
per la República pot oferir
un refugi institucional. I
si no té més legitimitat és
perquè així ho han volgut
alguns actors
—Però sí que calen fites.
—Sí, a curt termini i a mitjà termini. Per
això ens cal el Consell. Perquè representa
ara una estratègia de confrontació amb
l’estat. N’hi ha que ho veuen com una
oposició a l’estratègia del diàleg. I jo
crec que les dues estratègies poden ser
complementàries. De cap a cap dels anys
he comprovat en processos similars que
l’estat tan sols s’asseurà en una negociació
real –i no un diàleg amb la paret–
quan vegi que hi ha una confrontació
molt seriosa.
—Ja n’hi va haver, de confrontació,
l’octubre del 2017.
—Exacte, però necessitàvem aliats que
no teníem en aquell moment. Europa
no ens va donar suport. En l’àmbit
internacional, que és el que jo conec,
calen xarxes diplomàtiques, amb litigis
estratègics que no han tingut continuï-

33
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
NEUS TORBISCO
tat perquè no hi ha hagut una estratègia
política compartida. Si n’hi hagués
hagut, ja hauríem de tenir un centre
estratègic i jurídic per a decidir col·
lectivament com fem front a aquestes
causes al Tribunal Europeu dels Drets
Humans, amb quin relat ho fem… Hi
hauria d’haver una estratègia col·lectiva
dels advocats del Primer d’Octubre, i
ja hauríem d’haver anat a l’ONU. Calen
eines internacionals per a lluitar,
per a fixar uns objectius, per a dir, per
exemple, que volem que en tres anys o
cinc l’estat tingui trenta condemnes per
violacions de drets humans, i no una.
Unes condemnes que reflecteixin la
imatge de la repressió que hi ha. També
hem de combatre la vulneració de drets
culturals i lingüístics per tal de visibilitzar
les polítiques assimilacionistes de
l’estat espanyol i la discriminació del
català a l’esfera pública. La campanya
del Consum Estratègic encaixa en el
“preparem-nos”.
—Em pensava que d’alguna manera ja
s’anava fent això.
—S’ha fet molt poc. No s’ha prioritzat
gaire aquesta via d’acusació a l’estat. Calen
recursos i voluntat que s’expandeixi.
—Si hi hagués nombroses condemnes
contra l’estat, això el podria forçar a
seure i negociar?
—Sí. Un exemple, el Kurdistan. A final
dels noranta Turquia va empresonar
molts batlles, de molts municipis. I
els kurds van organitzar-se internament,
van crear un nucli d’advocats
defensors, sense tenir gaires
recursos. Però van ser assessorats
per organitzacions internacionals de
juristes, es van crear estructures de
suport… I va arribar un moment en
què tenien desenes de demandes molt
ben redactades al TEDH. En aquell
moment Turquia volia entrar a la UE,
i se li exigia un expedient sobre drets
humans net. I la qüestió kurda va ser
molt important, fins al punt que hi va
haver unes quantes condemnes i Turquia
va acabar acceptant de negociar i
d’alliberar presos amb la condició que
no interposessin cap demanda més al
Tribunal de Drets Humans.
—Amb Espanya ara la situació és diferent.
—Sí, però fixa’t que l’estat va reaccionar
quan el van confrontar, sobretot des de
l’exili. Ara mateix l’estat espanyol internament
ha arrasat i ha vist que ens ha
dividit internament; que fa tres anys que
té la gent empresonada i que aquí no ha
passat res. I Sánchez es passeja per Europa
tan tranquil; encara més, és un golden
boy, així és com el veuen a Europa, un
paio feminista, d’esquerres i que governa
gràcies al suport dels independentistes.
Aquí hi ha una mica la dialèctica de l’amo
i l’esclau de Hegel. És a dir, fem una
política basada en una racionalitat que
no existeix, que es basa en allò de si jo
et dono suport tu em donaràs suport. Jo
et reconec i tu a canvi també em reconeixes.
Però això no passarà, crec. Hem
d’assumir des de l’independentisme que
som l’enemic de l’estat, i l’estat, que és
molt primitiu en aquest cas, no pactarà
amb enemics.
—Dins l’independentisme no tothom
ho veu igual ara això.
—Una de les coses que hauria de discutir
un estat major –no els partits ni el govern–
és si en una circumstància crítica
per al moviment cal investir aquest senyor
o no, o si li retirem el suport o no.
Discutir-ho tranquil·lament, en un espai
protegit. El Consell per la República no
vol influir en la política quotidiana, ja
sabem que tothom fa tant com pot. Però
si volem gestionar quelcom més que
una autonomia, ens hem d’entendre en
les coses fonamentals i arribar a acords
estratègics. Avui m’atreviria a dir que
el problema principal no és l’estat, sinó
nosaltres mateixos.
El Consell per la República
no vol influir en la política
quotidiana, ja sabem que
tothom fa tant com pot.
Però si volem gestionar
quelcom més que una
autonomia, ens hem
d’entendre en les coses
fonamentals i arribar a
acords estratègics

34
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
ENTREVISTA
J. M. MULET
“Si tota l’agricultura
és ecològica, a la
terra no hi haurà
prou aliments per
a tothom”
Entrevista al professor de la Universitat Politècnica
que qüestiona moltes creences sobre l’ecologisme
i la sostenibilitat
J. M. Mulet. PRATS I CAMPS

35
J. M. MULET
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
ESPERANÇA CAMPS BARBER
El catedràtic de biotecnologia de la
Universitat Politècnica de València,
J. M. Mulet acaba de publicar
Ecologismo real, un llibre en què
afirma, per exemple, que consumir
productes ecològics no ajuda el medi, que
les bosses de cotó que ara són moda per
a anar a comprar no són adequades per
als aliments i són molt poc sostenibles,
perquè la producció de cotó necessita
molta aigua, i que tornar les ampolles
de vidre buides i reutilitzar-les és menys
sostenible que sotmetre-les a un bon
procés de reciclatge.
—En què treballeu, al laboratori?
—Estudie els mecanismes de tolerància
de les plantes en condicions de salinitat
i sequera i mire d’aplicar-ho a plantes
com el bròquil.
—Sou ecologista?
—Sí, és clar.
—Què és ser ecologista?
—Senzillament, és estar preocupat pel
medi ambient i mirar que, quan tu no hi
sigues, hages deixat un entorn millor de
com te’l vas trobar.
Entén que tot això que explica no és dins
el carril del discurs dominant dels grups o
partits ecologistes, però afirma que totes
les coses que escriu es basen en dades i
en el mètode científic. Mulet és investigador
de l’Institut de Biologia Molecular
i Cel·lular de Plantes.
—Rebutgeu l’expressió ‘canvi climàtic’ i
dieu que és més correcte parlar d’escalfament
global.
—L’expressió ‘canvi climàtic’ va nàixer
d’un think tank del Partit Republicà
nord-americà. Els semblava que el
terme era més lleuger. No entenc com
PRATS I CAMPS

36
J. M. MULET
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
les organitzacions ecologistes parlen
de canvi climàtic. Ara sembla que ho
canvien per crisi climàtica. Digueu-li pel
seu nom: escalfament global de causa
humana.
—Es pot evitar l’escalfament global?
—És complicat.
—Es pot frenar?
—Frenar-lo o minimitzar-lo tant com
puguem, és el que hem de fer.
—Hi ha cap recepta?
—Ningú no fa màgia. El que és fet,
és fet. En la nostra vida quotidiana
sí que podem fer un munt de coses
perquè el nostre impacte siga el menor
possible.
—Aquest llibre és una esmena a la
totalitat de l’ecologisme mainstream?
—No. Simplement he mirat d’analitzar
què pot fer una persona individual
en la vida normal per a disminuir
el seu impacte. Sempre partint de la
base que qualsevol cosa que faces
tindrà un impacte i que tot costa. Des
del punt de vista científic, he provat de
dir quines coses es poden fer i quines
realment no serveixen per a res i, fins i
tot, poden ser perjudicials.
—Rebutgeu moltes veritats que semblen
gravades a foc.
—Sí, perquè fas una anàlisi científica
relativament simple i t’adones que no
tenen cap sentit. Per exemple, hi ha molts
partits ecologistes que estan en contra
de l’ús dels transgènics, en contra de
l’energia nuclear, en contra de certs
models d’agricultura… I resulta que, amb
les dades a la mà, tenen menys impacte
ambiental que les alternatives que ells
mateixos proposen.
—Per què penseu que ho fan?
—Perquè no parteixen de la base científica.
El mètode científic no és perfecte,
i moltes voltes s’ha hagut de canviar
d’idea, això és cert, però ells parteixen
d’una base ideològica. Si parteixes d’una
base ideològica, ja no pots fer una anàlisi
objectiva per a resoldre el problema que
planteges.
—En podeu posar un exemple?
—Als anys vuitanta del segle passat, els
ecologistes deien que s’havia de prohibir
qualsevol tècnica genètica. Si els haguérem
fet cas, avui no tindríem vacunes.
—Critiqueu un moviment que fa molts
anys que fa una tasca de conscienciació i
que té milions de seguidors que hi creuen.
—Em sembla molt bé. Jo respecte les
creences de la gent. Una altra cosa és
Els horts urbans em semblen bé com a
entreteniment. El problema comença
quan algú diu que són el model de
l’alimentació del futur
quan aquestes coses s’imposen en forma
de llei. Per exemple, quan tens ajuntaments
que diuen que no usaran el glifosat
perquè és molt tòxic, però si mires
quina n’és la toxicitat, veuràs que és
molt baixa. Més baixa que l’aspirina o
la cafeïna, per exemple. I resulta, a més,
que l’alternativa que proposen té més
impacte ambiental o fa que a la ciutat hi
haja moltes més rates perquè és plena de
males herbes.
—Sou autor de diferents llibres sobre
alimentació i en aquest d’ara també
discrepeu de la moda dels horts urbans.
—Ho hem de posar en context. A València,
el programa electoral de Joan Ribó
els donava molta importància. A mi em
semblen molt bé com a entreteniment i
com a forma d’esponjar la ciutat fins i
tot, perquè córrega l’aire. El problema
comença quan algú diu que els horts
urbans són un model d’alimentació de
futur. Això no té cap sentit. A més, hem de
veure on es fan els horts urbans, perquè
és obvi que si es recuperen terrenys en
zones on fa menys de cent anys hi havia
indústria, hem de recordar que era una
època en què no hi havia cap control ambiental
i el sòl continuarà contaminat de
plom, per exemple. És una prevenció que
faig, perquè ho diuen els estudis.
—Acabeu de dir el sintagma ‘alimentació
del futur’. Com ha de ser l’alimentació
del futur?
—Ha de tenir la menor empremta d’aigua
i de carboni. Amb la mínima quantitat
de sòl, s’ha d’aconseguir de traure’n
el màxim rendiment. És l’única manera
de tenir menjar per a tots, sense
arrasar el planeta. I això implica
aplicar tècniques que ara són
rebutjades a Europa, com els
cultius verticals, els cultius hidropònics
o l’ús de transgènics.
Com més tecnologia s’aplica,
més efectivitat s’aconsegueix.
El model és Holanda, que quasi
no té sòl i és un dels principals
productors hortofructícoles. O
Almeria, que fa quaranta anys
era un desert per a filmar-hi
westerns i ara és una altra gran zona de
producció hortofructícola.
—Ara és quan algú us diu que no és igual
el sabor d’una tomaca del Perelló que
una de conreada de manera hidropònica.
—Perquè no l’han tastada. Depèn de
la varietat i del reg. Les tomaques raf,
que significa resistent al fusàrium, són
una varietat que es va desenvolupar
a Almeria als anys seixanta del segle
passat, i si la regues amb aigua salina
i la culls en el punt de maduració, és
boníssima. I per cert, al Perelló també
tenen hivernacles, i em sembla una cosa
molt lògica.
—També defenseu a ultrança l’ús dels
transgènics en l’alimentació.
—Si no hi haguera transgènics, al món
hi hauria molta més fam. Però és que
ara tampoc no tindríem la vacuna contra
la covid. O no tindríem roba de cotó,
ni tindríem sabó ni material higiènic.
És una tecnologia que tots emprem
cada dia.

