C+ Revista de lletres i més: número 0
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora. La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes. Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici. Equip C+
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora.
La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes.
Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici.
Equip C+
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
HISTÒRIES DE
LA LLENGUA
L’«ANORMALITZACIÓ»
DEL CATALÀ DURANT
EL FRANQUISME
Pere Juvés
També va afirmar que el castellà havia arrelat
a Catalunya de manera espontània. El català
no va ser perseguit només pel règim franquista,
sinó també pels opositors a aquest
com el filòsof Julián Marías .
Tot i les dificultats de la llengua catalana durant
tot el període franquista, a partir de l’octubre
del 1977, amb el retorn del President
Tarradellas de l’exili francès i amb el Decret
del bilingüisme, es va permetre la incorporació
obligatòria de l’assignatura de català
als plans d’estudis de centres docents no
universitaris. El 1977 comença també la normalització
lingüística de la llengua catalana.
Recordem que la normalització és el procés
sociolingüístic mitjançant el qual una llengua
minoritzada, en desús o en situació diglòssica,
recupera totes les funcions i tots els
àmbits d’ús. Podem dir que una llengua no
està normalitzada si no té totes les funcions
pròpies i assoleix el ple ús, objectius que requereixen
tenir un corpus normatiu, com per
exemple tenir una gramàtica normativa i un
EL CATALÀ, UNA
LLENGUA ON LA
NORMALITZACIÓ ÉS
POLÈMICA
Mariona Bosch-Saumell
L’època d’or de les lletres catalanes
i la conseqüent nova normalitat.
Una mica d’història.
La llengua catalana va gaudir d’una
època d’esplendor, el punt més àlgid
fou el 1523. Tanmateix, com veurem al llarg
de l’article també es comença a gestar un
sentiment de rebuig cap a la parla dels territoris
catalans per part de Castella, però ens
avancem abans d’hora! Primer de tot cal fer
una parada en aquesta època gloriosa en la
qual la normalitat lingüística era l’ús social de
El 26 de gener de 1939, després de va prohibit en tots els actes culturals, incloses
diccionari normatiu, tenir una llengua estàndard
i un registre literari, entre altres coses. va durar ben bé fins a l’entrada de l’època 19
la llengua catalana en tots els àmbits i que
18 la caiguda de Barcelona a mans obres de teatre com Els Pastorets. Fins i tot
de les tropes franquistes, els seus es va arribar a prohibir el català en la correspondència
privada i familiar, tal com va dictar
gua està normalitzada si no és present de Com és sabut, els primers textos catalans
D’altra banda, tampoc s’entén que una llen-
moderna.
dirigents van impulsar unes normes
que prohibien l’ús oficial de la en un ban l’alcalde de Mollet, Simeó Rabasa,
manera normal, habitual i fluida en tots els apareixen al segle XII. Gràcies a l’afany de
llengua catalana, normes que afectaven tot fundador de les motocicletes Rabasa-Derbi:
àmbits socials, des de l’Administració Pública
fins als mitjans de comunicació.
podem parlar de la màxima troballa —efec-
l’historiador Joaquim Miret i Sans, avui dia
el territori català.
Habiendo de pasar por la Censura Militar toda
El català és prohibit a tot arreu, inclús per
Si no es compleix un d’aquests dos
la correspondencia, se pone en conocimiento
tuada l’any 1905— de la història de la llengua
l’església catòlica. Els vencedors pregonaven
per on passaven: “¡Habla el idioma del deben depositarlas abiertas en la Comandancia
tuació social, cultural i històrica de la llengua coneixem, les Homilies d’Organyà d’uns 800
aspectes, tindrem una anormalitat en la si-
de los vecinos de esta localidad que, a tal fin,
catalana: el primer text en català que fins ara
Imperio!” o “¡Esto es España, habla español!”.
I, a partir d’aquí, va començar el geno-
català no ocupi una posició preeminent als Canonges Agustinians de l’època, s. XII-XIII,
militar redactadas en español. catalana. De fet, és una anormalitat que el
2
anys d’antiguitat. El text és un sermó fet pels
cidi cultural de la llengua catalana.
Els franquistes no van tenir prou amb què el
Països Catalans. En les darreres dècades amb l’objectiu de predicar l’Evangeli de Déu.
La missió principal era fer desaparèixer el català fos una llengua parlada pels nadius i van
s’ha avançat molt, però des de l’«anormalització»
del franquisme a la plena normalitza-
llatí, era pràcticament analfabeta. Els canon-
La gran majoria de població ja no entenia el
català de la via pública, amb actes repressius
molt durs. Totes les institucions catació
en els territoris catalanòfons encara que-
promulgar un decret el 16 de febrer del 1939:
Queda prohibido el uso del catalán en calidad
ges Agustinians com a bons divulgadors de
lanes es van haver de castellanitzar i van
da un camí llarg per recórrer.
de segundo idioma. 3
la cultura, interpretaven l’Evangeli perquè
haver de suprimir de la seva denominació el
tots els seus feligresos el poguessin enten-
Pere Juvés
nom Catalunya: per exemple, «La Biblioteca Aquest genocidi cultural de la llengua catalana
Nacional de Catalunya» va passar a ser la
era negat pels historiadors oficials del
Biblioteca Central.
règim, com el falangista Maximiano Garcia
Es va prohibir l’ús del català a la via pública, Venero que en l’obra de Historia del nacionalismo
a rètols i anuncis, amb sancions als infractors
catalán (1967) 4 diu:
i comissions de les multes per als delators. 1 Nadie ha tratado nunca de raer y aniquilar la
Els noms de pila catalans no es podien inscriure
lengua catalana, tarea que siempre sería improductiva.
en els Registres Civils, i el català esta-
1 Josep Benet (1995): L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya. P. 357.
2 Josep M. Solé i Sabaté, Joan Villaroya (1994): Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-
1975. Editorial Curial. Barcelona. P. 53.
3 Josep M. Solé i Sabaté, Joan Villaroya (1994): Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-
1975. Editorial Curial. Barcelona. P. 52.
4 Maximiano Garcia Venero (1967): Historia del nacionalismo catalán, tomo II. Editora Nacional. Madrid.
5 Julián Marías (1974): Consideración de Cataluña. Ayma. Madrid.
6 Real Decreto 2092/1978 del 23 de junio.