19.11.2020 Views

C+ Revista de lletres i més: número 0

Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora. La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes. Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici. Equip C+

Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora.

La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes.

Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici.



Equip C+

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

HISTÒRIES DE

LA LLENGUA

L’«ANORMALITZACIÓ»

DEL CATALÀ DURANT

EL FRANQUISME

Pere Juvés

També va afirmar que el castellà havia arrelat

a Catalunya de manera espontània. El català

no va ser perseguit només pel règim franquista,

sinó també pels opositors a aquest

com el filòsof Julián Marías .

Tot i les dificultats de la llengua catalana durant

tot el període franquista, a partir de l’octubre

del 1977, amb el retorn del President

Tarradellas de l’exili francès i amb el Decret

del bilingüisme, es va permetre la incorporació

obligatòria de l’assignatura de català

als plans d’estudis de centres docents no

universitaris. El 1977 comença també la normalització

lingüística de la llengua catalana.

Recordem que la normalització és el procés

sociolingüístic mitjançant el qual una llengua

minoritzada, en desús o en situació diglòssica,

recupera totes les funcions i tots els

àmbits d’ús. Podem dir que una llengua no

està normalitzada si no té totes les funcions

pròpies i assoleix el ple ús, objectius que requereixen

tenir un corpus normatiu, com per

exemple tenir una gramàtica normativa i un

EL CATALÀ, UNA

LLENGUA ON LA

NORMALITZACIÓ ÉS

POLÈMICA

Mariona Bosch-Saumell

L’època d’or de les lletres catalanes

i la conseqüent nova normalitat.

Una mica d’història.

La llengua catalana va gaudir d’una

època d’esplendor, el punt més àlgid

fou el 1523. Tanmateix, com veurem al llarg

de l’article també es comença a gestar un

sentiment de rebuig cap a la parla dels territoris

catalans per part de Castella, però ens

avancem abans d’hora! Primer de tot cal fer

una parada en aquesta època gloriosa en la

qual la normalitat lingüística era l’ús social de

El 26 de gener de 1939, després de va prohibit en tots els actes culturals, incloses

diccionari normatiu, tenir una llengua estàndard

i un registre literari, entre altres coses. va durar ben bé fins a l’entrada de l’època 19

la llengua catalana en tots els àmbits i que

18 la caiguda de Barcelona a mans obres de teatre com Els Pastorets. Fins i tot

de les tropes franquistes, els seus es va arribar a prohibir el català en la correspondència

privada i familiar, tal com va dictar

gua està normalitzada si no és present de Com és sabut, els primers textos catalans

D’altra banda, tampoc s’entén que una llen-

moderna.

dirigents van impulsar unes normes

que prohibien l’ús oficial de la en un ban l’alcalde de Mollet, Simeó Rabasa,

manera normal, habitual i fluida en tots els apareixen al segle XII. Gràcies a l’afany de

llengua catalana, normes que afectaven tot fundador de les motocicletes Rabasa-Derbi:

àmbits socials, des de l’Administració Pública

fins als mitjans de comunicació.

podem parlar de la màxima troballa —efec-

l’historiador Joaquim Miret i Sans, avui dia

el territori català.

Habiendo de pasar por la Censura Militar toda

El català és prohibit a tot arreu, inclús per

Si no es compleix un d’aquests dos

la correspondencia, se pone en conocimiento

tuada l’any 1905— de la història de la llengua

l’església catòlica. Els vencedors pregonaven

per on passaven: “¡Habla el idioma del deben depositarlas abiertas en la Comandancia

tuació social, cultural i històrica de la llengua coneixem, les Homilies d’Organyà d’uns 800

aspectes, tindrem una anormalitat en la si-

de los vecinos de esta localidad que, a tal fin,

catalana: el primer text en català que fins ara

Imperio!” o “¡Esto es España, habla español!”.

I, a partir d’aquí, va començar el geno-

català no ocupi una posició preeminent als Canonges Agustinians de l’època, s. XII-XIII,

militar redactadas en español. catalana. De fet, és una anormalitat que el

2

anys d’antiguitat. El text és un sermó fet pels

cidi cultural de la llengua catalana.

Els franquistes no van tenir prou amb què el

Països Catalans. En les darreres dècades amb l’objectiu de predicar l’Evangeli de Déu.

La missió principal era fer desaparèixer el català fos una llengua parlada pels nadius i van

s’ha avançat molt, però des de l’«anormalització»

del franquisme a la plena normalitza-

llatí, era pràcticament analfabeta. Els canon-

La gran majoria de població ja no entenia el

català de la via pública, amb actes repressius

molt durs. Totes les institucions catació

en els territoris catalanòfons encara que-

promulgar un decret el 16 de febrer del 1939:

Queda prohibido el uso del catalán en calidad

ges Agustinians com a bons divulgadors de

lanes es van haver de castellanitzar i van

da un camí llarg per recórrer.

de segundo idioma. 3

la cultura, interpretaven l’Evangeli perquè

haver de suprimir de la seva denominació el

tots els seus feligresos el poguessin enten-

Pere Juvés

nom Catalunya: per exemple, «La Biblioteca Aquest genocidi cultural de la llengua catalana

Nacional de Catalunya» va passar a ser la

era negat pels historiadors oficials del

Biblioteca Central.

règim, com el falangista Maximiano Garcia

Es va prohibir l’ús del català a la via pública, Venero que en l’obra de Historia del nacionalismo

a rètols i anuncis, amb sancions als infractors

catalán (1967) 4 diu:

i comissions de les multes per als delators. 1 Nadie ha tratado nunca de raer y aniquilar la

Els noms de pila catalans no es podien inscriure

lengua catalana, tarea que siempre sería improductiva.

en els Registres Civils, i el català esta-

1 Josep Benet (1995): L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya. P. 357.

2 Josep M. Solé i Sabaté, Joan Villaroya (1994): Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-

1975. Editorial Curial. Barcelona. P. 53.

3 Josep M. Solé i Sabaté, Joan Villaroya (1994): Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-

1975. Editorial Curial. Barcelona. P. 52.

4 Maximiano Garcia Venero (1967): Historia del nacionalismo catalán, tomo II. Editora Nacional. Madrid.

5 Julián Marías (1974): Consideración de Cataluña. Ayma. Madrid.

6 Real Decreto 2092/1978 del 23 de junio.

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!