37
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
J. M. MULET
A l’hora de parlar dels
parcs solars s’ha de tenir
en compte tot el sòl que
abans era agrícola i ara el
dediques a les plaques
PRATS I CAMPS
—Però no han tingut mai gaire bona fama.
—Si mireu l’hemeroteca, veureu com les
mateixes organitzacions ecologistes van
deixant morir les campanyes contra els
transgènics. Si mireu què demanaven,
fa riure. El cas és que, mirant les xifres,
cada volta se’n fan servir més, sobretot
a països on teòricament estan prohibits
i només hi ha una varietat autoritzada.
Resulta que ara s’autoritzen dues o tres
importacions cada any. Ara se n’importen
més de cent varietats. Cotó, colza,
remolatxa, soja, dacsa…
—Si continuem el repàs dels mites que
desmunteu, arribem a l’agricultura ecològica.
Entre més defectes que li trobeu,
dieu que no és sostenible. Això va contra
tot el que ens han dit fins ara.
—Només heu de veure’n el preu. Avui,
qui es pot permetre de comprar productes
ecològics cada dia? Només algú que
tinga un nivell de renda molt elevat. La
pregunta que em faig és que, si resulta
que no pots emprar fertilitzants sintètics,
ni pesticides sintètics, que pràcticament
no hi pots posar res, com és que el
producte ix més car? La resposta és que
baixa moltíssim la producció. Si us pareu
a calcular la petjada de carboni i la petjada
hídrica, l’impacte ambiental és molt
més elevat. Això ix a tots els estudis. Per
tant, consumir ecològic és més qüestió
filosòfica o ideològica que no una qüestió
beneficiosa pel medi ambient.
—Per què dieu que és impossible dedicar
més i més terreny al conreu ecològic?
—Si a tot el món es conreara ecològic,
no hi hauria aliments per a tothom. Hi
ha un estudi que ho va calcular per a la
Gran Bretanya i Gal·les, i és lògic. Només
cal veure la producció per hectàrea que té
l’ecològic. L’estratègia 2030 de la Unió
Europea vol que el 25% de la superfície
d’Europa siga ecològica. Però, curiosament,
parlen de superfície, no parlen
de tones de producció. I les persones
mengem en quilos i no en hectàrees. Si
tens més superfície i menys producció,
et faltarà menjar i l’hauràs de dur de fora.
—I això és dolent?
—Quan un aliment travessa la frontera,
les mesures sanitàries han de ser òptimes,
però en països tercers la producció
es fa sense les normes ambientals que
tenim ací. Per tant, el que fas és muntar
un parc temàtic al camp d’ací, perquè
tot siga preciós, i importar menjar de
països on tant et fa com tracten el medi
ambient.
—S’ha de tancar la central nuclear de
Cofrents?
—De Cofrents i de totes les nuclears, ara
que ja estan fetes, se n’ha d’allargar la
vida útil tant com siga possible. El que
més costa d’una nuclear és construir-la
i desmantellar-la. Si ho fem ara, quan
encara se’n pot traure rendiment, és
esgotar recursos.
—Imagine que aquesta resposta descol·
locarà molts lectors.
—Com que no vull que em voten, dic
que el que em sembla que s’ha de fer.
Alemanya va tancar totes les nuclears fa
relativament poc de temps, però no ha
millorat en qüestió d’emissions de CO2.
A més, ha augmentat les importacions de

38
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
J. M. MULET
gas. Cofrents ja està construïda i se n’ha
d’allargar la vida útil.
—I si hi ha un accident perquè és massa
vella?
—Esperem que no. És complicat que hi
haja un accident a Cofrents. No crec que
hi haja cap sisme submarí, i el disseny
no té res a veure amb el de Txornòbil.
Per cert, no he vist cap accident d’una
nuclear a Espanya, però sí que he vist la
pantanada de Tous.
—Vandellòs?
—El de Vandellòs no va ser un accident
greu. No hi va haver víctimes ni una fuita
massiva. Va ser més un incident que un
accident. Curiosament, quan es planteja
el debat dels accidents, per què no es
planteja el debat dels accidents de les
renovables? Quan hi ha una pantanada,
ningú no diu que això és un risc associat
a una energia renovable.
—Això que dieu, no és un poc demagògic?
—Per què? M’heu parlat d’un accident
i jo dic que l’energia que més en té és la
hidroelèctrica. Amb xifres a la mà. Per
què no ens ho qüestionem quan parlem
de renovables?
anys, us hauria dit que eren una bestiesa.
Avui, no ho dic. Però s’ha de tenir
en compte tot el sòl que probablement
abans era agrícola i que ara dediques a
plaques solars. I passa igual amb els parcs
eòlics. Necessites extensions molt grans
de sòl per a fer-los rendibles. A més, on el
fas, un parc eòlic? Al cim d’una muntanya?
I què passa amb el trànsit de les aus?
Impacta en l’ecosistema? Els que funcionen
més bé són els marins: tenen menys
impacte perquè els fas mar endins.
—L’autoconsum tampoc no el veieu
una solució?
—Si us el podeu permetre, perfecte. Als
habitatges unifamiliars, pot funcionar,
però en finques d’apartaments a la ciutat,
és complicat. L’autoconsum sempre
ha tingut el problema de l’emmagatzemament
de l’energia que generes i depèn
de la despesa energètica que tingues.
—Al llibre dieu que el 85% de l’energia
mundial encara s’obté del carbó, del gas
o del petroli, i no veieu una alternativa en
les renovables. Què ens espera?
—Espere que en algun moment hi haja
una alternativa al petroli. Parlant amb
físics i enginyers i gent que entén del
tema, em diuen que la que més perspectives
té ara mateix és la fusió nuclear. No
parlem de centrals nuclears. Parlem del
projecte ITER, que intenta de fer fusió
nuclear a la terra. Ho aconseguiran? Ells
diuen que sí i jo m’ho he de creure, perquè
en saben més que jo. Però també és
cert que en alguns moments hi ha hagut
esperances que no s’han complert. Mentrestant,
hem d’estalviar tanta energia
com puguem. Intentar d’aprofitar totes
les formes que tenim. Per això, si fos a
Islàndia, us diria que s’ha d’aprofitar
la geotèrmica, però això no és Islàndia i
hem d’aprofitar el que tenim fet.
—Encara que siguen tan contaminants
i causen l’escalfament global?
—L’objectiu seria anar tancant, primer,
les tèrmiques de carbó, que són les més
—Sou molt escèptic amb les renovables.
—No. Jo faig comptes. Mireu què es deia
fa quaranta anys. Quantes voltes no hem
sentit allò del vent i el sol? I si és així, per
què continua essent tan cara l’electricitat?
Alguna cosa falla, i no serà ni per falta
de sol ni per falta de vent.
—No s’ha invertit prou en tecnologia?
—La tecnologia té els límits que té. De
dia fa molt de sol, però de nit no en tens.
Si no el pots emmagatzemar… Durant
molts anys s’ha invertit en aquesta energia
quan encara no era rendible. És a dir,
quan costava més la placa solar que tota
l’energia que proporcionaria en la seua
vida. Ara ja no és així. La tecnologia ha
millorat i cada volta és millor.
—Què en penseu, dels parcs solars?
—Si m’haguéreu fet la pregunta fa vint
PRATS I CAMPS

