El futur del català

4 EL FUTUR DEL CATALÀ
Especial #03
vilaweb.cat
Dimecres, 9 de desembre de 2020
#01/31
SITUACIÓ DE LA LLENGUA
O LLENGUA DE LA SITUACIÓ?
JOSEP MURGADES
CATEDRÀTIC DE FILOLOGIA
CATALANA A LA UB
Valgui ara i aquí de capgirar un sintagma
esdevingut tòpic (‘situació de
la llengua’) i, doncs, demanar-nos
sobre la llengua de la situació. La llengua
ja esdevinguda hegemònica arreu,
en gairebé tota mena d’àmbits, de
medis i de mitjans. A diferència de
l’altra, de la marcada, de la subordinada,
per més que hagi estat secularment
la del país.
En fase, aquesta, cada cop més recessiva;
més bandejada dels usos funcionals
com degradada en la seva especificitat
diferencial. Així com, aquella, en fase
cada cop més expansiva, més difosa en
els registres domèstics i col·loquials com
en els mediàtics i formals.
Resistir-se llavors a acceptar aquest fet
no és sinó una de tantes variacions possibles
de negacionisme: de l’holocaust,
de la covid-19, de la imposició a sang
i a foc de l’espanyol en terra catalana.
Un negacionisme, l’aquí impugnat, retroalimentat
tant pel cofoisme endogen
com pel cinisme exogen. Pel carallo-
“Català a tot estrop, doncs. I no
pas per cap rèmora sentimental.
Sinó per voluntat de poder”
tisme suïcida dels qui propaguen un
triomfalisme mesell com per la voluntat
genocida dels qui es pretenen víctimes
en lloc de confessar-se botxins.
Llavors, què fer per revertir una substitució
galopant, fomentada tant des d’un
ampli dispositiu oficial fet de reglaments
i de normatives com des d’unes
inèrcies personals alienants?
No veure, en les formacions polítiques
espanyoles, altre propòsit que no sigui
un de liquidacionista amb procediments
més o menys expeditius és gairebé tan
ingenu com creure en el mannà salvífic
predicat, des d’opcions polítiques sobiranistes,
a propòsit d’una ara per ara
“S’imposa aleshores, si més
no de moment, apel·lar un cop
més a aquella ‘voluntat d’ésser’
ponderada per Vicens Vives com
a tret constitutiu dels catalans”
més que hipotètica independència (que
tampoc no garantiria la supervivència
de la llengua).
S’imposa aleshores, si més no de moment,
apel·lar un cop més a aquella
‘voluntat d’ésser’ ponderada per Vicens
Vives com a tret constitutiu dels
catalans. Cosa que implica fer objecció
de llengua sempre que hom no es vegi
constret, per necessitat urgent o per
conveniència ocasional, a servir-se de
l’espanyol. Català a tot estrop, doncs. I
no pas per cap rèmora sentimental. Sinó
per voluntat de poder. D’aconseguir que
la llengua d’aquest país esdevingui gradualment
la llengua d’integració social
en prioritària instància.