C+ Revista de lletres i més: número 0
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora. La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes. Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici. Equip C+
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide el projecte i isquen més números de la revista. Esperem que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment individualitzant i isoladora.
La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives, crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen a una manera alternativa d'entendre els estudis del grau de Llengua i Literatures Catalanes. El secret de la nostra força rau en la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació al món de les lletres catalanes.
Precisament, el tema de la normalitat, tant d'actualitat per la covid-19 i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l'eix transversal que travessa les peces d'aquest número zero. Les peces aportades pels companys i companyes s'aproximen al concepte de «normalitat» des de perspectives menys convencionals, lliures, creatives: tant podem gaudir d'uns poemes com de relats curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat dels joves i de la dura Un cel de plom, de l'entrevista a Josep Vallverdú, de l'aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica, amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de «normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu d'aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números. Açò és un inici.
Equip C+
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
ASSAIGS
TEMPUS FUGIT, CARPE
DIEM?
Norman Rangel
parlen d’amor, a vegades ens domina l’odi
i la venjança? L’odi és combat amb l’amor.
Com deien Jesús o Buda, estima els teus
amics i també els teus enemics. Al cap i a la
fi, quin mèrit espiritual tindria estimar qui ja
t’estima? Si volem canviar les coses, comencem
per nosaltres mateixos.
Als camps de concentració on es va viure
odi, terror i venjança, les persones més desenvolupades
espiritualment, semblaven tenir
un mitjà diferent per escapar-se de la realitat
plena de patiments, ja que podien centrar-se
en l’ànima i els seus pensaments trobaven
fonts d’alegria i de creixement sovint amb
memòries de la seva vida i el seu procés
evolutiu. Aquests pensaments semblaven tenir
un efecte positiu en la resistència mental,
però existia un límit en aquesta estratègia. Si
mires massa al passat pots tenir dificultats
per a mirar el futur.
En situacions difícils podem créixer espiritualment,
tal com asseguren les filosofies
orientals o la cristiana. Centra’t en el present
i viu-lo intensament. El passat ja no existeix
i el futur potser no existeix o no existirà mai.
La llengua llatina ja establia que “finis” vol dir
finalitat però també objectiu o propòsit. Quin
és el teu objectiu o propòsit en aquest episodi
terrenal? Que cadascú pensi en el seu.
Norman Rangel
Sovint ens hem preguntat què és el l’ànima, en aquest dualisme de l’ésser humà.
realment important i quin significat Morir amb aquesta calma és, sens dubte, un
té el nostre temps a la vida terrenal.
Segons Eckhart Tolle, l’home diners i riqueses materials.
objectiu molt més interessant i valuós que fer
s’ha de centrar en el present, que, Sovint malinterpretem el “carpe diem” com el
segons ell, el que és realment important. La fet de viure al límit, arriscant, vivint el segon
12
línia del seu pensament toca amb el tradicional
“carpe diem”. La frase popularitzada per potser rau a viure intensament per aprofitar
de manera irreflexiva... però, de fet, el sentit
13
Horaci, segons els historiadors, va ser “carpe
cada instant i cada espurna vital que ens ofe-
diem quam minimum credula postero”, reix el pas del temps.
que traduït es podria entendre com “aprofita Si Plató, Sòcrates Jesús o Buda tenen raó,
cada dia, no et refiïs del demà”.
el realment important és l’enriquiment espiritual,
Vida i mort, dos conceptes que van units.
de l’ànima, de l’energia interior i no pas
Sense un no existeix l’altre. Per a Sòcrates totes aquelles coses materials que es convertiran
(ens diu Plató), la filosofia mateixa s’ha d’entendre
en pols pel corcó (Jesús) i que no
com una preparació per a la mort. I aniran amb nosaltres en el viatge més enllà
com ens hem de preparar per a aquells últims
de la mort física terrenal. Cal treballar per
moments? Ja els estoics (com Epictet o acumular riquesa interior i deixar de treballar
Sèneca) expliquen que s’ha d’encarar amb per acumular riquesa exterior que és perenne,
absoluta calma i conduint-se cap a l’alliberament
passatgera...i no eterna com l’energia
de l’ànima. Com també a la tradició que es transforma i mai desapareix. És potser
platònica, la mort no és pas el final, sinó que
això l’ésser humà?
mentre el cos és una part mortal, l’ànima és Ens dominen perquè tenim por a la mort i,
una part eterna, immutable i immortal. Sèneca
probablement, perquè tenim falta d’espiritua-
ho tenia tan clar que va demanar en el litat. Aquests filòsofs que hem anomenat pro-
seu testament ser incinerat sense cap mena bablement no tenien aquestes mancances i
de cerimònia, quan, en aquells temps de riquesa
actuaven més lliurement i humanament que
i poder, un altre hagués demanat unes nosaltres. La raça humana no hauria de ser
celebracions amb gran fastuositat. Està clar compartimentada, separada... i ens hem de
que tal com ens explica l’obra Fedó, la tranquil·litat
resistir a això.
amb la qual encara la mort Sòcrates Buda, Jesús, molts filòsofs com Epictet, ens
és perquè creu en aquella immortalitat de parlen reiteradament d’amor. Per què si tants