19.11.2020 Views

C+ Revista de lletres i més: número 0

Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora. La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes. Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici. Equip C+

Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora.

La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes.

Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici.



Equip C+

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

da, ens vam abraçar, volia sentir l’abraçada

d’aquell que encara era l’Àngel, potser

la darrera abans que no es perdi dintre del

seu món de cançons, llibres i partitures de

piano de les que ja no podrem gaudir. Es va

abaixar la mascareta i va somriure, amb els

ulls, amb la boca, amb el cor.

Potser hem d’aprendre tots a dir hola al nou

Àngel! I serà la nostra normalitat estimar els

seus ulls tendres, aquells que ho seran fins

que no es tanquin.

seu cap s’estava vivint una batalla entre les

decisions que havia pres en el passat i que,

en aquell moment, semblaven insignificants.

El vell tenia la cara blanca i marcada per unes

pigues pèl-roges que no es dissimulaven per

la barba sense afaitar. Vestia un pijama gris

de ratlles i portava la camisa dins dels pantalons.

D’entre els seus murmuris, únicament

es podia entendre la paraula focus. Amb els

ulls tancats recordava quan l’èxit el feia viure

entre hotels de luxe i sales vip.

Feia anys la gent aclamava el seu nom mentre

de vendes. Aquella nit el cantant acabaria de

perdre una identitat pròpia que ja feia temps

que pertanyia a tot el món. A les imatges se’l

veia derrotat, amb la camisa estripada i sense

la força suficient per aixecar-se. Estès a

terra no podia obrir l’ull dret, com a resultat

d’una de les moltes absurdes baralles que

disputava nit rere nit.

Ara el vell és aquí, a la butaca d’una casa

perduda enmig d’unes muntanyes glaçades.

Ningú no el podrà trobar mai, està aïllat amb

els seus remordiments. Amb la mà esquerra

Carme Marín Páez

ell caminava amb un somriure maligne

s’acosta la copa per fer l’últim glop de whisky

que li cobria tota la cara. No se’l pot culpar

mentre els glaçons es colpegen entre ells i

per caure en aquella seducció, l’èxit era

es desfan lentament. L’ancià perd la força de

massa dolç i l’ancià va seguir un camí que

la mà, el got cau a terra i es trenca en petits

el va fer caure en un món de drogues i alcohol.

bocins mentre xiuxiueja la melodia d’una de

La seva família no va poder ajudar-lo,

les seves velles cançons. El que un dia eren

s’havia encegat per la fama a un ritme tan

crits d’enveja i admiració avui són silencis

FAMA

Ester Salomó

frenètic que li havia fet perdre qualsevol noció.

L’home es destruïa amb unes xeringues

contaminants i això l’allunyava cada vegada

que ressonen en la muntanya. Els records

i el fan murmurar mentre es raspa la barba

més de la seva família, fins al punt que ho va

d’una vida passada li circulen per les venes

sense afaitar. La resta del cigarret cau a terra

6

i s’apaga, lentament, mentre el soroll del

perdre tot. De poc li havien servit els focus

que el feien destacar i el públic que saltava al

vent pica als finestrals i les primeres gotes es

7

El vell estava assegut en una butaca

rovellada que hi havia al mig de

l’habitació. Els mobles de la sala

eren antics, d’abans de la guerra,

i no guardaven cap objecte especial.

Només hi havia alguns llibres i un rellotge,

no hi havia cap fotografia ni cap trofeu

que emetessin un bri de vida. El vell tenia

l’esquena recolzada al seient i el braç dret

li penjava del reposabraços. Amb la mà, ja

arrugada pel pas del temps, aguantava un

cigarret del qual només en quedaven tres

calades. El seu alè desprenia un aire amarg,

feia estona que s’estava servint unes copes

de whisky i el gust de licor se li havia clavat a

la gola. Tenia els ulls tancats, semblava que

aviat s’adormiria. Amb la mà esquerra es

va apropar el vas i va fer un parell de glops

mentre els glaçons li abrasaven el llavi superior.

Murmurava algunes paraules recargolant-se

endavant i endarrere. Tenia la gola

desgastada i la veu ronca però, durant molts

anys abans, havia estat un dels cantants de

pop amb més èxit a escala mundial. Dins del

ritme d’unes frases perfectament entonades.

Quan a la nit dels Grammys el van proclamar

guanyador de la cançó de l’any, només

l’acompanyaven representants de la seva

productora. Feia dies que el seu mànager li

havia preparat un discurs, que es va treure

de la butxaca amb la mà tremolosa per tots

els anys de descontrol i que ja no podia dissimular.

Va pronunciar les paraules sense tartamudejar,

aquella nit havia sabut controlar

bé la dosi que havia fet entrar al seu cos. El

públic es va posar dempeus i el van banyar

d’aplaudiments. El somriure maligne es va

apoderar altra vegada de la seva cara i va

tornar a assaborir el dolç sabor de la fama.

La glòria i l’adulació no van durar tota la nit.

L’endemà les revistes s’emplenaven de titulars

amb les fotografies que havien aconseguit

uns reporters massa xafarders i que

l’havien seguit després de la gala. L’havien

vist en un carreró, a la part del darrere d’una

discoteca, afectat per les copes, i no havien

tingut cap remordiment per treure’n unes bones

fotografies que els assegurarien un èxit

marquen als vidres. Aquesta tarda caurà una

forta tempesta.

Ester Salomó

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!