C+ Revista de lletres i més: número 0
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora. La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes. Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici. Equip C+
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora.
La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes.
Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici.
Equip C+
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
LES DONES I LA
LITERATURA
Carme Marín Páez
Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
“Cançó de fer camí”,
MARIA MERCÈ MARÇAL
Il-lustració: Míriam Sánchez Arcos
En quin moment el sexe masculí va sotmetre
el femení? La resposta no és fàcil de donar,
però el que sí que està clar és que des que
la humanitat té documents escrits, les lletres,
la cultura i la literatura han estat un tema reservat
als homes.
Aquesta història ha obviat, per exemple, que
el primer text signat amb voluntat d’autoria té
nom de dona: «Soc Enheduanna, la sacerdotessa
de Nana», ENHEDUANNA (2285-
2250 a. C.). Aquest és el breu text descobert
en un disc d’alabastre de principis del segon
mil·lenni abans de la nostra era.
A l’Edat Antiga, les dones no eren ciutadanes
en sentit ple. El perquè el podem trobar
a Marci Porci Cató el Vell (195 a. C.), polític,
escriptor i militar romà que va dir: «Extemplo
simul pares esse coeperint, superiores
erunt» (Tan aviat com hagin començat a ser
iguals seran superiors).
I dit i fet, el sexe masculí va prendre bona
nota de la màxima de Cató i no ha deixat
que les dones aconseguíssim la igualtat, no
era una dona que escrivia bé, i això a la història
de la nostra literatura sembla que no li
ha interessat.
El llarg període de deu segles anomenat Edat
Mitjana ve marcat pels grans canvis socials i
per la religió. L’època obscura, violenta, supersticiosa
i especialment misògina que ens
han venut els llibres d’història va donar peu
a una filmografia que ha fet molt de mal: el
dret de pernada o la cacera de bruixes sobresurt
per damunt dels profunds canvis socials
que es van dur a l’època. I és que, en
veritat, la posició de la dona en aquella època
era molt millor que en segles anteriors, i
va arribar a ser respectada en determinats
cercles. Grans reines, comtesses, monges,
místiques o educadores van escriure prolixament
i van aconseguir el seu merescut lloc a
la literatura universal. D’altra banda, la dona,
a partir del s. IX, esdevé un ideal de moral
cristiana degut a la devoció mariana: es va
convertir en «la santa» de totes les cases, al
mateix temps que la literatura cavalleresca i
Pels voltants del 15 d’octubre Com diu Elvira Lindo, Comissària de l’edició
La tan emprada expressió «nova del 2020, les dones han de recórrer un costosíssim
camí per arribar a fer-se un lloc al
normalitat» em fa venir al cap tantes
situacions que ja no eren normals
abans de la pandèmia! I la lar un alè esforçat, una consciència constant
malgrat tot, dintre d’aquesta oligarquia apases
nobles un lloc a la vida de la cort i a la 15
món literari: «La veu de les dones sol exha-
fos cas que arribéssim a ser superiors! Però els trobadors donen a les dames de les clas-
14
primera anormalitat en què penso són les que la vida sempre els ha d’exigir més que
reixen dames que han brillat amb llum pròpia,
cultura mai abans reconegut.
dones escriptores, les grans invisibles de la als homes».
veritables heroïnes del seu temps que Però segur que d’aquesta extensa filmogra-
història escrita pels homes: en ple segle XXI Però no tot està perdut; posem la nostra esperança
mereixen especial menció.
fia de cavallers i d’inquisidors ningú no ha
encara són un grup vulnerable que cal protegir.
en les noves generacions i en els
La primera és Safo, una de les primeres pensat a fer una bona pel·lícula protagonit-
I com tot col·lectiu, ens o quimera en nous canals, ja que la xarxa ha esdevingut
poetesses conegudes de la humanitat que zada per Christine de Pizan, la primera dona
perill, elles també tenen un dia: el dilluns més un espai de trobada literària ple d’igualtat.
va viure a Grècia entre els segles VII i VI a. feminista de tots els temps. Va ser autora de
proper al dia 15 d’octubre, festivitat de Santa Que poc s’ho podien imaginar les nostres
C., amb una biografia llegendària que escriu veritables al·legats en defensa dels drets de
Teresa de Jesús, es commemora el Dia de avantpassades, que fins fa ben poc han hagut
a l’amor, un amor lliure, lèsbic: «Quina pena les dones i la primera dona de tota la història
de viure sota l’ombra del pare, el germà o
les Escriptores 1 , una iniciativa que pretén
tan terrible que patim!... i amb un perfum/pre-
de la humanitat que es va guanyar la vida
compensar la discriminació històrica de les el marit en una societat encotillada i orientada
ciós, digne d’una reina, /t’ungies…/i sobre un escrivint. Dama culta, encoratjada en tot mo-
dones en la literatura, recuperar el seu llegat,
a l’èxit masculí. Els nous temps juguen a
llit flonjo, suau… deixaves lliure el desig…» ment pel seu pare i després pel seu marit, va
fer visible el seu treball i combatre la discriminació
favor nostre i ja s’endevina una escletxa que
(SAFO – CANTS 94 Traducció de Maria escriure des de ben joveneta, i quan les des-
que han sofert al llarg de la història. deixa passar la llum. Però no ens deixem en-
Rosa Llabrés) 2 . Quina gosadia! Al llarg de gràcies la van colpir amb la mort de tots dos,
Sí, benvolguts lectors, les dones no han lluernar, que queda molt camí per recórrer i
la història ha estat més important discernir la Christine va rebutjar les ofertes de la cort i
aconseguit encara el lloc que mereixen al moltes lluites per guanyar.
sobre l’orientació sexual de Safo que donar va optar per guanyar-se la vida de la manera
món de les lletres, un món tradicionalment dirigit
als seus poemes el veritable valor que es que millor sabia: escrivint. Algú es pot arribar
per homes i per als quals les dones són Una ullada a la història
mereixen. I per què Anite de Tegea (s. III a. a imaginar a aquesta bona dona dient al s
les grans intruses, com bé ho demostren La societat prehistòrica era paritària. La
C.), poetessa més prolífera que Safo no és XIV coses com:
els cànons literaris, empatxats de tant desacreditar
dona tenia un importantíssim paper a la vida
ni mencionada en la majoria dels manuals?
el món femení. Cal fugir d’aquests de la comunitat, participava de la presa de
Serà que ni la seva sexualitat ni la seva vida
cànons, cal reescriure’ls.
decisions i compartia les posicions de poder.
agitaven la curiositat de l’època. Anite només
1 Iniciativa de Biblioteca Nacional de Espanya, la Asociación Clásicas y Modernas i la Federación Española de Mujeres
Directivas, Ejecutivas, Profesionales y Empresarias (FEDEPE), any 2006.
2 SAFO, CANTS Cant 94 Traducció de Maria Rosa Llabrés http://magpoesia.mallorcaweb.com/poesiagrega/index.
html#Safo