El futur del català

14
vilaweb.cat
Dimecres, 9 de desembre de 2020
EL FUTUR DEL CATALÀ
Especial #03
#11/31
LA LLENGUA INCERTA
ALBERT TURULL
PROFESSOR DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA I
MEMBRE DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS
Quan era jove, o jovenot, tenia una sèrie
curta però ferma de certeses, enmig
d’una boira immensa que afectava la
resta de l’univers; pel que feia a la llengua,
devien ser aquestes: cada país té un
idioma “natural’; el català és una llengua
minoritzada, més que no estrictament
minoritària; un conflicte lingüístic (Aracil
dixit) s’acaba amb la normalització
plena de la llengua pròpia o bé amb la
seva extinció; l’escola i els mitjans de
comunicació són fonamentals en un
sentit o en un altre…
Ara que s’acosten els seixanta, la gravetat
d’aquelles certeses s’ha esbravat una
mica, i entorn seu s’ha instal·lat no pas
un gran buit, ni gaires més afirmacions
rotundes, sinó sobretot una constel·lació
de preguntes –que espero respondre
abans dels vuitanta-un, que és l’edat a
què va morir mon pare, ell que em va
ensinistrar en la llengua, igual que ma
mare em va donar la parla, per dir-ho a
la manera de Saussure.
Intueixo, doncs, que saber respondre
amb precisió i responsabilitat, sense
“Com és que el català no para de
guanyar nous parlants i, alhora,
de perdre percentatge d’usuaris
habituals?”
simplismes ni apriorismes, aquestes
preguntes, fer-ne cabal, pot ser la clau
de volta per a una comprensió integrada
–“holística”, en diria un altre Albert, a
qui admiro– de la nostra realitat sociolingüística.
M’he posat a fer la llista i he comptat una
dotzena de qüestions. Avui n’apunto tres.
Les llengües, en termes jurídics, només
poden ser oficials o no oficials? No hi ha
un estol de matisos que podrien ser ben
útils en la definició de polítiques lingüístiques
futures?
“El castellà, al nostre país,
és la llengua principal de la
immigració del segle XX o la
llengua imposada per l’estat
espanyol des del segle XVIII?
O totes dues coses alhora?”
El castellà, al nostre país, és la llengua
principal de la immigració del segle XX o
la llengua imposada per l’estat espanyol
des del segle XVIII? O totes dues coses
alhora? Si és així, per què no el tractem
com dues coses tan clarament diferents?
Com és que el català no para de guanyar
nous parlants i, alhora, de perdre percentatge
d’usuaris habituals? Entendre
les claus d’aquesta gran paradoxa seria
obrir la capsa dels trons o, per contra,
posar les bases per a un disseny molt més
afinat d’una política lingüística que no
sigui feta a l’engròs?