El futur del català

30
vilaweb.cat
Dimecres, 9 de desembre de 2020
EL FUTUR DEL CATALÀ
Especial #03
#27/31
LLENGUA I
RESPONSABILITATS
MERCÈ LORENTE CASAFONT
En el debat actual sobre la pervivència
de la llengua destaquen conceptes com
la consciència, la solidaritat i l’empatia,
que ens apel·len individualment com a
ciutadans i que ens fan repensar les nostres
pròpies actuacions o militàncies. Ara
bé, no creieu que hi hauríem d’afegir les
responsabilitats personals i col·lectives
de molts de nosaltres?
“Durant molts anys s’ha repetit
insistentment que la immersió
ha estat i és un èxit. És cap
sorpresa dir que hi ha centres
públics i privats en què no
s’aplica o no s’aplica de
manera convenient?”
“Som nosaltres mateixos els
qui estem fent fora el català
de la universitat i de la
comunicació científica”
El Diccionari de la llengua catalana ens
ofereix diverses accepcions de l’adjectiu
“responsable”. En llegir-les de seguida
ens ve al cap la referència a professionals,
empresaris, funcionaris públics i responsables
polítics. Assumim responsabilitats
quan acceptem reptes professionals o
càrrecs de diversa mena. I, en el tema de
llengua, hem d’admetre que sovint hi ha
deixadesa o que simplement el defugim.
Està molt bé que ens recordem a nosaltres
mateixos que la llengua depèn de nosaltres,
però no només quan interactuem
amb altres persones. De poc ens servirà
defensar la llengua a partir de l’hora en
què pleguem de treballar, si dins de la
feina deixem fer i ignorem les responsabilitats
que ens han estat assignades.
Per què ens escandalitza que la llengua
del pati a l’escola sigui majoritàriament
el castellà? No és res més que el reflex
de la situació general de la llengua en
alguns municipis (no a tot el país, per
sort). En canvi, com és que no ens amoïna
que alguns joves acabin el període
escolar obligatori sense dominar prou la
llengua? Durant molts anys s’ha repetit
insistentment que la immersió ha estat i
és un èxit. És cap sorpresa dir que hi ha
centres públics i privats en què no s’aplica
o no s’aplica de manera convenient? Cal
apel·lar, doncs, també a la responsabilitat
dels docents, dels equips directius de
centre i sobretot dels tècnics i dels polítics
del ram.
Aquests mesos, com passa cada any, hi ha
estudiants que denuncien que no poden
cursar matèries en català a la universitat.
Els rectors reaccionen ràpidament
als mitjans tot dient que són desajustos
d’horaris, problemes de matrícula, llibertat
de càtedra, i enguany hi ha la covid
per acabar-ho d’adobar. Però després
ens n’oblidem. El fet és que en algunes
titulacions universitàries no hi ha cap
possibilitat de rebre la docència íntegrament
en català, i en moltes el català
ha quedat relegat a la tercera posició,
després del castellà i de l’anglès. El multilingüisme
a la universitat és un miratge.
S’ha introduït l’anglès a la docència amb
afany mercantilista (i només l’anglès,
per cert) i s’ha oblidat que el domini de
la llengua pròpia és fonamental per al
desenvolupament professional de mestres,
metges, psicòlegs, periodistes o
advocats. Es van prenent decisions que
redueixen la presència del català a la universitat
cada vegada més. I els claustres,
els professors o els sindicats no hi tenim
res a dir? Som nosaltres mateixos els qui
estem fent fora el català de la universitat
i de la comunicació científica.
Són només dos exemples de l’àmbit educatiu,
en què tenim funcionaris, equips
directius i responsables polítics; però
ho podem ampliar a qualsevol escenari
professional. Pensem-hi i, sobretot, fem
autocrítica. Molts mals vénen d’Almansa,
però molts altres vénen de dins de casa.