C+ Revista de lletres i més: número 0
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora. La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes. Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici. Equip C+
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora.
La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes.
Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici.
Equip C+
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
POEMES
Vivim
sense viure plenament,
amb o sense confinament,
i tant de bo la pandèmia ens ajude a viure
més lliurement, fluint com sang de la terra.
TRES PANDÈMICS
Maties Segura i Rubio
CONFINATS
Vivim
anant de casa a la feina
i de la feina a casa,
amb alguna escapada al gimnàs,
24 amb alguna passejada amb el gos.
s’ha imposat un toc de queda contra la festa nocturna,
25
Vivim
sense viatjar,
amb la promesa de recórrer el món,
potser creuar l’Atlàntic,
per quan vinguen temps millors.
Vivim
amb el desig de veure els vells amics,
encara que els bons temps han passat
i tots hem canviat,
i cal que s’alineen els astres per trobar-nos.
Vivim
d'esquena a la natura,
sense escoltar els ocells, els rius, la mar,
sense observar el cel, les estreles, la lluna,
sense alliberar l’indi que portem endins.
Vivim
posposant somnis contínuament,
ja que no mai és el moment,
i ens passem els dies immersos en la rutina
de sobreviure tancats en la nostra ment.
UNA OPORTUNITAT
S’ha aturat l’economia,
la majoria hem deixat de treballar,
el consumisme s’ha reduït al mínim,
els xiquets han deixat d’anar a escola,
hem passat mesos confinats a casa
(sortint només a comprar o a traure el gos),
hem pres cerveses amb els amics per videotrucada,
hem assumit viure en un estat d’alarma prolongat,
hem renunciat a la nit, a l’oci públic, al carrer,
s’han prohibit les reunions de més de sis persones,
s’han prohibit els actes multitudinaris,
s’ha prohibit fumar al carrer,
portem mascareta i tenim hidrogel a la bossa...
l’antiga normalitat s’ha esfondrat
i es conjura una «nova normalitat».
Fins ara, la normalitat era inviolable, com el rei.
Els poders hegemònics defineixen i imposen
les condicions de la normalitat de la civilització,
regeixen el sentit comú, allò anormal o normal,
com l’aplaudit patró del treballador hipotecat,
viure encadenat sense qüestionar la normalitat,
treballar en una societat-fàbrica que crema l’originalitat;
en última instància, un combat per la realitat,
per acceptar la història neoburgesa dels telenotícies
o crear una realitat alternativa, canviar la història:
ja siga sol o de forma col·lectiva, sortir-se de la norma.
Ens ho han portat amb safata: tota revolució
cobeja interrompre la normalitat,
fer-la visible, descobrir les seues violències integrades
i mostrar alternatives, altres normalitats possibles,
àdhuc foradar tota norma amb la navalla llibertària.
Ara, excepcionalment, els poders hegemònics
han encetat un període de transformació de la normalitat,
estratègia pública, explícita, reconeguda,
que obre una esquerda immensa en l’ordre preestablert
Change language