C+ Revista de lletres i més: número 0
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora. La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes. Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici. Equip C+
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora.
La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes.
Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici.
Equip C+
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
perquè, ja posats a instaurar una «nova normalitat»,
aquesta siga com vulguem nosaltres, la gent comuna,
i no com anhelen les elits polítiques i econòmiques.
Construïm una «nova normalitat» des de baix:
treballem menys hores, menys dies, pel mateix sou,
consumim menys, la Terra necessita que decresquem,
contaminem menys, cal actuar contra el canvi climàtic,
assegurem-nos que tothom té condicions de vida dignes,
enfortim les xarxes de solidaritat i suport mutu dels barris,
trenquem amb el confinament rutinari i fuguem-nos,
reconeguem l’altre, el diferent, el boig,
somiem un nou món i fem-lo real, és a tocar.
Ara tenim entre les mans una oportunitat:
construïm entre totes la «nova normalitat»!
AMORS DE COVID-19
I
però aquesta escena d’amor prohibit
desborda les limitacions per la COVID,
i fan l’amor amb mots sense caldre llit,
davant de tots, en públic, sense vergonya,
però amb precaucions: el coronavirus no és conya.
III
Por a la COVID-19,
em faig la maleta i isc de casa.
Por a caure malalt, potser morir,
agafe l’autobús, el tramvia i el tren.
Por a contagiar-me,
embarque en l’avió.
Por a contagiar aquells que estime,
creue el Mediterrani.
Por a contagiar-te,
et tinc davant, ni abraçades ni besos.
Por a complicar-ho tot,
amor temerari, amor poregós.
Maties Segura i Rubio
26
S’estimen com si estigueren a milers de quilòmetres,
a base de whatsapps i videotrucades.
27
Encara que tan sols són a 60 quilòmetres de distància,
el confinament els ha separat terriblement,
perquè, a més a més, viuen en províncies diferents
i no podran retrobar-se fins a la fase final.
Ell pateix per ser tan a prop i alhora tan lluny,
l’estima i tem que l’amor a poc a poc s’esmuny;
ella ha tingut temps per a pensar en la relació,
en parar la rutina, la inèrcia, el costum,
s’ha adonat que hi manca foc, màgia, passió
i només veu una solució:
en plena pandèmia, en ple confinament,
una trucada i adeu.
En l’apocalipsi també trenquen parelles,
la fam del cor devora més que els zombis.
II
Encara estem confinats, en una fase
que no permet que puguen trobar-se,
però, com uns postmoderns Romeu i Julieta,
ella li parla des del carrer, i ell, des del balcó,
guardant la distància i les mesures de seguretat.
Ha de ser dur veure el teu estimat
i no poder pujar a abraçar-lo i besar-lo,
Change language