39
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
J. M. MULET
Qui em diu negacionista no
s’ha llegit el llibre. Jo deixe
clar que l’escalfament global
existeix i que té una causa
humana
contaminants i molt més radioactives
que les nuclears. Quan tanquem el carbó,
haurem de començar a mirar què fem
amb el gas. Eliminar la dependència
gasística de Rússia seria una bona idea.
—Un altre mite que trenqueu és que dieu
que és més eficient reciclar les ampolles
de vidre que no reutilitzar-les.
—En general, sí. Penseu en totes les
marques de cervesa, de vi o d’aigua que
hi ha en envasos de vidre al supermercat.
Reutilitzar les ampolles significa tenir un
doble canal per a cada marca. Cada fàbrica
ha d’arreplegar els seus envasos, que
s’han guardat en un magatzem del súper
i que, prèviament, la gent ha guardat a
casa. Això augmenta el cost energètic. A
més, hi ha una trampa per al consumidor
que es fa responsable de l’ampolla. Si se’t
trenca a casa, ets tu qui perds els diners.
El sistema de reciclatge de vidre que
tenim és molt eficient. Tot va al mateix
contenidor i la gent està conscienciada.
—…
—Sabia que aquesta afirmació era molt
impopular, i per això m’he documentat
moltíssim abans d‘escriure’n. He buscat
diferents estudis i, si ho calcules, és molt
millor reciclar. La gent ho compara a
quan érem menuts, que tornàvem fins
i tot l’envàs de vidre dels iogurts, però
l’oferta que trobem ara als supermercats
no té res a veure amb la que hi havia a les
botigues de fa cinquanta anys.
—Llegint el llibre, hom diria que sou un
fan del plàstic.
—El plàstic salva vides. És un material
fonamental per a la seguretat alimentària
perquè no deixa créixer fongs ni bacteris.
És molt més segur que no el paper
o la tela, per a preservar els aliments.
Aquestes bosses de cotó que ara estan
de moda, les hem d’evitar per transportar-hi
aliments.
—Per què?
—El cotó, com l’espart, és un teixit vegetal
i hi creixen fongs i bacteris que poden
provocar intoxicacions. Encara que les
poses a la rentadora. El millor és una
bossa de polièster com aquesta [en trau
una de l’interior de la jaqueta]. Ací no hi
creixeran els bacteris perquè no tenen res
de què alimentar-se.
—Per tant, unes tomaques ecològiques
comprades en un mercadet i embolicades
en una bossa de paper, són un
anatema?
—Quants usos li donareu a la bossa
de paper? Normalment, un, perquè no
n’aguantarà més si les verdures estan
humides. A més, pel que fa a l’impacte
ambiental, fer una bossa de paper equival
a fer-ne tres de plàstic. Per tant, per a ser
més sostenible, hauríeu d’usar tres voltes
la bossa de paper, però no ho fareu perquè
es degradarà abans.
—Així, les bosses de plàstic no s’haurien
d’haver prohibit?
—Era un disbarat l’abús que se’n feia,
quan eren gratuïtes i la gent n’agarrava
una per a cada cosa i, a més, un grapat
per a casa. Em sembla molt bona idea
que es cobren. I s’ha de pensar que hi ha
usos en què el plàstic no es pot prohibir
i continua essent una bona alternativa.
Les bosses de plàstic s’han de reutilitzar
tantes vegades com siga possible. Abans
de prohibir-les, la gent les reutilitzava i
després les usava com a bossa de fem.
Jo recomane que se’n gasten la menor
quantitat possible.
—Us han acusat de cobrar del lobby del
plàstic?
—Que ho demostren. Quan escric de
transgènics m’acusen que em paga Monsanto.
Jo sí que puc dir que l’empresa que
porta el sistema SDDR de retorn d’envasos,
en monopoli, ha fet unes donacions
molt generoses a partits ecologistes, i a
assessors de partits polítics, per exemple.
Està publicat i no s’ha desmentit.
—Què us diuen els lectors del llibre?
—Alguns em diuen que sóc negacionista.
—Per algunes respostes a aquesta entrevista
podríeu semblar-ho.
—Qui em diu que sóc negacionista és que
no s’ha llegit ni el primer paràgraf del llibre.
Jo deixe clar que l’escalfament global
és un fet i que la causa és humana. A més,
en el llibre propose canvis d’hàbits de
consum. Menjar amanides, per exemple,
i deixar de menjar hamburgueses serà
millor per a la vostra salut i per al medi
ambient. Reciclar és fàcil. No t’has de
canviar cada dos anys de mòbil. Planteja’t
si pots prescindir del cotxe particular,
perquè és molt egoista anar en cotxe per
una ciutat, perquè ocupes molt d’espai i
contamines molt. Fes comptes.
—Per què l’heu escrit, el llibre?
—L’objectiu que hem de tenir tots és
protegir el medi ambient, perquè si no
ho fem, ens quedem sense casa. Jo vull
solucions i tant em fa d’on vinguen. Si
em diuen que amb plaques solars ja tenim
tota l’energia que ens cal i podem tancar
les nuclears, doncs perfecte. Demà signe
perquè tanque Cofrents. Però insistisc
que Alemanya les ha tancades totes i ara
crema més carbó i més gas. Nosaltres no
cometrem la mateixa errada, oi?

40
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
ENTREVISTA
ÀLEX RUIZ
“Em presente perquè no vull que
el Bloc s’assemble a un partit més
de l’esquerra espanyola”
Entrevista al batlle de Bellreguard, que optarà a dirigir
el Bloc en el congrés nacional del mes de juny · Àlex Ruiz
diu que ben prompte farà públics tots els noms de la
candidatura

41
ÀLEX RUIZ
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Falten dos mesos perquè es faça a
València el vuitè congrés nacional
del Bloc Nacionalista Valencià i els
moviments interns de la militància
comencen a eixir a la superfície.
Àlex Ruiz, membre de l’actual consell
nacional i batlle de Bellreguard (la Safor),
ha anunciat que presentarà candidatura
per a encapçalar el partit. En aquesta
entrevista explica per què fa aquest pas
endavant i diu que el seu sentiment és
compartit per una part important de la
militància.
Crec que ideològicament el partit s’ha aigualit i jo
vull continuar militant en un partit nacionalista que
pose la línia roja en la defensa del País Valencià i de
la seua gent
—Per què presenteu la candidatura a
encapçalar el partit?
—Perquè pense que puc aportar-hi allò
que un dia em va dur a afiliar-me a un
partit nacionalista. Jo em sent nacionalista.
O sobiranista, perquè per a mi
són sinònims. Crec que ideològicament
el partit s’ha aigualit i jo vull continuar
militant en un partit nacionalista que
pose la línia roja en la defensa del País
Valencià i de la seua gent.
—En quin sentit es va aigualint el partit?
—El nacionalisme, com a línia ideològica
bàsica, es va diluint. Tant en la ponència
política com en la d’estatuts es pot veure
que es deixen de banda el sobiranisme i
el nacionalisme per a semblar-nos més
a un partit de l’esquerra espanyola.
—S’ha de sacrificar l’eixamplament de
les bases del partit per evitar d’aigualir-ne
l’essència?
—Al contrari. Crec que hem d’eixamplar
la base. Nosaltres volem ser un partit de la
majoria i hem d’eixamplar la base sense
deixar de banda allò que ens identifica,
que és el sobiranisme.
—Cap a on?
—Entenc que una persona pot ser perfectament
sobiranista i valencianista
parlant castellà. Per tant, pense que
tenim una veta important per a explorar
en les zones castellanoparlants
del País Valencià. Sense dependències
ni sucursalismes de cap altra força
política.
—Actualment no es fa així?
—Crec que podem millorar-ho. S’hauria
pogut aprofitar la separació dels càrrecs
institucionals dels orgànics, que es va
aprovar en el darrer congrés. Així, l’executiva
nacional pot mantenir el seu missatge
polític d’una manera, diguem-ne,
més lliure, i marcar el seu missatge i les
seues línies polítiques. Es pot aprofitar
la força en el govern del Botànic per a
enfortir el partit des dels col·lectius locals
i comarcals, que és una de les nostres
senyes d’identitat, i alhora ampliar la
militància, perquè quan governes és
una bona oportunitat per a enfortir-te i
eixamplar-te.
—Què més milloraríeu en la direcció
del partit?
—No podem parlar de sobirania personal,
de totes les sobiranies, si deixem
de banda la sobirania nacional. Sense la
sobirania nacional no pot haver-hi les
altres. Si no tenim recursos per a garantir
la sobirania econòmica, alimentària o sa-
nitària als nostres ciutadans, difícilment
tindrem la sobirania nacional. Quant als
estatuts, s’ha passat d’un text potent que
parlava dels objectius, a reduir-ho tot
a dues línies. Es parla de la construcció
nacional i popular del País Valencià, però
jo pense que el País Valencià no cal construir-lo.
El País Valencià el tenim. Allò
que cal és creure’ns que som un subjecte
polític. Per tant, els objectius anirien en
la línia de l’alliberament nacional i popular
més que en la construcció nacional
i popular. Afortunadament, no som els
primers valencianistes que ha tingut el
nostre país. Ara hem de treballar per a
l’alliberament nacional.
—Es pot comparar aquest congrés de
refundació del Bloc amb el que es va
fer quan es va deixar enrere l’època de
la UPV?
—Aquell congrés va servir per a passar de
ser la UPV, el PVN, Nacionalistes d’Alcoi…
a ser el Bloc. Sumàvem forces. Ara no és
així. Ara no sumem. Simplement, crec
que es fa una reorientació ideològica.
Caldria treballar perquè veritablement
fos una refundació. Hem de sumar més

