C+ Revista de lletres i més: número 0

EDITORIAL
RELATS
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i
més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide
UN ÀNGEL EN LA NOVA
el projecte i isquen més números de la revista. Esperem
que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants
NORMALITAT
del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC,
Carme Marín Páez
conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats
en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista
de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una
manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment
individualitzant i isoladora.
Els meus records d’infantesa em fan feliç. La mort del meu pare em va fer reviure
venir olor de mar, d’estius a Lo Pagán
i Mazarrón, cosins i família al tan important com el perdó de les persones
aquells estius, i em va ensenyar que res és
La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives,
crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències
voltant de la taula, llargues xerrades
i riures. Matins al voltant del perdonar.
que estimes, si és que tens alguna cosa a
de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen
a una manera alternativa d’entendre els estudis del grau de Llengua
i Literatura Catalanes. El secret de la nostra força rau en
para-sol entrant i sortint de l’aigua, cremats Vaig anar a veure l’Àngel perquè necessitava
pel sol però sense pensar en els factors de el lligam de la meva infantesa; cosins, tietes
4 la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que
5
busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les
PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la
normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de
la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació
al món de les lletres catalanes.
Precisament, el tema de la normalitat, tant d’actualitat per la covid-19
i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l’eix
transversal que travessa les peces d’aquest número zero. Les
peces aportades pels companys i companyes s’aproximen al concepte
de «normalitat» des de perspectives menys convencionals,
lliures, creatives: tant podem gaudir d’uns poemes com de relats
curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat
dels joves i de la dura Un cel de plom, de l’entrevista a Josep Vallverdú,
de l’aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat
del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió
de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica,
amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces
diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de
«normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu
d’aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números.
Açò és un inici.
Equip C+
protecció de les cremes i sense horaris.
Entre totes aquelles persones que envoltaven
els meus estius i em feien gaudir de l’estima
de família sobresurt l’Àngel.
L’Àngel havia viscut a França i, a la provinciana
Espanya a la qual havia tornat, era
un autèntic anacronisme. La música d’Aznavour,
de Georges Moustaki o d’Edith Piaf
sonava al seu toca-discos Vieta de darrera
generació, i les tecles del seu piano vorejaven
l’amargor de la seva vida encotillada a la
recerca d’un espai cosmopolita on eixir. Però
a l’Àngel, que tenia els ulls tendres, se li va
colpir el cor amb la mort de la seva filla.
Àvid lector, ens regalava llibres d’autors de
renom i de nous escriptors que descobria llegint
i escoltant la ràdio. L’Àngel no tenia internet,
però estava al dia de totes les novetats
literàries que es publicaven arreu d’Europa.
Però un dia de fa més de trenta anys es van
acabar aquells estius en família, de cop, sense
saber per què, ens vam tancar cadascú
en la nostra llunyania.
Fa un any va morir el meu pare, i in memoriam
vaig intentar recuperar allò que el feia
i aquell caliu que oferia la diversió i l’estima
que ens havíem tingut. Però de l’Àngel, dels
ulls tendres, només en queden els ulls. Una
boirina ha ennuvolat la seva ment que ja no
recorda com acaronava el seu piano o com
es delia per netejar la seva bicicleta. L’impacte
de la malaltia ja no el deixa llegir, però
sí escoltar les cançons, i els records que encara
guarda, li permeten estar amb nosaltres
i demostrar-nos que ens estima.
Les noves normalitats són veritablement devastadores,
i aquesta no té marxa enrere.
No sé si l’estiu vinent encara quedarà alguna
pàgina escrita a la seva ment. Així que
haurem de veure’ns abans per mirar els seus
ulls tendres i xerrar del passat, que són els
únics capítols que queden al seu cervell. Ja
no recorda el nom dels seus fills, ni la recent
viudetat, ni la mort de la seva filla. Però, com
tots nosaltres, recorda els estius de la família
envoltats de salnitre i sol, les xafarderies i la
sogra a qui va tenir tota la vida a casa i que
l’estimava, des de la recança, això sí, de no
acceptar-lo mai. Era massa modern, l’Àngel.
Li vaig dir adeu amb la mascareta posa-