C+ Revista de lletres i més: número 0

da, ens vam abraçar, volia sentir l’abraçada
d’aquell que encara era l’Àngel, potser
la darrera abans que no es perdi dintre del
seu món de cançons, llibres i partitures de
piano de les que ja no podrem gaudir. Es va
abaixar la mascareta i va somriure, amb els
ulls, amb la boca, amb el cor.
Potser hem d’aprendre tots a dir hola al nou
Àngel! I serà la nostra normalitat estimar els
seus ulls tendres, aquells que ho seran fins
que no es tanquin.
seu cap s’estava vivint una batalla entre les
decisions que havia pres en el passat i que,
en aquell moment, semblaven insignificants.
El vell tenia la cara blanca i marcada per unes
pigues pèl-roges que no es dissimulaven per
la barba sense afaitar. Vestia un pijama gris
de ratlles i portava la camisa dins dels pantalons.
D’entre els seus murmuris, únicament
es podia entendre la paraula focus. Amb els
ulls tancats recordava quan l’èxit el feia viure
entre hotels de luxe i sales vip.
Feia anys la gent aclamava el seu nom mentre
de vendes. Aquella nit el cantant acabaria de
perdre una identitat pròpia que ja feia temps
que pertanyia a tot el món. A les imatges se’l
veia derrotat, amb la camisa estripada i sense
la força suficient per aixecar-se. Estès a
terra no podia obrir l’ull dret, com a resultat
d’una de les moltes absurdes baralles que
disputava nit rere nit.
Ara el vell és aquí, a la butaca d’una casa
perduda enmig d’unes muntanyes glaçades.
Ningú no el podrà trobar mai, està aïllat amb
els seus remordiments. Amb la mà esquerra
Carme Marín Páez
ell caminava amb un somriure maligne
s’acosta la copa per fer l’últim glop de whisky
que li cobria tota la cara. No se’l pot culpar
mentre els glaçons es colpegen entre ells i
per caure en aquella seducció, l’èxit era
es desfan lentament. L’ancià perd la força de
massa dolç i l’ancià va seguir un camí que
la mà, el got cau a terra i es trenca en petits
el va fer caure en un món de drogues i alcohol.
bocins mentre xiuxiueja la melodia d’una de
La seva família no va poder ajudar-lo,
les seves velles cançons. El que un dia eren
s’havia encegat per la fama a un ritme tan
crits d’enveja i admiració avui són silencis
FAMA
Ester Salomó
frenètic que li havia fet perdre qualsevol noció.
L’home es destruïa amb unes xeringues
contaminants i això l’allunyava cada vegada
que ressonen en la muntanya. Els records
i el fan murmurar mentre es raspa la barba
més de la seva família, fins al punt que ho va
d’una vida passada li circulen per les venes
sense afaitar. La resta del cigarret cau a terra
6
i s’apaga, lentament, mentre el soroll del
perdre tot. De poc li havien servit els focus
que el feien destacar i el públic que saltava al
vent pica als finestrals i les primeres gotes es
7
El vell estava assegut en una butaca
rovellada que hi havia al mig de
l’habitació. Els mobles de la sala
eren antics, d’abans de la guerra,
i no guardaven cap objecte especial.
Només hi havia alguns llibres i un rellotge,
no hi havia cap fotografia ni cap trofeu
que emetessin un bri de vida. El vell tenia
l’esquena recolzada al seient i el braç dret
li penjava del reposabraços. Amb la mà, ja
arrugada pel pas del temps, aguantava un
cigarret del qual només en quedaven tres
calades. El seu alè desprenia un aire amarg,
feia estona que s’estava servint unes copes
de whisky i el gust de licor se li havia clavat a
la gola. Tenia els ulls tancats, semblava que
aviat s’adormiria. Amb la mà esquerra es
va apropar el vas i va fer un parell de glops
mentre els glaçons li abrasaven el llavi superior.
Murmurava algunes paraules recargolant-se
endavant i endarrere. Tenia la gola
desgastada i la veu ronca però, durant molts
anys abans, havia estat un dels cantants de
pop amb més èxit a escala mundial. Dins del
ritme d’unes frases perfectament entonades.
Quan a la nit dels Grammys el van proclamar
guanyador de la cançó de l’any, només
l’acompanyaven representants de la seva
productora. Feia dies que el seu mànager li
havia preparat un discurs, que es va treure
de la butxaca amb la mà tremolosa per tots
els anys de descontrol i que ja no podia dissimular.
Va pronunciar les paraules sense tartamudejar,
aquella nit havia sabut controlar
bé la dosi que havia fet entrar al seu cos. El
públic es va posar dempeus i el van banyar
d’aplaudiments. El somriure maligne es va
apoderar altra vegada de la seva cara i va
tornar a assaborir el dolç sabor de la fama.
La glòria i l’adulació no van durar tota la nit.
L’endemà les revistes s’emplenaven de titulars
amb les fotografies que havien aconseguit
uns reporters massa xafarders i que
l’havien seguit després de la gala. L’havien
vist en un carreró, a la part del darrere d’una
discoteca, afectat per les copes, i no havien
tingut cap remordiment per treure’n unes bones
fotografies que els assegurarien un èxit
marquen als vidres. Aquesta tarda caurà una
forta tempesta.
Ester Salomó