42
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
ÀLEX RUIZ
forces, hem de continuar treballant amb
lleialtat amb els nostres socis directes,
que són Iniciativa i els Verds. Per tant,
allò que fa uns dies que va anunciar Mónica
Oltra d’una federació de partits, crec
que és un bon començament. Nosaltres
no volem condicionar les polítiques que
faça el PSPV, per exemple. Nosaltres volem
ser un partit de majoria per a fer eixes
polítiques. Cap ací és cap a on hem d’anar.
—Esteu d’acord amb el canvi de nom
proposat per la direcció?
—El nom no fa la cosa. Però pense que
el Bloc és una marca consolidada que
s’identifica, i canviar-lo ara, quan fa
molts anys que no anem a unes eleccions
amb la marca Bloc, pense que pot llançar-nos
a l’ostracisme, a ser invisibles
dins la coalició. Tota la ciutadania sap
què és el bloc. En l’àmbit municipal, ens
coneixen com ‘els del Bloc’. Trobe que
aquest no és el debat, sinó cap a on anem.
—Com avalueu la tasca dels consellers
de Compromís dins el govern del Botànic?
—Tot és millorable a qualsevol àmbit.
Governar juntament amb un partit majoritari
és complicat, però es va fent molt
bona faena. Sí que pense que en algunes
qüestions s’hauria hagut d’anar més de
bracet dels moviments socials, que van
ser una part molt important de la força
que ens va dur al govern de la Generalitat.
—S’ha perdut aquesta relació amb els
moviments i organitzacions socials?
—Pense que sí. Per exemple, en qüestions
com els moviments cívics en defensa
de la llengua, en defensa de la reciprocitat
i qüestions d’aquest estil, els hauríem de
tenir més en compte.
Serà una candidatura ampla, transversal i coral.
S’hi ha afegit la gent que ho ha considerat oportú.
Són persones que comparteixen la línia roja de
mantenir el sobiranisme com a base de la nostra
política
aniran apareixent a poc a poc els qui formen
la candidatura. Serà una candidatura
ampla, transversal i coral. S’hi ha afegit
la gent que ho ha considerat oportú. Són
persones que comparteixen la línia roja
de mantenir el sobiranisme com a base de
la nostra política. Si deixem de banda el
sobiranisme o el nacionalisme, no tenim
res més que ens identifique i seríem un
partit d’esquerres com els que ja hi ha.
—Pertanyeu a cap corrent o grup organitzat
dels que hi ha a la militància
del Bloc?
—No. No sóc de cap corrent. Sóc del Bloc
i punt. Personalment opine que el millor
corrent és el corrent d’aigua.
—Per fer aquest pas endavant i presentar
la candidatura a la direcció nacional
del Bloc, amb quin suport compteu?
—Tinc el suport de moltíssima gent. Encara
és prompte per a dir cap nom, però

43
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
ENTREVISTA
JUAN CARLOS MORENO CABRERA
“Podem ha seguit l’opressió
d’un poble sobre un altre”
Parlem amb el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno
Cabrera sobre la situació del conflicte nacional espanyol

44
JUAN CARLOS MORENO CABRERA
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
OT BOU COSTA
Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid,
1956) és doctor en filosofia
i lletres i catedràtic de lingüística
general a la Universitat Autònoma
de Madrid. És un dels estudiosos
de prestigi en la crítica contra l’imperialisme
lingüístic. És autor de setze llibres
d’aquest àmbit, i la mateixa crítica, és
clar, l’ha traslladada a la política, que
n’és la rel. El 2019 va publicar Determinació
nacional (Voliana Edicions), un
assaig sobre la lluita pel dret d’autodeterminació
de Catalunya i la reacció del
nacionalisme espanyolista en el període
que va del 2009 a l’octubre del 2018. Hi
hem parlat per actualitzar la seva visió
sobre la situació del conflicte nacional
espanyol.
—Hi ha una mena de nacionalisme
madrileny representat per Isabel Díaz
Ayuso?
—No. És el nacionalisme espanyolista de
sempre. Una altra cosa és que ella tingui
un seguit d’ambicions dins el seu partit.
Però Madrid és el centre del nacionalisme
espanyol. Sobretot arran del procés a
Catalunya, hi ha hagut una reacció espanyolista
tremenda, furibunda.
la negació de les altres, això només pot
provocar conflicte. El nacionalisme espanyolista
és excloent i etnocida, perquè
nega que la nació catalana existeixi. El
problema és aquest, i no pas Catalunya.
—Aquests dies es repeteix molt la idea
que ja es va avisar que la repressió contra
l’independentisme, després la rebrien
altres. Què en penseu?
—És així. Al judici del procés hi havia Vox.
Allà això ja es va advertir. La permissivitat
amb l’extrema dreta i el feixisme ha
estat absoluta. El nacionalisme espanyolista
va fer que es considerés normal la
participació de Vox. Però si li dónes via
lliure, el feixisme no s’atura. I com que
tampoc no s’ha cercat la manera de contenir-lo,
ara en patim les conseqüències.
Hi ha el perill real que el franquisme sigui
a les institucions de Madrid. És aterridor.
—L’esquerra espanyola també ha legitimat
l’extrema dreta? Comparant-la
amb l’independentisme, per exemple.
—Sí. Al final del franquisme, tant el PSOE
com el Partit Comunista reivindicaven el
dret a l’autodeterminació de les nacions
de l’estat espanyol com un dret fonamental.
És una reivindicació antifranquista
i fonamental, i l’esquerra l’ha anat
abandonant. Igual com la reivindicació
de la dissolució dels cossos repressius.
Perquè som en un estat semipolicíac on
la Guàrdia Civil i la Policia Nacional són
un poder autònom. Abandonant-ho,
l’esquerra ha adobat el terreny de tot això
que veiem ara.
—A què l’atribuïu, aquest abandonament?
—A la transició van decidir de no forçar
gaire la màquina perquè deien que hi
havia risc d’involució. I van donar suport
a la monarquia i que no es desmantellessin
les estructures de poder franquistes.
Llavors deien que era conjuntural. Per
sortir del pas i evitar mals pitjors. Però
era una claudicació davant el postfranquisme.
L’esquerra va claudicar davant
del postfranquisme. I s’ha vist que no
era una cosa tàctica, sinó permanent. El
PSOE és un dels principals partits que
dóna suport a la monarquia, una de les
principals institucions de Franco. L’estat
espanyol no és autènticament democràtic,
perquè hi ha coses que no s’han resolt
democràticament.
—L’esquerra espanyola claudica perquè,
tot i creure en aquests principis, té
por de perdre suport a la resta de l’estat,
o és un problema de fons perquè ni tan
sols hi creu?
—És un problema de fons. L’esquerra
s’allunya de la classe obrera, de les
classes desfavorides pel capitalisme.
Se’n desconnecta amb un parlamentarisme
que estableix una muralla envers
la lluita dels obrers, dels pensionistes o
dels desocupats. I llavors es va fent més
reformista i menys revolucionària. Un
exemple: els CDR. Una autèntica mobilització
popular. Podem no hi ha donat mai
suport. Resultat? El suport a Catalunya en
Comú no és el que s’esperaven.
—Molta gent es va fer independentista
per la “claudicació” dels socialistes.
El 2015, Podem reclamava un procés
constituent autodeterminista i l’enderrocament
del règim. Ara són al govern
—Va fer emergir la qüestió nacional a
la superfície.
—Sí. Aquí es va presentar el procés com
un atac directe a Espanya. Perquè el nacionalisme
espanyol, que aquí és generalitzat,
consisteix a dir que les altres
nacions no són nacions. I quan una nació,
com és el cas de l’espanyola, es basa en
Madrid és el centre del nacionalisme espanyol.
Sobretot arran del procés a Catalunya, hi ha hagut
una reacció espanyolista tremenda, furibunda

45
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
JUAN CARLOS MORENO CABRERA
espanyol i res de res. Més aviat passos
enrere.
—Per això: s’han desconnectat del poble.
I quan s’han integrat al govern han seguit
el mecanisme imperant, que es basa
en l’opressió d’un poble sobre un altre.
Entre més injustícies, que n’hi ha moltes.
Judicials, ecològiques. Però aquesta n’és
una, i ells han deixat de lluitar.
—Podem creu en la unitat d’Espanya. I
l’status quo li confereix un privilegi que
potser el desmotiva a comprometre’s
amb l’autodeterminació.
—Parlen de nació de nacions i disbarats
semblants. Però l’única forma possible
d’unitat és que una Catalunya independent
decideixi d’unir-se a l’estat espanyol.
Si no, la unitat no és democràtica.
Si una Catalunya independent decidís
de tornar, la relació seria d’igual a igual.
Ara la relació és de dominant a dominat.
I aquesta unitat a mi no m’interessa. A
ells no ho sé. A mi no.
—També han tendit a associar el dret
d’autodeterminació amb un component
burgès.
—És clar que hi és, un component burgès,
en la reivindicació del dret d’autodeterminació.
Perquè és un dret transversal. I
en un poble hi ha obrers i empresaris. Si
un poble el reivindica, serà transversal.
Una altra cosa és que per aconseguir
la independència de Catalunya cal una
revolució política, que no ha de ser per
força violenta, i, és clar, la burgesia no
és revolucionària, evidentment. I deu
tenir més dubtes. Si es permet que la
burgesia dugui la veu cantant, és menys
probable que hi hagi la revolució que cal
perquè es reconegui l’autodeterminació
de Catalunya.
perquè el castellà té una maquinària tan
gran darrere seu que qualsevol llengua
que hi convisqui sempre estarà en perill
de substitució. No estaria malament
partir de la base que a Catalunya gairebé
tothom entén el català. Però passa que
hi ha molta gent amb un vincle afectiu
amb el castellà. I la política mira de tocar
la fibra sensible. Ara, això que ha fet Ciutadans
és agressiu: arraconar el català al
parlament i parlar-hi sempre en castellà.
Però no crec que sigui el cas d’Esquerra
Republicana.
—Com es resol, doncs, aquest dilema
entre no ser agressius amb el castellà
i alhora assumir que el català no recu-
perarà posicions si el castellà no retrocedeix?
—S’ha de dir la veritat. I la veritat és que
perquè el català pugui recuperar el terreny
perdut durant dècades, segles i tot, és imprescindible
que el castellà redueixi el seu
domini i els seus àmbits d’ús. Perquè no
podem pensar que totes dues llengües acabaran
equiparades si el castellà no renuncia
a part del seu domini. No val tan sols amb
l’actitud bonista de dir “ah, farem servir el
català”. L’única manera de revifar el català
és parlant-lo. Però això ha d’implicar una
limitació del castellà. Això els nacionalistes
espanyols ho interpreten com una imposició.
Però no té solta: el castellà és una de les
llengües més potents del món.
—Parlem de llengua. Una part de l’independentisme
diu que per créixer cal
adreçar-se en castellà als catalans castellanoparlants.
Què en penseu?
—Entenc que cal captar vots. A mi no
em fa res que facin servir el castellà. El
problema és que cal reconèixer que el
català a Catalunya és una llengua clarament
dominada. I no pot deixar de ser-ho
Una altra cosa és que per aconseguir la
independència de Catalunya cal una revolució
política, que no ha de ser per força violenta, i, és clar,
la burgesia no és revolucionària, evidentment

