El futur del català

5 EL FUTUR DEL CATALÀ
Especial #03
vilaweb.cat
Dimecres, 9 de desembre de 2020
#02/31
PERDRE EL NORD?
JOAN PEYTAVÍ DEIXONA
HISTORIADOR I FILÒLEG
UNIVERSITAT DE PERPINYÀ
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
La pregunta recurrent del foraster
–‘com ho teniu al nord?’– sobre l’estat
de la llengua és sovint més retòrica
que realment fonamentada, a causa
dels prejudicis, tòpics o incerteses que
el quídam del sud de l’Albera té sobre el
mal anomenat ‘rossellonès’. Primer, el
català parlat entre Albera i Corberes no
té avui, per desgràcia, massa gran cosa
a veure amb el que se’n sap al sud de la
ratlla estatal: del dialecte septentrional
expressat en el dia a dia, poca gent de
menys de setanta-cinc anys en deu saber
coses i la resta que usa l’idioma local,
ho fa en un palimpsest que recull la varietat
de l’actual mobilitat demogràfica
del català, el tot completat amb força
locutors que l’han après o reimplantat.
Això sí, ho fa amb la llengua del veí,
un veí i una llengua que el nord-català
mira amb admiració i deferència però
sobretot amb un complex d’inferioritat
típica del provincià que albira el centre
o la capital amb la nostàlgia d’un temps
passat. Més enllà, però, d’aquests que
saben el com i el perquè de la llengua,
impera la massa de la població que viu
aquí, com en qualsevol lloc de França i
“La fragmentació i l’aïllament
tant dels parlants de la llengua
com dels actors s’han acabat. Si
es té present a l’esperit el tomb
que la Història ha fet al sud del
Pertús, no tot està acabat”
que tot just sap que resideix en el recentment
inventat Pays Catalan, últim avatar
dels noms que s’han anat donant al país.
Posats a assumir alhora la interrupció, la
substitució, la situació sociolingüística
i el final d’etapa dialectal, moltes coses
estan per davant per qui té desig de
llengua. Malgrat que mai no s’ha parlat
tan poc la llengua a la Catalunya del
Nord, mai no se n’ha debatut tant, mai
no se n’ha volgut fer tant, i de manera
normal i prou desacomplexada. El català
és tema de tots, polítics, joves, estrangers,
locals, comerciants, nouvinguts,
esportistes, món associatiu, escoles,
etc. tothom vol ser partícip d’allò català,
provant de recuperar coses per continu-
“Del dialecte septentrional
expressat en el dia a dia, poca
gent de menys de setanta-cinc
anys en deu saber coses i la
resta que usa l’idioma local, ho
fa en un palimpsest que recull
la varietat de l’actual mobilitat
demogràfica del català”
ar de fer viure la llengua. La recent creació
de l’Oficina Pública de la Llengua,
una oferta normal d’ensenyament total,
del parvulari al doctorat, la revifalla dels
senyals propis en un món cada dia més
global, la florida segurament massa
ostentadora d’arrels, han fet passar el
tema de la llengua a ser una cosa de molta
gent i no tant la causa d’uns quants.
El tot aigualit potser, però almanco
existent. La fragmentació i l’aïllament
tant dels parlants de la llengua com dels
actors s’han acabat. Si es té present a
l’esperit el tomb que la Història ha fet al
sud del Pertús, no tot està acabat. Però
tampoc no hem de mancar altra vegada
el tren d’aquella Història –si se’ns hi
deixa pujar.