C+ Revista de lletres i més: número 0

No tots els homes (i sobretot els més
savis) comparteixen l'opinió que és dolent que
les dones siguin educades. Però és ben cert
que molts homes ximples han afirmat això perquè
els desagradava que les dones en sabessin
més que ells.
CHRISTINE DE PIZAN, La Ciutat de les Dames
(1405) 3 .
Lamentablement, si donem un cop d’ull a
mil quatre-cents anys d’història, les dones
només van ser un objecte passiu de la literatura,
muses de poetes i personatges d’obres
literàries i de teatre.
En realitat, si la dona no hagués existit
més que en les obres escrites pels homes, se
la imaginaria un com una persona importantíssima,
polifacètica, heroica i mesquina, esplèndida
i miserable, infinitament bella i horrible,
amb totes les forces, tan gran com l’home, més
segons alguns. Però aquesta és la dona de la
literatura.
VIRGINIA WOOLF.
El pas dels segles comporta importants canvis
socials que permeten certa llibertat a les
dones, i van apareixent en aquest tan faixat
cànon literari masculí noms d’escriptores
que han deixat petjada, com Jane Austen
(La Dama), Mary Shelley, Emily Dickinson,
Rosalia de Castro, Caterina Albert (ui, perdó,
Víctor Català!), Emilia Pardo Bazán, Gabriela
Mistral, Simone de Beauvoir o Virginia
Wolf, entre algunes altres, no gaires. A mesura
que la dona s’alliberava del seu paper
d’esposa, mater amantíssima i filla model,
més protagonisme agafava a la literatura,
deixant una veritable empremta que té un
doble valor, el de les seves obres escrites i el
de la lluita que van afrontar per aconseguir el
seu lloc a un món que, un cop més, era feu
dels homes.
No recordo haver llegit cap llibre que
no parli de la inestabilitat de la dona. Probablement
perquè van ser escrits per homes.
JANE AUSTEN
concedit a una dona per cada deu homes.
En números absoluts, han estat quinze dones,
un número ridícul per la quantitat d’escriptores
contemporànies que escriuen amb
mestria.
Les dones escriuen, editen, publiquen i, en
general, participen de tots els espais literaris,
però en una mesura molt esquifida si la comparem
amb la dels homes, i això significa
que, com exposa la Pilar Lozano al seu llibre
El papel de las mujeres en la Literatura 4 , allò
que et fa savi no és la saviesa sinó el poder.
La qüestió actual és complexa: les dones escriuen
i llegeixen, però continuen sense un
veritable lloc al món de les lletres i el seu reconeixement
al cànon literari. Continuen en
lluita, però es troben amb el sostre de les esferes
del poder. I les noves generacions no
tenen prou referents literari femenins en els
quals fixar-se i emmirallar-se per emprendre
el camí de l’escriptura.
El paper de les dones com a escriptores i
protagonistes de la literatura s’està conso-
Durant el Renaixement o el Barroc, tampoc
16
no es va donar a les dones un espai literari
on desenvolupar-se. Elles continuaven àvides lectores, consumeixen la major part
seu punt de vista, descrivint el seu univers
Al s. XX, les dones s’aboquen a la lectura:
lidant fent que la literatura s’enriqueixi del
17
confinades a l’espai domèstic amb molt poc dels llibres que surten al mercat a la vegada
personal i la seva creativitat. Si aconseguim
accés a la formació, a la cultura i, en conseqüència,
que lluiten per la seva alliberació en tots els
que la literarietat de la vida esdevingui una
amb escassa o nul·la capacitat àmbits. No podem dir que el camí hagi estat
realitat equitativa, sense els tòpics per raó de
per a les lletres. No obstant això, les que fàcil, però no té res a veure amb situacions
sexe o la polaritat home-dona, arribarem a
tenien possibilitats econòmiques, eren de com les de les dones dels segles anteriors.
gaudir d’un bon llibre sense qüestionar-nos
família d’escriptors o es dedicaven a la vida El fet de llegir molt i l’interès per la formació i
si està escrit per un home o una dona, i serà
religiosa i tenien interès per l’escriptura van la cultura va donar els seus fruits, i l’escenari
en aquest moment quan ja deixaran de fer
escriure importants i reconegudes obres, dels nostres dies ha sofert un canvi radical,
falta lleis que fomentin la igualtat o lluites i
tot i que van haver de continuar lluitant contra
on les dones acaparen els estudis universita-
reivindicacions del llegat de les dones al cà-
els rols i els lligams d’una societat feta ris de llengües i filologies en un elevadíssim
non literari, ja s’haurà normalitzat ser una
per i per als homes. Recuperar la memòria percentatge.
dona i escriure.
d’escriptores del Renaixement és una tasca
complicada i només s’ha reservat un espai I ara què?
Carme Marín Páez
de glòria per a Teresa d’Àvila (Santa Teresa A la nova normalitat del s. XXI, és innegable
de Jesús), només faltaria. Aquesta carmelita que ens trobem amb un veritable boom de
va escriure una de les obres mestres de la dones lectores i escriptores que s’estan fent
literatura mística, però va haver de patir la un important lloc al món de les lletres. No
presó del convent per deslliurar-se de la societat
obstant això, podem prendre com anorma-
i poder escriure. Quina paradoxa! Ser litat significativa el premi Nobel de literatura,
presonera de quatre parets per ser lliure de considerat el guardó amb més prestigi del
pensament i obra!
món, el qual, des de 1901, només ha estat
3 de Pizan, Christine. La Ciudad de las Damas (en castellà). Introducció i traducció: Marie-José Lemarchand. Madrid:
Ediciones Siruela, 1995. ISBN 978-84-163-9625-2.
4 Lozano Mijares, Pilar, El Papel de las mujeres en la literatura, pròleg de Belen Lopegui. Madrid: Santillana Educación,
2017.