46
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
Armin Laschet: qui és l’home triat per
substituir Angela Merkel?
L’elecció de Laschet en compte de Söder s’explica en part per la complexa relació
entre la CDU i la CSU
ED TURNER
Després de mesos d’incertesa,
els demòcrata-cristians
alemanys han triat
finalment l’home que es
presentarà a les eleccions
del setembre per substituir
Angela Merkel com a canceller.
Armin Laschet és actualment
ministre-president
(el cap de govern) de l’estat
de Rin del Nord - Westfàlia
i ha encapçalat la Unió
Cristiano-demòcrata (CDU)
des que Merkel va abandonar
aquesta funció al gener.
Va ser triat per davant de
Markus Söder, cap del partit
germà de la CDU, la Unió
Social-cristiana (CSU), i ministre-president
de Baviera.
Söder havia guanyat el suport
d’uns quants pesos pesants de
la CDU i nombrosos sondatges
d’opinió mostraven que
tenia més suport públic que
Laschet.

47
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
Amb el seu suau accent renà, Laschet
sembla més un batlle de poble que no
un cap de nació. No obstant això, ha
demostrat ser un mestre de la gestió del
partit en la contesa per a presidir-lo
De fet, tan sols el 29% dels
alemanys enquestats veia
Laschet apte per a ser canceller,
i Söder tenia el suport
del 63%. Una altra enquesta
suggeria que el nomenament
de Laschet podria costar al
partit 98 escons. Però el fet
que Laschet dirigeixi el partit
que ha tingut la cancelleria
d’ençà del 1949, tret de vint
anys, segurament farà que
sigui el favorit per a succeir
Merkel.
Qui és Laschet?
Laschet, de seixanta anys, ha
estat constantment subestimat
durant la seva carrera,
una experiència que comparteix
amb Angela Merkel i fins i
tot amb Helmut Kohl, que van
superar col·legues més coneguts
abans d’ocupar el càrrec
més important d’Alemanya.
El 2017, va aconseguir una
sorprenent victòria quan esdevingué
ministre-president
de Rin del Nord-Westfàlia,
seu del gran centre industrial
del Ruhr, a més d’importants
aglomeracions urbanes al
voltant de Colònia i Düsseldorf.
Antic diputat, Laschet
es declara pro-europeu i es
presenta com a centrista, molt
a l’estil de Merkel. Aquest va
ser l’èxit de la seva proposta
a la CDU quan va ser elegit cap
del partit el gener per un estret
marge contra el representant
de l’ala dura, Friedrich Merz.
Amb el seu suau accent renà,
Laschet sembla més un
batlle de poble que no un cap
de nació. No obstant això, ha
demostrat ser un mestre de la
gestió del partit en la contesa
per a presidir-lo, tot contactant
un per un amb els càrrecs
intermedis per tal d’apuntalar
el suport (una cosa per la qual
Kohl també va ser famós).
Laschet també pot ser dur.
Ha adoptat una línia severa
en qüestions d’ordre públic
al seu estat natal, on va culpar
maldestrament búlgars i
romanesos dels brots locals
de covid-19. L’any passat va
pressionar constantment per
accelerar la relaxació de les
restriccions de la covid, tot situant-se
en contra de Merkel,
i es va trobar amb les crítiques
d’ella el març d’enguany per
no haver aplicat les restriccions
amb prou rigor.
Laschet també ha rebut crítiques
per les seves declaracions
de política exterior en què
qüestionava la responsabilitat
de Rússia als atemptats de
Salisbury i el suport al règim
de Baixar al-Assad a Síria. Dit
això, els assumptes exteriors
no han estat encara un pilar
important a la carrera política
de Laschet i és probable que
giri cap al corrent europeu si
assumeix el paper de cap de
la nació.
Per què ell?
L’elecció de Laschet en compte
de Söder s’explica en part
per la complexa relació entre
la CDU i la CSU. La CSU és l’ala
bavaresa de la democràcia
cristiana alemanya i ha estat
ferma defensora dels interessos
de Baviera, cosa que no
es veu bé fora d’aquest estat.
Les dues vegades anteriors
(el 1980 i el 2002) en què la
CSU ha presentat el candidat
a canceller, el partit ha estat
derrotat, cosa que els defensors
de Laschet han assenyalat
sovint.
Les dues ales de la democràcia
cristiana alemanya també
s’han enfrontat, fa poc, per
la política migratòria. El 2018
hi hagué una disputa pública
entre Merkel i Horst Seehofer,
llavors cap de la CSU i ministre
d’Interior del seu govern, per
la política de fronteres obertes
de la cancellera. La crisi
va esclatar i, curiosament, va
convertir Söder en la cara pública
de la CSU. Des de la seva
nova posició, va girar cap a
una posició més centrista i es
va esforçar per destacar les
seves credencials ambientals.
Tanmateix, amb això no n’hi
hagué prou per a convèncer la
majoria de l’òrgan executiu de
la CDU que donés suport a Söder
com a candidat a canceller.
En una reunió virtual caòtica,
trenta-un membres van votar

48
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
Val la pena d’observar la política
alemanya, que potser proporcionarà
un altre centrista subestimat com a
polític més important de la UE
en secret per Laschet. El resultat
va ser de nou vots a favor
de Söder i sis abstencions,
cosa que representa una bona
victòria per a Laschet, però no
un suport rotund.
L’endemà, Söder va acceptar
el resultat de mal grat, i el
secretari general de la CSU va
declarar que Söder continuava
essent “el candidat a canceller
dels nostres cors”. Alguns pesos
pesants havien donat suport
a Söder –sobretot Reiner
Haseloff, ministre-president
de Saxònia-Anhalt–, però
molts més van donar suport
a Laschet. És possible que hi
hagi hagut preocupació per
l’enfocament més aviat despectiu
i gairebé populista de
Söder envers els òrgans del
partit (als membres del Präsidium,
o nucli de l’executiva de
la CDU, no els va fer gens de
gràcia de ser comparats amb
una sala plena de fum).
suport públic per a convertir-se
en canceller. El primer
sondatge fet després
del seu nomenament donava
als Verds un avantatge
de set punts. El sondatge
suggeria que, encara que
la CDU / CSU quedava en
primer lloc, hi havia opcions
que podrien deixar-la fora del
govern (una coalició entre els
Verds i uns quants partits podria
formar un bloc més gran).
A principi d’any, era gairebé
segura una coalició CDU /
CSU-Verds, però el programa
de vaccinació d’Alemanya,
que trontolla, l’escàndol de
les contractacions corruptes
que afecta els diputats de la
CDU-CSU i els problemes interns
de la Democràcia Cristiana
han malmenat aquesta
possibilitat. No obstant això,
el clima és febril i la CDU-C-
SU podria recuperar terreny
d’aquí al setembre, sobretot si
agafa embranzida la vaccinació.
Val la pena d’observar la
política alemanya, que potser
proporcionarà un altre centrista
subestimat com a polític
més important de la UE.
Ed Turner és codirector de
l’Aston Centre for Europe,
Aston University. Aquest article
va aparèixer originalment
a The Conversation.
Arribarà al cim?
Pocs mesos abans de les eleccions,
la gran pregunta és si
Laschet pot guanyar prou

49
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
Miquel Àngel Riera i Damià Huguet:
antagònics, descatalogats i reivindicables
Tots dos varen morir fa vint-i-cinc anys, amb un sol dia de diferència · La Fundació
Mallorca Literària els dedica tot un any poètic per a recordar la seva importància per
a la literatura
SEBASTIÀ BENNASAR
És difícil trobar en la poesia
catalana contemporània dos
personatges tan oposats com
Miquel Àngel Riera i Damià
Huguet. Malgrat tot, un fet
tràgic els uneix: la mort amb
tan sols un dia de diferència,
ara fa vint-i-cinc anys. El primer
a traspassar va ser Huguet
(Campos, 1946-1996),
mort a cinquanta anys el 19
de juliol de 1996. L’endemà,
dia 20, moria Riera (Manacor,
1930 - Palma, 1996). La mort
de tots dos va tenir un impacte
brutal, aquell estiu a Mallorca,
perquè representaven un
compromís màxim amb la
llengua i la literatura catalana
feta des de l’illa, si bé amb
dues estètiques contraposades.
Ara la Fundació Mallorca
Literària ha impulsat un any
dedicat a tots dos escriptors
i ha escollit com a comissari
de la doble commemoració
Sebastià Alzamora.
De moment, els actes han començat
amb l’edició del quadernet
Damià Huguet: El call
dels versos / Miquel Àngel Riera:
La flor de la paraula, que varen
presentar la consellera insular
de Cultura, Bel Busquets, i la
directora de la Fundació Mallorca
Literària, Carme Castells.
Les famílies de Riera i
Huguet donen màxim suport
a les commemoracions, que
tenen com a escenari principal
les Illes Balears, però que
comptaran amb actes tant a
Catalunya com al País Valen-

