C+ Revista de lletres i més: número 0

no tan idíl·lica, als nostres dies. Amb tot, el
que vull deixar clar és que Bertrana ens estalvia
qualsevol flaire que pugui fer pudor de
pamflet per centrar-se en quelcom molt més
interessant: el diàleg entre antigor i modernitat.
I és que, tant l’una com l’altra, presenten
trets atractius i, alhora, d’altres rebutjables.
I és que en aquesta novel·la, quan els joves
es divorcien del passat, ho fan de bon de
veres, sense deixar-se res. Realment tot el
passat, tot allò que hem heretat, ha de ser
objecte de poda?
Punt fort: Deixant de banda algun artefacte
que pot recordar a la hilarant ciència-ficció
futurista dels 90, la predicció de la forta
tecnologització de la societat i, m’atreviria
a dir que de la seva consegüent alienació,
és força sorprenent. Uns individus que es
mesuren segons la seva funcionalitat com a
peces del gran engranatge que és la ciutat,
quasi automatitzats, privats de la creativitat,
de l’art, dels instints, de l’amor. Aquests darrers
considerats un llast que només arrosseguen
les societats endarrerides.
Títol: Un cel de plom.
Autora: Carme Martí.
Editorial: Ara Llibres.
Any de publicació: 2012.
Número de pàgines: 336.
troballa que el sobta. Amb ell, coneixem un Punt feble: Punt detestable, de fet. Aquest Històries silenciades.
central ha fet fa ben poc un petit homenatge
seguit d’habitants que ens permeten fer-nos punt, desgraciadament, envia la novel·la,
Hi ha novel·les que ens transformen,
ens fan veure el món amb sen, Juan Romero. Un gest insuficient i que
al darrer supervivent espanyol de Mauthau-
una idea de com funciona dita ciutat. Les entrevistes
van des de les Relacions Públiques neandertals, segurament més gay-friendly
uns altres ulls. Aquesta ha estat arriba tard.
no a la Ciutat dels Vells, sinó a la cova dels
de l’hotel on s’allotja fins als dirigents de la que Bertrana: el tractament de l’homosexualitat.
la sensació que he tingut després Tornem, però, a Un cel de plom. És un llibre
ciutat, els Delegats. Així doncs, a mesura
que avançam en el relat, ens adonam que,
de forma senzilla, però efectiva, aquestes
dues ciutats fictícies, aquests dos símbols,
serveixen per navegar en una constant dicotomia:
vells-joves; antic-modern; convencionalisme-transgressió...
Moltes veus frisen a establir una relació directa
entre la Ciutat dels Vells i l’Espanya de
la dictadura; lògic, ja que és el context propi
de Bertrana i moltes al·lusions ens hi porten
irremeiablement. Ara bé, segons el meu parer,
no ho podem reduir només a això. Ferho
suposaria caure en un simplisme que ens
impediria llegir-la des de l’ara. Així doncs, la
Ciutat dels Vells no és només la dictadura,
Plasma una homosexualitat des-
caradament estigmatitzada, tractada com a
malaltia, com a deformació. Fent un intent de
salvar-li la pell a Bertrana, diré que l’OMS no
treu l’homosexualitat del llistat de malalties
mentals fins al 1990. Tot i així, quina pena,
Bertrana! Als activistes LGTBI, si us havíeu
animat amb la incursió en la fluïdesa de gènere,
desenganyau-vos, és força matussera.
Marc Joy
de llegir Un cel de plom, de Carme Martí. Es
tracta d’una biografia novel·lada sobre Neus
Català, activista antifeixista, qui, des de ben
jove, es va significar amb la causa republicana
durant la Guerra Civil espanyola. Català
s’exilià a França, allà fou capturada pels
nazis i deportada al camp de concentració
de Ravensbrück. Les pàgines d’aquest llibre
transmeten amb fort realisme i intensa emoció
la trajectòria d’una persona compromesa
amb la justícia i amb els més febles. Malgrat
tenir-ho tot en contra, Neus va sobreviure i
pogué testimoniar un horror succeït fa gairebé
vuitanta anys. Els malsons la varen
acompanyar la resta dels seus dies però, a
pesar del trauma, Català sempre va ser una
que ens aproxima a unes experiències
traumàtiques i apassionants alhora. És un
tros d’història silenciada, i una lectura del
tot recomanable per a aquells qui vulguin
conèixer una part important dels fets històrics
del segle XX a través de la vida narrada
de l’heroïna dels Guiamets.
Neus Aguiló
22
també la trobem en el nostre dia a dia, en el
dona vitalista i d’esperit jove.
nostre preuat 2020. I no és només negativa, UN CEL DE PLOM
La contribució a la justícia i a la democràcia
no és Mórdor. D’igual manera, també trobam Neus Aguiló
per part de Neus Català, així com la d’altres
traces de la Ciutat dels Joves, no tan utòpica,
companys seus, fou vertaderament majús-
23
cula. I no puc evitar recordar aquests herois
cada vegada que nombroses veus parlen
—sobretot en aquests temps de crisi monàrquica—
de la necessitat de reconèixer al rei
emèrit el seu paper en la restauració de la
democràcia. Però és que encara no sabem
exactament quin va ser aquest paper perquè
les veus crítiques, les quals apunten al fet
que el monarca fou més aviat un oportunista
segueixen, essent silenciades. Per tant, com
contrastar informació i crear-nos una opinió
definitiva al respecte?
Del que no dubto és del compromís ferm
dels defensors de la República i a la vegada
víctimes de la barbàrie nazi. Aquests homes
i dones sí que lluitaren per la llibertat, fins a
tal punt que molts trobaren la mort en camps
d’extermini. És una anormalitat —i una immoralitat—
que els llibres escolars no recullin
aquesta part tan significativa de la nostra
història recent. Figures com les del futbolista
Saturnino Navazo, el fotògraf Francesc Boix
o la nostra Neus Català encara no tenen el
reconeixement que es mereixen. El Govern