C+ Revista de lletres i més: número 0
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora. La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes. Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici. Equip C+
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora.
La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes.
Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici.
Equip C+
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
L’ENTREVISTA
ENTREVISTA A JOSEP
VALLVERDÚ
Patrícia Bosch Mir
Josep Vallverdú i Aixalà es podria A causa de la seva avançada edat, en Josep
perfectament definir com un escriptor
que se surt de la norma. Nascut normalitats s’han anat transformant en no-
Vallverdú ha pogut veure i tastar com moltes
a Lleida fa noranta-set anys, encara ves normalitats. Diferents governs i règims
en actiu, publica setmanalment un polítics s’han succeït, així com la progressiva
conte en el principal diari de Ponent. Al llarg
consolidació del català com a llengua de
8
de tota la vida, la seva activitat literària ha cultura.
transcorregut desenvolupant gèneres literaris
9
molt diversos que van des de l’assaig fins
la poesia, passant per la traducció i arribant
al que més popularitat li ha donat, la narrativa
juvenil.
Foto: Biblioteca de Cappont
"És clar que s’hauran produït canvis, això sempre,
però no els podem preveure en tot el seu
abast. La normalitat es viu soci-alment i, sobretot
en fem un santuari personal, potser dictat per
l’egoisme."
Josep Vallverdú
Els premis i honors que atresora són igualment
nombrosos. La majoria, tal com dèiem,
relacionats amb la literatura juvenil (el Joaquim
Ruyra de narrativa juvenil (1964) amb
Trampa sobre les aigües, el Josep M. Folch
i Torres (1968 i 1970) amb Rovelló i En Roc
drapaire, Llista d'Honor del Premi Andersen
(1980) amb En Mir l’esquirol, Premi de Literatura
Catalana de la Generalitat de Catalunya
d'obra de creació per a públic juvenil (1982)
amb L'alcalde Ferrovell, Premi Crítica Serra
d'Or de narrativa juvenil (2008) amb El testament
de John Silver, Premi Jaume Fuster
dels Escriptors en Llengua Catalana (2012)
pel conjunt de la seva obra. A més des de
l’any 1991, és Membre numerari de la Secció
Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans,
Creu de Sant Jordi (1990) i Premi d'Honor de
les Lletres Catalanes (2000).
En primer lloc, per les dades que disposo,
vostè va començar a publicar en català el
1960 amb el llibre El venedor de peixos en
una època on la literatura catalana s’estava
refent de les prohibicions derivades de
la postguerra. Va decidir ser un escriptor
en català, i no només això, sinó que va ser
un actiu conferenciant i agitador cultural
catalanista. Quines foren les seves sensacions
en aquell moment? Era conscient
que estava trencant la normalitat imposada
políticament per tal de crear una normalitat
nova on el català fos present?
Quan el 1960 la censura fa afluixar una mica
la grapa, jo i uns quants més vam decidir que
als nens els faltava bon material de lectura, i
ens hi vam posar. La Galera, Cavall Fort, etc.
Jo escric en realitat novel·les d’aventures,
no pensava en literatura infantil, tinc poques
mostres de llibres que no siguin per a lectors
de més de dotze anys. I, sobretot he sostingut
sempre la campanya a favor de la llengua.
Les llengües emmalalteixen i moren.
Change language