50
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
La mort de tots dos va tenir un impacte brutal,
aquell estiu a Mallorca, perquè representaven un
compromís màxim amb la llengua i la literatura
catalana feta des de l’illa, si bé amb dues estètiques
contraposades
cià. De fet, Sebastià Alzamora
ha començat els contactes
amb les autoritats per a “exportar
alguna de les activitats
ja preparades o per a fer-ne
de noves adaptades a cada un
dels territoris”.
Des del punt de vista formal,
la poesia de tots dos és totalment
antagònica. Mentre que
Damià Huguet flirteja obertament
amb les avantguardes i
els posats més radicals i, fins
i tot, underground, Miquel
Àngel Riera es mou en un esteticisme
molt més clàssic i,
per sobre de tot, destaca la
seva poesia amatòria. Sense
cap mena de dubte, el principal
desafiament serà aconseguir
que siguin llegits per
una nova fornada de lectors,
cosa complicada en alguns
casos, perquè l’obra poètica
completa de tots dos es troba
descatalogada.
Pràcticament descatalogats
Anem a pams. Sebastià Alzamora
coneix molt bé l’obra
dels dos poetes, però és especialment
rellevant la feina que
va fer amb Huguet en el seu
moment, quan va ser l’encarregat
de buscar entre els
papers del poeta de Campos
per enllestir-ne els dos volums
de l’obra poètica que va
editar Perifèrics. Allà ja féu un
interessant estudi introductori
i va descobrir fins a set
poemaris inèdits, que va publicar.
En el cas de l’obra completa
de Miquel Àngel Riera, la
va fixar Edicions del Salobre.
El problema és que avui dia
cap de les dues editorials no
existeix. I a més a més, hi ha
el problema de la narrativa de
Riera, que gestiona l’agència
Carme Balcells.
“Això pot ser un problema i
pot no ser-ho, perquè ja saps
amb qui has de treballar. En
aquesta commemoració, hi
ha una part de feina que farem
directament des de la
Fundació i, lògicament, hi ha
una altra part de feina que
és la recuperació dels llibres
dels dos autors que han de fer
els editors i les agències i que
nosaltres podem encoratjar
perquè es faci. Per començar
tenim un avantatge, que
és que les famílies no tenen
cap problema amb el llegat, al
contrari, les dues tenen molt
ben entès que el millor que
podria passar és que l’obra fos
viva i a disposició dels lectors
en tots els casos.”
De moment, són pocs els llibres
que es poden llegir i té
millor sort Huguet que Riera.
Adia Edicions, del poeta Pau
Vadell, va recuperar a començament
del 2020 el llibre Les
fites netes, que recull les proses
de l’autor, i abans havia
aplegat en un sol volum, sota
el títol de Tenc set de tu i bec
ginebra (un dels celebradíssims
versos d’Huguet), els
tres primers llibres de l’autor:
Home de primera mà; Cinc minuts
amb tu i Carn de vas. També
és possible trobar en alguna
llibreria alguns fons dels
seus altres poemaris, però en
cap cas és una obra viva, amb
excepció dels volums d’Adia.
Miquel Àngel Riera també és
pràcticament introbable a les
llibreries amb l’excepció de la
reedició del llibre de relats La
rara anatomia dels centaures,
que va publicar Males Herbes.
Alzamora explica que “l’obra
completa dels dos hauria de
servir perquè diferents editorials
volguessin fer una edició
de diferents volums de manera
individual per a posar-los a
l’abast del públic o unes bones
antologies.”
Riera, candidat al premi
Nobel
Cal recordar que Miquel Àngel
Riera va ser un dels autors
catalans que el PEN va
promoure perquè fos premi
Nobel. “Això del premi Nobel
és una cosa sobre la qual hem
especulat moltes vegades i
hem somniat desperts que
passés. Des del punt de vista
literari, tenim autors perfectament
capaços de guanyar-lo,
després hi ha tota
la política en contra, que ho
fa molt complicat. Però, evidentment,
l’elecció de Riera
per part del PEN demostra la
importància d’un autor que
s’ha de reivindicar com a poeta
i com a novel·lista.”
Potser Miquel Àngel Riera
ha estat més desconegut que
Damià Huguet, que aquests
darrers anys ha estat objec-

51
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
Tant Damià Huguet com Miquel Àngel Riera
són dos autors que causaren fascinació entre les
generacions posteriors. Els joves autors de les
Illes que sovint no havien fet els vint anys anaven
a veure’ls en romiatge iniciàtic
te constant de reivindicació
per tots aquells que se n’han
declarat “endamianats”. Una
gran exposició al centre de
Cultura de Sa Nostra i un llibre-objecte
de l’Institut d’Estudis
Baleàrics, per exemple,
a més de les recuperacions
de l’obra esmentades, d’un
brillant muntatge escènic de
Pep Tosar i un gran homenatge
a Campos fa tres estius
han fet que el seu nom estigués
constantment en dansa
aquests anys. En el cas de Riera
no ha estat així, tot i que
Alzamora explica: “A més de
poeta, és un novel·lista a reivindicar
i de referència, amb
llibres com Illa Flaubert, Morir
quan cal o Fuita i martiri de sant
Andreu Milà, entre d’altres.
El poemari Poemes a Nai és
un clàssic i El pis de la badia
també és imprescindible, i si
fóssim una literatura normal,
haurien de ser a l’abast del
públic, però malauradament
no és així.”
Diu Alzamora: “Són dos poetes
molt diferents entre ells,
tant per estètica com per cicle
vital, i els uneix aquesta
mort en només vint-i-quatre
hores de diferència, però això
dóna peu a celebrar i explicar
dos grans poetes l’un
al costat de l’altre. És una
celebració de la pluralitat i
la diversitat de la literatura
mateixa, de la catalana i
de la general. Són autors de
primer nivell tots dos, en cap
cas menors. Sobretot, hem de
tenir en compte que no ens
hem de deixar minoritzar.
Tots dos són de primeríssima
categoria, l’un dins el camp
de l’avantguarda i l’altre dins
el classicisme, són dos grans
autors que qualsevol literatura
s’enorgulliria de tenir.”
Tant Damià Huguet com
Miquel Àngel Riera són dos
autors que causaren fascinació
entre les generacions
posteriors. Els joves autors
de les Illes que sovint no havien
fet els vint anys anaven a
veure’ls en romiatge iniciàtic.
Alzamora explica: “És una
percepció que vaig viure en
pròpia pell, perquè els vaig
tractar tots dos quan era molt
jove, i en vaig rebre força,
encoratjament i escalf, que
és tot el que un pot desitjar
d’aquests dos escriptors consagrats,
des del meu punt de
vista. Tant humanament com
literària, són dos mestres i
dos referents, començant
per la qualitat i exigència de
la seva obra. Qualsevol lector
de generacions posteriors hi
troba molt a aprendre, molta
teca.”
Dos editors cabdals
I tot i que la seva trajectòria
va ser diferent, sí que hi ha
un punt que va servir per a
unir els dos poetes: la tasca
d’editors. Riera dirigia les col·
leccions de l’extinta Caixa de
les Balears, Sa Nostra, mentre
que Huguet va impulsar
l’editorial Guaret. Alzamora
diu: “Tots dos tenien una mirada
inquieta. Miquel Àngel
Riera, com a editor de poesia,
va apostar pels joves i per autors
que feien coses inesperades.
Tenia la comoditat de
comptar amb una institució
darrere i editava sense passar
pena econòmica. A Damià
Huguet li agradava ser al
marge del sistema i arriscava
els seus doblers a favor de
les escriptures submergides
o disruptives. Però les dues
tasques editorials foren claus.
Riera va ser el primer editor
d’Hilari de Cara, Gabriel
Galmés i Josep Lluís Aguiló,
per exemple, mentre que la
tasca editorial d’Huguet va
ser excepcional, amb textos
de Josep Albertí, Josep Palou,
Miquel Cardell, Bartomeu Fiol...
Gent molt important. Jo
crec que la tasca d’activistes
de la cultura és important i
els uneix.”

52
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
Màrius, el majordom
Crònica de la presentació del llibre ‘El camarot del capità’ (Destino), de Màrius
Carol, al Círculo Ecuestre
ANDREU BARNILS
Màrius Carol (1953) va presentar
dilluns al Círculo Ecuestre
de Barcelona El camarot del
capità (Destino), el llibre que
repassa els set anys que el senyor
Carol ha estat director de
La Vanguardia (2013-2020)
en primera persona. En diàleg
amb Xavier Sardà, davant els
socis d’un dels feus espanyolistes
de la ciutat, la presentació
de Carol en principi havia
de servir per a fer un repàs del
llibre, que explica bàsicament
el procés català, però a la fi
el tema a què va dedicar més
estona, i precisió de detall, va
ser la monarquia espanyola.
Gairebé trenta minuts parlant
dels Borbons, que ell coneix
bé i de prop, perquè durant
nou anys (1993-2002) va ser
corresponsal de la casa reial
espanyola. La manera com va
explicar viatges, anècdotes
i converses amb el rei d’Espanya
fa entendre millor per
què Màrius Carol en segons
quins cercles és conegut amb
el sobrenom de “Majordom”.
En un país on segons el CEO
només el 14% dels habitants
són partidaris de la monarquia,
l’actitud monàrquica de
Màrius Carol crida l’atenció
no solament per minoritària,
sinó per servil. Impressionant
el ventall que va oferir en tres
trams d’una presentació que
es pot veure sencera ací:

53
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
Per entendre de quina actitud
parlem, aquí dos moments
transcrits del diàleg Xavier
Sardà Màrius Carol. Moments
que parlen dels viatges que
Carol va fer amb el rei Juan
Carlos I, durant set anys o
vuit, quan “et senties el rei
del mambo i amb l’avantatge
que et donava la proximitat
amb les reials persones”:
—Vas tenir el rei uns quants
dies enfadat, per què? [Minut
31:40]
—El rei Juan Carlos em fascinava
perquè sabia com era el
poder. I si un dia algú deia que
Màrius Carol havia fet un comentari,
i tu anaves a donar-li
la mà, es girava, com si no et
veiés. No sabies què fer-ne,
de la mà, te la posaves sota el
braç. I un dia, després de dos
o tres viatges, érem a la República
Dominicana i jo pensava:
no em veu, alguna cosa dec
haver fet malament, jo. I ve
i em diu: “Màrius, abraça’m.
Tu sí que ets el meu amic.”
I en aquell moment havies
estat perdonat. Havies passat
la penitència. Això ens pot
fer gràcia, però són formes
d’exercir el poder. Saber posar
la distància.
—Jo t’envejo per la sahariana.
[Minut 34:34]
—Extraordinari. Vam fer un
altre d’aquests viatges meravellosos.
Sud-àfrica i Namíbia.
La capital, Windhoek,
és la ciutat més neta que he
conegut mai a l’Àfrica. Va
ser colònia alemanya. Gent
seriosa. I vam anar a veure
la cooperació espanyola, que
ajudava soldats, guerrillers,
que vivien amb nens, a refer
la seva vida després d’anys de
guerra. Semblarà una beneiteria,
però com et vesteixes
per anar a la sabana? I no per
anar a caçar. Vas a la sabana
amb el rei d’Espanya i has
d’estar una mica presentable.
Què em poso, què em poso?
I ho fas malament. Et poses
un polo, un blazer damunt.
Em vaig mirar al mirall i vaig
pensar: has fracassat, Màrius.
I quan va arribar el rei, i el seu
seguici, veus que anava estupend.
Jo anava fet un cromo, i
ell amb una sahariana, camisa
rosa, la bomba. I li dono la
mà [fa el gest de reverència]
i li dic: “Senyor, porta una
sahariana que és la bomba.”
Es gira i em diu: “T’agrada,
eh?” “No és que m’agradi,
és que és com s’ha d’anar”, li
vaig dir. I és que al final, uns
saben anar per la vida i uns
altres, no. Passa una setmana,
tornem a Barcelona i em truca
el cap de seguretat de la casa
reial. “Anaves enlloc?”. “Sí,
anava amb la família”. “És
que el rei et volia veure”. “Ah,
doncs la meva família no se’n
va enlloc. No es mou ningú”. I
el rei em va invitar a esmorzar
al club nàutic. Vam tenir una
conversa molt interessant.
La més interessant. I en un
moment determinat em diu:
“Un moment”. I em porta una
sahariana. I me la va posar.
Em va semblar un gran detall.
Vista l’actitud, vegem-ne
l’opinió: “De tota la seva biografia,
sobra el darrer capítol.
I sense el darrer capítol,
ostres. No sé com el tractarà
la història. Potser una mica
millor de com els tractem nosaltres.
Dit això, va sobrar-hi
el darrer capítol: aparició de
Corina en la vida del rei. La va
conèixer quan tenia la meva
edat. I Corina vint-i-cinc
anys menys. Guapa, atractiva,
li agradava caçar, amb una
agenda tan potent com la del
rei, i ell en queda fascinat. Ella
el coneix en una cacera, i em
semblava que anava amb el
duc de Wellington, que ja era
molt gran, i que pràcticament
va animar el rei que la conegués
més. I a partir d’aquí tot
és un desastre. Es deteriora
molt la imatge, perquè el rei
se n’enamora perdudament.
I, encara més: un dia em truquen
perquè es volia divorciar.
En fi, són coses que passen.”
Si ho hem entès bé, segons
Màrius Carol, la mala imatge
del rei espanyol és cosa de
Corina.
Vista l’opinió, la informació:
“Sempre penso que rei abdica
perquè és el darrer servei que
ell fa al seu país. Se n’adona,
convençut per Pérez Rubalcaba
i Sáenz de Santamaria, que
la monarquia està molt dèbil
i o es fa el relleu o qualsevol
dia se’ns ens pot anar avall. I
el rei fa un últim acte de responsabilitat.”
PP i PSOE assessorant el rei
d’Espanya.
“Ens divertirem”
“Avui ens divertirem”, deia
el president de l’Ecuestre
quan va presentar els dos
ponents. I, certament, hi ha
tres instants que l’audiència
va riure amb ganes durant
la presentació. Primer, amb
el riure nerviós que se’ls va
escapar recordant la frase de
Rajoy a Carol (“No faré entrar
els tancs per la Diagonal”) i
la broma de Sarda posterior
(“No, serà per Lesseps”). En
segon lloc, amb la imitació
de Jordi Pujol que va fer Xavier
Sardà, en un dels pocs
moments que es va fer servir
el català, mentre Carol descrivia
un Pujol garrepa amb
els diners i provincià, davant
les rialles de l’audiència. I,
finalment, quan Carol descriu
la seva visita als quarters de
la Guàrdia Civil. Sí, la Guàrdia
Civil va citar a declarar el director
de la Vanguàrdia. Carol
ho explica així:
Gairebé trenta minuts parlant dels
Borbons, que ell coneix bé i de prop,
perquè durant nou anys (1993-2002) va
ser corresponsal de la casa reial espanyola

54
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
Màrius Carol el dia que va declarar davant la Guàrdia Civil
“El març del 2017 La Vanguardia
havia publicat un
anunci a una pàgina perquè
els catalans residents a l’estranger
es poguessin acreditar.
Si ho feien els donaven
el carnet del Club Súper 3, la
targeta sanitària i altres. I el
fiscal considerava que això
era el primer pas per controlar
els catalans que vivien a
l’estranger en la recta final
del procés. La Guàrdia Civil
em va citar. D’entrada, els
vaig dir: jo sóc responsable
dels anuncis? No, ho sóc de la
informació. Però vaig anar a la
Guàrdia Civil, i tot de càmeres
a la porta. Ple de premsa, perquè
abans hi anava el director
de TV3, el de l’Avui. I aquests,
aquests havien comès presumptes
irregularitats molt
distintes: ells havien publicat
anuncis de la campanya
del referèndum, cosa que no
va fer La Vanguardia, perquè
nosaltres vam decidir que
no havia estat autoritzat pel
Tribunal Constitucional. Hi
havia la presidenta de la CC-
MA i el seu advocat em deia:
està molt nerviosa. I jo: no
m’estranya, us heu passat
tres pobles. La veritat és que
la Guàrdia Civil va estar molt
atenta [...]. I quan vaig sortir
un guàrdia civil em va dir: ahir
el vaig veure a la televisió. I jo:
ai, què devia dir? I ell em va
dir: I molt bé, eh. Molt bé. I
vaig pensar: bé, bé, anem bé.”
I el públic reia feliç.
La resta de la presentació
va servir perquè a Carol se li
escapés quina gent del seu
entorn amagava urnes, sense
dir-ne el nom, però si el
càrrec; que Sardà expliqués
que els dies d’octubre del
2017 anava al despatx de Carol
a La Vanguardia a fer-li
de psiquiatre, i a calmar-lo,
per després sortir i anar a la
farmàcia a prendre’s la pressió,
que Sardà es veu que també
patia molt; i perquè Carol
vaticinés que serà difícil que
es formi govern a Catalunya,
“perquè hi ha un senyor en
una presó al costat de Manresa
i un altre en un xalet una
mica decadent a Waterloo que
no se suporten”.
La manera com va explicar viatges,
anècdotes i converses amb el rei d’Espanya
fa entendre millor per què Màrius Carol
en segons quins cercles és conegut amb el
sobrenom de “Majordom”

55
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
Per què l’Índia ha superat de sobte els
Estats Units i el Brasil com el país més
colpit per la covid-19?
Els serveis de salut i els crematoris estan desbordats amb una segona onada que ha
causat més de 300.000 infeccions diàries
Un carrer de Bangalore blocat per la queda. JAGADEESH NV
RAJIB DASGUPTA
L’Índia es troba de ple en una
segona onada de la covid-19 i
la xifra de noves infeccions
diàries supera les dels Estats
Units i el Brasil juntes. El
pic actual ha arribat després
d’una calma breu: el nombre
de nous casos diaris havia
passat de 97.000, el setembre
del 2020, a prop de 10.000, el
gener del 2021. Però a final de
febrer, van començar a créixer
novament els casos diaris. Dos
mesos després, es va passar
el límit dels 200.000 casos,
que es van superar diumenge,
25 d’abril, amb 350.000 casos
nous en un sol dia.
Els tocs de queda i els tancaments
de caps de setmana
s’han restablert en alguns
estats com Maharashtra, inclosa
la capital econòmica del
país, Bombai. Els serveis de
salut i els crematoris estan
desbordats, falten equips de
proves i s’allarguen els temps
d’espera dels resultats.
Com es va estendre la
pandèmia?
Els veïns de barris pobres i
aquells amb llars sense vàters
han estat els més afectats,
cosa que fa pensar que la

56
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
relacionada amb la malaltia
del coronavirus, per exemple,
per traumatismes.”
mala higiene i la massificació
han contribuït a la propagació
del virus.
Quan es discutien els motius
d’aquest creixement de casos,
una paraula va dominar les
discussions: laaparavaahee
(en hindi), que es pot traduir
com a “deixadesa”. Aquesta
negligència recau en les persones
que no porten màscares
ni respecten la distància
física. Però això és tan sols
una part de la història.
La negligència també rau en
l’absència gairebé total de
normativa o bé, en els casos
en què n’hi ha, com els llocs
de feina i els espais públics,
en la seva manca d’aplicació.
Les congregacions religioses,
socials i polítiques han
contribuït directament a la
propagació del virus organitzant
esdeveniments de
gran difusió. Però així i tot,
Crema de cossos de morts per la covid a Mumbaí. DIVYAKANT SOLANKI
encara no s’explica del tot el
gran creixement de casos que
veiem aquests dies.
A l’Índia, la segona onada
també coincideix amb la propagació
de l’anomenada variant
britànica del coronavirus
SARS-CoV-2. Un informe recent
ha trobat que el 81% de
les darreres 401 mostres enviades
a seqüenciar per l’estat
de Panjab contenien aquesta
variant. A més, a l’Índia també
en circula una altra amb
una nova mutació doble, que
també pot haver contribuït
al creixement de casos. Els
estudis han demostrat, a més,
que algunes variants poden
infectar persones que ja han
adquirit immunitat o que han
estat infectades prèviament.
La baixa taxa de mortalitat
inicial es va revisar a l’alça
Durant la primera fase de la
pandèmia, es va elogiar l’Ín-
dia per la baixa taxa de mortalitat
associada a la covid-19.
Va ser al voltant de l’1,5%.
Tanmateix, en l’editorial del
26 de setembre dedicat a la
situació índia, la revista científica
The Lancet advertia
dels perills d’un optimisme
enganyós.
En una situació de pandèmia,
les autoritats de salut pública
atribueixen generalment
certes morts, les causes de les
quals poden ser complexes, a
la malaltia en curs. L’abril del
2020, l’Organització Mundial
de la Salut va aclarir
com s’haurien de comptar
les morts relacionades amb
la covid-19: “A efectes de vigilància,
una defunció per la
covid-19 es defineix com una
mort derivada d’una malaltia
clínicament compatible, en
un cas probable o confirmat
de covid-19. Tret que hi hagi
l’evidència que és una mort no
No és clar fins a quin punt les
autoritats sanitàries de diferents
estats de l’Índia han
tingut en compte aquestes
recomanacions a l’hora de
comptar les defuncions. Després
d’haver estat criticats
per imprecisos, molts estats
de l’Índia han creat comitès
d’experts per a revisar i verificar
les xifres de morts per
l’epidèmia i s’han fet correccions
de la taxa de mortalitat.
Actualment, l’abast de la cobertura
és objecte de recerca.
Les dades recollides indiquen
que la taxa de mortalitat va
superar el 3,4% en diversos
districtes, com ara Maharashtra,
Punjab i Gujarat, tant en
la primera onada com en l’actual.
Les taxes de mortalitat
en alguns dels districtes més
afectats han estat fins i tot
superiors al 5%, una situació
similar a la dels Estats Units.
Quins són els desafiaments
d’aquesta vegada?
Hi ha deu estats que concentren
la majoria dels casos i
el 81% de les morts. Al Panjab
i Maharashtra la situació
és especialment greu. A més,
hi ha cinc estats (Maharash-

57
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
tra, Chhattisgarh, Karnataka,
Uttar Pradesh i Kerala) que
representen més del 70% dels
casos. Tanmateix, ara sembla
que la infecció s’ha traslladat
de grans ciutats a pobles i
suburbis més petits, on la
infrastructura sanitària és
menys desenvolupada.
L’any passat, l’estratègia
contra la pandèmia del govern
va incloure la participació de
funcionaris de tots els ministeris
(encara que no fossin
de sanitat) en activitats contra
la covid-19, però aquests funcionaris
han estat acomiadats.
Probablement, això afectarà
la detecció, la traçabilitat
i el tractament dels casos. A
més, els treballadors sanitaris
ara han de fer-se càrrec de la
campanya de vaccinació, a
banda d’atendre els malalts.
I ara?
A començament de març, el
govern indi va declarar que
la pandèmia s’acabava, cosa
que manifestava un optimisme
clarament prematur.
Tot i el desplegament de la
campanya de vaccinació i
l’administració de més de
cent milions de dosis de vaccí,
amb prou feines l’1% de
la població del país està protegida
per dues dosis. A més,
‘India Task Force ha mostrat
preocupació perquè el subministrament
mensual de vaccins,
actualment de 70 a 80
milions de dosis, és “menys
de la meitat” de l’objectiu de
150 milions de dosis el mes.
Els tancaments estrictes i generalitzats
que s’han establert
en altres llocs del món
no es poden aplicar a totes les
parts de l’Índia, per l’efecte
que tenen en els treballadors
pobres. Per tant, pendents
d’aconseguir una cobertura
de vaccinació més àmplia,
caldrà reforçar les mesures
de contenció locals. Això vol
dir controlar estrictament les
zones on se suposa que s’apliquen
aquestes mesures, per
assegurar que no hi ha mobilitat
de les zones amb epidèmies
locals cap a fora. També
cal garantir el compliment de
les directrius de contenció,
mitjançant el seguiment de
les llars i la implementació
d’estratègies de rastreig i de
contactes generalitzades.
No cal dir que s’ha d’abandonar
la idea d’organitzar grans
reunions, com ara mítings
polítics o festes religioses.
Fins que no es pugui vaccinar
més gent, controlar l’epidèmia
requerirà un fort lideratge
i estratègies descentralitzades
basades en les restriccions
locals.
Rajib Dasgupta lidera el Centre
of Social Medicine and
Community Health de la Universitat
Jawaharlal Nehru, a
Nova Delhi. Aquest article ha
estat publicat originalment a
The Conversation.

58
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
Èxit de Sant Jordi:
1,3 milions de llibres venuts,
dels quals el 53% en català
La Cambra del Llibre de Catalunya fa un balanç positiu de la diada
i diu que el model organitzatiu es podria aplicar els anys vinents
REDACCIÓ
La Cambra del Llibre de Catalunya, integrada pel Gremi
d’Editors, el Gremi de Llibreters, l’Associació d’Editors en
Llengua Catalana, el Gremi de Distribuïdors de Publicacions
i el Gremi de la Indústria i la Comunicació Gràfica,
considera que la festa de Sant Jordi d’enguany va ser un
èxit. Calcula que s’hi van vendre prop d’1,3 milions de
llibres, dels quals el 53% eren en català. La proporció de
la venda la resta de l’any és d’un 70% en castellà i un 30%
en català. El total de vendes va ser, aproximadament, el
85% de les del 2019.
Segons la cambra, el Sant Jordi d’enguany s’ha beneficiat del
fet que s’allargués uns quants dies a la major part de municipis
catalans. Així mateix, considera que el model organitzatiu
seguit d’acord amb la prevenció sanitària s’haurà d’analitzar
per millorar la diada en el futur.
La Cambra del Llibre agraeix als lectors que sortissin a celebrar
Sant Jordi i també el suport a les llibreries de proximitat. Així
mateix, anuncia que vol organitzar una jornada de celebració
de llibreries i biblioteques a mitjan juliol.

59
vilaweb.cat
Divendres, 30 d’abril de 2021
REPORTATGE
ELS LLIBRES MÉS VENUTS
L’entitat facilita la llista dels llibres més venuts, segmentats per idioma
i classificats per ficció, no-ficció i infantil i juvenil.
FICCIÓ EN CATALÀ
La dona de la seva vida (Columna Edicions), de Xavier Bosch
Consumits pel foc (Proa), de Jaume Cabré
Tàndem (Edicions Destino), de Maria Barbal
L’home que va viure dues vegades (Columna Edicions), de Gerard
Quintana
Canto jo i la muntanya balla (Anagrama), d’Irene Solà
FICCIÓ EN CASTELLÀ
Sira (Editorial Planeta), de María Dueñas
Independencia (Tusquets Editores), de Javier Cercas
Transbordo en Moscú (Seix Barral), d’Eduardo Mendoza
El juego del alma (Suma de Letras), de Javier Castillo
El arte de engañar al Karma (Suma de Letras), d’Elisabet
Benabent
NO-FICCIÓ EN CATALÀ
A cor obert (Columna Edicions), d’Oriol Mitjà
Paraules d’Arcadi (Angle Editorial), d’Arcadi Oliveres
El dia que vaig marxar (Univers Llibres), d’Albert Om
Les hores greus (Símbol Editors), de Quim Torra
L’armadura del rei (Ara Llibres), d’Albert Calatrava, Eider
Hurtado i Ana Pardo
LITERATURA INFANTIL
I JUVENIL EN CATALÀ
Parla bé, collons (Montena), de la Incorrecta
La font amagada (B de Blok), de Míriam Tirado
El fil invisible (B de Blok), de Míriam Tirado
La llegenda de Sant Jordi amb solapes de roba (Estrella Polar),
de Natàlia Juan Abelló
Gràcies. Història d’un veïnat (Animallibres Editorial), de Rocio
Bonilla Raya
NO-FICCIÓ EN CASTELLÀ
El humor de mi vida (Harper Collins), de Paz Padilla
El infinito en un junco (Siruela), d’Irene Vallejo
Cambalache (Ariel), de Javier Melero
Dime qué comes y te diré qué bacterias tienes (Grijalbo), de Blanca
García-Orea Haro
La armadura del rey (Ara Llibres), Albert Calatrava, Eider
Hurtado i Ana Pardo
LITERATURA INFANTIL
I JUVENIL EN CASTELLÀ
El campamento (Editorial Planeta), de Blue Jeans
Los Compas y la maldición de Mikecrack (MR Ediciones),
Mikecrack, El Trollino y Timba Vk
Los Compas escapan de la prisión (MR Ediciones), Mikecrack,
El Trollino y Timba Vk
Los Compas y la cámara del tiempo (MR Ediciones), Mikecrack,
El Trollino y Timba Vk
Los Compas y el diamante legendario (MR Ediciones),
Mikecrack, El Trollino y Timba Vk

TOTA L’OPINIÓ DE VILAWEB
EN UN SETMANARI DIGITAL
Opinió
24 - 30 ABRIL
2021
EL CATALÀ
NO CREIX ALS ARBRES,
QUE CREIX PARLANT-LO
I DE CAP MANERA MÉS
–MARTA ROJALS
JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA